Com ja he comentat a la Introducció, vam començar la nostra
ruta a Gaziantep, on hi vam arribar abans de les 9 del matí, havent dormit tan
sols dues hores.
El nostre hotel està al peu de la ciutadella. En arribar a
l’hotel, vam tenir temps per una dutxa i esmorzar. Després vam sortit a
recórrer la ciutat.
Antigament Gaziantep s’anomenava Ayntab o Aintab. És la sisena
ciutat més poblada de Turquia. El nom de Gaziantep se l’hi va donar en el 1921;
si no estic confosa, abans s’anomenava Antep, però com que va oposar
resistència a l’ocupació francesa, se l’hi va atorgar el títol “Gazi”, que vol
dir victoriosa contra l’infidel; així que es va anomenar Gaziantep. També trobo
que vol dir Antep la veterana.
Aquesta població està a 45 km de la frontera amb Síria.
És un important centre agrícola i industrial. Destaca per la
producció de festucs i d’olives i d’articles de coure. La ciutat té més de 180
pastisseries on s’elabora el millor baklava de festucs del món.
El 6 de febrer de 2023 hi va haver un primer terratrèmol aquí a
Gaziantep, de magnitud 7,8. Després van haver-hi nombroses rèpliques i en els
dies següents nous terratrèmols que van afectar a tota aquesta regió,
especialment el Kurdistan, aquí a Turquia i a Síria. Segons el recompte que es
va fer el dia 1 de març, hi va haver un total de 51.860 morts (45.000 a Turquia
i 6.760 a Síria) i almenys uns 75.000 ferits.
Al llarg del nostre recorregut ens trobem sovint amb
referències a aquest terratrèmol, en el que aquí a Turquia, un milió i mig de
persones van perdre la seva llar; molts edificis es van ensorrar i sembla que
una part d’aquestes construccions no complien la normativa de seguretat en
quant a resistència a terratrèmols.
A Gaziantep l’efecte del terratrèmol segueix sent evident; la
ciutadella està en reconstrucció, així com altres edificis històrics, però
també es veuen moltes coses en runes i mesquites que han perdut el minaret.
A Gaziantep hi ha hagut diferents cultures i civilitzacions.
Per aquí hi passava la Ruta de la Seda, i al llarg de les diferents
civilitzacions que hi va haver aquí, era sempre un destí popular, un centre
cultural i comercial, i en molts períodes de la seva història ha sigut una
regió frontera.
Segons els estudis arqueològics, aquí hi hauria hagut un
assentament humà cap al 4000 aC. En el segon mil·lenni aC els hitites es van
establir a Anatòlia, i van arribar fins aquí a Gaziantep.
En el segle II, l’astrònom, matemàtic i geògraf greco-egipci
Claudi Ptolomeu, esmentava una ciutat anomenada Antioquia de Taure, o de les
muntanyes del Taure, posteriorment, en el segle VI, el geògraf Esteve de
Bizanci també mencionava aquesta ciutat hel·lenística. Es pensa que hauria
estat ubicada on hi ha l’actual Gaziantep.
A pocs quilòmetres al nord de l’actual Gaziantep hi ha les
ruïnes de l’antiga ciutat grega i romana de Doliche o Duluk. L’any 962 els
romans d’orient la van conquerir; això va comportar que la població propera
d’Ayntab o Antep (on hi ha l’actual Gaziantep) comences a prosperar, en
detriment de Duluk.
Gaziantep va tenir importància per tots els estats que es van
anar fundant a Anatòlia, al llarg de la història. Va ser una ciutat fronterera
en el període de l’Imperi Romà i quan aquest es va dividir, l’any 395, la
ciutat va quedar en la part corresponent a l’Imperi Romà d’Orient.
Amb l‘expansió de l’islam, els exèrcits islàmics van intentar dominar aquesta
regió, però els bizantins van intentar mantenir el control de Gaziantep, ja que
era una posició estratègica, a l’extrem del seu imperi. No obstant, hi va haver
períodes en que la zona va estar sota domini àrab, i d’altres en que estava sota
el domini bizantí.
El califa abbàssida Harun ar-Raixid, cinquè califa d’aquesta
dinastia de Bagdad, va conquerir la regió de Gaziantep l’any 782.
Gaziantep i el territori del voltant van començar a estar sota
sobirania turca l’any 1067 i es van integrar a l’Estat Seljúcida d’Anatòlia.
L’exercit de la Primera Croada va ocupar la regió l’any 1098,
però la va perdre, en el 1150, enfront de l’estat Seljúcida d’Anatòlia. La
regió no era estable, hi havia conflictes entre els Seljúcides d’Anatòlia i els
Atabegs (dignataris seljúcides) establerts a Síria.
Aquesta regió va ser envaïda pels Mongols en el 1258, després,
en el 1260, l’Imperi Mameluc va incorporar Gaziantep dins de les seves
fronteres; un cop més, esdevenia ciutat fronterera. L’any 1400 l’ocupava
Tamerlà; a la seva mort, cinc anys més tard, va passar als Kara Koyunlu i al
cap d'un temps a l'emirat de Dhu l-Kadr, incorporat a l'imperi otomà el 1522.
La dinastia turcmana Dhu l-Kadr ja havia intentat conquerir-la a finals del
segle XIV.
El soldà Selim I, que va ser soldà de l’Imperi otomà des del
1512 al 1520, quan va arribar a Gaziantep en el 1516 va convertir la regió en
un sandjak afiliat a l’esta àrab; el sanjak era una circumscripció territorial
de l’imperi otomà.
Gaziantep va quedar afiliada al principat de Dhu l-Kadr, d’una
dinastia turcmana, en el 1531, on hi va restar fins al 1830. Entre el 1818 i
1830 els impostos recaptats al sandjak d’Antep anaven a l’estat d’Alep. Quan
Alep va ser envaïda pels anglesos en el 1918, el Sanjak d’Alep va passar
esdevenir independent.
Entre el 1832 i 1840 va estar ocupada pels egipcis, però la
resta del temps, fins al 1919, va formar part de l’Imperi otomà.
Segons el cens de l’imperi otomà del 1543, en la divisió
d’Aintab de la governació general d’Alep, hi havia quinze tribus, totes elles
de turcs Oguz; bona part de l’elit d’Aintab era d’origen turcman. No hi ha
evidencies en el cadastre de tribus kurdes que estiguessin relacionades amb
aquesta població. Llegeixo que podria ser degut a l’estatus tributari que els
kurds de la regió havien pactat amb els otomans. En aquesta època ala ciutat hi
havia poca població no musulmana; els no musulmans eren cristians armenis. En
canvi en poblacions properes, com Diyarbakır, els no musulmans arribaven al 15%
de la població. En aquella època, Aintab no tenia una comunitat jueva, tot i
que hi havia un financer jueu, que probablement era originari d’Alep, i que era
una figura rellevant en la vida econòmica i administrativa de la ciutat.
Després de la Primera Guerra Mundial va tenir lloc la
fragmentació o dissolució de l’Imperi Otomà, que va començar el 30 d’octubre de
1918 i va acabar amb l’abolició del soldanat l’1 de novembre del 1922; això va
donar lloc a unes quantes nacions noves.
Quan les tropes britàniques i franceses van ocupar Istambul al
novembre del 1918 el govern otomà es va esfondrar completament i l’any 1920
signava el tractat de Sèvres, però la Guerra d’Independència turca va forçar
als antics aliats a retornar a la taula de negociacions abans de que es pogués
ratificar el tractat; el nou tractat es ratificar i signar a Lausana l’any
1923. Comportava la creació de Turquia.
L’any 1919 Gaziantep, en aquell moment encara era Antep, va ser ocupada pels anglesos i transferida a
França, l’any 1921. La població local va presentar una forta resistència a
l’ocupació francesa. La forma francesa del nom era Aïn-Tab; en el breu període
de temps de presència francesa es van emetre segells de correus, que van estar
en curs el juliol i agost del 1921.
L’any 1921 la Gran Assemblea Nacional va aprovar la llei que
atorgava a la ciutat el títol de “Gazi”, que vol dir “guerrera i victoriosa
contra els infidels”, per la seva resistència heroica enfront de les tropes
franceses durant la guerra de la Independència. Així és com el nom de la ciutat
es va transformar oficialment d’Antep en
Gaziantep, o Antep la veterana.
Després de la Primera Guerra Mundial, amb la desintegració de
l’Imperi Otomà, va començar la guerra d’Independència, o d’alliberament, de
Turquia, que va acabar amb la proclamació de la República de Turquia, i l’any
1924 els sandjaks, de l’època otomana, es van reconvertir en províncies
A finals del segle XIX, aproximadament un 67% de la població
eren musulmans, molts d’ells turcmans; la resta eren armenis i altres
cristians, i hi havia alguns jueus.
El nostre hotel queda a tocar del turó on hi ha el castell. O
sigui que en el nostre recorregut és el primer que trobem.
La fortalesa de Gaziantep es troba en el centre de la ciutat
sobre un turó. Inicialment era tan sols una torre de vigilància, construïda
pels hitites en el segle II aC. Quan van arribar els romans, van continuar
utilitzant-la amb la mateixa finalitat durant uns quants segles; no va ser fins
al segle VI dC, en l’època de l’emperador bizantí Justinià I, que es va
modificar, ampliar i fortificar. En aquesta època és quan es va construir una
muralla amb dotze torres, i estava construïda en pedra. Va ser una de de les
fortaleses més impressionants d’Anatòlia.
Al llarg dels segles es va renovar diversos cops. Abans del
terratrèmol aquí hi havia un museu sobre la historia de l’alliberament de Gaziantep
on es podia veure un documental sobre la defensa de la ciutat contra les tropes
invasores franceses després de l’imperi otomà.
L’any 2020 es van començar unes excavacions en l’àrea del
castell. Es van descobrir una sèrie de túnels sota de la fortalesa, dels que
fins llavors tan sols se’n tenia noticia perles llegendes. Una de les llegendes
mencionava una font secreta d'aigua subterrània, i en aquestes excavacions es
va trobar. Van descobrir aproximadament un quilòmetre de túnels subterranis i
galeries. Quan es van netejar els túnels es van
descobrir creus tallades a la roca, que es creu que daten de l'època
romana. Llegeixo que els treballs principals es van acabar en el 2022 i estava
previst obrir-ho al públic, però hi va haver el terratrèmol, que hi va aturar
tot. Ara està en restauració, com molts altres edificis de la ciutat.
La gent és amable i curiosa; hi ha turisme
nacional però no d’estranger, o almenys, no d’occidental i cridem l’atenció.
El barri al voltant de la ciutadella és d’origen romà; però el
que es conserva són algunes cases antigues de l’època otomana.
Gaziantep està propera a Síria i la seva història ha estat molt
lligada a aquest país, per això les mesquites i altres edificis de la ciutat
tenen un estil propi, més semblant al de Síria que al d’altres regions de
Turquia.
Les façanes de les mesquites i de molts edificis juguen amb la
combinació de carreus de pedra de dos colors o tonalitats, i la decoració
consisteix en la seva combinació i el disseny de la seva disposició, per
exemple ratlles de dos tons. Aquest disseny és una característica de la
maçoneria àblaq que es va originar a Síria.
En el període otomà, la ciutat tenia esglésies i mesquites, i les
esglésies eren importants per als ciutadans no musulmans de la ciutat. Em
sembla que encara es conserva alguna església.
La ciutat també conserva diversos caravanserralls, que són
exemple de l’arquitectura civil de l’època seljúcida i otomana. En aquests
establiments els passatgers de les caravanes podien descansar de forma segura,
també les mercaderies estaven segures, i també s’hi feien intercanvis
comercials.
En una de les places hi ha una escultura
equestre d’Ataturk. I en un altre lloc em fa gràcia trobar un monument
dedicat al festuc.
Hi ha un barri, de carrers estrets i empinats que és on havien viscut
els armenis abans del genocidi del 1915. Ara és un barri tranquil, cuidat, on
antigues mansions s’han convertit en bars o restaurants i s’han rehabilitat les
cases... però cada edifici té una trista història al seu darrera.
Llegeixo que inicialment no estava planejat deportar als
armenis cap a la província d’Alep, però aquí a Antep hi havia gent influent que
va pressionar per aconseguir la seva deportació.
A finals de maig del 1915 en aquesta ciutat es van escorcollar
30 cases, es van detenir 28 persones que després van ser alliberades, excepte
una. Això va ser el preludi; el 21 de juliol es va ordenar la deportació de 60
famílies. Uns dies més tard, l’ordre era per unes altres 70 famílies.
Posteriorment, unes altres 1.500 persones i després 1.000 més van ser
deportades, fins que ja no van quedar armenis.
Els Joves Turcs locals havien rebut l’ordre provinent d’Istanbul,
per dur a terme les deportacions i el 29 de juliol van convocar una reunió on
van elaborar la llista amb els noms dels primers armenis a ser expulsats. El
cònsol alemany a Alep va confirmar aquesta informació i va avisar als seus
superiors. També el representant nord-americà va informar al seu ambaixador.
Els primers en ser deportats van ser principalment armenis de
prestigi. Si ho he entès be, el mateix dia va sortir un comitè de socors als
deportats. Un membre del consell de la ciutat, Nazaret Manushagian, va ser
atacat i assassinat.
El segon comboi que va sortir va ser saquejat a tan sols un dia
de marxa, d’Antep. Cada dia sortien combois en els que anaven entre 100 i 300
famílies.
Mentre s’expulsava als armenis, a la ciutat les autoritats requisaven
totes les escoles no turques i totes les esglésies; van confiscar les
existències de les botigues; llogaven les cases més boniques a preus
extremadament baixos i adjudicaven les altres a famílies turques.
Llegeixo que quan es va acabar la guerra entre Turquia i
França, 1921-22, hi va haver un pregoner que anava per la ciutat convidant a
tots els que havien lluitat en aquesta guerra a que anessin a buscar la seva
recompensa a Tuz Hanı, el caravanserrall de la sal. Molta gent hi va anar; els
feien entrar de dos en dos i els deixaven escollir dues claus, eren les claus
de les propietats dels armenis que havien deportat al desert de Síria.
Entre el 1922 i el 1928, algunes de les cases que pertanyien
als armenis es van utilitzar amb finalitats benèfiques, distribuïdes
gratuïtament a famílies musulmanes que havien perdut els seus propis habitatges
durant la guerra. Diuen que a aquestes famílies musulmanes necessitades se’ls hi
va donar cases armènies petites o descuidades.
Algun dels deportats va explicar que quan els feien fora ja hi
havia la família que l’anava a ocupar a la porta.
Uns quants anys després de la guerra, les cases i finques
abandonades dels armenis encara s'utilitzaven per assentar immigrants i refugiats
musulmans. Això va continuar fins al 1928.
Immediatament després de la guerra turco-francesa, les elits
locals prominents i benestants van saquejar impunement grans cases de propietat
armènia. Una d’aquestes mansions va passar per unes quantes mans abans de l’any
1985 la comprés l’empresari d’Antep, Hasan Süzer; la va restaurar i més tard la
va donar al Ministeri de Cultura i Turisme amb la condició que servís com a museu
etnogràfic, Hasan Süzer Etnografya Müzesi.
Les elits locals o que tenien bones connexions alb els òrgans
estatals van aprofitar l’ocasió per apoderar-se de bones propietats armènies,
pagant a vegades preus irrisoris. A partir de la dècada de 1920, l'estat va
organitzar les subhastes dels bens armenis, però, en bona part era una subhasta
simbòlica. Entre el 1930 i 1935, aquestes transaccions s’anunciaven al diari
local, Gaziantep Gazetesi. Per exemple, una parcel·la de terra propietat
valorada en 250 lires, es va subhastar per 30 lires, l’any 1934.
Llegeixo testimonis de descendents dels deportats armenis,
nascuts a Síria, però que es consideren de Gaziantep, ciutat de la que van fer
fora als seus pares o avis.
Turquia segueix negant el genocidi armeni; per tant la historia
oficial sobre Gaziantep pel que fa als armenis no és real. He trobat algun
article sobre la sorpresa d’un jove de la ciutat quan va descobrir que a la
seva vila natal hi havia viscut armenis, i que no havien abandonat les seves
cases voluntàriament, i que les elits locals s’havien enriquit gràcies al que
s’havien apropiat dels armenis.
He trobat una entrevista en la que es parla d’un locla, el “Jazz
i cafè”; la seva historia es remunta al 2017 quan Uçaner, historiador,
traductor i novel·lista, va quedar fascinat amb la història dels armenis a
Gaziantep. Va investigar imatges d'arxiu de la zona i va trobar una fotografia de
l’any 1907 d’una casa armènia. Uçaner va començar a qüestionar-se la història
que l’hi havia ensenyat; no sabia que a Gaziantep hi havia hagut una prospera
població armènia, kurda i àrab. Va adonar-se’n de que havien intentat esborrar
de la memòria col·lectiva la presència d’armenis a la ciutat.
Ümit Kurt, historiador de l'Orient Mitjà i autor del llibre The
Armenians of Aintab: The Economics of Genocide in an Ottoman Province, va
explicar que aproximadament 32.000 armenis vivien a Gaziantep abans de la Primera
Guerra Mundial, però a mesura que la guerra es va intensificar, la majoria van
ser deportats a Síria i altres nacions per eliminar aquest grup ètnic no
musulmà d'Anatòlia.
Durant gairebé un segle des del final de la guerra, la majoria
de les cases d'aquestes famílies van quedar abandonades i en ruïnes. Però quan Gaziantep
va ser nomenada capital de la gastronomia de Turquia, l’any 2015, molts
d'aquests edificis en ruïnes es van transformar en cafès i hotels, per atraure als
turistes i també per preservar el patrimoni arquitectònic de la ciutat.
Uçaner va voler participar en la renovació de la ciutat,
combinant el seu amor per la història i la música. Així va néixer el Jazz i
Cafè que va obrir en el 2018. Diuen que és un local de reunió dels intel·lectuals
de la ciutat, que aquí comparteixen els seus coneixements sobre la història
compartida de Gaziantep turca, armènia i Síria.
El 2021, Uçaner juntament amb alguns clients, entre ells un
sociòleg, un urbanista i un músic, van iniciar el projecte Memòria d'Anteb per
destacar el llegat arquitectònic i cultural d'armenis i musulmans que van viure
a Gaziantep. Segons explicava en una entrevista Uçaner, la història de
Gaziantep l’havien escrit els historiadors oficials, seguint la política negacionista, i amb aquest projecte
volen reescriure la història.
Dels 36.000 cristians que hi vivien a Antep, uns 32.000 van ser
deportats a ciutats sirianes. La població musulmana de la ciutat en major o
menor mesura va contribuir al saqueig de les propietats armènies.
La catedral armènia no es va escapar del saqueig general. De
fet, es va convertir en un magatzem de tots els tresors confiscats per l’estat;
quan ja no quedaven bens per vendre es va fer servir d’estable i més tard es va
convertir en una presó. L’església s’anomenava en armeni “Surp Asdvazdadzin
Kilisesi”, església de la Santa Mare de Deu o catedral de Santa Maria. Després
reconvertida en mesquita, la mesquita de l’Alliberament, o Kurtuluş Camii.
Diuen que encara es veuen algunes reixes de quan era presó,
enganxades als marcs de les finestres. A la façana est de l’església original
hi ha gravada la data, 1892, que indica quan es va acabar l’obra de l’arquitecte
armeni Sarkis Balyan.
Sarkis Balyan, era un arquitecte otomà-armeni al servei del
sultà Abdul Hamid II i va ser el que va dissenyar aquesta església. L'edifici es
va construir entre 1892 i 1893. L'església formava part d'un complex que també
contenia una escola i els edificis administratius de les diòcesis.
Quan la població armènia va ser deportada al desert sirià es va
tancar l’església, el 22 d'agost de 1915; tot el que hi havia al seu interior,
es va guardar allà mateix per vendre-ho a subhasta. Durant més de tres anys el
govern va utilitzar la catedral amb finalitats militars. A principis de la
dècada de 1920 es va convertir en presó, i ho va ser fins a començaments de la
dècada de 1970.
Van convertir aquest edifici en mesquita l’any 1986. Es va
enderrocar la meitat superior del campanar i la resta es va convertir en
minaret.
Després de la renovació, la mesquita va reobrir a mitjans del 2017.
Però durant els terratrèmols del 2023, la cúpula i els minarets es van
esfondrar.
Per facilitar certes transaccions, els principals beneficiaris
d'aquests actes d'espoli es van encarregar que el director de la sucursal Antep
del Deutsche Bank, Levon Sahagian, fos deportat ràpidament, i més tard va ser
assassinat a Der Zor (Síria).
La major part d’armenis d’Antep els enviaven primer a un camp
de concentració proper a l’estació de tren d'Akçakoyun, a l’oest del país; des
d’aquí se’ls carregava en vagons de tren i se’ls enviava a Alep; un cop allà
els que havien sobreviscut tenien que anar a peu fins a la regió del Zor.
Després de l’expulsió dels armenis, el 19 de setembre es va
emetre l’ordre de deportar als catòlics que hi havia a la ciutat, i que fins
aquell moment s’havien salvat, i a continuació va ser el torn dels protestants.
Les elits de la ciutat tenien que liquidar les propietats dels
armenis i per evitar-se problemes i que no poguessin reclamar en el futur les
seves propietats, es va crear un comitè que va anar fins a Der Zor per
assegurar-se de que estaven tots morts.
Segons fons armènies, uns 12.000 armenis de Antep van
sobreviure a la guerra i les deportacions. Els que van sobreviure sobretot eren
els que havien deportat seguint la ruta Homs, Hama i Damasc.
Després de passejar pel barri armeni vam anar a veure el museu
dels mosaics de Zeugma; això ho explicaré després, juntament amb la visita del
recinte arqueològic. El que no podem visitar perquè està tancat és el museu
arqueològic.
Després de dinar vam anar a donar una volta pel mercat.
El basar, Bakircilar carsisi . Aquest barri s’ha restaurat en
els darrers anys, i aquí s’hi poden veure encara els artesans treballant,
sobretot els que treballen el coure, de forma tradicional. També hi ha molts
productes fets en pell.
Aquest és el mercat històric dels calderers, els que fabricaven
calders de coure o altres metalls. Aquest comerç aquí a Gaziantep es remunta a
uns 500 anys enrere i es transmet de pares a fills.
Llegeixo que aquest basar forma part de la Ruta Cultural de la
ciutat, en la que hi participen unes 280 botigues. Aquest basar es va construir
en el segle XIX.
No és gens turístic i és molt agradable perquè veus el dia a
dia de la gent, i dels artesans elaborant els seus productes.
Pel mercat es passeja l’aiguader. Ven un refresc que té un cert
gust a regalèssia. En moltes parades ofereixen el seu producte per tastar.
Els caravanserralls son quadrats, amb un
pati central i tenen dos pisos. Actualment la majoria estan plens de bars o
cafès i botigues. Alguns s’han reconvertit en hotels o restaurants.
Des de la plaça on hi ha el monument als
màrtirs (de la resistència contra els francesos), es veu el minaret de la
mesquita que hi ha a sota i també des de la barana, es pot veure la font que hi
ha al pati de la mesquita on fan les ablucions abans d’entrar. És la mesquita
Çinarli.