Vam arribar al Caire al vespre, l’hotel on ens allotjàvem estava prop de la plaça Tahrir i no vam poder resistir la temptació d’apropar-nos a veure l’ambient des de la cantonada, i sense càmeres de fotos.
Hi havia gent acampada, però vista de lluny la plaça em va
semblar més petita que com la imaginava veient-la a la tele; suposo que la gent
i perquè no hi vam entrar, ja que és la plaça pública més gran del centre urbà
del Caire.
La plaça Tahrir o plaça de l’Alliberament originalment
s’anomenava “Midan Ismailia”, després del mandat del virrei Ismail, que va
promoure el nou disseny del centre urbà del Caire. Després de la Revolució
egípcia de 1952, quan el país va deixar de ser una monarquia constitucional per
esdevenir una república, van canviar el nom de la plaça per “Midan Tahrir” o
plaça de l’Alliberament.
El barri de l’hotel estava ple de terrasses; vam seure en una
d’elles a prendre un xauarma, que ens va costar uns 4 euros. En aquell moment 1
euro equivalia a 8 lliures egípcies.
El dia següent el vam dedicar a visitar el Caire islàmic.
La ciutat del Caire (en àrab, al-Qahira, literalment “la
Victoriosa”) està situada al nord del país i la travessa el riu Nil. Malgrat
que el nom oficial de la ciutat és el Caire, en àrab egipci se l’anomena Masr,
que també és el nom que rep tot el país, Egipte (pronunciat Misr en àrab
clàssic).
La ciutat del Caire està ubicada als marges i les illes del riu
Nil. Cap a l’oest, hi ha la ciutat de Guiza i l’antiga necròpolis de Memfis
sobre l’altiplà de Guiza, amb les grans piràmides. Al sud, és on hi havia
l’antiga ciutat de Memfis. La ciutat actual es divideix en grans zones o
barris, entre els quals cal destacar Ataba (centre de la ciutat), Zamalek (zona
residencial situada a l’illa de Zamalek, habitada des de principis del segle
XX), Mohandesin (zona residencial construïda sobre les hortes del Nil en les
dècades de 1950-1960), Heliòpolis (zona residencial construïda sobre el desert
que ha complert recentment el seu centenari), Ciutat Nasr (construïda en la
dècada de 1970 com a barri militar), la Ciutat Jardí i Maadi (ambdues zones
residencials).
Història del Caire
Situada a 14 km d’Heliòpolis al costat del Nil, els romans van
establir-hi una fortalesa i la ciutat actual té el seu origen en quatre
construccions successives musulmanes:
Fustat (Campament) va ser el nucli original i la primera
capital de l’Egipte àrab. Va ser construïda entre la fortalesa romana i el riu
pel general Amr ibn al-As, immediatament després de la conquesta àrab d’Egipte,
durant l’any 641, i la fortificà i hi construí la mesquita d’Amr, la primera
construïda a Egipte i a l’Àfrica. Va ser el centre administratiu d’Egipte des
que s’imposà l’ús de l’àrab com a llengua administrativa i impostos especials a
cristians i jueus, fins que la ciutat va ser incendiada pel visir Shawar el
1168, per evitar que caigués en mans dels invasors croats. Forma part de
l’anomenat Caire Vell.
Al-Àskar (l’Exèrcit), ciutat fundada pels abbàssides al costat
de Fustat, com un assentament militar. S’hi construí el palau del govern.
Al-Qattai, fortalesa edificada per Àhmad ibn Tulun, amb el seu
corresponent palau i mesquita, a l’actual barri de Tulun. D’aquesta ciutat,
només se’n conserva la mesquita.
El Caire o al-Qàhira, (la Victoriosa) va ser fundat pel
fatimita Jàwhar al-Qàid, el 969, al nord dels palaus i incloent al-Askar i
al-Qattai. S’hi construí una de les primeres universitats de la història, la
mesquita d’al-Azhar. Aquesta ciutat es va convertir en el centre urbà actual,
encara que a l’inici del Califat Fatimita, Fustat va continuar sent la capital.
El 1176, Saladí va construir la Ciutadella per fortificar la
ciutat, ampliant-la i substituint les antigues muralles per unes altres de
pedra. La Ciutadella separa la ciutat vella de la nova, creada per Ismael Bajá.
Els mamelucs hi van regnar des del 2 de maig del 1250 i van
expulsar-ne mongols i croats. Durant el seu regnat, la ciutat va patir una
epidèmia de pesta negra, en el 1348, i el comerç entre Europa i Àsia va
paralitzar el creixement de la ciutat; provocà el declivi de Fustat com a port,
i es desvià el comerç cap als ports de la Mediterrània.
El 1517, els otomans van ocupar Egipte, que va mantenir una
certa autonomia. Va estar sota control otomà fins al 1798. En aquest període el
Caire es va convertir en un centre internacional del comerç del cafè, i la
Universitat d’al-Azhar va esdevenir el referent intel·lectual del món islàmic.
Després del breu control de Napoleó, Muhammad Alí (1805-1849)
va industrialitzar la ciutat: el 1816, es va construir la primera fàbrica
tèxtil del Caire, i el 1831 una fàbrica paperera. També es van modernitzar les
infraestructures, construint el canal Mahmudiyya, que uneix el Caire amb
Alexandria. El 1854, s’inaugurà el ferrocarril entre Alexandria i el Caire.
Durant el domini britànic, va continuar la modernització de la
ciutat, amb la instal·lació del telègraf el 1903 i la continuació del
ferrocarril cap al sud.
La independència proclamada el 1922 va convertir el Caire en
capital de l’estat, i va ser quarter general del comandament britànic durant la
Segona Guerra Mundial. Entre 1958 i 1961, va ser la capital de la República
Àrab Unida i és també seu de la Lliga Àrab.
La Ciutadella de Saladí
La fortalesa i els murs de l’est van ser construïts per Saladí el 1176, i va ser ampliada cap a l’oest, on es troba la mesquita de Hassan, la porta principal. A la part sud, hi ha els palaus. Aquesta zona va ser ampliada per Mehmet Alí, que va construir la mesquita d’alabastre, tota coberta d’aquest material, tant al seu interior com a l’exterior; consta d’una gran cúpula central aixecada sobre quatre columnes i altres cúpules menors al voltant. Té dos minarets d’estil otomà i en un costat té un gran pati amb la font per a ablucions.
Des de la ciutadella hi ha una vista panoràmica del Caire i de
la Ciutat dels Morts, el cementiri dels sultans mamelucs, on ara hi viuen
persones sense sostre. A la ciutadella hi ha alguns museus, mesquites i pous.
Nosaltres vam visitar un parell de mesquites.
Mesquita Nàssir Muhàmmad
Aquesta mesquita és d’època mameluca. Fou fundada el 1318 pel
soldà an-Nàssir Muhàmmad ibn Qalàwun (que va regnar en diferents períodes
1293-1294, 1299, 1309- 1310 i 1341). La mesquita era utilitzada per a la
pregària del divendres pels soldans, estava situada dins el recinte del palau,
a la ciutadella.
No era la primera mesquita que es construïa en aquest lloc. Tot
i que no es trobava exactament al mateix emplaçament, en època aiúbida n’hi
havia hagut una altra més petita.
El soldà va fer portar columnes de construccions antigues, que
per a ser reaprofitades. Aquestes columnes es van utilitzar tant per a la
mesquita com per al Gran Iwan del davant. Els dos edificis tenien cúpules
recobertes exteriorment de ceràmica verda, que durant molts anys van
caracteritzar el perfil de la ciutadella.
L’any 1468 la cúpula original va caure i el soldà Qàit-bay
(1468-1496) la va refer amb fusta, juntament amb el minbar, que havia quedat
destrossat. En època del soldà Selim I (1512-1520) es va iniciar la decoració
en marbre de l’interior. Hi ha escasses restes de la decoració en estuc i dels
sostres.
La mesquita té dos minarets, un situat al portal occidental i l’altre a la cantonada de llevant. El primer estava encarat a la zona del palau, servia per a la cort i la mateixa ciutadella; el segon era visible des d’altres edificis oficials i també des de l’exterior. El minaret del portal és de planta circular, dividit en tres seccions per dues balconades. Exteriorment és decorat amb ziga-zagues, la part superior revestida de ceràmica i amb una inscripció, és rematada per un cos en forma de bulb. El minaret de la cantonada té una estructura similar, però amb el primer pis de planta quadrada; tampoc té decoració exterior. El remat superior és similar, però amb l’afegit d’un cos a la part baixa format per columnes. Aquests minarets pertanyen a la construcció del 1318 i la decoració de la part superior es va afegir el 1335. El mihrab es va refer en el decurs d’una restauració recent.
Mesquita Muhàmmad Ali
La mesquita de Muhàmmad Alí va ser construïda entre el 1824 i
el 1848. La seva alçada fa que es vegi des de molts llocs de la ciutat, i dona
la sensació d’un cert poder polític. Segons un plànol de l’arquitecte grec
Yusuf Bushnaq, la construcció volia imitar les pautes seguides per a
l’aixecament de la Mesquita Nova d’Istanbul, més de 200 anys enrere, ja que
aleshores la ciutat estava sota domini otomà.
El nom de la mesquita és en honor de Muhàmmad Alí, rei egipci
entre 1805 i 1849. A l’interior de la mesquita hi ha un rellotge que el rei
Lluís Felip I de França va donar a canvi de l’obelisc situat a la plaça de la
Concorde de París.
Muhàmmad Ali, governador otomà d’Egipte, que va obtenir
autonomia i va iniciar un extens programa de reformes.
La nova mesquita es va fundar el 1830. Per tal d’ubicar la seva
mesquita i els nous palaus a la Ciutadella, Muhàmmad Alí va enderrocar els
antics palaus mamelucs que hi havia en aquest lloc i que estaven parcialment en
ruïnes. Va caldre omplir aproximadament 10 m3 de runa per crear una plataforma
per a la nova mesquita.
La construcció es va reprendre el 1832 en un estil completament
diferent, més otomà. L’arquitecte d’aquest disseny és desconegut, però
probablement era grec o armeni. A causa de la gran mida de l’edifici, la
construcció va durar molts anys. Muhàmmad Alí va insistir en l’ús d’alabastre a
la mesquita, un material que no era gaire adequat per als edificis, per tal de
promoure una indústria local que estava en declivi.
Em sembla que Muhàmmad Alí Paixà està enterrat aquí en una
tomba de marbre de Carrara.
La restauració més important es va fer durant el regnat del rei
Fuad I, quan es van detectar problemes estructurals.
La mesquita de Muhàmmad Alí és completament otomana en forma i
adopta la mateixa disposició que la mesquita Şehzade i la mesquita Sultan Ahmed
d’Istanbul, fent referència a l’arquitectura clàssica de l’Imperi Otomà en el
seu apogeu. Aquesta elecció de model probablement expressava una afiliació
panislàmica més enllà d’Egipte.
Fins aquell moment, l’arquitectura del Caire otomà havia estat en gran part una barreja d’estils otomans i mamelucs. Les noves i deliberades decisions de disseny d’aquesta mesquita van suposar una ruptura radical amb aquesta tradició i probablement simbolitzaven els propis esforços de Muhàmmad Alí per forjar un nou ordre a Egipte. Havent estat nomenat governador otomà el 1805 i eliminat els mamelucs restants el 1811, va emprendre un programa de modernització mentre augmentava la independència d’Egipte respecte a Istanbul. El nou vocabulari arquitectònic probablement simbolitzava aquests canvis, i la mida de la mesquita i la seva posició destacada a l’horitzó del Caire reforçaven aquesta afirmació.
