Nord oest d'Egipte (2011)-24. Entre els oasis de Bahariya i Farafra: muntanya de cristall i desert blanc

Continuem cap al sud i el color de l’entorn canvia ja que entrem al desert blanc.

La muntanya de cristall és una carena situada dins del desert blanc, entre l’oasi de Bahariya i l’oasi de Farafra.

La muntanya de cristall presenta un petit arc que s’ha format per l’erosió de la pedra calcària; la seva composició és bàsicament barita, BaSO4, i cristalls de calcita, CaCO3. El procés de formació dels cristalls és similar a com es formen les roses del desert, i té també una composició similar de barita i calcita.

En alguns llocs diuen que la muntanya de cristall és de quars, SiO2, però la duresa dels cristalls que es troben aquí s’ajusta més a la barita, BaSO4, i la calcita, CaCO3. La duresa del quars és de 7 a l’escala de Mohs, la de la barita és de 3-3,5 i la de la calcita és de 3.

Llegeixo que hi ha 12 tipus diferents de cristalls, i en una revista de geologia confirmen que són cristalls de calcita.

En el centre de l’estructura és on es troba l’arc natural. Hi ha també coves, amb cristalls de calcita al voltant. Sembla que s’haurien desenvolupat al voltant del blocs trencats que més tard es van dissoldre deixant capes concèntriques de calcita cristal·lina, al voltant dels blocs.

Prop de la muntanya de cristall hi ha la vall d’Agabat.

Vam aturar-nos a dinar a l’oasi d’Ain Khadra és on hi ha una de les fonts naturals antigues. Es troba a uns 70 km de l’oasi de Bahariya.

Parc Nacional del Desert Blanc

Fa molt anys havia fet un viatge pels oasis d’Egipte, sense arribar a Siwa, i ja havia vist el desert blanc i hi havia dormit, i el lloc em va meravellar. En tornar-hi el 2011, malgrat que ja sabia què veuria, em va impressionar de nou i vaig gaudir molt del passeig per aquí.

El desert blanc es troba a la depressió de Farafra, i actualment forma part del parc nacional, que cobreix una superfície d’uns 300 km2; aquest parc nacional inclou a més del desert blanc, l’oasi de Farafra i algun altre petit oasi. L’altitud del parc varia entre els 32 metres i els 353 metres.  Algunes formacions rocoses presenten alguna tonalitat taronja.

La depressió de Farafra té una superfície d’uns 980 km2, és la segona depressió més gran d’Egipte i el lloc on hi ha menys habitants.

La característica d’aquest desert és que tant la sorra com les formacions rocoses són de color blanc.

La història geològica del desert blanc va començar fa milions d’anys durant el període Cretaci, quan la regió es trobava sota l’antic oceà Tetis. Aquest mar prehistòric va dipositar enormes capes de roca sedimentària que eventualment formarien la base d’aquest paisatge extraordinari. Les roques blanques provenen de les restes d’organismes marins que habitaven els mars antics. A mesura que aquestes criatures morien, les seves closques i esquelets rics en calci s’acumulaven al fons marí.

La depressió de Farafra es va formar com a resultat de processos tectònics complexos que van tenir lloc durant milions d’anys. A mesura que els mars antics es retiraven, el fons marí que quedava al descobert va experimentar canvis geològics significatius. Posteriorment l’altiplà es va ensorrar deixant al descobert capes de roca sedimentària que s’havien acumulat al llarg del temps. Aquesta activitat tectònica, juntament amb la retirada de l’aigua, va crear la depressió on ara hi ha el Parc Nacional del Desert Blanc. Durant aquest període, la regió va experimentar múltiples fases d’elevació, que van modelar encara més la seva topografia distintiva.

L’objectiu del parc és protegir les formacions rocoses i també la gran varietat de fauna que hi ha. Algunes de les espècies més que s’hi poden veure són: l’arruí o be de barbària, la guineu del desert o fennec, diverses espècies de gaseles, xacals, guilles, guineu Rüppell, i gat de la sorra.

Les formacions rocoses són essencialment de guix (sulfat de calci hidratat) i pedra calcària (carbonat de calci), que és el que els hi dona el color blanc; aquestes roques s’erosionen i esculpeixen fàcilment per l’acció del vent i els granets de sorra que arrossega. En alguns llocs espot veure una certa coloració ataronjada deguda a la presència d’òxid de ferro.

Les formacions rocoses mostren l’erosió tant del vent com de l’aigua. Les parts inferiors de moltes formacions semblen arrodonides i llises a causa de l’acció antiga de l’aigua, mentre que les seccions superiors mostren formes més angulars i erràtiques creades pel vent. Aquest patró d’erosió dual ofereix proves visuals dels nivells d’aigua passats a la regió.

Hi ha llocs on tens la sensació d’estar en un lloc cobert de neu, però sense la humitat i el fred.

Bawiti, museu de les mòmies

Abans de deixar l’oasi de Baharia vam anar a visitar el museu de les mòmies que està a Bawiti.

La vall de les Mòmies Daurades és una necròpolis de l’època romana, descoberta l’any 2001 en aquest oasi de Baharia. Em sembla que ja he comentat abans que s’estima que hi pot haver unes 10.000 mòmies. Em sembla que en el museu n’hi ha deu. Es van excavar 4 tombes u s0hi van trobar 105 mòmies, d’egipcis romans d’alt rang, moltes amb màscares daurades i sumptuosament decorades amb escenes religioses.

Aquestes restes antigues tenen uns 2000 anys, però han resistit el pas del temps de manera sorprenent. Aquesta excavació va proporcionar més informació sobre la vida i la mort dels egipcis que van viure a Bahariya durant el període grecoromà des del 332 aC. La gent de l’oasi ja des de l’època faraònica, es va enriquir gràcies a l’exportació de vi a la vall del Nil.