Vam arribar a Budva a l’hora de dinar. Vam aparcar a la ciutat
moderna i des d’allà vam anar cap al passeig marítim on hi ha un munt de
restaurants. Vam dinar en un d’ells. Des del passeig ja es té una primera vista
de la ciutat antiga, Stari Grad.
Les excavacions arqueològiques realitzades indiquen que Budva
va ser un dels assentaments més antics de la costa adriàtica; hi ha documentats
fets històrics del segle V aC. Sembla que inicialment era un assentament
il·liri.
Segons un escrit de Filon de Biblos, del segle II dC, la
fundació de Budva està relacionada amb el fundador de la ciutat de Tebes,
Cadmus, i la seva esposa Harmonia; quan van ser expulsats de Tebes el seu carro
tirat per bous els va portar directe a aquesta costa a on van fundar Budva. El
nom vindria de bous que els van dur fins aquí. Així hauria sorgit la colònia
grega. En el segle II aC la ciutat va caure en mans dels romans.
Aquí hi havia oliveres i raïm i això va contribuir al
desenvolupament del comerç. Quan l’Imperi Romà es va escindir, entre el
d’Orient i Occident, Budva va quedar en la línia divisòria, i va acabar
pertanyent a la part oriental, a l’Imperi Bizantí.
L’etapa bizantina de Budva va començar l’any 535 i va durar
fins a l’arribada de la dinastia Nemanjic a la costa de Montenegro, a les
acaballes del segle XII.
El temps de màxim esplendor de la ciutat va ser durant el segle
XIV en època de l’emperador serbi Dusan.
En el segle XV, en el 1442, la ciutat va quedar en mans de la
República de Venècia. Si ho tinc ben entès, va ser una època difícil. Per una
banda la població patia l’opressió dels venecians i per l’altra hi havia la
pressió constant dels turcs, que de tant en quant envaïen la ciutat i la zona
del voltant. O sigui que la gent es trobava enmig de la batalla constant entre
els venecians i els otomans. Va ser així fins a començaments del segle XVIII.
L’any 1807 els francesos van ocupar Budva, però per poc temps,
ja que en el 1813 va passar a formar part del regne Austro-Hongarès, al que va
estar sotmesa durant cent anys. En aquest temps la vida a la ciutat es va
deteriora molt i es va empobrir.
on va
estar que van ser-ne els governants durant cent anys. Va aconseguir
alliberar-se en el 1918, però amb la segona guerra mundial, la ciutat va ser
ocupada per les tropes italianes, i no va aconseguir alliberar-se’n fins al
novembre del 1944.
El terratrèmol que va sacsejar la costa adriàtica l’any 1979 va
afectar molt a aquesta població i molts edificis van quedar destruïts. La
ciutat antiga que es veu ara està majoritàriament restaurada.
Després de dinar vam anar fins a la ciutat antiga. Està
emmurallada i al costat de la porta d’entrada hi ha una gran campana. Buscant
la historia veig que correspon a una composició escultòrica de campana i
àncora, tot i que jo no em vaig fixar en l’ancora.
La campana, que és el que jo vaig fotografiar, representa una
campana d’església, i té una creu ortodoxa pintada. La història d’aquest
monument està relacionada amb les pel·lícules que sovint s’han filmat aquí; per
una d’aquestes pel·lícules es va posar com a decorat aquesta campana, que no
s’havia utilitzat mai com a tal, em sembla que no sona, i una àncora, que sí
que era real. Quan es va acabar de filmar la pel·lícula l’equip, en agraïment a
la ciutat per la seva acollida els hi va regalar aquest conjunt escultòric fet
en bronze.
Un cop creus la porta d’entrada a la ciutat emmurallada et
trobes amb carrerons i placetes, ple de restaurants i botigues. Una ciutat
medieval que gira al voltant del turisme.
Em recordava una mica Dubrovnik. Té el seu encant i és agradable
perdre’s pels seus carrerons i anar descobrint racons.
Trobem l’església de Sant Joan Baptiste, l’antiga catedral. La
primera església era del segle VII i la que es veu actualment del segle XV, amb
algunes pintures del segle XII. Aquesta
església va ser la catedral fins a l’any 1828,quan la diòcesi es va traslladar
a Kotor. Té una capella lateral dedicada a la verge de Budva, una icona del
segle XII que és venerada tant per catòlics com per ortodoxes. Hi ha diversos
frescos i icones d’artistes venecians, que són dels segles XV- XVII.
A
la vora trobem les restes de les termes romanes del segle II-I aC.
Una
altra església a la mateixa plaça és la de la Santíssima Trinitat, que es va
acabar de construir en el 1804. Aquí hi ha la tomba d’un escriptor del segle
XIX, Stefan Mitrov Ljubiša, que és molt important en la literatura sèrbia.
La
majoria de la població, a aproximadament el 85% és montenegrí o serbi, amb una
proporció força igualada entre tots dos.
En
la mateixa plaça hi ha una església catòlica i una d’ortodoxa, diuen que és un
reflex de la bona harmonia entre les dues esglésies cristianes.
Hi
ha dues esglésies més enganxades a la muralla. Una d’elles és la de santa Maria
en Punta, edificada pels benedictins en el segle IX. L’altra és una església
del segle XII, la de Sant Sabas el santificat. No sé segur si és el mateix que
el fundador de l’església ortodoxa sèrbia.
Prop
d’aquesta plaça hi ha la ciutadella, que si no estic confosa és on hi ha el
museu. Aquí s’han trobat restes d’una necròpoli grega. La ciutadella és de
l’època veneciana i es va construir per defensar-se dels otomans.
En algun lloc de la
ciutat, em sembla que en una de les portes, encara es pot veure el lleó alat,
emblema de la República de Venècia.
Es pot baixar a la platja que queda al peu de les muralles de
la ciutat i seguint un camí que hi ha que t’allunya de la ciutat antiga hi ha
una escultura interessant. És una figura en bronze d’una noia. Se la coneix com
la ballarina nua, o la gimnasta nua... perquè no du la típica faldilla de
ballarina, ni res que la identifiqui amb una gimnasta. Aquesta escultura és
obra de Gradimir Aleksić, que es va inspirar en les llegendes que corren per
crear aquest símbol de l’amor etern.
Una de les llegendes parla d’una història d’amor entre una ballarina
i un mariner. Quan el noi va marxar per fer un llarg viatge la noia anava cada
dia a la costa a veure si el veia arribar. Però ell no va tornar i diuen que la
noia va morir sent-li fidel i amb el cor trencat.
Uns altres diuen que la figura representa una gimnasta, en
memòria d’una famosa gimnasta montenegrina, de la que no es coneix el nom, que
va morir en aquesta costa quan la seva embarcació es va estavellar contra les
roques.
Una altra llegenda parla d’una parella que estaven nedant i els
va atacar un tauró; la noia va poder escapar i sortir de l’aigua però el noi
no. Després d’això la noia anava cada dia a la platja esperant veure sortir de
l’aigua al seu xicot. Un cop més, el símbol de l’amor.
Diuen que a la vora de l’escultura hi ha una pedra amb una
inscripció, que traduïda seria: a la badia darrera d’aquesta roca nedant amb
uns amics, el 13 de juliol de 1935 en el 22è any, una estudiant del departament
d’enginyeria elèctrica Tomašević Stevan, va ser víctima d'un monstre marí.
Encara n’hi ha d’altres que expliquen que aquí va morir la
filla d’una de les famílies importants de la ciutat.