Nord oest d'Egipte (2011)-6. El Caire, Khan al-Khalili

Khan el-Khalili és el famós basar del centre històric del Caire. Establert com a centre comercial durant l’època mameluca i anomenat així per un dels caravanserralls que hi havia. Des de llavors, el districte del mercat s’ha convertit en una de les principals atraccions del Caire tant per a turistes com per a egipcis. S’hi poden trobar molts artesans egipcis i tallers implicats en la producció d’artesania tradicional i records.

Ja he explicat abans que el Caire es va fundar l’any 969 com a capital del Califat Fatimita, un imperi que aleshores cobria gran part del nord d’Àfrica i parts del Llevant i l’Hejaz (una regió històrica de la península aràbiga). Jawhar al-Siqilli, el general que va conquerir Egipte per als fatimites, va rebre l’ordre de construir un gran complex palatí per allotjar els califes, la seva casa i les institucions de l’estat. Es van construir dos palaus: un a l’est (el més gran dels dos) i un a l’oest, entre els quals hi havia una plaça coneguda com a Bayn al-Qasrayn (literalment, Entre els dos palaus). On actualment hi ha el basar era originalment l’extrem sud del palau fatimita oriental, així com la ubicació del lloc d’enterrament dels califes fatimites: un mausoleu conegut com a Turbat az-Za’faraan (la Tomba del Safrà). Aquí hi havia també un palau menor conegut com al-Qasr al-Nafi’i (actualment hi ha el caravanserrall del segle XIX de Sulayman Agha al-Silahdar).

En el període fatimita el Caire era una ciutat-palau tancada al poble i habitada només per la família del califa, funcionaris estatals, regiments de l’exèrcit i altres persones necessàries per al funcionament del règim i la seva ciutat. Els primers intents d’obrir la ciutat als comerciants i altres forasters van tenir lloc al final del període fatimita, per iniciativa de poderosos visirs. Entre 1087 i 1092, Badr al-Jamali, el visir sota el califa al-Mustansir, va ampliar la ciutat i va construir les muralles i portes de pedra que encara existeixen parcialment. Al mateix temps, també va obrir la ciutat al poble comú, però la decisió es va revertir ràpidament. Entre 1121 i 1125, al-Ma’mun al-Bata’ihi, visir sota el califa al-Amir, va dur a terme moltes reformes i projectes de construcció, incloent-hi la creació d’una casa de moneda, coneguda com el Dar al-Darb, i d’una duana per a comerciants estrangers, coneguda com el Dar al-Wikala. Aquests es van situar en una ubicació central no gaire lluny de l'emplaçament actual de la madrassa del segle XV d’al-Ashraf Barsbay. Això va introduir per primera vegada el comerç exterior al cor de la ciutat.

El Caire només es va obrir definitivament a tota la població sota el govern de Saladí, que va desmantellar el califat fatimita el 1171 i va iniciar la construcció d’una nova ciutadella fortificada més al sud, fora de la ciutat emmurallada, que allotjaria els governants d’Egipte i l’administració estatal. Els antics palaus fatimites de la ciutat es van obrir per a la reurbanització. Això va posar fi a l’estatus del Caire com a ciutat palau exclusiva i va iniciar un procés pel qual la ciutat es va convertir en un centre econòmic habitat per egipcis i freqüentat per viatgers estrangers. La propera ciutat portuària, antiga capital de Fustat, que fins aleshores era el centre econòmic d’Egipte, estava en un declivi lent, i això va afavorir l’ascens del Caire.

L’eix principal del Caire era el carrer central de nord a sud conegut com la Qasaba (ara coneguda com el carrer al-Muizz), que anava entre les portes de Bab al-Futuh i Bab Zuweila i passava per Bayn al-Qasrayn. Sota els aiúbides i posteriorment els mamelucs, aquesta avinguda es va convertir en un lloc privilegiat per a la construcció de complexos religiosos, mausoleus reials i establiments comercials. Aquestes construccions solien ser patrocinades pel sultà o membres de la classe dominant. Aquí també es van desenvolupar els principals basars del Caire, que van formar la seva principal zona econòmica per al comerç internacional i posteriorment l’activitat comercial.

Un factor important en el desenvolupament del centre econòmic del Caire va ser el creixement del nombre d’institucions “waqf”, especialment durant el període mameluc. Els “waqfs” eren fundacions benèfiques sota la llei islàmica que establien la funció, les operacions i les fonts de finançament dels molts establiments religiosos i cívics construïts per l’elit governant. Les fonts de finançament sovint incloïen els ingressos de botigues designades o altres establiments comercials. Entre els primers i importants exemples d’aquesta institució al centre del Caire hi havia el complex del sultà Qalawun, construït entre 1284 i 1285, que incloïa una madrassa, un hospital i un mausoleu. Una part dels ingressos del complex provenia d’una “qaysariyya” (un mercat) que es va construir davant de la propera madrassa d’al-Salih de l’època aiúbida. Aquest “qaysariyya” va ser un exemple destacat i primerenc de les estructures comercials construïdes expressament que es van construir al Caire sota els mamelucs com a part d’un waqf. El qaysariyya de Qalawun tenia façana al carrer Qasaba, mentre que l’accés a algunes de les seves botigues era per un carreró interior que s’allunyava del carrer principal.

Al llarg dels any, l’espai al llarg de l’avinguda Qasaba es va anar reduint constantment a mesura que noves construccions l’envaïen i els espais oberts desapareixien. A mesura que el carrer principal es va saturar de botigues i es va acabar l’espai per a nous establiments, es van construir noves estructures comercials més a l’est, a prop de la mesquita al-Azhar i del santuari d’al-Hussein, on encara hi havia espai disponible. En lloc d’acollir parades mòbils de mercat muntades en espais oberts, les àrees de basar de la ciutat van ser progressivament substituïdes per estructures fixes de pedra amb espais integrats per a botigues individuals. Això va ser en part conseqüència del desig de les autoritats d’imposar un major control sobre les activitats comercials: les estructures fixes es podien comptar, gravar i regular més fàcilment que les parades improvisades que podien anar i venir.

A mesura que la ciutat es feia més densa i l’espai s'esgotava, els constructors preferien construir estructures de diversos pisos conegudes com a khan, un tipus de caravanserrall (fondes per a comerciants). Aquest tipus d’edificis es centraven al voltant d’un pati interior en peristil on els comerciants podien emmagatzemar els seus productes, mentre que els nivells superiors s’utilitzaven com a habitatges. Les seves façanes de carrer normalment tenien espais per a botigues a nivell de carrer. D’aquesta forma la zona comercial s’estenia al voltant dels khans i en l’espai entre diversos khans.

En temps del sultà Barquq (r. 1382–1399), el primer sultà mameluc de Burji, Egipte havia estat significativament afectat pels estralls de la Pesta Negra però continuava sent el centre d’una gran activitat econòmica, amb molts edificis comercials i religiosos que encara estaven en construcció en aquell moment. Durant el primer regnat de Barquq (1382–1389), Jaharkas al-Khalili va fer enderrocar el mausoleu fatimita (Turbat az-Za’faraan) per erigir un gran khan al cor de la ciutat. El khan va passar a ser conegut com a Khan al-Khalili, pel seu nom. El nom finalment va arribar a designar tot el districte.

Es diu que Al-Khalili va llençar els ossos de la família reial fatimita que hi havia al mausoleu als turons de deixalles de l’est de la ciutat.

Les elits mameluques posteriors també van construir estructures comercials a la vora i més enllà d’aquest khan. En temps del sultà Qaytbay, un dels seus emirs, Yashbak min Mahdi, va construir el Rab’ al-Badistan, un complex d’apartaments per a llogaters, just davant del Khan al-Khalili. El mateix Qaytbay va construir la Wikala (caravanserrall) del sultà Qaytbay més a l’est, prop de la mesquita al-Azhar. A finals del segle XV, el districte al voltant de Khan el-Khalili s’havia convertit en el principal centre del comerç exterior, incloent-hi la venda d’esclaus i pedres precioses.

A principis del segle XVI, el sultà al-Ghuri, l’últim sultà mameluc efectiu d’Egipte (r. 1501–1516), va modificar la disposició de tot el districte mitjançant una gran campanya de demolició i noves construccions. A més de construir el seu propi complex religiós i funerari i a prop una gran Wikala que porta el seu nom, va enderrocar el khan original construït per al-Khalili i el va reconstruir el 1511. Va ser conegut com el Khan al-Fisqiya (Khan de la Font) durant segles, fins que més tard va ser conegut com la Wikala al-Qutn (Wikala del Cotó). Al-Ghuri també va remodelar la zona adjacent en un basar conegut com el Suq al-Nabulsi, que comptava amb portes monumentals de pedra. També va intentar imposar un pla de quadrícula més regular al districte circumdant. Juntament amb les portes de pedra, aquest tipus de complex s’assemblava al que a les ciutats otomanes es coneixia com a bedesten: un mercat central on es venien els béns més preuats i que sovint tenia carrers coberts i portes tancades a la nit (similar en alguns aspectes a una qaysariyya).

És possible que la construcció d’al-Ghuri es fes imitant aquests complexos comercials de les principals ciutats otomanes, ja que era una època en què l’Imperi Otomà era el principal rival de l’estat mameluc egipci i quan els comerciants turcs eren cada cop més prominents al Caire.

El que queda actualment de l’època d’al-Ghuri és el basar al-Nabulsi i les seves dues portes de pedra ornamentades, així com la façana i l’entrada de la Wikala al-Qutn. Totes aquestes estructures es troben al llarg del carrer conegut com a Sikkat al-Badistan. La porta occidental es coneixia originalment com a Bab al-Silsila però actualment es coneix com a Bab al-Badistan, mentre que la porta oriental, davant de l’entrada de Wikala al-Qutn, es coneixia originalment com a Bab al-Nuhhas però ara també es coneix com a Bab al-Ghuri.

A partir del període mameluc, la zona de Khan al-Khalili estava formada per diversos khans o wikalas importants agrupats, amb carrers de basar entre ells. A finals del període mameluc a principis del segle XVI, hi havia 21 khans i wikalas al districte. A partir del regnat d’al-Ghuri, el districte es va associar amb comerciants turcs i durant el període otomà (després de 1517) la comunitat turca del Caire es va centrar aquí. La Wikala al-Qutn, que havia substituït l’estructura original del Khan al-Khalili, estava habitada per comerciants turcs.

Durant el període otomà, la prosperitat dels basars del Caire va fluctuar segons les condicions polítiques locals i les condicions econòmiques internacionals. Tot i que El Caire ja no era una capital imperial, continuava jugant un paper molt important en les xarxes comercials de l’Imperi Otomà. Es van continuar construint nous khans i wikales. La construcció de nous edificis comercials va començar a desplaçar-se cap a l’oest de l'avinguda Qassaba, ja que aquesta era l’única zona on encara hi havia espai per construir.

Les construccions noves eren relativament rares al segle XVI però es van fer més comunes al segle XVII. Molts edificis antics també van ser restaurats, modificats o reconstruïts, especialment durant el segle XVIII. En contrast amb el període mameluc, rarament es construïen nous complexos religiosos, però es van afegir moltes mesquites petites o zones de pregària dins d’edificis comercials existents. A finals del segle XVIII, just abans de la invasió de Napoleó, hi havia uns 39 khans i wikalas a la zona de Khan al-Khalili i els seus districtes adjacents. Un exemple tardà d’una gran wikala construïda al cor de Khan al-Khalili és la Wikala de Sulayman Agha al-Silahdar (o Wikala al-Silahdar), construïda el 1837 per substituir un khan en ruïnes de l’època mameluca. Encara es manté parcialment dempeus avui dia, just davant de Bab al-Ghuri.

El districte va patir modificacions i reurbanitzacions significatives als segles XIX i XX, juntament amb grans desenvolupaments en el teixit urbà de l’actual Caire a l’oest.

El passeig pel basar em va impressionar, no tenia res a veure amb el record que en tenia. A la zona d’artesania no hi havia gairebé ningú ni passejant ni comprant; normalment està plena de turistes, però aquell any no hi havia turistes. En canvi la part de productes per a ells, el mercat, els gremis... estava plena de gent.  Tothom era molt amable amb nosaltres, els venedors ens insistien perquè compréssim alguna cosa. Moltes joieries, botigues de roba molt vistoses i extremades, preus molt baixos, comparats amb els de Barcelona; un abric a 20 euros. També venien decoracions de Nadal.

En una plaça es venien caixes fortes, algunes molt grans. També vam veure la zona on venen maquinària.  Però el que em va impressionar més va ser la zona de la llenceria i els vestits. Roba curta i ajustada, i la llenceria vermella, molt transparent.

Davant d’un aparador de llenceria hi havia una parella jove que dubtava si entrar o no, semblaven cohibits; quan nosaltres vammarxar els vaig veure que es decidien a entrar. També em va fer gràcia veure dones grans, mirant-se els aparadors i comprant peces extremades de roba interior. Em van explicar que les dones cara enfora són discretes però que en la intimitat, en les relacions amb la parella són molt desinhibides i participatives.

Nord oest d'Egipte (2011)-5. El Caire, mesquita i madrassa al-Azhar

La darrera mesquita que vam visitar es troba a la vora del mercat de Khan Khalili, és la mesquita i madrassa Al-Azhar

La mesquita d’al-Azhar és una de les mesquites més importants del Caire des del punt de vista històric, religiós i arquitectònic. Es troba al centre de l’antiga ciutat fatimita.

La primera fundació és del període fatimita, 970-972, i en el decurs dels segles ha sofert moltes modificacions. Des de la fundació ha funcionat gairebé sempre com a centre d’ensenyament, funció que encara conserva tot i que ara aquesta activitat, que atrau estudiants d’arreu del món, s’ha desplaçat a altres edificis, i la mesquita roman principalment com a centre religiós.

Al-Azhar es va fundar com a mesquita central de la nova ciutat d’al-Qàhira (el Caire). No porta ni el nom del seu fundador, el califa al-Muïzz (952-975), ni el de Jàwhar as-Siqil·lí, el militar que va portar a terme l’establiment de la nova ciutat i de la mesquita, com seria habitual. El califa al-Muïzz va entrar al Caire en el mes de ramadà de 973 i va dirigir la pregària en aquesta mesquita acompanyat de Jàwhar.

L’any 988 es va fundar una escola a la mesquita, i des de llavors al-Azhar ha sigut un important centre d’ensenyament i no únicament religiós. Era un centre xiïta que va passar hores baixes en l’època aiúbida (sunnita) fins que els mamelucs la van tornar a impulsar i és des d’aquella època que gaudeix de renom. Els professors no rebien cap mena de salari per la seva feina, molts d’ells eren pobres o bé tenien altres mitjans de subsistència.

El 1774 l’emir Muhàmmad Abu-dh-Dhàhab va impulsar la prestigiosa biblioteca, creada ja al segle XIV.

Poc després de la construcció van començar a fer-s’hi modificacions: el 1009, el califa al-Hàkim; el 1125, el califa al-Àmir i especialment el califa al-Hàfidh (1130-1149) que va aixecar una nova galeria d’arcades al voltant del pati central.

A l’època aiúbida va perdre la condició de mesquita del divendres, que va passar a la mesquita d’al-Hàkim.

A l’època dels mamelucs es van fer modificacions importants. El 1266 el soldà Bàybars I li va retornar l’oració del divendres. També va reconstruir totalment el minaret de l’entrada. El 1303 es van fer diverses restauracions motivades pel terratrèmol que va afectar la ciutat.

A la mateixa època s’hi van afegir tres madrasses: la primera, patrocinada per Bàybars II en 1309-1310, s’ha modificat posteriorment, la segona en 1339-1340 impulsada per l’emir Aqbughà, amb el seu minaret propi. La tercera de caràcter funerari, de l’època de Jàwhar al-Qanqabaí, aixecada el 1440.

L’any 1397 el soldà Adh-Dhàhir Barquq va fer construir un nou minaret, que es va haver de refer completament dos cops, el 1424 i encara més endavant. El soldà Al-Àixraf Qàit-bay (1468-1496) va aixecar un nou minaret. En 1510 el soldà Qànsawh al-Ghawrí (1501-1516) construeix el minaret doble, que encara es conserva.

En època otomana, també es van fer modificacions a la mesquita, notablement per obra del prolífic constructor Abd-ar-Rahman Katkhudà. L’any 1753 es va fer una important ampliació de la sala d’oracions, i es va afegir una nova façana amb una doble porta. També es van fer modificacions a les façanes secundàries i finalment hi va afegir el seu propi mausoleu.

Quan vam visitar aquesta madrassa hi havia un home vestit de civil, però amb una pistola sobresortint de la butxaca que ens anava seguint per tot arreu; quan vam preguntar qui era ens van dir que era de la policia, per a la nostra seguretat.

Ens van dir que en aquesta madrassa hi ha gent de tot arreu estudiant.

 

Nord oest d'Egipte (2011)-4. El Caire: mesquita d’Ibn Tulun

Una mica més enllà hi ha una altra mesquita que vam visitar, que m’ha sigut més fàcil d’identificar per la forma dels minarets, és la Mesquita d’Ibn Tulun.

La mesquita d’Ibn Tulun està situada a la ciutat antiga, entre la ciutadella i el Nil. Pot dir-se que és la mesquita més vella de la ciutat, entre les que es conserven sense modificacions destacades. Es va construir l’any 879; la mesquita d’Amr (641) és anterior, però ha estat molt reconstruïda. També és la mesquita més gran del Caire, per la superfície de terreny que ocupa.

La va fer construir el general Àhmad ibn Tulun, el primer governador tulúnida d’Egipte; aquesta mesquita es va convertir en un referent d’Orient i en una de les més importants de l’època. L’única part que ha estat sensiblement restaurada és el mihrab, que encara manté elements originals com l’arc, els suports i la composició general.

Àhmad ibn Tulun era originari de Bagdad, però de molt jove es va traslladar a Samarra. El 868 arriba al Caire com a representant del califa al-Mútazz (866-869); va trobar aquella capital, coneguda com al-Fustat, massa limitada per a les seves tropes i va fundar un nou assentament, al-Qataï, donant entrada a la dinastia tulúnida, independent, de fet, de Bagdad.

Al-Qataï es va projectar com una gran ciutat, amb tots els seus serveis, entre els quals la mesquita, seguint un model importat de Samarra. Aquella ciutat va ser arrasada el 905, i un dels pocs elements que es va conservar va ser aquesta mesquita.

A al-Fustat hi havia l’antiga mesquita d’Amr, del 641, però ja no servia a les necessitats d’Àhmad ibn Tulun. Una inscripció fragmentària original en un dels pilars del santuari porta el text de fundació i la data d’acabament, el 879; les obres havien començat tres anys abans.

Segons una llegenda la mesquita es va construir al lloc on l’arca de Noè va tocar terra després del diluvi, tot i que la tradició més estesa situa aquest esdeveniment al mont Ararat. Al costat de la mesquita també es va aixecar un palau, que hi comunicava directament.

Una inscripció fragmentària damunt l’entrada de la mesquita es refereix a restauracions fetes pel visir fatimita Badr al-Jamalí, el 1177. El seu fill, Al-Àfdal Kutayfat, patrocinava un mihrab.

En el període fatimita, la mesquita d’Ibn Tulun era una de les quatre en les quals el califa feia les oracions del divendres, les altres eren les d’al-Azhar, al-Hàkim i Amr.

El soldà mameluc Lajin hi va fer restauracions importants entre el 1296 i 1297. En aquell moment la mesquita estava abandonada, però una llegenda explica que gràcies a haver-li proporcionat refugi quan el perseguien els seus enemics, va decidir restaurar-la. La intervenció de Lajin inclogué el minaret, la font d’ablucions nova del pati, i la cúpula de fusta damunt el mihrab principal.

Lajin va impulsar l’ensenyament de les lleis islàmiques, i fins i tot l’ensenyament de medicina. Va afegir a la mesquita una escola primària per a nois, per a l’ensenyament de l’Alcorà. També va patrocinar una font pública. D’aquestes estructures addicionals, només s’ha conservat la font d’ablucions i la cúpula del mihrab.

Al segle XIII, quan la barriada havia caigut en decadència, la mesquita d’Ibn Tulun s’utilitzava com a caravanserrall per a pelegrins nord-africans en el seu camí cap a la Meca. Durant el segle XIV, un jutge va afegir-hi dos minarets als extrems de la sala d’oració principal; un d’aquests es va enderrocar, ja que havia perdut estabilitat. Al segle XIX s’utilitzava com a fàbrica, i més tard com a manicomi.

Està construïda amb maó excepte el minaret, que és de pedra. Les arcades que integren els pòrtics estan suportades per pilars en lloc de columnes. Es diu que el motiu pel qual en lloc de columnes de pedra s’utilitzessin pilars és que la mesquita la va projectar un arquitecte cristià i no volia que la cerca de tantes columnes portés a l’espoli de les esglésies que hi havia als voltants. El cert és que el sistema constructiu amb maons era emprat habitualment a Samarra i la zona mesopotàmica i que aquest edifici està directament inspirat en aquelles construccions. Hi ha dos parells de columnes de marbre d’estil romà d’Orient que flanquegen el mihrab, l’únic material obtingut per mitjà d’espoli en aquesta mesquita.

Les fonts d’ablucions originàriament no eren dins de la mesquita, es trobaven fora, al pati (ziyada), on estaven les latrines i fins i tot un lloc per a atencions mèdiques.

La font d’ablucions coberta per una cúpula i situada en el centre del pati la va fer afegir el soldà Lajin a finals del segle XIII. Originàriament hi havia una font en el centre, amb un rellotge de sol utilitzat pel muetzí per a la crida a l’oració, però va quedar destruïda pel foc l’any 986. La font d’ablucions actual porta una inscripció amb un text alcorànic relatiu a l’obligació de les ablucions.

El minaret es troba al costat oposat a l’alquibla, a la ziyada, una mica desplaçat de l’eix del mihrab principal. És una estructura de pedra, amb una arquitectura poc usual, amb una escala exterior i una part superior d’època mameluca. Aquest minaret és tema de controvèrsia entre els historiadors; alguns l’atribueixen a l'època del soldà Lajin i d’altres a la fundació de la mesquita. No es disposa de prou informació documental per poder determinar-ne la data amb més precisió.

Se sap que Àhmad ibn Tulun va fer un minaret amb una escala exterior, una característica de l’arquitectura de Samarra. La forma del minaret està explicada per una llegenda: Ibn Tulun estava assegut amb els seus oficials i d’una manera inconscient enrotllava un tros de pergamí al voltant del seu dit. Quan algú li va preguntar què feia, va respondre sense pensar que estava planejant la forma del minaret.

El minaret comença amb un cos de planta quadrada, més estret a la part central, amb l’escala exterior. Té uns finestrals dobles a cada costat. Més amunt, es torna a circular i acaba amb un cos de doble alçada amb cúpula, d’un estil inconfusiblement de l’època de Lajin. A Samarra, hi ha minarets que tenen l’escala exterior, però es construeixen de maó i són totalment circulars.

Els historiadors troben arguments a favor d’atribuir tota l’estructura a Lajin. Un dels arguments és que el minaret es va fer amb pedra mentre la resta de la mesquita és de maó. Una altra raó és que el pont que el comunica amb la mesquita té una connexió estranya, bloquejant una de les finestres, un error estètic que no hauria estat comès per l’arquitecte tulúnida. L’estil d'aquest pont, amb un arc de ferradura andalusí, i el dels dobles arcs al mateix minaret, s’atribueixen a finals del segle XIII, també la part superior amb una petita cúpula. A més, l’obra mostra un sistema constructiu unitari.

Ara bé, un viatger del segle X va dir que el minaret d’aquesta mesquita era de pedra. L’estil del pont i els arcs del minaret són efectivament tardans, d’un estil que es troba en la primera arquitectura mameluca. El pont no seria original i els arcs del minaret, que no tenen cap funció estructural, tampoc; formarien part d’una restauració plantejada amb pedra nova, en altres paraules, la restauració de Lajin.

El fet que el minaret s’aixequés de pedra no descarta que sigui l’original, almenys parcialment. A Egipte, a diferència de Mesopotàmia, els artesans feien construccions de pedra des de molt antic, i no és sorprenent que disposessin de la tècnica suficient per a aixecar un minaret de pedra. A més, tractant-se d’una estructura de pedra sòlida, sense una escala interior, és improbable que pogués tenir una vida curta. Si s’hagués enderrocat, els historiadors ho haurien esmentat, com ho van fer amb la destrucció de la font d’ablucions originària.

Els constructors medievals moltes vegades feien afegits a construccions anteriors; si Lajin hagués reconstruït totalment el minaret, hauria fet una construcció mameluca. El fet que es deixés l’escala exterior és un argument a favor de la supervivència de l’estructura original.

També destaquen que al conjunt li falten les proporcions harmonioses pròpies d’un edifici mameluc. La forma de la part superior, aliena a la resta de l’estructura, suggereix que el minaret que es veu actualment no es va fer en el mateix temps.

La mesquita d’Ibn Tulun té sis mihrabs que daten de diversos períodes. El principal, al mig de l’alquibla, és també el més gran. Té decoració d’estuc. Interiorment fou refet pel soldà Lajin; aquest mihrab és l'únic amb nínxol, els altres cinc són plans. N’hi ha un de petit a l’alquibla, del primer període mameluc, de manera que és possible que també sigui de l’època del soldà Lajin.

El nínxol d’oració més notable és el d’al-Àfdal Xahanxah, un visir del califa fatimita al-Mustansir. Està decorat en estuc i porta una inscripció en escriptura cúfica decorada amb una referència històrica al califa que el patrocinava. El que es veu és una còpia; l’original és al Museu Islàmic del Caire.

Al santuari, prop del pati, hi ha una plataforma de fusta amb columnes de marbre. És la dikka i s’utilitza per a recitacions alcoràniques, cants i crides a l’oració dins de la mesquita. Gairebé totes les mesquites posteriors tenen aquest element.

Un fris de fusta amb inscripcions alcoràniques ces troba al voltant de tota la mesquita, sota el sostre, en escriptura cúfica senzilla. Una tradició diu que aquesta fusta procedeix de l’arca de Noè, que es va aturar aquí; segons altres fonts, Ibn Tulun la va portar al Caire des d’Ararat.

A l’època medieval, es van construir algunes cases adossades als murs exteriors de la mesquita. La major part es van enderrocar el 1928, però se’n van deixar intactes dues de les més antigues. Originàriament eren dues estructures independents, però més endavant es va unir. Ara aquestes cases allotgen el Museu Gayer-Anderson, el general britànic que hi va viure fins al 1942.

Nord oest d'Egipte (2011)-3. El Caire: mesquita Al-Rifa’i i Mesquita i madrassa del soldà Hàssan

Al peu de la ciutadella hi ha un parell de mesquites més que vam visitar. Es troben a la mateixa plaça, i primer vam visitar la d’Al-Rifa’i i després la mesquita i madrassa de Hassan. Les fotografies estan ordenades, però no tinc clar quan passem d’una mesquita a l’altra. 

Mesquita Al-Rifa’i

La mesquita d’Al-Rifa’i es coneix també com la Mesquita Reial. També serveix com a mausoleu reial de la família de Muhàmmad Alí.

Està davant de la mesquita i madrassa del soldà Hàssan i es va dissenyar com un complement d’una estructura més antiga.

Aquesta nova mesquita formà part d’una gran campanya dels governants d’Egipte del segle XIX per a vincular-se a la glòria percebuda de períodes anteriors en la història islàmica d’Egipte i modernitzar la ciutat. La mesquita fou construïda al costat de dues grans places públiques i fora dels bulevards d’estil europeu construïts en la mateixa època.

La mesquita d’Al-Rifa’i es va construir en dues fases, entre el 1869 i 1912, quan finalment es va acabar. La va encarregar Khushyar Hanim, mare d’Ismaïl Paixà, al segle XIX, per a expandir i reemplaçar el zàuiya preexistent del sant islàmic medieval Ahmed al-Rifa’i. El zàuiya era un lloc de pelegrinatge per als vilatans que creien que la tomba tenia propietats curatives i místiques. Khushayer volia donar un doble propòsit a la nova estructura: casa per a relíquies del sufisme i mausoleu per a la família reial d’Egipte. En el transcurs de la construcció, l’arquitecte, el disseny i el propòsit van canviar.

El primer arquitecte va ser Hussein Fahri Paixà, cosí llunyà de la dinastia fundada per Muhàmmad Alí Paixà el 1803. Va morir durant la primera fase de la construcció, i el treball s’aturà després que Ismaïl Paixà abdiqués l’any 1880. Khushayar, la mecenes, va morir el 1885, i el treball no es va reprendre fins al 1905, quan Abbàs Hilmí II d’Egipte, ordenà acabar-la. El treball, el supervisà l’arquitecte hongarès Max Herz, cap del Comité per a la Conservació dels Monuments àrabs del Caire. Els minarets es van construir l’any 1909, i la mesquita es va acabar un parell d’anys més tard; va obrir al públic en el 1912.

La mesquita és el lloc de descans de Khushyar Hanim i el seu fill Ismaïl Paixà, així com d’altres membres de la família reial egípcia, inclòs el rei Faruk I, el darrer rei regnant d’Egipte. La mesquita va servir breument com a lloc de descans de Reza I de l’Iran, que va morir a l’exili a la Unió Sud-africana el 1944, i va ser retornat a l’Iran després de la Segona Guerra Mundial. Després de la Revolució islàmica, en el 1979, el van enterrar aquí al Caire. Part de la cambra funerària l’ocupa el fill de Reza I, Mohammad Reza Pahlavi, que va morir al Caire al juliol del 1980.

 Mesquita i madrassa del soldà Hàssan

La mesquita i madrassa de Hàssan és un dels principals monuments islàmics d’època mameluca de la ciutat del Caire; forma part del conjunt arquitectònic conegut com a Caire històric, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

El fundador d’aquesta casa fou un dels fills i successors d’an-Nàssir Muhàmmad ibn Qalàwun, el soldà an-Nàssir Hàssan, el qual va regnar en dues ocasions, primer entre el 1347-1351 i finalment entre 1354 i 1361. Quan va pujar al tron per primer cop només tenia tretze anys i el govern va estar en mans de l’emir Mànjaq, que va dirigir el país fins al 1350, quan Hàssan el va arrestar. Un any més tard, Hàssan fou empresonat i el poder va passar al seu germà as-Sàlih Sàlih, fins que el va poder recuperar de nou el 1354. El seu govern es va desenvolupar amb contínues confrontacions amb els emirs.

La construcció de la madrassa va començar el 1356 i es va inaugurar el 1361, poc abans del seu assassinat a mans de Yalbughà al-Umarí, cap de l’exèrcit. El seu cos es va amagar i mai més es va trobar, per això no reposa al gran mausoleu que es va aixecar al mateix edifici. La construcció es va acabar després de la seva mort i desaparició, el 1363.

Hàssan va ser un personatge força controvertit; ja en la seva època se li retreien aspectes del seu comportament, i també la gran despesa i malbaratament de mitjans que va representar aixecar aquest gran monument, el més costós dels que s’havien construït al Caire.

Aquesta mesquita i madrassa es va aixecar en el mateix lloc on trenta anys abans el seu pare havia bastit un gran palau; possiblement els fonaments de l’edifici actual siguin, en bona part, els de la construcció anterior.

La madrassa es va projectar amb quatre minarets, dos als extrems del mur de l’alquibla, a banda i banda del mausoleu, i dos més a la porta principal. Un dels minarets de l’alquibla va caure l’any 1659 i es va substituir l’any 1671 per un de més petit, que és el que es veu actualment.

Un cop eren enllestits els minarets de l’alquibla, va començar la construcció dels del portal. Un d’aquests va caure, l’any 1361, i provocà la mort de molts alumnes de la madrassa, això fou considerat un mal auguri; poc després, el soldà moriria assassinat.

 

 

Nord oest d'Egipte (2011)-2. El Caire, la ciutadella

Vam arribar al Caire al vespre, l’hotel on ens allotjàvem estava prop de la plaça Tahrir i no vam poder resistir la temptació d’apropar-nos a veure l’ambient des de la cantonada, i sense càmeres de fotos.

Hi havia gent acampada, però vista de lluny la plaça em va semblar més petita que com la imaginava veient-la a la tele; suposo que la gent i perquè no hi vam entrar, ja que és la plaça pública més gran del centre urbà del Caire.

La plaça Tahrir o plaça de l’Alliberament originalment s’anomenava “Midan Ismailia”, després del mandat del virrei Ismail, que va promoure el nou disseny del centre urbà del Caire. Després de la Revolució egípcia de 1952, quan el país va deixar de ser una monarquia constitucional per esdevenir una república, van canviar el nom de la plaça per “Midan Tahrir” o plaça de l’Alliberament.

Aquesta plaça ha estat testimoni de nombroses protestes i manifestacions, com les de 1977, la de març del 2003 contra la Guerra d’Iraq i la d’aquell any 2011.

El barri de l’hotel estava ple de terrasses; vam seure en una d’elles a prendre un xauarma, que ens va costar uns 4 euros. En aquell moment 1 euro equivalia a 8 lliures egípcies.

El dia següent el vam dedicar a visitar el Caire islàmic.

La ciutat del Caire (en àrab, al-Qahira, literalment “la Victoriosa”) està situada al nord del país i la travessa el riu Nil. Malgrat que el nom oficial de la ciutat és el Caire, en àrab egipci se l’anomena Masr, que també és el nom que rep tot el país, Egipte (pronunciat Misr en àrab clàssic).

La ciutat del Caire està ubicada als marges i les illes del riu Nil. Cap a l’oest, hi ha la ciutat de Guiza i l’antiga necròpolis de Memfis sobre l’altiplà de Guiza, amb les grans piràmides. Al sud, és on hi havia l’antiga ciutat de Memfis. La ciutat actual es divideix en grans zones o barris, entre els quals cal destacar Ataba (centre de la ciutat), Zamalek (zona residencial situada a l’illa de Zamalek, habitada des de principis del segle XX), Mohandesin (zona residencial construïda sobre les hortes del Nil en les dècades de 1950-1960), Heliòpolis (zona residencial construïda sobre el desert que ha complert recentment el seu centenari), Ciutat Nasr (construïda en la dècada de 1970 com a barri militar), la Ciutat Jardí i Maadi (ambdues zones residencials).

Història del Caire

Situada a 14 km d’Heliòpolis al costat del Nil, els romans van establir-hi una fortalesa i la ciutat actual té el seu origen en quatre construccions successives musulmanes:

Fustat (Campament) va ser el nucli original i la primera capital de l’Egipte àrab. Va ser construïda entre la fortalesa romana i el riu pel general Amr ibn al-As, immediatament després de la conquesta àrab d’Egipte, durant l’any 641, i la fortificà i hi construí la mesquita d’Amr, la primera construïda a Egipte i a l’Àfrica. Va ser el centre administratiu d’Egipte des que s’imposà l’ús de l’àrab com a llengua administrativa i impostos especials a cristians i jueus, fins que la ciutat va ser incendiada pel visir Shawar el 1168, per evitar que caigués en mans dels invasors croats. Forma part de l’anomenat Caire Vell.

Al-Àskar (l’Exèrcit), ciutat fundada pels abbàssides al costat de Fustat, com un assentament militar. S’hi construí el palau del govern.

Al-Qattai, fortalesa edificada per Àhmad ibn Tulun, amb el seu corresponent palau i mesquita, a l’actual barri de Tulun. D’aquesta ciutat, només se’n conserva la mesquita.

El Caire o al-Qàhira, (la Victoriosa) va ser fundat pel fatimita Jàwhar al-Qàid, el 969, al nord dels palaus i incloent al-Askar i al-Qattai. S’hi construí una de les primeres universitats de la història, la mesquita d’al-Azhar. Aquesta ciutat es va convertir en el centre urbà actual, encara que a l’inici del Califat Fatimita, Fustat va continuar sent la capital.

El 1176, Saladí va construir la Ciutadella per fortificar la ciutat, ampliant-la i substituint les antigues muralles per unes altres de pedra. La Ciutadella separa la ciutat vella de la nova, creada per Ismael Bajá.

La ciutat va créixer cap a l’oest i el sud, amb la Ciutadella com a centre administratiu. La construcció de palaus i mesquites atreia gran nombre d’artesans i comerciants, de manera que el Caire es va convertir en una pròspera ciutat amb centenars de mesquites, madrasses com la de Gamal al-Din, banys públics i altres edificis, així com un gran nombre de fonts. L’any 1382, l’emir mameluc Djaharks al-Jalili hi va construir un caravanserrall que va portar el seu nom i que va esdevenir un important centre econòmic.

Els mamelucs hi van regnar des del 2 de maig del 1250 i van expulsar-ne mongols i croats. Durant el seu regnat, la ciutat va patir una epidèmia de pesta negra, en el 1348, i el comerç entre Europa i Àsia va paralitzar el creixement de la ciutat; provocà el declivi de Fustat com a port, i es desvià el comerç cap als ports de la Mediterrània.

El 1517, els otomans van ocupar Egipte, que va mantenir una certa autonomia. Va estar sota control otomà fins al 1798. En aquest període el Caire es va convertir en un centre internacional del comerç del cafè, i la Universitat d’al-Azhar va esdevenir el referent intel·lectual del món islàmic.

Després del breu control de Napoleó, Muhammad Alí (1805-1849) va industrialitzar la ciutat: el 1816, es va construir la primera fàbrica tèxtil del Caire, i el 1831 una fàbrica paperera. També es van modernitzar les infraestructures, construint el canal Mahmudiyya, que uneix el Caire amb Alexandria. El 1854, s’inaugurà el ferrocarril entre Alexandria i el Caire.

El virrei Ismail Paixà (1863-79) va realitzar-ne una remodelació urbanística traçant un pla urbanístic de tipus ortogonal, sanejant els aiguamolls i construint nous barris residencials al costat del Nil. Coincidint amb l’obertura del canal de Suez, es van construir nous edificis, com el palau d’al-Qubba i el teatre de l’òpera. Així, l’antiga Al-Qahira es va convertir en una ciutat de gent amb pocs recursos econòmics, ja que l’elit es va instal·lar a la nova ciutat. Entre 1882 i 1937, la població va créixer un 250%, sobretot per l’èxode rural.

Durant el domini britànic, va continuar la modernització de la ciutat, amb la instal·lació del telègraf el 1903 i la continuació del ferrocarril cap al sud.

La independència proclamada el 1922 va convertir el Caire en capital de l’estat, i va ser quarter general del comandament britànic durant la Segona Guerra Mundial. Entre 1958 i 1961, va ser la capital de la República Àrab Unida i és també seu de la Lliga Àrab.

La Ciutadella de Saladí

La ciutadella està situada en un petit turó, Muzzattam. Va ser el refugi de tots els governants des de Saladí al segle XII fins a Mehmet Alí, al segle XIX.

La fortalesa i els murs de l’est van ser construïts per Saladí el 1176, i va ser ampliada cap a l’oest, on es troba la mesquita de Hassan, la porta principal. A la part sud, hi ha els palaus. Aquesta zona va ser ampliada per Mehmet Alí, que va construir la mesquita d’alabastre, tota coberta d’aquest material, tant al seu interior com a l’exterior; consta d’una gran cúpula central aixecada sobre quatre columnes i altres cúpules menors al voltant. Té dos minarets d’estil otomà i en un costat té un gran pati amb la font per a ablucions.

Des de la ciutadella hi ha una vista panoràmica del Caire i de la Ciutat dels Morts, el cementiri dels sultans mamelucs, on ara hi viuen persones sense sostre. A la ciutadella hi ha alguns museus, mesquites i pous. Nosaltres vam visitar un parell de mesquites.

Mesquita Nàssir Muhàmmad

La mesquita d'an-Nàssir Muhàmmad forma part del conjunt arquitectònic conegut com a Caire històric, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Aquesta mesquita és d’època mameluca. Fou fundada el 1318 pel soldà an-Nàssir Muhàmmad ibn Qalàwun (que va regnar en diferents períodes 1293-1294, 1299, 1309- 1310 i 1341). La mesquita era utilitzada per a la pregària del divendres pels soldans, estava situada dins el recinte del palau, a la ciutadella.

No era la primera mesquita que es construïa en aquest lloc. Tot i que no es trobava exactament al mateix emplaçament, en època aiúbida n’hi havia hagut una altra més petita.

Quan an-Nàssir va recuperar el tron, l’any 1310, va començar a construir a la ciutadella, dins el context del palau: el Gran Iwan (1310, refet el 1334 i ara destruït) i el palau d’al-Qasr al-Ablaq. En el 1318, el soldà va enderrocar l’antiga mesquita aiúbida i va fer-ne una de nova en menys de cinc mesos, però no va perdurar massa, ja que el 1335 es va refer per segon cop i més gran encara.

El soldà va fer portar columnes de construccions antigues, que per a ser reaprofitades. Aquestes columnes es van utilitzar tant per a la mesquita com per al Gran Iwan del davant. Els dos edificis tenien cúpules recobertes exteriorment de ceràmica verda, que durant molts anys van caracteritzar el perfil de la ciutadella.

L’any 1468 la cúpula original va caure i el soldà Qàit-bay (1468-1496) la va refer amb fusta, juntament amb el minbar, que havia quedat destrossat. En època del soldà Selim I (1512-1520) es va iniciar la decoració en marbre de l’interior. Hi ha escasses restes de la decoració en estuc i dels sostres.

La sala d’oracions i les altres galeries mostren una esplèndida col·lecció de columnes i capitells antics, amb bases de mides diferents per a aconseguir igualar-ne l’alçada, ja que procedeixen de diferents construccions antigues. Em sorprèn una mica llegir que algunes són d’època faraònica, no m’hi vaig fixar.

La mesquita té dos minarets, un situat al portal occidental i l’altre a la cantonada de llevant. El primer estava encarat a la zona del palau, servia per a la cort i la mateixa ciutadella; el segon era visible des d’altres edificis oficials i també des de l’exterior. El minaret del portal és de planta circular, dividit en tres seccions per dues balconades. Exteriorment és decorat amb ziga-zagues, la part superior revestida de ceràmica i amb una inscripció, és rematada per un cos en forma de bulb. El minaret de la cantonada té una estructura similar, però amb el primer pis de planta quadrada; tampoc té decoració exterior. El remat superior és similar, però amb l’afegit d’un cos a la part baixa format per columnes. Aquests minarets pertanyen a la construcció del 1318 i la decoració de la part superior es va afegir el 1335. El mihrab es va refer en el decurs d’una restauració recent. 

Mesquita Muhàmmad Ali

La mesquita de Muhàmmad Alí va ser construïda entre el 1824 i el 1848. La seva alçada fa que es vegi des de molts llocs de la ciutat, i dona la sensació d’un cert poder polític. Segons un plànol de l’arquitecte grec Yusuf Bushnaq, la construcció volia imitar les pautes seguides per a l’aixecament de la Mesquita Nova d’Istanbul, més de 200 anys enrere, ja que aleshores la ciutat estava sota domini otomà.

El nom de la mesquita és en honor de Muhàmmad Alí, rei egipci entre 1805 i 1849. A l’interior de la mesquita hi ha un rellotge que el rei Lluís Felip I de França va donar a canvi de l’obelisc situat a la plaça de la Concorde de París.

Aquesta mesquita es coneix també com la mesquita d’alabastre, ja que les parets estpan recobertes d’aquest material. 

Muhàmmad Ali, governador otomà d’Egipte, que va obtenir autonomia i va iniciar un extens programa de reformes.

La nova mesquita es va fundar el 1830. Per tal d’ubicar la seva mesquita i els nous palaus a la Ciutadella, Muhàmmad Alí va enderrocar els antics palaus mamelucs que hi havia en aquest lloc i que estaven parcialment en ruïnes. Va caldre omplir aproximadament 10 m3 de runa per crear una plataforma per a la nova mesquita.

Els primers plans de la mesquita van ser elaborats per Pascal Coste, un arquitecte francès i enginyer en cap de Muhàmmad Alí entre 1818 i 1827. La proposta de Coste, presentada el 1827, era per a una mesquita en estil neo-mameluc. Sembla que va començar els fonaments, però Muhammad Ali no va acceptar el seu disseny i l’obra es va aturar.

La construcció es va reprendre el 1832 en un estil completament diferent, més otomà. L’arquitecte d’aquest disseny és desconegut, però probablement era grec o armeni. A causa de la gran mida de l’edifici, la construcció va durar molts anys. Muhàmmad Alí va insistir en l’ús d’alabastre a la mesquita, un material que no era gaire adequat per als edificis, per tal de promoure una indústria local que estava en declivi.

La decoració extensa de la mesquita no es va completar fins al 1857, durant el regnat de Said Paixà.

Em sembla que Muhàmmad Alí Paixà està enterrat aquí en una tomba de marbre de Carrara.

La restauració més important es va fer durant el regnat del rei Fuad I, quan es van detectar problemes estructurals.

La mesquita de Muhàmmad Alí és completament otomana en forma i adopta la mateixa disposició que la mesquita Şehzade i la mesquita Sultan Ahmed d’Istanbul, fent referència a l’arquitectura clàssica de l’Imperi Otomà en el seu apogeu. Aquesta elecció de model probablement expressava una afiliació panislàmica més enllà d’Egipte.

La decoració de la mesquita, però, evita qualsevol influència mameluca o ornamentació islàmica tradicional en favor d’influències europees, tot i que encara hi ha inscripcions i referències de l’Alcorà.

Fins aquell moment, l’arquitectura del Caire otomà havia estat en gran part una barreja d’estils otomans i mamelucs. Les noves i deliberades decisions de disseny d’aquesta mesquita van suposar una ruptura radical amb aquesta tradició i probablement simbolitzaven els propis esforços de Muhàmmad Alí per forjar un nou ordre a Egipte. Havent estat nomenat governador otomà el 1805 i eliminat els mamelucs restants el 1811, va emprendre un programa de modernització mentre augmentava la independència d’Egipte respecte a Istanbul. El nou vocabulari arquitectònic probablement simbolitzava aquests canvis, i la mida de la mesquita i la seva posició destacada a l’horitzó del Caire reforçaven aquesta afirmació.

Nord oest d'Egipte (2011)-1. Introducció

 El viatge

Aquest és un viatge de deu dies que vaig fer durant les vacances de Nadal del 2011 pel nord d’Egipte, seguint la costa mediterrània fins a Mersa Matruh i després baixant cap a l’oasi de Siwa. La tornada al Caire la vam fer per l’interior, passant per l’oasi de Bahariya, i el poble de Bawati.

Ja havia estat un parell de cops més al país; havia fet el creuer pel Nil i un altre cop els oasis a la vora del riu. Sempre m’havia atret Alexandria, sense saber-ne gran cosa. I Siwa m’atreia per la seva ubicació en ple desert libi; aquest desert ocupa l’est de Líbia, l’oest d’Egipte i el nord-oest del Sudan.

El mapa que he posat l’he tret de la wiquipèdia. En aquest desert hi ha 8 depressions importants, on hi ha oasis i assentaments permanents; l’única depressió que no és un oasi és la de Qattara ja que les seves aigües són salades.

Per tant el viatge té tres parts diferenciades, el Caire, la costa mediterrània i el desert amb els seus oasis. 

El país en el 2011

Com he dit al començament, el viatge el vaig fer a finals del 2011, en un moment en el que el país no tenia turisme. Els dies abans Egipte seguia sent noticia, i a la plaça Tahrir del Caire continuava havent-hi acampats. I he hagut de seguir una mica la cronologia dels fets d’aquell any per recordar els fets i entendre la situació en aquell moment.

Vam arribar al Caire el 27 de desembre i marxàvem el 6 de gener del 2012. La primavera àrab havia començat a Tunísia, el 17 de desembre del 2010. A Egipte la revolució va començar el 25 de gener del 2011.

El 25 de gener del 2011, conegut com el dia de la ira, és quan van començar a haver-hi manifestacions arreu del país, demanant la dimissió del govern de Mubàrak, que duia més de trenta anys al govern.

Les manifestacions i els disturbis van ser una resposta a la brutalitat policial, a les lleis d’emergència de l’estat, a les altes taxes d’atur, al desig d’augmentar el salari mínim, a la manca d’habitatges i aliments, la inflació, la corrupció, la manca de llibertat d’opinió i les pobres condicions de vida.

El 25 de gener de 2011 més de 15.000 manifestants van ocupar la plaça Tahrir del Caire. En els dies següents, la plaça va continuar sent el principal focus de protestes de la ciutat. El 29 de gener, avions de combat de les Forces Armades egípcies volaven a baixa altura sobre la multitud reunida a la plaça. Corresponsals de la BBC van informar que el 30 de gener, el setè dia de les protestes, els manifestants a la plaça havien augmentat i eren unes 50.000 persones, i el 31 de gener corresponsals d’Al-Jazeera van anunciar que les manifestacions havien augmentat almenys en 250.000 persones. L’endemà, l’1 de febrer, Al-Jazeera va comunicar que més d’un milió de manifestants s’havien reunit a la plaça i els carrers adjacents.

Mubàrak va presentar la dimissió l’11 de febrer del 2011 i l’1 de juny de 2012 fou condemnat a cadena perpètua per la mort de 850 manifestants. Després de diversos recursos, incloent la repetició del judici, va ser finalment alliberat el 2 de març de 2017.

La caiguda del govern al febrer no va acabar amb les protestes. Això és el que m’ha dut a buscar que havia passat al llarg d’aquell any.

Quan Mubàrak va abandonar el poder el va deixar en mans del Consell Suprem de les Forces Armades, amb Mohamed Hussein Tantawi, ministre de Defensa, al capdavant.

El 13 de febrer, el Consell Suprem va dissoldre les dues cambres parlamentàries i va suspendre la constitució. Va declarar que exerciria el poder durant sis mesos, o fins que es poguessin celebrar eleccions. Es van demanar al consell que proporcionés detalls i calendaris i terminis més específics. Les grans protestes van disminuir, però no van acabar.

El 17 de febrer l’exèrcit va anunciar que no presentaria cap candidat a les properes eleccions presidencials. Aquell dia es van detenir a quatre figures importants de l’antic règim.

El dia 2 de març es marca la data provisional per un referèndum constitucional, pel 19 de març de 2011. L’endemà, va dimitir el primer ministre, Ahmed Shafik, abans de que comencessin grans protesten en contra seu. El va substituir Essam Sharaf.

El 5 i 6 de març, grups de manifestants escorcollaven diversos edificis de la Seguretat de l’Estat d’Intel·ligència (SSI) a tot Egipte, incloent-hi la seu de la Governació d’Alexandria i la seu nacional a Nasr City, El Caire. Els manifestants van dir que van escorcollar els edificis per aconseguir documents que creien que provaven delictes de l’SSI contra el poble egipci durant el règim de Mubàrak.

A la seu de Nasr City, els manifestants van obtenir proves de vigilància massiva i manipulació de vots, van trobar sales plenes de cintes de vídeo, molts documents esquinçats i cremats i cel·les on activistes relataven les seves experiències de detenció i tortura.

El 19 de març es feia el referèndum constitucional que es va aprovar amb un 77,3 % de vots. Tres dies més tard, parts de l’edifici del Ministeri de l’Interior es van cremar durant manifestacions policials a l’exterior. L’endemà el Gabinet egipci va ordenar una llei que criminalitzava les protestes i vagues que dificultessin la feina en establiments privats o públics. Segons la nova llei, qualsevol que organitzés aquestes protestes podia anar a la presó o hauria de pagar una elevada multa (uns 100.000 dòlars).

Abril va estar marcat per les protestes per la lentitud del Consell Suprem en desmantellar els aspectes persistents de l’antic règim, destituir figures de l’antic règim, reclamaven que es jutgessin Mubàrak i alguns dels càrrecs del seu govern i la destitució del fiscal públic d’Egipte, a causa del ritme lent de les investigacions contra antics funcionaris corruptes.

El 7 de maig musulmans salafistes van atacar esglésies cristianes coptes al barri obrer d’Imbaba al Caire.

El 27 de maig, segon divendres de la ira, o segona revolució, desenes de milers de manifestants van omplir la plaça Tahrir; hi va haver també manifestacions a Alexandria, Suez, Ismailia i Gharbeya. Els manifestants van exigir que no hi hagués judicis militars per als civils, la restauració de la Constitució egípcia abans de les eleccions parlamentàries i que tots els membres de l’antic règim (i aquells que van matar manifestants al gener i febrer) fossin jutjats.

Al Juliol les coses continuaven igual; milers de manifestants a Suez, Alexandria i la plaça Tahrir del Caire seguien protestant perquè cinc mesos després de la revolució no s’havia fet la reforma que calia ni es perseguia als antics funcionaris del govern destituït.

El 23 de juliol, després d’un discurs de Muhammad Tantawi en commemoració de la Revolució Egípcia de 1952, milers de manifestants van fer una manifestació que tenia com a objectiu arribar al ministeri de defensa, però es van trobar amb contra-insurgents amb pals, pedres i còctels Molotov.

L’1 d’agost soldats egipcis es van enfrontar amb els manifestants, van enderrocar les tendes i van fer més de 80 detencions. Cinc dies més tard, centenars de manifestants es van reunir a la plaça Tahrir i van ser atacats pels soldats.

El 9 i 10 d’octubre hi va haver la massacre de Maspero; hi havia una protesta pacífica, davant de l’edifici de la televisió estatal, en la que es demanava la dissolució del Consell Suprem de les Forces Armades, la dimissió del president Mariscal de Camp Muhammad Tantawi i la destitució del governador de la província d’Assuan. Els manifestants van ser atacats per la policia militar, i hi va haver almenys 25 morts i més de 200 ferits.

La majoria de manifestants eren coptes que protestaven per l’actitud del govern respecte a l’atac que hi havia hagut una setmana abans contra una església copta, a la província d’Asuan, que els manifestants atribuïen a extremistes musulmans.

El 19 de novembre els manifestants  van tornar a ocupar la plaça Tahrir i van haver-hi enfrontaments amb les forces de seguretat, que van utilitzar gasos lacrimògens. L’endemà la policia va intentar desallotjar la plaça a força, el que va provocar que el nombre de manifestants es dupliqués. Els combats van continuar durant tota la nit, amb la policia utilitzant gasos lacrimògens, colpejant i disparant als manifestants.

El 21 de novembre, els manifestants van tornar a la plaça, amb cristians coptes fent de guàrdia mentre els musulmans que protestaven contra el règim feien una pausa per a les oracions. El Ministeri de Salut va informar que almenys 23 persones havien mort i més de 1.500 havien resultat ferides des del 19 de novembre. A Alexandria i a Suez hi va haver protestes en solidaritat.

El període d’eleccions al parlament era del 28 de novembre del 2011 al 11 de gener del 2012.

He trobat un article del dia d’inici de les eleccions. Eren les primeres eleccions post-Mubàrak. Hi havia gent que anava a votar, però a la plaça Tahrir continuava havent-hi manifestants que reclamaven que s’endarrerissin les eleccions i que la junta militar abandonés el poder. Els militars havien amenaçat a qualsevol persona que intentés interferir en les eleccions; unes eleccions que els manifestants consideraven un simulacre democràtic.

La setmana anterior hi havia hagut molts enfrontaments entre la gent congregada a Tahrir i la policia, amb un balanç de 42 morts i més de dos mil ferits.

Segons l’article del dia Ara d’aquell dia, en aquell moment a Egipte hi havia dos governs: el del dimissionari Issam Sharraf, designat per la junta militar, que havia dimitit la setmana anterior en protesta per la repressió contra els activistes de Tahrir, i el nou primer ministre també escollit per l’exèrcit, Khamal Ganzouri, que encara no havia format executiu. Els líders dels principals partits no havien volgut formar part d’aquest segon executiu que estava sota tutela militar, però s’havien avingut a formar part d’un consell consultiu civil per coordinar amb la junta una sortida política a la crisi.

La població estava dividida, entre els partidaris de l’abstenció com a protesta per la tutela militar de la transició, i els que donaven suport a les eleccions.

El 17 de desembre de 2011 l’Institut d’Egipte es va incendiar durant enfrontaments entre manifestants i l’exèrcit egipci i milers de documents rars van quedar destruïts pel foc.

Segons les noticies que he trobat, aquell dia hi va haver els pitjors disturbis des de l’inici de les eleccions parlamentàries. La repressió contra els acampats va començar el divendres 16 de desembre, un dia després de l’inici de la segona volta de les eleccions presidencials, considerades històriques. En l’article que he trobat parla que aquell dia hi va haver almenys 9 morts i més de 300 ferits entre els manifestants.

Des del 25 de novembre de 2011 hi havia manifestants acampats davant de la seu del Govern, prop de la plaça Tahrir. Amb aquesta acampada volien impedir l’inici de la feina del govern de transició nomenat per la junta militar i liderat per Kamal al Ganzuri. Al Ganzuri havia sigut primer ministre de Mubarak en la dècada de 1990, pel que els manifestant el consideraven part de l’antic règim.

Des de que havien començat les eleccions, feia tres setmanes, que hi havia disturbis, però els que es van iniciar el 16 de desembre eren els pitjors; els manifestants acusaven als militars d’haver atacat a un d’ells. Llavors centenars de manifestants van arribar a la plaça a donar suport als acampats i és quan van començar els enfrontaments amb la policia militar. Segons els medis estatals els activistes van provocar un incendi en un edifici estatal situat prop del Parlament.

Ganzuri, que havia assumit el càrrec de primer ministre a començaments de desembre negava que els militars haguessin disparat contra els manifestants.

El 23 de gener de 2012 els representants elegits democràticament de l’Assemblea Popular es van reunir per primera vegada des de la revolució egípcia, i el Consell Suprem de les Forces Armades els va atorgar autoritat legislativa.