Turquia_7. Lícia. Cirali. Olimp (Olympos).

A la tarda vam anar a visitar el parc nacional Olympos. És una altra de les atraccions de Cirali. S’hi arriba seguint la platja des del mateix poble de Cirali. És una platja de pedres, i en un punt s’ha de creuar un petit rierol, pel que convé anar amb sandàlies, tot i que a mi les pedres em resulten empipadores per caminar. 

L’antiga ciutat d‘Olimp es troba en una vall al peu del mont Olimp, i s’estén a banda i banda del riu, fins a la seva desembocadura. 

No se sap exactament quan es va fundar aquesta ciutat. S’han trobat algunes inscripcions del segle IV a. C. el que situa la seva aparició a finals del període hel·lenístic. Es pensa que el nom se li va donar per la muntanya que té al darrera, el mont Olimp. En el mon clàssic hi havia més de 20 muntanyes amb aquest nom. 

Va ser una antiga ciutat Lícia. S’han trobat monedes que daten del segle II a. C.. Se sap que va pertànyer a la Lliga Lícia, però no es coneix quan s’hi va incorporar, tot i que des de finals del segle II a. C. encunyava monedes de la Lliga. Era una de les sis ciutats mes grans de la Lliga, cadascuna d’elles tenia 3 vots. Aquesta lliga consistia en una confederació de ciutats-estat. 

Al voltant del 100 a. C. va començar a encunyar les seves pròpies monedes, no de la lliga. Mes o menys en aquesta època va patir l’ocupació pirata, es pensa que la població potser van establir una certa col·laboració amb ells. 

Va ser en aquesta època quan va abandonar, o la van fer fora, de la lliga. Era el mateix grup de pirates que van ocupar Phaselis. L’any 78 a. C. els romans van capturar la ciutat, expulsant als pirates. 

L’emperador Adrià va visitar Olimp l’any 131 d. C. i en honor seu durant un temps se la va conèixer amb el nom d’adrianòpolis. No hi ha cap referencia escrita que indiqui que va abans del segle II d. C. hagués sigut un port important. 

Va ser una diòcesis cristiana; el bisbe més antic del que es te constància va ser Sant Metodi d’Olimp que va morir martiritzat l’any 311. Hi va haver bisbat fins a mitjans del segle VI. 

A l’edat mitja van patir el control de venecians, genovesos, de dirigents de Rodes, i es van construir dues fortaleses a la costa; m’imagino que a les dues ribes del riu, a l’entrada de la ciutat. En el segle XV Olimp va quedar abandonada i la vegetació i la humitat han cobert parcialment el que era la ciutat. 

La visita d’Olimp em va impressionar per l’entorn: el mar de fons, el riu i la vegetació frondosa. 

Just a l’entrada es troben dos sarcòfags, un d’ells és del capità de vaixell Eudemos. Se sap per alguna inscripció i perquè hi ha gravada una barca, i hi ha també el cap de la deessa Afrodita que es la protectora dels mariners. Eudemos era un personatge força conegut en la regió, 

Continuant per la riba del riu es veuen altres tombes. En una sala hi havia tres sarcòfags del segles II o III d. C. , un d’ells està actualment en el museu d’Antalya. 

Més enllà, seguint per la necròpolis es troba una altra tomba familiar, amb una planta gravada que simbolitza el cicle de la vida. 

Es veuen restes d’edificis, alguna església romana i una casa que se la coneix com la dels mosaics. Va ser construïda a finals del segle V d. C. i el terra estava cobert de mosaics; quan hi vam ser nosaltres estava tancat i no es podien veure els mosaics. 

Hi ha també la basílica o palau episcopal, del segle V d. C. que segons el plànol que hi ha era un gran complex, amb l’església, però també altres sales, com un menjador o saló, un baptisteri, passadissos amb columnes... 

Hi ha dos espais en la necròpolis, la sud i la nord. La del nord, a la que s’arriba després del palau episcopal es va utilitzar entre el segle I i III d. C. 

Posteriorment, en l’època cristiana es pensa que es devien reutilitzar les tombes. I el disseny actual de l’avinguda de la necròpolis nord data del segle V d. C., quan la ciutat és cristiana. És un passeig amb cambres mortuòries a banda i banda, que corresponien a diferents famílies benestants de l’època. 

Acabada la visita d’Olimp vam tornar, altre cop per la platja pedregosa cap a Cirali. Vam sopar en un dels molts restaurants que hi ha prop d ela platja.

Tuquia_6. Lícia. Cirali. Chimaera o Quimera.

Vam arribar a Cirali a mitja tarda i un cop instal·lats a l’hotel vam sortir cap a una muntanya propera, on hi ha una de les atraccions turístiques de la zona. S’anomena Chimaera, o en turc Yanartas. És una muntanya rocosa de la que surten flames en diferents punts, gràcies a una bossa de gas que hi ha al subsol. La composició exacta del gas no es coneix, tot i que se sap que un dels components és el metà. Aquest gas quan s’escapa del subsol en contacte amb l’aire s’inflama. Si es tapa una de les sortides emergeix per una altra banda. 

Aquesta muntanya, que em sembla que s’anomena Chimaera (Quimera) es troba prop de la ciutat de Cirali. Es diu que és la muntanya de les flames eternes, o de les roques que cremen. Fa milers d’anys que hi ha aquestes fogueroles cremant sense interrupcions. A la nit son visibles des del mar i servien als antics mariners per orientar-se. 

Es deixa el cotxe al peu de la muntanya i es puja a peu, per un camí pedregós, però ben marcat, durant uns 25 minuts. Em va sorprendre veure noies que pujaven amb sabates de taló, o una parella amb el nadó en una motxilleta al davant. 

En alguna web parlen de les ruïnes que hi ha al peu de la muntanya, i que jo no vaig veure. Son les restes d’un antic temple dedicat al deu grec Hefest, que és el deu del foc. 

Hi ha una llegenda que explica el nom de la muntanya o d’aquest indret. És la llegenda de Quimera o Chimaera. Quimera era un monstre de la mitologia grega, amb cap de lleó, cos de cabra i cua de serp. Era la filla d’una serp anomenada Equidna i d’un gegant anomenat Tifó. També sembla que tenia tres caps, a part del de lleó tenia un cap humà i un de serp. 

A Quimera se la representa traient flames per la boca o les narius. Era un monstre molt agressiu que va terroritzar la regió de Lícia. 

El rei de Lícia va enviar a Belerofont a matar el monstre. El jove va anar-ho muntat en el seu cavall alat Pegasus. Va aconseguir derrotar a Quimera posant un tros de plom a la punta de la seva llança i quan el monstre va atacar traient foc el plom es va fondre en la seva gola i va morir. 

Va enterrar el cos del monstre i diuen que el foc és el que encara llança Quimera des del subsol. 

La gent ve aquí al vespre, a veure les fogueres, alguns es pugen el menjar que couen aprofitant aquestes flames. És curiós de veure. 

Cirali és un poble costaner molt tranquil. Un altre dels atractius és la seva costa i les platges. Hi ha un camí que va vorejant la costa, pujant i baixant constantment i que passa per diferents cales. És bastant pedregós, i tot i que la major part del camí no és complicat sí que s’ha d’anar vigilant tota l’estona. 

Era una caminada agradable, però quan ja dúiem aproximadament una hora i mitja vam arribar a la primera cala. El paisatge era força similar, i estava una mica cansada de tant pujar i baixar, o sigui que em vaig quedar allà. Era un indret tranquil, una petita platja de sorra fosca, amb una aigua molt clara. No em vaig banyar. L’aigua estava fresca. Vaig descansar una estona, vaig menjar l’entrepà que m’havia dut, i tranquil·lament me’n vaig entornar cap a Cirali. Fer el camí de tornada en solitari va ser molt agradable. Se sentien els ocells i estava tot molt tranquil. El paisatge és agradable sense ser molt espectacular. 

Cirali és molt petit i està ple d’hotels i càmpings. El nostre hotel em va semblar que estava a les afores del poble, i en realitat no vaig veure el centre del poble, que deu existir.

Turquia_5. Lícia. Phaselis.

Continuem ruta fins a Phaselis, que és una antiga ciutat grega i romana que es troba a la costa mediterrània. La van fundar colons de l’illa de Rodes, cap a l’any 700 a. C. Es troba en un istme, amb un port a cada banda. Va ser un dels ports més importants de Lícia, el que el va convertir-la en un important nus comercial amb Grècia, Àsia, Egipte i Fenícia. 

Va estar sota control persa durant 200 anys i en el 344 a. C. la va capturar Alexandre el gran. Diuen que Alexandre va quedar fascinat amb la bellesa de la ciutat i que va decidir passar-hi l’hivern. 

A la mort de Alexandre la Phaselis va quedar en mans d’Egipte, des del 209 a.C. fins al 197 a. C., sota la dinastia dels ptolemeus. A partir d’aquest any va passar a dependre del regne de Rodes fins al 160 a. C., any en que va quedar absorbida per la confederació Lícia sota imperi romà. 

Va patir diversos atacs pirates, tant la ciutat com els seus vaixells. En el segle I a. C. un pirata anomenat Zekenites, junt amb els seus homes, van capturar la ciutat i van disposar del seu port i les seves instal·lacions fins que els romans els van expulsar. En el segle III d. C. quan formava part de l’imperi bizantí, va patir un nou atac pirata. 

En el segle XI, quan el port d’Antalya va anar prenent importància, el de Phaselis en va perdre, deixant finalment de funcionar com a port comercial. Això va portar a l’abandonament de la ciutat. 

En el període romà era una ciutat molt popular. L’emperador Adrià la va visitar l’any 29 d. C. i hi ha una porta en honor seu. Phaselis tenia fama per l’essència de roses que extreien. Les restes que es veuen actualment son essencialment del període romà i del bizantí. 

Phaselis va aconseguir ser mes o menys independent al llarg de la seva història. Els seus comerciants eren coneguts en tot el mediterrani, des d’Atenes fins a Roma, i d’Alexandria fins a Rodes. Les seves monedes del període clàssic i hel·lenístic s’han trobat en molts indrets diferents. 

Abans del segle XVIII se sabia poca cosa de Lícia. En els escrits de Homer, Heròdot, Plutarca i Plini el vell es parla de llegendes i histories del poble Lici, però la ciutat més famosa i capital de Lícia, Xanthos, era desconeguda. 

El primer que va escriure sobre Lícia va ser el britànic Richard Pococke que va estar per la zona en el 1739-1740, però l’arqueòleg i explorador Charles Fellows, també britànic, és un dels més coneguts i dels primers en estudiar aquesta regió, en el 1839. Després hi va haver altres exploradors, uns quants més britànics i també francesos. Algunes de les antiguitats que van trobar estan ara al British i al Louvre. 

Fellows va descobrir, per casualitat, la ciutat perduda de Xanthos. I en un viatge posterior va trobar 13 ciutats lícies més; també va visitar 24 dels 36 llocs que mencionava Plini el vell en el seu llibre de Historia Natural publicat l’any 77 d. C. 

La regió de Lícia i Pamfília va patir un important terratrèmol en el 160 a. C. i hi ha referencies de que un dels homes rics de l’època va aportar ajuda econòmica a les ciutats afectades. Phaselis és una de les ciutats que va patir els estralls del sisme, i s’hi ha trobat una inscripció en la que es menciona que Opramoas després del terratrèmol va donar a la ciutat 12.500 dracmes per reparar les àrees afectades i per tot el que es necessités. 

El lloc és curiós. L’aparcament de vehicles i zona de pícnic està a tocar de l’aqüeducte romà i del mar. Vam dinar allà, sota els arbres, imaginant com devia ser la vida allà a primera línia del mar. 

L’aqüeducte distribuïa l’aigua a la ciutat però també per tota la regió. És de l’època romana, segle II a. C., com la majoria de restes que es veuen, tot i que n‘hi ha també de l’època bizantina. 

Hi ha un carrer força ampla, que va des del mar en paral·lel a la costa, cap al que devia ser el centre de la ciutat. En un extrem hi havia la porta d’Adrià. A banda i banda de carrer hi havia les botigues i magatzems. També es poden veure restes d’edificis púbics, com els banys. Es troben alguns sarcòfags. 

La combinació de les pedres, la vegetació, el verd del terra i els arbres, i el mar, és molt relaxant. 

Des de l’àgora es puja cap al teatre, que tenia capacitat per uns 15000 espectadors. Té forma semicircular, i segons la tradició hel·lenística està en harmonia amb l’entorn. Realment és així, un indret ideal, envoltat d’arbres, amb el mar de fons. 

A part de les restes de la ciutat, té una platja molt bonica. La gent ve aquí a passar el dia, fer un bany i visitar les restes arqueològiques. Una mica de tot. M’imagino que a l’estiu deu estar molt ple, doncs hi ha una gran zona de pícnic i dos zones d’aparcament, una a cada extrem de la ciutat. 

Diuen que al llarg dels segles es va ensorrant la costa mediterrània i aquesta ciutat que està arran de mar poc a poc va submergint-se.

Turquia_4. Antalya.

Vam deixar enrere les antigues ciutats de Pamfília i vam tornar a Antalya, on vam arribar a mitja tarda i com que encara hi havia llum vam anar a fer una volta per la ciutat. 

On ara hi ha la ciutat d’Antalya hi havia hagut assentaments humans ja en la prehistòria. Per les restes arqueològiques que s’han anat trobant sembla que va estar ocupat de forma continua. La primera referencia escrita en que es menciona aquest lloc és durant el període hitita (cap al 2000 a. C.). Va formar part de la regió que els grecs anomenaven pamfília. 

Durant el segle VII a. C. i fins al 546 a. C. va formar part del regne de Lidia, fins que aquest regne va desaparèixer per formar part de l’imperi persa. Després va haver-hi l’arribada d’Alexandre Magne en el 334 a. C. 

Tot i que es considera que la ciutat es va fundar en el segle II a. C. pel rei de Pèrgam, s’han trobat restes arqueològiques que indiquen que ja existia un segle abans. Quan en el 133 a. C. el regne de Pèrgam va passar a formar part de l’imperi romà la ciutat d’Antalya també. 

Durant el període romà va créixer i es va desenvolupar considerablement. El cristianisme va arribar aquí en el segle II d. C. 

L’any 130 d. C. l’emperador romà Adrià va visitar la ciutat, i en motí d’aquest esdeveniment es va construir un arc triomfal per on tenia que entrar a la ciutat, i que és el que ara es coneix com la porta d’Adrià. 

Va formar part de l’imperi bizantí i conquerida pels seljúcides en el segle XIII, època en la que es va construir el minaret Yivli, o en forma de flauta, símbol de la ciutat. La mesquita que hi ha al costat encara es fa servir. En el 1391 la ciutat va passar a formar part de l’imperi otomà. 

A finals del segle XVII la ciutat tenia barris turcs i barris grecs, i el creixement havia portat a expandir-se fora del recinte emmurallat. El port era gran ja que tenia cabuda per 200 vaixells. 

La ciutat antiga és el barri anomenat kaleiçi. A la part baixa d’aquest barri hi ha l’antic port romà, construït en el segle II a. C. Fins al segle XX es va utilitzar amb finalitat comercial. Ara està ple de iots. 

La torre del rellotge formava part de la muralla que es va construir en el període romà de la ciutat. És un dels símbols de la ciutat juntament amb el minaret Yivli. Si no estic confosa, aquest minaret construït en el segle XIII està al costat d’una mesquita de la mateixa època, que vam visitar. Es veuen les canonades que duien l’aigua a la font de les ablucions. 

El barri antic és agradable, hi ha botigues i locals posats amb molt de gust. Era diumenge i hi havia força ambient pertot arreu sense ser molest. 

Vam baixar fins al port i des d’allà és curiosa la vista de la muralla i els minarets que sobresurten. Hi ha vaixells reproduint les antigues embarcacions, suposo que per fer visites turístiques per la costa. 

Vam sopar en un petit local, on no parlaven angles ni tenien el menú en angles, però ens vam guiar per les fotografies i amb alguns gestos i bona voluntat ens vam entendre, i el més important per mi, la senyora va entendre que no volia res picant. Vam menjar molt be. Com que no servien begudes alcohòliques després vam anar a prendre una copa de vi en una terrassa amb vista al mar. Hi havia moltes famílies passejant ja que era diumenge. 

Quan vam tornar cap a l’hotel i accedir per primer cop al llarg del dia a la wifi em vaig assabentar de que havien detingut al president Carles Puigdemont, a Alemanya, quan anava de tornada cap a Brussel·les. Tot i que sabia que hi havia l’euro ordre activada, va ser un xoc. Encara em costava fer-me a la idea de tots els que havien detingut dos dies abans i venia aquest nou cop. Des d’aquell moment perseguia la wifi, tenia el cor aquí i volia saber tot el que es deia, opinions, noticies... pensava sovint en tots ells, especialment els presos. Aquell vespre vaig ser incapaç d’escriure res del que havíem vist, de Perge, Aspendos o Side. Em sentia bloquejada i molt trista. 

Al matí següent vam continuar el passeig per Antalya. Vam arribar-nos fins a la torre Hidirlik, en un extrem de la muralla. Hi ha un mirador sobre el mar i un parc que és un espai verd i de relax per la població. Es pensa que aquesta torre devia servir de torre de vigia pel port, ja que queda just a sobre seu i es va construir més o menys en la mateixa època. 

Després vam anar al supermercat a comprar alguna cosa per dinar, per fer pícnic i amb el cotxe vam anar cap al museu arqueològic que està a les afores de la ciutat. 

Em va sorprendre que en aquest museu no deixen entrar càmeres de fotografiar però si que deixen fer fotografies amb mòbil. La majoria de peces que hi ha són de Perge, i com que ja havíem visitat aquesta antiga ciutat de Pamfília, resultava més fàcil imaginar la ubicació de les estàtues i altres objectes, i fer-se una idea de la grandiositat del conjunt monumental. És un museu molt interessant. 

Hi ha moltíssimes escultures en marbre. Una d’elles representa a Hermes cordant-se la sandàlia, amb el peu sobre una tortuga que si ho he entès be era el primer animal que es sacrificava en el naixement?? Aquesta escultura és del segle II d. C. i és una còpia d’una escultura realitzada per Lysippos, un escultor del període hel·lenístic, segle IV a. C. Hi ha altres copies, a Copenhaguen, a Paris, a Munic i al Vaticà. 

Hi ha una gran diversitat d’estàtues de mida natural, algunes força ven conservades, i amb faccions ben definides; algunes amb una expressió plàcida, altres més ferotge... Hi ha una sala en que estan col·locades en nínxols, com devien estar a la ciutat de Perge. 

Una de les escultures rellevants és la figura d’Hèrcules, que té a la base un cap de toro, diuen que es veu una pell de lleó, i una poma a la ma, que no es veu en la fotografia. Aquestes tres coses representen el toro de Creta, el lleó de Nemea i la poma d’or de les Hespèrides, que son part dels dotze treballs d’Hèrcules. A l’igual que l’altre estàtua que he comentat, és una escultura feta a Perge en el segle II d. C. però que era una còpia de l’escultura grega delsegle IV a. C. del mateix escultor Lyssipos. 

Es poden veure també alguns mosaics, en un s’hi veu una inscripció en lletres gregues. Hi ha també unes màscares que decoraven el teatre i que representen les diferents emocions que expressaven els actors grecs en les seves representacions. 

Es poden veure diversos frisos que pertanyien als edificis nobles de la ciutat, així com a les fonts. En una altra sala hi ha sarcòfags bellament decorats. El disseny és típic de Pamfília. En alguns hi ha gravat el nom del difunt, en d’altres una inscripció indica els efectes que patirà la persona que l’obri sense autorització. Molts d’ells tenen relleus sent el més important el que descriu els treballs d’Hèrcules. Com la resta de material que hi ha aquí són del segle II d. C. 

En una altra sala es pot veure una col·lecció d’esteles Lícies, del segle III d. C. dedicades a Artemisa, el seu pare Zeus i els 12 deus d’aquesta regió. 

Hi ha algunes peces que corresponen al període bizantí (segle VI d. C.) trobades a Elmani. També una bona col·lecció de monedes de diferents èpoques, objectes de ceràmica, de vidre.... Una col·lecció molt bona i el museu molt ben muntat. Si s’explora aquesta zona de Turquia és imprescindible recórrer aquest museu, ja que complementa la visita dels recintes arqueològics.