Est de Turquia-32. Dara: necròpolis, l'àgora i les cisternes

Des de Mardin vam anar a veure l’antiga ciutat de Dara, que està a uns 34 km al sud est de Mardin. Vam dedicar un parell d’hores en la visita d’aquesta ciutat i les seves necròpolis; em va sorprendre i meravellar, i val molt la pena, si un està per la zona, visitar Dara.

S’ha especulat que Dara havia sigut una guarnició militar en època de Darios III de Pèrsia, 336-330 aC, que va ser el darrer rei aquemènida, i que d’ell derivaria el nom de la ciutat. En document antics grecs a aquesta població se l’anomena Daras, i la primera menció que hi ha és d’un autor del segle III dC, que cita que la ciutat va ser fundada pel rei de Pàrtia, Àrsaces, que va regnar cap al 250 aC.

Dara va estar canviant de mans, entre els regnes part i selèucida, dues de mitjans del segle III aC fins al segle I aC.

L'any 263, Roma la va cedir a Pèrsia, i era una vila petita. En la partició d'Armènia de l'any 387 va quedar a la part romana, a uns 5 km de la frontera i a 15 km de Nisibis (que era a la part persa).

Aquí hi havia un petit assentament quan l’emperador de l’Imperi Romà d’Orient, Anastasi (491—518), va escollir aquest lloc per convertir-lo en una guarnició militar; la construcció de la ciutat va tenir lloc entre el 503 i el 507. Anastasi va donar el seu nom a la ciutat recent fundada, Anastasiopolis, i la va convertir en el centre administratiu i militar de la regió mesopotàmica.

Es va escollir aquest lloc perquè es trobava prop de Nisibis (Nusaybin), i tenia aigua molt a prop i des d’aquí es controlava la plana del voltant. L’objectiu era establir una ciutat de frontera per controlar les incursions dels perses.

Segons Procopi, un dels eminents historiadors romans d’Orient, va fer fortificar la població, convertint-la en ciutat. Aquest historiador va deixar informació detallada de les fortificacions i defenses que s'hi van construir, que van permetre que la ciutat resistís els atacs dels perses, en més d’una ocasió. També explicava que la ciutat estava ben proveïda de subministraments de tota mena per a les guarnicions de la fortalesa. Tenia una font, que era impossible que l’enemic pogués tallar, que distribuïa l'aigua a través de canals subterranis per tota la ciutat.

L'any 527, Justinià I va ordenar completar les fortificacions i ampliar la fortalesa, a la que va anomenar Iustiniana Nova. Llavors el general Belisari va atacar des d’aquí als perses, però van ser derrotats, i l’any 529 l’exèrcit persa va arribar fins a les portes de la ciutat, a la que va sotmetre a setge. Dara va resistir diversos atacs gràcies a les fortes muralles i a les reserves de subministraments; diuen que també hi va ajudar que la defensa la duien soldats veterans.

Els combats que hi va haver a les rodalies de Dara, en el 530, són els que es coneixen com la batalla de Dara de la que va sortir vencedor Belisari. 

Els anys 540 i 544, Dara va patir atacs perses però els va rebutjar. Ara be, l’any 573 hi va haver la campanya militar del general romà Marcià contra Cosroes I, que va acabar malament pels romans, ja que els perses van conquerir Dara l’any següent, en el 574. L’any 579 s’acordava una treva entre romans i perses.

Dara va ser governada per l’Imperi Sassànida, entre el 577 i 591 i també entre els 606 i 620. Del 620 al 639 va estar dominada per l’Imperi Romà d’Orient.

Dara i bona part del nord de Mesopotàmia va quedar sota dominació àrab en el 640.

Al segle X, Dara, va formar part de l'Imperi Romà d'Orient per un curt temps, i va canviar de mans entre l'Estat Seljúcida i l'Imperi Romà d'Orient fins a finals del segle XI.

L’any 1150, la ciutat va ser assetjada i conquerida pels artúqides i entre 1251-1259, va ser destruïda pels mongols. Després va anar quedant abandonada i en el segle XIV era un petit assentament rural.

El poble actual de Dara es va fundar a finals del segle XVIII, sobre part de les restes de la ciutat romana.

Comencem visitant la necròpolis. De fet hi ha dues necròpolis en els dos extrems de la població; la més important és la primera que visitem, la de l'oest. És impressionant. Hi ha grups de tombes tallada a la roca.

Llegeixo que els turons que hi ha en aquesta zona a l’oest de la ciutat emmurallada a començaments del segle VI proporcionaven la pedra necessària per a les construccions. Després d’extreure la pedra, l’àrea es va convertir en necròpolis. 

En aquesta zona s’hi han trobat  tres tipus de tombes diferents: tombes tallades a la roca, del segle VI; sarcòfags, dels segles VI al VIII; i tombes de cista (de pedra), dels segles VIII al XIV.

En aquesta època, els difunts s’enterraven en cambres tallades a la roca; hi havia la creença de que el déu Mitra va néixer d’una roca, per això, si hi he entès bé, en ser enterrats a la roca, esperen el renaixement. 

En aquestes tombes en cambres, la gent de Dara hi va fer múltiples enterraments, ja que malgrat la seva conversió al cristianisme, durant un cert temps van mantenir les seves creences anteriors.

Pels romans el sarcòfag era la casa per al més enllà; després de la mort l’anima del difunt viu protegida en aquesta nova llar. El disseny dels sarcòfags romans es va dissenyar en base a aquesta creença. A la que es va anar implantant el cristianisme es van fer més populars les tombes de cista. 

La necròpolis estava fora de la ciutat emmurallada. Com a visitant, un cop creues l’entrada et trobes un camí que té a banda i banda, cambres funeràries excavades a la roca; n’hi ha de diferents mides i a diferents alçades de la paret rocosa.

El camí acaba en una mena de plaça on hi ha la més espectacular: Galeria de la Gran Tomba.

Té planta rectangular i està orientada nord-sud. Destaca el frontó de la porta d’entrada, que es troba al nord, i s’hi van tallar escenes religioses, i ornaments florals.

També se l’anomena la galeria d’Ezequiel, ja que la decoració, no sé si la de la porta o a l’interior de la cambra,  representa l’escena en la que Ezequiel ressuscita als morts. Segons la tradició, aquest profeta va baixar del cel per ressuscitar a uns soldats cristians als que havien martiritzat.

És una tomba col·lectiva, de grans dimensiones, amb tres nivells subterranis, als que s’accedeix per una amplia escala excavada en la roca. Les dues plantes inferiors es van fer servir com a sepultura, mentre que la principal, devia ser la zona on es feia la litúrgia i els rituals funeraris. Hi ha un passadís perimetral que la voreja, franquejat per un claustre rupestre de grans arcs, que encara es poden veure malgrat que estan molt deteriorats.

Durant les excavacions que s’hi van fer l’any 2009 es van descobrir, a la planta inferior centenars d’ossos, que s’haurien recollit i enterrat aquí, potser esperant el miracle de la resurrecció per part d’Ezequiel.

Totes les tombes han estat profanades i espoliades.

Les muralles de la fortalesa envoltaven els tres grans turons sobre els que es va fundar la ciutat; tenien una longitud aproximada de 4 km, diu que se’n conserven uns 2,8 km.

Dara tenia dos sistemes de fortificació: les muralles interiors de la ciutat i les muralles exteriors amb 28 torres. En el cantó est hi havia també unes trinxeres o rases.

Les restes de la fortificació pertanyen al període d'Anastasi I (491-518) i de Justinià I (527-565). Durant el regnat de Justinià I es va elevar la muralla, afegint un segons pis, amb espitlleres.

La ciutat fortificada tenia 4 portes principals en les quatre direccions, eren les portes nord, sud est i oest. Hi havia dues portes més, les portes de l’aigua, del nord i del sud; aquestes portes estaven en les seccions arquejades per on passava el riu Cordis (Kordes) al sud i al nord de la ciutat. L'aigua entrava a la ciutat per l'obertura arquejada de la muralla, al cantó nord, i l’obertura tenia una doble reixeta de ferro; sortia per la porta de l’aigua del sud, que tenia una estructura similar.

Hi havia grans torres a banda i banda de les quatre portes d’entrada a la ciutat. Aquestes portes tenien una amplada d’uns 5 metres, mentre que les portes de l’aigua eren molt més petites, feien tan sols 1,5 metres d’ampla.

El sistema d'abastiment d’aigua va ser molt important en la defensa de la ciutat. L’aigua provenia de les muntanyes, s’emmagatzemava en grans cisternes, i es redistribuïa a través de canals per tota la població. La ciutat va poder resistir els setges que va patir gràcies a que, malgrat estar incomunicats disposaven d’aigua. Els sassànides no podien creuar les muralles de Dara i, es van instal·lar al costat del riu Cordis, al nord, de la ciutat, esperant que la gent i els soldats romans, es deshidratessin i es rendissin i els hi entreguessin la ciutat sense haver de lluitar. Però la ciutat disposava de la seva aigua.

Les cisternes i les canalitzacions de distribució d’aigua eren subterrànies, tallades a la roca. L’aigua provenia de les muntanyes que hi ha al nord de la ciutat a uns 4 km, entrava per la porta d’aigua nord, a través de canalitzacions i es distribuïa i emmagatzemava. La ciutat tenia diverses cisternes.

Després de la necròpolis el primer que visitem és una d’aquestes cisternes.

A l’oest hi havia  dues cisternes: una fora de muralles i l’altre a l’interior pels veïns d’aquella zona. La que estava fora de la ciutat emmurallada es pensa que la feien servir les caravanes comercials que estaven allotjades fora de la ciutat i també abastia d’aigua a la zona de la necròpolis. Tenia capacitat per unes 1.500 m3. Aquest edifici està cobert per una volta de creueria, sostinguda per dos pilars de pedra.

El carrer de l’Àgora està pavimentat amb grans blocs de pedra, i comença a la porta sud de la ciutat, estenent-se uns 45 o 50metres en direcció nord; fa uns 5,8 metres d’amplada.

Hi ha un pòrtic al costat oest de l'avinguda i un carrer connectava amb la Ruta de la Seda; les caravanes comercials procedents de Mesopotàmia entraven per la porta sud a aquesta zona, que era l’espai públic reservat per a l’activitat comercial. La ciutat tenia un pòrtic al costat oest del carrer que s'estén al llarg del riu; les botigues i tallers es trobaven sota aquests porxos.

Les prospeccions que s’han fet en camps i jardins més al nord indiquen que el carrer continua paral·lel al riu.

Les excavacions van començar en el 1986. A la zona de l’àgora o del mercat, s’hi han trobat 9 tallers i 6 espais residencials vinculats amb els tallers. Aquests tallers estaven uns al costat dels altres, al costat de l’àgora i estaven disposats en l’eix nord-sud de la ciutat. La majoria eren de planta quadrada amb unes dimensions de 5 x 5 m.

Llegeixo que en aquesta ciutat hi vivia una guarnició d’uns 25.000 soldats.

Arribem a la porta del sud. Al cantó exterior hi ha un dels antics molins que hi havia a la vora del riu. No se sap exactament quan es va construir, es creu que va ser en el segle XVIII i va estar actiu fins a la dècada de 1970; s’aprofitava el flux de l’aigua del riu per moure les moles de pedra. Es va deixar d’emprar quan va disminuir el cabal del riu.

Una mica més enllà, també fora de les muralles es veu l’antic pont de pedra, sobre el riu sec.

Després vam tornar a entrar a la ciutat per visitar una altra cisterna, la que en diuen l’església-cisterna. És curiós perquè la cisterna són els fonaments de l’església bizantina, que estava a sobre i de la que gairebé no es conserva res.

És una cisterna impressionant. Primer em feia una mica de mandra baixar, ja que és molt alta i per tant tocava baixar, i després tornar a pujar, un munt d’escales. Però val la pena l’esforç. La sensació que tens quan estàs allà al fons és especial. I en ser tan espaiosa, jo que tinc una mica de claustrofòbia no la vaig notar gens.

De l’antiga catedral que hi havia a sobre tan sols es conserva una paret.

La ciutat tenia dues esglésies importants. Una d’elles era la Gran Església i l’altra la de Sant Bartomeu. No sé quina de les dues era la que estava sobre la gran cisterna.

Diuen que sant Bartomeu va aparèixer en un somni de l'emperador Anastasi I i li va demanar que protegís la ciutat;  canvi, Anastasi va fer portar les relíquies de Sant Bartomeu de Xipre a Dara.

Al nord-est de la gran església diuen que hi ha una piscina baptismal. No la vaig veure i no tinc ni idea d’on està ubicada, ni he trobat informació. Aquesta piscina per batejar-hi adults, té graons a dos costats: entrava per un canto i un cop purificat sortia per l’altra.

Una mica més enllà del que havia sigut la ciutat emmurallada hi ha una altra cisterna. És molt curiosa. És estructura formada per 10 sales cobertes amb voltes, i cada sala feia 50 metres de llarg per 4 metres d’ampla. La cisterna tenia una capacitat total de 14.500 metres cúbics.

A l’altre extrem de la ciutat de Dara hi ha una altra necròpolis. La necròpolis de l’est. 

He llegit que en la zona de necròpolis, però no sé en quina de les dues o si és entre una i l’altra, s’hi han trobat tombes de txetxens. Són de l’època de la guerra txetxena russa del 1870; molts txetxens van emigrar i es van establir aquí a Dara però va haver-hi una epidèmia i els que van morir van ser enterrats aquí.

També hi ha tombes musulmanes, de quan hi va haver la conquesta islàmica, i hi ha tombes datades entre el VII i el XVII.

Est de Turquia-31. Més racons de Mardin

En sortir de la gran mesquita vam seguir passejant per la ciutat antiga. A la tarda vam anar a Dara, que en parlaré en laproper entrada, i al dia seguent, vaig seguir explorant la ciutat amb més calma. 

Sehidiye, mesquita i madrassa

Abans ja havia esmentat aquesta mesquita, quan parlava de Mor Behnam o l’església dels 40 màrtirs. Aquí hi havia hagut l’antiga església dels 40 màrtirs que més tard es va convertir en mesquita, aquesta mesquita. De totes formes, les dates no m’acaben de quadrar del tot.

En el segle VII la ciutat va passar d’estar sota el domini de l’Imperi Romà al domini d’estats islàmics. Els artúqids hi van governar entre els segles XII i XV, i com ja havia comentat, molts edificis i monument de la ciutat són d’aquesta època.

Aquest conjunt es va construir en la primera meitat del segle XIII, en el barri que tenia el mateix nom. Primer va ser una madrassa i després va quedar com a mesquita. Al llarg del temps s’hi ha fet nombroses reparacions i remodelacions; les primeres modificacions registrades son del segle XVII. Una reforma significativa es va fer en el 1787–88 i el minaret va ser reconstruït, per un arquitecte armeni, en el 1916–17.

Continuant el passeig passo per davant de l’església catòlica caldea de Sant Hirmiz, o Mor Hirmiz.  Segons la placa que hi ha a la porta és de l’any 397, però diuen que l’edifici actual és del segle XVI o XVII.

Des de diferents punts de la ciutat es veu el castell, que no es pot visitar, però sí que espot arribar fins a dalt de tot.

Aquesta fortalesa es coneix com el niu de l’àliga. Es troba a uns 1.000 per sobre de la plana mesopotàmica i per això aquí hi ha instal·lada una estació de radar, i ha servit també coma base militar, com a part d'un acord de l'OTAN.

Segons les llegendes el castell s’hauria construït en el segle IV aC; diuen que un babilònic seguidor del zoroastrisme, Shad Buhari, es va recuperar d’una greu malaltia quan va estar en aquest cim. Per això va decidir construir en aquest lloc un palau.

Llegendes apart, el castell es va construir en el segle X, durant el govern de la dinastia hamdànida i va continuar amb la dinastia artúqid del segle XI al XIII. El castell va ser parcialment restaurat durant el regnat del sultà otomà Selim III, però a finals del període otomà tornava a estar molt deteriorat.

Durant el genocidi armeni el castell va servir com a presó i aquí hi tancaven als armenis catòlics i ortodoxos abans de ser executats.

S’han fet diverses tasques per reforçar el castell i evitar que caiguin rocs sobre la ciutat, i també en els darrers deu anys o més s’han fet gestions per obrir-ho al turisme, però sempre s’encallava per qüestions burocràtiques. I ara és una base militar, o sigui que segueix sense poder-se visitar.

Si no estic confosa això és el basar, però com que era a la tarda, i dia festiu, estava tancat.

Un edifici que crida l’atenció és l’antiga residència de la família Sahtana, que es va construir l’any 1890.

S’ha utilitzat com edifici de correus des del 1950 i ara hi ha un hotel i algunes dependències del a universitat. 

Una altra mesquita construïda en l’època artúqida és la mesquita Abdullatif. També se la coneix com mesquita Latifiye. Es va construir l’any 1371 i el minaret actual és del 1845.

Un dels avantatges que tenim les dones és que podem visitar els dos espais, el dels homes i el de les dones. 

Al vespre anem fins a un hotel que hi ha a l’altra banda de la carretera des d’on és veu la citat de front, amb la fortalesa al cim del turó. Val la pena arribar-hi abans de la posta de sol i veure com es van encenent els llums de la ciutat.

Est de Turquia-30. Mardin, la Gran Mesquita

En totes les botigues i paradetes i ha objectes amb una figura que té dos caps, per una banda, un cap de dona i per l’altra un cap de serp. És el Shahmaran, un símbol de Mardin. Per recordar com era aquesta figura vaig fotografiar aquesta col·lecció d’imants.

Al Shahmaran també se’l coneix com la dama serp persa. És una criatura mítica que es troba en diferents cultures, especialment en aquesta zona oriental d’Anatòlia. Com deia, és una figura mig dona, en la part superior, i mig serp, en la part inferior.

Segons la llegenda tenia poder màgics, però va ser traïda pels humans i va morir. Es diu que té poders protectors i per això es fan amulets amb la seva figura.

Diuen que el primer humà que va trobar era un jove, segons les versions el nom d’aquest jove varia (Camasb, Yada Jamsab, Jamisav, Jamasp). El jove s’havia quedat atrapat en una cova quan havia anat amb uns amics a robar mel; els seus amics van marxar deixant-lo sol atrapat allà. Llavors el noi va començar a explorar la cova i va descobrir un passadís que duia fins a una cambra que semblava un jardí, molt bonic, ple de serps blanquinoses i Shahmaran vivint en harmonia. 

El noi i Shahmaran es van enamorar i van viure en aquella cova on ella l’hi va transmetre alguns coneixements de medecina i sobre plantes medicinals. El jove enyora viure a l’exterior i decideix marxar; l’hi promet a Shahmaran que no dirà a ningú que ella viu allà.

Van passar els anys, i el rei de Tars es va posar malalt. El jove que havia viscut amb Shahraman va dir als del poble on vivia. El visir va descobrir que per guarir-se el rei tenia que menjar carn de Shahmaran. 

Segons la llegenda Shahmaran deia: blanqueja’m en un plat de terrissa, dona-li el meu extracte al visir i de la meva carn al soldà. Van dur a Shahmaran al poble i la van matar en un bany anomenat Hammam de Shahmaran. El rei va menjar la carn i va viure; el visir va beure de l’extracte i va morir; el jove va beure de l’aigua de Shahmaran i va adquirir la saviesa de Shahmaran i es va convertir en metge.

Com que és una llegenda molt antiga n’hi ha moltes versions, aquesta és una d’elles.

La imatge de Shahmaran s’ha fet servir en moltes reivindicacions, com les del col·lectiu LGBTQ, o per simbolitzar la força de les dones kurdes, i aquí a Mardin es va fer una exposició d’art anomenada Shahmaran Mardin, amb estàtues d’aquesta dona serp. 

El nom Shahmaran deriva del persa, una combinació de shah, el títol persa, xa i maran que vol dir serps. Per tant la traducció seria rei de les serps, o tenint en compte que segons la llegenda és una figura femenina, seria reina de les serps. I potser en català hauria d’escriure Xamaran.

Arribem ja a la Gran Mesquita, que es troba per sota del carrer principal, en un carreró del vessant de la muntanya.

La mesquita està col·locada en paral·lel a la direcció de l’alquibla, l’orientació cap a on cal fer la pregària. Em sembla que inicialment es resava en direcció a Jerusalem i va ser a partir de l’hègira, quan es va començar a resar en direcció a la Meca.

És una de les mesquites més antigues d’Anatòlia i diuen que un dels millors i més bonics exemples de l’arquitectura artúqida.

Pel que he llegit hi ha diversos edificis històrics a la ciutat sobre els que hi ha discrepàncies sobre l’època de construcció. Aquest és un d’ells.

No està clar si es va començar a construir en el segle XI, durant el període seljúcida i es va acabar a finals del segle XII o bé tota la construcció es va realitzar durant el període artúqid, en el segle XII. Després el complex es va restaurar durant el període otomà.

La Gran Mesquita de Mardin és una de les primeres mesquites amb doble minaret del segle XII a Anatòlia. Sembla que originàriament hauria tingut dos minarets.

A la mesquita hi ha setze inscripcions que són les que aporten informació sobre la construcció i renovacions. Alguna, no sé si totes, són en escriptura cúfica. Diuen que alguna inscripció és del període seljúcida, pel que es pensa que es devia funda en el segle XI i es devia desenvolupar la construcció al llarg del segle XII.

Hi ha tres inscripcions a la base del minaret en les s’indica que la seva construcció es va encarregar l’any 1176; hi ha una altra inscripció de l’any 1186.

En el mihrab de fusta hi ha tallat el nom de l’artúqid Beg Dawud II (1368-1376). A l’esquerra de la porta hi ha dues inscripcions sense data però signades per personatges que van viure en la segona meitat del segle XV.

Hi ha també inscripcions que fan referència a els restauracions otomanes, dels segles XVIII i XIX.

La mesquita té una sala de pregària rectangular, orientada d’est a oest, precedida per un pati de dimensions similars. La mesquita es troba en una terrassa construïda a partir d'un vessant orientat al sud, amb la paret nord incrustada en estructures veïnes. S'accedeix a la sala d'oració a través del pati, al qual s'accedeix des de portals laterals des de carrerons d'escales de pedra cap a l'est i l'oest.

En algun lloc llegeixo que els dos minarets originals es van enderrocar i que el que es veu actualment és de finals del segle XIX, però això no em quadra amb les inscripcions, que s’han trobat en la part baixa del minaret, a no ser que s’hagués conservat aquesta part d’un dels minarets anteriors.

Sigui com sigui, el pati amb la font i el minaret és el que crida més l’atenció d’aquesta antiga mesquita.

 

Est de Turquia-29. Mardin: madrassa Zinciriye o del soldà Isa

La madrassa del soldà Isa o madrassa Zinciriye és una antiga madrassa de Mardin. La va fer construir el soldà Isa, el penúltim mandatari de Mardin de la dinastia artúqida (va governar del 1376 al 1407). La construcció es va acabar l’any 1385.

L'edifici era un complex religiós, que consistia en una madrassa, una mesquita, un mausoleu per al fundador i altres elements disposats al voltant de dos patis.

La fundació d’aquest complex està ben documentada gràcies a diverses inscripcions que han sobreviscut i en les que s’hi indica el nom del fundador, Isa el Artúqid, i la data, 2^on Muharram 787 AH (que correspon al 3 de febrer de 1385 dC). 

El complex té el que sembla una cambra de mausoleu destinada al fundador, però Isa mai va ser enterrat aquí. En el període otomà es va fer una important restauració de l’edifici, refent una part important de la maçoneria.

Entre el 1932 i la dècada de 1950 el pòrtic sud del pati principal es va esfondrar parcialment i part de la decoració de la part superior del portal va desaparèixer. Aquests elements, juntament amb la galeria nord de la terrassa superior, van ser restaurats al llarg del segle XX. A principis del segle XXI, al voltant del 2006, l'edifici va ser restaurat de nou, netejat i gran part de l'antiga maçoneria va ser substituïda per pedra nova.

Aquest complex es va construir en un vessant de la muntanya, amb dos nivells, i des de la terrassa superior es veu tota la ciutat i la plana mesopotàmica.

Les estances i seccions es distribueixen al voltant de dos patis: un a la planta baixa i un altre a la planta superior. Les madrasses tradicionals generalment tenien un sol pati central. El disseny amb dos patis requereix d’una bona planificació abans de la construcció i va ser la culminació dels dissenys artúqids.

Té dues cúpules que es veuen des de fora i que són de la mesquita i del mausoleu.

Des del pati de la planta baixa s’accedeix a la mesquita i al mausoleu. La decoració negra que hi ha al mausoleu és de basalt. El soldà Isa mai va estar enterrat aquí i durant un temps aquesta sala va servir com a Museu. En una cambra lateral fins a finals del segle XX hi havia un sarcòfag.

Hi ha dues escales que permeten pujar a la planta superior. En aquesta planta hi havia les habitacions dels estudiants de la madrassa.

Amb aquesta visita se’ns ha fet ja l’hora de dinar. Anem a un local força agradable i on es menja bé. L’única cosa que em va molestar va ser quan un dels del local ens va dir que l’hi agradaven els espanyols perquè el President Sánchez donava suport als palestins en contra d’Israel.