Nord oest d'Egipte (2011)-25. Retorn al Caire, necròpolis de Guiza

Vam tornar cap al Caire pel desert, però el paisatge era molt diferent, més pla i monòton. La carretera va seguint la via del tren tota l’estona; és tren de càrrega, o al menys era així al 2011.

De Bawiti al Caire hi ha uns 380 km i tan sols vam trobar un bar on aturar-nos. Hi havia un cert trànsit, especialment camions.

Ciutat 6 d’octubre

En arribar al Caire anem a veure les piràmides, però per arribar-hi es creua la ciutat 6 d’octubre, que és una ciutat satèl·lit, situada al costat de Guiza, i forma part de la regió del Gran Caire.

Aquesta ciutat va servir com a capital de la ja desapareguda Governació del 6 d’Octubre, que es va dissoldre el 2011 (l’any en que jo vaig fer aquest viatge). Establerta com una nova ciutat al desert, acull diverses instal·lacions educatives locals i internacionals.

El que tinc apuntat és que es veien edificis alts, nous, de colors, però molts estaven inacabats; hi havia molt trànsit i vam passar pel costat d’un golf.

Aquest assentament es va establir l’any 1979, per un decret del  president egipci Anwar Sadat. Es troba a 32 km del centre del Caire i a 17 km de les piràmides de Guiza. La ciutat té una superfície total de 482 km2 i en el seu moment s’esperava que pogués tenir uns sis milions d’habitants. No sé actualment quants en té.

Va ser anunciada com la capital de la Governació del 6 d’octubre a l’abril del 2008. A l’abril del 2011, arran de la revolució, es va dissoldre la governació i es va reincorporar a la governació de Gizeh, a la qual pertanyia anteriorment.

El nom de la ciutat fa referència a la data d’inici de l’Operació Badr, el 6 d’octubre de 1973, que va iniciar la Guerra d’Octubre. Aquesta mateixa data es va escollir com el Dia de les Forces Armades d’Egipte.

Després de l’inici de la guerra civil siriana, molts refugiats sirians van fugir cap a Egipte i molts d’ells es van establir en aquesta ciutat, que actualment acull una important comunitat siriana.

Necròpolis de Guiza

Vam arribar ales portes del recinte de Guiza a l’hora de dinar. Ens vam prendre un entrepà allà mateix abans d’entrar.

Hi havia molt pocs turistes, i feia pena veure els venedors i els que passegen turistes en camell sense feina.

Tinc anotat que vaig parlar amb un noi francès que anava amb un egipci, eren cristians i m’explicaven que molts cristians havien marxat i que encara en marxarien més; tenien por dels germans musulmans, i molts militars en són. Temien que obliguessin a les dones a tapar-se i que obliguessin també a les estrangeres a tapar-se, això faria caure el turisme.

Ens deien que ara tot és culpa de la revolució, per exemple, un cotxe amb excés de càrrega, que podria ser un perill, abans se l’hi hauria posat una multa, però ara no (desembre de 2011).

La Necròpolis de Guiza es troba a l’altiplà de Guiza; formen part d’aquesta necròpolis la piràmide de Kheops, també coneguda com la Gran Piràmide, la piràmide de Khefren, la piràmide de Micerí, que és la més petita, i la Gran Esfinx.

De les tres piràmides principals es conserva el nucli, format per blocs de pedra calcària, però del seu revestiment de calcària polida o granit rosat tan sols en queden algunes restes, ja que, en el decurs del temps, aquests blocs van ser utilitzats per construir edificis a la propera ciutat del Caire.

La piràmide de Khefren tot i que sembla que és la més alta no és així; es veu més alta perquè va ser construïda en una zona més elevada de l’altiplà. La piràmide de Kheops és la més alta i voluminosa.

La necròpolis de Guiza és la més gran de l’antic Egipte, amb enterraments datats des de les primeres dinasties. A la darreria de l’Imperi Antic, durant la dinastia VI (c. 2345 aC-2171 aC),  a Guiza hi havia centenars de tombes. Va assolir la seva màxima esplendor durant la dinastia IV (2515 aC- 2400 aC), quan es van erigir les tres piràmides que hi ha aquí: la piràmide de Khufu (Kheops), la piràmide de Khafra (Khefren) i la relativament petita piràmide de Menkaura (Micerí), juntament amb altres menors, temples funeraris, temples de la vall, embarcadors i calçades processionals, i es van excavar fosses que contenien barques solars cerimonials. També va ser quan es va esculpir a la roca de l’altiplà la Gran Esfinx.

Associats a aquests monuments reials hi ha nombroses mastabes de membres de la família reial, d’altres concedides pel faraó a funcionaris i sacerdots i també alguns monuments d’èpoques posteriors relacionats amb el culte als avantpassats.

Una mastaba és una estructura rectangular de murs inclinats i sostre pla que s’utilitzava per a enterrar-hi alts dignataris.

Les piràmides ja eren populars a l’antiguitat; a la Grècia hel·lenística la Gran Piràmide va ser esmentada per Antípater de Sidó com una de les set meravelles del món; actualment és l’unica de les set meravelles que perdura. L’any 1979, el conjunt de Memfis amb totes les necròpolis i piràmides va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, en la categoria de patrimoni cultural.

La primera capital d’Egipte, Memfis, es va fundar com un assentament a la vora del vèrtex del delta del Nil, uns quatre mil anys abans de la consolidació de l’actual capital del nou Egipte, el Caire. Va ser centre administratiu, residència de faraons i capital durant l’Imperi Antic. Des d’aquest punt fins a el Faium, en una llarga i estreta franja de la vall del Nil, hi havia la zona de les piràmides.

D’acord amb la tradició religiosa egípcia, el lloc tradicional dels enterraments era l’oest; així, la part occidental de l’alt desert es va convertir en zona funerària per a la reialesa faraònica, els cortesans, funcionaris i també pels animals sagrats. La gran necròpolis de Memfis, de la qual forma part Guiza, s’estenia al llarg de més de quaranta quilòmetres.

Quan es van construir les piràmides s’estima que la població total d’Egipte era d’uns 1,6 milions de persones, i les dues zones més poblades eren entre Luxor (antiga Tebes) i Assuan (Elefantina), i cap al nord, entre Meidum (a l’entrada d’el Faium) i fins al vèrtex del delta. En canvi, a la part de l’Egipte Mitjà hi havia menys densitat de població.

A prop dels grups piramidals de l’Imperi Antic s’hi va establir la residència reial principal i l’administració.

Una combinació de característiques geogràfiques favorables van contribuir a l’èxit cultural de la civilització de l’antic Egipte. Un dels factors rellevants va ser la fertilitat del sol, gràcies a les inundacions anuals del Nil. Aquest fenomen, antigament, tenia lloc entre els mesos de juliol i octubre a gairebé tota la vall i el delta, i assolia el seu nivell més baix entre abril i juny. El terreny, molt fèrtil, produïa aliment en abundància; aquest fet permetia que la població pogués dedicar més temps i recursos a la pràctica de diverses activitats culturals, tecnològiques i artístiques.

A la zona de les piràmides, de Dahshur a Guiza, el Nil fluïa més a prop de la riba occidental, i en la zona fronterera amb el desert hi havia llacs que conservaven l’aigua molt després que el nivell del riu baixés. Es creu que hi havia llacs als emplaçaments de piràmides com les de Saqqara, Dashur i segurament també a Guiza. Es pensa que on no hi havia llacs naturals és possible que els arquitectes de les piràmides en creessin aprofundint conques naturals.

Encara que les tres piràmides més famoses de Guiza pertanyen a la dinastia IV, la història del lloc es remunta fins a les dinasties I i II.

L’alineament de les piràmides és totalment cardinal. La línia diagonal principal del complex alinea les cantonades del costat sud-est de les tres piràmides principals (Kheops, Khefren i Micerí) a uns 43° del nord, seguint una línia perpendicular al pendent; amb aquest alineament els constructors van aconseguir que les bases de les tres piràmides estiguessin aproximadament al mateix nivell. És possible que als antics topògrafs els influís algun altre aspecte, probablement algun tema religiós.

La Gran Esfinx és al costat est del complex i mira cap a orient. Actualment, hi ha consens entre els egiptòlegs per a atribuir que el cap de la Gran Esfinx és una representació del faraó Khefren.

A més dels monuments més importants, hi ha tota una sèrie d’edificis satèl·lit més petits, com les piràmides o tombes de les reines i les piràmides de la vall.

El lloc és dividit de manera natural en dos grups situats sobre una elevació del terreny i separats per un uadi molt ample. El primer grup, el més important, és el que està format per les grans piràmides, les mastabes particulars, els temples de la vall que pertanyen a les piràmides i la Gran Esfinx, també amb els seus temples; aquestes construccions són al peu de l’altiplà. L’altre grup més petit el formen les tombes privades i és cap al sud-est, en un terreny format per petits turons.

Aquesta estructura que desentona força, era el museu de la barca de Kheops; s’hi exhibia la barca funerària de Kheops restaurada. El museu es va construir entre 1961 i 1982, molt a la vora d’on es va descobrir aquesta embarcació. Estava equipat amb tecnologia moderna per preservar la peça i es podia contemplar des de tres nivells diferents. L’any 2021 es va traslladar al Museu Egipci, on s’hi exposa també una segona barca de Kheops que va estar enterrada fins al 2012.

Amb la visita a la necròpolis de Guiza s’acabava el viatge. Un viatge molt interessant i variat, en un moment de transició pel país. El record més rellevant són els paisatges, tots els tipus de desert, i la calidesa de la seva gent.

Nord oest d'Egipte (2011)-24. Entre els oasis de Bahariya i Farafra: muntanya de cristall i desert blanc

Continuem cap al sud i el color de l’entorn canvia ja que entrem al desert blanc.

La muntanya de cristall és una carena situada dins del desert blanc, entre l’oasi de Bahariya i l’oasi de Farafra.

La muntanya de cristall presenta un petit arc que s’ha format per l’erosió de la pedra calcària; la seva composició és bàsicament barita, BaSO4, i cristalls de calcita, CaCO3. El procés de formació dels cristalls és similar a com es formen les roses del desert, i té també una composició similar de barita i calcita.

En alguns llocs diuen que la muntanya de cristall és de quars, SiO2, però la duresa dels cristalls que es troben aquí s’ajusta més a la barita, BaSO4, i la calcita, CaCO3. La duresa del quars és de 7 a l’escala de Mohs, la de la barita és de 3-3,5 i la de la calcita és de 3.

Llegeixo que hi ha 12 tipus diferents de cristalls, i en una revista de geologia confirmen que són cristalls de calcita.

En el centre de l’estructura és on es troba l’arc natural. Hi ha també coves, amb cristalls de calcita al voltant. Sembla que s’haurien desenvolupat al voltant del blocs trencats que més tard es van dissoldre deixant capes concèntriques de calcita cristal·lina, al voltant dels blocs.

Prop de la muntanya de cristall hi ha la vall d’Agabat.

Vam aturar-nos a dinar a l’oasi d’Ain Khadra és on hi ha una de les fonts naturals antigues. Es troba a uns 70 km de l’oasi de Bahariya.

Parc Nacional del Desert Blanc

Fa molt anys havia fet un viatge pels oasis d’Egipte, sense arribar a Siwa, i ja havia vist el desert blanc i hi havia dormit, i el lloc em va meravellar. En tornar-hi el 2011, malgrat que ja sabia què veuria, em va impressionar de nou i vaig gaudir molt del passeig per aquí.

El desert blanc es troba a la depressió de Farafra, i actualment forma part del parc nacional, que cobreix una superfície d’uns 300 km2; aquest parc nacional inclou a més del desert blanc, l’oasi de Farafra i algun altre petit oasi. L’altitud del parc varia entre els 32 metres i els 353 metres.  Algunes formacions rocoses presenten alguna tonalitat taronja.

La depressió de Farafra té una superfície d’uns 980 km2, és la segona depressió més gran d’Egipte i el lloc on hi ha menys habitants.

La característica d’aquest desert és que tant la sorra com les formacions rocoses són de color blanc.

La història geològica del desert blanc va començar fa milions d’anys durant el període Cretaci, quan la regió es trobava sota l’antic oceà Tetis. Aquest mar prehistòric va dipositar enormes capes de roca sedimentària que eventualment formarien la base d’aquest paisatge extraordinari. Les roques blanques provenen de les restes d’organismes marins que habitaven els mars antics. A mesura que aquestes criatures morien, les seves closques i esquelets rics en calci s’acumulaven al fons marí.

La depressió de Farafra es va formar com a resultat de processos tectònics complexos que van tenir lloc durant milions d’anys. A mesura que els mars antics es retiraven, el fons marí que quedava al descobert va experimentar canvis geològics significatius. Posteriorment l’altiplà es va ensorrar deixant al descobert capes de roca sedimentària que s’havien acumulat al llarg del temps. Aquesta activitat tectònica, juntament amb la retirada de l’aigua, va crear la depressió on ara hi ha el Parc Nacional del Desert Blanc. Durant aquest període, la regió va experimentar múltiples fases d’elevació, que van modelar encara més la seva topografia distintiva.

L’objectiu del parc és protegir les formacions rocoses i també la gran varietat de fauna que hi ha. Algunes de les espècies més que s’hi poden veure són: l’arruí o be de barbària, la guineu del desert o fennec, diverses espècies de gaseles, xacals, guilles, guineu Rüppell, i gat de la sorra.

Les formacions rocoses són essencialment de guix (sulfat de calci hidratat) i pedra calcària (carbonat de calci), que és el que els hi dona el color blanc; aquestes roques s’erosionen i esculpeixen fàcilment per l’acció del vent i els granets de sorra que arrossega. En alguns llocs espot veure una certa coloració ataronjada deguda a la presència d’òxid de ferro.

Les formacions rocoses mostren l’erosió tant del vent com de l’aigua. Les parts inferiors de moltes formacions semblen arrodonides i llises a causa de l’acció antiga de l’aigua, mentre que les seccions superiors mostren formes més angulars i erràtiques creades pel vent. Aquest patró d’erosió dual ofereix proves visuals dels nivells d’aigua passats a la regió.

Hi ha llocs on tens la sensació d’estar en un lloc cobert de neu, però sense la humitat i el fred.

Bawiti, museu de les mòmies

Abans de deixar l’oasi de Baharia vam anar a visitar el museu de les mòmies que està a Bawiti.

La vall de les Mòmies Daurades és una necròpolis de l’època romana, descoberta l’any 2001 en aquest oasi de Baharia. Em sembla que ja he comentat abans que s’estima que hi pot haver unes 10.000 mòmies. Em sembla que en el museu n’hi ha deu. Es van excavar 4 tombes u s0hi van trobar 105 mòmies, d’egipcis romans d’alt rang, moltes amb màscares daurades i sumptuosament decorades amb escenes religioses.

Aquestes restes antigues tenen uns 2000 anys, però han resistit el pas del temps de manera sorprenent. Aquesta excavació va proporcionar més informació sobre la vida i la mort dels egipcis que van viure a Bahariya durant el període grecoromà des del 332 aC. La gent de l’oasi ja des de l’època faraònica, es va enriquir gràcies a l’exportació de vi a la vall del Nil.