Després de la vista del monestir vam continuar cap al nord fins arribar a Alexandria. Vam anar directe a la biblioteca ja que tancaven a les 4 de la tarda i eren ja les 3. Abans de parlar de la biblioteca he escrit una mica sobre la història de la ciutat i també sobre l’antiga biblioteca; m’ha quedat molt més llarg del què volia, i per amenitzar-ho una mica he intercalat algunes fotografies del passeig que vam fer a la tarda, després de la visita a la biblioteca.
Pinzellades d’història
La ciutat d’Alexandria va ser fundada entre el 332 i el 331 aC
per Alexandre el Gran. Va esdevenir durant l’antiguitat el primer port
d’Egipte. Fou en el seu moment un dels grans centres culturals de la
Mediterrània. Alexandria va ser molt coneguda per la seva Biblioteca i pel Far,
una de les meravelles clàssiques.
Alexandria tenia la missió de superar Naucratis (una colonia
grega al delta del Nil) com a centre hel·lenístic d’Egipte i enllaçar Grècia i
el Nil. El lloc triat fou darrere l’illa de Faros a l’oest de la branca
canòpica (occidental) del riu ja que oferia defensa contra els enemics; tenia
el desert libi a l’oest i sud-oest, i el delta a l’est. Aquí ja hi havia Ja hi
havia un llogaret egipci anomenat Rhakotis, que sovint servia de refugi tant
per als pirates com pels pescadors; a més, a la rodalia hi havia cinc poblets
més entre la llacuna Mareòtida i la mar.
Al cap d'uns mesos de fundar la ciutat Alexandre va sortir
d’Egipte i ja no hi va tornar. El seu virrei Cleomenes va continuar l’expansió
de la ciutat, que seria la capital d’Egipte durant el període grecoromà.
En la lluita per la successió d’Alexandre, el general Ptolemeu,
després Ptolemeu I Soter, va aconseguir portar el cos d’Alexandre a Egipte i
construir una tomba a Alexandria. La tomba d’Alexandre el Gran fou en endavant
un destí per viatgers i per turistes.
https://en.wikipedia.org/wiki/Alexandria
Els barris principals de la ciutat es van fer en època dels
ptolemeus. Tir estava arruïnada i Alexandria va prendre el relleu com a centre
comercial entre Europa i Aràbia i l’Índia.
En tan sols una generació la ciutat va arribar a ser més gran
que Cartago i al cap d’un segle era la ciutat més gran del món occidental;
després va ser durant un temps la segona ciutat més gran després de Roma.
També era la principal ciutat grega d’Egipte, on hi vivia una
barreja de grecs de diferents procedències. També era la ciutat amb la
comunitat jueva més important del món. Les tres comunitats, grega, egípcia i
jueva estaven separades dins la ciutat.
Al segle II aC i I aC va ser l’escenari de moltes intrigues i
lluites pel poder. Nombroses personalitats de la cultura van néixer a
Alexandria.
Després de la derrota d’Àccium, Octavi August va conquerir
Egipte (31 aC), on va nomenar un prefecte responsable personalment davant ell i
no davant el senat. Trobo curiós que diuen que va visitar la tomba d’Alexandre
aquí a Alexandria, però va refusar de visitar les tombes dels faraons.
Nominalment en època romana era una ciutat lliure, conservant
el seu senat i les funcions judicials d’aquest cos, que li havien estat
retirades per August, li foren retornades més tard per Septimi Sever.
Amb la pax romana va tornar la prosperitat a la ciutat, que
s’havia aturat durant les guerres. Egipte era el graner de Roma, i Alexandria
el lloc pel qual sortia el gra.
L’any 115 la ciutat va quedar destruïda durant la guerra civil
entre els jueus i grecs de la ciutat; Hadrià la va reconstruir seguint els
plànols del seu arquitecte Decrià (Decriannus).
A partir del segle III s’hi va introduir el cristianisme, i el
segle següent era un important centre cristià. El bisbe Atanasi d’Alexandria va
combatre enèrgicament l’arrianisme i el paganisme, i el patriarcat d’Alexandria
va esdevenir un dels principals poders eclesiàstics.
La ciutat cada vegada estava més distanciada de la cultura
egípcia. Les guerres de l’Imperi als segles III i IV van provocar, com en
altres llocs una decadència accelerada.
L’any 269, Zenobia, reina de Palmira es va declarar victoriosa
en la seva guerra contra els egipcis, en capturar Alexandria, i es va proclamar
faraona. L’emperador Aureli la va recupera (270-275),provocant un bany de sang;
Dioclecià (284-305) va esclafar una rebel·lió, l’any 297, després de conquerir
Alexandria. El seu mandat va ser tant cruel amb els cristians que l’Església
Egípcia va marcar en el seu calendari l’any 284 com l’any dels màrtirs. El
calendari copte es basa en l’antic calendari egipci.
L’any 391 Teodosi el Gran va ordenar tancar els temples pagans
que quedaven i el patriarca Teòfil d’Alexandria va fer complir l’ordre, i
sembla que va ser llavors quan va ser destruïda la Biblioteca d’Alexandria i el
Serapeum (temple dedicat a Serapis, construït per Ptolomeu I). Entre les
víctimes hi hagué la matemàtica i neoplatònica Hipàcia (o Hipàtia).
Al segle V el Brucheum i el barri jueu estaven deserts, i els
monuments centrals com el mausoleu d’Alexandre i el Museu gairebé en ruïnes. La
vida de la ciutat se centrava a la zona del Serapeum i Caesareum, que havien
esdevingut esglésies cristianes. Els barris de Faros i Heptastadi estaven força
habitats i no van patir destruccions.
La ciutat disposava aleshores d’una bona muralla. L’illa de
Faros separava els dos ports, oriental i occidental i estava unida a terra per
un dic (heptastadi); al nord de l’illa i havia el far que encara es va
descriure amb detall l’any 1165, fins que va ser destruït per diversos
terratrèmols.
La ciutat va tenir generalment governadors musulmans però també
coptes cristians com Teodosi, nomenat pel califa Yazid I ibn Muawiya; els
coptes ocupaven molt sovint l’administració financera i la civil i els àrabs la
militar.
Sota Àhmad ibn Tulun (868-884) la ciutat va esdevenir autònoma,
i aquesta condició la va mantenir fins al 948.
Al segle XI el patriarca copte es va traslladar al Caire i
llavors la ciutat fou donada algunes vegades com a feu (ikta) encara que
generalment estava sota un governador, funcionari del govern de torn, amb un
cadi local com autoritat judicial civil i religiosa.
La ciutat disposava de diverses portes, la que donava al port,
Bab al-Bahr; Bab Rashid o Porta de Rosetta a l’oest; Bab Sidra, al sud; Bab
al-Bahar, porta de les espècies o Porta de Sant Marc, per les caravanes de
l’interior del país); i Bab al-Akhdar o Bab al-Khirdr, al nord, portant al
cementiri.
Sota els àrabs la capital egípcia era al-Fustat (el Caire) i el
viatge pel Nil entre des d’Alexandria durava set dies. Al segle XIII la
població total s’estimava en 65.000 habitants però va tenir una forta baixada
al segle XIV, per la pesta que entre 1347 i 1350 matava unes 100-200 persones
al dia; en el punt àlgid de l’epidèmia 700. Es van tancar els negocis i es va
aturar l’activitat per manca de mà d’obra o mort dels propietaris; no operaven
els mercats ni les duanes.
