Guinea Conakry (2006)-3. Fouta Djalon, Dalaba

Al matí següent vam deixar Kindia i ens vam dirigir cap a Dalaba que es troba uns 180 km al nord-est; vam trigar 4 h en arribar.

Aquesta zona ja és més muntanyosa, però seguia fent calor. Hi ha més vegetació: palmeres, mangos i plataners. Diuen que la ciutat és coneguda per les seves maduixes locals.

És la ciutat de Guinea que es troba a més altitud, 1.225 metres. Es troba a uns 280 km de Conakry. Es troba ja a la regió de Fouta Djalon.

Fouta Djalon

Fouta vol dir regió habitada pels fulbe, en llengua fula, i djalon significa muntanya.

Els Jallonke van ser els primers habitants del Fouta Djalon. La regió va ser una província l’Imperi Sosso i també de l’Imperi de Mali sota el nom de “Dialonkadugu”, que significa “llar del poble de la muntanya”.

Des del segle XVII, la regió de Fouta Djallon ha estat un bastió de l’islam. Karamokho Alfa va ser un líder religiós fula, que juntament amb Ibrahim Sori van liderar una gihad i van crear l’Imamat de Fouta Djalon. Diverses crisis successòries van debilitar el poder central situat a Timbo i l’any 1896 va ser derrotat per l’exèrcit francès.

Els fulbe de Fouta Djalon van liderar l’expansió de l’islam a la regió. Els estudiosos musulmans fulbe van desenvolupar la literatura indígena utilitzant l’alfabet àrab. En el seu apogeu, es deia que Fouta Djalon era un important centre d’aprenentatge que atreia a estudiants i mestres de diversos llocs.

Fouta Djalon era un centre neuràlgic per a les caravanes comercials que anaven en totes direccions. Les línies comercials més emprenedores, de qualsevol origen ètnic, van establir colònies en aquests turons.

Fouta Djalon consisteix principalment en prats ondulats, a una altitud mitjana d’uns 914 m, i és la segona terra més alta de l’Àfrica Occidental darrere del Mont Camerun. El punt més alt, el Mont Loura, s’eleva fins als 1.515 m. L’altiplà està format per gruixudes formacions de gres que cobreixen roca basal granítica. L'erosió causada per la pluja i els rius ha esculpit profunds canyons i valls de jungla.

La població està formada principalment per Fulbe, també coneguts com a Fula o Fulani. A Fouta Djalon, la seva llengua s’anomena Pular. L’àrea lingüística més àmplia porta el nom de fula, i es parla en nombrosos països de l’Àfrica Occidental i Central. La població fulani, en francès peul, representa entre el 32,1% i el 40% de la població de Guinea.

La ciutat més gran de la regió és Labé. Principalment rural, l’economia abasta la ramaderia (boví, ovelles, cabres), l’agricultura, la recol·lecció, el comerç i el turisme marginal.

Els fulbe practiquen una forma d’agricultura natural que avui es reconeix com a agricultura biointensiva. Els principals cultius comercials de la regió són els plàtans i altres fruites. El cultiu principal de camp és el fònio, i en sòls més rics també es cultiva l’arròs. La majoria de sòls es degraden ràpidament i són altament àcids amb toxicitat per alumini, cosa que limita la varietat de cultius que es poden cultivar sense una gestió significativa del sòl.

Cap a finals del segle XVIII, els fulbe de Fouta Djalon van desenvolupar un tipus d’agricultura biointensiva, probablement per necessitat, ja que les dones indígenes conquerides anaven a parar a les llars dels senyors islàmics on s’havien d’ocupar del bestiar. Combinar la ramaderia i l’agricultura sedentària en un sistema eficient d’agropastorieria requeria una nova manera d’organitzar la vida quotidiana. El bestiar, que incloïa cavalls, menjava més i produïa més residus dels que els agricultors indígenes estaven acostumats. Com que el bestiar havia de ser protegit de la fauna durant la nit, es portava al recinte familiar.

Actualment el bestiar pastura en zones obertes durant el dia i a la nit es tanca en corrals; l’única excepció són les cabres, que poden gestionar-se per si mateixes dins dels límits de la finca. Se suposa que entre finals del segle XVIII i el segle XIX es devia seguir un patró similar. Ara bé, l’eliminació dels residus de bestiar, que es va convertir en feina femenina, requeria una manera sistemàtica de desfer-se’n. Amb el temps, les dones van trobar un mètode per fer-ho; les dones barrejaven amb els fems altres matèries orgàniques (restes de cuina, residus de collita i materials vegetals d’una tanca), ho apilaven cada dia als parterres i arbres per tal de que en descompondre es convertís en humus nutritiu.

Al segle XX, el bestiar dels fulbe ja no eren grans animals, sinó espècies més petites. Els cavalls, potser a causa de la mosca tse-tse, van disminuir, mentre que cabres, ovelles, porcs i aus de corral van augmentar, i el bestiar boví segueix sent un actiu fonamental.

A Dalaba la majoria de la població és fulbe. Fulbe, fula, fulani i peul és la mateixa ètnia. En llengua ful s’anomenen fulbe, en francès se’ls coneix com a peul, en haussa s’anomenen fulani, en portuguès són els fula. Parlen la llengua ful, són una societat de pastors de caràcter patriarcal, tot i que actualment molts viuen en centres urbans i són comerciants.

En l’època teocràtica de Fouta Djalon, Dalaba formava part del diiwal (província) de Fougoumba. Segons la tradició oral, la ciutat deu el seu prestigi a la presència de diverses generacions de grans erudits islàmics.

Durant l’època colonial, amb l’establiment de l’Àfrica Occidental Francesa (AOF) el 1895, van aparèixer noves divisions administratives, com ara cercles. Dalaba va formar part primer del cercle Ditinn, després del de Mamou, abans de convertir-se en un cercle complet, el cercle de Dalaba, el 1949.

Després de la independència, en el 1958, es van produir diverses remodelacions administratives. L’any 2004, Guinea es va dividir en 34 prefectures i 333 subprefectures i Dalaba es va convertir en la capital de la prefectura del mateix nom.

Com la resta de la regió de Fouta Djalon, el clima de Dalaba és agradable, per l’altitud  (1.276 m) i per això va ser una zona de popular de descans per als francesos durant el període colonial.  La gent d’aquí deia que en la dècada de 1930 hi va haver una gran nevada.

A causa del microclima agradable i gairebé temperat de Dalaba, el turisme es basa principalment en el complex climàtic inaugurat el 1936 pel governador Blacher. Els funcionaris francesos i les seves famílies hi anaven a descansar o per algun tractament; després també van arribar europeus no francesos, cosa que va obligar les autoritats a restringir l’acollida a unes poques colònies de la República Francesa de l’Àfrica Occidental (Senegal, Sudan, Mauritània, Guinea). Generalment s’allotjaven a l’”Hôtel des Chargeurs Réunis”, anomenat així perquè la companyia naviliera colonial “Chargeurs réunis” estava associada a la seva gestió. Aquest establiment va començar allotjant els mariners mentre carregaven el vaixell, un procés que durava diversos dies. Després de la independència es va convertir en un hotel de luxe, amb un restaurant i una piscina, i va prendre el nom d’”Hôtel du Fouta”; més tard es va anomenar “Hôtel SIB”. Per la seva banda, l’establiment de convalescència creat pel règim colonial, rebia els malalts o ferits de l’AOF que no podien ser repatriats immediatament.

Vam arribar a Dalaba al migdia. Era diumenge, el dia de mercat setmanal,  hi havia molta gent, però ja estaven desmuntant el mercat.

Em va sorprendre una mica que, a diferència de Kindia, aquí a la gent no li agradava massa que els hi fressis fotografies; de fet passaven de nosaltres, potser perquè estaven enfeinats. Era una hora de molt transit de camions carregats amb taules i cadires, el material que havien fet servir al mercat i que ara tornaven cap a casa.

Al vespres a la que es va amagar el sol feia fresca, anava ja amb jersei. El carrer no tenia enllumenat i vam haver de sortir a sopar amb llanterna.

Per sopar podies escollir entre pollastre o pinxo de vedella acompanyat amb patates fregides. Per dinar havíem pres espaguetis.

Per tot arreu el menjar el preparen quan demanes, no tenen res fet abans, pel que triguen aproximadament una hora en servir-te’l. 

Casa de Miriam Makeba

Al matí vam fer diferents visites per Dalaba, començant per la casa de la cantant sud-africana Miriam Makeba.

Zenzile Miriam Makeba, també coneguda com a “Mama Afrika” (Johannesburg, 1932 - Castel Volturno, 2008) va ser una cantant sud-africana i activista dels drets civils; va esdevenir una icona de la lluita contra el racisme i l’apartheid a Sud-àfrica.

La seva mare es dedicava a l’art de la cura amb productes naturals de la terra, associats a la pràctica de la medicina tradicional sud-africana. El seu pare va morir quan Makeba tenia sis anys.

L’any 1949 es va casar amb el policia James Kubay, del qual es va separar dos anys després i amb el qual va tenir la seva única filla, Bongi Makeba, l’any 1950. Poc després se li va diagnosticar un càncer de mama i, després de dos anys de matrimoni el seu marit la va deixar. Una dècada més tard va tenir un càncer de coll d’úter que també va superar.

S’inicià en el món de la cançó al Kilmerton Training Institute de Pretòria, on va estudiar durant 8 anys. A la dècada de 1950 s’integrà al grup Manhattan Brothers, abans de fundar la seva pròpia banda, The Skylarks, que barrejava jazz amb música tradicional sud-africana.

Com que no podia dur a terme la carrera musical que ella volia pel seu activisme compromès, va deixar el seu país; inicialment va viatjar a Venècia per després arribar a Londres, on va conèixer Harry Belafonte, que la va ajudar a entrar als Estats Units i amb el qual es va associar artísticament.

L’any 1967, Miriam Makeba va arribar a Guinea per invitació del president, Sékou Touré, que va manifestar el seu desig de convertir-la en ciutadana honorària. Va residir aquí durant 25 anys. Guinea va ser el primer en la línia de països no alineats que lluitaven contra l’imperialisme i el colonialisme. A partir de la dècada de 1960, altres països li van donar un passaport diplomàtic (Tanzània, Cuba, Algèria, Nigèria, Sudan, etc.). Quan va conèixer el líder del moviment Black Panther, Stokely Carmichael, Miriam va esdevenir una activista afroamericana. Aquesta aventura amorosa posaria en marxa una nova cadena de contratemps, començant per la prohibició de tornar als Estats Units. Carmichael, considerat indesitjable al seu país d’origen, i tots dos estaven sota constants vigilància del FBI. La vigilància a què estava sotmesa la va obligar a traslladar la seva residència a Guinea Conakry. El matrimoni amb Carmichael va durar nou anys, casant-se més tard amb el trompetista de jazz sud-africà Hugh Masekela. Va poder tornar a Sud-àfrica el 10 de juny de 1990, un cop excarcerat Nelson Mandela, el qual li va oferir participar en el seu govern.

A causa del seu activisme en pro dels drets humans, Makeba va crear la fundació humanitària Zenzile Mariam Makeba, que el 2001 va posar en marxa el Centre de Rehabilitació Miriam Makeba per a nenes.

L’any 2001, va ser guardonada amb el premi de la pau Otto Hahn, atorgat per l’Associació Alemanya de l’ONU. El 2002 va ser guardonada amb el Polar Music Prize que atorga la Reial Acadèmia Sueca de Música.

El 9 de novembre de 2008 va morir a la localitat de Castel Volturno al sud d’Itàlia, a causa d’un infart que es va produir després d’un concert contra el racisme i la màfia a favor del periodista i escriptor italià Roberto Saviano, autor del llibre “Gomorra”.

Mentre va viure a Guinea, va passar temporades aquí a Dalaba, en aquesta casa; tenia anotat que li va regalar el president Touré. És una casa de l’època colonial francesa, però del mateix estil que les cases tradicionals.

En algun moment en aquesta casa hi va haver un sanatori. L’últim cop que la cantant va venir a Dalaba va ser per visitar a la seva neboda, en el 1988.

Quan nosaltres la vam visitar la casa estava abandonada.

Casa del governador Blacher

Després vam anar a visitar la casa del governador Blacher.

Louis-Placide Blacher (Martinica,1883- Paris, 1960) era un funcionari colonial francès. Va ser governador de Níger, Dahomey, Somalilàndia francesa i Guinea.

Blacher era originari de Martinica i tenia avantpassats africans. El 1905 va començar a treballar per a l’administració colonial francesa a Madagascar i més tard es va traslladar a l’Àfrica Occidental Francesa. Allà va estar especialment implicat en el reclutament de soldats africans durant la Primera Guerra Mundial. Blacher tenia la pell negra i tot i que no havia nascut a l’Àfrica, l’administració colonial francesa va calcular que podria assumir el paper d’intermediari entre el poble africà i els seus governants europeus. Va ser nomenat governador de la colònia nigeriana de l’Àfrica Occidental Francesa el 1930, càrrec que va ocupar fins al 1931. El 1932 va ser governador de Dahomey, del 1932 al 1934 governador de la Somàlia Francesa i finalment del 1936 al 1940 governador de Guinea. L’octubre de 1938, es va casar a Conakry amb l’artista Béatrice Appia.

Béatrice Appia va ser una pintora francesa d’origen suïs (Ginebra, 1899- Versalles,1998); va viatjar per primer cop a l’Àfrica negra en el 1937 (abans havia anat amb el seu primer marit al Marroc a pintar); primer va estar a la Casamance, a Senegal i l’any següent va anar a Conakry on va conèixer al governador Blacher i uns mesos més tard es casaven.

A més de la casa del governador i la de de la cantant sud-africana, a Dalaba hi ha una trentena de vil·les construïdes en la dècada de 1930, on hi feien estada europeus provinents de Dakar, in hi havia la seu de l’AOF.

Casa de la paraula

Molt a la vora hi ha la “case à palabres”, la casa de la paraula. Es va construir l’any 1935; era el lloc de trobada dels caps locals, els ancians i la comunitat. També és on es reunien els caps dels diferents cantons de Fouta Djalon amb el governador.

En aquesta estructura tradicional de fusta i tova va ser escenari de debats importants i decisions comunitàries, així com per a la celebració de cerimònies culturals.  Encarna la riquesa cultural i social de la regió, preservant les tradicions i la saviesa transmeses de generació en generació. Continua sent un símbol de cohesió social i de preservació de la identitat cultural local.

Em va semblar impressionant per les seves decoracions. Ens van explicar que aquí es van fer les reunions prèvies a la independència.

Dalaba em va semblar una població molt tranquil·la. Vaig estar passejant per allà, i a uns que tenien una botiga els hi vaig preguntar on era el centre, i em van dir que no ho sabien, que no eren d’allà. Havia llegit que hi havia molts refugiats i potser aquests ho eren.

Em vaig asseure en una guingueta per prendre un refresc. Vaig demanar coca cola i em van dir que només tenien l’americana, que la camerunesa se’ls hi havia acabat. 

A la població hi havia almenys dues cooperatives de dones, en les que els hi ensenyaven les coses bàsiques, a més hi podien aprendre a tenyir i estampar teixits a cosir... és a dir els hi donaven una formació que els hi permetia guanyar-se la vida.

Vaig veure forces rètols prevenint sobre la sida, i dient que és millor estudiar que quedar embarassada.

De les coses que ens van explicar, tinc apuntat que Sékou Touré al començament va fer molt per al país, però després, quan va veure que el volien matar, es va centrar en eliminar als adversaris i només es preocupava de la seva seguretat. Va descuidar el manteniment del país. Ens deien que abans hi havia bones instal·lacions elèctriques i de tot tipus, però que s’havien anat deteriorant i no s’havia fet manteniment.   

Dalaba em va semblar una ciutat de contrastos, amb cases senzilles i cases molt elegants, amb els seus porxos i una entrada molt cuidada. També em va xocar veure edificis nous en carrers sense asfaltar.

Com en altres països contrasta el ver de la vegetació exuberant amb la terra vermellosa dels carrers i cases tradicionals.

 

Guinea Conakry (2006)-2. Kindia

No tinc clar si vam anar a un hotel a Conakry o ja ens vam dirigir directament a Kindia. Ens van venir a recollir amb un minibus del ministeri de turisme. La primera impressió, en el trajecte que vam fer, els cotxes molt atrotinats i la terra molt vermella.

Quan vam arribar a l’hotel vam esmorzar i dormir una estona. Com deia abans no tinc clar si vam estar a Conakry o a Kindia. Les primeres fotografies que tinc són ja de la tarda a Kindia. 

Kindia és la quarta ciutat més gran de Guinea, situada a uns 135 km al nord-est de la capital del país, Conakry.

La ciutat es va fundar l’any 1904 a la ruta del ferrocarril de Conakry a Kankan. També es troba a la la intersecció de carreteres procedents de Conakry, Mamou, Télimélé i Makeni, a Sierra Leone.

Actualment és el principal centre comercial de l’arròs, bestiar, plàtans, pinyes, cítrics i oli de palma produïts a la zona circumdant. La fruita i la fusta de gmelina (per als mistos i caixes) s’exporten a Conakry.

S’han descobert importants dipòsits de bauxita, a uns 13 km al sud-oest de la ciutat.

La ciutat de Kindia té una població ètnicament diversa, hi ha pràcticament tots els grups ètnics del país. El grup majoritari és el dels Susu, seguit pels Mandinkà. La llengua més parlada, i que entén tothom és el susu.

La regió circumdant està habitada pels pobles musulmans Susu i Fulani o Peul.

Kindia acull la segona comunitat serralleonesa més gran de Guinea (la més gran es troba a Conakry); s’estima que a Kindia hi resideixen uns 9.000 serralleonesos, i molts d’ells han obtingut la ciutadania guineana.

A l’octubre de 2002, es van descobrir prop de la ciutat unes fosses comunes que contenien centenars de cossos. La majoria de les víctimes havien sigut assassinades els dies 17 i 18 d’octubre de 1971 pel règim de Touré; una de les tombes s’estima que contenia 400 cossos.

Una de les coses que m’agrada del països d’Àfrica Occidental és la seva alegria, curiositat, el fàcil que és establir contacte, parlar i riure amb ells, les ganes que tenen els nens de que els hi facis fotografies... hi ha els tímids i els que sempre volen ser protagonistes. 

Des de Kindia vam fer dues visites, al mont Gangan i a les cascades anomenades El vel de la núvia.

Mont Gangan

Al matí ens vam dirigir cap al mont Gangan, que té 1.117 metres d’altitud. Crec que actualment és una zona d’entrenament militar.

El que comentava abans de les foses comunes descobertes, crec que es van trobar aquí, al peu d’aquesta muntanya. Hi havia centenars de cossos, soldats i civils, potser executats en el 1985, durant el règim de Sékou Touré.

Vam fer una excursió pujant una mica, però no vam arribar a dalt. Em sembla que ens vam aturar quan començava el lloc on calia grimpar. Em meravellava veure a la població local pujar i baixar carregats.

Feia calor. De fet va ser la tònica del viatge.  Va ser una excursió molt agradable.

Mercat de Kindia

Vam tornar cap a Kindia i vam passejar pel mercat. Hi ha mercat diari, i hi havia molta gent i era molt acolorit. Vam trobar forçà gent que ens oferia canviar moneda.

Cascada El vel de la núvia

Sortim altre cop de la ciutat per anar a veure la cascada el Vel de la Núvia, que es troba a uns 10 km de Kindia.

La cascada té una altura d’uns 80 metres. Té aigua tot l’any però diuen que quan és més espectacular és en l’època de pluges, agost i setembre.

Llegeixo que ocupa el fons d’una vall suspesa o penjada. És a dir una vall establerta en un relleu invertit d’un sinclinal modelat en roca dura i buidada per l’erosió, la qual domina topogràficament les combes adjacents.

El nom de la cascada, vel de la núvia, evoca la seva lleugeresa i els moviments quan bufa el vent.

En un article del maig de 2025 llegeixo que aquest lloc està en plena transformació. Hi ha un ambiciós programa de renovació i ampliació per posar en valor el patrimoni cultural i turístic.

La cascada té diversos nivells on l’aigua baixa a través de formacions granítiques, creant basses a diferents alçades per la paret rocosa.

Aquest indret ha sigut durant molt de temps un important lloc de reunió per a les comunitats de la zona. La gent local es reuneix aquí per celebracions i en ocasions especials, per gaudir de l’entorn natural amb la família i els amics. La cascada té un significat especial com a lloc on la comunitat connecta amb la terra i marca moments importants de les seves vides.

Les roques riques en minerals que envolten la cascada acullen espècies especialitzades de plantes que no es troben en altres llocs de la regió. Aquestes plantes rares s’han adaptat a l’entorn humit i a les condicions especials creades per la cascada.

De tornada cap a Kindia ens vam aturar en un poble per veure l’estil de vida.

Vam demanar permís a un home per entrar a la seva concessió. Eren cases de totxanes de terra cuita vermellosa. Hi ha habitacions, un pou, el galliner, el cobert per als xais... Era un home gran, amb dues dones; em va semblar que una d’elles era vídua, ja que duia dos anells al dit.

Ens va rebre amb molta cerimònia, com en tots aquests llocs, moltes salutacions; ens va agrair que haguéssim passat pel seu poble, que era un senyal. Al marxar, quan li van donar alguna cosa que dúiem, ho va agrair, però va remarcar que el més important era que ens haguéssim aturat al seu poblat i a casa seva.

Ens va explicar que tenia les filles estudiant a la ciutat, i que allà vivien a casa d’uns parents. Els que quedaven al poble eren els petits, que estudiaven al poble i ajudaven quan hi havia feina al camp.

El sostre de les cases, que és de palla, els renovaven cada dos anys. Ens deia que les totxanes de terra cuita són més resistents que el ciment, ja que deia que una bala pot travessar el ciment però no les seves totxanes.

La gent en aquest poble vivia de les terres, i no tenien que pagar res al govern.

Després de visitar la casa vam passejar pel poble. La gent era molt amable, i ens miraven encuriosits. Una dona gran em va regalar un nyam.

En tornar a Kindia encara vam trobar gent al mercat; seguia havent-hi molt moviment. Les dones en general em van semblar alegres i bromistes. Una d’elles ens deia que no podia fer cap festa aquella nit, era la nit de cap d’any, perquè no tenia diners; ho deia perquè no li compràvem res.

Els nens mostraven curiositat, una nena tocant amb compte la meva pell, d’altres senten por per la nostra manca de color.

Pel sopar de cap d’any vam prendre peix amb samfaina, moniato i plàtan fregit. Als restaurants del carrer el més habitual és trobar pollastre amb patates fregides. 

 

Guinea Conakry (2006)-1. Introducció

Aquest és un viatge de deu dies que vaig fer per  cap d’any del 2006 a Guinea Conakry.

Àfrica té tres Guinees, cadascuna amb una llengua oficial diferent, resultat de la colonització europea. Guinea, també coneguda com Guinea Conakry, és francòfona; Guinea Bissau, coneguda com a Guinea Portuguesa, és de parla portuguesa; i Guinea Equatorial o Guinea Espanyola, on es parla castellà.

Guinea Conakry, oficialment República de Guinea, és un país de l’Àfrica Occidental que limita amb l’oceà Atlàntic, limita al nord-oest amb Guinea-Bissau (parla portuguesa), al nord amb Senegal (francòfona), a l’est amb Mali (francòfona), al sud-est amb Costa d’Ivori (francòfona) i al sud amb Libèria (parla anglesa) i Sierra Leone (parla anglesa). 

Guinea-Conakry també inclou l’arxipèlag de Los, davant la costa de Conakry, la capital. Més d’1,5 milions de guineans viuen a Conakry, que és una ciutat portuària important.

Hi ha quatre grans regions naturals:

Guinea Marítima, Baixa Guinea o Guinea Costanera. És una regió de sabana arbrada, amb un clima càlid i humit, suavitzat per la brisa marina. L’alçada màxima dels turons és de 1.000 m. L’època de més pluja són els mesos de juliol i agost. La vegetació és de tipus tropical amb moltes palmeres, manglars i cocoters. La temperatura varia entre 21°C i 35°C. 

Les principals poblacions autòctones de la regió són: Susu, Baga, Landuma i Nalu; són agricultors i pescadors. Kindia, que es troba a uns 150 km de Conakry, és la capital de la regió. 

Fouta Djalon o Guinea Mitjana. És una regió de turons, amb un clima sec i fresc; l’agost és el mes de pluges. La temperatura varia entre 16 °C i 30 °C.  El cim més alt és el Loura, que té una altitud de 1515 m.

Els Peuls o Fulubé són els principals pobladors d’aquesta regió. Labé és la capital del Futa Djalón. 

Alta Guinea. És una zona boscosa de sabanes, la part de l’altiplà Mandinka regat rpelriu Níger i els seus afluents. El clima és tropical sec: poca pluja i altes temperatures, però l’harmattan redueix les temperatures de 40°C a 25°C entre desembre i febrer.

Aquesta regió està habitada pels Malinke, una ètnia essencialment comerciant. La seva capital és Kankan.

Guinea Forestal. És una regió de selva densa, en vies de desaparició, que s’estén al sud, formant frontera entre Guinea-Conakry, Libèria, Sierra Leona i Costa d’Ivori. En aquesta regió hi ha el mont Nimba, la muntanya més alta de l’ Àfrica Occidental, amb 1752 m d’ altitud. L’estació de pluges és de 10-11 mesos. Aquesta regió se la considera el graner de Guinea.

Els principals rius de la regió neixen a Guinea: el Níger, el Senegal i el Gàmbia, fet que converteix Guinea en la “Torre d’Aigua de l’Àfrica Occidental”.

Pinzellades d’història

El que ara és Guinea estava a la perifèria dels principals imperis de l’Àfrica Occidental i va formar part d’ells. Es creu que l’Imperi de Ghana és el més antic, que es va desenvolupar gràcies al comerç, però va acabar desapareixent a causa de la influència hostil dels almoràvits. Va ser en aquest període quan l’islam va arribar per primera vegada a la regió. En els segles X i XI Guinea va formar part de l’Imperi de Ghana.

El regne de Sosso (segles XII al XIII) va florir breument, però l’Imperi islàmic de Mali va guanyar protagonisme quan Soundiata Kéïta va derrotar el governant Sosso, Sumanguru Kanté, cap a l’any 1235. L’Imperi de Mali estava governat pels Mansa (emperadors), sent el més famós Kankou Moussa; poc després del seu regnat, l’Imperi de Mali va començar a declinar i finalment va ser substituït pels seus estats vassalls al segle XV.

El més reeixit d’aquests va ser l’Imperi Songhai, que va expandir el seu poder cap al 1460 i finalment va superar l’Imperi de Mali tant en territori com en riquesa. Va continuar prosperant fins a l’any 1582 quan hi va haver una guerra civil per la successió. L’imperi debilitat va caure davant els invasors del Marroc el 1591; ara bé, els marroquins no van ser capaços de governar el regne de manera efectiva, i aquest es va dividir en molts petits regnes.

A partir del segle XIII, en aquesta regió i al Golf de Guinea, va prosperar el comerç d’esclaus àrabs; aquest comerç es va expandir molt al segle XV, quan Portugal va establir diversos punts comercials a Guinea, comprant, exportant i segrestant captius com a part del comerç atlàntic d’esclaus. Altres nacions europees acabarien participant en aquest comerç, que va persistir fins a mitjan segle XIX.

Després de la caiguda dels grans imperis de l’Àfrica Occidental, van existir diversos regnes a l’actual Guinea.

Fouta Djalon: els musulmans fulani van emigrar a Guinea Central, a la regió de Fouta Djalon i van establir un estat islàmic, que va existir del 1735 al 1898. Tenia una constitució escrita i governants alternatius.

L’imperi Wassoulou va ser un imperi de curta durada (1878–1898), liderat per Samory Touré a la zona predominantment malinké del que avui és l’alta Guinea i el sud-oest de Mali (Wassoulou). Es va traslladar a Costa d’Ivori abans de ser conquerida pels francesos.

El període colonial de Guinea va començar amb la penetració militar francesa a la zona, a principis i mitjans del segle XIX, quan França va substituir Portugal com a potència europea dominant a la regió. Els francesos exercien el control construint forts i ocupant ciutats costaneres, i després s’expandien gradualment cap a l’interior.

L’Imperi Francès primer va administrar aquest territori com a part de la seva colònia senegalesa; més tard, 1882, va establir la colònia de “Rius del Sud” i finalment, l’any 1891, la colònia de Guinea Francesa. La dominació francesa es va consolidar l’any 1898, amb la derrota dels exèrcits de Samori Touré, mansa o emperador de l’estat d’Ouassoulou i líder d’origen malinke. Aquesta derrota va donar a França el control del que avui és Guinea i de les zones adjacents.

França va negociar les fronteres actuals de Guinea a finals del segle XIX i principis del XX amb altres nacions, concretament la colònia britànica de Sierra Leone, la Guinea colonial portuguesa (ara Guinea-Bissau) i Libèria, recolzada pels Estats Units.

La colonització va trobar una resistència molt forta, especialment a Fouta Djalon, a l’Alta Guinea, al país de Cognagui i al país guerzé a la regió forestal.

Després de la Segona Guerra Mundial, es van formar diversos partits polítics a la colònia de Guinea Francesa. El Partit Demòcrata de Guinea, PDG, liderat per Ahmed Sékou Touré, un líder sindical que s’havia convertit en la principal força política del país, va iniciar una campanya d’oposició al projecte d’integració a la Comunitat Francesa proposat pel president de la República Francesa en aquell moment, el general Charles De Gaulle.

Guinea va ser l’única colònia francesa que va votar NO a aquest projecte en el referèndum del 28 de setembre de 1958 i que va demanar la seva independència immediata.

Així, a diferència dels altres països africans colonitzats per França, el nou estat sobirà proclamat “República Laica i Socialdemòcrata de Guinea” va deixar de rebre les subvencions de la metròpoli. Aïllada també d’altres nacions occidentals, Guinea es va girar gradualment cap a la URSS i la Xina i es va comprometre amb un sistema de gestió socialista de la seva economia.

El primer president, Sékou Toure, inicialment molt popular, va establir un règim dictatorial d’un sol partit. Va denunciar diversos intents de cop d’estat que van ser seguits per repressions implacables en què van ser eliminats els seus rivals i antics companys en la lluita.

Sékou Toure va morir el 26 de març de 1984 , i un cop d’estat militar va donar el poder al general Lansana Conte. Es va abolir el partit únic i totes les institucions i es va proclamar l’arribada d’una societat liberal.  El 1990 es va crear un Comitè de Supervisió per supervisar la transició de Guinea cap a un sistema multipartidista. El 1991 es va redactar i adoptar un esborrany de constitució democràtica. Es va decretar una amnistia per delictes polítics i l’establiment d’un sistema multipartidista.    

Al desembre de 1993 es van celebrar les primeres eleccions presidencials multipartidistes. Les va guanyar el que ja era el president de la República, Lansana Conté.

Conté va romandre al poder fins a la seva mort el 23 de desembre de 2008. Unes hores més tard, Moussa Dadis Camara va prendre el control en un cop d’estat, declarant-se cap d’una junta militar. Hi va haver protestes contra el cop d’estat i contra l’intent de Camara d’erigir-se en president de la república. El 28 de setembre de 2009, la junta militar va ordenar als soldats d’atacar a les persones que estaven reunides protestant, van morir 157 persones. Es va iniciar una onada de violacions, mutilacions i assassinats, fet que va fer que alguns governs estrangers retiressin el seu suport al nou règim.

El 3 de desembre de 2009, un ajudant va disparar a Camara durant una disputa per la massacre al setembre. Camara va anar al Marroc per rebre atenció mèdica. El vicepresident (i ministre de defensa) Sékouba Konaté va volar des del Líban per governar el país. Després de reunir-se a Ouagadougou el 13 i 14 de gener de 2010, Camara, Konaté i Blaise Compaoré, president de Burkina Faso, van elaborar una declaració formal de 12 principis prometent el retorn de Guinea al govern civil en un termini de sis mesos.

En les eleccions presidencials del 27 de juny hi va haver acusacions de frau, i es van celebrar de nou el 7 de novembre. La participació electoral va ser alta i les eleccions van transcórrer amb relativa calma. . Alpha Condé, líder del partit d’oposició Reagrupament del Poble Guineà (RGP), va guanyar les eleccions, prometent reformar el sector de la seguretat i revisar els contractes miners.

L’any 2013 tenia que haver-hi eleccions al maig, però al febrer van començar les protestes per la manca de transparència en els preparatius electorals; la coalició opositora es va retirar de les eleccions en protesta per la manca de transparència. Nou persones van morir durant les protestes, i unes 220 van resultar ferides. Algunes morts i ferits van ser causats per forces de seguretat que van utilitzar munició real contra manifestants. La violència va provocar enfrontaments ètnics entre els Malinke i els Fula, que donaven suport i s’oposaven al president Condé, respectivament. El 26 de març de 2013, el partit d’oposició es va retirar de les negociacions amb el govern sobre les eleccions, dient que el govern no les havia respectat i havia trencat tots els acords.

El 25 de març de 2014, l’Organització Mundial de la Salut va declarar que el Ministeri de Salut de Guinea havia informat d’un brot de la malaltia pel virus de l’Ebola a Guinea. Aquest brot inicial va tenir 86 casos, incloent-hi 59 morts. El 28 de maig, hi havia 281 casos, amb 186 morts. El 18 de setembre de 2014, vuit membres d’un equip d’educació sanitària sobre l’Ebola van ser assassinats per vilatans a la ciutat de Womey. A 1 de novembre de 2015, hi havia hagut 3.810 casos i 2.536 morts a Guinea.

El 14 d’octubre de 2019 van esclatar disturbis civils massius i protestes violentes contra el govern d’Alpha Condé, contra els canvis constitucionals. Més de 800 persones van morir en els enfrontaments. Després de les eleccions presidencials de 2020, l’elecció d’Alpha Condé per a un tercer mandat va ser impugnada per l’oposició, que el va acusar de frau. Condé va afirmar que un referèndum constitucional de març de 2020 li permetia presentar-se malgrat el límit de 2 mandats.

El 5 de setembre de 2021, després d’hores de trets prop del palau presidencial, el tinent coronel Mamady Doumbouya va prendre el control de la televisió estatal i va declarar que el govern del president Alpha Condé havia estat dissolt i les fronteres del país tancades. Al vespre, els colpistes havien declarat el control de tot Conakry i de les forces armades del país. El 6 de setembre, l’exèrcit controlava completament l’administració estatal i va començar a substituir l’administració civil per la seva homòloga militar.

Les Nacions Unides, la Unió Europea, la Unió Africana i la CEDEAO (que va suspendre l’adhesió de Guinea) van denunciar el cop d’estat i van demanar l’alliberament incondicional del president Condé. Respostes similars van venir d'alguns països veïns i occidentals (incloent-hi els Estats Units), i de la Xina (que depèn de Guinea per a la meitat del seu mineral d'alumini, facilitada per les seves connexions amb el president Condé). Malgrat això, l’1 d'octubre de 2021, Mamady Doumbouya va prendre possessió com a president interí.

L’11 de maig de 2023, almenys set persones van ser abatudes en manifestacions anti-governamentals a ciutats de tota Guinea. El moviment anti-governamental es va implicar en protestes pacífiques i va demanar als governants que posessin fi al govern militar a Guinea i fessin la transició del país cap a la democràcia.

El 18 de desembre de 2023, es va produir una explosió al principal dipòsit petrolier del país, a Conakry, que va causar la mort de 24 persones i va provocar l’escassetat de combustible les setmanes següents. Els disturbis civils i econòmics existents al país van empitjorar, amb diverses confrontacions entre manifestants i policia a Conakry, l’augment dels costos del combustible i dels viatges, i una inflació general del preus a tot el país.

Doumbouya va fixar inicialment el 31 de desembre de 2024 com a data límit per iniciar una transició democràtica, però no ho va complir. Davant de les protestes i crítiques d’activistes i de l’oposició, en el misatge d’any nou del 2025 va prometre que es faria un referèndum constitucional i eleccions aquell mateix any. El 21 de setembre de 2025 es va celebrar un referèndum constitucional, que va establir una nova constitució que substituïa la aprovada el 2020 i va marcar el primer pas cap al govern civil. Al maig de 2025 es van anunciar les eleccions per al desembre.

El 28 de desembre de 2025, els guineans van votar a les primeres eleccions des del cop d’estat de 2021, perpetrat per Mamady Doumbouya. Hi havia 9 candidats, i va guanyar per una majoria aclaparadora Doumbouya, amb crítiques per part de l’oposició i de Nacions Unides sobre el desenvolupament del procés. 

Jo vaig visitar el país entre finals de desembre del 2005 i començaments del 2006. Per tant era quan governava Conté, amb una certa estabilitat, tot i que un any més tard començaven grans protestes i vagues en contra del govern.

El viatge

Vam volar amb la companyia aèria marroquina i vam fer escala a Casablanca; una escala prou llarga com per poder anar a la ciutat unes hores.

El viatge es va centrar sobretot a la zona de Fouta Djalon, i per acabar vam anar a les illes.

En aquest mapa he marcat els llocs que vam visitar.