Madagacar_19: Canal de Pangalanes

La costa oriental de Madagascar cap al sud de Tamatave té molts rius i llacs propers a la costa; en el segle XIX un rei malgaix va tenir la idea d’unir totes aquestes fonts d’aigua. Més tard, Gallieni va ser qui va reprendre la idea i la construcció del canal es va acabar durant l’època colonial.

Galliani era un general francès que quan el 6 d’agost de 1896 Madagascar passa a ser una colònia francesa, pren el comandament civil i militar de la illa. Va reprimir les revoltes, destruint pobles, exiliant a la reina Ranavalona III, va abolir els diferents regnes que hi havia a la illa i va governar terroritzant a la població fins al 1905. Va prendre tot el poder als merina posant al seu lloc gent a les ordres dels francesos. Considerava que les colònies eren pels colons. Els malgaixos eren francesos però sense els drets d’un ciutadà francès.

En el projecte inicial el canal estava previst que tingues 665 Km de via navegable, que permetés el bescanvi comercial i la comunicació entre el nord i el sud de la illa. Actualment té uns 700 Km. El canal facilita el transport cap a Tamatave i des de Tamatave cap a altres zones, distribuint mercaderies que pel mar seria més perillós, ja que és l’oceà índic.

Encara que jo no ho vaig veure, diuen que al llarg del canal pots trobar una fàbrica de sucre, a Maromamy, que funciona encara a vapor, i que va ser creada en el 1948. També es pot trobar una destil·leria d’oli essencial de niauli.

El canal es divideix en dos trams el nord, que va de Tamatave a Mananjary i el sud, entre Mananjary i Vohipeno. A la part nord hi habiten els betsimisaraka i el canal és navegable tant per llanxes motores com per piragües, mentre que el sud només es navegable per piragües. Es vol preservar la fauna de la zona per això es restringeix el pas d’embarcacions a motor. En algun lloc he llegit que en aquesta zona hi habiten els antaimoro.

Els antaimoro (o antemoro) es van instal·lar a la costa del sud-est del país entre els segles XIII i XVI. Hi ha diferents clans que van anar arribant en diferents èpoques, entre ells hi ha els antalaotra, que es caracteritzen pels seus escrits (sorabe) i pels seus coneixements dels astres. Els anakaravenus, originaris d’Aràbia saudí, havien hagut de fugir del seu país pel fet de tenir avantpassats jueus. La majoria són del clan dels ampanabaka.

Són bons diplomàtics; Andriamahazonoro del clan anakara, va ser conseller del rei Andrianampoinimerina i del seu fill Radama I i a l’època de la reina Victòria va formar part de la primera delegació malgaix a Londres.

Coneixien l’escriptura àrab i van ser els primers en escriure en llengua malgaix. Per això van haver de fabricar el paper amb els vegetals que trobaven en la regió i també es fabricaven la tinta (el seu paper és famós). Els seus llibres o escrits son els Sorabe, que recopilaven diferents matèries: pregaries musulmanes, tractats sobre astrologia, medicina, cròniques històriques i la genealogia dels seus clans. Els Kalibo eren els guardians de les tradicions i els llibres sagrats i per tant eren les màximes autoritats religioses. Els notables dels diferents clans eren els responsables d’escollir als seus governants.

Les seves creences i costums, tot i que tenen una base de l’islam es van barrejar amb les creences dels habitants que hi havia a la regió. Com altres ètnies de la illa, pensen que el naixement de bessons porta mala sort i desgràcies a la família. La tradició és que la mare es quedi amb el que l’hi sembla més fort. Teòricament aquest costum està prohibit però diuen que segueix practicant-se.

Una de les festes més importants per aquesta ètnia és la que es fa, de forma anual, per recordar els antics reis. A amboaka és on es creu que està enterrat el primer rei antemoro, Ramarahola. Hi ha una llegenda que explica que quan estava morint no volia que comencessin a cavar la tomba on l’enterrarien. Va començar a resar, i de cop, el terreny sota d’on ell estava va cedir, i va quedar sepultat. Cada any es commemora aquest dia, sacrificant un zebú de color vermell. Segons diuen, quan el rei actual llegeix determinats fragments del Sorabes, el llibre sagrat, l’animal es posa a tremolar i s’enfurisma.

El canal segueix sent una via de transport important per la gent de la regió. Transporten grafit, sucre, espècies…Ara bé, no s’explota tot el que podria per culpa de la manca de manteniment, l’efecte dels ciclons i la proliferació de plantes aquàtiques, com els jacints d’aigua.

El primer tram del canal, sortint de Tamatave no té massa gràcia. Es veu molt brut, es veu alguna construcció industrial, no sé si pot ser una refineria de petroli. A mida que ens allunyem va millorant. A banda i banda del canal es veu ja molta vegetació, algun poblet o agrupacions de cases senzilles, de fusta, sobre pilons per evitar la humitat i els bitxos. Cocoters, petites platges… I el que m’agrada més és que hi ha molta vida. Moltes piragües anat o venint, carregades a més no poder, amb unes veles del més pintoresc, i que s’empenyen amb una pèrtiga. Les veles són curioses, perquè qualsevol cosa serveix: n’hi ha de tela, de plàstic, una catifa, d’una peça o com un mosaic de plàstics enganxats.  En alguns llocs sobre la gespa es veu la roba estesa.

Hi ha ponts que uneixen les dues bandes del canal. També hi ha gent pescant, alguns són crios, que pesquen i condueixen la piragua amb molta traça. Transporten fusta, fruites, sacs… és molt tranquil.

Parem a dinar en un restaurant que hi ha a la vora esquerra. Es menja molt bé. Tenen amanida i zebú amb patates fregides. És una carn forta però que els hi queda molt tendra i molt bona. Genial pels amants de la carn. Per tot arreu, les racions són molt grans, i a vegades amb la meitat en tindries prou, o amb un sol plat. Mentre dinem apareix un grup de nenes i noies, vuit o deu, i es posen a cantar i ballar. Van bastant conjuntades, la majoria porten faldilles amb el mateix estampat.

Després de dinar continuem el recorregut pel canal, que es fa més ampla, hi ha canals laterals i desviacions, llacs… és molt relaxant, però fa fred, ja que ens mullem bastant amb els esquitxos. Anem tots amb els impermeables grocs tipus pescanova, però els bancs d’espuma estan empapats, o sigui que tot i el nostre fantàstic impermeable anem bastant mullats.

Ens vam parar a una illa, Akanin’ny Nofy, que està en el llac Mapitabe. El seu nom vol dir niu de somnis i havia sigut el refugi de l’antic president Philibert Tsiranana. Ens allotjàvem al palmarium.

El palmarium és una reserva privada natural de 46 hectàrees  on es poden veure lèmurs, llangardaixos de colors, camaleons i granotes fluorescents.  M’hagués encantat veure les granotes fluorescents! Però no vaig veure’n. vam arribar poc abans de la posta de sol i vam anar directe a veure si trobàvem els lèmurs; els que hi ha aquí són els lèmurs indri, però aquí són de color negre. El color dels lèmurs depèn de la regió però també de l’edat de l’animal.

Hi havia un grup de gent fent un documental sobre els costums dels lèmurs. La paraula lèmur de d’antic i el seu significat és “l’espectre d’un mort”. Que es donés aquest nom a aquests animals és degut a la forma dels seus ulls. Els únics que no tenen cua són els indris, i tots són essencialment vegetarians; com a màxim mengen alguns insectes.

Una noia del grup que estudia els lèmurs és la que ens porta a veure’ls. Explica que des de que els està observant no s’han bellugat massa de lloc. Màxim es desplacen en un o dos arbres. Generalment estan quiets o mig endormiscats i només en dos moments del dia surten a buscar aliments, però en un recorregut molt restringit. La noia és malgaix i treballa per una cadena, crec que era anglesa; em parlava del programa de documentals en el que s’emetrà, però a mi no em sonava de res.

En aquesta reserva tenen també hi ha orquídies i una plantació de vainilla. Acabo de descobrir que la vainilla és una variant d’orquídia, la única que té alguna altra aplicació a més de l’ornamental. La vainilla és fonamental en l’economia malgaix, n’exporta unes mil tones a l’any. Actualment però hi ha una forta competència, per una banda, la vainilla provinent d’indonèsia i per l’altra la vainilla sintètica americana. La noia que m’ho explicava ho deia amb preocupació, especialment el tema de la sintètica, amb la que no poden competir.  

  La vainilla és d’origen mexicà i va ser descoberta en el 1520 pels espanyols. Ara bé, l’exportació va trigar a poder fer-se ja que, amés de les condicions climàtiques idònies es necessita la presència d’insectes determinats o de colibrís perquè facin la pol·linització. Després de molts intents, en el 1836 es va aconseguir posar a punt un sistema de pol·linització artificial. Quan és l’època de floració, al novembre, es fa el procés de forma manual, utilitzant una tija de llimoner. En el 1871, sota la influencia dels de la illa de la Reunió, la vainilla apareix a la costa est de Madagascar, concretament en aquesta zona, on troba el clima idoni per arrelar. És una planta trepadora, i les flors s’obren a la matinada i duren 12 hores; el fruit adquireix la mida màxima al cap de 6 mesos, i pot tenir una mida d’uns 20 cm de llarg. La vainilla verda es tracta amb aigua calenta, uns minuts abans de posar-la a assecar al sol. A continuació s’enrotlla entre roba perquè transpiri, i eliminar-li la humitat. Després es col·loca en espais ben airejats i es va tornant de color marró. La vainilla de bona qualitat és de color negre brillant, ben seca i molt perfumada; conté també a la seva superfície petits cristallets blancs d’oli essencial de vainillina.

Quan havia fet un curs sobre olis essencials em comentaven que si vols vendre un pis, una bona idea es posar una mica d’oli essencial de vainilla a la cuina, ja que a molta gent, al menys de la meva generació, l’olor ens pot recordar olors d’infantesa, quan ens feien pastissos… i el fet de portar records agradables pot predisposar de forma positiva.

Els maies i els asteques tenien una beguda anomenada xocoatl, que contenia cacau i vainilla; aquesta beguda la consumien els nobles i els guerrers. Ara be, ni el cacau ni la vainilla creixien en la seva regió i ho compraven als totonaques, que vivien a les costes del golf de Mèxic, prop de l’actual Veracruz. Aquests cultivaven i produïen vainilla que exportaven. Aquest comerç va durar fins a mitjans del segle XIX. Els francesos que vivien a Mèxic van aprendre dels totonaques l’art d’inseminar les flors.

Els totonaques tenen una llegenda per explicar el naixement de la planta de vainilla. Hi havia un príncep i una princesa que estaven enamorats, per poder estar junts ell la segresta, però els sacerdots que es dedicaven al culte de la deessa de les collites els van perseguir i els van matar. El príncep es va reencarnar en un arbust i la princesa en una liana d’orquídia que es van enrotllar a l’arbust tot abraçant-lo.

La descoberta d’aquesta planta per part dels espanyols sembla que prové de la trobada entre Hernan Cortés i l’emperador asteca Moctezuma II que aromatitzava el xocolata amb vainilla. En el segle XVII el farmacèutic de la reina Isabel d’Anglaterra l’hi va presentar aquesta llavor aromàtica. Als francesos els hi va encantar la vainilla i Lluis XIV va decidir introduir-la a la illa Bourbon, que és l’actual illa de la Reunió. Però els intents que va fer durant el seu regnat no van tenir èxit.

La primera pol·linització artificial es va aconseguir en el 1836, però el que realment va crear el procediment que va permetre portar-ho a la pràctica, i que encara s’utilitza va ser un esclau de la illa de Reunió, Edmon Albius. Lo de Albius se l’hi va afegir al seu nom quan es va abolir l’esclavatge; alba vol dir blanc i aquest apel·latiu se li va donar en referència al color de la flor de la vainilla. Com ja he comentat, van ser els productors de la Reunió els que van introduir el cultiu de vainilla a Madagascar. La planta va arrelar molt be i de seguida la seva producció va ser molt més gran que la de la Reunió.

La casa coca-cola és una de les grans consumidores de vainilla. Pel que he llegit, en el 1985 van treure una nova variant de coca cola, que utilitzava la vainilla sintètica, i l’economia de Madagascar se’n va ressentir ja que les ventes que tenien de vainilla van minvar a la meitat. Per sort per ells, la nova variant no va tenir èxit i Però es va recuperar pel fet de que la nova variant de coca cola no havia tingut èxit. A part de la coca-cola i les xocolates, m’ha sorprès una mica saber que la vainilla també s’utilitza en perfumeria.

Vam dormir a l’hotel que hi ha en la reserva, i al matí següent vam continuar una mica més pel canal fins al poble de Manambato, en el llac Rasoabe. Com en tota la costa est, fa mal temps, i tot i que hi ha platges que tenen molt bona pinta, no ve gens de gust banyar-se. Aquí agafem de nou el vehicle per tornar cap a Antananarivo.

Vaig passejar una mica per la capital però no massa. Vam estar-hi només unes hores. Una ciutat una mica caòtica de cotxes, gent, soroll… potser perquè veníem de la tranquil·litat del canal. Pel barri per on em vaig passejar hi ha edificis cuidats i es veu envoltada de turons, per on s’enfilen les construccions. Tana, com l’anomenen col·loquialment, va quedar més o menys protegida per les muntanyes i els boscos, i fins al 1777 no hi va arribar el primer europeu, un francès. Va escriure sobre el seu viatge, les costums i tradicions de la gen de les terres altes.

El rei Andrianjaka va fer construir el seu palau al turó d’analamanga, en el 1610 desallotjant als vazimba que vivien allà. A finals dels segle XVIII Andrianampoinimerina va decidir que aquest turó seria la capital del seu regne i va fer construir dotze centres històrics més en altres turons, per les monarquies merina, i va considerar que eren turons sagrats.

Amb aquestes hores pel barri de l’hotel a la capital s’acabava el viatge per Madagascar. Un país que m’ha fascinat per la seva riquesa i diversitat. Una de les coses que m’ha impressionat és la quantitat d’espais protegits, les associacions i grups per protegir els ecosistemes però també a la població local. En anar de compres per la capital em vaig trobar que hi havia botigues d’artesania que venien productes de petites cooperatives.

M’ha encantat la gent, els seus somriures, la seva alegria i la seva curiositat. Qui més qui menystenia ganes de parlar amb mi, d’explicar-me coses del seu país, o preguntar-me coses sobre casa meva. Tinc la impressió que és dels llocs on he trobat més gent amb ganes de parlar. I en la major part dels casos, quan s’apropaven a parlar no era per vendre alguna cosa o demanar diners, sinó per curiositat, per saber més coses del que hi ha fora de la illa. Físicament són interessants, el mestissatge present en major o menor grau els fa molt especials. En general els he trobat de faccions agradables i ulls vius.

He trobat que és un país molt interessant i al que no em sabria greu tornar i poder explorar una mica més.

Durant el viatge vam conèixer un xicot que estava filmant un documental sobre el país,que es titula Misión malgache. Va ser interessant parlar amb ell. Ens va explicar que havia anat a Madagascar seguint el rastre d’un capellà del seu poble, i que va resultar que aquest capellà hi havia anat per seguir les passes d’un parent seu que va ser el primer bisbe d’una de les diòcesis del país. El xicot parlava molt emocionat de la història i del seu documental. És interessant donar una ullada a la seva web: http://www.misionmalgache.org/index.html. Si es posa al buscador mision malgache també es troba fàcilment.

Madagascar_18: Nosy Nanto

És una illa molt petita, no hi ha cotxes i es pot recórrer a peu. L’aigua és molt neta i clara, la gent amable i tranquil·la. Com en altres llocs del país, l’hotel on estem és d’uns francesos. Molts ho són tot i que també n’hi ha que són de famílies xineses.

Passejo per la illa; hi ha algun braç d’aigua, crec que salada, alguns cocoters, flexibles, elegants. Algunes grups de cases, aquí i allà. Primer anem pel camí interior, pel centre de la illa, després sortim cap a la platja. Hi ha un grupet de gent esperant. S’apropa una barca i llavors es posen a cantar. De la barca baixa gent malgaix i un home blanc, somrient saluda a la gent. Estan allà per donar-li la benvinguda. No sé segur si era un missioner o treballava en una ONG, el cas és que hi va sovint i els hi porta material divers i els ajuda.

Interior de Nosy Nanto

Feia bon dia i passejar per la platja era molts agradable. L’interior tampoc està malament, ja que vas trobant gent que et saluda, amb qui creuar algunes paraules. En una casa en construcció ens va sorprendre veure-hi un lèmur, barbut. El vam anar seguint, i vam descobrir que n’hi havia algun més. Ens van explicar que fa temps algú hi va portar una parella de lèmurs i han anat criant, ara n’hi ha uns quants, fins i tot, prop del far hi ha l’hotel del lèmurs. Els que jo vaig veure campaven lliurement per la illa. Era molt divertit trobar-los i poder-los contemplar mentre van al seu aire.

El problema de donar la volta a la illa per la platja és la marea. Quan està baixa pots anar tranquil·lament, però quan tornàvem del passeig havia pujat i en alguns trams ja no quedava platja. O et ficaves a l’aigua o tenies que ficar-te entre la vegetació per anar a trobar el camí. 

En dues hores vam poder recórrer tota la illa, veure les platges i l’interior de punta a punta.

 Balenes

Sortim d’hora al matí per anar a buscar balenes. La marea està baixa, i com que l’hotel no té platja ens cal anar fins a la platja a agafar l’embarcació. En vam haver de posar la jaqueta salvavides i ens vam situar equilibrant pesos. Vam sortir a mar obert. Hi havia tres o quatre embarcacions més buscant-les, i a la que alguna en veia tothom es dirigia cap allà.

Primer vam veure una mare i la cria; la mare es posa dreta, amb mig cos cap a fora i la cria l’hi dona cops al pit perquè surti la llet. Ens expliquen que no succiona sinó que espera que ragi, com si fos d’una font. Després hem vist un mascle perseguint una femella, va ser molt curiós tots els moviments que feien un i l’altre, el joc amb les cues...Era el ritual d’aparellament.

S’anava posant negre i de cop ens van dir que venia la pluja. Ens van donar pressa perquè ens poséssim els impermeables i que amaguéssim les càmeres als calaixos de sota els seients. Va ser sorprenent la precisió. Just quan ja estàvem més o menys a punt va començar el diluvi. Acompanyat d’unes onades impressionants. A mi l’aigua m’arrencava les ulleres, vaig haver de treure-me-les i plegar-me be per protegir-me. Va ser impressionant. Tal com havia arribat va marxar. Vam poder tornar a mirar, treure les càmeres... Vam seguir sortint a més enfora a veure si en veiem més. Diuen que quan fa mal temps és quan es belluguen més.

A la que ens apropàvem a les balenes paraven el motor per no pertorbar-les. Se’n veien unes quantes, aquí i allà, els sortidors d’aigua, les aletes, els lloms... mai massa a la vora però va valdre la pena, tot i que vam arribar xops i alguns bastant marejats. 

Després de canviar-me de roba i assecar-me vaig anar a dinar a un xiringuito del poble.  Era un restaurant d’un home musulmà. Vaig prendre calamars, ja que era el que tenia i vaig demanar una mica de pa, per atipar-me una mica més, però em va dir que no en tenia. Que actualment a la illa no hi ha forner i han d’anar a comprar-lo a la illa gran a Nosy Boraha.

Marea alta

Mentre dino passa un enterrament. Davant de tot va un noi amb una creuem darrera els homes del poble i alguna dona. El taüt és una caixa molt senzilla, tapada amb una tela i la transporten entre quatre nois. Més enrere venen les dones i algun que altra home, que suposo que s’ha afegit tard al seguici. Hi va molta gent.

Una dona que està al restaurant m’explica que és vídua i que no té fills. Amb ella hi ha una nena d’uns deu o dotze anys, és la seva neboda, la filla del seu germà que es va quedar vidu també. En quedar-se vidu li va donar la seva filla, així ella la cuida i l’hi fa de mare. La nena estava asseguda en un racó, em va semblar una mica trista. L’hi vaig ensenyar les fotos que havia fet de les balenes, i encara que no eren gaire bones l’hi van encantar. De seguida van aparèixer més nens a mirar les fotos. Em feien riure, se sentien gairebé com al cinema, mirant la pantalleta de la càmera. Tenen les balenes allà però l’excursió amb barca és cara (ens va costar 30 euros per cap) i ells no poden anar-hi. En marxar la nena m’ha fet una forta abraçada, tres petons i somreia,  m’ha commogut. L’home del restaurant  també era molt agradable, ens va acomiadar desitjant-nos bon viatge. És una illa tranquil·la i bonica amb una gent entranyable i afectuosa.

Sortim a les 4 del matí, embarquem nosaltres i maletes a les piragües per anar altre cop a la illa de Nosy Boraha. És negra nit, per evitar caure a l’aigua en pujar a la barca ens il·luminem amb els frontals. Fa fred. La marea està baixa i el barquer va amb molt de compte per no encallar. Tenen molta perícia i vam arribar a bon port sense que plogués. 

A l’igual que a l’anada, un cop a Nosy Boraha vam agafar un taxi-brousse per anar fins al port on agafar l’embarcació regular per tornar a la illa gran de Madagascar.  El trajecte en la barca va ser mogut i amb molta pluja. Després vam fer 4 hores de cotxe per tornar a Tamatave i començar a explorar el canal de Pangalanes.  

Madagascar_17: Tamatave-Nosy Boraha- Nosy Nanto

Vam sortir a les 5 del matí per anar seguint la costa cap al nord fins arribar al port de Sonierana Ivongo des d’on surten els vaixells per anar cap a les illes.

Hi ha 4 hores de carretera fins arribar al poble. Un cop allà, el caos d’aquests tipus de llocs. Hi ha moltes embarcacions que fan el trajecte de forma regular a la illa de Nosy Boraha.

És una embarcació amb cabuda per 35 persones. Ens obliguen a portar la jaqueta salvavides posada. En faltava una i vam estar esperant fins que van poder donar-ne una per cadascú. També en tenen de mida infantil. Al meu costat hi havia una noia amb el seu crio d’uns 2 o 3 anys.  Anava carregada de paquets, compres fetes a Madagascar per dur-les cap a la illa de Nosy Boraha (anomenada a l’època colonial illa Santa Maria). Els laterals de l’embarcació es poden tapar amb unes cortines de plàstic més o menys transparent i en tres o quatre lloc hi ha unes galledes. El trajecte va durar una hora i mitja i el mar estava força mogut. 

Nosy Boraha

Nosy Boraha

Després em van explicar que lo ideal era aconseguir plaça en els que surten primer doncs a partir del migdia la mar està molt dolenta. O sigui que a l’hora que vam anar nosaltres estava be. El nen del meu costat es va marejar i llavors vaig veure per què eren les galledes que hi havia als costats. Per sort vam poder tancar els laterals de la barca, i així vam arribar força secs a destí. Pel camí es veia alguna balena una mica llunyana.

Nosy Boraha

Quan havíem sortit de Tamatave feia molt nal temps, però en arribar a Nosy Boraha el temps era bo.  La illa no és massa gran, té 63 Km de llarg per 5 km d’ampla i està paral·lela a Madagascar. 

S’està tornant força turística ja que té boniques platges i una doble barrera de coral. A més és interessant per la vegetació i la gent. És en aquesta illa on hi ha un cementiri pirata. Des de 1685 els pirates havien muntat el seu camp base a la illa, lluny del control de la gran illa però prou aprop com per anar-hi a buscar el que necessitessin. Diuen que en el segle XVIII hi havia uns mil pirates de diferents països que convivien amb els habitants de la illa. 

Embarcant per anar a Nosy Nanto

Extrem sud de Nosy Boraha

En el 1720, els malates, que son els descendents de pirates i filles dels jefes locals, dominen a la població de la costa oriental. Un d’aquests era Ratsimilaho, fill d’un anglès i una noia de Nosy Boraha, va dominar als betsimisaraka i va establir un regne que va durar 30 anys. 

Ratsimilaho era favorable als francesos i també la seva filla, que quan ell va morir va heretar la illa de Nosy Boraha. Aquesta noia es va casar amb un caporal francès que fugia de la illa de la Reunió, perseguit per un marit gelós. En casar-se aquest caporal, Bigorne va passar a ser el príncep consort. Va desenvolupar la illa, construint pistes, plantant cafè, va crear un exercit de l’estil del francès, va afavorir el comerç. Va convèncer a la seva dona perquè cedís la illa al rei de França. La cessió es va fer el 1750. I els ciutadans de la illa de Nosy Boraha van tenir un estatus especial (ciutadans de dret comú francès) fins al 1970.

Nosaltres no vam estar massa estona a la illa. El temps de passejar una mica i menjar alguna cosa. Em va semblar una illa de contrastos: el port, amb embarcacions modernes, vital, cases molt cuidades, i després carrers sense asfaltar, push-push, un mercat com els d’altres pobles que semblen més tradicionals...

Després de dinar vam agafar un taxi i vam anar cap a la part de baix de tot de la illa, a Ankarena. Allà vam agafar unes barques més petites per creuar a un apetita illa que hi ha al sud. La illa de Nosy Nanto.  

Babou village a Nosy Nanto

El nom d’aquesta illa minúscula ve d’una arbre anomenat nanto que era amb el que es fabricaven les piragües, però que ja no existeix. Arribem a mitja tarda a la illa. Una illa minúscula.

L’hotel és molt acollidor, el babou village; amb casetes de canya, vistes al mar i a la illa de Nosy Boraha. 

Madagascar_16: Parc nacional Matandia-Andasibe

Aquest parc té 15500 hectàrees i es troba entre els 900 i els 1250 metres d’alçada. Hi ha diferents circuits per descobrir i recórrer el parc. És un boc humit, a més plou o plovisqueja a estones. Em sorprenen els formiguers penjats dels arbres, suposo que perquè el terra està massa moll. 

En aquesta reserva es poden trobar els lèmurs indri o en malgaix babakoto. Ens va costar una mica de trobar-los i veure’ls. Viuen a la part alta dels arbres, rarament baixen. Té part del cos blanc, i gairebé no té cua. El consideren un animal sagrat i això l’ha preservat de l’extinció. És monògam i pel que ens explicaven prenen alguna planta o fruit que amb propietats anticonceptives. La mare porta la cria amb ella entre 3 i 6 anys, el que fa que entre un embaràs i l’altra passen anys. Per això no proliferen molt. En un altre lloc diuen que la porta amb ella uns dos anys. Són els lèmurs més grans i tenen un crit molt característic que es pot sentir fins a 2 Km a la rodona. Tenen un extens vocabulari de sons i crits. Són capaços de saltar a una distancia de 6 metres. 

Jo els hi trobo més pinta d’osset de peluix que als altres. No sé si es per les orelles o el morro. També cal dir que només el vaig veure de lluny, o no tant  a la vora com havia tingut als altres. El que sorprèn és perquè es penja en branques que semblen fràgils per sostenir-lo, ja que aparentment és grassonet, però pot ser que molt sigui pel pèl. 

El passeig és agradable, algunes plantes interessants, però el que el fa més interessant son els lèmurs. Dins del parc hi ha també el llac verd, on es poden veure diferents tipus d’ocells, però jo no recordo haver-ne vist cap.

Després continuem per la RN2 fins arribar a Tamatave (Tomasina a l’època colonial) que es troba ja a la costa. Pel camí el paisatge és molt verd i els núvols negres no ens deixen. En els pobles que creuem les cases son de fusta, no n’hi ha de tova, suposo que per culpa de la pluja. Em sorprèn trobar un home gran que s’assembla molt a un altre que vaig conèixer a Irian Jaya. El mateix somriure ampli, els ulls, color de pell... el que em confirma les arrels de molts d’ells del cantó asiàtic.

Parem a dinar pel camí, en un poble on hi ha molt transit i embotellament de cotxes i especialment de camions. Està tot col·lapsat. És la carretera que uneix la costa amb la capital, suposo que per això hi ha tant trànsit. Una curiositat del lloc on vam dinar: vam demanar carn i la van treure d’una caixa gran de porex. 

Em va sorprendre, perquè no crec que es pugui conservar masses dies a temperatura ambient. Clar que potser l’hi havia posat al matí i el porex el que feia era aïllar-la d ela humitat. El cas és que estava molt bona. A fora el carrer hi havia molta animació (a part dels camions) moltes parades de fruites i també de cistells i coses de palla trenada. La gent molt agradable. En un racó hi havia un grup de gent, adults, homes i dones, cantant. Em van explicar que estaven assajant per un concert.

Una de les coses que m’impacta més és la diferencia de paisatge entre la costa oest i l’est. Aquí a la costa est, la pluja i humitat m’agobien una mica, tot i que la vegetació exuberant és agradable. Tinc la impressió que la majoria de gent és de pell més clara que a l’altra banda. 

Arribem a Tamatave, té aires de ciutat, potser de la mida de Tulear, a la costa oest. Havia sigut un centre comercial important, amb grans magatzems on es guardaven les mercaderies, i també hi havia boniques cases de comerciants i colons. Algunes de les mercaderies amb les que comerciaven eren espècies, teles i pedres precioses. Actualment no se si es conserva gaire cosa d’aquell passat. Vam arribar que començava a baixar el sol, vaig anar cap al que deuria ser el passeig marítim però el trànsit, la poca llum, el vigilar els forats de terra, no em van permetre detectar aquest aire del passat.

A la vora del mar hi havia molta animació, com si fos la festa major. Hi havia “caballitos” i altres atraccions, paradetes on prendre un refresc i molta però molta gent.

Diuen que l’origen del nom de Tamatave és del nom que van posar-li els portuguesos: sant Tomàs. Altres expliquen que s’anomena així perquè el primer cop que Radama I va arribar allà i va provar l’aigua va dir: Toa masina! Que vol dir que salada! Ves a saber quin és l’origen real del nom! 

Al port de Tamatave hi arribaven els vaixells de la companya de les índies orientals, i suposo que en part a causa d'això  aquesta zona va patir també la presència de pirates. A la illa de  Nosy Boraha que està aquí a la vora hi ha un cementiri pirata.  

  

Madagascar_15: Reserva de Peyrieras, cap a la costa est

El paisatge canvia a mida que anem cap a l’est. El cel ja no és blau sinó que abunden els núvols negres. És zona de pluges. Els pobles que es creuen tenen construccions més sòlides, moltes més cases de dues plantes, algunes molt cuidades, altres molt deixades. 

La primera impressió en un dels pobles en que vam parar va ser de tot més descuidat. Sembla una zona més rica, però es veia més gent demanant, més brut, gent una mica beguda,… potser hi fa el que sigui una zona plujosa, la humitat i amb el cel fosc tot es veu pitjor. A mi la costa oest m’havia encantat i suposo que el canvi em va xocar.

Vam parar a visitar una reserva privada, crec que és el que anomenen Madagascar exòtic o també la reserva de Peyrieras. És una espècie de zoològic molt interessant.

Hi ha una zona de bosc on vam trobar lèmurs, primer vam veure els fulvus, marrons i molt simpàtics, tenen els ulls vermellosos i estan acostumats a la gent. S’apropen per veure que se’ls hi dóna de menjar. Els guies del parc els hi donaven plàtan i estaven encantats. 

Tenia la impressió de que ens miraven amb curiositat, primer des de la part alta dels arbres, després ja van baixar  més avall i fins i tot a terra. De seguida van aparèixer també els lèmurs sifaka, amb el cos blanc i al cara negra. N’hi havia un que era fantàstic, tenia part del cos de color vermellós, de manera que semblava que portés un jersei. També va baixar a terra i per un plàtan faria el que fos. Es posava dret, feia cabrioles penjant-se cap per avall… 

Algun moment em donava la sensació de que tenia cara de gos. Són molt especials i els trobava entranyables. Però com en altres llocs, els lèmurs fulvus, els marrons acaben sent els amos, i van aparèixer en un grup nombrós, de manera que els sifaka van acabar fugint altre cop a la part alta dels arbres.

Els lèmurs estaven lliures al bosc, i després en una altra part de la reserva els animals que hi ha estan en gàbies molt espaioses, però tancats. Les obrien per deixar-nos veure i fotografiar als bitxos que els treuen de la gàbia.

El que hi ha més són camaleons; n’hi ha de molts tipus diferents. Un amb una pell rugosa i una cua plana; un altre minúscul, que es perd en el palmell de la ma; uns que semblen tous i més tipus fetus; camaleons de diferents colors i formes, gairebé tots amb ulls saltons i cues llargues que cargolen fàcilment. Les potes de tots ells són també curioses. Un altre que vam veure era gairebé com una fulla i es confonia amb els troncs i fulles seques. Amb una canyeta els hi apropaven una llagosta i llavors en uns segons treuen una llengua molt llarga per atrapar-lo. És impressionant de veure, sembla mentida que aquella llengua els hi càpiga a la boca!

Un altra dels bitxos que hi ha és la granota tomàquet. Estava en un tancat relativament gran i vam estar buscant-la per tots els racons una bona estona. S’havia amagat entre les herbes i tot i que no és massa gran, color vermell fa que es pugui veure be. És molt graciosa. La pobre a la que la vam trobar la vam posar al mig i va ser l’estrella ja que no vam parar de fotografiar-la. Saltava d’una banda a l’altre una mica atabalada amb tanta atenció.

Hi ha també algunes papallones, serps, uns cocodrils, un ratpenat encara que a  mi a les fotos no m’ho sembla, el veig pelut, i allà com que estava a les fosques no l’arribava a veure. O sigui que vaig fer la foto per provar sort.

El parc està molt cuidat, tant les gàbies o tancats on hi ha els animals, com el jardí i les plantes que hi ha. I al llarg de tot el recorregut no deixa de plovisquejar. Suposo que per això està tot tant verd i exuberant.

Granota tomàquet

Dinem a Moramanga. Aquesta població va ser important per les revoltes que van dur el país a la independència. A l’entrada del poble hi ha un monument que commemora l’insurrecció del 1947, en la que els francesos van destruir la ciutat i van matar a 2000 malgaixos. A més a la ciutat hi ha un altre monument dedicat als obrers que van treballar (forçats) en la construcció de la carretera RN2 i la línea de tren en l’època colonial. Hi van treballar unes 4000 persones de diferents races , xinesos, àrabs, indis, malgaixos, africans… i l’índex de mortalitat era del 25%.

 Vam arribar a Andasibe amb pluja, més aviat, diluviant. Feia moltíssim fred. L’hotel estava al costat del riu, al costat del bosc. Està format per petits bungalows en que en molts casos hi ha alguna finestra sense vidre. Fins aquí la temperatura havia sigut agradable, però va ser arribar a Andasibe i haver de treure tota la roba d’abric i de pluja.

Pel camí el paisatge ha anat canviant, s’ha tornat més verd, hi ha més vegetació. Hem vist alguns forns on couen els totxos de fang; el fang l’extreuen dels camps d’arròs.