Pakistan-42. Daraza Sharif: mausoleu de Sachal Sarmast

Després de visitar el fort anem fins al poble de Daraza Sharif per visitar la tomba del poeta sindi sufí Sachal Sarmast. Es diu que el Sind és la terra dels sufís; hi ha molts sufís que van viure i van passar la seva vida al Sind, un d’ells va ser aquest poeta.

Daraza és una paraula que ve del persa, “Dar-e-raaz” que significa la porta als secrets divins. Aquest poble es troba a prop de l’actual ciutat de Ranipur, a uns 3 km, i a uns 32 km de Khairpur.

El poble de Daraza Sharif és famós per ser el lloc on està enterrat el poeta sufí Faquir Abdul Wahab Farouqi, també conegut com a Sachal Sarmast.

Sachal Sarmast va néixer en aquest poble l’any 1739. Era de família molt pietosa, ien una època molt turbulenta al Sind, ja que hi havia la lluita pel poder entre els Kalhora i els Talpur. En la seva poesia ja advertia a la gent sobre els esdeveniments del futur i del període de dominació estrangera que seguiria.

Va començar a difondre el missatge de l’amor diví a través de la seva poesia; es va guanyar el títol de Sachal (Veraç) Sarmast, a causa del seu amor per la veritat, que va predicar al llarg de la seva vida.

Sachal Sarmast solia insistir que la seva poesia era d’inspiració divina. Sota la influència de la inspiració poètica estava en èxtasi i els seus devots anotaven les seves declaracions. Quan tornava a recuperar la consciencia no reconeixia els versos que havien anotat i era incapaç d’explicar-los. Diuen que per això la seva poesia a vegades conté paraules i expressions difícils d’entendre.

Quan Sachal Sarmast era molt jove, va morir el seu pare i el va cuidar seu oncle. Es va casar amb una cosina que va morir dos anys més tard i no es va tornar a casar.

Sachal Sarmast sempre va preferir el silenci i la solitud i mai va sortir del seu poble, Daraza Sharif. Duia un estil de vida molt senzill, diuen que  el iogurt i la sopa eren els seus aliments preferits. Dormia en un llit de fusta nua. Era un home humil, gran amant de la música. Coneixia set llengües com l’urdú, el balutxi, el sindhi, el saraiki, el panjabi, el persa i l’àrab, i escrivia poesia en les set llengües.

Hi ha nou recopilacions de la seva poesia persa, especialment el Diwan-i-Ashkar i el Dard Nama, que consisteixen principalment en versos filosòfics.

Va morir l’any 1829, als 90 anys. Les seves pertinences van ser enterrades al costat de les tombes dels seus familiars (pare, avi, oncle i cosins) al mausoleu construït més tard per Mir Rustam Khan Talpur, el governant de Khairpur.

Si ho he entès bé, va ser enterrat on vivia, i s’hi va construir un santuari. Centenars de seguidors venen diàriament a venerar-lo i alguns pernocten al santuari. Cada any, en la seva festa de l’urs (aniversari de la seva mort) venen sufís de diferents zones del Pakistan i canten cançons sufís.

Com a poeta ha contribuït a la literatura sindi. La literatura del Sind és rica en poemes i cançons sufís, que diuen que són molt conegudes arreu.

El govern de Sind ha establert una biblioteca amb el seu nom Biblioteca Sachal. La biblioteca està plena de llibres acadèmics, literatura i altres llibres escrits per diferents autors. Recentment, la biblioteca s’ha traslladat a un edifici de nova creació que és més bonic i decorat.

Qawwali o qavvali és un estil musical cantat propi del sufisme; amb aquesta musica els intèrprets volen que els seus oients arribin a l’èxtasi. El nom urdú qawwali ve del verb àrab qaul (parlar); els cantants, sempre homes, s’anomenen qawwal, tant si són els solistes com si són els que els acompanyen amb palmes o cantant les tornades; l’acompanyament musical típic és l’harmònium i percussió amb dholak o tabla.

L’origen d’aquesta música religiosa s’atribueix a Amir Khusraw (1244-1325), que va combinar la tradició poètica persa del ghazal amb la literatura oral del sud d’Àsia. Un concert d’aquest estil pot durar hores, i la durada de cada peça  depèn de la comunió amb el públic: normalment comença amb un tempo lent, que accelera i torna a decaure; si una part de la cantada agrada molt al públic, els intèrprets la repeteixen més sovint.

Musicalment, el qawwali està estructurat en tres parts: recitat de texts sagrats, instrumentalització i cant devocional; el recitat es fa tradicionalment en àrab, hindú, panjabi o urdú. Mentre un cantant recita els versos i gesticula amb les mans, un altre improvisa i respon; llavors la veu principal fa cantar una tornada als membres del cor, i la repetició i la variació en intensitat provoca l’èxtasi en l’audiència i els músics.

Quan vam ser-hi nosaltres hi havia molts peregrins i molt ambient. Tinc anotat que les tombes que estan cobertes amb una tela taronja corresponen a hindús. En el subcontinent indi el sufisme el segueixen musulmans i no musulmans.

 

 

Pakistan-41. Fort de Kot Diji.

Kot Diji es troba a la riba est del riu Indus i al peu dels turons de Rohri. Aquí hi va haver un assentament precursor de la civilització de l’Indus; el lloc estava habitat cap a l’any 3300 aC. Les restes arqueològiques consten de dues parts, per una banda ha la zona de la ciutadella, en un punt més elevat, on vivien les elits, i la part exterior, a la plana, on vivia la resta de població. El Departament d’Arqueologia del Pakistan va fer-hi excavacions els anys 1955 i 1957.

Nosaltres no visitem el jaciment arqueològic, sinó que ens centrem en el fort que es va construir durant la dinastia Talpur.

Aquí al Sind la dinastia Talpur va tenir molta importància; la seva història és una mica complexa però al final he aconseguit aclarir-me una mica.

La tribu talpur, balutxi, va migrar cap al nord del Sind i de seguida va adaptar la llengua sindi i es va assimilar culturalment. En ser d’origen balutxi se’ls considera estrangers. De totes formes, pel que he anat llegint, tenien molt suport i reconeixement local.

En aquella època el Sind estava governat pels Kalhora. Veient lainfluència social que tenien els talpurs, els governants Kalhora els van convidar a ajudar-los en el manteniment de l’ordre entre les diverses tribus balutxis que habitaven el Sind.

Els talpurs, que eren predominantment de la branca xiïta de l’islam, van tenir un paper rellevant en el foment d’una identitat col·lectiva sindi, que transcendia les afiliacions tribals. Això va contribuir a que acabessin desbancant als Kalhora i establissin la seva pròpia dinastia governant.

Els Talpur van governar el Sind des del 1783 al 1843. Tot va començar amb la batalla de Halani, en el 1783 quan van derrotar als Kalhora i va acabar amb la batalla de Miani, en el 1843 en que van ser els perdedors enfront de les forces britàniques.

Per part dels Talpur la batalla de Halani la va dirigir Mir Fateh Ali Khan, que va ser el fundador de la dinastia. El xa de Kabul, va reconèixer formalment Mir Fateh Ali com a governant sobirà de Sind, amb la condició de que es pagués un tribut anual a la cort de Kabul.

Els Talpur van establir un sistema de govern conegut com “Chauyari”, que consistia en el repartiment del poder, es distribuïa l’autoritat entre quatre germans del llinatge governant.

El centre de govern estava a Hyderabad, i Mir Fateh Ali Khan ocupava el càrrec d’emir principal; ell exercia l’autoritat principal però el govern de la regió el feia conjuntament amb els seus tres germans.

Degut a disputes internes, al cap d’un any, en el 1784, Mir Fateh Ali va dividir el Sind, creant-se tres branques talpur.

La branca Shahdadani, amb Mir Fateh Ali Khan Talpur al capdavant, tenia la capital a Hyderabad. Aquesta branca és la que controlava major part de territori.

La branca Sohrabani, tenia la capital a Khairpur, dirigida per Mir Sohrab Khan Talpur. Va ser aquest sobirà qui va fer construir aquest fort.

La branca Markani, liderada per Mir Tharo Khan Talpur, tenia la capital a Mirpur khas.

Cada regió tenia un govern independent però estaven cohesionats. Diuen que en distribuir el poder, entre els germans governants i altres líders, que em sembla que tenien també relacions de parentiu, minimitzava el risc de conflictes interns.

Com ja he dit, aquest fort el va fer construir Mir Sohrab Khan Talpur, que va ser el fundador de l’estat de Khairpur, a l’Alt Sind; va governar del 1783 fins al 1830.  

Els mirs d’Hyderabad van fer alguns pactes amb els britànics, en canvi diuen que Mir Sohrab Khan es va resistir a la ingerència britànica en els afers de l’estat de Khairpur.

Va fer construir el fort per poder-s’hi refugiar en cas d’atacs afganesos o britànics. Es troba sobre un turó, a l’extrem sud dels turons Rohri, i no va ser mai atacat. Es va construir entre 1785 i 1795.

El Fort Kot Diji, em sembla que vol dir fort de la filla, formalment es coneix com Fort Ahmadabad.

És un recinte força estret, amb un perímetre de muralla de 1,8 km. Hi ha tres torres i disposa de diversos llocs on s’hi podien col·locar canons; hi ha també nombrosos passatges interiors. Hi ha un dipòsit d’aigua, magatzem de municions, presó, sala d’audiències, nombroses cel·les per al personal de seguretat i una petita residència reial.

Mir Sohrab Khan Talpur va establir el seu domini a l’Alt Sind el 1783 i va establir la seva capital a Burahan, que va rebatejar com a Khairpur el 1786. Va governar Khairpur durant 27 anys amb grandesa i eficàcia. Del seu regnat destaquen que va defensar amb èxit el Sind contra dues invasions del rei afganès Shuja-ul-Mulk, el 1803 i el 1814; hi va fer en col·laboració amb els mirs d’Hyderabad. Va expandir el seu territori i també era un bon diplomàtic.

Els emirs de Khairpur solien residir en aquest  fort en temps de pau.

La porta reial anomenada “Shahi Darwaza” és la porta d’accés al fort. És de fusta i té 235 punxes de ferro sobresortint de la seva superfície, per protegir-se d’atacs enemics.  El fort té un total de 3 portes, de mida i forma similar.

Pakistan-40. Sukkur, torre del rellotge (Ghanta Ghar) i mercat Victòria.

Des del mausoleu i el minaret anem caminant fins a la torre del rellotge i el basar Victòria.

La torre del rellotge es coneix també com Ghanta Ghar. És un dels punts més rellevants de la ciutat. Es troba al centre de la ciutat, envoltada pel mercat o basar Victoria, carrers comercial i hotels.

Aquesta torre la va fer construir un home de negocis hindú, Seth Wadho Mal Nebhau Mal Manjhari, per commemorar el jubileu de plata del rei Jordi V, que va ser l’any 1935; la torre es va inaugurar en el 1937.

Té quatre rellotges que marcaven el pas del temps per quatre costats. Antigament el so de les campanes se sentia per tota la ciutat, especialment a la nit.

Quan es va inaugurar tan sols hi havia aquesta torre i el mercat Victòria al costat, però poc a poc es va anar construint al seu voltant.

A principis de la dècada de 1950, es van construir al voltant de la torre vuit botigues, que desvirtuaven la seva majestuositat colonial. A més, el rellotge es va anar deteriorant. Finalment, es van enderrocar les botigues i es va reparar la torre i es va posar una tanca de ferro per protegir-la. Però no va ser suficient ja que en el 1994 van desaparèixer els quatre rellotges.

Ghanta Ghar ha sigut sempre el centre de tot, al seu voltant s’hi ha organitzat protestes, esdeveniments religiosos i també de partits.

El mercat Victòria, es va establir l’any 1883, i com el seu nom indica va ser construït en honor de la reina Victòria.

El mercat és una bogeria de gent, és interessant però arriba un moment en que no ho gaudeixo, i llavors vaig optar per passejar pels carrers més amplis. 

Al matí següent anem fora de Sukkur, però hem de tornar al vespre a la ciutat, ja que tornem a dormir aquí. Un cop mes ens canvien l’ordre de les vistes. Un dels motius és que hi ha convocada una manifestació a Sukkur, l’altra que un palau que hem de visitar el permís és per anar-hi a la tarda.

A més hi ha un altre grup, cinc italians, i hem de compartir l’escorta. O sigui que cal coordinar a més gent, i tot s’endarrereix. Mentre esperem per poder sortir em deixen arribar fins al canal de davant de l’hotel.

 

Pakistan-39. Sukkur, mausoleu de Masoom Shah

Tornem cap a Sukkur i anem a visitar el mausoleu de Masoom Shah amb el seu minaret.

Mir Muhammad Masoom Shah Bakhri va ser un historiador musulmà sindi del segle XVI de Bakhar, que em sembla que es l’actual Bukkur. El nom l’he vist escrit també com Masum Shah. 

Aquest personatge és conegut per escriure una història del Sind, publicada cap al 1600. També va ser un lloctinent de confiança de l’emperador mogol Akbar. Al voltant de 1595, va dirigir l’exèrcit d’Akbar en una batalla contra la fortalesa afganesa de Sibi al nord-oest de Quetta, i va aconseguir l’annexió del Balutxistan a l’imperi mogol. L’any 1598, Akbar el va nomenar governador (nabab) del Sind i de Sibi.

El minaret és l’estructura més visible de la ciutat de Sukkur; és de l’època mogol, del 1607. Té uns 26 metres de circumferència i 84 graons fins a dalt. Té uns 31 metres d’alçada i es pot veure des de força lluny. Sembla que el minaret s’hauria utilitzat com a torre de vigilància. El pati al voltant del minaret és el cementiri on estan enterrats Mir Masoom Shah i els membres de la seva família.

He trobat que és el minaret d’Ali Abuzar. El que no sé és quina relació té amb Muhammad Masoom Shah.

La família i els descendents de Mir Muhammad Masoom Shah encara viuen en el barri vell de Sukkur, on va viure en el seu temps el nabab. I el minaret i els seus voltants encara estan sota el poder d’aquesta família, tot i que el govern del Pakistan controla i gestiona aquest lloc històric.

Mir Muhammad Masoom Shah va ser el millor cal·lígraf del període mogol. Diuen que la seva cal·ligrafia es pot trobar en molts llos, des de l’Índia fins a Tabriz i Isfahan, decorant mesquites, i edificis no religiosos. La inscripció a la seva tomba també és obra seva.

La pedra per a la construcció del minarets es va dur de Jaipur, a l’Índia.

Al costat del minaret hi ha un edifici amb cúpula anomenat Faiz Mahal que té versos de l’Alcorà gravats en les parets.