Cuba_24: Santuari de la Verge de la Caritat del Coure

Anem cap a Santiago. Vam parar per veure com extreien el suc a la canya de sucre. La beguda es refrescant i molt dolça però me la van servir amb glaçons i crec que va ser això el que va fer que em sentés malament.

La carretera cap a Santiago està molt transitada; hi ha gent a les vores, moltes bicis, carros tirats per cavalls, tipus calesses. Els cotxes que es veuen son molt antics. 

Abans d’arribar a Santiago, a uns 20 Km de la ciutat, hi ha el Santuari de la Verge de la Caritat del Coure (Virgen de la Caridad del Cobre). L’edifici de color clar, destaca sobre el verd de la muntanya que hi ha al fons. Està sobre un petit turó amb una escalinata que et permet arribar a l’església. 

A la carretera que porta fins al santuari hi ha diverses paradetes de records. Pots trobar imatges de la verge, bossetes de pedres que contenen bocins del mineral de coure, rams de flors, espelmes... 

Aquest és un dels centres religiosos més venerats pels cubans; rep més de 500 visites diàries. La construcció actual és del 1927 però té una història curiosa al darrera. 

En l’arxiu general de les índies hi ha documents antics que expliquen com va arribar aquesta imatge de la verge de la Caritat a Cuba. L’any 1597 Felip II encarrega a un capità d’artilleria d’Illescas (ciutat de la província de Toledo), que vagi a Cuba, concretament a la serralada del Cobre per defensar aquella costa dels atacs dels pirates anglesos. 

El rei l’hi encarrega que faci construir una petita església perquè els soldats i també els miners puguin anar a resar a la Verge de la Caritat. Aquesta verge és la patrona d’Illescas i era molt venerada en diferents ciutats espanyoles. Així que el capità abans de marxar va encarregar a un artesà de Toledo que l’hi fes una rèplica de la imatge de la verge de la Caritat. 

Després d’això es perd el rastre. Hi ha un altre document, en el que es narra com la van trobar flotant a les aigües de la costa nord oriental, a la badia de Nipe. Aquest relat el va fer un dels que la va trobar, 75 anys després, quan ja era vell i els dos companys amb qui anava ja havien mort. 

Segons la narració en el 1612, ell que tenia deu anys amb dos nois més grans anaven amb una barqueta per la badia buscant sal, quan van veure una cosa flotant en l’aigua. En apropar-s’hi van veure que era una imatge d’una verge, sobre una petita fusta en la que es llegia: jo soc la Verge de la Caritat. Aquesta figura duia un nen Jesús i una creu. Les seves vestimentes estaven seques tot i que estava a l’aigua i hi havia hagut tempesta. 

Van portar la imatge al responsable de la mina de coure que és el que va dir que construïssin una ermita per protegir-la. La població ho va considerar senyal de bon auguri. Els iorubes, que suposo que estaven treballant com esclaus en les mines, la van identificar com Ochun, que per ells és la divinitat del coure i té fama de ser caritativa i misericordiosa. 

Primer hi va haver una petita ermita i en el 1701 es va construir un santuari. Ara be, els treballs a les mines, amb les explosions van provocar que s’ensorrés l’any 1906. O sigui que se’n va construir un de nou. 

Les dones catòliques utilitzaven unes cintes amb la imatge d’aquesta verge quan estaven embarassades i apunt de parir. Curiosament la divinitat ioruba ochun també és la protectora de les parteres. 

Alguns cubans anomenen a aquesta verge Cachita. Molta gent té a casa seva una imatge d’ella, una relíquia o una estampa amb la seva imatge. Els cubans l’hi tenen gran devoció i en la guerra de la independència els soldats s’encomanaven a ella demanant protecció. Actualment la gent que va al santuari s’endú alguna pedra que conté partícules de coure perquè consideren que les protegeix. 

L’any 1915 van sol·licitar al papa Benet XV que declarés aquesta verge com a patrona de Cuba. O sigui que des de 1916 és ja la patrona del país. 

A mi em resulta curiós trobar les mines de coure a cel obert al costat del santuari. Son dos mons ben diferents que la historia ha lligat. 

La mina de coure la van descobrir els espanyols en el 1530. Amb el seu descobriment va crear-se el poble miner que duia el nom d’aquest metall. Durant més de 400 anys es va anar extraient el mineral, pel que el turó que hi havia inicialment s’ha convertit en un gran forat. 

L’any 1731 els esclaus de la mina es van alçar contra els patrons i van aconseguir la llibertat; uns 80 anys abans de que s’abolís l’esclavatge. En un turó proper hi ha un monument al cimarrón, en homenatge als esclaus que van lluitar per la seva llibertat. 

Hi va haver diverses companyies mineres treballant aquí, però al final de la primera guerra mundial moltes van marxar i l’extracció de coure va disminuir molt. Entre els anys 1920-1940 es torna a reactivar l’activitat minera. I quan arriba la darrera revolució, es nacionalitza la mina i s’hi fan millores. 

Després de la revolució el coure que s’extreia anava al mercat dels països socialistes. En el 1986 sembla ser que hi va haver una extracció rècord. Després d’això les coses no van anar be. El preu del coure va baixar, Cuba entrava en el període especial, o sigui de misèria, i el mineral estava gairebé exhaurit en les capes més accessibles. Així que l’any 2001 es va tancar la mina. 

L’entorn on es troba és bonic, tot i que l’església no m’entusiasma. Hi ha força gent, i al fons de la nau central per sobre de l’altar hi ha la imatge de la verge. No és massa gran, i diuen que és d’or i que està sobre un altar de marbre i plata. La meva vista no em permet percebre aquests detalls. Està força amunt i com ja he dit, és més aviat petita. 

Hi ha una capella anomenada dels miracles, on la gent hi diposita ofrenes, algunes de les quals són molt valuoses. La gent fa ofrenes de tota mena, joies, pedres precioses, medalles olímpiques, o la medalla que l’hi van donar a Hemingway quan l’hi van concedir el premi Nobel de literatura en el 1954. Va dir que l’oferia coma reconeixement al poble cubà, que l’hi havia inspirat l’obra “El vell i el mar”. 

Al costat de l’edifici hi ha una estàtua de sant Antoni Maria Claret, que descobreixo en la placa que hi ha, que va ser arquebisbe de Santiago de Cuba entre el 1851-57. 

Al voltant del santuari hi ha un gran aparcament i un centre d’acollida amb restaurant. Tot el muntatge ja fa pensar que en dates assenyalades aquí s’hi deu reunir moltíssima gent. Era un dia qualsevol i ja es veien grups de gent anant i venint, fent ofrenes i resant a la Verge de la Caritat, a Ochun o a Cachita.

Cuba_23: Santo Domingo i comandància de la plata

Santo Domingo és la porta d’entrada del parc nacional Turquino, a la Sierra Maestra. La carretera per arribar a Santo Domingo és molt dolenta, amb baixades i pujades molt pronunciades. L’últim tram no es pot fer en bus sinó que hi ha jeeps del parc que et porten. 

Nosaltres vam fer l’últim tram de baixada a peu, i fins i tot així feia impressió. Feia mal temps i estava tot força humit, amb el que em feia una mica de por de relliscar. S’arriba fins a la vall del riu Yara i un cop travessat per l’altra banda es troba el poble. 

El paisatge és muntanyós i verd, la carretera deserta. El poble molt petit i tranquil. Feia molt mal dia i estava plovent; per sort l’hotel Villa Santo Domingo era acollidor.

Al matí vam anar cap a la Comandància de la Plata. És una excursió gairebé obligatòria. El primer tram es fa en vehicle tot terreny per 9 persones, fins a l’Alto del Naranjo. Son 5 Km de carretera però amb molta pendent, el desnivell es venç en un tram ple de ziga-zagues. 

Des de l’alto del Naranjo es comença la caminada. Si es volen fer fotografies cal pagar un suplement. L’excursió de 3 km dura unes 4 hores. És un camí pel bosc, ben marcat però amb alguns trams molt pedregosos. Hi ha moltes pujades i baixades i la calor i la humitat és intensa. Pel camí trobem una serp que està tranquil·lament prenent el sol sobre un tronc.  

És monument nacional. Va ser la comandància general de l’exèrcit rebel. Des d’aquí emetia informació i música radio rebelde. 

Aquesta emissora de radio va ser fundada pel Che, el febrer del 1958. A l’abril Fidel la va fer traslladar a la comandància de la plata. La senyal era molt feble i primer anava cap a Veneçuela i després amplificada tornava a Cuba. 

Van construir cases, un hospital, la casa de la premsa, on hi havia la radio... les construccions quedaven molt camuflades amb l’entorn, aprofitant els desnivells, sense alterar el terreny ni talar arbres. Va ser Célia Sánchez la que va insistir en aquest fet, per tal que no se’ls pogués detectar. 

Com ja havia comentat, va ser una figura important en la revolució, tot i que molt menys coneguda que les figures masculines. Va participar en l’organització del desembarcament del Granma, buscant recolzament en els camperols de la plana. 

El paisatge és molt bonic. Es pot veure una tomba, d’un dels rebels que el van ferir a l’Alto del Naranjo i el van portar a l’hospital d’aquí on va acabar morint. Va demanar que l’enterressin aquí i així ho van fer. 

Hi ha un espai obert a dalt de la muntanya que em van dir que servia d’heliport, al menys això és el que tinc escrit. Però no sabia que haguessin disposat d’helicòpters, o sigui que no ho tinc clar. 

L’espai on hi ha les instal·lacions és molt reduït; t’ensenyen la casa del Fidel, la infermeria, la sala de premsa.... Hi ha també el que serien una mena de jutjats; allà anaven les parelles a casar-se i després podien fer servir una casa una mica més allunyada, per passar la lluna de mel. 

Vivien entre vegetació espessa, en unes condicions molt bàsiques, però em va fer l’efecte que estaven ben instal·lats. Havia llegit que dormien en hamaques, però en canvi en una de les cases, devia ser la de Fidel, hi havia un llit. La taula i cadira de treball sí que eren molt bàsiques.

Com ja he dit en altres llocs, aquí tot gira al voltant de la revolució. Devia ser dur viure a la selva amb les tropes governamentals al voltant! Em sembla que van estar un any (o potser dos) amagats allà. Eren joves il·lusionats i idealistes i van derrocar un exercit potent. Els hi reconec el mèrit. Però després han dut el país a la ruïna. Els eslògans revolucionaris inunden el país i segons ells la revolució no mor, segueix viva... 

Tinc la sensació de que la visió del mon dels nens d’aquest país és un tant esbiaixada. Vaig trobar una nena que el primer que ens va dir és que érem dolents, per ser espanyols, perquè havíem matat a molts cubans.  

Vam tornar cap a Santo Domingo i es va posar a ploure. Quan va parar vaig sortir a passejar pel poble. Els porcs i les gallines campen al seu aire buscant-se el menjar. Em sorprèn que tot i que tenen gallines compren els ous a la botiga. Em sorprèn que molts dels porcs son negres.

Per la carretera només es veu algun cotxe, però ha de ser un tot terreny potent i amb molt bons frens. Hi ha algun home a cavall i gent a peu. 

Per transportar les coses, com que fa molta pendent la carretera utilitzen una mena de carretó de fusta que consta d’una base amb 4 rodes i en dues d’elles unes peces de goma fan de frens rudimentaris. A vegades l’arrosseguen o d’altres s’hi pugen a sobre i és quan en les baixades necessiten frens. 

Tot i ser un poble petit, hi ha una biblioteca i una sala de vídeo, que deu ser el cinema del poble. També hi ha un centre mèdic amb la farmàcia. No vaig poder entrar enlloc perquè estava tot tancat.  

A l’altra banda del riu, hi ha un altre hotelet molt agradable. S’hi arriba creuant uns ponts de fusta. Els camions creuen directament pel riu. Vam anar a sopar allà. Quan hi vaig arribar explorant la zona, a la tarda, estaven cuinat un parell de porcs a la pua pel nostre sopar. 

El porc a la pua triga unes quatre hores a coure’s. L’animal està travessat per un pal metàl·lic, que té una maneta per on se l’hi va donant voltes sobre el foc. Les dones estaven preparant la sopa i els homes feien torns per fer girar el porc.  

El sopar va ser boníssim. El porc estava molt gustós i te’l servien acompanyat de iuca i de salsa de llimona. La sopa també era molt bona. I l’alvocat excepcional. Tot plegat ens va costar 10 euros. Tenint en compte la feina que porta cuinar el porc, i la dificultat per obtenir els productes en aquest racó de mon, em va semblar molt be. 

Per beure vaig demanar aigua i no en tenien. Es van disculpar molt dient que s’havia acabat al poble, des de feia uns dies i que tan sols tenien refrescos i cerveses. Era una família encantadora i molt atenta. No estava lluny de l’hotel i va ser molt agradable la tornada ja de fosc. Tan sols el pas del riu a la llum de la llanterna era una mica empipador, la resta, per la carretera va ser molt relaxant, sentint el riu, l’aire, les bestioles nocturnes i alguna estrella que intentava treure el nas darrera dels núvols.

Cuba_22: Parc Nacional del desembarcament del Granma

El cabo Cruz és a on va arribar Colom en el seu segon viatge a Cuba, l’any 1494. Es troba a l’extrem occidental de la província de Granma i forma part del parc nacional del desembarcament del Granma. 

Abans del 1959 aquí tan sols hi havia unes 40 cases de pescadors i un parell de bars. La major part dels productes bàsics tenien que anar-los a buscar a Niquero; el mateix passava amb els serveis mèdics, si algú necessitava assistència calia dur al malalt a Niquero en barca. 

Després de la revolució les coses van millorar, ja que es va crear una cooperativa de pescadors. I poc a poc les cases van deixar de construir-se en fang, el tradicionals bohio i es van anar fent d’obra. 

Si no recordo malament, en aquesta zona s’ha detectat un nombre elevat de càncers; s’han fet diversos estudis per veure quina pot ser la causa, però pel moment no s’ha trobat cap explicació per aquest nombre més elevat que en altres llocs. 

Cabo Cruz es caracteritza per les terrasses marines. De fet el sender del Guafe també forma part d’aquestes terrasses. 

Les terrasses son obra de l’acció geològica de milions d’anys, degudes al canvi en el nivell del mar, oscil·lacions, que han provocat la seva retirada deixant part del fons marí al descobert. 

El terreny aquí és de pedra calcària i per tant fàcilment erosionable, el que ha provocat que es generessin coves en la part frontal de les terrasses, com les que es veuen al Guafe. Segons els canvis de nivell del mar han anat emergint diferents terrasses, generant una mena d’altiplà escalonat a tocar de la costa. Algunes d’aquestes terrasses tenen un desnivell d’uns cent metres. 

En tot Cuba hi ha unes 30 terrasses que han emergit i d’altres que segueixen submergides. El malecón de l’Havana és una d’aquestes terrasses que van emergir de sota el mar. 

L’anàlisi de l’alçada d’aquestes terrasses permet obtenir informació sobre els canvis climàtics que hi ha hagut al llarg del temps. 

L’huracà Denis va arrasar aquesta costa en el 2005 i per això ara a Cabo Cruz totes les construccions son noves. 

Cabo Cruz està en un extrem de l’illa, el que vol dir que en el passat, que les comunicacions no eren massa bones, estava gairebé aïllat i molt lluny de qualsevol centre important; per tant, quedava una mica fora de control. Aquest fet, juntament amb l’entorn natural, boscós i amb coves, va propiciar l’arribada de pirates i corsaris, entre els segles XVI i XIX. Dos pirates de renom van estar per aquestes terres, Hawking i Morgan. 

La navegació comercial va anar augmentant, i llavors va ser quan en el 1861 es va decidir construir un far en aquesta punta. El far té 32 m d’alçada i encara està en funcionament. Teòricament es pot visitar, això diuen, però nosaltres no ho vam aconseguir. Sap greu ja que sembla que és interessant veure l’interior i també la vista des de la terrassa.

Després vam anar cap al museu dedicat al desembarcament del Granma. Una de les fites de la historia de la revolució contra Batista. 

En certa forma la història comença el 26 de juliol del 1953, quan un grup de joves intenta l’assalt al quarter de Moncada, a Santiago. No va sortir be i els supervivents, entre ells Fidel Castro, van ser condemnats a uns quants anys de presó; però van aconseguir l’amnistia al cap de 22 mesos. 

Llavors Fidel Castro va anar a Mèxic per preparar millor la insurrecció contra el govern de Batista.

Fidel Castro i un grup de cubans exiliats a Mèxic, que formaven part del moviment anomenat 26 de julio, van comprar un iot, el Granma, amb el que volien anar a Cuba per començar la revolució.  

El iot tenia una cabuda per unes 20 persones però s’hi van enquibir uns 80 guerrillers, entre els que hi havia Fidel i raul Castro, el Che Guevara, Camilo Cienfuegos... 

Mentre navegaven cap a Cuba van sentir a les noticies que hi havia hagut una insurrecció a la ciutat de Santiago. La idea inicial havia sigut que coincidís el desembarcament del granma amb la rebel·lió, perquè així no es fixessin en ells. Ara be, el govern de Batista ja sabia el que s’estava gestant, i fins i tot tenien la descripció del iot. O sigui que estaven preparats per capturar-los. 

Quan ja duien una setmana de travessia i estaven davant de la costa Cubana, els va enganxar un temporal. Per culpa del mal temps, de les cartes de navegació que no eren correctes o per altres motius, el cas és que van embarrancar a uns 2 Km del lloc previst on els haurien esperat els seus companys. 

Com que el iot havia encallat van voler transportar tot el material (queviures i sobretot armes) a terra amb la llanxa; la van carregar amb excés i es va enfonsar. 

Van rescatar el que van poder i ho van haver de dur a peu, entre els manglars i el fang, fins arribar a terra ferma. Ara be, la costa cubana està plena d’illots, o sigui que no tenien massa clar si estaven en un cayo o en la illa. Quan van veure un bohio s’hi van apropar per demanar ajuda i saberen eren. El camperol els a informar que efectivament estaven a terra ferma, prop de la platja de las colorades.  

La seva arribada no va passar desapercebudes a les tropes governamentals, pel que es van haver d’amagar a la selva de Sierra Maestra amb les quatre coses que havien pogut salvar del naufragi.

Per l’Havana va circular la noticia de que Fidel Castro havia mort i poc a poc les tropes de Batista creient que ja s’ha acabat la rebel·lió es van retirar de la zona.

Els rebels, instal·lats a Sierra Maestra es van reorganitzar i amb l’ajuda dels camperols, un parell d’anys més tard van fer la revolució.

Ara en aquest lloc hi ha un museu explicatiu de les peripècies del desembarcament i la revolució i també hi ha una rèplica del bohio del camperol que els va ajudar després del naufragi. 

És una casa molt senzilla, feta amb fulles de palma que manté l’ambient fresc. S’hi veu una hamaca, pel que suposo que és com dormien I el que em crida més l’atenció és l’escorre plats. La finestra de la cuina té un sortint cobert fet amb troncs, on es rentaven els plats i es deixaven escórrer. 

Des d’aquest punt surt el camí que et du fins al punt de la platja on van arribar. No hi vaig anar, ja que teníem poc temps i el tema de la revolució em tenia ja una mica avorrida. 

Per aquesta zona de Sierra Maestra l’ambient és més rural, es veuen molt pocs cotxes i els que hi ha estan bastant esgavellats. Majoritàriament la gent es desplaça en bicicleta. 

Vam anar fins a la costa, a una platja que a mi no em va resultar massa atractiva, ja que hi havia algues. O sigui que no em vaig banyar i mentre esperava als altres em vaig entretenir parlant amb la gent. El lloc estava molt ple de gent, de turistes cubans que estaven fent un circuit de quatre dies per la regió de Bayamo i Sierra Maestra. Vaig parlar amb una avia que em va explicar que havia estalviat molt de temps per fer aquell viatge amb els seus nets. Els nets, d’entre 10 i 15 anys, estudien a l’Havana i havien anat de vacances amb ella. Eren molt vergonyosos i parlaven poquet. 

Ja era hora de dinar, però trobar restaurant no va ser fàcil. Un estava tancat, l’altre no tenia gas... vam acabar tornant al Niquero a dinar a l’hotel d’on havíem sortit al matí.

Cuba_21: Sender arqueològic del Guafe

No massa lluny de Niquero hi ha el parc nacional del desembarcament del Granma. En aquest parc s’han trobat evidencies de la presencia dels taïns abans de l’arribada dels espanyols. Hi ha un recorregut d’uns 2 Km que et permet veure tant la natura del parc com les restes arqueològiques. 

Feia moltíssima calor, degut a la humitat, i estava infestat de mosquits, amb el que a estones es feia una mica feixuc el camí i anàvem desesperats buscant ombres. 

El sender està molt ben condicionat i en general és ampli i fàcil. Ara be, hi ha alguns trams de roques càrstiques, punxegudes, que aquí anomenen “dientes de perro”. En alguns d’aquests trams han posat unes passarel·les de fusta per facilitar el pas. En els trams que has de passar per sobre aquestes dents de gos, el millor és trepitjar en els llocs més gastats, que no estan tan afilats. La pega és que amb la humitat s’ha de vigilar a no relliscar. 

Els ocells alegren el camí amb els seus trins i quan aconsegueixo veure’ls és un gust. Hi ha uns panels en fusta on hi ha dibuixades les especies que pots arribar a veure. Diuen que hi ha 170 espècies diferents. 

A part dels ocells hi ha moltes papallones bastants grans i forces crancs, que em sorprèn perquè alguns es troben enfilats dalt dels arbres.

En quant a plantes n’hi ha també una gran varietat, la vegetació és exuberant. I el que em sorprèn és que hi hagi orquídies. Ja m’havia sorprès en els altres parcs trobar aquesta flor que a casa nostre és delicada i preuada, i que aquí es trobi a la natura, “salvatge”, que creix sense que en tinguin cura quan a mi a casa sempre se’m moren.  

Hi ha també moltes plantes medicinals. Coneixen be les propietats de les plantes i durant tot el període especial els hi va anar molt be, donada la precària situació per la que va passar el país. De fet segueixen utilitzant molt la medicina natural, de plantes i remeis de la natura. Com passa també a casa nostra, ho defensen dient que no porta productes químics, que en ser natural és sa... Gran error, ja que tot és química. Els productes naturals poden ser tan beneficiosos com tòxics, depèn del producte i de la dosi. 

L’aigua de pluja i el riu subterrani ha anat erosionant la pedra calcària formant coves i dolines i els “dientes de perro”. La formació de coves és el que va propiciar que els taïns s’instal·lessin aquí a viure. Hi ha unes 20 coves; algunes servien per fer-hi rituals funeraris i altres com habitatge. S’hi ha trobat esquelets i recipients de terrissa. 

Les anàlisis per carboni 14 d’algunes de les restes arqueològiques han permès veure que hi ha material de dos períodes diferents. Unes serien del voltant del 1270 i les altres del 1600. Això indica dues coses, per una banda que els taïns realment havien viscut aquí bastant abans que arribessin els espanyols i la segona, que van seguir vivint-hi encara uns 75 anys després de l’arribada de Colom a l’illa. 

La primera cova que vam veure és la que s’anomena la cova cerimonial, o del ídol de l’aigua. és monument nacional. Per unes escales es baixa a un gran esvoranc i per una passarel·la, per sobre l’aigua s’arriba a l’entrada de la cova. Hi ha estalactites i estalagmites, algunes de grandària considerable.  

A l’entrada de la cova es troba un conjunt de tres estalagmites d’uns 30 cm d’alçada, més o menys tallades que representen a la deessa de l’aigua. Una d’aquestes talles té uns ulls molt ben marcats. És la deessa Atabeira. 

En la cultura taina hi havia dues grans divinitats, Atabiera i Yocahú. Atabeira era la primera de totes les divinitats, la mare de les aigües, que controlava la pluja, els rius, llacs i el mar. Diuen que la seva iconografia està associada a les granotes, ja que l’aparellament d’aquests amfibis marca el començament del període de pluges, que és el moment de plantar la iuca. I Yocahú era el deu de la iuca. Era fill d’Atabeira però no hi ha constància que hi hagués un pare. 

Atabeira protegia a les parteres, que passaven per sobre el seu ventre alguna representació seva per no tenir problemes en el part. Aquesta deessa va ensenyar als homes les cerimònies i rituals per propiciar la bona voluntat dels esperits. 

Els taïns dedicaven alguns rituals al ancestres, que eren considerats deus menors; els avantpassats amb rang de cacis eren molt venerats. 

Una de les tradicions consisteix en baixar fins a la cova, agafar aigua del riu amb les mans i mullar-se la cara, i beure. Si mentre fas aquest ritual demanes tres desitjos diuen que se’t compleixen ràpidament. Actualment, o al menys quan hi vam ser nosaltres l’aigua semblava estancada, amb el que no era massa atraient la idea de mullar-se amb ella o beure’n. 

Una altra característica d’aquesta cova és que el petroglif de la deessa Atabeira està situat de tal manera que el dia 21 de desembre queda perfectament il·luminat per la llum del sol. Diuen que impressiona aquesta visió. Com que era el mes d’agost, quedava mig en ombres. 

Una mica més enllà s’arriba al cactus gegant, que té més de 500 anys i que és de l’època en la que els taïns vivien en aquestes coves. És impressionant, molt alt, amb branques que semblen ja de fusta, algunes trencades per l’últim huracà. Se’l veu molt vell, amb forats, crec que algun niu al seu interior... i així i tot, té flors! Em va sorprendre molt.  

Una altra de les coves és la que anomenen la funerària, ja que s’hi ha trobat ossos. Es pensa que tiraven els cossos des de dalt, pel forat de sobre. 

Hi ha una altra cova, o potser és la mateixa per una altra banda, en la que hi ha sis petroglifs. Va estar amagada durant molts anys ja que els taïns en algun moment les van tapiar amb pedres, potser per preservar els ídols que hi havia al seu interior. 

És una cova molt baixa, s’ha d’anar ajupit, hi ha algunes estalagmites que diuen que son els sis ídols. 

A mi em costava veure’ls- hi la forma i els ulls, ja que estava força fosc i passejar tota l’estona sense aixecar més de mig metre de terra costava lo seu. La terra era vermellosa i vaig sortir d’allà amb les genolleres del pantaló vermelles, ja que més d’un cop vaig acabar posant els genolls a terra per aguantar-me. Vaig fer algunes fotografies sense confiar massa en el que es veuria, i curiosament a alguna si que se l’hi veu un cert relleu a la cara.  

Aquests sis ídols sembla que tenien una funció de guardians, protegien l’entrada vetllant pels morts que estaven enterrats més endins.

Pel que sembla el tipus d’enterrament variava segons la categoria del difunt. Hi ha una fossa comú, que crec que és en la que he dit que tiraven els cossos per la part de dalt, i les coves amb els ídols guardians devien ser de cacics o de gent d’un cert rang social. 

Un dels ídols diuen que sembla que porti una mantellina (jo no vaig saber veure-ho, o potser no és dels que vam veure). Es creu que podria haver sigut tallat quan ja havien tingut contacte amb els espanyols.