Vam arribar a Karachi a la tarda i tan sols vam tenir temps de
donar una volta pel barri de l’hotel, el barri de Saddar. Vam anar a sopar a un
restaurant balutxi, amb menjar no picant, és una cuina estil persa.
Només vam estar un dia sencer a Karachi i vam veure quatre
coses, suposo que les més importants. És molt extensa i no em vaig fer gens a la
idea d’on eren les coses que vam visitar. A sigut ara, llegint la història i
evolució de la ciutat que m’he ubicat una mica més, o si més no, l’he entès una
mica.
Karachi és la ciutat més poblada del Pakistan i la capital de
la província del Sind. És el centre financer, comercial i portuari del país. Té
una població de gairebé 19 milions d’habitants.
La ciutat està a la costa de la mar d’Aràbia, al nord-oest de
la desembocadura del riu Indus i la travessen dos rius, Malir i el Liari.
Els historiadors associen l’origen de la ciutat amb la
conquesta d’Alexandre el Gran i la conquesta del sud d’Àsia, cap al 326 aC.
L’almirall Nearchus, amic d’ Alexandre, va dirigir una flota del seu exèrcit de
tornada a casa des del port de Krokala, que es creu que és prop de l’actual
Karachi.
També es creu que al lloc de l’actual Karachi o molt a la vora
hi havia la ciutat de Debal, des d’on el conqueridor musulmà Muhammad bin Qasim
va entrar al Sind l’any 711 dC.
L’inici més important de la ciutat data de principis del segle
XVIII. Aquí s’hi havia establert una
pescadora balutxi, anomenada Mai Kolachi, i amb la seva família van establir
una petita comunitat de pescadors, que va agafar el nom d’ella, Kolachi.
A finals del segle XVII i principis dels XVIII, Kharakbandar
era un petit port que estava a uns 40 km a l’oest de l’actual Karachi, però
aquest port va arribar un moment en que va quedar obstruït pels sediments i no
es podia utilitzar. L’any 1728 alguns comerciants, majoritàriament de religió
hindú, es van traslladar a Kolachi; en aquell moment era un assentament d’unes
25 cabanes de pescadors locals.
Se sap que a finals del segle XVII comerciaven al llarg de la mar
d’Aràbia amb Muscat i amb la regió del Golf Pèrsic.
La ubicació del poble de pescadors està associada amb l’actual
ciutat vella. L’any 1729, els comerciants que havien arribat van fortificar
l’assentament, amb una muralla d’uns 5 metres d’alçada feta de fang i fusta;
aquesta muralla tenia torretes per als canons i dues portes d’entrada. Els
canons s’havien portat de Muscat. La porta que donava al mar, a l’oest, era
coneguda com Khara Darwaza, i la que mirava cap al riu Lyari al nord-est era
Mitha Darwaza.
La població va anar creixent, ja que es va convertir en un
important centre comercial, gracies a l’activitat portuària, i de retruc molts
governants aspiraven a tenir-ne el control. Durant el segle XVIII el seu govern
va anar canviant de mans diversos cops entre els khans de Kalat i els
governants del Sind. Finalment, en el 1794–95, després de diversos atacs, els
governants Talpur del Sind van fer-se amb el control de Karachi.
Ara be, l’augment de l’activitat portuària i la ubicació
estratègica de la població va fer que augmentés l’interès dels britànics.
L’any 1774, el tinent John Porter de la Companyia Britànica de
les Índies Orientals va visitar aquesta ciutat fortificada de fang, com la va
descriure ell mateix.
L’any 1799 els britànics van enviar una comissió política per
negociar amb els governants Talpur del Sind. Després de llargues converses els
Talpurs van concedir permís a la Companyia Britànica de les Índies Orientals
per obrir les seves fàbriques a Karachi i a Thatta. Els britànics van
aconseguir tenir l’exclusiva del comerç europeu a la regió.
L’any 1839, els britànics van prendre el control de la ciutat
als Talpur. Quan la van ocupar tenia uns 15.000 habitant i era encara una
població fortificada amb una muralla de fang.
El nucli antic de la ciutat estava format per carrers estrets i
irregulars amb edificis majoritàriament religiosos, que s’utilitzaven com a
llocs de trobada per a activitats socials i culturals. Eren estructures
senzilles, que feien servir la fusta local i pedra. Les cases estaven construïdes
amb maons de fang assecats al sol amb fonaments de pedra, i tenien teulades
planes al llarg dels atrapa-vents per permetre l’entrada d’aire i llum solar
als edificis.
L’any 1839, les tropes britàniques no es van instal·lar a la
ciutat que ja existia sinó que van establir un campament amb tendes prop d’un
dels suburbis. Una mica més tard, van establir-hi una caserna i un basar per a
les tropes.
De seguida a la zona del voltant s’hi van obrir botigues per a
cobrir les necessitats dels oficials europeus. Aquesta àrea es va anomenar
Suddar Bazar, i més tard Saddar Bazar. Naixia el que seria el barri de Saddar o
del basar Saddar.
En algun lloc he llegit que no hi deixaven accedir a la
població local i que es coneixia com la ciutat blanca, on vivien els europeus.
Aquesta zona es va dissenyar d’acord amb el model de les
ciutats industrials angleses, en la que els espais residencials i laborals es
trobaven separats, així com els espais residencials dels espais d’esbarjo.
La població nadiua de Karachi no va acceptar de bon grat
l’autoritat britànica i era molt hostil amb ells. Per fer front a aquesta
resistència i que la població local acceptés als britànics, Seth Naomal
Hotchand, un comerciant hindú que donava suport als britànics va obrir quatre
botigues al basar Saddar.
El desenvolupament de Karachi més significatiu va començar
l’any 1843, quan va quedar annexionada a l’Imperi Britànic i va convertir-se en
la capital provincial del Sind; Sir Charles James Napier (1782–1853) va ser el
primer governador del Sind.
Durant el període de Napier, els britànics van començar a
construir edificis d’oficines, habitatges, clubs i casernes per a les tropes i
els oficials.
Després de Naiper va ser Sir Bartle Frere (1815–1884) el que va
ostentar el càrrec de governador del Sind (1851–1859); Frere va treballar en la
expansió urbana de Karachi i la planificació dels carrers, i en la connexió
ferroviària entre la ciutat i el port i amb altres ciutats de l’interior.
De resultes d’aquests canvis moltes empreses britàniques van
obrir oficines i magatzems a Karachi, ja que l’activitat portuària havia
millorat. Amb l’augment d’oportunitats per guanyar-se la vida a la ciutat molta
gent va venir-hi a viure.
La ciutat estava més o menys dividida en dos grans pols, on
vivien els europeus i on vivia la població autòctona.
Les dues últimes dècades del segle XIX hi va haver un marcat
augment de població, gràcies a la introducció d’un tramvia, que complementava
el ferrocarril que connectava Karachi amb les ciutats de l’interior de l’Índia
britànica.
Els britànics també havien ampliat Karachi a 19 barris,
millorant els barris per a la població nativa. Poc a poc la població local va
anar acceptant la influència britànica en la vida social i cultural. Per la
seva banda el govern va permetre que la població nativa s’integrés als barris
britànics i convertissin les seves botigues temporals en edificis permanents.
L’estil arquitectònic europeu es va combinar amb el local i va
sorgir un estil híbrid o estil colonial que van fer servir tant els nadius com
els britànics.
La població nativa que regentava les botigues, bars i clubs de
Saddar Bazar s’hi van traslladar a viure; els edificis tenien la planta baixa
dedicada a l’activitat comercial i als pisos superiors era on vivien.
El barri del basar Saddar es va convertir en un centre cultural
on tant els britànics com la població nativa, generalment l’elit local, solien
venir de compres i relaxar-se. Això va ser així fins a la independència, quan
els britànics van marxar.
Amb la independència de Pakistan, l’any 1947, Karachi es va
convertir en la capital del nou estat. La ciutat es va transformar ja que calia
construir nous edificis per l’administració i també per un allau de refugiats,
6 milions, que hi va arribar. El patró urbà de Karachi va canviar, els edificis
d’oficines provincials del període britànic van ser lliurats al govern central.
En un primer temps Saddar continuava sent un lloc de trobada
social i cultural, un centre d’oci i compres de grups diversos de gent, com
ara
diplomàtics, polítics, artistes,
intel·lectuals, funcionaris governamentals i estudiants.
A mitjans de la dècada de 1950, el govern va prendre algunes
iniciatives per traslladar els immigrants a l’oest de la ciutat vella, al llarg
del riu Lyari. A la dècada de 1960, els límits de Karachi s’havia expandit més
enllà de la ciutat britànica.
Durant les dècades de 1960 i 1970, les activitats comercials
van augmentar al port de Karachi, ja que es va convertir en un dels ports més
destacats i concorreguts del sud d’Àsia.
L’augment de població requeria la construcció de molts més
edificis i de més superfície destinada a habitatges. Es va preferir construir
nous edificis amb més pisos i una major superfície coberta, en lloc d’aprofitar
els de l’època colonial. Els edificis del període britànic no es consideraven
històrics, en comparació amb els edificis de l’època mogol. Pel que llegeixo la
llei de preservació del patrimoni històric i cultural era poc clara i no cobria
la protecció dels edificis del període britànic.
Amb la creació de nous barris, la gent que abans freqüentava o
vivia a Saddar es va traslladar a les noves zones residencials. Els bars,
cinemes, llibreries i llocs de reunió social i cultural van anar tancant i
Saddar va deixar de ser el centre de la ciutat.
Amb la prohibició de l’alcohol, a principis de la dècada de
1970, per Zulfikar Ali Bhutto, la vida nocturna al barri va disminuir. L’any
1977, la dictadura de Muhammad Zia-ul-Haq va instituir una agenda
d’islamització a la qual s’oposaven les elits riques i occidentalitzades de la
ciutat. Aquesta gent es va retirar en bona part de la vida pública a Saddar, i
van establir clubs socials exclusius en els districtes residencials de Karachi.
Això va fer que els mercats i l’activitat comercial a Saddar baixes de nivell i
servia per a les classes mitja-baixa i baixa.
La ciutat segueix sent
un important centre financer i industrial, i és responsable de la majoria del
comerç d’ultramar del Pakistan i dels països de l’Àsia central. S’estima que
tres mil persones es traslladen diàriament a la ciutat.
El passeig que vam fer al vespre prop de l’hotel va ser pel
barri de Saddar, on hi ha el mercat del mateix nom. Aquest barri es va
convertir en el principal districte comercial durant el període de domini
britànic. Per això en aquest barri hi ha molts edificis de l’època colonial.
La catedral de Sant Patrick o de Sant Patrici és la seu de
l’arxidiòcesi catòlica romana de Karachi, i es troba al barri de Saddar, prop
del mercat de l’Emperadriu.
L’església es va completar el 1881, i és l’església catòlica
més gran del país. A la part davantera de la catedral, hi ha el Monument a
Crist Rei, construït entre 1926 i 1931 per commemorar la missió jesuïta al
Sind.
La primera església del Sind, anomenada Església de Sant
Patrici, va ser construïda als terrenys de la catedral el 1845 com a missió
carmelita sota el lideratge del primer sacerdot carmelita de Karachi, el pare
Casaboch. A mesura que la població catòlica de la ciutat creixia, els catòlics
de la ciutat van recaptar diners per a la construcció d’una nova església. La
primera pedra es va posar el 1878 i l’església va ser consagrada el 24 d'abril
de 1881. Malgrat la construcció del nou edifici, la petita església va
continuar funcionant fins que va ser destruïda per una tempesta el 1885.
L’actual catedral és d’estil neogòtic i pot acollir uns 1.500
fidels. Va ser dissenyada i realitzada per tres membres de la Companyia de
Jesús.
El 22 de desembre de1998, just després de la missa va esclatar
una bomba en el seu interior; la majoria de feligresos ja havia sortit i només
hi va haver una dona ferida i desperfectes en l’interior de la catedral.
Davant de la catedral hi ha un monument en marbre a Crist Rei,
que va ser construït el 1931 per commemorar la memòria de la missió jesuïta al
Sind.
La idea de construir el monument a Crist Rei va sorgir en el
1926. L’any anterior el Papa Pius IX havia instaurat l’últim diumenge d’octubre
com la festivitat de Crist Rei. El rector d’aquesta església va ser el primer
en fer una processó pels carrers de Saddar, en aquesta festivitat l’any 1926.
Diferents organitzacions religioses es van coordinar per
recollir diners i planificar la construcció del monument. El marbre es va
portar de Carrara. I el monument té una cripta en la que hi caben unes 150
persones. Es va inaugurar a l’octubre del 1931 i les festes van durar nou dies.
Entre el 2011 i 2013 va estar en procés de restauració, ja que
havia patits molts desperfectes.
Continuem passejant pel barri de Saddar fins arribar al mercat
de l’Emperadriu o de la Reina Victòria.
Un dels edificis que destaquen del barri de Saddar és el Mercat
de l’Emperadriu, construït en honor de la reina Victòria, emperadriu de
l’Índia.
Es va construir entre 1884 i 1889; té un pati central i quatre
galeries, en les que hi ha espai per 280 botigues. En aquella època hi havia 7
mercats a la ciutat, incloent-hi aquest.
El mercat es va construir en un lloc on era ben visible des de lluny.
Però també eren uns terrenys amb marcada importància històrica.
Quan l’any 1857 hi va haver la revolta dels sipais en contra
del poder colonial britànic, el 21è regiment d’infanteria nadiua estacionat a
Karachi es va amotinar i va declarar lleialtat a les forces rebels el setembre
de 1857.
Els britànics van derrotar ràpidament als rebels i van
reafirmar el control sobre la ciutat. En el terreny on ara hi ha el mercat van
executar als sipais que s’havien revoltat. Els relats esmenten que les tropes
britàniques van volar el cap als sipais amb bales de canó, per reprimir
qualsevol sentiment de motí entre els locals.
Durant molts anys, al lloc on havien sigut executats els sipais
la gent venia a escampar-hi pètals de roses vermelles, simbolitzant la sang
dels màrtirs. Per evitar que hi poguessin construir un monument en record dels
seus herois, els britànics van construir un ampli mercat de queviures al seu
lloc; és el mercat de l’emperadriu, per commemorar la reina Victòria.
La rebel·lió va suposar la fi del domini de la Companyia
Britànica de les Índies Orientals a l’Índia. La companyia es va dissoldre i els
seus poders de govern sobre l’Índia van ser transferits a la Corona Britànica.
L’administració colonial britànica es va embarcar en un programa de reformes,
intentant integrar les castes superiors i els governants indis al govern i
abolint els intents d’occidentalització. El virrei va aturar l’acaparament de
terres, va decretar la tolerància religiosa i va admetre indis a la funció
pública, encara que principalment com a subordinats.
Després de la rebel·lió, els administradors colonials britànics
van continuar desenvolupant la infraestructura de la ciutat, però van continuar
descuidant els barris on vivia la població original de pescadors sindi i
nòmades balutxi.
Quan va esclatar la Guerra Civil Americana, el port de Karachi
es va convertir en un important port d’exportació de cotó, amb la Flotilla de
Vapor de l’Indus i la Companyia de Navegació de Vapor Interior d’Orient que
transportaven el cotó des de la resta del Sind fins al port de Karachi, i
després a les fàbriques tèxtils d’Anglaterra.
El mercat de l’emperadriu és una gran estructura d’estil
indo-gòtic, que té una torre de rellotge amb caps de lleopard. Acabat en el
1889 estava destinat a servir als administradors britànics, als soldats i a les
seves famílies.
