27 de gener 2026

Nord oest d'Egipte (2011)-8. Camí d'Alexandria: monestir de Sant Bishoy

Al matí següent deixàvem el Caire per anar cap a Alexandria. De camí vam fer una parada per visitar un monestir ortodox.  De fet a la carretera que uneix aquestes dues ciutats hi ha uns quants monestirs.

El monestir de sant Pishoy o sant Bishoy és un monestir copte ortodox situat a l’uadi el Natrun, a l’oest del delta del Nil. No sé quin és el nom correcta, però com que el rètol que hi havia a la porta estava escrit amb B, ho poso així, tot i que en alguns llocs ho trobo escrit amb P. Pishoy en copte vol dir just.

La vall del Natron, nom en francès medieval, Natrun o Nitria és una vall àrida situada al desert occidental d’Egipte, a aproximadament 75 km al nord-oest del Caire i a 80 al sud-est d’Alexandria.

A la literatura cristiana se l’anomenava desert de Scetis o de l’Escètida, ja que aquest era un dels tres centres monàstics cristians primitius situats en aquesta vall al nord-oest del delta del Nil. Els altres dos centres monàstics són Nitria i Kellia. Scetis és el més conegut actualment perquè els seus antics monestirs encara estan en ús, a diferència de Nitria i Kellia, que només conserven restes arqueològiques.

Durant l’època dels faraons, aquesta vasta regió era considerada com sagrada pel natró, mineral natural a base de carbonat de sodi, Hidrogencarbonat de sodi, sulfat de sodi i clorur de sodi; aquest producte que té diverses propietats netejadores, absorbents o antisèptiques, aquí era abundant i era essencial en les cerimònies de purificació i en la confecció de les mòmies. Com que se’n consumia molt es requeria venir sovint aquí a buscar-ne i el lloc va acabar convertint-se en un santuari. Diuen que encara es poden veure restes d’antics edificis religiosos.

Durant l’era cristiana es coneixia com a desert de l’Escètida; el uadi el Natrun va protegir sant Macari el Gran que s’hi va retirar l’any 330. La seva presència va atreure nombrosos creients, i es van començar a construir esglésies i fondes per als pelegrins, així com monestirs per als religiosos.

Des dels primers segles de la nostra era, el uadi Natron va servir de refugi als cristians d’Egipte perseguits per les autoritats de l’Imperi Romà d’Orient. Els coptes s’exiliaven aquí per poder preservar la seva fe; primer vivien en ermites i després es van organitzar en comunitats. Al segle IV s’hi van establir prop de 50 monestirs, dels que tan sols 4 segueixen habitats per monjos. Dels quatre que es conserven en actiu, el de sant Macari és el més gran i el més ric; té més de100 monjos i uns 600 treballadors a l’extensa granja que té al davant.

Un deixeble de sant Macari, sant Bishoy, és el que va fundar el monestir que nosaltres vam visitar. És també un gran monestir i de la mateixa època, el segle IV dC.  

El monestir conté cinc esglésies, inclosa l’església de Sant Bishoy, la més gran del uadi Natrun. Hi ha també una casa d’hostes, extensos jardins, una biblioteca, un antic refectori i el Pou dels Màrtirs, així com les estances dels monjos.

Bishoy va néixer l’any 320 dC, prop del riu Nil, en una família cristiana. Quan tenia 20 anys va unir-se al monestir de Sant Bimwa, que estava al desert. Quan va morir l’abat del monestir un àngel li va indicar que anés a viure com a ermità a una cova propera al monestir de Santa María a El-Surian (que està prop del monestir de Sant Bishoy).

Vivia de forma independent i els que el coneixien diuen que s’omplien de pau. Amb el pas del temps, milers de persones anaven fins on vivia per escoltar els seus sermons sobre la caritat.

Inicialment es va establir una comunitat monàstica, sota la direcció de sant Bishoy; hi havia tan sols un conjunt d’estances per als monjos i una església central construïda al voltant de la cova de Sant Bishoy, i el conjunt no tenia muralles defensives.

L’any 407 dC l’església va ser destruïda en un atac dels beduïns libis; aquesta va ser la primera de diverses incursions. Atacs posteriors, en el 434 i 444 van causar més desperfectes i la quarta incursió berber, a finals del segle VI va causar danys importants a l’església i a la torra fortificada. L’any 645 el Papa Benjamí I va restaurar i reconstruir el conjunt. 

L’any 817 va patir noves incursions i el Papa Jacob I va haver de fer noves reparacions. L’any 843, en època del Papa Josep I es van portar aquí les despulles Bishoy, i es va descobrir que el cos estava incorrupte. Va supervisar també la construcció de l’església principal, que data de l’any 840. L’any 1069, la tribu berber Luata va envair el monestir,  això va portar a una reconstrucció addicional sota el papa Benjamí II l’any 1319 dC, que més tard va ser enterrat a l’església principal.

En el segle XV l’historiador Al-Maqrizi destacava que el monestir tenia extensos terrenys però que estava molt deteriorat.

Durant el papat de Xanuda III, 1923-2012, es va renovar el monestir. Va iniciar la restauració de les estances dels monjos i va reparar el pou d’aigua on els berbers havien rentat les seves espases després de la massacre dels Quaranta-nou Màrtirs de Scetis. A més, aquest papa va destinar aproximadament 300 acres de desert circumdant per a la recuperació de terres, va establir un retir papal privat i va facilitar la introducció d’electricitat al monestir.

Els 49 màrtirs de Scetis eren 49 monjos cristians del monestir de Scetis que van ser massacrats pels berbers durant la incursió de l’any 444. Les seves relíquies es troben al monestir de sant Macari.

La fortalesa actual del monestir de sant Bishoy data de finals del segle XI, construïda després de la incursió berber de 1096 que va destruir l’estructura anterior. Es diu que la fortalesa anterior l’havia encarregada l’emperador romà Zenó, al segle V, després de saber que la seva filla, la princesa Ilaria, havia fugit del seu palau per refugiar-s’hi com a monja.

L’església principal, no conserva res de l’estructura original; la que es veu és la reconstrucció feta en el segle IX, després de la cinquena incursió berber. El santuari principal, que data del segle VI o VII, té elements com les cúpules altes, els vitralls, les decoracions de guix i el disseny de la nau que probablement són del segle X o XI, tot i que es van fer modificacions addicionals a finals del segle XI i principis del segle XII.

Aquí hi ha el que es coneix com el Pou dels Màrtirs, ja que quan els berbers van atacar per tercer cop, l’any 444, aquest monestir, van netejar les seves espases en aquest pou, després d’haver matat als 49 monjos del monestir de Sant Macari.

Ara en canvi, això ho deien al 2011, vivien de les donacions dels turistes. Ens explicava que uns dies treballen atenent als visitants  i els altres dies fan meditació; fan torns entre els que viuen al monestir.    

 

 









 

Nord oest d'Egipte(2011)-7. El Caire, plaçaTahrir

Des de Khan Khalili vam anar caminant fins a la plaça Tahrir. Un policia ens va veure dubtar si entrar-hi o no i ens va indicar per on passar.

La plaça Tahrir es troba en l’extrem occidental de l’històric carrer Qasr al-Ayn i prop del pont Qasr al-Nil, que creua el riu Nil. Circumval·lant la plaça, hi ha el Museu Egipci, l’edifici de la seu Partit Nacional Democràtic (PND), el Mogamma, un edifici governamental, la seu de la Lliga Àrab, l’Hotel Nil i el campus de la Universitat Americana del Caire. A la plaça, hi ha una estàtua del xeic Omar Makram, erigida l’any 2003. No sé si segueix sent-hi ja que he trobat que es va renovar entre 2019 i 2020 convertint aquesta plaça històrica en una mena de museu a l’aire lliure amb monuments de l’antic Egipte. Algunes veus crítiques diuen que s’ha volgut fer desaparèixer el record del que hi va passar en el 2011.  

L’ambient a la plaça en aquell moment, finals de desembre del 2011 em recordava una mica l’ambient a la plaça Catalunya de Barcelona, amb l’acampada dels indignats o Moviment 15-M (en referència al 15 de maig del 2011). Una diferència significativa era que aquí al Caire els acampats eren majoritàriament joves i homes, no hi havia pràcticament presència femenina.

Aquella tarda la plaça em va semblar més gran que quan hi vam treure el nas el dia abans. Al voltant dels acampats hi havia paradetes de menjar i begudes, essencialment te.

Vam creuar la plaça sense problemes; ningú es va ficar amb nosaltres.

El Caire, em va semblar diferent als meus records per l’absència de turisme, però en el trànsit i els embussos de cotxes no havia canviat. Creuar al carrer sempre era una odissea i t’havies de decidir i arriscar-te, sinó, no creuaves mai. La meva estratègia en aquests casos es posar-me a la vora de gent local i aprofitar quan creuen ells.

Més tard vam anar a fer una copa al bar d’un hotel; estava molt tranquil, com si fos temporada baixa. De fet, encara que per calendari era temporada alta, la situació política feia que fos temporada baixa, amb un minse nombre de turistes.

 




Nord oest d'Egipte (2011)-6. El Caire, Khan al-Khalili

Khan el-Khalili és el famós basar del centre històric del Caire. Establert com a centre comercial durant l’època mameluca i anomenat així per un dels caravanserralls que hi havia. Des de llavors, el districte del mercat s’ha convertit en una de les principals atraccions del Caire tant per a turistes com per a egipcis. S’hi poden trobar molts artesans egipcis i tallers implicats en la producció d’artesania tradicional i records.

Ja he explicat abans que el Caire es va fundar l’any 969 com a capital del Califat Fatimita, un imperi que aleshores cobria gran part del nord d’Àfrica i parts del Llevant i l’Hejaz (una regió històrica de la península aràbiga). Jawhar al-Siqilli, el general que va conquerir Egipte per als fatimites, va rebre l’ordre de construir un gran complex palatí per allotjar els califes, la seva casa i les institucions de l’estat. Es van construir dos palaus: un a l’est (el més gran dels dos) i un a l’oest, entre els quals hi havia una plaça coneguda com a Bayn al-Qasrayn (literalment, Entre els dos palaus). On actualment hi ha el basar era originalment l’extrem sud del palau fatimita oriental, així com la ubicació del lloc d’enterrament dels califes fatimites: un mausoleu conegut com a Turbat az-Za’faraan (la Tomba del Safrà). Aquí hi havia també un palau menor conegut com al-Qasr al-Nafi’i (actualment hi ha el caravanserrall del segle XIX de Sulayman Agha al-Silahdar).

En el període fatimita el Caire era una ciutat-palau tancada al poble i habitada només per la família del califa, funcionaris estatals, regiments de l’exèrcit i altres persones necessàries per al funcionament del règim i la seva ciutat. Els primers intents d’obrir la ciutat als comerciants i altres forasters van tenir lloc al final del període fatimita, per iniciativa de poderosos visirs. Entre 1087 i 1092, Badr al-Jamali, el visir sota el califa al-Mustansir, va ampliar la ciutat i va construir les muralles i portes de pedra que encara existeixen parcialment. Al mateix temps, també va obrir la ciutat al poble comú, però la decisió es va revertir ràpidament. Entre 1121 i 1125, al-Ma’mun al-Bata’ihi, visir sota el califa al-Amir, va dur a terme moltes reformes i projectes de construcció, incloent-hi la creació d’una casa de moneda, coneguda com el Dar al-Darb, i d’una duana per a comerciants estrangers, coneguda com el Dar al-Wikala. Aquests es van situar en una ubicació central no gaire lluny de l'emplaçament actual de la madrassa del segle XV d’al-Ashraf Barsbay. Això va introduir per primera vegada el comerç exterior al cor de la ciutat.

El Caire només es va obrir definitivament a tota la població sota el govern de Saladí, que va desmantellar el califat fatimita el 1171 i va iniciar la construcció d’una nova ciutadella fortificada més al sud, fora de la ciutat emmurallada, que allotjaria els governants d’Egipte i l’administració estatal. Els antics palaus fatimites de la ciutat es van obrir per a la reurbanització. Això va posar fi a l’estatus del Caire com a ciutat palau exclusiva i va iniciar un procés pel qual la ciutat es va convertir en un centre econòmic habitat per egipcis i freqüentat per viatgers estrangers. La propera ciutat portuària, antiga capital de Fustat, que fins aleshores era el centre econòmic d’Egipte, estava en un declivi lent, i això va afavorir l’ascens del Caire.

L’eix principal del Caire era el carrer central de nord a sud conegut com la Qasaba (ara coneguda com el carrer al-Muizz), que anava entre les portes de Bab al-Futuh i Bab Zuweila i passava per Bayn al-Qasrayn. Sota els aiúbides i posteriorment els mamelucs, aquesta avinguda es va convertir en un lloc privilegiat per a la construcció de complexos religiosos, mausoleus reials i establiments comercials. Aquestes construccions solien ser patrocinades pel sultà o membres de la classe dominant. Aquí també es van desenvolupar els principals basars del Caire, que van formar la seva principal zona econòmica per al comerç internacional i posteriorment l’activitat comercial.

Un factor important en el desenvolupament del centre econòmic del Caire va ser el creixement del nombre d’institucions “waqf”, especialment durant el període mameluc. Els “waqfs” eren fundacions benèfiques sota la llei islàmica que establien la funció, les operacions i les fonts de finançament dels molts establiments religiosos i cívics construïts per l’elit governant. Les fonts de finançament sovint incloïen els ingressos de botigues designades o altres establiments comercials. Entre els primers i importants exemples d’aquesta institució al centre del Caire hi havia el complex del sultà Qalawun, construït entre 1284 i 1285, que incloïa una madrassa, un hospital i un mausoleu. Una part dels ingressos del complex provenia d’una “qaysariyya” (un mercat) que es va construir davant de la propera madrassa d’al-Salih de l’època aiúbida. Aquest “qaysariyya” va ser un exemple destacat i primerenc de les estructures comercials construïdes expressament que es van construir al Caire sota els mamelucs com a part d’un waqf. El qaysariyya de Qalawun tenia façana al carrer Qasaba, mentre que l’accés a algunes de les seves botigues era per un carreró interior que s’allunyava del carrer principal.

Al llarg dels any, l’espai al llarg de l’avinguda Qasaba es va anar reduint constantment a mesura que noves construccions l’envaïen i els espais oberts desapareixien. A mesura que el carrer principal es va saturar de botigues i es va acabar l’espai per a nous establiments, es van construir noves estructures comercials més a l’est, a prop de la mesquita al-Azhar i del santuari d’al-Hussein, on encara hi havia espai disponible. En lloc d’acollir parades mòbils de mercat muntades en espais oberts, les àrees de basar de la ciutat van ser progressivament substituïdes per estructures fixes de pedra amb espais integrats per a botigues individuals. Això va ser en part conseqüència del desig de les autoritats d’imposar un major control sobre les activitats comercials: les estructures fixes es podien comptar, gravar i regular més fàcilment que les parades improvisades que podien anar i venir.

A mesura que la ciutat es feia més densa i l’espai s'esgotava, els constructors preferien construir estructures de diversos pisos conegudes com a khan, un tipus de caravanserrall (fondes per a comerciants). Aquest tipus d’edificis es centraven al voltant d’un pati interior en peristil on els comerciants podien emmagatzemar els seus productes, mentre que els nivells superiors s’utilitzaven com a habitatges. Les seves façanes de carrer normalment tenien espais per a botigues a nivell de carrer. D’aquesta forma la zona comercial s’estenia al voltant dels khans i en l’espai entre diversos khans.

En temps del sultà Barquq (r. 1382–1399), el primer sultà mameluc de Burji, Egipte havia estat significativament afectat pels estralls de la Pesta Negra però continuava sent el centre d’una gran activitat econòmica, amb molts edificis comercials i religiosos que encara estaven en construcció en aquell moment. Durant el primer regnat de Barquq (1382–1389), Jaharkas al-Khalili va fer enderrocar el mausoleu fatimita (Turbat az-Za’faraan) per erigir un gran khan al cor de la ciutat. El khan va passar a ser conegut com a Khan al-Khalili, pel seu nom. El nom finalment va arribar a designar tot el districte.

Es diu que Al-Khalili va llençar els ossos de la família reial fatimita que hi havia al mausoleu als turons de deixalles de l’est de la ciutat.

Les elits mameluques posteriors també van construir estructures comercials a la vora i més enllà d’aquest khan. En temps del sultà Qaytbay, un dels seus emirs, Yashbak min Mahdi, va construir el Rab’ al-Badistan, un complex d’apartaments per a llogaters, just davant del Khan al-Khalili. El mateix Qaytbay va construir la Wikala (caravanserrall) del sultà Qaytbay més a l’est, prop de la mesquita al-Azhar. A finals del segle XV, el districte al voltant de Khan el-Khalili s’havia convertit en el principal centre del comerç exterior, incloent-hi la venda d’esclaus i pedres precioses.

A principis del segle XVI, el sultà al-Ghuri, l’últim sultà mameluc efectiu d’Egipte (r. 1501–1516), va modificar la disposició de tot el districte mitjançant una gran campanya de demolició i noves construccions. A més de construir el seu propi complex religiós i funerari i a prop una gran Wikala que porta el seu nom, va enderrocar el khan original construït per al-Khalili i el va reconstruir el 1511. Va ser conegut com el Khan al-Fisqiya (Khan de la Font) durant segles, fins que més tard va ser conegut com la Wikala al-Qutn (Wikala del Cotó). Al-Ghuri també va remodelar la zona adjacent en un basar conegut com el Suq al-Nabulsi, que comptava amb portes monumentals de pedra. També va intentar imposar un pla de quadrícula més regular al districte circumdant. Juntament amb les portes de pedra, aquest tipus de complex s’assemblava al que a les ciutats otomanes es coneixia com a bedesten: un mercat central on es venien els béns més preuats i que sovint tenia carrers coberts i portes tancades a la nit (similar en alguns aspectes a una qaysariyya).

És possible que la construcció d’al-Ghuri es fes imitant aquests complexos comercials de les principals ciutats otomanes, ja que era una època en què l’Imperi Otomà era el principal rival de l’estat mameluc egipci i quan els comerciants turcs eren cada cop més prominents al Caire.

El que queda actualment de l’època d’al-Ghuri és el basar al-Nabulsi i les seves dues portes de pedra ornamentades, així com la façana i l’entrada de la Wikala al-Qutn. Totes aquestes estructures es troben al llarg del carrer conegut com a Sikkat al-Badistan. La porta occidental es coneixia originalment com a Bab al-Silsila però actualment es coneix com a Bab al-Badistan, mentre que la porta oriental, davant de l’entrada de Wikala al-Qutn, es coneixia originalment com a Bab al-Nuhhas però ara també es coneix com a Bab al-Ghuri.

A partir del període mameluc, la zona de Khan al-Khalili estava formada per diversos khans o wikalas importants agrupats, amb carrers de basar entre ells. A finals del període mameluc a principis del segle XVI, hi havia 21 khans i wikalas al districte. A partir del regnat d’al-Ghuri, el districte es va associar amb comerciants turcs i durant el període otomà (després de 1517) la comunitat turca del Caire es va centrar aquí. La Wikala al-Qutn, que havia substituït l’estructura original del Khan al-Khalili, estava habitada per comerciants turcs.

Durant el període otomà, la prosperitat dels basars del Caire va fluctuar segons les condicions polítiques locals i les condicions econòmiques internacionals. Tot i que El Caire ja no era una capital imperial, continuava jugant un paper molt important en les xarxes comercials de l’Imperi Otomà. Es van continuar construint nous khans i wikales. La construcció de nous edificis comercials va començar a desplaçar-se cap a l’oest de l'avinguda Qassaba, ja que aquesta era l’única zona on encara hi havia espai per construir.

Les construccions noves eren relativament rares al segle XVI però es van fer més comunes al segle XVII. Molts edificis antics també van ser restaurats, modificats o reconstruïts, especialment durant el segle XVIII. En contrast amb el període mameluc, rarament es construïen nous complexos religiosos, però es van afegir moltes mesquites petites o zones de pregària dins d’edificis comercials existents. A finals del segle XVIII, just abans de la invasió de Napoleó, hi havia uns 39 khans i wikalas a la zona de Khan al-Khalili i els seus districtes adjacents. Un exemple tardà d’una gran wikala construïda al cor de Khan al-Khalili és la Wikala de Sulayman Agha al-Silahdar (o Wikala al-Silahdar), construïda el 1837 per substituir un khan en ruïnes de l’època mameluca. Encara es manté parcialment dempeus avui dia, just davant de Bab al-Ghuri.

El districte va patir modificacions i reurbanitzacions significatives als segles XIX i XX, juntament amb grans desenvolupaments en el teixit urbà de l’actual Caire a l’oest.

El passeig pel basar em va impressionar, no tenia res a veure amb el record que en tenia. A la zona d’artesania no hi havia gairebé ningú ni passejant ni comprant; normalment està plena de turistes, però aquell any no hi havia turistes. En canvi la part de productes per a ells, el mercat, els gremis... estava plena de gent.  Tothom era molt amable amb nosaltres, els venedors ens insistien perquè compréssim alguna cosa. Moltes joieries, botigues de roba molt vistoses i extremades, preus molt baixos, comparats amb els de Barcelona; un abric a 20 euros. També venien decoracions de Nadal.

En una plaça es venien caixes fortes, algunes molt grans. També vam veure la zona on venen maquinària.  Però el que em va impressionar més va ser la zona de la llenceria i els vestits. Roba curta i ajustada, i la llenceria vermella, molt transparent.

Davant d’un aparador de llenceria hi havia una parella jove que dubtava si entrar o no, semblaven cohibits; quan nosaltres vammarxar els vaig veure que es decidien a entrar. També em va fer gràcia veure dones grans, mirant-se els aparadors i comprant peces extremades de roba interior. Em van explicar que les dones cara enfora són discretes però que en la intimitat, en les relacions amb la parella són molt desinhibides i participatives.

Nord oest d'Egipte (2011)-5. El Caire, mesquita i madrassa al-Azhar

La darrera mesquita que vam visitar es troba a la vora del mercat de Khan Khalili, és la mesquita i madrassa Al-Azhar

La mesquita d’al-Azhar és una de les mesquites més importants del Caire des del punt de vista històric, religiós i arquitectònic. Es troba al centre de l’antiga ciutat fatimita.

La primera fundació és del període fatimita, 970-972, i en el decurs dels segles ha sofert moltes modificacions. Des de la fundació ha funcionat gairebé sempre com a centre d’ensenyament, funció que encara conserva tot i que ara aquesta activitat, que atrau estudiants d’arreu del món, s’ha desplaçat a altres edificis, i la mesquita roman principalment com a centre religiós.

Al-Azhar es va fundar com a mesquita central de la nova ciutat d’al-Qàhira (el Caire). No porta ni el nom del seu fundador, el califa al-Muïzz (952-975), ni el de Jàwhar as-Siqil·lí, el militar que va portar a terme l’establiment de la nova ciutat i de la mesquita, com seria habitual. El califa al-Muïzz va entrar al Caire en el mes de ramadà de 973 i va dirigir la pregària en aquesta mesquita acompanyat de Jàwhar.

L’any 988 es va fundar una escola a la mesquita, i des de llavors al-Azhar ha sigut un important centre d’ensenyament i no únicament religiós. Era un centre xiïta que va passar hores baixes en l’època aiúbida (sunnita) fins que els mamelucs la van tornar a impulsar i és des d’aquella època que gaudeix de renom. Els professors no rebien cap mena de salari per la seva feina, molts d’ells eren pobres o bé tenien altres mitjans de subsistència.

El 1774 l’emir Muhàmmad Abu-dh-Dhàhab va impulsar la prestigiosa biblioteca, creada ja al segle XIV.

Poc després de la construcció van començar a fer-s’hi modificacions: el 1009, el califa al-Hàkim; el 1125, el califa al-Àmir i especialment el califa al-Hàfidh (1130-1149) que va aixecar una nova galeria d’arcades al voltant del pati central.

A l’època aiúbida va perdre la condició de mesquita del divendres, que va passar a la mesquita d’al-Hàkim.

A l’època dels mamelucs es van fer modificacions importants. El 1266 el soldà Bàybars I li va retornar l’oració del divendres. També va reconstruir totalment el minaret de l’entrada. El 1303 es van fer diverses restauracions motivades pel terratrèmol que va afectar la ciutat.

A la mateixa època s’hi van afegir tres madrasses: la primera, patrocinada per Bàybars II en 1309-1310, s’ha modificat posteriorment, la segona en 1339-1340 impulsada per l’emir Aqbughà, amb el seu minaret propi. La tercera de caràcter funerari, de l’època de Jàwhar al-Qanqabaí, aixecada el 1440.

L’any 1397 el soldà Adh-Dhàhir Barquq va fer construir un nou minaret, que es va haver de refer completament dos cops, el 1424 i encara més endavant. El soldà Al-Àixraf Qàit-bay (1468-1496) va aixecar un nou minaret. En 1510 el soldà Qànsawh al-Ghawrí (1501-1516) construeix el minaret doble, que encara es conserva.

En època otomana, també es van fer modificacions a la mesquita, notablement per obra del prolífic constructor Abd-ar-Rahman Katkhudà. L’any 1753 es va fer una important ampliació de la sala d’oracions, i es va afegir una nova façana amb una doble porta. També es van fer modificacions a les façanes secundàries i finalment hi va afegir el seu propi mausoleu.

Quan vam visitar aquesta madrassa hi havia un home vestit de civil, però amb una pistola sobresortint de la butxaca que ens anava seguint per tot arreu; quan vam preguntar qui era ens van dir que era de la policia, per a la nostra seguretat.

Ens van dir que en aquesta madrassa hi ha gent de tot arreu estudiant.

 




Nord oest d'Egipte (2011)-4. El Caire: mesquita d’Ibn Tulun

Una mica més enllà hi ha una altra mesquita que vam visitar, que m’ha sigut més fàcil d’identificar per la forma dels minarets, és la Mesquita d’Ibn Tulun.

La mesquita d’Ibn Tulun està situada a la ciutat antiga, entre la ciutadella i el Nil. Pot dir-se que és la mesquita més vella de la ciutat, entre les que es conserven sense modificacions destacades. Es va construir l’any 879; la mesquita d’Amr (641) és anterior, però ha estat molt reconstruïda. També és la mesquita més gran del Caire, per la superfície de terreny que ocupa.

La va fer construir el general Àhmad ibn Tulun, el primer governador tulúnida d’Egipte; aquesta mesquita es va convertir en un referent d’Orient i en una de les més importants de l’època. L’única part que ha estat sensiblement restaurada és el mihrab, que encara manté elements originals com l’arc, els suports i la composició general.

Àhmad ibn Tulun era originari de Bagdad, però de molt jove es va traslladar a Samarra. El 868 arriba al Caire com a representant del califa al-Mútazz (866-869); va trobar aquella capital, coneguda com al-Fustat, massa limitada per a les seves tropes i va fundar un nou assentament, al-Qataï, donant entrada a la dinastia tulúnida, independent, de fet, de Bagdad.

Al-Qataï es va projectar com una gran ciutat, amb tots els seus serveis, entre els quals la mesquita, seguint un model importat de Samarra. Aquella ciutat va ser arrasada el 905, i un dels pocs elements que es va conservar va ser aquesta mesquita.

A al-Fustat hi havia l’antiga mesquita d’Amr, del 641, però ja no servia a les necessitats d’Àhmad ibn Tulun. Una inscripció fragmentària original en un dels pilars del santuari porta el text de fundació i la data d’acabament, el 879; les obres havien començat tres anys abans.

Segons una llegenda la mesquita es va construir al lloc on l’arca de Noè va tocar terra després del diluvi, tot i que la tradició més estesa situa aquest esdeveniment al mont Ararat. Al costat de la mesquita també es va aixecar un palau, que hi comunicava directament.

Una inscripció fragmentària damunt l’entrada de la mesquita es refereix a restauracions fetes pel visir fatimita Badr al-Jamalí, el 1177. El seu fill, Al-Àfdal Kutayfat, patrocinava un mihrab.

En el període fatimita, la mesquita d’Ibn Tulun era una de les quatre en les quals el califa feia les oracions del divendres, les altres eren les d’al-Azhar, al-Hàkim i Amr.

El soldà mameluc Lajin hi va fer restauracions importants entre el 1296 i 1297. En aquell moment la mesquita estava abandonada, però una llegenda explica que gràcies a haver-li proporcionat refugi quan el perseguien els seus enemics, va decidir restaurar-la. La intervenció de Lajin inclogué el minaret, la font d’ablucions nova del pati, i la cúpula de fusta damunt el mihrab principal.

Lajin va impulsar l’ensenyament de les lleis islàmiques, i fins i tot l’ensenyament de medicina. Va afegir a la mesquita una escola primària per a nois, per a l’ensenyament de l’Alcorà. També va patrocinar una font pública. D’aquestes estructures addicionals, només s’ha conservat la font d’ablucions i la cúpula del mihrab.

Al segle XIII, quan la barriada havia caigut en decadència, la mesquita d’Ibn Tulun s’utilitzava com a caravanserrall per a pelegrins nord-africans en el seu camí cap a la Meca. Durant el segle XIV, un jutge va afegir-hi dos minarets als extrems de la sala d’oració principal; un d’aquests es va enderrocar, ja que havia perdut estabilitat. Al segle XIX s’utilitzava com a fàbrica, i més tard com a manicomi.

Està construïda amb maó excepte el minaret, que és de pedra. Les arcades que integren els pòrtics estan suportades per pilars en lloc de columnes. Es diu que el motiu pel qual en lloc de columnes de pedra s’utilitzessin pilars és que la mesquita la va projectar un arquitecte cristià i no volia que la cerca de tantes columnes portés a l’espoli de les esglésies que hi havia als voltants. El cert és que el sistema constructiu amb maons era emprat habitualment a Samarra i la zona mesopotàmica i que aquest edifici està directament inspirat en aquelles construccions. Hi ha dos parells de columnes de marbre d’estil romà d’Orient que flanquegen el mihrab, l’únic material obtingut per mitjà d’espoli en aquesta mesquita.

Les fonts d’ablucions originàriament no eren dins de la mesquita, es trobaven fora, al pati (ziyada), on estaven les latrines i fins i tot un lloc per a atencions mèdiques.

La font d’ablucions coberta per una cúpula i situada en el centre del pati la va fer afegir el soldà Lajin a finals del segle XIII. Originàriament hi havia una font en el centre, amb un rellotge de sol utilitzat pel muetzí per a la crida a l’oració, però va quedar destruïda pel foc l’any 986. La font d’ablucions actual porta una inscripció amb un text alcorànic relatiu a l’obligació de les ablucions.

El minaret es troba al costat oposat a l’alquibla, a la ziyada, una mica desplaçat de l’eix del mihrab principal. És una estructura de pedra, amb una arquitectura poc usual, amb una escala exterior i una part superior d’època mameluca. Aquest minaret és tema de controvèrsia entre els historiadors; alguns l’atribueixen a l'època del soldà Lajin i d’altres a la fundació de la mesquita. No es disposa de prou informació documental per poder determinar-ne la data amb més precisió.

Se sap que Àhmad ibn Tulun va fer un minaret amb una escala exterior, una característica de l’arquitectura de Samarra. La forma del minaret està explicada per una llegenda: Ibn Tulun estava assegut amb els seus oficials i d’una manera inconscient enrotllava un tros de pergamí al voltant del seu dit. Quan algú li va preguntar què feia, va respondre sense pensar que estava planejant la forma del minaret.

El minaret comença amb un cos de planta quadrada, més estret a la part central, amb l’escala exterior. Té uns finestrals dobles a cada costat. Més amunt, es torna a circular i acaba amb un cos de doble alçada amb cúpula, d’un estil inconfusiblement de l’època de Lajin. A Samarra, hi ha minarets que tenen l’escala exterior, però es construeixen de maó i són totalment circulars.

Els historiadors troben arguments a favor d’atribuir tota l’estructura a Lajin. Un dels arguments és que el minaret es va fer amb pedra mentre la resta de la mesquita és de maó. Una altra raó és que el pont que el comunica amb la mesquita té una connexió estranya, bloquejant una de les finestres, un error estètic que no hauria estat comès per l’arquitecte tulúnida. L’estil d'aquest pont, amb un arc de ferradura andalusí, i el dels dobles arcs al mateix minaret, s’atribueixen a finals del segle XIII, també la part superior amb una petita cúpula. A més, l’obra mostra un sistema constructiu unitari.

Ara bé, un viatger del segle X va dir que el minaret d’aquesta mesquita era de pedra. L’estil del pont i els arcs del minaret són efectivament tardans, d’un estil que es troba en la primera arquitectura mameluca. El pont no seria original i els arcs del minaret, que no tenen cap funció estructural, tampoc; formarien part d’una restauració plantejada amb pedra nova, en altres paraules, la restauració de Lajin.

El fet que el minaret s’aixequés de pedra no descarta que sigui l’original, almenys parcialment. A Egipte, a diferència de Mesopotàmia, els artesans feien construccions de pedra des de molt antic, i no és sorprenent que disposessin de la tècnica suficient per a aixecar un minaret de pedra. A més, tractant-se d’una estructura de pedra sòlida, sense una escala interior, és improbable que pogués tenir una vida curta. Si s’hagués enderrocat, els historiadors ho haurien esmentat, com ho van fer amb la destrucció de la font d’ablucions originària.

Els constructors medievals moltes vegades feien afegits a construccions anteriors; si Lajin hagués reconstruït totalment el minaret, hauria fet una construcció mameluca. El fet que es deixés l’escala exterior és un argument a favor de la supervivència de l’estructura original.

També destaquen que al conjunt li falten les proporcions harmonioses pròpies d’un edifici mameluc. La forma de la part superior, aliena a la resta de l’estructura, suggereix que el minaret que es veu actualment no es va fer en el mateix temps.

La mesquita d’Ibn Tulun té sis mihrabs que daten de diversos períodes. El principal, al mig de l’alquibla, és també el més gran. Té decoració d’estuc. Interiorment fou refet pel soldà Lajin; aquest mihrab és l'únic amb nínxol, els altres cinc són plans. N’hi ha un de petit a l’alquibla, del primer període mameluc, de manera que és possible que també sigui de l’època del soldà Lajin.

El nínxol d’oració més notable és el d’al-Àfdal Xahanxah, un visir del califa fatimita al-Mustansir. Està decorat en estuc i porta una inscripció en escriptura cúfica decorada amb una referència històrica al califa que el patrocinava. El que es veu és una còpia; l’original és al Museu Islàmic del Caire.

Al santuari, prop del pati, hi ha una plataforma de fusta amb columnes de marbre. És la dikka i s’utilitza per a recitacions alcoràniques, cants i crides a l’oració dins de la mesquita. Gairebé totes les mesquites posteriors tenen aquest element.

Un fris de fusta amb inscripcions alcoràniques ces troba al voltant de tota la mesquita, sota el sostre, en escriptura cúfica senzilla. Una tradició diu que aquesta fusta procedeix de l’arca de Noè, que es va aturar aquí; segons altres fonts, Ibn Tulun la va portar al Caire des d’Ararat.

A l’època medieval, es van construir algunes cases adossades als murs exteriors de la mesquita. La major part es van enderrocar el 1928, però se’n van deixar intactes dues de les més antigues. Originàriament eren dues estructures independents, però més endavant es va unir. Ara aquestes cases allotgen el Museu Gayer-Anderson, el general britànic que hi va viure fins al 1942.

Nord oest d'Egipte (2011)-3. El Caire: mesquita Al-Rifa’i i Mesquita i madrassa del soldà Hàssan

Al peu de la ciutadella hi ha un parell de mesquites més que vam visitar. Es troben a la mateixa plaça, i primer vam visitar la d’Al-Rifa’i i després la mesquita i madrassa de Hassan. Les fotografies estan ordenades, però no tinc clar quan passem d’una mesquita a l’altra. 

Mesquita Al-Rifa’i

La mesquita d’Al-Rifa’i es coneix també com la Mesquita Reial. També serveix com a mausoleu reial de la família de Muhàmmad Alí.

Està davant de la mesquita i madrassa del soldà Hàssan i es va dissenyar com un complement d’una estructura més antiga.

Aquesta nova mesquita formà part d’una gran campanya dels governants d’Egipte del segle XIX per a vincular-se a la glòria percebuda de períodes anteriors en la història islàmica d’Egipte i modernitzar la ciutat. La mesquita fou construïda al costat de dues grans places públiques i fora dels bulevards d’estil europeu construïts en la mateixa època.

La mesquita d’Al-Rifa’i es va construir en dues fases, entre el 1869 i 1912, quan finalment es va acabar. La va encarregar Khushyar Hanim, mare d’Ismaïl Paixà, al segle XIX, per a expandir i reemplaçar el zàuiya preexistent del sant islàmic medieval Ahmed al-Rifa’i. El zàuiya era un lloc de pelegrinatge per als vilatans que creien que la tomba tenia propietats curatives i místiques. Khushayer volia donar un doble propòsit a la nova estructura: casa per a relíquies del sufisme i mausoleu per a la família reial d’Egipte. En el transcurs de la construcció, l’arquitecte, el disseny i el propòsit van canviar.

El primer arquitecte va ser Hussein Fahri Paixà, cosí llunyà de la dinastia fundada per Muhàmmad Alí Paixà el 1803. Va morir durant la primera fase de la construcció, i el treball s’aturà després que Ismaïl Paixà abdiqués l’any 1880. Khushayar, la mecenes, va morir el 1885, i el treball no es va reprendre fins al 1905, quan Abbàs Hilmí II d’Egipte, ordenà acabar-la. El treball, el supervisà l’arquitecte hongarès Max Herz, cap del Comité per a la Conservació dels Monuments àrabs del Caire. Els minarets es van construir l’any 1909, i la mesquita es va acabar un parell d’anys més tard; va obrir al públic en el 1912.

La mesquita és el lloc de descans de Khushyar Hanim i el seu fill Ismaïl Paixà, així com d’altres membres de la família reial egípcia, inclòs el rei Faruk I, el darrer rei regnant d’Egipte. La mesquita va servir breument com a lloc de descans de Reza I de l’Iran, que va morir a l’exili a la Unió Sud-africana el 1944, i va ser retornat a l’Iran després de la Segona Guerra Mundial. Després de la Revolució islàmica, en el 1979, el van enterrar aquí al Caire. Part de la cambra funerària l’ocupa el fill de Reza I, Mohammad Reza Pahlavi, que va morir al Caire al juliol del 1980.

 Mesquita i madrassa del soldà Hàssan


La mesquita i madrassa de Hàssan és un dels principals monuments islàmics d’època mameluca de la ciutat del Caire; forma part del conjunt arquitectònic conegut com a Caire històric, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

El fundador d’aquesta casa fou un dels fills i successors d’an-Nàssir Muhàmmad ibn Qalàwun, el soldà an-Nàssir Hàssan, el qual va regnar en dues ocasions, primer entre el 1347-1351 i finalment entre 1354 i 1361. Quan va pujar al tron per primer cop només tenia tretze anys i el govern va estar en mans de l’emir Mànjaq, que va dirigir el país fins al 1350, quan Hàssan el va arrestar. Un any més tard, Hàssan fou empresonat i el poder va passar al seu germà as-Sàlih Sàlih, fins que el va poder recuperar de nou el 1354. El seu govern es va desenvolupar amb contínues confrontacions amb els emirs.

La construcció de la madrassa va començar el 1356 i es va inaugurar el 1361, poc abans del seu assassinat a mans de Yalbughà al-Umarí, cap de l’exèrcit. El seu cos es va amagar i mai més es va trobar, per això no reposa al gran mausoleu que es va aixecar al mateix edifici. La construcció es va acabar després de la seva mort i desaparició, el 1363.

Hàssan va ser un personatge força controvertit; ja en la seva època se li retreien aspectes del seu comportament, i també la gran despesa i malbaratament de mitjans que va representar aixecar aquest gran monument, el més costós dels que s’havien construït al Caire.

Aquesta mesquita i madrassa es va aixecar en el mateix lloc on trenta anys abans el seu pare havia bastit un gran palau; possiblement els fonaments de l’edifici actual siguin, en bona part, els de la construcció anterior.

La madrassa es va projectar amb quatre minarets, dos als extrems del mur de l’alquibla, a banda i banda del mausoleu, i dos més a la porta principal. Un dels minarets de l’alquibla va caure l’any 1659 i es va substituir l’any 1671 per un de més petit, que és el que es veu actualment.

Un cop eren enllestits els minarets de l’alquibla, va començar la construcció dels del portal. Un d’aquests va caure, l’any 1361, i provocà la mort de molts alumnes de la madrassa, això fou considerat un mal auguri; poc després, el soldà moriria assassinat.