Nord oest d'Egipte (2011)-2. El Caire, la ciutadella

Vam arribar al Caire al vespre, l’hotel on ens allotjàvem estava prop de la plaça Tahrir i no vam poder resistir la temptació d’apropar-nos a veure l’ambient des de la cantonada, i sense càmeres de fotos.

Hi havia gent acampada, però vista de lluny la plaça em va semblar més petita que com la imaginava veient-la a la tele; suposo que la gent i perquè no hi vam entrar, ja que és la plaça pública més gran del centre urbà del Caire.

La plaça Tahrir o plaça de l’Alliberament originalment s’anomenava “Midan Ismailia”, després del mandat del virrei Ismail, que va promoure el nou disseny del centre urbà del Caire. Després de la Revolució egípcia de 1952, quan el país va deixar de ser una monarquia constitucional per esdevenir una república, van canviar el nom de la plaça per “Midan Tahrir” o plaça de l’Alliberament.

Aquesta plaça ha estat testimoni de nombroses protestes i manifestacions, com les de 1977, la de març del 2003 contra la Guerra d’Iraq i la d’aquell any 2011.

El barri de l’hotel estava ple de terrasses; vam seure en una d’elles a prendre un xauarma, que ens va costar uns 4 euros. En aquell moment 1 euro equivalia a 8 lliures egípcies.

El dia següent el vam dedicar a visitar el Caire islàmic.

La ciutat del Caire (en àrab, al-Qahira, literalment “la Victoriosa”) està situada al nord del país i la travessa el riu Nil. Malgrat que el nom oficial de la ciutat és el Caire, en àrab egipci se l’anomena Masr, que també és el nom que rep tot el país, Egipte (pronunciat Misr en àrab clàssic).

La ciutat del Caire està ubicada als marges i les illes del riu Nil. Cap a l’oest, hi ha la ciutat de Guiza i l’antiga necròpolis de Memfis sobre l’altiplà de Guiza, amb les grans piràmides. Al sud, és on hi havia l’antiga ciutat de Memfis. La ciutat actual es divideix en grans zones o barris, entre els quals cal destacar Ataba (centre de la ciutat), Zamalek (zona residencial situada a l’illa de Zamalek, habitada des de principis del segle XX), Mohandesin (zona residencial construïda sobre les hortes del Nil en les dècades de 1950-1960), Heliòpolis (zona residencial construïda sobre el desert que ha complert recentment el seu centenari), Ciutat Nasr (construïda en la dècada de 1970 com a barri militar), la Ciutat Jardí i Maadi (ambdues zones residencials).

Història del Caire

Situada a 14 km d’Heliòpolis al costat del Nil, els romans van establir-hi una fortalesa i la ciutat actual té el seu origen en quatre construccions successives musulmanes:

Fustat (Campament) va ser el nucli original i la primera capital de l’Egipte àrab. Va ser construïda entre la fortalesa romana i el riu pel general Amr ibn al-As, immediatament després de la conquesta àrab d’Egipte, durant l’any 641, i la fortificà i hi construí la mesquita d’Amr, la primera construïda a Egipte i a l’Àfrica. Va ser el centre administratiu d’Egipte des que s’imposà l’ús de l’àrab com a llengua administrativa i impostos especials a cristians i jueus, fins que la ciutat va ser incendiada pel visir Shawar el 1168, per evitar que caigués en mans dels invasors croats. Forma part de l’anomenat Caire Vell.

Al-Àskar (l’Exèrcit), ciutat fundada pels abbàssides al costat de Fustat, com un assentament militar. S’hi construí el palau del govern.

Al-Qattai, fortalesa edificada per Àhmad ibn Tulun, amb el seu corresponent palau i mesquita, a l’actual barri de Tulun. D’aquesta ciutat, només se’n conserva la mesquita.

El Caire o al-Qàhira, (la Victoriosa) va ser fundat pel fatimita Jàwhar al-Qàid, el 969, al nord dels palaus i incloent al-Askar i al-Qattai. S’hi construí una de les primeres universitats de la història, la mesquita d’al-Azhar. Aquesta ciutat es va convertir en el centre urbà actual, encara que a l’inici del Califat Fatimita, Fustat va continuar sent la capital.

El 1176, Saladí va construir la Ciutadella per fortificar la ciutat, ampliant-la i substituint les antigues muralles per unes altres de pedra. La Ciutadella separa la ciutat vella de la nova, creada per Ismael Bajá.

La ciutat va créixer cap a l’oest i el sud, amb la Ciutadella com a centre administratiu. La construcció de palaus i mesquites atreia gran nombre d’artesans i comerciants, de manera que el Caire es va convertir en una pròspera ciutat amb centenars de mesquites, madrasses com la de Gamal al-Din, banys públics i altres edificis, així com un gran nombre de fonts. L’any 1382, l’emir mameluc Djaharks al-Jalili hi va construir un caravanserrall que va portar el seu nom i que va esdevenir un important centre econòmic.

Els mamelucs hi van regnar des del 2 de maig del 1250 i van expulsar-ne mongols i croats. Durant el seu regnat, la ciutat va patir una epidèmia de pesta negra, en el 1348, i el comerç entre Europa i Àsia va paralitzar el creixement de la ciutat; provocà el declivi de Fustat com a port, i es desvià el comerç cap als ports de la Mediterrània.

El 1517, els otomans van ocupar Egipte, que va mantenir una certa autonomia. Va estar sota control otomà fins al 1798. En aquest període el Caire es va convertir en un centre internacional del comerç del cafè, i la Universitat d’al-Azhar va esdevenir el referent intel·lectual del món islàmic.

Després del breu control de Napoleó, Muhammad Alí (1805-1849) va industrialitzar la ciutat: el 1816, es va construir la primera fàbrica tèxtil del Caire, i el 1831 una fàbrica paperera. També es van modernitzar les infraestructures, construint el canal Mahmudiyya, que uneix el Caire amb Alexandria. El 1854, s’inaugurà el ferrocarril entre Alexandria i el Caire.

El virrei Ismail Paixà (1863-79) va realitzar-ne una remodelació urbanística traçant un pla urbanístic de tipus ortogonal, sanejant els aiguamolls i construint nous barris residencials al costat del Nil. Coincidint amb l’obertura del canal de Suez, es van construir nous edificis, com el palau d’al-Qubba i el teatre de l’òpera. Així, l’antiga Al-Qahira es va convertir en una ciutat de gent amb pocs recursos econòmics, ja que l’elit es va instal·lar a la nova ciutat. Entre 1882 i 1937, la població va créixer un 250%, sobretot per l’èxode rural.

Durant el domini britànic, va continuar la modernització de la ciutat, amb la instal·lació del telègraf el 1903 i la continuació del ferrocarril cap al sud.

La independència proclamada el 1922 va convertir el Caire en capital de l’estat, i va ser quarter general del comandament britànic durant la Segona Guerra Mundial. Entre 1958 i 1961, va ser la capital de la República Àrab Unida i és també seu de la Lliga Àrab.

La Ciutadella de Saladí

La ciutadella està situada en un petit turó, Muzzattam. Va ser el refugi de tots els governants des de Saladí al segle XII fins a Mehmet Alí, al segle XIX.

La fortalesa i els murs de l’est van ser construïts per Saladí el 1176, i va ser ampliada cap a l’oest, on es troba la mesquita de Hassan, la porta principal. A la part sud, hi ha els palaus. Aquesta zona va ser ampliada per Mehmet Alí, que va construir la mesquita d’alabastre, tota coberta d’aquest material, tant al seu interior com a l’exterior; consta d’una gran cúpula central aixecada sobre quatre columnes i altres cúpules menors al voltant. Té dos minarets d’estil otomà i en un costat té un gran pati amb la font per a ablucions.

Des de la ciutadella hi ha una vista panoràmica del Caire i de la Ciutat dels Morts, el cementiri dels sultans mamelucs, on ara hi viuen persones sense sostre. A la ciutadella hi ha alguns museus, mesquites i pous. Nosaltres vam visitar un parell de mesquites.

Mesquita Nàssir Muhàmmad

La mesquita d'an-Nàssir Muhàmmad forma part del conjunt arquitectònic conegut com a Caire històric, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Aquesta mesquita és d’època mameluca. Fou fundada el 1318 pel soldà an-Nàssir Muhàmmad ibn Qalàwun (que va regnar en diferents períodes 1293-1294, 1299, 1309- 1310 i 1341). La mesquita era utilitzada per a la pregària del divendres pels soldans, estava situada dins el recinte del palau, a la ciutadella.

No era la primera mesquita que es construïa en aquest lloc. Tot i que no es trobava exactament al mateix emplaçament, en època aiúbida n’hi havia hagut una altra més petita.

Quan an-Nàssir va recuperar el tron, l’any 1310, va començar a construir a la ciutadella, dins el context del palau: el Gran Iwan (1310, refet el 1334 i ara destruït) i el palau d’al-Qasr al-Ablaq. En el 1318, el soldà va enderrocar l’antiga mesquita aiúbida i va fer-ne una de nova en menys de cinc mesos, però no va perdurar massa, ja que el 1335 es va refer per segon cop i més gran encara.

El soldà va fer portar columnes de construccions antigues, que per a ser reaprofitades. Aquestes columnes es van utilitzar tant per a la mesquita com per al Gran Iwan del davant. Els dos edificis tenien cúpules recobertes exteriorment de ceràmica verda, que durant molts anys van caracteritzar el perfil de la ciutadella.

L’any 1468 la cúpula original va caure i el soldà Qàit-bay (1468-1496) la va refer amb fusta, juntament amb el minbar, que havia quedat destrossat. En època del soldà Selim I (1512-1520) es va iniciar la decoració en marbre de l’interior. Hi ha escasses restes de la decoració en estuc i dels sostres.

La sala d’oracions i les altres galeries mostren una esplèndida col·lecció de columnes i capitells antics, amb bases de mides diferents per a aconseguir igualar-ne l’alçada, ja que procedeixen de diferents construccions antigues. Em sorprèn una mica llegir que algunes són d’època faraònica, no m’hi vaig fixar.

La mesquita té dos minarets, un situat al portal occidental i l’altre a la cantonada de llevant. El primer estava encarat a la zona del palau, servia per a la cort i la mateixa ciutadella; el segon era visible des d’altres edificis oficials i també des de l’exterior. El minaret del portal és de planta circular, dividit en tres seccions per dues balconades. Exteriorment és decorat amb ziga-zagues, la part superior revestida de ceràmica i amb una inscripció, és rematada per un cos en forma de bulb. El minaret de la cantonada té una estructura similar, però amb el primer pis de planta quadrada; tampoc té decoració exterior. El remat superior és similar, però amb l’afegit d’un cos a la part baixa format per columnes. Aquests minarets pertanyen a la construcció del 1318 i la decoració de la part superior es va afegir el 1335. El mihrab es va refer en el decurs d’una restauració recent. 

Mesquita Muhàmmad Ali

La mesquita de Muhàmmad Alí va ser construïda entre el 1824 i el 1848. La seva alçada fa que es vegi des de molts llocs de la ciutat, i dona la sensació d’un cert poder polític. Segons un plànol de l’arquitecte grec Yusuf Bushnaq, la construcció volia imitar les pautes seguides per a l’aixecament de la Mesquita Nova d’Istanbul, més de 200 anys enrere, ja que aleshores la ciutat estava sota domini otomà.

El nom de la mesquita és en honor de Muhàmmad Alí, rei egipci entre 1805 i 1849. A l’interior de la mesquita hi ha un rellotge que el rei Lluís Felip I de França va donar a canvi de l’obelisc situat a la plaça de la Concorde de París.

Aquesta mesquita es coneix també com la mesquita d’alabastre, ja que les parets estpan recobertes d’aquest material. 

Muhàmmad Ali, governador otomà d’Egipte, que va obtenir autonomia i va iniciar un extens programa de reformes.

La nova mesquita es va fundar el 1830. Per tal d’ubicar la seva mesquita i els nous palaus a la Ciutadella, Muhàmmad Alí va enderrocar els antics palaus mamelucs que hi havia en aquest lloc i que estaven parcialment en ruïnes. Va caldre omplir aproximadament 10 m3 de runa per crear una plataforma per a la nova mesquita.

Els primers plans de la mesquita van ser elaborats per Pascal Coste, un arquitecte francès i enginyer en cap de Muhàmmad Alí entre 1818 i 1827. La proposta de Coste, presentada el 1827, era per a una mesquita en estil neo-mameluc. Sembla que va començar els fonaments, però Muhammad Ali no va acceptar el seu disseny i l’obra es va aturar.

La construcció es va reprendre el 1832 en un estil completament diferent, més otomà. L’arquitecte d’aquest disseny és desconegut, però probablement era grec o armeni. A causa de la gran mida de l’edifici, la construcció va durar molts anys. Muhàmmad Alí va insistir en l’ús d’alabastre a la mesquita, un material que no era gaire adequat per als edificis, per tal de promoure una indústria local que estava en declivi.

La decoració extensa de la mesquita no es va completar fins al 1857, durant el regnat de Said Paixà.

Em sembla que Muhàmmad Alí Paixà està enterrat aquí en una tomba de marbre de Carrara.

La restauració més important es va fer durant el regnat del rei Fuad I, quan es van detectar problemes estructurals.

La mesquita de Muhàmmad Alí és completament otomana en forma i adopta la mateixa disposició que la mesquita Şehzade i la mesquita Sultan Ahmed d’Istanbul, fent referència a l’arquitectura clàssica de l’Imperi Otomà en el seu apogeu. Aquesta elecció de model probablement expressava una afiliació panislàmica més enllà d’Egipte.

La decoració de la mesquita, però, evita qualsevol influència mameluca o ornamentació islàmica tradicional en favor d’influències europees, tot i que encara hi ha inscripcions i referències de l’Alcorà.

Fins aquell moment, l’arquitectura del Caire otomà havia estat en gran part una barreja d’estils otomans i mamelucs. Les noves i deliberades decisions de disseny d’aquesta mesquita van suposar una ruptura radical amb aquesta tradició i probablement simbolitzaven els propis esforços de Muhàmmad Alí per forjar un nou ordre a Egipte. Havent estat nomenat governador otomà el 1805 i eliminat els mamelucs restants el 1811, va emprendre un programa de modernització mentre augmentava la independència d’Egipte respecte a Istanbul. El nou vocabulari arquitectònic probablement simbolitzava aquests canvis, i la mida de la mesquita i la seva posició destacada a l’horitzó del Caire reforçaven aquesta afirmació.

Nord oest d'Egipte (2011)-1. Introducció

 El viatge

Aquest és un viatge de deu dies que vaig fer durant les vacances de Nadal del 2011 pel nord d’Egipte, seguint la costa mediterrània fins a Mersa Matruh i després baixant cap a l’oasi de Siwa. La tornada al Caire la vam fer per l’interior, passant per l’oasi de Bahariya, i el poble de Bawati.

Ja havia estat un parell de cops més al país; havia fet el creuer pel Nil i un altre cop els oasis a la vora del riu. Sempre m’havia atret Alexandria, sense saber-ne gran cosa. I Siwa m’atreia per la seva ubicació en ple desert libi; aquest desert ocupa l’est de Líbia, l’oest d’Egipte i el nord-oest del Sudan.

El mapa que he posat l’he tret de la wiquipèdia. En aquest desert hi ha 8 depressions importants, on hi ha oasis i assentaments permanents; l’única depressió que no és un oasi és la de Qattara ja que les seves aigües són salades.

Per tant el viatge té tres parts diferenciades, el Caire, la costa mediterrània i el desert amb els seus oasis. 

El país en el 2011

Com he dit al començament, el viatge el vaig fer a finals del 2011, en un moment en el que el país no tenia turisme. Els dies abans Egipte seguia sent noticia, i a la plaça Tahrir del Caire continuava havent-hi acampats. I he hagut de seguir una mica la cronologia dels fets d’aquell any per recordar els fets i entendre la situació en aquell moment.

Vam arribar al Caire el 27 de desembre i marxàvem el 6 de gener del 2012. La primavera àrab havia començat a Tunísia, el 17 de desembre del 2010. A Egipte la revolució va començar el 25 de gener del 2011.

El 25 de gener del 2011, conegut com el dia de la ira, és quan van començar a haver-hi manifestacions arreu del país, demanant la dimissió del govern de Mubàrak, que duia més de trenta anys al govern.

Les manifestacions i els disturbis van ser una resposta a la brutalitat policial, a les lleis d’emergència de l’estat, a les altes taxes d’atur, al desig d’augmentar el salari mínim, a la manca d’habitatges i aliments, la inflació, la corrupció, la manca de llibertat d’opinió i les pobres condicions de vida.

El 25 de gener de 2011 més de 15.000 manifestants van ocupar la plaça Tahrir del Caire. En els dies següents, la plaça va continuar sent el principal focus de protestes de la ciutat. El 29 de gener, avions de combat de les Forces Armades egípcies volaven a baixa altura sobre la multitud reunida a la plaça. Corresponsals de la BBC van informar que el 30 de gener, el setè dia de les protestes, els manifestants a la plaça havien augmentat i eren unes 50.000 persones, i el 31 de gener corresponsals d’Al-Jazeera van anunciar que les manifestacions havien augmentat almenys en 250.000 persones. L’endemà, l’1 de febrer, Al-Jazeera va comunicar que més d’un milió de manifestants s’havien reunit a la plaça i els carrers adjacents.

Mubàrak va presentar la dimissió l’11 de febrer del 2011 i l’1 de juny de 2012 fou condemnat a cadena perpètua per la mort de 850 manifestants. Després de diversos recursos, incloent la repetició del judici, va ser finalment alliberat el 2 de març de 2017.

La caiguda del govern al febrer no va acabar amb les protestes. Això és el que m’ha dut a buscar que havia passat al llarg d’aquell any.

Quan Mubàrak va abandonar el poder el va deixar en mans del Consell Suprem de les Forces Armades, amb Mohamed Hussein Tantawi, ministre de Defensa, al capdavant.

El 13 de febrer, el Consell Suprem va dissoldre les dues cambres parlamentàries i va suspendre la constitució. Va declarar que exerciria el poder durant sis mesos, o fins que es poguessin celebrar eleccions. Es van demanar al consell que proporcionés detalls i calendaris i terminis més específics. Les grans protestes van disminuir, però no van acabar.

El 17 de febrer l’exèrcit va anunciar que no presentaria cap candidat a les properes eleccions presidencials. Aquell dia es van detenir a quatre figures importants de l’antic règim.

El dia 2 de març es marca la data provisional per un referèndum constitucional, pel 19 de març de 2011. L’endemà, va dimitir el primer ministre, Ahmed Shafik, abans de que comencessin grans protesten en contra seu. El va substituir Essam Sharaf.

El 5 i 6 de març, grups de manifestants escorcollaven diversos edificis de la Seguretat de l’Estat d’Intel·ligència (SSI) a tot Egipte, incloent-hi la seu de la Governació d’Alexandria i la seu nacional a Nasr City, El Caire. Els manifestants van dir que van escorcollar els edificis per aconseguir documents que creien que provaven delictes de l’SSI contra el poble egipci durant el règim de Mubàrak.

A la seu de Nasr City, els manifestants van obtenir proves de vigilància massiva i manipulació de vots, van trobar sales plenes de cintes de vídeo, molts documents esquinçats i cremats i cel·les on activistes relataven les seves experiències de detenció i tortura.

El 19 de març es feia el referèndum constitucional que es va aprovar amb un 77,3 % de vots. Tres dies més tard, parts de l’edifici del Ministeri de l’Interior es van cremar durant manifestacions policials a l’exterior. L’endemà el Gabinet egipci va ordenar una llei que criminalitzava les protestes i vagues que dificultessin la feina en establiments privats o públics. Segons la nova llei, qualsevol que organitzés aquestes protestes podia anar a la presó o hauria de pagar una elevada multa (uns 100.000 dòlars).

Abril va estar marcat per les protestes per la lentitud del Consell Suprem en desmantellar els aspectes persistents de l’antic règim, destituir figures de l’antic règim, reclamaven que es jutgessin Mubàrak i alguns dels càrrecs del seu govern i la destitució del fiscal públic d’Egipte, a causa del ritme lent de les investigacions contra antics funcionaris corruptes.

El 7 de maig musulmans salafistes van atacar esglésies cristianes coptes al barri obrer d’Imbaba al Caire.

El 27 de maig, segon divendres de la ira, o segona revolució, desenes de milers de manifestants van omplir la plaça Tahrir; hi va haver també manifestacions a Alexandria, Suez, Ismailia i Gharbeya. Els manifestants van exigir que no hi hagués judicis militars per als civils, la restauració de la Constitució egípcia abans de les eleccions parlamentàries i que tots els membres de l’antic règim (i aquells que van matar manifestants al gener i febrer) fossin jutjats.

Al Juliol les coses continuaven igual; milers de manifestants a Suez, Alexandria i la plaça Tahrir del Caire seguien protestant perquè cinc mesos després de la revolució no s’havia fet la reforma que calia ni es perseguia als antics funcionaris del govern destituït.

El 23 de juliol, després d’un discurs de Muhammad Tantawi en commemoració de la Revolució Egípcia de 1952, milers de manifestants van fer una manifestació que tenia com a objectiu arribar al ministeri de defensa, però es van trobar amb contra-insurgents amb pals, pedres i còctels Molotov.

L’1 d’agost soldats egipcis es van enfrontar amb els manifestants, van enderrocar les tendes i van fer més de 80 detencions. Cinc dies més tard, centenars de manifestants es van reunir a la plaça Tahrir i van ser atacats pels soldats.

El 9 i 10 d’octubre hi va haver la massacre de Maspero; hi havia una protesta pacífica, davant de l’edifici de la televisió estatal, en la que es demanava la dissolució del Consell Suprem de les Forces Armades, la dimissió del president Mariscal de Camp Muhammad Tantawi i la destitució del governador de la província d’Assuan. Els manifestants van ser atacats per la policia militar, i hi va haver almenys 25 morts i més de 200 ferits.

La majoria de manifestants eren coptes que protestaven per l’actitud del govern respecte a l’atac que hi havia hagut una setmana abans contra una església copta, a la província d’Asuan, que els manifestants atribuïen a extremistes musulmans.

El 19 de novembre els manifestants  van tornar a ocupar la plaça Tahrir i van haver-hi enfrontaments amb les forces de seguretat, que van utilitzar gasos lacrimògens. L’endemà la policia va intentar desallotjar la plaça a força, el que va provocar que el nombre de manifestants es dupliqués. Els combats van continuar durant tota la nit, amb la policia utilitzant gasos lacrimògens, colpejant i disparant als manifestants.

El 21 de novembre, els manifestants van tornar a la plaça, amb cristians coptes fent de guàrdia mentre els musulmans que protestaven contra el règim feien una pausa per a les oracions. El Ministeri de Salut va informar que almenys 23 persones havien mort i més de 1.500 havien resultat ferides des del 19 de novembre. A Alexandria i a Suez hi va haver protestes en solidaritat.

El període d’eleccions al parlament era del 28 de novembre del 2011 al 11 de gener del 2012.

He trobat un article del dia d’inici de les eleccions. Eren les primeres eleccions post-Mubàrak. Hi havia gent que anava a votar, però a la plaça Tahrir continuava havent-hi manifestants que reclamaven que s’endarrerissin les eleccions i que la junta militar abandonés el poder. Els militars havien amenaçat a qualsevol persona que intentés interferir en les eleccions; unes eleccions que els manifestants consideraven un simulacre democràtic.

La setmana anterior hi havia hagut molts enfrontaments entre la gent congregada a Tahrir i la policia, amb un balanç de 42 morts i més de dos mil ferits.

Segons l’article del dia Ara d’aquell dia, en aquell moment a Egipte hi havia dos governs: el del dimissionari Issam Sharraf, designat per la junta militar, que havia dimitit la setmana anterior en protesta per la repressió contra els activistes de Tahrir, i el nou primer ministre també escollit per l’exèrcit, Khamal Ganzouri, que encara no havia format executiu. Els líders dels principals partits no havien volgut formar part d’aquest segon executiu que estava sota tutela militar, però s’havien avingut a formar part d’un consell consultiu civil per coordinar amb la junta una sortida política a la crisi.

La població estava dividida, entre els partidaris de l’abstenció com a protesta per la tutela militar de la transició, i els que donaven suport a les eleccions.

El 17 de desembre de 2011 l’Institut d’Egipte es va incendiar durant enfrontaments entre manifestants i l’exèrcit egipci i milers de documents rars van quedar destruïts pel foc.

Segons les noticies que he trobat, aquell dia hi va haver els pitjors disturbis des de l’inici de les eleccions parlamentàries. La repressió contra els acampats va començar el divendres 16 de desembre, un dia després de l’inici de la segona volta de les eleccions presidencials, considerades històriques. En l’article que he trobat parla que aquell dia hi va haver almenys 9 morts i més de 300 ferits entre els manifestants.

Des del 25 de novembre de 2011 hi havia manifestants acampats davant de la seu del Govern, prop de la plaça Tahrir. Amb aquesta acampada volien impedir l’inici de la feina del govern de transició nomenat per la junta militar i liderat per Kamal al Ganzuri. Al Ganzuri havia sigut primer ministre de Mubarak en la dècada de 1990, pel que els manifestant el consideraven part de l’antic règim.

Des de que havien començat les eleccions, feia tres setmanes, que hi havia disturbis, però els que es van iniciar el 16 de desembre eren els pitjors; els manifestants acusaven als militars d’haver atacat a un d’ells. Llavors centenars de manifestants van arribar a la plaça a donar suport als acampats i és quan van començar els enfrontaments amb la policia militar. Segons els medis estatals els activistes van provocar un incendi en un edifici estatal situat prop del Parlament.

Ganzuri, que havia assumit el càrrec de primer ministre a començaments de desembre negava que els militars haguessin disparat contra els manifestants.

El 23 de gener de 2012 els representants elegits democràticament de l’Assemblea Popular es van reunir per primera vegada des de la revolució egípcia, i el Consell Suprem de les Forces Armades els va atorgar autoritat legislativa.

Guinea conakry (2006)-9. Arxipèlag de Los: illa de Room

El darrer dia al país vam aprofitar-lo per anar a veure les illes de Los, també escrit com a Loos.

Les illes de Los són un grup de petites illes costaneres d’origen volcànic que es troben davant de Conakry. Es diu que la novel·la “L’illa del tresor” (1881-82) de Robert Louis Stevenson està inspirada en l’illa de Roume, una de les tres que formen aquest arxipèlag.

El nom d’aquestes illes ve del portuguès “Ilhas dos Idolos”, illes dels ídols. En el passat s’anomenaven illes de Kaloum.

L’arxipèlag cobreix un 60 km2, formant uncercle de 18-19 km de diàmetre. Les tres illes principals són: Tamara, Kassa i Room; hi ha dos petits illots, l’illa blanca i l’illa de corall, i una desena d’illots més petits.

L’illa de Tombo, sobre la que es va formar el centre històric de Conakry formava part de l’arxipèlag abans de que el braç de mar que la separava del continent s’omplís de sediments.

Per arribar a les illes es pot fer en vaixell o amb les grans piragües, allargades i estretes anomenades kounki; aquestes piragues fan uns deu metres de llarg i són les que s’utilitzen per a la pesca costanera, i els models més grans també en alta mar.

Antigament les piragües kounki anaven a vela però actualment estan equipades amb motor. Nosaltres vam agafar una d’aquestes barques per anar a l’illa de Room, que es troba a uns 11 km del continent.

L’arxipèlag té forma d’anell; aquesta estructura probablement correspon a la cambra magmàtica d’un cos volcànic ara erosionat.

Les illes han estat ocupades des de fa molt temps, i fins ben entrat el segle XX membres de la tribu dels baga acudien anualment a aquestes illes per dur a terme processons, portant ofrenes als seus déus, com ara Nimba, la deessa de la fertilitat.

El primer europeu del qual es té constància que arribà a aquestes illes va ser el navegant portuguès António Fernandes el 1446, però no fou fins a partir del segle XVI que les illes van ser usades com a lloc comercial, però sense assentaments permanents.

En el segles XIV i XV aquestes illes eren el centre d’iniciació, d’educació i de formació dels joves del regne, on se’ls preparava per les futures obligacions que comporta l’entrada a l’etapa adulta; això explica que hi hagi nombrosos ídols de fusta, així com el nom que van donar-los-hi els portuguesos, illes dels ídols.

L’any 1460, l’explorador portuguès Pedro de Sintra va explorar les costes de Sierra Leone i els seus voltants, i va desembarcar a la costa de Sourigbé (crec que és un dels illots de l’arxipèlag) amb alguns dels seus homes, i van establir contacte amb la població negra. Va ser amb l’ocupació portuguesa que les illes Loos van experimentar el comerç d’esclaus que va començar al segle XVI. Room va ser un notori centre del comerç d’esclaus.

L’any 1755, un comerciant, Miles Barber, de l’African Company de Liverpool, va establir una fàbrica a l’illa de Kassa per contractar contramestres qualificats i també pilots per navegar i comerciar amb les tribus pels rius locals. Això va fer que Kassa fos coneguda com a “Illa Fàbrica”.

L’any 1787, els britànics van adquirir els seus primers assentaments a Sierra Leone, especialment al lloc de Freetown, amb l’objectiu de reubicar esclaus alliberats en territori anglès.

A Tamara, el 1812, els britànics hi van construir una presó. Charles MacCarthy, governador de Sierra Leone, va signar un tractat el 6 de juliol de 1818 amb Mangé Demba, un cap local, que va cedir les illes als anglesos en forma de concessió a canvi del pagament d’un lloguer anual. Aquest tractat va posar fi al comerç d’esclaus a les illes Loos (abolició per Gran Bretanya el 1807), després a l’esclavitud el 1833, i finalment a l’emancipació completa dels esclaus el 1838.

Les illes van ser cedides a França el 7 d'abril de 1904, durant la sèrie d’acords franco-britànics que van fundar l’Entesa Cordiale entre França i Gran Bretanya. Les illes Loos van ser lliurades a França a canvi que aquesta renunciés als seus últims drets de pesca a Terranova i Labrador (la costa francesa), aleshores sota sobirania britànica.

Les illes Loos van ser incorporades al juliol de 1904 a la Guinea Francesa, una de les parts constituents de l’Àfrica Occidental Francesa. Originalment una simple dependència de la colònia del Senegal, sota el nom de “Rivières du Sud”, un decret del 17 de desembre de 1891 va donar a la colònia plena autonomia, separant-la completament del Senegal i atorgant-li un governador titular, que mantenia l’autoritat sobre els residents de Grand-Bassam i Porto-Novo.

El 10 de març de 1893, el nom de “Rivières du Sud” va ser substituït pel de “Guinea Francesa”, al mateix temps que els assentaments de la Côte-de-l’Or i el golf de Benín es van convertir en colònies autònomes, sota els respectius noms de Costa d’Ivori i Dahomey.

A partir de 1949 es van explotar a les illes alguns jaciments de bauxita, que es van esgotar el 1966, encara que a Tamara s’hi va treballar encara fins al 1972.

Gràcies a l’activitat del governador Ballay, l’illa de Tombo (on actualment hi ha el centre històric de Conakry), estava coberta per una ciutat dissenyada regularment i construïda harmònicament, travessada per amples bulevards ombrívols, i jardins; un port petit i molt concorregut, servit per un moll temporal, va donar animació i importància a Conakry.

L’illa de Room o Roume, antigament també s’havia anomenat illa Crawford.

Els anglosaxons l’anomenaven Crawford per un banc de sorra al nord de l’illa que apareix amb la marea baixa. Aquest banc de sorra va prendre el nom d’un negrer que va ser penjat en aquesta illa pels anglesos. Els francesos l’anomenaven Roume, pel governador general de l’AOF (Àfrica Occidental Francesa), Ernest Roume, que va ocupar el càrrec de 1902 al 1907. Després de la independència, en el 1958, es va adoptar aquest nom; abans d’aquesta decisió molts habitants anglòfons i de Sierra Leone l’anomenaven Room.

Aquesta illa és la que es troba al centre de l’arxipèlag i és la més petita de les illes habitades.

A principis del segle XIX els anglesos van construir un fortí sobre un turó; servia com a base d’operacions contra els vaixells negrers francesos de la regió.

Vam recórrer l’illa de punta a punta, vam gaudir de la companyia de la seva gent, alegra i riallera, ens van preparar un bon dinar i ens van fer un petit concert improvisat. Després d’aquelles hores a l’illa de Room vam tornar amb la piragua cap al continent, per acabar de preparar l’equipatge i anar cap a l’aeroport a agafar el vol de tornada.

 

Guinea Conakry (2006)-8. Retorn a Conakry

De Labé a Conakry

Vam trigar un dia per anar des de Labé fins a Conakry. No tinc clar quants quilòmetres vam fer nosaltres; segons la ruta que es faci he trobat que hi ha 250 km o gairebé 400. Vam arribar a Conakry al vespre.

Segons la llegenda, originalment a l’illa de Tombo, a prop de l’actual port de Conakry, hi havia un gran arbre “fromager” (capoquer o ceiba pentandra), sota el qual un pagès anomenat Cona hi va construir la seva cabana. El seu palmerar produïa el millor vi de l’illa (vi de palma); la gent de Kaporo venia a beure a l’ombra d’aquest arbre d’en Cona. La gent deia “vaig a casa de Cona, a l’altra banda (nakiri)”. De la contracció dels dos mots va convertir-se en Conakry.

Conakry es troba a la península de Camayenne, prop de les illes Loos;  l’aglomeració de Conakry s’estén sobre la plana costanera travessada per petits rius que baixen de l’altiplà del Fouta Djalon. El territori de la ciutat està orientat cap al nord-est/sud-oest i acaba amb la península de Kaloum i l’illa de Tombo.

Port de Conakry

Com Dakar, Conakry és una ciutat peninsular. La península de Camayenne és un promontori rocós amb una altitud màxima de 146 metres. Envoltada tant per boscos marins com de manglars, la seva amplada no supera els 6,5 quilòmetres.

El centre històric se situa a l’illa de Tombo, però ja fa temps que la ciutat es va estendre cap al continent, però la urbanització fa temps que s'ha estès al continent, en particular a la península de Kaloum, amb la qual està connectada per un dic des de la dècada de 1950.

L’hotel a Conakry estava a la península, a tocar de la platja. Al matí següent vam anar cap al port per agafar una barca i anar a les illes, etapa final del nostre viatge.

El Port de Conakry és un port d’exportació de bauxita i un port de contenidors. L’any 2021 el classificaven com el port principal de l’Àfrica Occidental.

L’any 2008, el port de contenidors va ser cedit a la filial Getma del grup Necotrans, una concessió que es va cancel·lar en el 2011 per decret. El 2011, es va signar una associació públic-privada entre Bolloré i el govern guineà per a l’ampliació de la terminal de contenidors a canvi d’adjudicar la gestió de la terminal de contenidors a l'’mpresa durant 25 anys.

A mitjans de març de 2011, Necotrans va presentar una denúncia contra Vincent Bolloré, CEO del grup homònim, acusant-lo d’haver finançat la campanya electoral del president guineà Alpha Condé el 2010. La investigació oberta per la fiscalia de París es va tancar sense cap més acció.

A l’octubre de 2013 el Tribunal Comercial de Nanterre va condemnar a Bolloré a pagar 2,1 milions d’euros a l’empresa Getma.

 

Guinea Conakry (2006)-7. Fouta Djalon: Labé i rodalies

Labé

Vam arribar a Labé a mitja tarda i encara vam poder veure el mercat amb força afluència de gent.

La ciutat està situada a la serralada del Fouta Djalon, a prop de molts rius. Va ser fundada cap al 1755 per Alpha Mamadou Cellou, conegut com Karamoko Alpha, un important líder religiós.

Labé és la capital de la regió administrativa del mateix nom i de la prefectura.

L’any 2001 es va inaugurar el Museu de Fouta Djalon. Des del 2015 s’hi fa un festival internacional el “Festival des Arts et rire”.

Com a llocs de culte hi ha principalment mesquites, la més gran la de Karamoko Alpha. També hi ha esglésies cristianes, catòliques i protestants.

La seva posició geogràfica la converteix en un important centre comercial per als països veïns de la regió. El mercat central és el més gran del país després del mercat de Medina situat a la capital, Conakry.

Era l’època en que es fa el ral·li del Dakar i alguns al mercat ens preguntaven si estàvem allà per aquesta cursa. 

La gran mesquita de Karamoko Alpha és el monuments històric més gran de la regió.

Es va construir l’any 1755 després de la victòria de les tropes musulmanes fulani (o fulbé) sobre els pobles animistes que vivien aquí.

Sota l’auspici de Thierno Mamadou Cellou Diallo, conegut com Karamoko Alpha Mo Labé, es va construir la gran mesquita de palla i ell va ser el primer imam i primer rei musulmà de l’estat teocràtic de Fouta.

La mesquita ha sofert diverses renovacions i actualment té cabuda per unes 7.000 persones. Des de la seva construcció, els successius imams han sigut sempre entre la família de l’Alfa Karamoko i Thierno Aliou bhoubha N’Diyan, un altre erudit dels Fouta de Mali.

 Lélouma

Al matí següent vam anar a Lélouma, que es troba uns 60 km a l’oest de Labé. El nom de Lélouma ve del riu Lelouwol que travessa aquesta regió.

La població és majoritàriament musulmana sunnita. Hi ha forces mesquites però la més important és la de Petel, que és monument històric. Va ser construïda l’any 1744 pels primers imams de Fouta Djalon. L’impuls religiós i cultural estimulat per figures com Karamoko Alfa mo Labé va contribuir a l’establiment del poder teocràtic fulani (fulbé o peul) a la regió, al segle XVIII. A la ciutat hi ha també alguna església cristiana.

L’objectiu de la parada a Lélouma era veure les escales de bambú. Les escales no estan a Lélouma sinó prop del poble de Djinkan.

Escales de bambú de Djinkan

Són unes escales construïdes al segle XIX, per connectar els pobles del nobles, que es trobaven a l’altiplà amb els pobles de la plana, on vivien els seus esclaus.

Aquestes escales estan fetes amb pals de bambú connectats per lianes que formen els graons. Estan col·locades a la roca, i tenen uns 80 metres, que és la diferència d’altitud entre la plana al peu i l’altiplà de dalt.

Són unes escales impressionants; la gent segueix utilitzant-les per fer drecera, però realment és dur per la població local haver de passar per aquí.

He trobat un article en el que expliquen que abans de que hi hagués el centre de salut a la plana, quan algú es posava malalt, o les dones per parir, se’ls havia de transportar en lliteres, pujar la muntanya, passar per aquestes escales fins arribar a la població de l’altiplà.

Ara es fan servir per transportar mercaderies entre el centre ciutat i la plana. Si no es fan servir les escales s’ha de fer molta volta per la carretera. Porten els paquets al cap, al matí van carregades amb els productes a vendre i a la tornada duen el que han comprat.

És difícil pujar i baixar amb la càrrega al cap; també és complicat fer pujar o baixar les cabres i ovelles.

Popodara

Després de veure les escales de bambú, que no em vaig atrevir a baixar,  vam anar a Popodara a veure el mercat i després vam tornar a Labé.