Nord oest d'Egipte (2011)-19. Oasi de Siwa: Gabal Dakrur i illa Fatnas

Gabal Dakrur

Després de dinar vam anar a Gabal Dakrur o la Muntanya Dakrur; en àrab muntanya és jàbal; primer pensava que potser gabal és la forma en siwi, però el siwi és una variant de l’amazic i en aquesta llengua muntanya es diu adrar, per tant sembla que deriva de l’àrab.
El mont Dakrur es troba a 3 km al sud-est de Siwa, i des d’allà hi ha bones vistes sobre el palmerar i l’oasi.

Aquesta muntanya és famosa pels banys de sorra terapèutics, utilitzats per tractar el reumatisme, dolors de les articulacions i problemes de pell. Els banys es fan de juliol a setembre, els mesos de més calor. El procés consisteix en excavar uns forats a la sorra almatí, deixar que s’escalfin amb el sol, i a la tarda el pacient es fica a dins i es cobreix fins al coll amb la sorra també calenta. Tenen un petit parapet que els hi tapa la cara per protegir-la del sol. Després entren a una tenda, que funciona com una sauna natural, beuen una infusió i descansen.

Llegeixo que ve gent de tot el mon a gaudir dels banys de sorra calenta.

El festival més important de Siwa és el Festival de Siyaha o Asihaite en llengua siwi, és el Festival del Perdó. Se celebra a l’octubre, durant tres dies de lluna plena. Tots els habitants de Siwa venen a aquesta muntanya a passar aquests tres dies, dormint en cases antigues i en tendes, ballant, menjant i renovant els vincles d’amistat. L’objectiu del festival és resoldre conflictes o ofenses que hi hagi entre la gent de l’oasi. Aquesta festa que es va establir fa 160 anys, en acabar les guerres i disputes entre les tribus occidentals i orientals.

Llegeixo que durant el festival, es fan rituals espirituals molt arrelats en la cultura siwi; també he trobat que és un festival sufí que promou la reconciliació i la pau.

Aquesta muntanya em va impressionar. É pedra blanca que s’esmicola fàcilment. Des de dalt hi ha una vista impressionat, de l’oasi, amb els llogarets habitats, l’antiga fortalesa de Shali, el palmerar,  i els llacs salats. Feia un dia esplèndid, però l’aire era gelat i feia molt fred.   

Vam tornar a agafar els carros per anar a l’illa Fatnas.

Illa Fatnas

L’illa Fatnas, també coneguda com illa fantasia, es troba a uns 5 km al sud-oest de Siwa; era una illa en el llac Birket, però actualment és una península plena de palmeres que s’endinsa en el llac salat. Llegeixo que el contingut en sal d’aquest llac és major que el de la mar Morta. A causa de la intensa activitat agrícola el llac va ser drenat i l’illa està ara envoltada de zones llotoses.

A l’illa hi ha una font natural, però no sé si d’aigua dolça o salada. És una piscina circular, similar al bany de Cleòpatra. Costa molt trobar informació, tant sols trobo la propaganda de les agencies.

El típic aquí és venir a veure la posta de sol, i és el que vam fer nosaltres. Hi ha uns establiments que serveixen begudes i potser alguna cosa per menjar, amb cadires col·locades per veure bé la posta de sol sobre el llac.

Hi havia força gent, em va semblar que eren alexandrins que havien vingut a descobrir l’oasi de Siwa. 

L’oasi de Siwa em va encantar, és un lloc molt agradable que combina  història i paisatges. Sense oblidar la seva gent, que és encantadora. Ens explicaven que altres anys l’oasi està ple d’autocars, però aquell any tan sols hi havia petits grups, com el nostre.

Culturalment són molt diferents de la resta del país i també van estar molt temps desconnectats de la resta del mon; la carretera que uneix l’oasi amb la costa mediterrània es va construir en la dècada de 1980 i em sembla que va ser quan va arribar aquí la televisió. En canvi ara, en el 2011, anava tothom amb mòbil.

Amb a revolució s’havia aturat l’arribada de turistes, hi havia moltes agencies de viatges però sense feina.

Algunes coses que ens van explicar, que potser ara ja no són així: es casen cap als 12 anys i es poden divorciar tants cops com vulguin. No hi ha dot, però quan l’home se separa d’una dona que ja és una mica gran l’hi ha de buscar un altre marit.

Les dones anaven molt tapades, fins i tot les candidates a les eleccions. Una altra cosa que van explicar és que els homes no trobaven gaire atractives a les dones siwi i que preferien les beduïnes, però està mal vist casar-se amb beduïnes. A l’oasi hi havia dos grups de gent, uns de pell més fosca que els altres, i tampoc estava ben vist que es casessin amb els de l’altre grup.

A Siwa hi havia el pregoner que era el que duia les noticies i recollia noticies, passant casa per casa. Informava sobre temes molt diversos: l preu de les coses, esdeveniments, i també resolia conflictes entre la gent.

Antigament a Siwa era tradició que els treballadors mantinguessin relacions sexuals amb els terratinents. L’homosexualitat es veia com una cosa natural i molt estesa. Els primers turistes que van aparèixer per aquí eren gais.

Es veu gent rossa, diuen que són descendents dels soldats que van estar aquí durant la Guerra Mundial.

Ens deien que gairebé cada dia hi havia algun casament, i això és perquè es casen i divorcien molt sovint.

 Tinc apuntat també que el nom de Siwa, en amazic, vol dir ocell de pregària que protegeix al déu Amon. També que el nom ve de la tribu que habitava aquí els Tsiwa.

Aquest oasi estava en la ruta de les caravanes i com ja he explicat abans, molta gent venia fins aquí per consultar l’oracle.

Els cultius principals de l’oasi són els dàtils i les olives, també albercocs. Em va sorprendre que feien melmelada d’olives.

Aquell vespre vam anar a un restaurant a sopar, al centre de la població. El lloc d’entrada no prometia massa, la planta baixa estava en obres, l’escala per pujar a la terrassa on soparíem, força atrotinada, però en arribar a dalt, ens vam trobar una terrassa força agradable i bastant moderna.

Quan vam arribar tan sols hi havia dos clients, amb els seus ordinadors. Poc a poc va anar apareixent més gent. En un racó hi havia una prestatgeria amb llibres sobre l’islam.

El sopar va ser molt bo. Quan havíem acabat allà van celebrar l’aniversari del barber. Hi havia un fotògraf, els convidats i nosaltres, ja que ens van demanar que ens apropéssim, i vam passar a ser també convidats.  Ho vaig trobar curiós: entre tots vam bufar les espelmes, es va fer la conga, en la que tan sols van participar tres o quatre persones, es va posar música, alguna cançó de “Per molts anys”, el que celebrava l’aniversari va tallar el pastís, el va repartir juntament amb refrescos. La gent menjava, bevia i quan acabava marxava,no parlaven gaire amb l’amfitrió.