Al matí següent deixàvem el Caire per anar cap a Alexandria. De
camí vam fer una parada per visitar un monestir ortodox. De fet a la carretera que uneix aquestes dues
ciutats hi ha uns quants monestirs.
El monestir de sant Pishoy o sant Bishoy és un monestir copte
ortodox situat a l’uadi el Natrun, a l’oest del delta del Nil. No sé quin és el
nom correcta, però com que el rètol que hi havia a la porta estava escrit amb
B, ho poso així, tot i que en alguns llocs ho trobo escrit amb P. Pishoy en
copte vol dir just.
La vall del Natron, nom en francès medieval, Natrun o Nitria és
una vall àrida situada al desert occidental d’Egipte, a aproximadament 75 km al
nord-oest del Caire i a 80 al sud-est d’Alexandria.
A la literatura cristiana se l’anomenava desert de Scetis o de
l’Escètida, ja que aquest era un dels tres centres monàstics cristians
primitius situats en aquesta vall al nord-oest del delta del Nil. Els altres
dos centres monàstics són Nitria i Kellia. Scetis és el més conegut actualment
perquè els seus antics monestirs encara estan en ús, a diferència de Nitria i
Kellia, que només conserven restes arqueològiques.
Durant l’època dels faraons, aquesta vasta regió era
considerada com sagrada pel natró, mineral natural a base de carbonat de sodi,
Hidrogencarbonat de sodi, sulfat de sodi i clorur de sodi; aquest producte que
té diverses propietats netejadores, absorbents o antisèptiques, aquí era
abundant i era essencial en les cerimònies de purificació i en la confecció de
les mòmies. Com que se’n consumia molt es requeria venir sovint aquí a
buscar-ne i el lloc va acabar convertint-se en un santuari. Diuen que encara es
poden veure restes d’antics edificis religiosos.
Durant l’era cristiana es coneixia com a desert de l’Escètida;
el uadi el Natrun va protegir sant Macari el Gran que s’hi va retirar l’any
330. La seva presència va atreure nombrosos creients, i es van començar a
construir esglésies i fondes per als pelegrins, així com monestirs per als
religiosos.
Des dels primers segles de la nostra era, el uadi Natron va
servir de refugi als cristians d’Egipte perseguits per les autoritats de
l’Imperi Romà d’Orient. Els coptes s’exiliaven aquí per poder preservar la seva
fe; primer vivien en ermites i després es van organitzar en comunitats. Al
segle IV s’hi van establir prop de 50 monestirs, dels que tan sols 4 segueixen
habitats per monjos. Dels quatre que es conserven en actiu, el de sant Macari
és el més gran i el més ric; té més de100 monjos i uns 600 treballadors a
l’extensa granja que té al davant.
Un deixeble de sant Macari, sant Bishoy, és el que va fundar el
monestir que nosaltres vam visitar. És també un gran monestir i de la mateixa
època, el segle IV dC.
El monestir conté cinc esglésies, inclosa l’església de Sant
Bishoy, la més gran del uadi Natrun. Hi ha també una casa d’hostes, extensos
jardins, una biblioteca, un antic refectori i el Pou dels Màrtirs, així com les
estances dels monjos.
Bishoy va néixer l’any 320 dC, prop del riu Nil, en una família
cristiana. Quan tenia 20 anys va unir-se al monestir de Sant Bimwa, que estava
al desert. Quan va morir l’abat del monestir un àngel li va indicar que anés a
viure com a ermità a una cova propera al monestir de Santa María a El-Surian
(que està prop del monestir de Sant Bishoy).
Vivia de forma independent i els que el coneixien diuen que
s’omplien de pau. Amb el pas del temps, milers de persones anaven fins on vivia
per escoltar els seus sermons sobre la caritat.
Inicialment es va establir una comunitat monàstica, sota la
direcció de sant Bishoy; hi havia tan sols un conjunt d’estances per als monjos
i una església central construïda al voltant de la cova de Sant Bishoy, i el
conjunt no tenia muralles defensives.
L’any 407 dC l’església va ser destruïda en un atac dels
beduïns libis; aquesta va ser la primera de diverses incursions. Atacs
posteriors, en el 434 i 444 van causar més desperfectes i la quarta incursió
berber, a finals del segle VI va causar danys importants a l’església i a la
torra fortificada. L’any 645 el Papa Benjamí I va restaurar i reconstruir el
conjunt.
L’any 817 va patir noves incursions i el Papa Jacob I va haver
de fer noves reparacions. L’any 843, en època del Papa Josep I es van portar
aquí les despulles Bishoy, i es va descobrir que el cos estava incorrupte. Va
supervisar també la construcció de l’església principal, que data de l’any 840.
L’any 1069, la tribu berber Luata va envair el monestir,
això va portar a una reconstrucció addicional
sota el papa Benjamí II l’any 1319 dC, que més tard va ser enterrat a
l’església principal.
En el segle XV l’historiador Al-Maqrizi destacava que el
monestir tenia extensos terrenys però que estava molt deteriorat.
Durant el papat de Xanuda III, 1923-2012, es va renovar el
monestir. Va iniciar la restauració de les estances dels monjos i va reparar el
pou d’aigua on els berbers havien rentat les seves espases després de la
massacre dels Quaranta-nou Màrtirs de Scetis. A més, aquest papa va destinar
aproximadament 300 acres de desert circumdant per a la recuperació de terres,
va establir un retir papal privat i va facilitar la introducció d’electricitat
al monestir.
Els 49 màrtirs de Scetis eren 49 monjos cristians del monestir
de Scetis que van ser massacrats pels berbers durant la incursió de l’any 444.
Les seves relíquies es troben al monestir de sant Macari.
La fortalesa actual del monestir de sant Bishoy data de finals
del segle XI, construïda després de la incursió berber de 1096 que va destruir
l’estructura anterior. Es diu que la fortalesa anterior l’havia encarregada
l’emperador romà Zenó, al segle V, després de saber que la seva filla, la
princesa Ilaria, havia fugit del seu palau per refugiar-s’hi com a monja.
L’església principal, no conserva res de l’estructura original;
la que es veu és la reconstrucció feta en el segle IX, després de la cinquena
incursió berber. El santuari principal, que data del segle VI o VII, té
elements com les cúpules altes, els vitralls, les decoracions de guix i el
disseny de la nau que probablement són del segle X o XI, tot i que es van fer
modificacions addicionals a finals del segle XI i principis del segle XII.
Aquí hi ha el que es coneix com el Pou dels Màrtirs, ja que
quan els berbers van atacar per tercer cop, l’any 444, aquest monestir, van
netejar les seves espases en aquest pou, després d’haver matat als 49 monjos
del monestir de Sant Macari.
Ara en canvi, això ho deien al 2011, vivien de les donacions
dels turistes. Ens explicava que uns dies treballen atenent als visitants i els altres dies fan meditació; fan torns
entre els que viuen al monestir.
