Pakistan-48. Recinte arqueològic de Mohenjo Daro: la ciutadella

Com ja he esmentat abans aquesta ciutat consta de dues zones: la ciutadella o ciutat alta, que era la zona pública, i la ciutat baixa o zona residencial.

El primer que visitem és la zona de la ciutadella, que és on hi ha l’stupa, que és el que sobresurt més.

En entrar al recinte el primer que es troba és una escultura còpia de la figura que es va trobar en aquest jaciment, a la que els arqueòlegs van donar el nom de sacerdot-rei. 

L’escultura de 17,5 cm d’alt  es va trobar l’any 1927 en un edifici amb maó molt ornamental, en un nínxol de paret. Tot i el nom amb que la van batejar els arqueòlegs, no hi ha proves que els sacerdots o monarques governessin Mohenjo Daro. S’hi pot veure l’escriptura Harappa.

Quan entres al recinte el que atrau l’atenció és una estructura que sobresurt, és el que s’anomena l’stupa; el primer que fem és pujar fins allà, ja que permet veure les ruïnes al seu voltant, el que formava l’anomenada ciutadella.

En la visita ens van parlar molt de l’antiga ciutat però poc o gens de l’stupa i les habitacions o sales que hi ha al voltant. 

M’intrigava trobar en una ciutat del 2500 aC una stupa budista que ens deien que era del segle II dC i que les habitacions devien ser d’un monestir, però ho van dir com de passada. Després de cercar informació me n’he adonat de que l’explicació no és tant senzilla, ja que hi ha interpretacions que es van fer en el moment de la descoberta, en la dècada de 1920, que actualment es posen en qüestió. 

Aquí es pot veure un mapa de la zona de la ciutadella.  https://routledgetextbooks.com/textbooks/9780415498647/chapter-4.php

Una altra cosa que he trobat és que es parlava més de Marshall que de Banerji, que va ser realment qui es va adonar de que aquest lloc pertanyia a la cultura de la vall de l’Indus. Que els dos arqueòlegs discrepessin en les seves interpretacions és lògic entre científics, però el que m’ha sorprès és com van anar les coses, de tal forma que el primer informe que es va publicar de Mohenjo Daro va ser de Marshall.

Els britànics ja sabien que existia aquest monticle i que era una stupa budista del període Kuixan o Maurya, però no hi estaven massa interessats. Acabaven d’excavar Harappa i, en aquell moment només estaven centrats en descobrir i excavar jaciments prehistòrics a l’Índia.

No obstant, Rakhal Das Banerji (1885 –1930), un arqueòleg indi i oficial del Servei Arqueològic de l’Índia, l’any 1922 va començar a excavar a Mohenjo Daro.

Banerji va visitar i estudiar per primer cop Mohenjo Daro el desembre de 1919. En aquell moment només es veia una petita part de la torre de fang, sobresortint dels residus de maons que hi havia al voltant. El sòl al voltant de Mohenjo Daro estava cobert de matolls baixos, i al nord de les ruïnes hi havia un bosc espès i un llit sec del riu Indus. L’hi va cridar l’atenció aquesta torre de maons assecats al sol, que sobresortia per sobre de la zona cultivada al voltant de les ruïnes i que es veia des de lluny. 

Al desembre de 1922 va començar les excavacions per desenterrar l’stupa budista; la sorpresa va ser que va descobrir diversos segells, molt semblants als que s’havien trobat a Harappa; això indicava l’antiguitat de Mohenjo Daro. Així que Banerji es va posar de seguida a fer més excavacions.

Va estar fent excavacions amb el seu equip fins a finals de març del 1923. Després va presentar el seu informe d’excavació titulat “Mohen-Jo-Daro: A Forgotten Report” a Sir John Marshall a l’Oficina del Director General del Servei Arqueològic de l’Índia. Em sembla que l’hi va passar l’informe en el 1926.

John Marshall va arribar a Mohenjo Daro el 1924, i va publicar els resultats de les seves investigacions l’any 1931.

Si no estic confosa l’informe de Banerji es va publicar de forma pòstuma l’any 1984 (havia mort en el 1930), amb el títol “Mohenjo Daro: A Forgotten Report”; duia una nota de l’editor en la que explicava que tot i que l’informe de Banerji presentava un relat detallat de les seves excavacions i troballes, amb il·lustracions i fotografies, Marshall es va guardar l’informe per a ell mateix. Només va tornar una còpia mecanografiada, sense les fotografies, al cap de quatre anys, en el 1930. Marshall va afirmar que l’informe de Banerji estava ple d’errors i irrellevàncies, i que les seves teories eren insostenibles i incorrectes; per tant, no el publicaria.

Marshall va suggerir que Banerji publiqués el seu informe per separat abans de publicar el seu, però no li va tornar l’informe complet, amb les fotografies, tot i les reiterades peticions de Banerji. Quan Marshall l’hi va tornar l’informe, sense les fotografies, ja no va ser a temps de publicar-lo, ja que va morir aquell mateix any. Així és com el primer informe publicat sobre Mohenjo Daro, l’any 1931, va ser el de Marshall i no el de Banerji.

No va ser fins al 1984 que es va poder publicar l’informe de Banerji, però estava en tan mal estat que la major part del text era il·legible. No se sap si ja estava així quan li van tornar a Banerji en el 1930.

Explicaré una mica el que va anar trobant Banerji i el seu equip en les excavacions, ja que m’ha semblat interessant.

Quan el desembre de 1922 es va començar l’excavació, Banerji buscava l’últim esglaó o replà de l’escala de terra que conduïa a la part superior de l’edifici, però no ho va trobar ja que la gent que vivia per allà s’havia endut els maons de la part baixa del que deuria ser l’escala.

Un setmanari indi al juny del 1923 publicava alguns detalls sobre les excavacions que s’estaven fent al Sind, en les que s’havien trobat monedes antigues. L’article explicava que hi havia una stupa de maons assecats al sol construïda sobre una plataforma oblonga de maons cremats. Al seu voltant, als quatre costats, hi havia habitacions. L’entrada estava ubicada a la cantonada nord-est, i hi havia una àmplia escala que baixava fins arribar vora de l’aigua.

El que es va creure en aquella època era que aquesta torre era una stupa, i per unes monedes de coure que es van trobar, es va deduir que s’havia construït en el segle II dC, durant el regnat de l’emperador de Kuixan Vasudeva I (158-177 dC).

Quan es va excavar es van trobar que l’stupa estava buida, no hi havia restes de relíquies, com és habitual; van pensar que l’havien saquejat. Fins i tot arribaven a dir que per la forma pertanyia al budisme mahayana, i que s’hauria anomenat Mahayana Jo Daro, que significa el monticle o temple dels monjos Mahayana.

El Butlletí Oficial del Sind del 5 de maig de 1910 l’anomena “El lloc desert de Mohan Jo Daro”.

Quan van netejar l’àrea al voltant de l’stupa es van trobar dos segells amb pictogrames o ideogrames similars als que s’havien trobat a Harappa. Per tant ja feia pensar que en aquest lloc hi havia hagut un assentament de la mateixa cultura que a Harappa.

Es van trobar que molt del material de les ruïnes havia desaparegut,  perquè s’havia fet servir com a material de construcció; de totes formes van trobar que es conservaven tres murs de contenció; havien resistit el pas dels segles gràcies a la qualitat de la maçoneria i els maons.

Mentre feien les excavacions Banerji va sentir diverses històries sobre la caça del tresor a Mohenjo Daro; sembla que alguns desconeguts havien excavat el centre de l’stupa cercant tresors i que havien trobat uns pots de marbre, que devien ser els recipients on hi havia les relíquies. Van trobar fragments d’aquests recipients en fer les excavacions.

Les habitacions que hi havia al voltant de l’stupa estaven construïdes sobre un munt de cendres i ossos. A la cantonada nord-est sota de les habitacions es van trobar cinc estrats diferents. Algun dels estrats era del segle III aC, i lleugerament per sobre s’havien trobat moltes monedes en una olla.

Banerji va ser el primer a plantejar que en aquest lloc hi havia hagut un zigurat, a 30 metres d’alçada del nivell del sòl circumdant, i sobre d’aquest antic temple és on s’havia construït l’stupa budista.

Sota la plataforma de l’stupa s’hi va trobar una capa de canyes, el que indica que en algun moment del segle I dC hi havia hagut un santuari i que es va cremar o el van cremar. Segons l’informe de Banerji, els fragments de baix relleus en estuc que van trobat als llits de sorra davant del santuari formarien part de la decoració del santuari del segle I dC. Segons l’article del setmanari indi del 1923 un dels caps en estuc que van trobar representava un cap d’home amb barba de punta curta i una llarga gorra cònica.

L’any 1928 Banerji va publicar un article titulat “Mohenjodaro: una ciutat índia fa 5.000 anys”. En aquest article explicava que al segle I aC, es va construir una stupa budista a la part superior de les ruïnes del que potser era el santuari de la serp sagrada; damunt hi havia una stupa posterior, de maons cremats pel sol decorats amb fragments de pintures al fresc, que és la que van descobrir en les excavacions del 1922-23.

Segons Banerji, aquesta era l’stupa més gran i més alta del Sind. També deia que hi havia un monestir budista que va ser un gran centre d’estudis Mahayana al segle III dC. Sembla que en aquella època hi havia vincles socials, culturals, econòmics i religiosos entre el Regne de Sind i Khotan.

La plataforma de maons cremats té, adossada al seu costat oriental, un santuari amb escala per pujar a la base de l’stupa i un porxo al davant a l’estil de les stupes de Gandhara del segle I aC i dC. El descobriment d’una moneda grega solitària però única en aquesta zona porta a suposar que aquesta estructura va ser construïda en aquest període.

Segons els registres, en les excavacions que va fer Banerji i el seu equip, entre 1922 i 1923 havien netejat un total de 52 habitacions o estructures, grans i petites, en els quatre costats de l’stupa budista i el monestir. El nombre d’habitacions excavades al voltant del Complex Budista va arribar a 65 després de les excavacions de Sir John Marshall dutes a terme entre els anys 1925-27.

En aquella època estaven convençuts de que les habitacions formaven part d’un monestir i que les habitacions tenien dos espais, l’interior seria per dormir-hi i l’exterior per viure-hi. Hi havia una capella, construïda amb fang i guix, que es trobava al nord de l’stupa.

John Marshall creia que l’stupa budista de Mohenjo Daro tenia cuines, rebosts i magatzems a l’oest; i a partir de les seves investigacions deduïa que en aquests monestir hi vivien 100 i 150 monjos budistes.

Però fins a finals del segle III, no van començar a haver-hi cuines, rebosts i similars adjunts als monestirs. Abans els monjos sortien a demanar menjar, menjaven a la ciutat, o se’l preparava cadascú a la seva cel·la.

Es deia que hi havia un gran sacerdot que instruïa als monjos en la vida de Buda i dirigia els rituals. Hi havia un ritual habitual per netejar l’stupa abans del primer culte diari. Els monjos utilitzaven un petit bany al sud-est de l’stupa al costat del refectori o potser anaven a la riba del riu Indus per a fer les ablucions. Es creu que utilitzaven lavabos improvisats a la part ruïnosa de la selva. Encenien llums d’oli a la nit i utilitzaven lloses de gres vermell com a seients.

Banerji va acabar les seves excavacions el 30 de març de 1923. Va descobrir segells, maons tallats, recipients de relíquies, tapes de recipients, peces d’estuc, faiança, os, metall, pedra i objectes de petxina.

En el seu informe deixava constància de que havien trobat uns murs de contenció, a l’àrea de l’stupa. Deia que a l’igual que a Babilònia, els arquitectes del Sind en les primers segles aC i dC, construïen els seus santuaris religiosos a la part superior d’enormes plataformes artificials, protegides per murs de contenció de 12 o 15 metres d’alçada, per tal de salvar-los de les inundacions que eren habituals, ja que el Sind és molt pla.

Banerji va excavar dos monticles més que contenien les ruïnes d’establiments religiosos o santuaris construïts a les illes de l’antic llit del riu Indus. Aquests 3 monticles van ser construïts al segle II dC i eren stupes budistes.

El mur de contenció occidental va ser excavat per Mackay des del 1927 al 1931. Aquests forts murs de contenció tenien contraforts per evitar que caiguessin.

Banerji creia que aquestes parets no pertanyien a l’stupa budista, sinó que eren d’un període molt anterior. N. S. Chikte (que no he trobat qui era, si formava part del grup de Banerji) va descobrir dos segells amb figures de toros, un sencer i un altre trencat, en algunes estructures que hi havia al peu del mur de contenció exterior.

Seguim amb les descobertes i explicacions de Banerji. La cara oriental de la plataforma de l’stupa era la més elaborada, i contenia un gran nínxol amb una imatge de Buda, d’un estil similar al de les stupes indo-gregues de l’Afganistan. Aquest nínxol o santuari ocupa exactament el centre de la façana oriental de la plataforma, i consta d’un porxo al davant, un passatge que va cap a l’oest en angle recte amb el porxo, una escala a cada costat del passatge i una habitació estreta amb un pis més alt a l’extrem occidental del passadís. A la paret occidental d’aquest racó hi havia una imatge de Buda assegut amb les cames creuades, molt probablement sobre un lotus. Sembla que aquesta escultura estava pintada.

En una sala contigua al sud es van descobrir algunes imatges budistes d’estuc. Les va trobar N.A. Wartekar, que suposo que era un altre de l’equip. Diu que mentre netejava aquesta zona, es va trobar de sobte amb un tros circular de guix amb motllures profundes, les profunditats del qual eren negres. Es van recuperar 8 peces més d’estuc. Formaven parts d’una figura de Buda en la qual la túnica superior  era de l’estil de Gandhara.

Aquest establiment religiós devia ser destruït diversos cops en diferents períodes i per això les imatges d’estuc devien trencar-se. Els fragments d’estuc que es van trobar estan pintats amb bandes alternes de vermell i negre.

Mentre es netejava la part oriental del quadrilàter de l’stupa, es van trobar alguns objectes de pedra en diferents llocs. A la cantonada nord-est es va descobrir una gran llosa de gres vermell, les potes de dos seients també fets de gres vermellós, fragments de dues tapes diferents de recipients o recipients de relíquies.

Al voltant de l’stupa principal es van trobar plataformes més petites, probablement restes de petites stupes votives.

Una de les habitacions devia ser un santuari de gran importància ja que les seves parets estaven arrebossades de fang fi i pintades de blanc i vermell. En aquesta sala es van descobrir dos sistemes diferents d’enterraments. Segons explica Banerji, un d’ells consisteix en una cista de maó que conté el cos d’una noia jove. La cista o tomba estava construïda amb maons i una capa de runes i la paret consistia en un sol maó, mentre que la coberta era proporcionada per maons de la mateixa mida col·locats longitudinalment. A causa de la coberta de maó, al principi es va considerar que era un desguàs, però en treure la coberta es va trobar que la cavitat estava plena de sorra seca que havia conservat en molt bon estat el cadàver.

La part inferior de la cista està a 73 cm per sobre dels maons de més avall de la plataforma al centre del pati, sobre  el qual més tard s’havia construït l’stupa.

Aquesta stupa havia estat decorada amb pintures al fresc; els fragments que s’hi van trobar mostren l’ús de pigments que han resistit el pas dels segles, ja que el color està força ben conservat. Aquests fragments mostren l’ús del blau fosc com a fons i l’indi fosc en lloc del negre real. De les ruïnes s’han recuperat decoracions florals en blanc sobre fons blau o en groc sobre fons de xocolata i fragments mitològics budistes que mostren l’ús del verd, blau, groc, vermell, blanc i negre.

La paret oriental d’aquesta habitació  que porta la cista de maó que conté el cadàver de la jove pot pertànyer al segle II aC, però és segur que la cista de maó pertany a una estructura més antiga que no va ser enderrocada quan es va construir aquesta habitació en el segle II dC.

En trobar les monedes de coure del segle II dC, indicava que tot el que hi havia en estrats inferiors era anterior.

Llegeixo que Banerji va descobrir 2.170 monedes de coure en aquesta stupa budista; Sir John Marshall entre 1926 i 1928 en va desenterrar unes 1.100; i  Ernest JH Mackay entre 1927 i 1931 en va trobar 1.078 més. El 15 de novembre de 2023, es va trobar un tresor de monedes de coure de l’imperi Kuixan amb un pes de 5,5 kg en aquesta mateixa stupa, quan es feien treballs de conservació després de les inundacions del 2022.

El monument sota el monticle ha estat un misteri des de 1922. Va ser classificat com a stupa budista i complex de monestirs de l’època Kuixan pel Servei Arqueològic de l’Índia, dirigit pels britànics, però els estudiosos contemporanis no hi estan d’acord i afirmen que és necessari un reexamen acurat per determinar la naturalesa i els orígens exactes del monument.

L’stupa no és perfectament simètrica en relació amb el quadrilàter que l’envolta. Marshall va afirmar que això devia ser perquè va ser la primera estructura construïda pels budistes en aquest lloc, i el pati i el monestir van haver d’ajustar-se i adaptar-se a l’espai limitat del monticle.

La cúpula de l’stupa feia temps que havia desaparegut, deixant un tambor circular buit. Es diu que els vilatans una vegada van cavar al mig d’aquest tambor a la recerca d’un tresor i van descobrir un taüt de relíquies. Tot i que es van descobrir restes d’aquest taüt durant l’excavació de Banerji, no en quedava prou per reconstruir-lo. El tambor circular va ser construït amb maons assecats al sol.

Banerjee i el seu ajudant, Wartekar, estaven intrigats per la precisió amb què es col·locaven els maons assecats al sol, amb un acabat llis i polit de l’interior. També van descobrir fragments de guix pintat, cosa que suggereix que l’interior del tambor havia estat decorat una vegada. No obstant això, aquesta observació entrava en conflicte amb l’estructura convencional d’una stupa budista, que normalment presentava un nucli sòlid de restes cobert per una cúpula, no una cambra buida.

Quan John Marshall va arribar aquí l’any 1924, va afirmar que el tambor no podia haver estat buit, ja que no era costum que les stupes budistes tinguessin cambres internes, i molt menys les decorades amb murals. A més, va argumentar que una cúpula construïda amb maons assecats al sol no hauria pogut cobrir una cambra tant amplia, sense ensorrar-se. A més, va suggerir que els fragments de guix pintats descoberts per Wartekar probablement provenien d’altres llocs, no de l’interior del tambor.

Ara bé, Marshall admetia que l’acabat suau de les parets interiors del tambor era inusual, especialment si s’havia pensat simplement com un nucli ple de runes. Però no sabia donar cap explicació per a aquesta anomalia.

La ciutat de la civilització de l’Indus a la zona de l’stupa la va excavar en bona part l’equip de Banerji i el que quedava ho va completar, en la temporada 1925-26, l’equip de B. L. Dhama, sota la supervisió de Marshall. Ara bé, excavar sota de l’stupa volia dir desmantellar-la, i això va generar gran controvèrsia. Així que aquesta part no s’ha excavat.

Al voltant de l’stupa hi havia un pati vorejat de cel·les i edificis d’habitacions, formant el que Marshall va identificar com un monestir budista; però això és atípic, ja que els monestirs no solen construir-se al voltant d’una stupa. El complex incloïa dues sales d’assemblees, un santuari, un bany, 15 cel·les de monjos a la planta baixa i possiblement 25 més al primer pis, amb uns 40 monjos en total, segons Marshall.

Marshall va assenyalar quatre habitacions darrere de les habitacions que creia que eren addicions posteriors, possiblement cuines o magatzems, tot i que aquestes instal·lacions eren poc freqüents durant el període Kuixan. Marshall va concloure que aquestes 4 habitacions no formaven part del monestir original.

En el que es considerava la zona dels monjos s’hi van trobar moltes olles funeràries de la civilització de la vall de l’Indus.

En una de les habitacions Banerjee va trobar una sèrie d’olles amb extrems punxeguts, que va identificar com a urnes funeràries. Moltes d’aquestes olles a les capes inferiors es van trobar apilades una sobre l’altra, amb les més baixes col·locades en suports en forma d’anell.

També es van descobrir dues grans gerres de terra, que contenien urnes funeràries amb diversos ossos humans no calcinats en reliquiaris de terracota en forma de gresol. De la mateixa manera, es van desenterrar moltes gerres funeràries grans que contenien ossos humans no calcinats, massa grans per cabre dins de les urnes funeràries més petites.

Banerjee no tenia cap dubte que aquesta cambra formava part del monestir budista. Però el que el va desconcertar va ser la presència d’olles de la cultura de l’Indus amb extrems punxeguts (que va identificar com a urnes funeràries, tot i que Marshall no creia que fossin urnes funeràries) dins d’una petita cambra del monestir. No es coneix cap exemple d’una cambra funerària dins d’un monestir budista, i és molt poc probable que aquesta cambra es fes enmig de les habitacions dels monjos.

En una altra cambra Banerji va descobrir un gran pot de terra parcialment enterrat sota el terra de maó budista, la seva boca coberta per una llosa de gres. Dins del pot hi havia petits recipients amb extrems punxeguts, similars als que es van trobar en l’altra habitació i que Banerji va identificar com a urnes funeràries. Aquests estaven incrustats en terra enganxosa barrejada amb fragments d’ossos. Alguns ossos van ser col·locats en reliquiaris toscs i envoltats de ceràmica en miniatura.

Com ja he dit, es van trobar monedes de l’era Kuixan. Les troballes incloïen 1.684 monedes de forma quadrada trobades en un pot de fang sota el segon pis en una habitació i 76 més en la del costat. En total, es van descobrir més de 2.000 monedes a tot el monestir.

Aquestes monedes es remunten principalment a l’època de Vasudeva I, un rei de Kuixan que va governar entre el 185 i el 220 dC. Ara bé, s’han trobat altres monedes amb símbols que suggereixen que l’àrea va continuar en ús en els segles posteriors, possiblement fins al segle V dC.

Banerji havia passat molt de temps inspeccionant els canals fluvials secs dels rius Sutlej i Indus, entre 1918 i 1922. Va identificar 17 antics llits de l’Indus i les restes de 27 ciutats principals i 53 més petites. Basant-se en la investigació dels canals fluvials secs va imaginar la topografia de Mohenjo Daro tal com podria haver estat fa aproximadament 5.000 anys.

Va argumentar que a l’antic Sind, les grans ciutats només podien haver existit al llarg de les ribes del riu, i fa 5.000 anys, Mohenjo Daro es trobava a la riba sud d’un dels primers llits del riu Indus. Va assenyalar que les restes d’aquest antic llit del riu es van trobar no gaire lluny de les ruïnes de la ciutat.

Dins de la mateixa ciutat, hi havia illes, grans i petites, prop de la riba sud del riu, que els habitants utilitzaven per construir temples i santuaris. Banerji va identificar tres illes clau que albergaven aquestes estructures sagrades, inclòs el lloc on ara es troba l’stupa buida.

Va proposar que on hi ha l’stupa originalment hi havia un santuari o temple del període de la cultura de l’Indus, estratègicament situat en una petita illa prop de la riba del riu. El santuari original es va construir intencionadament a un nivell més alt (relativament més baix que l’alçada actual) per protegir-lo de les greus inundacions que freqüentment afectaven al Sind. Va fer comparacions amb altres santuaris del Sind, com els que hem visitat, Sadhu Bela i Sateen Jo Aastan, que estan situats a illes properes a Mohenjo Daro, proposant una continuïtat en una antiga tradició de construir santuaris a les illes.

En el seu informe, Banerji va assenyalar que el pati pavimentat i el quadrilàter d’habitacions que envolten l’stupa buida pertanyen al període de l’Indus, mentre que l’stupa buida, juntament amb la plataforma de maons cremats sobre la qual s’aixeca, van ser construccions posteriors. El fet de que la plataforma i l’stupa buida no estiguin alineades suggereix que la plataforma era anterior i estava destinada originalment a una altra estructura diferent i més antiga. L’stupa buida, s’hauria afegit molt més tard, al voltant del segle I aC o dC.

El santuari anterior es trobava en aquest lloc a una alçada relativament més baixa, però va ser destruït per una gran conflagració, evidenciada pels importants dipòsits de cendres trobats durant les excavacions. La plataforma de maó probablement es va construir després, i la gran alçada de la plataforma va ser el resultat de les restes acumulades de períodes successius.

Banerji va argumentar també que les habitacions que envolten el quadrilàter es van utilitzar inicialment com a santuaris en lloc d’habitatges. La presència d’una plataforma en forma d’E en un d’aquests santuaris indica la pràctica de rituals de libació, i el descobriment de nombroses taules d’oblació i copes de libació subratlla encara més la importància espiritual d’aquest lloc durant el període de la cultura de l’Indus.

El consens general entre els acadèmics és que hi ha poques evidències de que aquesta torre sigui una stupa.

Llegeixo que John Marshall, llavors director general del Servei Arqueològic de l’Índia, potser estava sota certa pressió per etiquetar l’estructura com una stupa budista, malgrat les nombroses inconsistències que hi havia i que no va saber explicar. Ni tan sols va especular sobre la possibilitat que pogués ser un monument de l’era de la civilització de l’Indus.

La ciutadella que forma l’alçada de Mohenjo-Daro va ser clarament un esforç planificat, amb enormes murs tancant una plataforma elevada de 200 metres de llarg i 400 d’ample. I en el punt més alt hi ha l’estructura que es qüestiona i que s’ha anomenat l’stupa budista.

L’any 2007, Giovanni Verardi, un arqueòleg jubilat de la Universitat de Nàpols, va examinar el lloc i va assenyalar que l’stupa no està alineada a la manera típica budista, al llarg dels punts cardinals. El sòcol és alt i rectangular, no quadrat com s’esperaria, i hi ha poca ceràmica associada amb el període posterior. També va concloure que els materials recuperats del que s’havia anomenat les habitacions dels monjos es van fer en el període de la cultura de l’Indus.

Verardi considera que hi ha pocs dubtes que, a part de la cúpula de maó de fang, l'stupa és en realitat un edifici de l’època de la cultura de l’Indus. Creu que era probable que hi hagués una piràmide esglaonada amb dues rampes d’accés, i que els segells de terracota trobats a prop representen el que sembla ser una deessa dempeus en un arbre mentre un home sacrifica un animal suggereix que l’edifici s’utilitzava per a activitats religioses.

Jansen i altres arqueòlegs coincideixen que aquesta interpretació pot ser la correcta, tot i que afegeixen que caldria fer noves excavacions per demostrar-ho. No s’ha descobert cap temple en cap jaciment de la cultura de la vall de l’Indus, i això és curiós ja que en les principals civilitzacions antigues se n’han trobat. La presència d’una plataforma esglaonada al cor de la seva ciutat més gran uniria la civilització de la vall de l’Indus amb una tradició d’edificis religiosos que l’any 2000 aC hi havia repartits per l’Orient Mitjà i l’Àsia Central.

Les idees proporcionades per l’arqueòleg Giovanni Verardi indiquen que l’stupa era una estructura que coexistia amb la ciutat cap al 3000 aC, i que va ser modelada com altres zigurats trobats a l’Antic Pròxim Orient, per exemple el d’Ur, amb qui mantenien contactes comercials.

Un zigurat és un gran monument religiós escalonat piramidal de l’antiga Mesopotàmia, que es creu que alberga un déu o déus al temple al seu cim. Aquestes estructures formaven part de complexos de temples, no oberts al públic, on només els sacerdots podien realitzar rituals en nom de la deïtat patrona de la ciutat. Els zigurats simbolitzaven la connexió entre el cel i la terra, amb les seves plataformes elevades i temples sagrats.

Les cultures de l’ndus i Mesopotàmia van tenir connexions, principalment a través del comerç, durant l’edat del bronze (al voltant del 3300 al 1300 aC). L’evidència arqueològica, com ara segells, ceràmica i béns trobats en ambdues regions, suggereix vincles comercials actius. Tot i que estaven connectades econòmicament, les dues civilitzacions eren diferents en termes de llengua, arquitectura i pràctiques religioses.

Abans he mencionat les inundacions del 2022; aquest any la temporada del monsó va provocar inundacions massives a la zona al voltant de Mohenjo Daro. La inundació va ser general i va arruïnar molts cultius de les comunitats locals, el que va provocar que hi hagués molts desplaçats. Uns mesos després de les darreres pluges encara quedaven molts camps coberts per l’aigua, i com que el nivell de les aigües freàtiques era ja molt alt era impossible drenar-los. L’antiga ciutat també va patir els efectes de l’aigua.

En la zona de l’stupa budista les pluges monsòniques van deixar al descobert la protecció geotèxtil que s’havia utilitzat per protegir la paret original de l’stupa; a sobre s’hi havia construït un mur de fang que els aiguats van arrencar. També es va esfondrar parcialment una de les parets de l’stupa, i en altres punts l’aigua va erosionar la superfície.

Altres zones de l’antiga ciutat també van quedar danyades, la quantitat d’aigua acumulada va afectar a les parets que ja estaven excavades. Llavors es va veure la necessitat urgent de tenir un pla de drenatge. Llegeixo que es va afegir terra, per elevar el sòl i obligar l’aigua a sortir.

Ja s’han inserit canonades de formigó a les bases d'algunes parets en zones que han demostrat ser difícils de drenar de forma natural. Ara be, alguns dels desguassos de l’antiga ciutat encara funcionen, i això que tenen 4.500 anys d’antiguitat.

En algunes zones es poden veure fragments de ceràmica de molts artefactes mil·lenaris, que van quedar al descobert a causa dels monsons del 2022.

Hi ha una zona que no havia estat excavada abans, i que l’aigua va arrossegar la coberta vegetal deixant al descobert noves ruïnes. És un racó que queda darrere del museu.

Diuen que es veu la inconfusible forma rectangular dels maons vermells, i una vora corba, que podria indicar que a sota hi ha un pou. Al centre hi ha vegetació però en el que podria ser les parets no, que és el que marca la línia corba. Després de les pluges van aparèixer trossos de ceràmica antiga i un braçalet de terracota trencat, que probablement havia arrossegat l’aigua ja que abans no hi eren.

Les inundacions van danyar considerablement el jaciment; quan es feien els treballs de reparació es va trobar un recipient de terracota parcialment trencat, al costat occidental de l’stupa. A l’interior, hi havia centenars de monedes de coure antigues, que daten de l’Imperi Kuixan (ca. 50-250 dC). Era el cop que se n’havien trobat més en un mateix lloc. Durant les excavacions realitzades entre 1922 i 1931, els arqueòlegs van trobar més de 4.300 monedes, però estaven escampades pertot el jaciment.

Prop de les ruïnes hi ha una escola primària; quan es va donar permís per construir-la no es pensava que hi pogués haver res d’interès sota terra, però ara no es descarta que estigui construïda sobre part de l’antiga Mohenjo Daro.

Des de que es va excavar per primer cop, en el 1922, la ciutat va ser excavada en diverses fases al llarg dels anys següents. Després l’activitat arqueològica es va alentir, per la falta de recursos i sobretot després de la partició. Finalment, l’any 1965, es van prohibir les excavacions, ja que les estructures que ja s’havien descobert s’estaven fent malbé degut a estar a la intempèrie. Actualment els treballs se centren en preservar i recuperar el que hi ha excavat, que es tan sols un 10% del que devia ser la ciutat. També es fan estudis però amb tecnologia menys invasiva per no danyar les restes. 

Després de passar una bona estona per la part de l’stupa baixem cap al que era el centre administratiu, dins de la zona de l’anomenada ciutadella o ciutat alta.

Mentre estàvem a dalt vam trobar dos xinesos, amb al seva escorta. Duien bastants homes per protegir-los, i quan algú s’apropava una mica a ells, els veies que es posaven a la defensiva.

El barri de la ciutadella es troba uns 18 o 20 metres per sobre de la ciutat baixa, que era la zona residencial. La ciutadella era el centre administratiu i possiblement també religiós. Aquí hi havia els grans edificis públics, entre ells el gran bany, un edifici que s’ha anomenat el col·legi per a sacerdots, i el que es creu que era un graner central de la ciutat.

La ciutat estava fortificada amb torres de guàrdia a l’oest de l’assentament principal, i fortificacions defensives al sud. Tenint en compte aquestes fortificacions i l’estructura d’altres ciutats importants de la vall de l’Indus, com Harappa, es postula que Mohenjo Daro era un centre administratiu. Tant Harappa com Mohenjo Daro comparteixen relativament la mateixa disposició arquitectònica i, en general, no estaven fortament fortificades com altres llocs de la vall de l’Indus. És obvi a partir dels dissenys idèntics de la ciutat de tots els llocs de l’Indus que hi havia algun tipus de centralitat política o administrativa, però l’extensió i el funcionament d’un centre administratiu encara no està clar.

Era una ciutat ben planificada, construïda majoritàriament amb maons cuits. Era una metròpoli de gran importància, que gaudia d’un sistema cívic, econòmic, social i cultural ben organitzat.

Mohenjo Daro es va construir en un període relativament curt de temps; sembla que el sistema de subministrament d’aigua i els pous devien trobar-se entre les primeres construccions previstes. S’han descobert més de 700 pous, juntament amb sistemes de drenatge i el gran bany. La quantitat de pous és sorprenent, en comparació amb altres civilitzacions de l’època, com Egipte o Mesopotàmia; es calcula que podria haver-hi un pou per cada tres cases.

La presència de tants pous fa pensar que els habitants es basaven únicament en les precipitacions anuals, i que els pous no estiguessin massa allunyats del riu; aquests pous permetrien abastir d’aigua a la ciutat en cas de setge.

Pels carrers hi havia en un costat uns canals per on s’eliminaven les aigües residuals. Les aigües brutes de les cases anaven aparar a aquests canals i d’aquí anaven probablement cap a l’Indus. Aquestes canalitzacions o desaigües estaven tapats amb totxanes, i disposaven d’alguns forats per on podien ser inspeccionats. amb forats per a poder ser inspeccionats.

Les cases també tenien banys i serveis que es buidaven en un receptacle de ceràmica o directament al clavegueram del carrer.

Es desconeix el nom original de la ciutat, però basant-se en l’anàlisi d’un segell trobat aquí s’especula que l’antic nom de la ciutat podria haver estat Kukkuṭārma, que vol dir “la ciutat del gall”. Podria ser que les baralles de galls haguessin tingut un significat ritual i religiós per a la ciutat.

Mohenjo Daro va ser la ciutat més avançada de la seva època, cap al 3000 aC, amb una enginyeria civil i una planificació urbana notablement sofisticades. Va quedar abandonada cap al 1900 aC quan la civilització de l’Indus va entrar en declivi de forma sobtada.

La regularitat de carrers i edificis suggereix que hi havia una planificació urbana. La ciutat té un traçat planificat, amb edificis rectilinis disposats en un pla de quadrícula. La majoria van ser construïts amb maó cuit i morter; alguns incorporaven superestructures de fang assecat al sol i fusta.

S’estima que la ciutat cobria unes 300 hectàrees, tot i que em sembla que actualment es creu que era més gran. També s’havia parlat de que podria tenir uns 40.000 habitants, actualment es diu que potser uns 100.000. Podria haver sigut més gran que la ciutat de Memphis a Egipte, Ur a Mesopotàmia, o Elam, a l’actual Iran, que eren les ciutat més grans del pròxim orient.

La ciutat tenia grans plataformes que  podrien ser una defensa contra les inundacions. Es diu que podria ser que la ciutat hagués patit inundacions successives i reconstruïda al mateix lloc; se suggereix que va reconstruir-se sis vegades. Alguns arqueòlegs, suggerien que una riuada final va cobrir la ciutat de fang i és el que va provocar que s’abandonés. Algun autor suggereix que potser no hi va haver una inundació massiva sinó que al llarg de l’any hi hagués petites inundacions, combinades amb el desgast de la terra pels conreus, les pastures i els recursos per a maons i ceràmica, i que tot això va provocar l’abandonament de la ciutat.

Segons tots els relats, Mohenjo Daro era una ciutat pacífica i cosmopolita, dedicada principalment al comerç. No sembla que hagués estat un poble en guerra, ja que fins ara no s’han trobat quantitats importants d’armes ni amagatalls d’armes; les poques armes que s’han trobat semblen més aviat armes destinades a la caça.

La societat, que es creu que estava formada per múltiples grups ètnics i racials, es considera igualitària, ja que no es van trobar grans temples o palaus durant les excavacions. Tot i que l’stupa seria un temple...

Es creu que podria haver estat governat per un consell d’ancians elegits de la societat o un sacerdot-rei o governador nomenat per una autoritat superior en altres llocs de la civilització de la vall de l’Indus.

Un dels espais que hi ha és la Sala d’Actes o Sala de les Columnes. Hi ha la base de 20 columnes de maons, quadrades, disposades en quatre rengleres. Segurament aquí es reunien els governants, sacerdots, oficials, elits i soldats en assemblea per tractar  temes d’estat, i també es devia fer servir per activitats culturals i socials.

Un contenidor d’escombraries, per tant devien tenir algun sistema de recollida de residus

Un dels espais que impressiona és el Gran Bany. Les evidències arqueològiques indiquen que es va construir en el tercer mil·lenni abans de Crist, por després de la construcció del temple o la torre que hi ha a la part alta de la ciutadella, el que actualment s’anomena stupa.

Aquest bany es considera que és el primer dipòsit d’aigua pública del món antic. El bany té dues àmplies escales que servien per accedir-hi, i en els extrems de cadascuna d’elles hi ha un pas d’un metre d’ampla i 40 cm d’alçada. En un dels extrems de la gran cisterna s’hi va trobar un forat que podria servir per drenar l’aigua.

Tant el sòl com les parets estaven recoberts per uns maons de fang finament ajustats i fixats a la vora amb arrebossat de guix; per impermeabilitzar-ho bé s’hi va col·locar una gruixuda capa de betum (producte resistent a l’aigua).

En tres dels costats s’hi van descobrir columnes de maó; en alguna de les que s’han conservat diuen que s’hi observen unes arestes que fan pensar que podrien haver tingut una pantalla de fusta o un marc de finestra.

Tot al llarg d’una de les vores hi havia una sèrie d’habitacions; en una d’elles s’hi ha trobat un pou, que potser subministrava una part de l’aigua necessària per omplir el bany.

La majoria dels experts coincideixen que aquest bany es devia utilitzar per a funcions religioses, com a banys purificadors.

L’any 1950, Sir Mortimer Wheeler  va excavar una estructura que va identificar com el Gran Graner. Seria un graner estatal que proveïa d’aliments a la població, tant de la ciutadella com de la ciutat baixa, quan hi havia fam o be en cas d’inundacions.

Hi havia divisions de fusta, semblava per emmagatzemar el gra, i conductes d’aire per assecar-lo. Segons Wheeler, els carros haurien portat gra del camp i els haurien descarregat directament aquí. Ara bé, no s’ha trobat cap evidencia de que aquí hi hagués hagut gra. Aquesta Gran Sala està molt a la vora del Gran Bany.

A l’altra banda del carrer del Gran Bany hi havia un gran edifici que constava de diverses habitacions i tres terrasses, amb dues escales que conduïen al terrat i al pis superior. Tenint en compte la grandària i la proximitat al Bany es pensa que aquest edifici podia haver estat la casa de diversos sacerdots, per això se’l va anomenar el Col·legi dels sacerdots. En algun lloc he trobat que constava de 78 habitacions i podia haver sigut una zona residencial sacerdotal.

Com ja he dit, la ciutadella és on hi havia els edificis públics i l’administració. També hi ha una part que es creu que era una zona comercial, on s’exposaven els productes per a la venta a l’engròs. La venta i al detall es feia a la ciutat baixa.

En acabar la visita guiada pel recinte vaig tornar a pujar a l’stupa per gaudir de la ciutat des de dalt i per fixar-me una mica més en les habitacions del voltant, que en diuen les cel·les dels monjos, però que devien ser santuaris de l’antic temple.

Com que començava a fer-se tard el recinte es va anar buidant de visitants, i era un gust passejar per allà. Era un dels avantatges de dormir a la residència del jaciment.

Pakistan-47. Mohenjo Daro: el museu

Vam arribar a Mohenjo Daro a primera hora de la tarda. Ens allotjàvem a la casa d’hostes que hi ha al costat del recinte arqueològic, i que és on s’allotgen els arqueòlegs durant les campanyes d’excavació. Això ens va permetre visitar una part del recinte a la tarda i una altra al matí següent; també tenia el seu encant passar la nit a tocar de les restes de l’antiga ciutat, i poder passejar per allà a primera hora del matí, sense gent i gaudint del silenci.

En aquest plànol es pot veure la ubicació del nostre allotjament, al costat del museu, i de les diferents parts que formen el recinte arqueològic.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Moenjodaro_travel_map.png

El jaciment de Mohenjo Daro va ser declarat Patrimoni de la Humanitat l’any 1980; Harappa, al Panjab, i Mohenjo Daro, al Sind, són dels principals jaciments de la civilització de la Vall de l’Indus.

En aquest altre mapa es poden veure els diferents assentaments de la civilització de la vall de l’Indus. Mohenjo Daro actualment està molt a la vora del riu, però antigament el riu estava més a l’est, el llit del riu sec Ghaggar Hakka. 

https://routledgetextbooks.com/textbooks/9780415498647/chapter-4.php

Ja ho vaig comentar en parlar de Harappa, però un breu recordatori va bé per situar-se: James Lewis (conegut com Charles Masson, 1800-1853) quan va desertar de l’exèrcit de la Companyia de les Índies Orientals va viatjar per tota l’Índia i l’any 1829 va trobar Harappa. Quan va tornar a Gran Bretanya va publicar un llibre sobre els seus viatges i la part corresponent a Harappa va cridar l’atenció d’Alexander Cunningham (1814-1893), un enginyer britànic apassionat per la història antiga, que l’any 1861 va fundar el Servei Arqueològic de l’Índia. Cunningham va començar les excavacions a Harappa i va publicar els primers resultats en el 1875.

L’any 1904, el nou director del Servei Arqueològic de l’Índia, John Marshall (1876-1958), va visitar Harappa i va arribar a la conclusió de que el jaciment representava una antiga civilització desconeguda fins a aquell moment. Es va iniciar una excavació més completa de Harappa i més o menys al mateix temps se’n va assabentar de que hi havia un altre jaciment al que la gent anomenava Mohenjo Daro, o monticle (o turó) dels morts, en referència a que allà hi havia molts ossos, tant d’animals com d’humans.

Les excavacions a Mohenjo Daro van començar la temporada de 1924-1925 i es quan es va veure que hi havia una gran semblança amb Harappa, el que indicava que les dues ciutats pertanyien a la mateixa civilització, la de la Vall de l’Indus.

Les ruïnes arqueològiques es troben a la riba dreta del riu Indus, a 510 km al nord-est de Karachi, i a 28 km de la ciutat de Larkana.

Les ruïnes arqueològiques de Moenjo Daro comprenen la ciutat planificada més antiga del subcontinent indi, i van exercir una gran influència en la posterior urbanització dels assentaments humans a la península índia. És l’assentament urbà més ben conservat del sud d’Àsia; es remunta a principis del 3r mil·lenni aC. L’època de màxim esplendor de la civilització de l’Indus va ser entre el 2500 i el 1500 aC.

Les ruïnes arqueològiques de Moenjo Daro comprenen estructures de maó cuit que cobreixen 240 ha, de les quals només se n’ha excavat una tercera part.

Em sembla que no està clar encara si Harappa i Mohenjo Daro van ser contemporànies o bé si una ciutat va succeir a l’altra.

El nom de la ciutat ho he trobat escrit tot junt, Mohenjodaro, amb guionet, Mohenjo-Daro, i també separat que és com ho vaig escrivint jo.

Comencem visitant el museu, que es va construir a la dècada de 1960. Hi ha 40 vitrines amb els artefactes descoberts en aquest lloc, de la cultura de la vall de l’Indus i de jaciments anteriors.

Hi ha peces de ceràmica, segells, joies, instruments musicals, vaixelles de fang, ornaments fets de fang i argila i de lapislàtzuli, cossos humans, etc. Malauradament les dues peces més rellevants no estan aquí; una és la noia ballarina que es troba al Museu de Delhi i l’altre és l’estàtua del rei sacerdot que està al museu de Karachi.

Al museu hi havia alguna representació de com devia ser la ciutat emmurallada, però les fotografies m’han quedat desenfocades. He trobat un vídeo sobre Mohenjo Daro interessant i un dibuix de com se suposa que era la ciutat. https://www.youtube.com/watch?v=LspJEfybdUg

Mohenjo Daro consta de dos sectors: l’àrea de la ciutadella a l’oest, on es va construir l’stupa budista sobre les ruïnes de l’antiga ciutat, al segle II dC, i a l’est, les ruïnes de la ciutat baixa, que s’estenen al llarg de la riba del riu Indus. Aquí els edificis es distribueixen al llarg de carrers que es creuen entre si en angle recte, en una forma molt ordenada de planificació urbana que també incorpora sistemes de sanejament i drenatge.

L’extinció de la cultura de la vall de l’Indus segueix sent un misteri; antigament s’havia especulat sobre la invasió ària, però actualment s’ha descartat i s’atribueix als desastres naturals.

Els rius provocaven grans inundacions, però aparentment cap a mitjans del 2on mil·lenni aC hi va haver aixecaments tectònics entre Mohenjo Daro i la mar, aquest augment sobtat de la costa devia provocar un estancament del drenatge de l’Indus i dels altres rius, provocant greus inundacions a les valls fluvials, i la pujada del nivell freàtic subterrani, contribuint a un augment de la salinitat del sòl fins al punt que va ser impossible mantenir la població dels grans assentaments urbans. L’economia devia decaure ràpidament i els habitants de les ciutats a la vora del riu es van veure obligats a emigrar gradualment a territoris més fèrtils.  Les excavacions realitzades suggereixen que Mohenjo Daro va patir més d’un cop inundacions devastadores de profunditat i durada anormals. I s’especula sobre si Harappa podria haver succeït, o almenys sobreviure, a Mohenjo Daro.

En aquest plànol es veu Mohenjo Daro amb el canal que l’encercla, de color blau. Les zones grogues són les que s’han tractat i les que estan en vermell les que corren perill.

Els segells representen diversos animals, figures humanes i fins i tot deïtats, juntament amb inscripcions pictogràfiques, en l’escriptura de la vall de l’Indus. Els animals que es veuen en els segells són variats s'han inscrit en aquests segells són variats i hi apareix també el llegendari unicorn, una criatura misteriosa que apareix amb molta freqüència i sembla haver tingut un significat icònic per a la gent de la vall de l’Indus. Altres animals inclouen dos tipus diferents de bous, rinoceronts, tigres, llebres, gavials, elefants, antílops i búfals.

Hi ha proves que suggereixen que la gent podria haver cregut en una forma molt primerenca d’hinduisme, amb una de les deïtats representades en aquests segells que es creu que s’assembla a Xiva, i altres semblen correspondre a deïtats posteriors en el sistema de creences hindú modern.

El museu està en uns jardins, a l’exterior del recinte arqueològic. Hi ha algunes peces decoratives, com un plànol en relleu molt aproximat.

En aquest jardí hi ha una escultura en bronze d’una noia; és una còpia en gran d’una de les peces més famoses trobada en aquest jaciment. La peça original és més petita, 10,5 cm d’alt; es va trobar l’any 1926 i la van anomenar la noia ballarina, tot i que no hi ha cap evidència que indiqui que fos ballarina.

La troballa d’aquesta estàtua va donar lloc a dos descobriments importants sobre la civilització de l’Indus: primer, que coneixien la barreja de metalls, la fosa i altres mètodes sofisticats de treball amb el mineral, i en segon lloc que l’entreteniment, especialment la dansa, formava part de la cultura.

Pakistan-46. El Sind: mausoleu de la família Bhutto

Deixem Sukkur i ens dirigim cap a l’oest per visitar el mausoleu de la família Bhutto, a Gahri Khuda Baksh, que està a un 60 km; després continuem la nostra ruta fins a Mohenjo Daro, que es troba uns 52 km al sud del mausoleu.

La família Bhutto és originària del Sind, pertany al clan Bhutto, que porten més de tres segles establerts en aquesta regió. Aquesta família ha tingut un paper destacat en la política i el govern pakistanès.

La dinastia política dels Bhutto va començar amb Shah Nawaz Bhutto (1888-1957). El seu tercer fill, Zulfikar Ali Bhutto (1928-1979) va ser el fundador del Partit Popular de Pakistan, l’any 1967; va ser president de Pakistan entre 1971 i 1973, i primer ministre entre 1973 i 1977. Va ser executat l’any 1979.

Zulfikar Ali Bhutto es va casar amb una iraniana d’origen kurd anomenada Nusrat Ispahani; la parella va tenir quatre fills, dos nois i dues noies. Un dels nois era Murtaza (1954-1996) que va morir assassinat als 42 anys; l’altra era Shahnawaz (1958-1985), que va morir en estranyes circumstàncies als 26 anys, a Niça; la policia va sospitar que l’havia enverinat la seva dona, però després es va descartar. Els dos nois s’havien casat amb dues germanes afganeses; la família seguia pensant que la vídua tenia alguna cosa a veure amb la mort del jove i per això Murtaza es va divorciar de la germana.

De les noies la gran, i la gran dels quatre germans, era Benazir (1953-2007) que també va morir assassinada. L’altre germana, Sanam (1957) segueix viva; no s’ha dedicat a la política i no resideix al Pakistan. Els seus nebots, quan van morir els seus pares van anar a viure amb ella.

Benazir Bhutto (1953-2007) era militant del Partit Popular del Pakistan, i va ser escollida primera ministra l’any 1988; va ser la primera dona escollida presidenta en un país de majoria musulmana, i també la persona més jove a dirigir un estat musulmà.

Només va ostentar el poder durant 20 mesos. Després va tornar a presidir el govern del Pakistan des del 1993 fins al 1996. Va morir assassinada l’any 2007.

Després de la seva mort, el seu marit, Asif Ali Zardari, ha estat president del Pakistan dues vegades, del 2008 al 2013 i del 2024 fins a l’actualitat.

Va estudiar fora del país, i en acabar la seva formació i va tornar al Pakistan va estar sota arrest domiciliari, arran de l’empresonament del seu pare i la posterior execució a l’abril de 1979. Va estudiar ciències polítiques i diuen que era una persona brillant.

L’any 1984 se l’hi va permetre retornar al Regne Unit, convertint-se en la líder a l’exili del PPP. En les eleccions del 16 de novembre de 1988, el PPP de Benazir Bhutto va guanyar el bloc d’escons més gran de l’Assemblea Nacional. Però el president interí, Ghulam Ishaq Khan no li va demanar que formés govern. Finalment, van arribar a un compromís: Bhutto seria nomenada primer ministre, però el PPP donaria els seus vots a Ishaq Khan per a les eleccions presidencials. Va jurar com a primera ministra d’un govern de coalició el 2 de desembre de 1988 i el 13 de desembre de 1988, Ghulam Ishaq Khan era elegit president per un mandat de 5 anys.

El marge de maniobra de Benazir Bhutto era molt limitat, ja que el president gaudia del suport de l’exèrcit.

Durant el seu mandat es van alliberar molts presos polítics i es va reduir la censura. L’any 1989 Pakistan tornava a la Commonwealth.

En l’àmbit econòmic, el govern de Bhutto va seguir una política de privatització de grans empreses nacionals, marcant una ruptura amb la política socialista del seu pare. Va intentar recuperar el control de l’exèrcit posant al capdavant dels serveis secrets un home de la seva elecció.

El 6 d’agost de 1990 el president Ishaq Khan va dissoldre l’Assemblea Nacional i va destituir Benazir Bhutto del càrrec, de manera que va provocar noves eleccions legislatives. Se l’acusava de corrupció, malversació de fons públics i abús de poder. Va ser jutjada i absolta l’any 1994.

El seu partit va perdre les eleccions d’octubre del mateix any 1990. Benazir Bhutto va exercir com a líder de l’oposició al govern de Nawaz Sharif a l’Assemblea Nacional. Era crítica amb la política econòmica de privatitzacions del nou govern així com l’estancament de la lluita contra la pobresa i la desigualtat. Molt present als mitjans de comunicació, va intentar organitzar una marxa de protesta el maig de 1992 entre Rawalpindi i Islamabad, però el govern la va posar sota arrest domiciliari durant un curt període.

A l’igual que havia passat amb Benazir Bhutto, el president Ishaq Khan va entrar en conflicte amb el seu primer ministre i el va destituir del càrrec el 18 d'abril de 1993; ara bé, Nawaz Sharif va guanyar el seu cas davant la Cort Suprema del Pakistan i va ser reintegrat al govern. Benazir Bhutto va intentar aprofitar la crisi política demanant una llarga marxa cap a la capital per obtenir la dimissió del govern i noves eleccions. L’exèrcit va intervenir obertament en la crisi i va provocar la dimissió de la parella executiva el 18 de juliol i la celebració d’eleccions anticipades.

L’octubre del 1993 es van convocar noves eleccions, la coalició del PPP va guanyar, i Bhutto va tornar al seu càrrec. Tenia ja més experiència i va establir aliances, fins i tot amb l’exèrcit, i va adoptar part de les seves directrius.

Durant el seu segon mandat, Benazir Bhutto va intentar enfortir els llaços amb les potències occidentals que havien sancionat el programa nuclear del país, en particular els Estats Units.

L’any 1996, el germà de Benazir, Murtaza Bhutto, va ser assassinat a trets per la policia Sind a Karachi. La seva mort va despertar fortes sospites al voltant de Benazir Bhutto, especialment quan Murtaza va desafiar el seu lideratge al PPP, exigint eleccions internes i prometent un retorn al socialisme. El president Farooq Leghari va acusar Benazir Bhutto i, més concretament, el seu marit Zardari d’estar implicat en l’assassinat, i el 5 de novembre de 1996, la va destituir de les seves funcions, citant també acusacions de corrupció i violència a Karachi, després va tornar a dissoldre les assemblees.

Les eleccions anticipades van tenir lloc el 3 de febrer de 1997 en un context de polèmica a causa de les acusacions de corrupció i violència de clans fetes contra Benazir Bhutto i el seu govern. Després d’haver perdut molts partidaris de la societat civil, el PPP va patir la pitjor derrota de la seva història, obtenint només 18 escons a l’Assemblea Nacional, contra 137 per a la Lliga Musulmana del Pakistan. Amb només un 35% de participació, l'abstenció va assolir un nivell rècord, mostrant la desil·lusió dels pakistanesos.

Benazir Bhutto va discutir la imparcialitat d’aquestes eleccions, mentre que els observadors internacionals va negar-se a parlar d'eleccions democràtiques, però no van denunciar frau massiu.

Benazir Bhutto i el seu marit es van trobar en una situació delicada després de la destitució del seu segon govern el 1996. Asif Ali Zardari va intentar fugir del país, però va ser detingut a Lahore i va romandre a la presó fins al 2004. Per la seva banda, Benazir Bhutto va continuar liderant l’oposició fins al 1998, abans d’establir-se a Londres i Dubai.

A l’abril, va ser condemnada en absència a cinc anys de presó i una multa de 8,6 milions de dòlars per corrupció. Com que no va comparèixer al judici d’apel·lació l’any 2002, va ser condemnada a no poder entrar més al territori pakistanès. A més, el president Pervez Musharraf va votar aquell mateix any una esmena a la Constitució que prohibia l’exercici de més de dos mandats com a primer ministre, impedint així el retorn al poder de Bhutto i Nawaz Sharif.

Fins al 2007, Bhutto va viure a Dubai des d’on va mantenir contactes amb el PPP i els seus seguidors. Contínuament viatjava a l’estranger per fer conferències. A l’exili, va continuar liderant el PPP. Aquest partit va tornar a l’escena política durant les eleccions legislatives de 2002 on, obtenint el 25,8% dels vots, es va convertir en el principal partit d’oposició al govern de Musharraf, qui va arribar al poder després d’un cop d’estat contra Nawaz Sharif.

L’any 2006 Benazir Bhutto i Nawaz Sharif van signar la “carta de la democràcia”, amb l’objectiu de posar fi al règim militar, i tornar al parlamentarisme, i reforçar la independència de la justícia. També es va acostar als Estats Units als quals va prometre una lluita més forta contra Al-Qaida. L’administració estatunidenca va pressionar a Musharraf perquè permetés el retorn de Benazir Bhutto al Pakistan i tots dos es van reunir en secret a Abu Dhabi el 27 de juliol de 2007. El seu acord va donar lloc al Decret de Reconciliació Nacional adoptat el 5 d’octubre de 2007 que concedia l’amnistia a molts polítics; a canvi, Bhutto donaria els vots del PPP a Musharraf per a les eleccions presidencials.

Benazir Bhutto va tornar al Pakistan a l’octubre del 2007; va arribar a Karachi, en plena dictadura de Pervez Musharraf, per a participar en el procés de democratització del país, promoguda pel mateix Musharraf sota pressió de la comunitat internacional. El seu marit i les seves filles es van quedar a Dubai, mentre el seu fill encara estudiava a Oxford.

Bhutto va descriure el principal problema al qual s'enfrontava el seu país com el xoc entre moderació i extremisme, i es va mostrar pessimista sobre la seva seguretat. Musharraf ja havia patit diversos intents d’assassinat per part de militants islamistes, i va advertir a Bhutto que ella també es convertiria en un objectiu. Va demanar que els Estats Units o el Regne Unit es fessin responsables de la seva seguretat, però s’hi van negar; Musharraf va organitzar els detalls de la seva seguretat. Mentre la seva comitiva passava enmig d’una gran multitud van esclatar dues bombes que van matar a 149 persones i van ferir-ne 402; Bhutto no va patir danys.

Segons Benazir Bhutto hi havia quatre esquadrons suïcides que havien estat enviats per eliminar-la i que hi havia funcionaris clau del govern implicats en la trama; va enviar una llista amb el nom d’aquests funcionaris a Musharraf. Va demanar que Musharraf fes venir el British Scotland Yard o la Federal Bureau of Investigation dels Estats Units per investigar el crim, però s’hi va negar.

El matí del 27 de desembre de 2007, Bhutto es va reunir amb el president afganès Hamid Karzai. A la tarda, va pronunciar un discurs en una manifestació del PPP celebrada a Rawalpindi. En sortir amb un vehicle antibales, va obrir l’escotilla d’escapament del cotxe i es va aixecar per saludar a les multituds dels voltants; un home situat a dos o tres metres del cotxe va disparar tres trets contra ella i va fer detonar una armilla suïcida plena de coixinets de boles.

Aquest cop Bhutto va resultar mortalment ferida. L’assassí es va suïcidar fent esclatar una càrrega explosiva que duia a sobre, acció que va provocar la mort de vint-i-dues persones més. Bhutto va ser traslladada a l’Hospital General de Rawalpindi, però ja estava clínicament morta quan hi va arribar. De totes formes sembla que no està del tot clar, ja que el marit no va voler que se l’hi fes l’autòpsia; curiosament després va ser ell, Ali Zardari, el president de Pakistan.

La seva mort va provocar diversos dies de manifestacions i disturbis a tot el país que van causar 44 morts, especialment a Karachi on els activistes favorables a Benazir Bhutto van atacar símbols del poder. El president Pervez Musharraf va declarar tres dies de dol nacional; l’atac va ser àmpliament condemnat per la comunitat internacional.

Es van ajornar les eleccions que s’havien de fer el 8 de gener, i es van passar al 18 de febrer. Va guanyar el PPP, el partit de Benazir Bhutto, amb Youssouf Raza Gilani al capdavant. Va formar una gran coalició amb l’exclusió del partit que donava suport a Musharraf, va iniciar un procediment de destitució i va obtenir la dimissió del president l’agost de 2008.

On ara hi ha el mausoleu és on hi havia el cementiri familiar. L’any 1979 quan s’hi va enterrar a Zulfikar Ali Bhutto, encara era un cementiri familiar i senzill. Va ser l’any 1993, que Benazir Bhutto va decidir construir un mausoleu. Llavors era primera ministra del Pakistan, i l’any 1994 el govern de Sind va aprovar la construcció d’un mausoleu; el cost total de l’obra havia de ser assumit per igual pels governs federal i del Sind.

L’inici de la construcció es va endarrerir ja que em sembla que bona part del terreny estava habitat, calia desplaçar a la població. El novembre de 1995, el lloc ja estava lliure. La construcció es va fer en dues etapes: del 1993 al 1997, després el projecte va estar aturat uns anys, em sembla que per discrepàncies en el disseny, i es va reprendre de nou l’obra en el 2003. Finalment es va inaugurar l’any 2011.

Malgrat les acusacions de corrupció, que no es van poder provar, van tornar-la a votar. Els conservadors estaven en contra seva, per fer masses canvis.

La gent segueix tenint molt afecta per aquesta dona; cada any, en l’aniversari de la seva mort, aquí s’hi reuneix molta gent. I quan nosaltres hi vam ser em va cridar l’atenció que la tomba on hi anava més gent i amb més devoció era a la seva. 

És l’hora de dinar, i a fora el pati serveixen menjar a tothom qui vulgui. Es posen en dos grupsseparats, homes i dones.