Guinea conakry (2006)-9. Arxipèlag de Los: illa de Room

El darrer dia al país vam aprofitar-lo per anar a veure les illes de Los, també escrit com a Loos.

Les illes de Los són un grup de petites illes costaneres d’origen volcànic que es troben davant de Conakry. Es diu que la novel·la “L’illa del tresor” (1881-82) de Robert Louis Stevenson està inspirada en l’illa de Roume, una de les tres que formen aquest arxipèlag.

El nom d’aquestes illes ve del portuguès “Ilhas dos Idolos”, illes dels ídols. En el passat s’anomenaven illes de Kaloum.

L’arxipèlag cobreix un 60 km2, formant uncercle de 18-19 km de diàmetre. Les tres illes principals són: Tamara, Kassa i Room; hi ha dos petits illots, l’illa blanca i l’illa de corall, i una desena d’illots més petits.

L’illa de Tombo, sobre la que es va formar el centre històric de Conakry formava part de l’arxipèlag abans de que el braç de mar que la separava del continent s’omplís de sediments.

Per arribar a les illes es pot fer en vaixell o amb les grans piragües, allargades i estretes anomenades kounki; aquestes piragues fan uns deu metres de llarg i són les que s’utilitzen per a la pesca costanera, i els models més grans també en alta mar.

Antigament les piragües kounki anaven a vela però actualment estan equipades amb motor. Nosaltres vam agafar una d’aquestes barques per anar a l’illa de Room, que es troba a uns 11 km del continent.

L’arxipèlag té forma d’anell; aquesta estructura probablement correspon a la cambra magmàtica d’un cos volcànic ara erosionat.

Les illes han estat ocupades des de fa molt temps, i fins ben entrat el segle XX membres de la tribu dels baga acudien anualment a aquestes illes per dur a terme processons, portant ofrenes als seus déus, com ara Nimba, la deessa de la fertilitat.

El primer europeu del qual es té constància que arribà a aquestes illes va ser el navegant portuguès António Fernandes el 1446, però no fou fins a partir del segle XVI que les illes van ser usades com a lloc comercial, però sense assentaments permanents.

En el segles XIV i XV aquestes illes eren el centre d’iniciació, d’educació i de formació dels joves del regne, on se’ls preparava per les futures obligacions que comporta l’entrada a l’etapa adulta; això explica que hi hagi nombrosos ídols de fusta, així com el nom que van donar-los-hi els portuguesos, illes dels ídols.

L’any 1460, l’explorador portuguès Pedro de Sintra va explorar les costes de Sierra Leone i els seus voltants, i va desembarcar a la costa de Sourigbé (crec que és un dels illots de l’arxipèlag) amb alguns dels seus homes, i van establir contacte amb la població negra. Va ser amb l’ocupació portuguesa que les illes Loos van experimentar el comerç d’esclaus que va començar al segle XVI. Room va ser un notori centre del comerç d’esclaus.

L’any 1755, un comerciant, Miles Barber, de l’African Company de Liverpool, va establir una fàbrica a l’illa de Kassa per contractar contramestres qualificats i també pilots per navegar i comerciar amb les tribus pels rius locals. Això va fer que Kassa fos coneguda com a “Illa Fàbrica”.

L’any 1787, els britànics van adquirir els seus primers assentaments a Sierra Leone, especialment al lloc de Freetown, amb l’objectiu de reubicar esclaus alliberats en territori anglès.

A Tamara, el 1812, els britànics hi van construir una presó. Charles MacCarthy, governador de Sierra Leone, va signar un tractat el 6 de juliol de 1818 amb Mangé Demba, un cap local, que va cedir les illes als anglesos en forma de concessió a canvi del pagament d’un lloguer anual. Aquest tractat va posar fi al comerç d’esclaus a les illes Loos (abolició per Gran Bretanya el 1807), després a l’esclavitud el 1833, i finalment a l’emancipació completa dels esclaus el 1838.

Les illes van ser cedides a França el 7 d'abril de 1904, durant la sèrie d’acords franco-britànics que van fundar l’Entesa Cordiale entre França i Gran Bretanya. Les illes Loos van ser lliurades a França a canvi que aquesta renunciés als seus últims drets de pesca a Terranova i Labrador (la costa francesa), aleshores sota sobirania britànica.

Les illes Loos van ser incorporades al juliol de 1904 a la Guinea Francesa, una de les parts constituents de l’Àfrica Occidental Francesa. Originalment una simple dependència de la colònia del Senegal, sota el nom de “Rivières du Sud”, un decret del 17 de desembre de 1891 va donar a la colònia plena autonomia, separant-la completament del Senegal i atorgant-li un governador titular, que mantenia l’autoritat sobre els residents de Grand-Bassam i Porto-Novo.

El 10 de març de 1893, el nom de “Rivières du Sud” va ser substituït pel de “Guinea Francesa”, al mateix temps que els assentaments de la Côte-de-l’Or i el golf de Benín es van convertir en colònies autònomes, sota els respectius noms de Costa d’Ivori i Dahomey.

A partir de 1949 es van explotar a les illes alguns jaciments de bauxita, que es van esgotar el 1966, encara que a Tamara s’hi va treballar encara fins al 1972.

Gràcies a l’activitat del governador Ballay, l’illa de Tombo (on actualment hi ha el centre històric de Conakry), estava coberta per una ciutat dissenyada regularment i construïda harmònicament, travessada per amples bulevards ombrívols, i jardins; un port petit i molt concorregut, servit per un moll temporal, va donar animació i importància a Conakry.

L’illa de Room o Roume, antigament també s’havia anomenat illa Crawford.

Els anglosaxons l’anomenaven Crawford per un banc de sorra al nord de l’illa que apareix amb la marea baixa. Aquest banc de sorra va prendre el nom d’un negrer que va ser penjat en aquesta illa pels anglesos. Els francesos l’anomenaven Roume, pel governador general de l’AOF (Àfrica Occidental Francesa), Ernest Roume, que va ocupar el càrrec de 1902 al 1907. Després de la independència, en el 1958, es va adoptar aquest nom; abans d’aquesta decisió molts habitants anglòfons i de Sierra Leone l’anomenaven Room.

Aquesta illa és la que es troba al centre de l’arxipèlag i és la més petita de les illes habitades.

A principis del segle XIX els anglesos van construir un fortí sobre un turó; servia com a base d’operacions contra els vaixells negrers francesos de la regió.

Vam recórrer l’illa de punta a punta, vam gaudir de la companyia de la seva gent, alegra i riallera, ens van preparar un bon dinar i ens van fer un petit concert improvisat. Després d’aquelles hores a l’illa de Room vam tornar amb la piragua cap al continent, per acabar de preparar l’equipatge i anar cap a l’aeroport a agafar el vol de tornada.

 

Guinea Conakry (2006)-8. Retorn a Conakry

De Labé a Conakry

Vam trigar un dia per anar des de Labé fins a Conakry. No tinc clar quants quilòmetres vam fer nosaltres; segons la ruta que es faci he trobat que hi ha 250 km o gairebé 400. Vam arribar a Conakry al vespre.

Segons la llegenda, originalment a l’illa de Tombo, a prop de l’actual port de Conakry, hi havia un gran arbre “fromager” (capoquer o ceiba pentandra), sota el qual un pagès anomenat Cona hi va construir la seva cabana. El seu palmerar produïa el millor vi de l’illa (vi de palma); la gent de Kaporo venia a beure a l’ombra d’aquest arbre d’en Cona. La gent deia “vaig a casa de Cona, a l’altra banda (nakiri)”. De la contracció dels dos mots va convertir-se en Conakry.

Conakry es troba a la península de Camayenne, prop de les illes Loos;  l’aglomeració de Conakry s’estén sobre la plana costanera travessada per petits rius que baixen de l’altiplà del Fouta Djalon. El territori de la ciutat està orientat cap al nord-est/sud-oest i acaba amb la península de Kaloum i l’illa de Tombo.

Port de Conakry

Com Dakar, Conakry és una ciutat peninsular. La península de Camayenne és un promontori rocós amb una altitud màxima de 146 metres. Envoltada tant per boscos marins com de manglars, la seva amplada no supera els 6,5 quilòmetres.

El centre històric se situa a l’illa de Tombo, però ja fa temps que la ciutat es va estendre cap al continent, però la urbanització fa temps que s'ha estès al continent, en particular a la península de Kaloum, amb la qual està connectada per un dic des de la dècada de 1950.

L’hotel a Conakry estava a la península, a tocar de la platja. Al matí següent vam anar cap al port per agafar una barca i anar a les illes, etapa final del nostre viatge.

El Port de Conakry és un port d’exportació de bauxita i un port de contenidors. L’any 2021 el classificaven com el port principal de l’Àfrica Occidental.

L’any 2008, el port de contenidors va ser cedit a la filial Getma del grup Necotrans, una concessió que es va cancel·lar en el 2011 per decret. El 2011, es va signar una associació públic-privada entre Bolloré i el govern guineà per a l’ampliació de la terminal de contenidors a canvi d’adjudicar la gestió de la terminal de contenidors a l'’mpresa durant 25 anys.

A mitjans de març de 2011, Necotrans va presentar una denúncia contra Vincent Bolloré, CEO del grup homònim, acusant-lo d’haver finançat la campanya electoral del president guineà Alpha Condé el 2010. La investigació oberta per la fiscalia de París es va tancar sense cap més acció.

A l’octubre de 2013 el Tribunal Comercial de Nanterre va condemnar a Bolloré a pagar 2,1 milions d’euros a l’empresa Getma.

 

Guinea Conakry (2006)-7. Fouta Djalon: Labé i rodalies

Labé

Vam arribar a Labé a mitja tarda i encara vam poder veure el mercat amb força afluència de gent.

La ciutat està situada a la serralada del Fouta Djalon, a prop de molts rius. Va ser fundada cap al 1755 per Alpha Mamadou Cellou, conegut com Karamoko Alpha, un important líder religiós.

Labé és la capital de la regió administrativa del mateix nom i de la prefectura.

L’any 2001 es va inaugurar el Museu de Fouta Djalon. Des del 2015 s’hi fa un festival internacional el “Festival des Arts et rire”.

Com a llocs de culte hi ha principalment mesquites, la més gran la de Karamoko Alpha. També hi ha esglésies cristianes, catòliques i protestants.

La seva posició geogràfica la converteix en un important centre comercial per als països veïns de la regió. El mercat central és el més gran del país després del mercat de Medina situat a la capital, Conakry.

Era l’època en que es fa el ral·li del Dakar i alguns al mercat ens preguntaven si estàvem allà per aquesta cursa. 

La gran mesquita de Karamoko Alpha és el monuments històric més gran de la regió.

Es va construir l’any 1755 després de la victòria de les tropes musulmanes fulani (o fulbé) sobre els pobles animistes que vivien aquí.

Sota l’auspici de Thierno Mamadou Cellou Diallo, conegut com Karamoko Alpha Mo Labé, es va construir la gran mesquita de palla i ell va ser el primer imam i primer rei musulmà de l’estat teocràtic de Fouta.

La mesquita ha sofert diverses renovacions i actualment té cabuda per unes 7.000 persones. Des de la seva construcció, els successius imams han sigut sempre entre la família de l’Alfa Karamoko i Thierno Aliou bhoubha N’Diyan, un altre erudit dels Fouta de Mali.

 Lélouma

Al matí següent vam anar a Lélouma, que es troba uns 60 km a l’oest de Labé. El nom de Lélouma ve del riu Lelouwol que travessa aquesta regió.

La població és majoritàriament musulmana sunnita. Hi ha forces mesquites però la més important és la de Petel, que és monument històric. Va ser construïda l’any 1744 pels primers imams de Fouta Djalon. L’impuls religiós i cultural estimulat per figures com Karamoko Alfa mo Labé va contribuir a l’establiment del poder teocràtic fulani (fulbé o peul) a la regió, al segle XVIII. A la ciutat hi ha també alguna església cristiana.

L’objectiu de la parada a Lélouma era veure les escales de bambú. Les escales no estan a Lélouma sinó prop del poble de Djinkan.

Escales de bambú de Djinkan

Són unes escales construïdes al segle XIX, per connectar els pobles del nobles, que es trobaven a l’altiplà amb els pobles de la plana, on vivien els seus esclaus.

Aquestes escales estan fetes amb pals de bambú connectats per lianes que formen els graons. Estan col·locades a la roca, i tenen uns 80 metres, que és la diferència d’altitud entre la plana al peu i l’altiplà de dalt.

Són unes escales impressionants; la gent segueix utilitzant-les per fer drecera, però realment és dur per la població local haver de passar per aquí.

He trobat un article en el que expliquen que abans de que hi hagués el centre de salut a la plana, quan algú es posava malalt, o les dones per parir, se’ls havia de transportar en lliteres, pujar la muntanya, passar per aquestes escales fins arribar a la població de l’altiplà.

Ara es fan servir per transportar mercaderies entre el centre ciutat i la plana. Si no es fan servir les escales s’ha de fer molta volta per la carretera. Porten els paquets al cap, al matí van carregades amb els productes a vendre i a la tornada duen el que han comprat.

És difícil pujar i baixar amb la càrrega al cap; també és complicat fer pujar o baixar les cabres i ovelles.

Popodara

Després de veure les escales de bambú, que no em vaig atrevir a baixar,  vam anar a Popodara a veure el mercat i després vam tornar a Labé. 

Guinea Conakry (2006)-6. Fouta Djalon: Pouké, cascades Mitty i Pita

Pouké

Al matí següent vam anar a Pouké, un poble que té renom per la seva cistelleria. Les dones fabriquen els famosos léfas, unes safates rodones fetes de fibres naturals, que poden arribar a tenir uns 30 cm de diàmetre; també fabriquen cistelles de diferents formes i mides, amb o sense tapa. Fan servir un tint vermell que extreuen d’un arbre de la zona.

En el poble hi ha també l’arbre de la paraula, que s’anomena kouratier, és una prunera de Guinea.

Em sembla que l’arbre de la paraula, en diferents llocs d’Àfrica occidental és un arbre amb una gran capçada, que fa molta ombra i és on es reuneix la gent, per parlar quan hi ha problemes, per celebracions, reunions...

Cascades Mitty

Vam continuar cap al nord fins a les cascades Mitty

Aquí ens van parlar d’un arbre anomenat Nere, en bambara; és la parkia biglobosa, una espècie de planta amb flor de la família de les fabàcies. Se’l coneix amb diferents noms: arbre de la farina, arbre de cérvol, garrofa africana (per la semblança de la seva beina amb la de la garrofa), mimosa porpra (per la semblança de la seva fulla).

Aquest arbre proporciona molts nutrients (proteïnes, lípids, hidrats de carboni, iode, diverses vitamines) de molt alta qualitat. La farina de nere aporta tots els aminoàcids essencials al cos, ferro (al voltant de 15,5 mg/100 g), i també vitamina C.

Ens van explicar que amb la seva farina es prepara una beguda per bebès, ells ens deien que preparaven llet per bebès.

Els fruits pedunculats tenen unes llavors negres, cobertes per una polpa groga d’hidrats de carboni que és la que s’utilitza com a farina. Les llavors es bullen, fermenten i es trituren per obtenir petites boles de massa o una pols (en aquest cas s’assequen i després es torren) amb olors fortes anomenades soumbala. Aquest producte el fan servir com a condiment, és similar a les nostres pastilles de brou.

La part més valuosa de l’arbre són les llavors, que són riques en greixos (29%), proteïnes (35%), hidrats de carboni (16%) i són una bona font de greix i calci per a les persones que viuen en àmbits rurals. La llavor es cuina primer per eliminar la closca de la llavor i després es fermenta per obtenir el resultat desitjat.

La polpa es pot utilitzar com a laxant, mentre que les closques es poden utilitzar com a fertilitzant, verí per a peixos o com a guix per recobrir les parets de les cabanes.

Aplicar la pols obtinguda triturant les closques als camps conreats pot reduir en certa mesura la infestació per la planta paràsita Striga hermonthica.

A més, la polpa de fruita, les fulles i les llavors es poden utilitzar per alimentar el bestiar.

Pita

Vam continuar la nostra ruta cap al nord, cap a Labé, fins arribar a Pita. Aquesta població es troba entre Dalaba i Labé. Típic d’aquí és el teixit tradicional de cotó.

La població d’aquí és majoritàriament d’ètnia peul.

Històricament, Pita es va formar al voltant del poble de Kigna després de l’annexió de Fouta Djalon a l’imperi colonial francès a l’Àfrica. Kigna, habitada pel clan Douyèbhe, formava part del diwal (província) de Timbi a la part central de l’imperi teocràtic de Fouta Djalon. Es troba al centre de Guinea. Limita al nord amb Labé, a l’oest amb Télimélé, al sud amb Kindia i a l’est amb la prefectura de Dalaba. A part de les capitals regionals, Pita és una de les ciutats més grans del país.

Es troba a gairebé 1.000 metres d’altitud, a les muntanyes de Fouta Djalon. Les principals activitats econòmiques són l’agricultura, la ramaderia, el comerç i l’artesania. En particular, la prefectura de Pita és el principal centre de producció de patata coneguda com a “Belle de Guiné”.