Turkmenistan_11: Kunya Urgench i Dashoguz

Vam deixar enrere el cràter i vam continuar fent via pel desert amb els 4x4 direcció nord-est. Les pistes estaven en força mal estat per les pluges dels darrers dies. En apropar-nos a Dashoguz va començar a aparèixer l’asfalt, però no sempre és una millora, ja que també està força fet malbé en alguns trams. Estaven refent la carreter i s’havia d’anar alternant entre la nova i la vella.

Com que és la carretera que porta cap a la frontera amb Uzbekistan hi ha molts camions i també bastants controls de policia. El xofer em va explicar que ell pot passar la frontera amb turistes però que si vol anar-hi de vacances ho té més complicat, ja que el tema del visat és difícil. El mateix passa en sentit contrari pels uzbeks.

Vam aturar-nos a veure el canal Shavat, que és una desviació del riu Amu-darià, per utilitzar les seves aigües per la irrigació dels camps. La ciutat de Dashoguz s’estén per les dues bandes del canal. Em sorprèn molt trobar aquella abundància d’aigua tant a la vora de la zona desèrtica. 

En el trajecte fins aquí es veuen molts camps d’arròs i de cereals, així com arbres fruiters. El país té tot el perímetre fèrtil i la part central desèrtica. Els canals que aprofiten les aigües del Amu-darià i el Murgab ajuden a mantenir la producció agrícola. 

Mausoleu de Turabek Hanym

L’objectiu de venir fins aquí era anar a visitar el recinte arqueològic de Kunya-Urgench, que forma part del patrimoni de la humanitat des de 2005. 

Mausoleu de Turabek Hanym

Kunya Urgench que vol dir “vella Urgench”. Aquesta ciutat en persa es coneixia com Gurgandj. Llegeixo que la paraula “organdí”, un teixit de cotó i tafetà, podria provenir del nom d’aquesta ciutat, en la que hi comerciaven àrabs i xinesos. A l’igual que les altres ciutats del mon antic que hi ha en aquest país, aquesta ciutat també es trobava en una cruïlla de rutes comercials. 

No se sap ben be quan es va fundar però s’han descobert restes d’una antiga fortalesa del segle VII-VI a. C. Va ser la capital de la regió de Khorezm o Coràsmia, de l’imperi aquemènida. En algun text xinès del segle I d. C. ja se l’anomena. Més tard, el primer registre que n’hi ha indica que la ciutat va patir una invasió àrab l’any 712 i en l’any 995 l’hi van donar el nom de "Gurgandj". 

La ciutat va adquirir gran rellevància entre els segles X i XIV quan era la capital de la regió de Khorezm. Era un important centre comercial i competia en grandària i en fama amb Bujara i altres ciutats potents de l’Àsia central. Gràcies a la seva situació estratègica, va esdevenir una ciutat prospera que va contribuir notablement al desenvolupament de la ciència i la cultura en l’Àsia central. 

En el segle XI competia amb Bujara i diuen que fins hi tot va arribar a eclipsar-la. Els poetes la descrivien com la ciutat dels 1000 savis. El científic, metge i filòsof Avicena (Ali ibn Sina) va viure aquí. Va escriure mes de tres-cents llibres de matèries diverses. 

Va ser molt important en el mon musulmà de l’època fins que en el 1210 Samarcanda es va convertir en la capital.

Mausoleu de Turabek Hanym

L’any 1218, un gran grup de mercaders de les terres de Gengis Khan van ser assassinats en aquesta regió. Gengis Khan va enviar tres emissaris a Samarcanda per demanar una reparació per aquest fets, però Mohamed II (el governant d’aquell moment) va fer matar a un dels emissaris i als altres dos els hi va fer cremar la barba. Com a venjança l’any 1221 Gengis Khan va assetjar la ciutat de Kunya Urgench. Els habitants van resistir-se durant sis mesos i quan les tropes enemigues van entrar van seguir lluitant pels carrers de la ciutat. 

Els mongols van cremar les cases, però fins i tot així els seus habitants seguien sense rendir-se. Així que les tropes de gengis Khan per tal d’acabar amb tots els supervivents van desviar el curs del riu Amu-darià per inundar la ciutat i ofegar-los. 

A més, el mongols van perseguir a Mohamed II que es va escapar, però va acabar morint de cansament en una illa del mar caspi. Aquí a Kunya-Urgench hi ha el mausoleu del seu pare, Tekes i el del seu avi, II-Arslan.

Van reconstruir la ciutat, que va ben aviat va recuperar l’esplendor i importància d’abans. Ibn Batuta, un viatger àrab que va visitar la ciutat, la descrivia com la ciutat més gran, més bonica i més important de les que tenien els turcs. Feia èmfasi en els mercats, els amplis carrers i les comoditats amb que vivien. 

Però en el 1373 Tamerlà va atacar la ciutat. Hi va haver una primera revolta infructuosa, per part de la dinastia sufí governant, en el 1379 i un altre cop en el 1388. La resposta de Tamerlà va ser arrasar la ciutat, matar a la població i destruir el sistema d’irrigació. Només va quedar en peu una mesquita. Sembla ser que volia evitar que Kunya-Urgench fes ombra a Samarcanda i aquesta perdés influencia. 

Kunya Urgench va ser un important centre de mestres constructors. Els coneixements que s’impartien aquí es van estendre pel mon musulmà al llarg dels segles. El seu estil arquitectònic va influir en l’art de l’Iran i l’Afganistan i més tard, a través de l’imperi mogol, en el segle XVI, va arribar a l’Índia. Moltes de les construccions que hi ha a Samarcanda les havien construït arquitectes i personal de Kunya Urgench del segle XIV.

Es va tornar a reconstruir la ciutat, i més tard, en el segle XVI, encara hi va haver una reconstrucció parcial. Però quan el curs dels riu va canviar la població es va desplaçar uns 150 km més enllà, que ara es troba a l’Uzbekistan i porta el nom de Urgench. 

Després d’això la vella Urgench va quedar oblidada fins al 1831, quan es va venir aquí per la construcció del nou canal. La població turcmana va ocupar la regió però fora de la ciutat antiga i utilitzaven l’antiga ciutat com a cementiri. Llavors va començar a ser un centre de pelegrinatge, i encara continua sent-ho. Les primeres expedicions arqueològiques es van fer en el 1929.

Mausoleu del sultà Tekesh

Hi ha diverses construccions, de diferents segles, entre el XI i el XVI, escampades en un terreny desèrtic. També alguna del segle XIX. 

El primer lloc que vam visitar és el mausoleu de Turabek-Hanym, del segle XIV. Està dedicat a la filla del khan uzbek que va convertir la regió a l’islam, tot i que no se sap qui està enterrat aquí. Aquesta princesa era l’esposa de Kutlug Timur. Va ser la patrona de les dones. Sembla que també la van declarar santa. Hi ha moltes llegendes al voltant d’aquesta dona. 

Segons una de les llegendes l’hi va prometre al mestre constructor Gulgardan, que estava enamorat d’ella, que es casaria amb ell si construïa l’edifici més bonic de la terra. L’edifici que va construir, el mausoleu d’un rei sufí, no va ser prou del gust de la princesa, que va decidir casar-se amb el governador de la ciutat, Kutlug Timur. Gulgardan, molt decebut es va llançar al buit des de dalt del mausoleu que havia construït. 

Mausoleu de II Arslan

És la construcció més gran de la plana, i conté un mosaic de 365 peces geomètriques que representen el cel nocturn. Es pensa que tenia alguna funció de calendari o similar. Hi ha 24 arcs, 12 arcs més grans a sota i 4 finestres que representen les setmanes del mes. Molts simbolismes en les peces de la cúpula. Es coneix com la perla de Kunya Urgench i és un important centre de pelegrinatge.

Aquí vam trobar un nombrós grup de gent del país, que anaven tant a fer turisme com pelegrinatge. Tenien moltes ganes de parlar amb nosaltres, de fer-se fotografies... i aprofitaven qualsevol moment per fer-se una selfie, amb el mòbil, amb nosaltres al darrera. 

Molts dels detalls d’aquesta construcció, així com la decoració, no es trobaven en aquella època en cap altre lloc. Es pensa que aquest edifici es va construir cap al 1330 i que va ser després que aquest estil es va començar a emprar a l’Uzbekistan on es troba en una construcció que es va iniciar en el 1379 però que no es va finalitzar fins al 1404. 

El minaret Kutlug-Timur és del segle XI-XII, té 60 m d’alçada, és el més alt de tot el conjunt arqueològic. El seu diàmetre va decreixent des dels 12 m a la base fins als 2 m en la part alta. 

Com tota l’arquitectura d’aquesta regió, està construït en totxanes, que estan decorades i tenen inscripcions cúfiques. El minaret devia formar part d’una construcció anterior i devia ser restaurat per Kutlug Timur al voltant de l’any 1330.

El fet de que la ciutat recuperes la seva importància i esplendor, després de ser destruïda va ser obra del governador Kutlug Timur i la seva dona Turabeck Khanym, entre el 1321 i el 1335. 

Se suposa que aquest minaret es va començar a construir en el segle XI, durant el mandat del xa Abu-Abbas Mamun; no se sap perquè, però va quedar inacabat i va ser durant el mandat de Kutlug Timur que es va finalitzar.

Antigament a dalt de tot i havia una llum. Una escala de 145 graons per arribar a dalt però l’accés a l’escala era des del sostre de la mesquita que ja no existeix.

Un altre mausoleu és el del xeic Seyit Akhmed, que se suposa que va morir en el 1308 i que va tenir una gran influencia en la islamització dels khans mongols. Va ser restaurat en el segle XIX. 

El mausoleu del sultà Ala al-din Tekesh, que va ser el fundador de l’imperi de coràsmia (o khorezm) i que va governar entre 1172-1200. Té una cúpula cònica. 

Es pensa que podia formar part d’un complex més gran, amb diverses construccions. Hi ha qui suggereix que a més de com a mausoleu podia haver sigut el palau del governador o del xa. 

El mausoleu de II Arslan que va governar entre el 1156 i el 1172. És la construcció més antiga que segueix en peu. Hi ha indicis que fan pensar que en algun moment podia servir per emmagatzemar aigua. 

Hi ha un complex arquitectònic que conté diferents mausoleus. El de the Najm-ad-Din al-Kubra és del segle XIV; aquest home era un filòsof, metge, mestre d’escacs i un general. A més va fundar l’ordre sufí kubrawiya. Aquesta construcció va ser reconstruïda diversos cops. 

Hi ha també el mausoleu de Piryar Vali, de la mateixa època, segles XIII-XIV i un de posterior, el del sultà Alí, que va governar durant el segle XVI. 

Moltes d’aquestes construccions em recordaven les que hi ha Samarcanda i Bujara. És molt interessant de veure, tot i que molts edificis estan força deteriorats. També em va agradar trobar-hi gent. entraven a tots els mausoleus en que podien, donaven la volta al sarcòfag, una petita pregaria i tornaven a sortir fins arribar al següent indret. 

Amb aquesta visita ens va passar el matí i vam anar a Dashoguz a dinar. Quan anàvem en ruta paràvem a dinar en hotels. No hi havia una gran varietat de menjar, però estava bo. Habitualment ens servien una mena de crestes farcides de carn o de verdures, sopa de llenties, pollastre i carn picada, tipus hamburguesa.

Dashoguz és una ciutat moderna que comença a assemblar-se a la capital, Ashgabat. Té una mesquita que, quan jo hi vaig ser al març, encara no s’havia inaugurat. 

La construcció de la mesquita es va iniciar en el 2008, té cabuda per 1500 persones, tindrà a més un museu, sala de conferencies, una sala per celebracions per 1000 persones. Està construïda en marbre, amb minarets estilitzats, combina el color blancs amb la decoració blanca. És bonica, però l’hi falta ànima; no sé si es pel fet de que no està encara en funcionament o pels materials i la grandiositat. 

I d’aquí va marxar cap a l’aeroport per agafar el vol cap a Ashgabat. Aquest voo i el de Mary, duren uns 40 minuts i valen uns 50 dòlars. Són aeroports petits, però així i tot es passen dos controls d’equipatge i de sabates.

Turkmenistan_10: cràter de Darwaza

Vam sortir en vehicles 4x4 cap al nord per anar a veure el cràter de Darwaza. Abans de deixar la ciutat vam creuar-nos amb un cotxe cotxe guarnit, similar als de casaments, però aquest cop portava un osset de peluix penjat al darrera; era una família que anava a buscar a la criatura recent nascuda a l’hospital.

El primer tram del trajecte és per carretera asfaltada, però després es converteix en una pista més o menys en bon estat. Les pluges dels darrers dies havien deixat tot el terreny xop d’aigua i els camps es veien negats. Això es veia especialment en la part més propera a Ashgabat. Quan vam anar entrant al desert del karakum el paisatge era monòton i el típic de desert. 

Quan havíem fet més o menys una hora de camí ens vam aturar en un poble per veure la vida fora de la ciutat. Fins no fa gaire tothom vivia en yurtes però ara ja hi ha cases d’obra. 

És un poble peculiar, que combina la vida rural i el millor confort que aporten les noves vivendes. Està en el desert, la majoria de carrers són de sorra, hi ha camells en tancats amb filferro rovellat i branques. Aquí i allà restes de maquinaria i d’algun vehicle. És un contrast abismal amb la capital i les ciutats del país; tinc la sensació d’estar en un altre lloc, en un país pobre, podria ser algun racó del Sàhara, i en canvi és el país del marbre blanc. Em va impressionar. 

Una mica més enllà, creuant terreny de dunes baixes i sorra, s’arriba a la regió dels cràters de Darwaza, que està a uns 260 Km de la capital. La gent d’aquí son majoritàriament de la tribu Teke i conserven l’estil de vida seminòmada.

Aquí hi havia un poble que duia aquest nom, que vol dir “porta”. L’any 1971, quan Turkmenistan era una de les repúbliques soviètiques, la companyia estatal d’energia va venir a aquesta regió del desert per fer perforacions buscant gas i petroli. No tenien coneixement de que aquí hi havia una gran bossa de gas i la van trobar per casualitat. 

Quan van perforar el terreny va provocar la fuita de gas, llavors, en disminuir la pressió en la cova on hi havia el gas, el sostre va col·lapsar i treballadors i material van caure avall. Diuen que no hi va haver ferits, però m’imagino que l’ensurt devia ser brutal. Pensant que podia ser un gas tòxic van decidir cremar-lo; ells suposaven que en un dies s’hauria acabat i s’extingiria el foc. Però les coses no van resultar com s’esperava ja que continua cremant des de llavors. 

De seguida el cràter es va convertir en un atractiu turístic. L’any 2004, el president Niyazov va donar l’ordre de traslladar el poble de Darwaza. En un primer moment en llegir això vaig pensar que vetllava per la seguretat dels seus habitants, però després he trobat que va ser per que la seva imatge molestava als turistes! És increïble. 

Tot i que és un gran atractiu turístic no hi ha cap equipament al seu voltant. Tan sols els cràters i el desert. Té un encant especial. Diuen que, de nit, el resplendor del foc es veu a uns 40 km de distancia. Els locals l’anomenen la porta de l’infern. 

Hi ha algunes llegendes que fan referencia a un regne subterrani, Agharta, que tindria com a capital Shambala. Hi va haver un temps en que alguns opinaven que la cova del gas podria tenir a veure amb aquest reialme.

Hi ha al menys tres cràters en la regió. Nosaltres en vam veure dos, el que té foc i el que està ple d’aigua. El tercer em sembla que està sec i no crema. 

Primer ens vam aturar al que té aigua. Com que havia plogut estava tot el terreny molt enfangat. El fang era argilós, viscos i s’adheria a la sola amb força. Ens va costar lo nostre arribar fins allà. Hi ha una mica de barana que no et deixa apropar a més d’un metre. Està ple d’aigua de color verd i si t’hi fixes be es pot veure com es van formant bombolles quan va sortint el gas. 

Vam continuar amb els 4x4 fins arribar al cràter del foc. Tot i que ja sabia el que veuria, em va sorprendre. No vaig poder evitar fer exclamacions i crits, meravellada. Només de recordar aquella sensació el somriure torna als meus llavis. No era com l’esperava però era una cosa sorprenent. L’entorn també hi ajuda molt. La soledat del desert, el fred que feia i l’escalfor que senties allà la vora.... 

No està tot ple de foc, que és el que jo pensava, però si que van sorgint flames per tot arreu. Les flames són molt lleugeres i netes. Vam arribar que devien ser les 5 o 6 de la tarda i ens van deixar a la vora del cràter mentre amb els vehicles anaven uns quants metres més enllà a muntar les tendes i preparar el sopar. 

Durant una hora vam dedicar-nos a mirar el foc i donar la volta al cràter. Es veia també el gas sortint, com es mescla amb l’aire i fa un soroll particular. Curiosament aquest cràter no estava vallat. 

Diuen que cada any hi ha algun accident, ja que a vegades hi ha gent que s’asseu a la vora amb els peus penjant a l’interior. És un gran esvoranc i tot i que hi ha bastanta alçada fins al fons on es veu el foc, fa respecte. Jo mantenia una distancia prudencial. A més l’escalfor allà a la vora és molt forta, però tan sols pel cantó de davant, el darrera es congelava. 

Al desert la temperatura baixa ràpidament a la que s’amaga el sol, i aquí no podia ser menys. Portava tot el que tenia de roba a sobre i tenia fred. A l’interior del forat es veuen unes restes metàl·liques, d’una tirolina que van muntar els del National Geographic per mesurar la temperatura de l’aire a diferents alçades. Les temperatures van dels 60 ºC a la part alta fins als 600 ºC al fons. 

Aquí el terreny també era pastos, degut a les pluges i resultava incòmode recórrer els metres que separaven el cràter del nostre campament. Vam sopar a l’aire lliure, pollastre i verdures a la brasa. Ho vam acompanyar amb vi local, que és bastant dolç. Ni així vaig aconseguir entrar en calor. A la nit també vaig passar molt de fred, malgrat el sac i les mantes. 

Després de sopar vam tornar al cràter i vam estar-nos més d’una hora contemplant l’espectacle. Van arribar un parell de persones en una moto, van estar allà també mirant el foc i van marxar; suposo que eren del poble. 

A la nit és encara més espectacular. Per sort van venir a buscar-nos en cotxe; a la llum de la llanterna es feia difícil trobar el lloc més o menys sec per caminar. 

Des del campament es veia el resplendor vermell en mig del no res. Era impressionant. 

Durant la nit se sentien animals, semblava que estesin a la vora, ja que sentia les seves passes. I ho vaig confirmar en veure les seves petjades. Era època de cria i per la zona hi havia ramats de cabres i ovelles. És curiós perquè les cries tenen la llana negra i després quan creixen és blanca. 

Al matí, amb la sortida del sol encara vaig poder fer una última visita al cràter. Un cop l’has vist de nit, de dia perd part del seu encant.

Turkmenistan_9: Cavalls Akhal Teke i Ashgabat

Mentre nosaltres estàvem a Merv a la capital hi havia plogut molt, i l’ndemà seguia fent un dia lletgíssim. A primera hora ens van portar a l’hipòdrom per conèixer als famosos cavalls Akhal Teke, que són símbol del país.

Aquesta raça de cavalls es considera que és una de les que té un origen més antic, que provindria dels primers cavalls domesticats. El seu nom prové de Akahl, que és la regió dels oasis on hi ha l’antiga fortalesa de Nisa, i de Teke, que és una de les cinc tribus més grans del país.

Des de l’antiguitat aquests animals s’han caracteritzat per la seva bellesa, velocitat, resistència i vigor. Es diu que el cavall d’Alexandre el gran era d’aquesta raça. 

Hi ha moltes cançons i dites populars turcmanes que parlen dels cavalls Akhal- teke, ja que és un símbol de l’esperit nacional. Quan els cavalls moren se’ls hi fa una mena de funeral. Maltractar-los està molt mal vist. 

Cada any hi ha la festa dels cavalls, i hi ha diverses curses i exhibicions. En la cursa del 2013, el president actual participava i just després de creuar la meta van caure, ell i el cavall per terra. Les imatges de l’accident es van censurar. 

La cria d’aquesta raça de cavalls va estar en perill d’extinció en l’era soviètica, quan es va abolir la propietat privada. Geldy Kyarizov, cap a finals de la dècada de 1980 va veure que els cavalls Akhal teke estaven en perill d’extinció i calia fer alguna cos aper remeiar-ho. Es va implicar en la protecció, preservació i promoció de la cria de cavalls. 

Per defensar la causa d’aquests cavalls, Kyarizov va cavalcar des de Ashgabat fins a Moscou, 4300 km, creuant Uzbekistan i Kazakhstan; uns 360 Km del recorregut eren a través de desert. Aquesta gesta ja s’havia fet anteriorment, en el 1935. 

En arribar a Moscou va demanar al govern soviètic que s’impliqués en la recuperació d’aquesta raça de cavalls i que permetés un programa de protecció i cria d’aquesta espècie. Va viatjar per diverses regions de la Unió Soviètica per localitzar els millors exemplars pura sang Akhal teke. Va començar així la cria per preservar la raça. També es va dedicar a escriure la historia i llinatge dels Akhal teke. 

Amb la independència l’any 1991 el cavall es va convertir en el símbol nacional i apareix en l’escut. A partir de la iniciativa de Kyarizov el govern va crear un gran complex, amb un laboratori veterinari en el que es pot fer el test d’ADN i així poder fer un registre del llinatge dels Akhal teke existents. 

Kyarizov es va dedicar a la investigació de la genètica d’aquesta raça i en la difusió dels seus coneixements sobre la cria de cavalls. Es va convertir en un expert en els akhal teke, reconegut mundialment. Això va fer que en el 1998 el president Niyazov el nomenés Director General del “Turkmen Atlary”, que és més o menys un ministeri dels cavalls. 

Les coses van començar a canviar per aquest home quan va dir públicament que hi havia exemplars que no eren pura sang, que entre 1997 i 2002 s’havien creuat amb una altra raça. Això va molestar als criadors de cavalls i al govern que veien perillar el negoci. 

Així que en el 2002 Niyazov el va fer empresonar, amb càrrecs sense fonament. Em sembla que l’acusaven de formar part del cercle que havia intentat atemptar contra el president. Va ser torturat i se li va negar assistència mèdica. Era un pres polític. 

Amb la mort sobtada de Niyazov, en el 2006, el seu successor, va ser una mica més indulgent i el va alliberar, però no el deixaven sortir del país. El president actual tampoc estava content amb els resultats que havia publicat ja que és un gran defensor de la raça Akhal teke i fins i tot ha escrit un llibre sobre el tema.

Llegeixo que el creuament de races podria haver-se fet de forma deliberada per millorar l’espècie, que fos més veloç. Segons alguns autors, el govern volia fer callar a Kyarizov per preservar el mite de la pura sang dels seus akhal teke. 

S’estima que un 30% dels cavalls que hi ha a les cavallerisses d’Ashgabat no són pura sang. Actualment hi ha uns 6000 cavalls de raça Akhal teke en tot el mon. 

Finalment, en el 2015 se l’hi va concedir permís per anar a Moscou a fer un tractament mèdica. En un primer moment van retenir a una filla i una tia al país, per forçar el seu retorn, però crec que a finals del 2015 van aconseguir reunir-se tots fora de Turkmenistan. 

Pels turcmans els cavalls són un be molt preuat, especialment després de que gairebé s’extingissin en el període soviètic. Ja abans, la policia russa separava a la gent dels seus cavalls, per controlar que no hi haguessin rebel·lions. Això va donar-se entre el 1881 i el 1930. Però el pitjor va ser quan en els anys 1960 i 1970 van matar als seus estimats cavalls per alimentar a la població russa.

Diuen que, encara ara, la gent pregunta als estrangers si mengen carn de cavall. Per ells menjar-la és gairebé canibalisme. Per ells aquesta animals són un record i l’herència del seu passat nòmada.

Són uns cavalls esplèndids. N’hi ha uns que els entrenen per competicions de salt i altres per carreres. Ens van ensenyar quatre exemplars diferents. Tots molt esvelts, amb potes primes. El gruix de les potes depèn de si són cavalls de salt o de cursa. 

La seva vida activa és d’uns set anys. Després estan jubilats; els segueixen cuidant fins a la seva mort, i entre tant a vegades serveixen per als nens. 

Com ja havia vist a la festa del Nowruz, estan entrenats per fer mil i una cabrioles. Quan estan drets, amb les potes enlaire fan molta impressió. 

Després vaig passejar una estona pel mercat rus d’Ashgabat, que s’anomena Gulustan. Va ser construït entre el 1972 i el 1982. És molt modern i està molt ben equipat. La majoria de productes envasats i protegits de la pols; l’ordre és impecable i la forma d’apilar les coses també és molt estètica. Hi ha una gran estrutura que em va cridar l’atenció però no vaig poder fotografiar res, ja que em van dir que està prohibit. Em van assenyalar càmeres de seguretat que vigilen tot el recinte. És una llàstima. Ho consideren un punt estratègic! 

Em va fer gràcia la carnisseria, tenia unes grans neveres vermelles, amb la porta de vidre i a dins s’hi veia penjant l’animal. Tot el personal del mercat va d’uniforme, crec que era blau cel, i duen una gorro blanc. 

A la vora del mercat hi ha dos centres comercials, no massa grans. Hi havia poca gent circulant i comprant. Amb mi tothom era molt amable malgrat que no hi havia forma d’entendre’s. Vaig menjar en un bar que hi havia al centre comercial. Era un local curiós. Molt senyorial, butacons i sofàs entapissats, miralls... 

Aquí, a l’igual que en altres repúbliques ex-soviètiques, es consumeix més aigua amb gas que sense. I si no t’hi fixes, acabes prenent aigua amb gas, ja que per ells és l’habitual.

Haviem quedat per reunir-nos tots en un hotel que hi havia allà a la vora. Era un bon hotel i tenia wifi, o sigui que vaig poder mirar el diari, però curiosament, no funciona ni whatsapp ni el correu electrònic. Em comenten que la televisió estatal tan sols parla de Turkmenistan, res de l’estranger. Pel que la gent necessita posar antenes parabòliques per saber alguna cosa del món exterior. No tinc clar si tenen canals restringits.