Illes Bijagós_2. Bubaque

Vam continuar el nostre trajecte cap a la illa de Bubaque. A l’igual que passa amb Bolama, la illa i la població més important duen el mateix nom. El trajecte d’una aproximadament una hora i quart. 

Bubaque és la capital comercial de l’arxipèlag de les Bijagós i també és la illa que comunica amb totes les altres. És el centre neuràlgic de l’arxipèlag. 

En línies generals aquesta població té un carrer que va del port cap a l’interior i un o dos transversals. Ja només arribar es veu més vida que a Bolama, més animació i també és més gran. 

Vam sortir a donar una volta abans de que es fes fosc. Aquí hi ha més allotjaments i ressorts que a Bolama i també força més gent pel carrer, especialment a la que t’apropes cap al port. 

Bubaque també havia sigut una ciutat colonial portuguesa, però aquí tampoc estan ben conservats els edificis d’aquella època. Els pocs que vaig veure estaven gairebé en ruïnes. 

No es triga gaire estona en creuar el poble, així que després d’aquest primer contacte amb Bubaque vam anar al Saldomar, a beure alguna cosa tot contemplant la posta de sol. És un lloc molt agradable i el seu propietari és encantador. Si no estic confosa té un parell d’habitacions i un petit restaurant. Aquell vespre vam reservar per anar-hi l’endemà a sopar. 

Quan vam arribar a l’hotel ens van dir que abans de sopar podríem gaudir d’un espectacle de danses tradicionals bijagós. A part del nostre grup hi havia unes cinc o sis persones més. En conjunt no érem massa gent. Va ser curiós de veure, tot i que en aquell moment encara no sabíem gran cosa de la seva cultura bijagós i a mi em costava entendre l’escenificació. 

Hi ha molts tipus de danses, segons en quina cerimònia es realitzen i si són danses masculines o femenines. Les danses bijagós de les diferents illes tenen característiques comuns, però sovint hi ha algun toc distintiu segons en quina illa es balla. 

Aquell dia, sense saber gairebé res de les danses típiques d’aquí, tan sols podia observar: els músics vestien amb els colors típics de moltes banderes africanes: vermell, verd i groc. I els dansaires duien una sèrie de guarniments al cap i pel cos simulant animals. Em recordava algunes danses que havia vist a Benin. 

En moltes danses els ballarins representen animals; si no estic confosa cadascú pot escollir l’animal que vol, amb el que se sent més identificat per la seva forma de ser, o be per la tradició familiar. 

La dansa representa els moviments i comportament de l’animal al que s’està imitant. Per tal de que sigui ben visual duen una sèrie de complements, al cap i el cos que permet identificar-lo. 

Alguns dels animals més habituals que es representen són: la vaca, que pot dur banyes o no, el peix serra, el tauró i el tauró martell. Menys freqüent és la representació de l’hipopòtam, la gasela o el llangardaix. 

En totes les danses, tant masculines com femenines, els dansaires s’unten el cos amb oli de palma. 

En les danses femenines, les dansaires duen faldilles que es diferencien segons l’edat. Les nenes i noies joves porten una faldilla curta de tres colors, mentre que les dones adultes duen una faldilla més llarga i d’un sol color. 

En la societat bijagó el pas d’infant a adult és en diferents etapes, cadascuna d’elles té els seus rituals, una durada diferent i la dansa de canvi d’etapa. 

Els nois, en la fase cadene, que dura uns 18 mesos, recullen vi de palma i l’ofereixen als nois que estan en la fase següent per tal que els hi mostrin el camí a seguir. En aquest període els joves passen dos o tres dies vivint en cadascuna de les tabanques (poblats) de la seva illa. En cada tabanka hi ha el “regulo o balobero” que comparteix coneixements amb ells. 

En les cerimònies cadene els animals que es representen són la vaca, el peix serra i el peix martell. Quan un dansaire representa un vedell vol dir que aquest noi esta en l’etapa d’aprenentatge dins de la societat. 

La cerimònia final d’aquesta etapa és conjunta entre tots els joves de les diferents tabanques que estan en la mateixa fase. En el ball es col·loquen els dansaires en una fila davant per davant d’una altra formada per quatre homes amb un tambor i dones de la fase campune. 

L’etapa següent és la canhocan. En aquesta fase en el ball es prioritza la representació de la força de l’animal. Habitualment s’escull el tauró, ja que es considera que és l’espècie animal més forta de les que habiten en el mar. 

Una altra representació habitual és la serp pitó, ja que simbolitza la saviesa de la selva. Per representar aquesta serp el dansaire es posa una màscara amb diverses cares, entre les que hi ha cares d’home, de serp i d’altres animals. El ball és similar al de la fase anterior, però canvien les vestimentes. El moment central de la dansa és quan ballen en cercle: els dansaires protegint als que queden a l’interior del cercle. Representa que són els defensors de la tabanka. Porten un escut al braç que reafirma el seu paper de protectors dels habitants del poblat. 

L’escut el porten també en la cerimònia de pas a la fase cabaro que és la següent. El pas a la fase cabaro té un ball característic que varia segons les illes. A l’illa de Formosa i la de Uno generalment es representa a la vaca, que tant pot dur banyes com no. 

Quan es sacrifica una vaca generalment es fa com a símbol de prosperitat econòmica. Quan es representa en una dansa simbolitza la valentia i coratge, que són trets fonamentals que han de tenir els homes bijagós. 

En els rituals hi ha diversos instruments de percussió: el tambor, la carbassa i el bombolon. Si ho he entès be, el tambor es toca per la dansa individual, i el ritme és diferent per cada dansaire. Quan es toca la carbassa és pel ball en grup. El bombolon no tinc clar quan es toca. El toc del tambor representa a la natura; és el sistema de comunicació. És el més important. 

També hi ha danses femenines però no totes estan associades a canvis d’etapa cap a la fase adulta. La dansa cundere té un sentit social, molts cops s’utilitza en compromisos matrimonials. 

En la fase campune la noia soltera i verge gaudeix de gran llibertat ja que no té responsabilitats ni compromisos envers la societat. És en aquesta fase quan les noies ballen la dansa cundere. Es vesteixen amb la faldilla curta i hi ha una que canta i les altres fan de cor. Tan sols s’acompanya amb el ritme de tambors petits, tocats per tres dones. Poden unir-se altres dones al ball però deixant espai separat a les ballarines joves. Els homes no hi poden participar, tan sols miren. 

La dansa uan-ne la ballen les noies de la fase campune i les cadjona. Per preparar aquesta cerimònia hi ha alguna noia més gran, que pot ser una germana, que les ajuda amb el vestuari i la decoració del cos. 

Les cerimònies cabaro de les dones, s’assemblen una mica a les de la mateixa etapa pels homes. S’hi representa la força i per això el cap de vaca. Aquest cap pot anar agafat per una corda, que subjecta un home, que pot ser la parella, l’enamorat o el germà de la dona que balla. 

L’última etapa cerimonial femenina correspon a la cadjona. Passen aquesta etapa les dones que tenen un major reconeixement o respecte per part de les altres dones. Esta associada a les cerimònies sagrades pels difunts. En aquesta etapa i el seu ball ritual no es potencia la bellesa de la ballarina sinó el respecte que ha adquirit per part de la societat. 

El ritual d’iniciació és fonamental pels bijagós. S’anomena fanado. Aquest ritual és diferent pels nois i les noies. 

Els nois passen diversos mesos en el bosc i no poden explicar el que passa en el bosc durant aquest procés quan tornen al poble. Quan tornen al poble es fa una gran cerimònia. 

Per les noies aquesta iniciació es fa entre els 17 i 25 anys i s’anomena garandesa. Es vesteixen de forma tradicional bijagó, es posen collarets i altres guarniments i passen un breu període de temps al bosc, però la resta del període d’iniciació van a les diferents tabanques de la illa on viuen, i allà dansen i canten. 

En els pobles les noies s’allotgen en els balobas, que és l’espai sagrat pels bijagós, l’equivalent a un temple, que es troba al centre de la tabanka. És aquí on es pot connectar amb els esperits. La gent ve aquí a pregar, a demanar salut, treball o el que necessiti. Aquí també és on es fan les cerimònies col·lectives: per les collites, les cerimònies del fanado o iniciació, o també cerimònies quan hi ha algun problema greu en la tabanka. 

En els balobas no hi poden accedir els homes. En realitat no sé si baloba és una paraula masculina o femenina. L’únic home que hi té accés és el regulo, que és la màxima autoritat de la tabanka i és el que presideix totes les cerimònies que es realitzen. 

Les dones ancianes de la tabanka els hi ensenyen, a les noies que estan en el procés d’iniciació, tot el que han de saber del seu paper com a dones en la vida adulta. 

En aquesta iniciació de les noies hi ha dues cerimònies, el primer i el segon fanado. En la primera reben el nom de la persona que s’ha reencarnat en elles i la següent cerimònia es realitza al cap de dos anys. 

L’objectiu de la iniciació o fanado és que els joves aprenguin el paper que els hi toca en la societat, el sentit de responsabilitat, d’autocontrol i de coratge. El fanado representa pels bijagós la unió entre passat i present, i també entre els joves, els ancians i els avantpassats. 

Els bijagós són essencialment animistes i els seus esperits poden representar-los tant en forma humana com animal. 

Els bijagós creuen en la vida després de la mort i en les cerimònies funeràries tothom es vesteix amb les millors robes. Quan ja ha passat un temps del decés s’invoca a l’esperit del difunt i se’l convida a entrar en el santuari de la família. Els familiars han tallat una figureta que serà l’allotjament de l’esperit del difunt. La figureta es presenta davant del poble que l’hi fa ofrenes de vi i arròs. A partir d’aquest moment, la figureta s’utilitzarà en totes les cerimònies familiars i a ella es recorrerà si es vol demanar ajuda als esperits. 

Després de l’espectacle de danses vam sopar al mateix hotel. Estava tot inclòs: carpaccio de barracuda, com entrant, filet de barracuda arrebossada amb pastis de patata, macedònia, aigua i vi. Estava molt bo. 

Al mati següent vam tornar cap al poble per veure el museu. És molt petit però té el seu interès ja que et permet situar-te una mica en el que hi ha en aquestes illes. El noi que ens el va ensenyar era molt professional. 

Vam continuar fins al port on actualment hi ha el mercat a l’aire lliure, però no era dia o hora de mercat. Si no estic confosa s’hi posen quan arriba el ferri. 

Abans d’arribar al port hi ha un edifici que hi posa que és el mercat de Bubaque. Es va construir amb aquesta finalitat. Hi ha un pati central amb diverses botiguetes per posar parades tot al voltant i en el centre també hi ha taules per més parades. Quan nosaltres hi vam entrar totes les botigues estaven tancades i al centre tan sols quatre o cinc parades amb molt poc material per vendre. Feia pena. Una instal·lació que sembla confortable, amb ombra... i gairebé abandonada. Potser no era el dia, però altre gent que ha vingut altres dies i hores ho ha vist també així. 

Pel poble es pot trobar alguna botiga d’artesania. I quan ja la part de poble no donava més de sí, vam anar a passejar cap a l’altra banda de l’hotel. Una platja tranquil·la, ocupada per algunes vaques descansant al sol i uns porcs buscant ostres. 

També vam trobar una petit aeroport, i les restes del que devia ser un parc o plaça enjardinada, en l’època colonial.

Illes Bijagós_1. Bolama

Aquest és un viatge molt curt per les illes Bijagós, que pertanyen a Guinea Bissau. Guinea Bissau té una part continental i aquest arxipèlag, que té prop de 90 illes, de les que tan sols 17 estan habitades. 

El viatge fins a Bissau és una mica pallissa, i la companyia aèria, la TAP, em va decebre. En tenia millor record. El vol cap a Lisboa va sortir amb retard, després un cop havia aterra l’avió, van trigar molt a deixar-nos sortir. Quan vam arribar a la terminal ja estaven anunciant com darrer avís pel vol a Bissau. Vam córrer i vam arribar just abans de que tanquessin l’accés. A mi em sembla que era abans de l’hora que marcava a la tarja d’embarcament. Vam pujar al bus que ens portava cap a l’aparell, però un cop allà ens van tenir tancats durant mitja hora sense deixar-nos baixar, ja que encara estaven netejant l’aparell. 

En el temps que ens van tenir allà esperant la gent que venia de Madrid i que van arribar a la porta molt poc després que els provinents de Barcelona, podia haver arribat a agafar el vol, però ja no els van deixar. És el primer cop que trobo que vols de la mateixa companyia, tenint els passatgers allà, no els deixin embarcar. 

Quan ens van deixar accedir a l’aparell va ser molt lentament ja que a l’entrada ens tornaven a controlar els passaports. Finalment el vol va sortir amb més de mitja hora de retard. Hi havia forces seients buits, jo estava sola en un lloc de tres. No és estrany ja que després vam saber que hi havia hagut força gent que s’havia quedat a terra. 

Una curiositat més d’aquesta companyia: en els dos vols ens van donar exactament el mateix menjar, que no és que fos massa bo. 

Vam arribar a Bissau prop de les onze de la nit. O sigui que va ser arribar i anar a dormir. No vam veure pràcticament res de la capital del país. Una petita volta per anar a canviar diners i poc més. L’euro es canvia per 660 CFA. Per les fotografies que he vist de la capital tinc la impressió que nosaltres no vam veure la part més cuidada de la ciutat, sinó un barri senzill, sense res destacable. 

Des de Bissau vam anar en cotxe fins a Quinhamel on embarcàvem ja cap a les illes Bijagós. En aquest racó de mon les marees són molt importants, canvia molt el nivell de l’aigua. 

Quan vam arribar al port, vam veure que no hi havia moll, s’havia de pujar a la barca des de l’aigua. Això sí, amb una escaleta. Però el tram per arribar fins allà era un camí fangós i amb pedres. Va ser el primer contacte amb el que seria cada dia. Peus en remull constant, a vegades amb sandàlies, d’altres descalç. I amb l’equipatge. Per sort l’equip que dúiem es cuidava d’aquest detall. Jo no em veia massa capaç de lidiar amb el fang, les pedres i la bossa, sense acabar relliscant. 

Vam estar navegant més de dues hores fins a la illa de Bolama. Primer es navega per un canal fins que se surt al mar. Els manglars són l’estrella del primer tram de recorregut; aquí i allà es pot veure algú desplaçant-se pel canal amb la seva barca a rems. En els manglars es poden veure algunes aus, entre elles pelicans. 

Quan se surt del canal la cosa es va complicar una mica, ja que el mar estava força mogut. En tots els trajectes teníem que dur la jaqueta salvavides. He de dir que és el primer cop que trobo jaquetes de la mida adequada. En general són molt grosses i incomodes. Aquestes eren de la mida adequada, s’ajustaven be, i no és que fossin còmodes però no engavanyaven tant com altres que he dut en altres llocs. Em va sorprendre que totes duien un xiulet lligat i guardat en una de les butxaques. 

A la barca teníem també impermeables, que quan vam sortir a mar obert ens vam haver de posar. Aquesta estona feia fred, però la resta de trajecte, caloreta. 

En aquesta època les temperatures són molt agradables. El xoc va ser de tornada a Barcelona, els primers dies no em treia el fred dessobre. 

El tram que es va per mar, com que no hi ha res a mirar se’m va fer una mica pesat. També estàvem cansats dels viatge, de que havíem dormit poc, i les cadiretes a la barca no eren massa confortables per fer una becaina. 

Vam desembarcar a la illa de Bolama. Sentia molta curiositat per aquesta illa que havia sigut la capital de Guinea Bissau en l’època colonial portuguesa. Va ser tota una sorpresa. 

Quan vaig triar aquest viatge no en sabia pràcticament res de les illes Bijagós. Per això em va atraure venir fins aquí. La primera referencia escrita que hi ha sobre aquest arxipèlag és del 1456. Son les narracions dels primers exploradors europeus que van descriure a la gent d’aquestes illes com a bons navegants, guerres, que es dedicaven al tràfic d’esclaus i a la pirateria. 

Quan els portuguesos van arribar a les costes de Guinea Bissau en el 1446 aquest territori formava part del regne de Mali i les illes eren centres comercials de la costa africana occidental pel que tenien un bon “exercit” per defensar-se. Això va fer que quan els portuguesos van intentar apoderar-se de les illes en el 1535 van ser derrotats i no ho van aconseguir. 

Durant el segle XVII i XVIII a les illes s’hi concentraven les partides d’esclaus que després sortien cap a Amèrica. En el segle XVIII i XIX tant Gran Bretanya, com França i Portugal vcan intentar conquerir la illa de Bolama i sotmetre a la seva població, però van trobar una forta resistència. 

L’any 1870 Portugal va aconseguir conquerir-les però la resistència estava sempre present. Hi va haver diverses revoltes al llarg dels anys. Algunes de les destacades en el 1900, en el 1913-15, 1917, 1918, 1924 i 1936. O sigui que la població no els hi posava gens fàcil. 

La guerra per la independència de Portugal va ser llarga, del 1963 al 1974. Però el país va patir després una nova guerra, aquest cop una guerra civil 1998-1999. Si no estic confosa aquesta guerra no va afectar massa a les illes. 

Al llarg del segle XX alguns exploradors van visitar les illes Bijagós i van documentar la vida dels seus habitants. 

La illa de Bolama abans formava part de l’arxipèlag de Cap Verd. Va ser en el 1879 que es va separar i es va convertir en la capital de la Guinea Portuguesa. 

Sembla que abans de l’arribada dels portuguesos aquí ja hi havien arribat els britànics, i hi havia instal·lat una factoria o establiment comercial. És en base a aquest fet que els britànics reclamaven el seu dret sobre aquestes terres. Davant del litigi, el president d’Estats Units va fer d’àrbitre i les proves presentades van donar la raó als portuguesos. 

La ciutat de Bolama es troba en la illa del mateix nom. L’ètnia majoritària en aquesta illa són els mankanyes, tot i que també hi ha bijagós. 

Es dediquen principalment a la pesca i l’agricultura, que es basa sobretot en el cacauet, la patata, el blat de moro, la mandioca i l’anacard. 

En el segle XVII, després de l’enfrontament naval entre bijagós i portuguesos, en que els bijagós van perdre, van haver de refugiar-se a l’interior de les altres illes mentre que els portuguesos s’instal·laven a Bolama. Pels colons aquesta illa tenia l’avantatge d’estar propera al continent. I es va convertir en un important centre comercial, i com ja he dit va ser també la capital, fins a l’any 1941 en que Bissau es va convertir en la capital. 

Nosaltres tan sols vam visitar la “ciutat” de Bolama, però a la illa hi ha diversos poblats. Aquí els poblats s’anomenen tabankes. 

Així que vam arribar a Bolama, l’antiga capital de l’època colonial i el que vam trobar per mi va ser una sorpresa. Una forma de descriure-la pot ser dir que viuen d’esquena al passat portuguès. M’explico: els edificis colonials, en obra, son força resistents i les seves parets segueixen en peu, però la major part estan abandonats. 

Aquí sí que vam poder baixar de la barca amb les sabates posades. Tot un luxe. El primer que es detecta és la tranquil·litat; no era l’hora d’arribada del ferri que ve des de Bissau, pel que pel port no hi havia gairebé ningú. Tampoc hi havia cap lloc on poder anar al lavabo, pel que en una família ens va deixar anar al de casa seva. 

És un lloc tranquil, molt poc moviment, carrers de terra, els edificis abandonats i al costat les seves casetes, senzilles i funcionals. 

Hi ha la piscina municipal, a tocar de la platja, que s’omplia amb l’aigua de mar quan pujava la marea. Estava buida, i em sembla que no es fa servir actualment. 

Em costa imaginar com devia ser la vida aquí de les famílies portugueses. Hi ha edificis que en el seu moment devien ser cases acollidores i fins i tot elegants. Ara els carrers són de terra, em diuen que ja en el període colonial era així, mai ho van empedrar. En canvi sí que van construir una plaça amb un gran arbre al centre que crea una zona ombrívola. Hi ha les restes de l’estructura inicial, amb els seus bancs, uns mirant cap al centre i altres a l’exterior. 

Un dels edificis és el palau de “paços do concelho”, que em sembla que era la seu governamental. Aquest edifici el van construir en el 1919; té columnes de tipus grec que representen els pilars del poder. Aquí es desenvolupava tota la administració de la Guinea Portuguesa. 

Quan la capital es va traslladar a Bissau, en el 1949, l’edifici va quedar abandonat que és comes veu ara, tot i que encara conserva un cert to blanquinós, com havia tingut en el seu moment. 

L’església de Sant Josep, pintada recentment de color corall, es va construir en el 1871 i reconstruïda a finals del segle XX. Estava tancada. Tot i que suposo que en la època portuguesa es van convertir més o menys al cristianisme, segueixen sent animistes. 

A la plaça hi havia hagut en el passat el Banc Ultramarí, que va funcionar com a tal fins als anys 40 del segle XX. Després el van reconvertir en un hotel que tenia gran prestigi. He vist unes fotos de l’època en que era un banc, en que es veu un gran edifici, molt senyorial. No se reconèixe’l en el què es pot trobar ara a la plaça. 

Hi ha les restes també del telègraf que feien servir en la factoria britànica. Aquest va ser el primer telègraf de l’africa occidental. Jo bo ho vaig veure, o no m’hi vaig fixar. Diuen que l’únic que queda és una placa commemorativa. 

Sembla ser que algunes de les cases que es poden veure, construïdes sobre pilars, serien de l’època en la que hi havia a factoria britànica. 

En el port hi ha una escultura en homenatge a les víctimes de dos hidroavions italians que van tenir un accident aeri aquí, l’any 1931. Si no estic confosa, era el primer viatge en que es creuava l’atlàntic: tenia que fer el trajecte de Roma a Rio de Janeiro. 

Hi ha un edifici que em sembla que en algun moment va ser una caserna i en una altra època una escola. Si no estic confosa, el Tomé, el nostre guia va estudiar aquí quan era petit. Li sap greu veure lo deteriorat que està tot. 

Per la part alta del poble trobem el cine, una sala construïda en el 2005, en la que hi ha la pantalla i res més. 

Les cabres campen pels carrers buscant l’ombra, com fem nosaltres, i és que al migdia fa calor en aquestes terres, tot i ser el mes de desembre. 

Vam dinar a l’escalinata d’un dels edificis de la plaça, que sembla l’ajuntament o similar. En un hotelet de Bissau ens havien preparat un pícnic i el vam menjar allà. Teníem una carmanyola cadascú amb arròs i peix. El menú habitual. L’arròs d’aquí és peculiar, sembla el gra partit; és bo, i la ració que ens posen és molt gran. Em costa acabar-lo tot. De postra una poma. 

A mi em venia de gust un refresc, ja que feia calor i l’aigua embotellada no treia massa la set. Van enviar un nen a preguntar en una botiga si tenien refrescos freds. Va tornar dient que si. O sigui que el vaig acompanyar i ho vaig comprar. Era una botigueta petita, i sí, tenien les begudes fresques. No era barat, i és que no és de consum per ells, és un luxe que han de portar de Bissau. 

Em va agradar visitar aquesta població. Té un aire decadent, molt tranquil·la, és peculiar. Xoca una mica veure edificis que tenien estructures sòlides que no s’hagin aprofitat per edificis públics, escoles, dispensari...) i que ara estiguin prop de la ruïna. Ara reconstruir això deu ser molt car i potser ja no té sentit. Per la població local suposo que no tenia cap sentit conservar les estructures dels ocupants. 

Després de dinar tornem a embarcar camí de l’illa de Bubaque.

Colòmbia_18: Parc Nacional Tayrona

Acabem el nostre recorregut pel país visitant el parc Nacional Tayrona que es troba a uns 30 Km de la ciutat de Santa Marta. Aquest parc té una part terrestre i una marina, que correspon aproximadament a una cinquena part. 

El parc té diferents alçades ja que va des del mar fins als contraforts de Serra Nevada de Santa Marta, fins a una alçada d’un 900 metres. 

Vam arribar a l’hotel playa koralia, poc abans de la posta de sol. És un lloc molt agradable. Les habitacions bàsiques però amb encant. Els llits d’obra i el que m’agradava més, el bany a cel obert. La part del wàter i lavabo té una mica de teulada per no mullar-te si plou, però la dutxa no. Sentir el vent, poder veure les estrelles o els núvols mentre et dutxes és molt agradable. 

La platja amplia, de sorra blanca, i sense ni una ànima. El personal de lloc molt agradable i el menjar sorprenent. Res a veure amb el que havíem estat prenent fins ara. Essencialment vegetarià, amb un toc de disseny, molt bo, però un tant escàs per mi, que menjo bastant. Aquell vespre la majoria vam repetir del que ens van oferir. Crec que era una crema vegetal. 

Al dia següent vam fer l’excursió pel parc nacional fins a Pueblito. Sabia que era una bona caminada, que era dura per la calor que fa per aquí, però va sobrepassar les meves expectatives. Vaig arribar al límit de les meves forces. 

Vam esmorzar a les 6 del matí. El menjar molt cuidat, suc de mores, un ou estrellat, dues petites llesques de pa amb pesto i un plàtan. Per mi era massa poca cosa per la caminada que ens esperava. 

Des de l’hotel vam anar fins al poble de Calabazo, on comença l’excursió. Al costat del camí hi havia un bar i allà vaig comprar dues ampolles petites d’aigua. Pensava que aniríem trobant begudes pel camí. A les 8 estàvem a la porta d’entrada del parc i començàvem la pujada. 

La primera part del recorregut es fa per un camí ampla, en alguns llocs hi ha bona vista, tot i que jo no podia gaudir gaire de les vistes dons tenia prou feina per anar tirant amunt sense bufar massa. 

El parc nacional tayrona té importància des del punt de vista de la seva biodiversitat i també a nivell arqueològic. Hi ha més de 770 espècies diferents de plantes i també cinc varietats de felins. Hi ha les platges de sorra blanca, corals, manglars... Molta varietat. 

Pel camí vam veure una granota, molt petita i que sembla inofensiva però que segrega un producte nociu que et pot afectar si la toques. Els hi serveix per defensar-se dels depredadors. 

Al cap d’una hora i mitja de pujada vam arribar a l’entrada del poble. Hi ha dues lloses verticals a banda i banda del camí, marcant l’entrada. Hi ha altres camins al voltant, però s’ha d’entrar per aquí si tens bones intencions. Les altres vies son perquè surtin els mals esperits. 

Els tayrona eren els habitants de la regió quan van arribar els espanyols i van fundar Santa Marta. Les relacions entre els espanyols i els tayrona no van ser fàcils. Al llarg de 75 anys hi va haver diversos enfrontaments, ja que els tayrona es resistien a la ocupació. Hi va haver també alguns períodes de calma. 

La cosa va canviar quan l’any 1600 el governador de Santa Marta va capturar als cacics dels diferents grups que conformaven els tayrona i que ocupaven tota aquesta regió, i els va matar; els hi van tallar el cap i els van esquarterar. Alguns van sobreviure a la massacre i es van escapar cap a la part alta de les muntanyes. Als que van capturar els van entregar als comanadors perquè treballessin per ells. 

Els descendents dels tayrona actualment formen quatre grups que estan emparentats entre ells. Són els arhuacos o ikas, els kankuamos, els kogi i els wiwa. En conjunt són més de 30.000 persones actualment.. 

Aquests grups es van adaptar a la invasió de forma diferent. Els kogi van fugir cap a zones mes altes de la serralada i preserven el seu territori de l’arribada de forasters. No deixen que hi vagin turistes. Els arhuacos s’han organitzat políticament per defensar els seus drets. I els kankuamos viuen a la part més baixa de la muntanya i la majoria s’han integrat a la societat majoritària, o sigui la no indígena. 

Per tos ells aquesta zona és sagrada. La serralada de Santa Marta representa el cor del mon. Per ells hi ha una línia invisible que marca el territori sagrat dels seus ancestres. 

S’han trobat restes de ceràmica d’aproximadament el 2500 a. C., però el que es considera que és ceràmica tayrona va des del 200 a. C. fins al 1650 d. C. També es dedicaven a l’orfebreria i al filat de l’or. Les peces fabricades pels tayrona diuen que són de millor qualitat que les dels muisques. 

Ells s’autoanomenen “germans grans”. Consideren que tenen una saviesa i un coneixement místic més elevats que la resta de població, als que anomenen “germans petits”. 

Com a germans grans, consideren que tenen el deure de mantenir l’equilibri de l’univers. Consideren que els desastres naturals que succeeixen en diferents parts del planeta són a causa de que trencat l’harmonia. Per restaurar l’equilibri cal fer ofrenes en indrets sagrats, retornant a la terra el que d’ella s’ha obtingut. 

Els turistes, però també els colombians que no són tayrones, son “germans petits”. Ens explicava el guia que consideren que els forans no respecten l’entorn, que es comporten com nens que tot ho remenen, que es fiquen per tot arreu, que agafen el que volen... És per això que de tant en quant cal regenerar el terreny, tant des del punt de vista de la natura com energèticament. Cada any hi ha un mes en el que el parc tayrona està tancat i venen els “mamos” a “netejar” la zona. Fan diferents cerimònies i rituals amb ofrenes per purificar la zona. 

El mamo representa la saviesa. És el que resol els problemes ambientals, econòmics, polítics o culturals del territori de la serra nevada de Santa Marta. Diuen que els mamos aprenen cada dia. He trobat una frase que va dir un important mamo: "a mis 105 año sigo aprendiendo porque la sabiduría de la madre tierra y todos los planetas no está escrita en libros, está en la memoria viva de los nevados, de los ríos, del mar, de las nubes y cada día se aprenden más cosas de la biblioteca natural". 

Els mamos son els seus líders espirituals i els responsables de mantenir l’ordre natural al mon, per medi de cançons, ofrenes i meditació. En realitat la seva funció és molt àmplia, és el guia espiritual, però també el savi i mestre i el que té els coneixements per guarir. Els futurs mamos comencen la seva preparació ja de petits; és un aprenentatge que dura uns 18 anys. És una mena de guia espiritual, mestre i guaridor. 

La coca té un paper clau en la vida quotidiana dels tayrones i també es fa servir en ofrenes i cerimònies. Tots els homes duen sempre a sobre una bossa amb fulles de coca, pel seu consum. Quan es creuen amb un altre home s’intercanvien un grapat d’aquestes fulles com a senyal de respecte. 

A més de la bossa amb la coca, porten també el “poporo”, que és una carbassa petita buidada plena amb la pols de conxes triturades. Amb un palet posen una mica d’aquesta pols a les fulles de coca que estan mastegant i així, aquest producte bàsic afavoreix l’alliberament de l’agent estimulant de les fulles triturades. El poporo és el símbol de maduresa i també és un distintiu d’aquests grups. 

Per la seva banda el tret característic de les noies i dones són els collarets. Tant homes com dones duen el cabell llarg, amb el que diferenciar als adolescents costa una mica sinó és per la bossa o collaret. 

En les parts baixes de la muntanya els colons també han cultivat la coca, però en aquest cas destinada al tràfic de droga. A l’igual que ha passat en tants altres llocs del país, els grups indígenes, s’han trobat més d’un cop atrapats en el foc creuat entre exèrcit i guerrilles. Molts han mort assassinats, altres han hagut de fugir. 

En el trajecte de pujada fins a Pueblito vam creuar-nos amb un noi, duia la seva bossa, el cabell llarg, la túnica blanca... El vam saludar però no va dir res, va passar sense mirar-nos. Ens van explicar que alguns saben castellà. Em sembla que és el mamo és el que decideix quins nens han d’anar a l’escola i quins no. Els que van a l’escola aprenen el castellà, però per poder parlar amb un foraster han de tenir l’autorització del mamo. 

Hi ha coses curioses, i que vistes des de la nostra perspectiva són incomprensibles, però deuen tenir alguna explicació que desconec. Una d’elles és que la baixa per maternitat la tenen els homes. La dona després del part s’endú al nen al camp amb ella, mentre que l’home es queda a casa sense fer res. Com que el guia que dúiem no era tayrona no ens va poder explicar la raó d’això. Esperava que trobaríem al mamo, però havia sortit i no estava a casa. Només hi havia la dona i algunes nenes. 

Prop de l’entrada del poble hi ha uns blocs de roques amb gravats. Ens van explicar el que representaven però ho he oblidat. Era molta informació a retenir. 

Hi ha un cartell explicatiu de la filosofia dels kogui: totes les accions contra la natura son un sacrilegi que es torna en contra de l’home. Hi ha uns símbols que també tenen a veure amb les seves creences i la seva cosmogonia. 

Hi ha una zona del poble en la que l’accés està restringit per ser una zona sagrada pels tayrones. Si no estic confosa hi ha tombes. Es veu una escala en pedra que s’enfila per la muntanya. Potser a la part alta hi ha el lloc on es fan els rituals i ofrenes. 

El poble està enmig de la vegetació, amb caminets ombrívols. Les cases són circulars, construïdes amb troncs i sostre de palla. El terreny on es troben les cases està una mica més elevat que el camí, com en una mena de plataforma. Aquí hi ha l’hort i la casa que està encara sobre una altra plataforma, aquesta en pedra. 

Els diferents cercles o terrasses sobre els que esta assentada la casa tenen la seva importància. A la més baixa un visitant hi pot accedir, però apropar-se a la porta de la casa sense permís es considera una invasió, encara que no hi hagi ningú a dins. 

Hi havia alguns turistes per allà, que com ens va fer veure el guia, no guardaven el més mínim respecte pels habitants del poble. Anaven sense samarreta, es feien fotografies a tocar de la casa, en l’espai que està reservat per la família... és d’això que es queixen, d’aquesta invasió i manca de respecte envers el seu estil de vida i el seu espai. 

Vam veure alguns morters en pedra, com els que jo havia trobat un cop pel desert d’Algèria. 

Un altre dels rètols que vaig trobar per allà posava: “en el interior del ser humano se ha talado el bosque de su sensibilidad y se ha secado el riu de la esperanza, por esto és preciso reforestar el corazón”. 

El poble està molt ben condicionat, amb camins empedrats amb lloses planes, parterres i terrasses... És molt agradable. 

Hi ha canalitzacions d’aigua per aprofitar la que baixa per la muntanya i evitar que arrossegui les cases o s’erosioni el terreny. 

Els diferents pobles que hi ha per la muntanya estaven comunicats, per camins empedrats i també hi havia un camí que baixava cap al mar, a on anaven a pescar. 

En una de les platges hi ha una mena de piscina formada per grans blocs de pedra, que utilitzaven com a trampa per agafar els peixos. 

Ens expliquen que a partir de gener del 2019 es prohibirà l’accés a Pueblito. Ho han anat retardant, però finalment serà l’any vinent i si no estic confosa es prohibirà l’accés durant 40 anys. Suposo que hi ha hagut un excés de visites, trepitjant, embrutant la zona, envaint la seva intimitat... 

En el poble tenien una petita paradeta amb artesania i algun refresc. Vaig aprofitar a comprar una beguda i una polsera feta per ells. 

La baixada va ser terrorífica. Un camí, si se’n pot dir així, que baixa cap a la platja enmig de grans blocs de pedra. En molts trams has de seure sobre la pedra i lliscar cap avall, vigilant de posar be el peu en arribar a la zona de pedres més plana. Jo vaig trigar una mica més de dues hores en baixar. Tot i que m’havia pres un refresc que m’havia aportat sucre, em faltava menjar i beguda. Em racionava l’aigua que em quedava, però des de les 6 del matí que havíem esmorzat, molt sa però lleuger, a mi em fallaven les forces. Em costava refer-me de cada tram dur que hi havia. Em costava tornar-me a posar en marxa. 

Vaig arribar a baix, a la platja a límit de les meves forces. Pensava que pel camí hi hauria aigua per refrescar-se, però no. Un cop a baix, el que em vaig trobar em va decebre moltíssim. Un xiringuito atapeït de gent dinant i altres a la platja banyant-se. Vaig fer cua per aconseguir aigua i em vaig veure un litre d’una tirada. Una mica mes refeta, vaig emprendre-la amb la segona ampolla mentre el guia m’anava a buscar el menjar. Un arròs amb gambes. No se ni si estava bo o no. Era menjar, però no tenia massa esma de res. 

Un cop vaig haver recuperat les forces vaig poder gaudir una mica de l’entorn. La platja era bonica, però amb tanta gent per tot arreu perdia l’encant. No em vaig animar a banyar-me, em va fer mandra. Estava massa cansada. 

Després de dinar encara quedaven dues hores més de marxa, amb pujades i baixades; després vaig saber que eren escales i un camí fàcil. Però com que hi havia la opció de tornar a cavall, i me la van recomanar, ho vaig fer. No havia muntat mai a cavall i va ser una experiència que segurament en unes altres condicions l’hagués gaudit més. 

A cavall va ser una hora de ruta, també amb pujades i baixades, i el pitjor és que en alguns trams els que anaven a peu passaven pel mateix lloc. I hi havia passos estrets entre les pedres, a vegades dos cavalls volien passar en el mateix moment i eren una mica cabuts. El que jo duia a davant va estar a punt de clavar-nos una coça, al meu cavall i a mi. 

Jo pensava que algú guiaria al meu cavall i no; vaig dir que no havia muntat a cavall però així i tot, em van ajudar a pujar i després van animar-lo a que sortís corrent. Em va costar una mica aprendre a tractar-lo, saber com fer-ho per anar a dreta o esquerra i sobretot, a frenar-lo perquè no corregués tant... 

Tenia un mal record, en un viatge per Etiòpia, en un camí similar al d’aquí una dona ho feia a cavall. Un moment donat el cavall va frenar en sec i la dona va saltar per davant donant-se un cop al cap. Així que el que em preocupava més era no caure. Però em sentia maldestra, amb les botes el peu no m’encaixava gaire bé en l’estrep i un parell de cops se’m va sortir, el que em va valdre algun crit renyant-me d’algun altre genet. En resum, molt estressant, i et canses d’una altra manera. L’endemà em feia mal tot. 

El viatge estava a punt d’acabar. Al mati següent vam tenir unes hores per estar relaxant-nos a la vora de la platja i preparant-nos pel viatge de tornada. 

Després de dinar vam anar cap a Barranquilla. No està massa lluny però vam trigar moltíssim. De fet, vam estar tres quarts d’hora per entrar a la ciutat. Estava plovent, de fet va ser un gran xàfec, i suposo que és el que va provocar el gran embús que hi havia. Pels carrers l’aigua baixava com si fos un riu. 

Teníem l’hotel a la part nord de la ciutat, per sort no vam necessitar creuar-la. L’hotel molt confortable, en un barri modern sense massa encant, pel que vaig poder veure, que no va ser gaire. Vam arribar que ja era fosc, i seguia plovent. O sigui que va ser tant sols buscar un lloc per sopar sense haver de caminar massa. Aquí el preu del sopar similar als de Cartagena, o sigui més cars que a la resta de país. Semblava un barri residencial, amb grans mansions i bons cotxes. 

Després de gaudir d’un bon descans en un bon hotel, el periple de vols de tornada es feia una mica més lleuger. EI primer vol ens portava de Barranquilla a Bogotà, Un segon vol fins a Madrid, i el tercer, ja finalment cap a Barcelona.