Nord d'Albània i Montenegro-1. Shkodër (Albània)

Aquest ha sigut un viatge de dotze dies, basat sobretot en Montenegro; ara be, com que vam volar a Tirana vam poder visitar la població de Shkodër que es troba a la riba d'un gran llac d'aigua dolça que comparteixen Albània i Montenegro, el llac Shkodër o Skadar (com se l'anomena a Montenegro).

El vol a Tirana arriba tard a la nit, o sigui que vam dormir en un hotel prop de l'aeroport i al matí següent és quan vam començar la ruta cap al nord, fins arribar a Shkodër, que es troba a uns 100 Km de Tirana.

La ciutat de Shkodër (també ho he vist escrit com Shköder) es troba a l’extrem inferior del llac. El riu Buna, que és el més important d’Albània surt d’aquest llac, s’uneix al riu Drina i desemboca a l’Adriàtic. Per tant, la ubicació d’aquesta ciutat va tenir molta importància a nivell comercial al llarg dels segles. Per una banda, el llac aportava l’aigua dolça essencial per la vida i per altra els rius la connectaven al mar, que no es troba massa lluny.

Shkodër és la ciutat més important del nord d’Albània. Molts artistes, músics, pintors, escriptors van néixer aquí, per això se la coneix com la capital cultural d’Albània. També se la coneix com la ciutat de la tolerància religiosa: per una banda, la majoria de la població és musulmana, però la ciutat és el centre del catolicisme albanès, i a més aquí hi ha també una comunitat ortodoxa. O sigui que hi ha la presència de les tres religions sense conflictes entre elles.

El castell de Rozafa es troba sobre un turó rocós, envoltat pels rius Buna i Drina, proper a la ciutat de Shkodër. La pujada no costa massa i l’esforç es veu compensat per les vistes sobre la plana, el llac i els rius.

La ubicació és estratègica i aquest turó ja va estar habitat en l’antiguitat. Aquí hi van viure tribus il·líries i en aquella època al llac se’l coneixia amb el nom de Labeatis, ja que aquí hi vivia la tribu il·líria dels labeates i Scodra era la capital.

Segons les cròniques els il·liris es van resistir a la romanització, però van acabar perdent el territori. Durant la tercera guerra il·líria contra els romans, el rei Gentius, va concentrar totes les seves forces a Scodra.

Davant de l’atac romà es van refugiar a la ciutat esperant l’arribada de reforços per part del seu germà, però no va ser així. Va acabar rendint-se i el van enviar a Roma com a presoner. L’exèrcit romà va avançar cap al nord del llac on estava la dona de Gentius, la reina Etuta, i part de la família, on els han capturar a tots, a l’igual que als principals líders il·liris. 

Això passava l’any 168 aC. Scodar es va integrar a la província romana d’Illyricum i més tard, amb les reformes fetes per l’emperador Dioclecià en el segle III, es va convertir en capital de la província Praevalitana. Segons els historiadors la ciutat antiga de Scodra estaria ubicada al peu del turó on es troba el castell.

Amb la difusió del cristianisme, durant el període bizantí, l’any 535 dC es va fundar l’arxidiòcesi de Scodra. En el segle XI a Albània hi havia rivalitat entre l’església catòlica i l’ortodoxa; l’església catòlica es va establir al nord, a Shköder i a Durrës i l’ortodoxa al sud.

Aquesta zona del llac, i per tant Shkodër, van formar part del principat de Zeta i també va estar sota control de la república veneciana. La fortalesa que es veu actualment és majoritàriament la de l’època veneciana.

Shkodër, també anomenat Shkodra o Scutari en italià va ser una important ciutat de l’Albània veneciana, gracies a la seva posició estratègica. Els venecians i otomans estaven en guerra des del 1463. Els otomans volien expandir-se i els venecians volien poder comerciar sense problemes amb els seves colònies. Quan Venècia va apoderar-se de Shkodër en el 1396 és quan la va anomenar Scutari. L’any 1466 aquesta ciutat estava considerada el cor i la capital de l’Albània Veneciana.

Però els otomans també la cobejaven ja que era la via de pas cap a Itàlia. Davant de l’arribada de les tropes del sultà la població es va refugiar majoritàriament a la fortalesa ja que era un lloc més segur. 

Amb els anteriors atacs otomans, els venecians havien reforçat el castell però no va ser suficient i si ho he entès be, Venècia no va enviar reforços per ajudar als assetjats; primer va decidir que sí, però quatre dies més tard va canviar de parer i es va signar el tractat de pau que concedia la ciutat als otomans.

La població va haver d’escollir entre quedar-se i acceptar als otomans o emigrar a Itàlia. Molts van haver d’emigrar, com van ser les antigues famílies que tenien havien tingut poder i influència a Albània. Entre elles la família Castriota, de la que havia sorgit l’heroi nacional Skanderbeg, Jordi Castriota, que va morir l’any 1468 i que va lluitar contra els otomans i per l’alliberament d’Albània.

Dins del castell hi ha les ruïnes de l’església catòlica veneciana del segle XIII; alguns historiadors apunten que podria ser la catedral de Sant Esteve que després del setge del segle XV en que els otomans van capturar la ciutat la van transformar en mesquita, la mesquita del sultà Mehmet. Aquesta fortalesa va patir diversos setges, entre ells els dos més importants van ser el de 1478 i el del 1912.

El setge de l’any 1478, era el quart que patia la ciutat. Va ser l’enfrontament entre l’Imperi Otomà i els Venecians, juntament amb els albanesos; va tenir lloc a la ciutat i al castell de Rozafa durant la primera guerra otomana-veneciana. Segons un historiador otomà va ser un dels episodis més remarcables en la lluita entre occident i els otomans.

Va ser un enfrontament entre un petit exèrcit d’albanesos i italians (menys de 2.000 homes i dones), enfront del potent exèrcit otomà (demés de 350.000). Aquesta campanya per conquerir Shkodër era molt important per Mehmed II el conqueridor, i va anar allà per assegurar-se que obtenia la victòria. Ja havia conquerit Constantinoble i volia controlar la costa adriàtica. 

Durant 19 dies els otomans van estar bombardejant el castell, després van realitzar cinc atacs massius, van atacar també a les fortaleses veïnes, i finalment van aconseguir que la ciutat es rendís. Al gener del 1479 Venècia i Constantinoble van signar l’acord de pau que donava el control de la ciutat als otomans. Els que havien lluitat en la defensa de la fortalesa van fugir, uns cap a Itàlia i els albanesos es van retirar a les muntanyes.

Shkodër va formar part de l’imperi otomà fins a l’abril del 1913 en que després de 6 mesos de setge per part dels montenegrins, la van capturar. Durant el període otomà molts albanesos es van convertir a l’islam, en bona part per evitar la pressió fiscal que s’exercia sobre els cristians. Els senyors feudals otomans es van instal·lar a les planes mentre que a les muntanyes seguien existint les estructures tribals albaneses.

En el setge del 1912 la ciutat estava sota control otomà, per tant eren els que la defensaven i els assetjadors eren de la lliga dels Balcans, que la formaven Sèrbia, Montenegro, Grècia i Bulgària. Montenegro es considerava el successor de Zeta i per tant amb dret a apoderar-se dels territoris albanesos que havien format part de l’Imperi Serbi i que havia tingut la capital a Escutari, que em sembla que és Shkodër.

Hi ha una llegenda sobre la construcció d’aquest castell. Segons diuen, hi havia tres germans que volien construir un castell i es van posar mans a l’obra; ara be, treballaven tot el dia i el que havien construït a la nit s’esfondrava. 

Van consultar un vell savi que els hi va preguntar si estaven casats, al que els tres van contestar que sí. Llavors els hi va dir si volien acabar el castell quan la seva dona els hi anés aportar el dinar tenien que enterrar-la viva en la muralla. Només així els fonaments del castell aguantarien. Tenien que comprometre’s a no dir-ho a les seves esposes. Els homes van jurar que no els hi ho dirien a les esposes, però els dos germans grans no van complir la promesa.

Al dia següent quan era l’hora de portar el dinar als seus marits, les dones dels germans grans van posar una excusa per no anar-hi. La que hi va anar portant el menjar va ser Rozafa, la dona del germà petit, que havia deixat al seu fill petit a casa.

El seu marit li va explicar què tenien que fer per poder construir el castell i que no s’ensorrés. 

La noia no va protestar, però pensant en el fill petit que havia deixat a casa va demanar que deixessin un forat davant del seu ull dret, un altre forat per la ma dreta, un pel peu dret i pel pit. Així quan el nen plorés podria mirar-lo i acaronar-lo per consolar-lo, amb el peu podria bressolar-lo i amb el pit podria seguir-lo alimentar-lo. 

En el lloc on diuen que està enterrada hi ha una capa blanquinosa sobre la pedra, que la llegenda diu que és la llet del seu pit.

Hi ha un poema èpic serbi sobre aquesta llegenda en relació a la construcció del castell de Rozafa. També hi ha una altra llegenda diu que els fundadors de la fortalesa eren dos germans, Roza i Fa.

La porta d’entrada és del segle XV i en el primer pati hi ha les restes més antigues, uns fonaments de l’època il·líria i restes de muralla del segle IV. Més enllà hi ha restes de l’època medieval, cisternes, torres dels Balshaj, una família que havia viscut i governat a la regió abans dels venecians; també hi ha restes de residencies venecianes.

En un segon pati, hi ha les ruïnes de l’església de Sant Esteve, construïda entre el segle XIII i XV, que després va ser reconvertida en mesquita, entre els segles XVI i XIX, que és quan la fortalesa estava sota domini otomà. Amb l’arribada dels otomans els catòlics van marxar del castell que es va convertir en base militar. La mesquita va quedar en desús en el 1865.

El tercer pati del castell és on hi ha un edifici venecià de tres pisos, anomenat el Capitoli, que servia com a residencia dels governadors venecians. És en aquest edifici que hi ha el museu.

Un cop a baix vam fer una mica de visita per la ciutat abans de dinar. El primer que vam visitar va ser la catedral de Sant Esteve.

Com ja he comentat, en un principi la catedral de Shkodër, dedicada a Sant Esteve, estava al castell de Rozafa. Hi va ser fins a l’any 1478 quan els otomans van ocupar la fortalesa i van convertir la catedral en mesquita. En aquest període els bisbes van haver de viure fora de la ciutat, que malgrat tot, conservava a Sant Esteve com a patró. 

L’any 1742 va poder tornar el primer bisbe a Shkodër. Els fidels desitjaven que es construís una nova catedral i es va demanar permís al sultà, a Istanbul. Un decret del 1851 garantia que es pogués obrir una nova catedral. Les obres van començar en el 1858; era un gran projecte, es volia construir una de les esglésies més grans dels Balcans.

L’any 1867 va acabar la primera fase de la construcció. Era realment gran, la nau principal tenia cabuda per unes 6.000 persones. Ara be, durant el setge que va patir la ciutat durant el 1912-13, l’exercit montenegrí va atacar-la, es va produir un incendi que va malmetre el campanar.

Entre el 1967 i el 1990 va estar tancada; eren els anys en que tot el que tenia a veure amb la religió estava prohibit i perseguit. L’onze de novembre del 1990 s’hi va poder celebrar de nou la missa.

Durant la dictadura d’Enver Hoxha van assassinar a 40 clergues catòlics (sacerdots, bisbes, seminaristes...). Se’ls ha anomenat els 40 màrtirs de la dictadura comunista i a la catedral hi ha diverses referències a ells. També a l’exterior de la catedral hi ha un monument dedicat a ells i a totes les víctimes del règim dictatorial.

Al costat de la catedral hi ha una escultura, a la plaça Joan Pau II, dedicada als màrtirs albanesos durant la dictadura comunista.
La zona per vianants acaba a la mesquita de plom. Rep aquest nom perquè té les cúpules recobertes de plom.

Diuen que és una de les mesquites més boniques dels Balcans. Es va acabar de construir l’any 1774, en un terreny que pertanyia a l’església catòlica. A començaments del segle XX la mesquita va començar a deteriorar-se i també hi va haver robatoris del plom que recobria les cúpules. L’any 1916, durant el breu període que els austríacs van ocupar la ciutat, van acabar de retirar el plom que hi quedava.

L’any 1920 es va fer una reconstrucció de la mesquita, però en el 1967 un llamp va destruir el minaret. Durant l’època de Hoxha, en que Albània era un estat ateu, a l’igual que tots els altres centres religiosos, va estar tancada. Ara be, no va ser destruïda, ja que estava declarada monument nacional.

En el primer temps aquest barri era on hi havia el mercat, però a començaments del segle XIX una sèrie de terratrèmols va canviar el curs dels riu Drina, i els carrers i edificis s’inundaven sovint. La mesquita ha patit diverses inundacions al llarg del temps. Però per això queden pocs edificis del barri antic.

Aquesta mesquita es va dissenyar seguint el model de la de Istanbul, d’inspiració àrab, a diferència de les altres que són d’estil otomà. Quan vaig passar per allà estava tancada. En un carrer proper hi ha una església ortodoxa que també està tancada.

Occitània_9: Pont de Millau

Abans de tornar cap a Barcelona vam fer una parada per veure el viaducte de Millau, en occità Milhau. És un pont que hi ha a l’autopista que va cap a Montpeller; està subjectat per diversos cables i passa per sobre de la vall del riu Tarn. Aquest viaducte té gairebé 2,5 Km. Es va inaugurar l’any 2004.

Aquesta estructura té un dels seus pilars que és el més alt del mon, amb 334 metres.

Van passar forces anys entre la idea de construir un pont per creuar el riu Tarn i el projecte final. Un cop acceptat el projecte guanyador del concurs, la seva realització va durar tres anys i hi van treballar prop de 3000 persones. Per cobrir els costos el pont és de peatge i ho serà fins a l’any 2080. És una obra d’enginyeria interessant. I la vista des d’aquí és bonica.

I per acabar amb aquest petit viatge, no pot faltar la historia del nen salvatge, que va donar peu a la pel·lícula de Truffaut. La historia va succeir en el segle XVIII, i el noi protagonista d'aquesta narració va morir als 40 anys.

La historia va passar a l’estiu de l’any 1798. Un noi d’uns dotze anys va aparèixer despullat i vivint sol en el bosc, en una zona rural de l’Avairon. El nen no parlava, no semblava que entengués res, i es comportava com un animal salvatge. Tot feia pensar que portava molts anys vivint sol en el bosc. En no haver-se relacionat amb ningú no entenia la llengua en que l’hi parlaven i tampoc sabia fer-se entendre.

En un primer moment el van portar a París, on el van internar en un centre per sord-muts. Vaser allà on el va trobar el professor Jean Marc Gaspard Itard. El va estar observant i va arribar a la conclusió de que no era sord ni mut, i tampoc endarrerit mental. El que passava és que no s’havia relacionat abans amb cap persona. Estava convençut de que era possible educar-lo.

Així va ser com Itard el va adoptar i l’hi va donar un nom: Victor. El va dur amb ella a la casa que tenia a les afores de París. Amb molta dedicació i amb l’ajuda de la minyona que tenia el nen va començar a aprendre a relacionar-se i fins i tot una mica a comunicar-se, i va aprendre a dir algunes paraules.

Em sembla que no va arribar mai a integrar-se a la societat, al mon exterior, fora de la llar on estava amb el professor i la minyona. Si no recordo malament, primer va morir el professor i va continuar vivint amb la minyona, amb la que hi havia un fort vincle emocional. Em sembla que va morir poc després que ella. O sigui que va viure més de 20 anys en aquella situació. No era lliure com en el bosc, però tenia un suport afectiu i unes persones que tenien cura d’ell. Però no va poder tenir l’autonomia d’un adult.

Occitània_8: Montpeller vell, ciutat encantada

Era diumenge, l’últim dia d’aquest mini viatge, i seguia plovent. Avui anàvem a visitar el que es coneix com Montpeller vell (Montpellier -le- vieux). Aquest indret se’l coneix amb diferents noms, Montpeller vell, la ciutat de pedres o també la ciutat encantada. Tots ells en referència a les llegendes que circulen per la regió.

El nom de Montpeller vell o el vell, no sé com s’hauria de dir, l’hi haurien donat els pastors transhumants que venien de les planes del Llenguadoc. Es pensa que van donar-li aquest lloc fent referència a la ciutat de la regió d’on venien. Hi van afegir la paraula vell per indicar que estava en ruïnes, que era comuna ciutat fantasma.

En la llengua d’oc Montpeller es diu “Lou Clapas” que vol dir “munt de pedres” i vell es diu “vielh”. Ara be, vielh també és com s’anomena al diable en les faules i el mon imaginari. De fet, moltes de les roques duien noms que feien referencia al diable. Després, Martel que és el que va explorar la zona, els hi va donar altres noms, per exemple, la roca que es coneixia com l’ull del diable ara se l’anomena la porta de Micenes. I en el passat aquest lloc se’l coneixia com la ciutat del diable.

A l’edat mitja, a Occitània, la història ha atribuït a éssers satànics les obres gegantines, com ara les pedres que es troben aquí. Així que “Lo Clapas Vielh” seria també “Lo Clapas del Vielh” que vol dir les pedres del diable.

Actualment es pensa que l’origen del nom fa referència a les pedres i no al diable. Per això se la coneix com ciutat de pedres.

Una altra llegenda explica que aquí hi van viure tres fades que fugien d’un esperit malèfic, que els hi volia fer mal. Aquestes fades eren Amy la seriosa, Amyna la somiadora, i Benjamina, la riallera. Van arribar una tarda fugint de Mourghi, l’esperit malèfic. Provenien de la costa, de les garrigues. De seguida van construir una ciutadella, encerclada per una muralla, amb carrers, ponts i places; per fer l’entorn encara més laberíntic, van plantar pins i altres arbres. L’objectiu despistar a l’esperit malèfic, que va desistir de perseguir-les. Van viure un bon temps amb pau i tranquil·litat, però tenien enyorança de la seva terra, del sol i el mar. Així que van marxar deixant la ciutat adormida. Però algun esperit malèfic, el diable o algun altre, va enviar la pluja, el vent i la neu per destruir la ciutat, donant-li l’aspecte actual. Però diuen que l’esperit d’aquelles fades es conserva i d’aquí el nom de ciutat encantada.

Fa més de 170 milions d’anys aquesta regió de l’Avairon estava ocupada pel mar. El clima era tropical i el mar cobria el que va convertir-se en la causse negre; la forma del mar era de l’estil dels atols del pacífic, en que els esculls coral·lins encerclen llacunes d’aigua salada. Son aigües càlides i poc profundes. Els esculls estan formats per algues i coralls on hi viuen moltes espècies, esponges, mol·luscs, eriçons i crustacis.

Va trigar uns 10 milions d’anys que les restes i esquelets d’aquests organismes cobrissin el fons marí i formessin una capa calcària d’uns 300 metres de gruix.

Fa uns 100 milions d’anys, època en la que sorgeixen els alps i els pirineus, al fons del mar les roques pateixen moltes pressions. La capa calcària davant d’aquestes pressions, primer es plega i després es fractura. Aquests trencaments creen les falles paral·leles, semblant als seracs i esquerdes que es poden veure a les glaceres.

Uns 80 milions d’anys més tard, la massa de les grans causses emergeix progressivament i el mar es retira d’aquesta zona.

L’antic fons marí, format per sediments calcaris, és menys dens i més permeable que la resta de roca. L’aigua pot circular per les fissures que presenta i comença la corrosió de la causse negre. L’acció de l’aigua i el vent, augmenta lentament els llocs de pas, formant passadissos, muralles i circs. Així és com es va formar aquesta ciutat de pedres.

Com ja vaig explicar en algun altre lloc, hi ha diferents causses, la Negra, la de Larzac, la de Méjean i la de Sauvaterre.

Així doncs, la roca de la causse s’ha anat erosionant, i segons el tipus de material en cada punt, més o menys porós, més soluble, etc, donen diferent formes, arrodonides, voladissos... En esmicolar-se la roca es forma la sorra. Així es troben cavitats de diferents grandàries i formes.

El conjunt de l’efecte de l’erosió és espectacular. Roques amb diferents formes, a les que com passa a tot arreu, se’ls hi ha donat noms segons el que suggereix la seva forma.

L’Avairon ha estat ocupat per l’home de forma ininterrompuda des del neolític (des del 6.000 aC). S’han trobat abrics rocosos, cisternes i pletes, que indiquen que des del neolític aquí hi havia hagut activitat agrària i pastoral.

En l’època gal·lo-romana et al començament de l’edat mitja hi va haver una explotació important del bosc. La fusta es feia servir en els forns de terrissa de Millau, i per la destil·lació de resina, a partir de les branques d’arbres resinosos, per obtenir el producte que es feia servir per segellar i fer estancs els cascs dels vaixells.

Les terrasses de la part superior d’aquestes roques, les causses, els hi permetia estar protegits enfront alguns depredadors, i també es deia servir com a lloc de culte al sol o a la lluna.

En contrast amb el que és l’aridesa de les causses, la ciutat de pedres, és un lloc amb abundant vegetació. És la causse més fèrtil. La flora de les causses és molt diversa, hi ha aproximadament 1/3 de les espècies vegetals de França.

Aquest entorn rocós, aporta llocs exposats a vent i sol, d’altres abrigats i protegits, també sols de diferents tipus, per això pot acollir una amplia diversitat d’espècies.

El pi silvestre és un arbre molt present en aquesta zona, es pot agafar a la roca i les seves arrels es van ficant per entre les fissures de la roca. Se’ls pot veure a la part alta de les roques. En canvi el faig busca els llocs més ombrívols i humits.

El roure blanc es troba en terrenys calcaris i és molt típic de tot l’Avairon. Es pot trobar tant sobre la part alta de les roques com a les fondalades. Les seves fulles tenen un borrissol blanc i s’assequen sobre la branca a la tardor, però no cauen de l’arbre fins a la primavera, quan surt el nou brot.

Al peu dels massissos rocosos es pot trobar l’avellaner. També hi ha la moixera, un arbre de fulles platejades i baies gustoses.

Entre els arbusts destaca el boix; les abelles el busquen pel seu nèctar i és un dels components que dona un gust característic a la mel de la regió. Hi ha també ginebrers i savines; els seus fruits es fan servir en la cuina local. L’amelanchier un arbust de flors blanques. Al peu dels roures espot trobar els cornus, que també donen flors blanques i després unes baies negres que encanten als senglars.

La bussarola s’estén pel terra formant una mena de catifa. A finals d’estiu té fruits vermells.

Hi ha també força varietat de plantes aromàtiques, com son la lavanda i la farigola. També aporten el seu toc característic a la mel de la regió.

Aquest indret ple de roques curioses, a finals de l’edat mitja va quedar oblidat i poc a poc les vies d’accés van anar desapareixent, fet que va propiciar encara més que quedés amagat

La redescoberta es va fer l’any 1854 quan un geòleg de l’exèrcit va passar deu dies en aquesta zona. Però no va ser fins uns anys més tard, l’any 1884, que el propietari del terreny juntament amb el president de la Societat Geogràfica de Tolosa, que es va visitar de nou aquest indret. Llavors, veient l’interès que podia tenir van convidar a Edouard Alfred Martel a que s’unís a ells en l’exploració. Començava a ser conegut per les seves exploracions amb 25 anys, a les gorges del Tarn.

Així doncs, l’any 1884 es va estar 4 dies explorant la zona i va quedar entusiasmat. Es van començar a publicar articles a la Societat Geogràfica de Tolosa i al Club Alpí Francès. L’any següent es va fer una estada de 11 dies i es va poder construir el primer mapa de la ciutat de pedres.

A començaments de l’any 1886, el conservador del Museu d’Història Natural de Tolosa va impartir una conferència al Club Alpí Francès i va captivar tant als socis que van decidir contribuir en les millores en el recinte: obrir camins que permetessin l’accés al recinte dels visitants.

Al començament els guies portaven als visitants, des del poble veí, a les gorges del Dorbia, muntats en mules, fins al recinte. El recorregut, i l’anada i tornada des del poble requeria de tot un dia.

Tot i que hi va haver moltes persones involucrades en la redescoberta del lloc i la posada a punt, es considera que Martel va ser realment qui ho va fer possible. Va dedicar tots els esforços en vèncer les dificultats tècniques, va explorar la superfície en totes direccions, permeten que es pogués fer el mapa amb gran precisió.

Actualment està molt ben muntat. Es pot visitar a peu, però també fent servir un trenet que et va duent fins als diferents punts d’interès.

Aquell matí plovia. Jo confiava que quan arribéssim allà hagués parat de ploure. Però no va ser així. Va estar plovent de forma intermitent tota l’estona.

És un lloc impressionat. La vegetació és molt frondosa, i entremig sorgeixen els grans blocs de roca, que com pertot arreu, reben noms diversos, en funció de la seva forma. Es poden veure coves i balmes, on havien viscut els ossos, segons es dedueix per les restes trobades. El recorregut que vam fer durava uns ¾ d’hora. El trenet era una part coberta i l’altra descoberta, un incordi en dia de pluja.

Occitània_7: Maruèis

De camí de tornada cap a Millau vam parar a la població de Maruèis, en occità, en francès, Meyrueis. La població es troba a les gorges de la Jonta.

El riu Jonta circula pel fons d’un canyó de 21 kilòmetres que va des de Maruèis fins a Rozier, on comencen les gorges del tarn i s’ajunten aquestes dues gorges.

Aquesta població estava emmurallada i va ser una ciutadella protestant durant la guerra de la religió. Es conserven alguns vestigis d’aquest passat, així com de que era un centre comercial i industrial important.

Aquesta població va ser famosa, durant segles, per la fabricació de barrets de feltre de llana, amb una ala força ampla, que duien els homes del Llenguadoc i la Provença.

Una de les seves especialitats, en barrets, eren en color gris o negre, que duien els “gardians” de la Camarga. Els “gardians” eren els genets que vetllaven i cuidaven els ramats bovins i cavalls semisalvatges que hi havia a la Camarga. Aquest personal duia una vestimenta característica, entre elles, el barret fabricat en aquesta població.

Aquí hi havia hagut uns 15 tallers, el que vol dir que hi havia molta gent treballant en aquesta indústria.

El poeta provençal Fréderic Mistral comprava els seus barrets aquí. Mistral va renovar la llengua d’Oc i va rebre el premi Nobel de literatura l’any 1904.

Com ja he comentat va ser un centre important de culte protestant. Encara es conserva el temple que es va construir en el 1804, tot i que es va haver de reconstruir en el 1840. En el seu moment era el més gran de la Losera, llavors aquí hi vivien uns 3000 protestants. 

El temple actual té forma octogonal amb un porxo a l’entrada i campanar. Predomina la fusta en la seva construcció. Té una cabuda d’unes 400 persones. 

El primer temple que hi va haver es va construir en el 1580 i tenia forma rectangular. El següent que es va construir en el mateix lloc en el 1804, tenia ja forma octogonal. Ara be, es va haver de tancar l’any 1827 i es va destruir, ja que presentava problemes estructurals. 

Altre cop en el mateix lloc, l’any 1840, es va construir el nou temple, utilitzant alguns dels murs de les anteriors construccions. Al seu voltant hi ha el cementiri; va ser el cementiri de la població des del segle XVI fins a finals del XIX.

És una població agradable per passejar. Vagis per on vagis acabes anant a parar a la vora del riu Jonta. La població es troba a banda i banda del riu i hi ha al menys dos ponts per passar d’una banda a l’altra.

Aquí el riu Jonta porta molt poca aigua, potser és per l’època de l’any, a finals d’agost. Com a riu no és espectacular.