19 de maig 2018

Turquia 11. Lícia. Uçagiz i illa de Kekova. Simena.

Vam arribar a Uçagiz a la tarda just quan començava a ploure. És un petit poble de pescadors que en aquesta època de l’any estava molt mort. Pels restaurants que hi ha a la vora del port sembla que a l’estiu hi deu haver més afluència de gent. L’hotel on estàvem era molt bàsic. 

Aquí hi havia hagut una població anomenada Teimiussa, de la que no se’n sap massa cosa. No s’han trobat monedes encunyades aquí. Hi ha una necròpolis amb tombes en les que s’han trobat inscripcions lícies que daten del segle IV a. C. i en les que s’indica que els difunts eren de les ciutats de Myra i de Cyaneae. Es pensa que devia ser una població petita i depenent d’aquestes dues ciutats més importants. 

Vam anar cap a la necròpolis però plovia bastant i el camí estava ple de vegetació; no sembla que les visiti gaire gent. Aquella tarda vaig veure les de més avall i de seguida me’n vaig entornar cap a l’hotel. Al matí següent, amb millor temps les vaig poder veure millor. 

Hi ha alguna tomba tallada a la roca, una cambra funerària amb l’entrada com si fos la d’una casa. Aquestes són les més antigues. Després hi ha alguns sarcòfags del període romà, tallats també en pedra. 

Vam sopar en un local no massa lluny de l’hotel, però per arribar fins allà ja arribaves xop. Allà s’estava calent i era acollidor. El menjar molt bo, I com per totes aquestes terres, es pot prendre el vi de la regió que està força bo. En uns llocs millor que en altres, però es deixa beure. 

En aquest recorregut per Lícia i Pamfília no tenia la sensació d’estar a Turquia, era un altre mon, estava més en el passat, el mon romà i grec. 

Va estar plovent tota la nit i al matí el cel estava net de núvols i feia bon dia, un tant ventós i fred. Vaig poder donar una volta pel poble, que és molt petit i tranquil; cases petites, un supermercat, una mesquita, els restaurants tancats... 

És agradable passejar per aquí. Hi ha coses curioses, com una casa que fa servir una rentadora vella com a jardinera. 

Cap a mig matí vam agafar una embarcació per anar a la illa que hi ha just al davant, la illa de Kekova,on hi havia l’antiga població de Simena. 

Kekova en turc vol dir “la plana de la farigola”. La badia de Gokkaya, on es troba Uçagiz i l'illa de Kekova, és zona protegida des de l’any 1990,i és que hi ha dos assentaments antics, Teimiussa (Uçagiz) i Simena. 

El trajecte fins a l'illa és curt. La ciutat antiga de Simena es troba en aquesta illa. Aquí es fusiona la historia antiga, la medieval i la moderna. 

Els cavallers de Rodes es van instal·lar en aquesta illa on hi havia un petit poble de pescadors. Van construir el castell a la part alta de la illa, sobre les restes d’una població Lícia. El castell i cases de la ciutat medieval es conserven encara. 


L’ordre de cavalleria de Sant Joan de l’hospital de Jerusalem o dels hospitalers. es va fundar en el 1048. L’any 1310 van conquerir l’illa de Rodes i es van anomenar els Cavallers de Rodes. Va ser una institució que tenia força riquesa. 

El teatre que hi ha a l’interior de la ciutadella és el teatre romà més petit de tota la costa Lícia. Hi cabien unes 300 persones. Realment és molt petit. 

Sortint del castell hi ha la necròpolis lícia. Està molt ben situada, sobre el turó i amb vistes a la badia. La vista tant des del castell com des d’aquí és molt agradable. De baixada es passa per carrerons estrets i cases en pedra. La gent de per aquí està en forma, per pujar i baixar cada dia per aquest pendents. Són gent amable i molt expressiva, encara que tan sols ens comuniquem per gestos. 

Una de les vistes més espectaculars és la d’un sarcòfag típic lici, que sobresurt de l’aigua. I és que la ciutat de Simena està mig submergida. En el segle II d. C. hi va haver un terratrèmol que va fer cedir el terreny i la zona residencial de la ciutat va quedar sota l’aigua. 

En dies en que el mar està tranquil, es pot veure a través de l’aigua les restes de les cases. He vist fotografies espectaculars: columnes, escales, restes de cases.... Nosaltres no vam tenir sort; estava molt mogut i no es veia res, tot i que l’aigua està molt neta. 

He llegit que la ciutat tenia uns banys i que queden les restes, on les que hi ha una inscripció en la que s’indica que era un regal que feia la població de diferents ciutats de la confederació Lícia a l’emperador Tito. 

Amb la barca, vorejant la costa s’arriba a una altra zona de la ciutat, en la que queda també alguna paret en peu. 

El paisatge és molt bonic i et fas una idea de que devia ser genial viure en aquell indret. En aquest barri residencial hi ha una platja, força protegida del vent.... 

Acabat el recorregut aquàtic per la badia vam tornar a Uçagiz i vam dirigir-nos en cotxe cap a Kas.

06 de maig 2018

Turquia_10. Lícia. Mira (Myra)

L’antiga ciutat Lícia de Mira o Myra, es trobava en una plana al·luvial molt fértil a la riba del riu Myros i propera a la costa del mar egeu. Moltes de les restes arqueològiques estan cobertes per sediments ja que es troba en una plana al·luvial que actualment es verda i fèrtil, plena de camps de tomàquets. Antigament es pensa que també estava cultivada i que segurament era un cultiu extens dedicat a el comerç d’exportació i cap a l’interior del territori Lici. 

No se sap quan es va fundar la ciutat. Abans dels segle I a. C. no hi ha cap referencia escrita sobre aquest lloc. Va ser en aquest segle quan s’anomena que forma part de les sis ciutat més importants que formaven part de la lliga Lícia. Ara be s’han trobat restes d’una muralla defensiva del segle V a. C. que indiquen que ja era un nucli urbà en aquell temps. 

L’origen del seu nom és desconegut, però s’associa a la paraula grega, mirra. En l’època de la lliga lícia devia tenir una altre nom. El curiós es que no se sap que hagués tingut producció de mirra. 

Artemisa Eleuteria era la divinitat protectora de la ciutat tot i que també es rendia culte a Zeus. Atenea i Tique. La ciutat tenia un temple dedicat a Artemisa que diuen que era la construcció lícia més impressionant, amb jardins, columnates i un altar dedicat a la deessa. No en queda res, sembla que per culpa de Sant Nicolau, que quan era el bisbe d ela ciutat en el seu zel per erradicar el paganisme va fer destruir tots els temples pagans. 

L’emperador de roma i la seva esposa Agripina van visitar la ciutat l’any 18 d. C. i es van erigir estàtues d’ells en el seu honor, en el port de la ciutat que es troba a 5 Km, el port d’andriace. 


Sant Pau va passar per aquí, aproximadament l’any 60 d. C. de camí cap a Roma, després d’haver estat empresonat a Jerusalem acusat d’haver incitat a la revolta. 

Andriace era un port important sobretot pels vaixells egipcis que passaven per la zona. El gra que utilitzaven els romans provenia d’Egipte. Venia d’Alexandria en vaixell i després es distribuïa en vaixells més petits per Lícia i l’imperi romà. En aquell temps, en els vaixells que transportaven gra cap a Roma també hi anaven passatgers. Era un d’aquests vaixells el que va agafar Sant Pau en el seu viatge. 

Com en les altres ciutats que hem visitat, l’emperador Adrià també va visitar Mira l’any 131 d. C. i va fer construir un gran graner al port d’Andriace amb set sales decorades amb representacions d’ell i la seva dona que el va acompanyar en el viatge. 

L’any 542 d. C. Anatòlia va patir terribles plagues i a la ciutat de Mira un terç de la població va morir. 

En l’època bizantina, l’emperador Teodosi II va convertir Mira en la capital de Lícia, categoria que va preservar fins que l’any 808 d. C. va patir el setge de les tropes del califa Harun ar-Rashid i va acabar sent ocupada. 

La decadència i abandonament de la ciutat va començar en el segle XI, propiciat pels atacs pirates, inundacions i terratrèmols. La població va desplaçar-se a altres llocs més protegits. 

Les dues atraccions principals són l’amfiteatre (o teatre) greco-romà que és el mes gran dels que es troben a Lícia i les tombes excavades a la roca. La resta de la ciutat no s’ha excavat i està coberta de sediments. 

Prop del teatre es troben blocs de pedra amb mascares, representant diferents emocions i expressions. Hi ha restes de construccions, pedres amb gravats i relleus molt elaborats. 

Em van fer gràcia els seients de les autoritats, una mena de sofàs de pedra, amb els braços tallats en formes animals. 

El terratrèmol de l’any 141 d. C. també va afectar a aquesta ciutat, com ja havíem vist en altres. El teatre va quedar molt malmès i es va reconstruir. 

Tota la plana està coberta de plàstics, dels hivernacles; tant en el passat com ara s’aprofita la riquesa del terreny per dedicar-la al cultiu. 

El teatre està al peu de la muntanya i per sobre, en la roca, es poden veure les tombes excavades i tallades en la mateixa muntanya. 

Tenen una entrada com si fos la porta d’entrada d’un temple. Impressiona veure tota la roca foradada. La majoria d’aquestes tombes son del segle IV a. C. Diuen que a l’interior hi ha relleus en que es representa la vida del difunt. Actualment no hi deixen accedir. 

Son tombes de l’època Lícia. Una de les més conegudes és la dels lleons, o la tomba pintada; aquest nom l’hi ve de que quan l’explorador Fellows la va veure en el seu viatge l’any 1840 encara preservava els colors ben vius dels frescos, vermell, blau i groc.

Turquia_9. Lícia. Església de Sant Nicolau de Mira (Demre).

Vam tornar cap a la costa per aturar-nos a la ciutat moderna de Demre on vam dinar i després vam visitar l’església de Sant Nicolau. 

Nicolau de Mira es pensa que va néixer a Patara, una població de la regió d’Anatòlia cap a l’any 270. La seva era una família cristiana benestant però va quedar orfe de ben petit. Va dedicar la riquesa que havia heretat a ajudar als pobres. De jove va deixar el seu poble per anar a Mira, prop de la ciutat actual de Demre on es va fer sacerdot i més tard va ser nomenat bisbe. 

Va ser perseguit i empresonat per Dioclecià en el 305 i alliberat vuit anys més tard per Constantí I. Va morir l’any 343 d. C. a Mira i va ser enterrat a la catedral. En la seva tomba s’hi va formar un líquid que és una relíquia del sant, i a la que se l’hi atribuïen poders sobrenaturals o miracles, i és el que va fer créixer el culte i veneració a sant Nicolau. Va morir el dia 6 de desembre i per això aquesta és la data de la celebració d’aquest sant, data que en el calendari Julià correspon al 19 de desembre. Més tard les seves restes es van traslladar a Itàlia. 

Sempre va vetllar pels interessos de la població, i és venerat tant per catòlics com per ortodoxes. Se l’hi atribueixen diversos miracles. 

A l’edat mitja era un dels tres patrons dels mariners i navegants. 


Buscant informació d’aquest sant descobreixo que havia tingut una capella a la platja de Barcelona. N’hi ha (o n’hi havia hagut) d’altres a diferents ports de Catalunya. A més a Barcelona prop de les drassanes es va construir un hospital dedicat a aquest sant, on hi anaven els que arribaven de fora. 

Hi ha moltes llegendes al voltant de la seva bondat i de la seva vida. També hi ha al menys tres histories que expliquen com algú molt pobre, en un moment clau de la seva vida, es troben de cop amb una bossa d’or que els hi resol el problema. Diuen que aquestes bosses havien entrat per una finestra oberta i havien caigut sobre uns mitjons o unes sabates. I d’aquí va sorgir la tradicio de sant Nicolau. 

Una de les histories més antigues en les que es parla de la seva protecció als nens va ocórrer després de la seva mort. A Mira estaven celebrant una festa quan van ser atacats per una banda de pirates cretenses. Van robar tresors de l’església de Sant Nicolau i quan estaven ja sortint del poble van agafar un dels nois del poble per convertir-lo en esclau de l’emir. El noi tenia que atendre a l’emir i els seus convidats, i com que no entenia la seva llengua no representava cap perill pel governant estar parlant davant d’ell. Va treballar durant un any fent de criat, servint les begudes en copes d’or. 

Pels pares del noi que tan sols tenien aquest fill l’any va passar molt lentament. Quan s’apropava la celebració de Sant Nicolau la mare va decidir que no volia participar en la festa ja que per ells era un dia de tristesa. La van convèncer de que venerés al sant a casa seva i l’hi pregués pel seu fill. 

Mentre la dona pregava el noi que estava servint a l’emir es va trobar transportat fora del palau i molt espantat es va trobar davant seu a sant Nicolau que el va portar de tornada a casa seva a Mira. Com que en el moment en que el sant el va rescatar estava servint vi a l’emir encara duia la copa d’or a les mans quan va aparèixer a casa seva. 

Hi ha moltes altres histories que justifiquen que se’l consideri el patró dels nens i els joves. 

Com ja he dit se’l considerava el patró dels mariners perquè hi ha diverses histories també en les que se’l relaciona amb el mar. Quan era jove va fer un pelegrinatge a terra santa i quan tornava per mar van trobar-se amb una gran tempesta. La tripulació estava molt espantada i no aconseguien controlar l’embarcació. Entre tant, Nicolas estava pregant i de cop les onades i el vendaval es van aturar i el mar va recuperar la calma. 











La tomba de sant Nicolas a Mira es va convertir en un centre de pelegrinatge. Però les guerres i les revoltes i atacs que hi havia a la regió dificultaven sovint als cristians arribar fins aquí. És per això que van decidir que es calia que la tomba del sant estes en algun lloc més accessible, tant per motius religiosos com comercials i es va traslladar a Itàlia, a Bari. 

El trasllat es va fer l’any 1087 i es va construir una església amb una cripta en la que es van dipositar les seves restes. En una altra web trobo que van robar els ossos, o sigui que no sembla que s’hagués arribat a cap acord amb la població local. 


La basílica on va estar enterrat els primers segles estava a les afores de la ciutat de Mira, que ara és la ciutat de Demre. La basílica tenia tres naus i un absis. Va ser reconstruïda en el segle VI per l’emperador Justinià i després altre cop en els segles VIII i IX. La darrera reconstrucció es va fer a començaments del segle XX pagada pel tsar Nicolas II. 

De fora no hi ha forma de veure com era l’església ja que està coberta amb un sostre suportat en barres metàl·liques... vaja que antiestètic total. Ara be, l’interior és impressionant per les pintures. Com a estructura està bastant feta malbé, però els frescos i els mosaics del terra valen molt la pena.

05 de maig 2018

Turquia_8. Lícia. Arykanda.

Ens dirigim cap a l’interior per arribar al recinte arqueològic d’Arykanda, que es troba en una zona muntanyosa. 

Aquesta antiga ciutat lícia està distribuïda en 5 terrasses esglaonades en el vessant d’una muntanya d’uns mil metres d’alçada. És un indret molt tranquil i no hi havia ni un sol turista. 

El nom de la ciutat sembla que té el seu origen en l’Anatòlia de l’edat del bronze; és per això que es considera que és una de les ciutats lícies més antiga. Les restes que es veuen corresponen a la ciutat que hi havia entre el segle VI a. C. i el III d. C. 


A l’igual que les altres ciutats que hi ha en aquesta zona va estar sota control persa en el segle V a. C. i l’any 333 a. C. Alexandre Magne la va conquerir. L’àgora em sembla que es va construir en aquesta època. Al centre de la plaça hi havia un temple dedicat a la deessa Tique; el seu nom en grec vol dir bona sort. En l’època romana se la coneixia com la deessa de la fortuna. Era la protectora de la ciutat i duia una corona que representava una muralla. 

Segons els objectes trobats s’ha vist que en aquesta ciutat es va rendir culte a diverses divinitats del panteó grec. 

La ciutat tenia dos necròpolis; hi ha les restes de diversos monuments funeraris, temples-tomba i també algunes tombes excavades a la roca. 

El teatre i l’estadi és el que està més ben conservat, i es troben a les terrasses més altes, amb el que la vista és impressionant. 

El teatre es va construir en el segle I a. C. i té 20 files dividides en 7 seccions. Al final de cada secció hi ha uns forats que és on es col·locaven els pals que subjectaven el tendal que protegia al públic del sol. 

L’estadi queda una mica per sobre del teatre i es va construir uns anys abans, en el període hel·lenístic. Recorda una pista d’atletisme, molt allargada i estreta ( 106 metres de llarg per 17 metres d’amplada). Només hi havia seients en un cantó, amb el que es tenia vista sobre la pista i al fons les muntanyes. 

Hi havia també un odèon construït en el segle II d. C.; sempre m’ha intrigat la diferencia entre odèon i teatre. Així que tiro ma de la wikipedia i m’entero de que és més petit que el teatre i que estava cobert, ja que es feia servir per audicions musicals, de forma que tingui una millor sonoritat. 

L’odèon que hi havia aquí diuen que presentava una decoració esplèndida, i que parets i seients estaven recoberts de marbre de colors. Aquí es va trobar una figura de l’emperador Adrià, que era esta al museu d’Antalya. 

La ciutat tenia set cases de banys de diferents mides. Hi ha les restes d’alguna d’elles. Prop d’una d’elles hi havia una font des d’on es canalitzava l’aigua cap a un parell de cisternes, que era la reserva de la ciutat. 

Hi ah construccions de diferents èpoques. Unes de l’època de l’emperador Claudi, cap al 43 d. C.; més tard, en l’època de Trajà, cap a l’any 100 es va construir un temple dedicat al culte imperial. 

L’any 141 hi va haver un terratrèmol i es van renovar algunes construccions. 

El cristianisme va arribar aquí en el segle III; dos segles més tard el temple dedicat als emperadors es va convertir en basílica i després va ser el palau del bisbe. Es conserven alguns mosaics i restes de pintura en alguna paret. 

Arykanda va estar en funcionament fins al segle VI d. C. quan la gent va començar a marxar cap a altres poblacions veïnes. 

La visita d’aquesta ciutat val molt la pena. Moltes de les restes que es veuen no recordo el que eren, però no importa massa. És l’entorn, la tranquil·litat, la bellesa del lloc. Hi ha una sèrie d’habitacions amb mosaics força ben conservats, i a mida que vas pujant guanyes en vistes i vas trobant restes d’edificis en pedra, alguns amb relleus i gravats, i em resulta una mica més fàcil que en altres llocs imaginar-la en plena activitat. 

Des de dalt de tot, on hi ha l’estadi, la vista del teatre és genial. Més amunt, si no recordo malament hi havia més tombes, però ja no hi vaig pujar. 

Al peu de la muntanya és on es troba la font d’aigua que abastia a la ciutat i que es considera que té propietats beneficioses per la salut. La gent ve aquí amb garrafes per endur-se’n aigua i això ha fet que s’hi instal·lin paradetes i botiguetes on venen productes locals, com tamarinde, olives, oli... 

Jo vaig aprofitar a comprar una crema hidratant d’oli d’oliva que em va anar molt be, ja que m’havia cremat una mica amb el sol. En contra del que podria semblar no era excessivament greixosa. Em va sorprendre que sense regatejar ni res em rebaixessin el preu. Com que no hi havia turisme baixen els preus per tenir algun guany.