Una mica més enllà hi ha una altra mesquita que vam visitar,
que m’ha sigut més fàcil d’identificar per la forma dels minarets, és la Mesquita d’Ibn Tulun.
La mesquita d’Ibn Tulun està situada a la ciutat antiga, entre
la ciutadella i el Nil. Pot dir-se que és la mesquita més vella de la ciutat,
entre les que es conserven sense modificacions destacades. Es va construir
l’any 879; la mesquita d’Amr (641) és anterior, però ha estat molt
reconstruïda. També és la mesquita més gran del Caire, per la superfície de
terreny que ocupa.
La va fer construir el general Àhmad ibn Tulun, el primer
governador tulúnida d’Egipte; aquesta mesquita es va convertir en un referent
d’Orient i en una de les més importants de l’època. L’única part que ha estat
sensiblement restaurada és el mihrab, que encara manté elements originals com
l’arc, els suports i la composició general.
Àhmad ibn Tulun era originari de Bagdad, però de molt jove es
va traslladar a Samarra. El 868 arriba al Caire com a representant del califa
al-Mútazz (866-869); va trobar aquella capital, coneguda com al-Fustat, massa
limitada per a les seves tropes i va fundar un nou assentament, al-Qataï,
donant entrada a la dinastia tulúnida, independent, de fet, de Bagdad.
Al-Qataï es va projectar com una gran ciutat, amb tots els seus
serveis, entre els quals la mesquita, seguint un model importat de Samarra.
Aquella ciutat va ser arrasada el 905, i un dels pocs elements que es va
conservar va ser aquesta mesquita.
A al-Fustat hi havia l’antiga mesquita d’Amr, del 641, però ja
no servia a les necessitats d’Àhmad ibn Tulun. Una inscripció fragmentària
original en un dels pilars del santuari porta el text de fundació i la data
d’acabament, el 879; les obres havien començat tres anys abans.
Segons una llegenda la mesquita es va construir al lloc on
l’arca de Noè va tocar terra després del diluvi, tot i que la tradició més
estesa situa aquest esdeveniment al mont Ararat. Al costat de la mesquita també
es va aixecar un palau, que hi comunicava directament.
Una inscripció fragmentària damunt l’entrada de la mesquita es
refereix a restauracions fetes pel visir fatimita Badr al-Jamalí, el 1177. El
seu fill, Al-Àfdal Kutayfat, patrocinava un mihrab.
En el període fatimita, la mesquita d’Ibn Tulun era una de les
quatre en les quals el califa feia les oracions del divendres, les altres eren
les d’al-Azhar, al-Hàkim i Amr.
El soldà mameluc Lajin hi va fer restauracions importants entre
el 1296 i 1297. En aquell moment la mesquita estava abandonada, però una
llegenda explica que gràcies a haver-li proporcionat refugi quan el perseguien
els seus enemics, va decidir restaurar-la. La intervenció de Lajin inclogué el
minaret, la font d’ablucions nova del pati, i la cúpula de fusta damunt el
mihrab principal.
Lajin va impulsar l’ensenyament de les lleis islàmiques, i fins
i tot l’ensenyament de medicina. Va afegir a la mesquita una escola primària
per a nois, per a l’ensenyament de l’Alcorà. També va patrocinar una font
pública. D’aquestes estructures addicionals, només s’ha conservat la font
d’ablucions i la cúpula del mihrab.
Al segle XIII, quan la barriada havia caigut en decadència, la
mesquita d’Ibn Tulun s’utilitzava com a caravanserrall per a pelegrins
nord-africans en el seu camí cap a la Meca. Durant el segle XIV, un jutge va
afegir-hi dos minarets als extrems de la sala d’oració principal; un d’aquests
es va enderrocar, ja que havia perdut estabilitat. Al segle XIX s’utilitzava
com a fàbrica, i més tard com a manicomi.
Està construïda amb maó excepte el minaret, que és de pedra.
Les arcades que integren els pòrtics estan suportades per pilars en lloc de
columnes. Es diu que el motiu pel qual en lloc de columnes de pedra
s’utilitzessin pilars és que la mesquita la va projectar un arquitecte cristià
i no volia que la cerca de tantes columnes portés a l’espoli de les esglésies
que hi havia als voltants. El cert és que el sistema constructiu amb maons era
emprat habitualment a Samarra i la zona mesopotàmica i que aquest edifici està
directament inspirat en aquelles construccions. Hi ha dos parells de columnes
de marbre d’estil romà d’Orient que flanquegen el mihrab, l’únic material
obtingut per mitjà d’espoli en aquesta mesquita.
Les fonts d’ablucions originàriament no eren dins de la
mesquita, es trobaven fora, al pati (ziyada), on estaven les latrines i fins i
tot un lloc per a atencions mèdiques.
La font d’ablucions coberta per una cúpula i situada en el
centre del pati la va fer afegir el soldà Lajin a finals del segle XIII.
Originàriament hi havia una font en el centre, amb un rellotge de sol utilitzat
pel muetzí per a la crida a l’oració, però va quedar destruïda pel foc l’any
986. La font d’ablucions actual porta una inscripció amb un text alcorànic
relatiu a l’obligació de les ablucions.
El minaret es troba al costat oposat a l’alquibla, a la ziyada,
una mica desplaçat de l’eix del mihrab principal. És una estructura de pedra,
amb una arquitectura poc usual, amb una escala exterior i una part superior
d’època mameluca. Aquest minaret és tema de controvèrsia entre els
historiadors; alguns l’atribueixen a l'època del soldà Lajin i d’altres a la
fundació de la mesquita. No es disposa de prou informació documental per poder
determinar-ne la data amb més precisió.
Se sap que Àhmad ibn Tulun va fer un minaret amb una escala
exterior, una característica de l’arquitectura de Samarra. La forma del minaret
està explicada per una llegenda: Ibn Tulun estava assegut amb els seus oficials
i d’una manera inconscient enrotllava un tros de pergamí al voltant del seu
dit. Quan algú li va preguntar què feia, va respondre sense pensar que estava
planejant la forma del minaret.
El minaret comença amb un cos de planta quadrada, més estret a
la part central, amb l’escala exterior. Té uns finestrals dobles a cada costat.
Més amunt, es torna a circular i acaba amb un cos de doble alçada amb cúpula,
d’un estil inconfusiblement de l’època de Lajin. A Samarra, hi ha minarets que
tenen l’escala exterior, però es construeixen de maó i són totalment circulars.
Els historiadors troben arguments a favor d’atribuir tota
l’estructura a Lajin. Un dels arguments és que el minaret es va fer amb pedra
mentre la resta de la mesquita és de maó. Una altra raó és que el pont que el
comunica amb la mesquita té una connexió estranya, bloquejant una de les
finestres, un error estètic que no hauria estat comès per l’arquitecte
tulúnida. L’estil d'aquest pont, amb un arc de ferradura andalusí, i el dels
dobles arcs al mateix minaret, s’atribueixen a finals del segle XIII, també la
part superior amb una petita cúpula. A més, l’obra mostra un sistema
constructiu unitari.
Ara bé, un viatger del segle X va dir que el minaret d’aquesta
mesquita era de pedra. L’estil del pont i els arcs del minaret són efectivament
tardans, d’un estil que es troba en la primera arquitectura mameluca. El pont
no seria original i els arcs del minaret, que no tenen cap funció estructural,
tampoc; formarien part d’una restauració plantejada amb pedra nova, en altres
paraules, la restauració de Lajin.
El fet que el minaret s’aixequés de pedra no descarta que sigui
l’original, almenys parcialment. A Egipte, a diferència de Mesopotàmia, els
artesans feien construccions de pedra des de molt antic, i no és sorprenent que
disposessin de la tècnica suficient per a aixecar un minaret de pedra. A més,
tractant-se d’una estructura de pedra sòlida, sense una escala interior, és
improbable que pogués tenir una vida curta. Si s’hagués enderrocat, els
historiadors ho haurien esmentat, com ho van fer amb la destrucció de la font
d’ablucions originària.
Els constructors medievals moltes vegades feien afegits a
construccions anteriors; si Lajin hagués reconstruït totalment el minaret,
hauria fet una construcció mameluca. El fet que es deixés l’escala exterior és
un argument a favor de la supervivència de l’estructura original.
També destaquen que al conjunt li falten les proporcions
harmonioses pròpies d’un edifici mameluc. La forma de la part superior, aliena
a la resta de l’estructura, suggereix que el minaret que es veu actualment no
es va fer en el mateix temps.
La mesquita d’Ibn Tulun té sis mihrabs que daten de diversos
períodes. El principal, al mig de l’alquibla, és també el més gran. Té
decoració d’estuc. Interiorment fou refet pel soldà Lajin; aquest mihrab és
l'únic amb nínxol, els altres cinc són plans. N’hi ha un de petit a l’alquibla,
del primer període mameluc, de manera que és possible que també sigui de
l’època del soldà Lajin.
El nínxol d’oració més notable és el d’al-Àfdal Xahanxah, un
visir del califa fatimita al-Mustansir. Està decorat en estuc i porta una
inscripció en escriptura cúfica decorada amb una referència històrica al califa
que el patrocinava. El que es veu és una còpia; l’original és al Museu Islàmic
del Caire.
Al santuari, prop del pati, hi ha una plataforma de fusta amb
columnes de marbre. És la dikka i s’utilitza per a recitacions alcoràniques,
cants i crides a l’oració dins de la mesquita. Gairebé totes les mesquites
posteriors tenen aquest element.
Un fris de fusta amb inscripcions alcoràniques ces troba al
voltant de tota la mesquita, sota el sostre, en escriptura cúfica senzilla. Una
tradició diu que aquesta fusta procedeix de l’arca de Noè, que es va aturar
aquí; segons altres fonts, Ibn Tulun la va portar al Caire des d’Ararat.
A l’època medieval, es van construir algunes cases adossades
als murs exteriors de la mesquita. La major part es van enderrocar el 1928,
però se’n van deixar intactes dues de les més antigues. Originàriament eren
dues estructures independents, però més endavant es va unir. Ara aquestes cases
allotgen el Museu Gayer-Anderson, el general britànic que hi va viure fins al
1942.
