Illes Bijagós_4. Illa de Joao Vieira i illa de Poilao

Abandonem Bubaque per anar cap al sud-oest de l’arxipèlag, al parc nacional marí de João Vieira. Vam sortir a les 10 del matí. Aquí el ritme és relaxat però a més, es depèn de les marees. Has d’esperar a que hagi pujat l’aigua per poder sortir. 

Les illes de João Vieira i Poilão, juntament amb algunes altres, formen aquest parc. Aquestes dues són les que nosaltres vam visitar. 

Aquest parc és part de la Reserva de la Biosfera i el formen sis illes i illots, el que es coneix com les illes del sud. La vegetació que es troba en aquestes illes és majoritàriament la palmera, sabana amb boscos sec i densos o semi densos. 

Aquestes illes tan sols estan habitades de forma estacional, i l’accés està limitat ja que són illes sagrades i s’ha de demanar permís per anar-hi a les tabankes del sud de la illa de Canhabaque. Cada tabanka és propietària d’una de les illes del parc i és la que pot autoritzar la seva visita. 

El trajecte fins a João Vieira va durar unes dues hores; vam enganxar un tram amb la mar molt moguda. Això va fer que els dofins sortissin i en vaig poder veure un saltant. Sempre em fa il·lusió quan en veig. 

En aquesta illa hi viuen a temporades els seus propietaris, habitants de l’illa de Canhabaque que aquí tenen els seus cultius d’arròs i que produeixen vi de palma i oli de palma. També venen a l’illa a fer cerimònies tradicionals. 

Llegeixo que la gent de les Bijagós dediquen uns cent dies a l’any per cerimònies i rituals tradicionals. 

Quan vam arribar la marea estava baixa i per tant ens va tocar caminar un bon tros per l’aigua. Ens van avisar de que podien haver-hi peixos raja i que teníem que anar arrossegant els peus per tal d’espantar-los o alertar-los de la nostra presencia per evitar que ens piquessin. 

Hi ha una platja esplèndida, de sorra clara, en la que hi ha el ressort on ens instal·lem a passar unes hores. Vaig caminar una mica per la platja. En un extrem hi ha la casa dels vigilants del parc, que diuen que té un petit museu, però em va semblar tancat i no vaig veure a ningú per allà. 

És un lloc molt tranquil. Aquest ressort és d’un francès; com en altres llocs, propietari blanc i personal local o senegalès. 

Portàvem el nostre pícnic que ens havien preparat a Bubaque i el vam prendre aquí. La família del ressort també estava dinat. Hi havia la parella, els fills, els nets, una altra parella... Com que compartíem taula, em vaig dedicar a observar-los. 

Una família barreja de colors, un ambient distès, parlaven alegrement. Hi havia uns nens d’uns deu o dotze anys, que tenien moltes ganes de parlar amb nosaltres. Com en altres llocs, parlar del barça els ajuda a saber d’on som i serveix per iniciar la conversa. 

Els nens i joves estaven aquí perquè es període de vacances. Els primers estudis els fan a Bubaque i després continuen a Bissau. 

Em van explicar que es va fer un estudi sobre la pobresa aquí a Guinea Bissau i les Bijagós. Venia gent europea a passar les enquestes. Els hi pagaven 500 euros per dia. Això és una barbaritat pels barems d’aquí. La persona que ens ho explicava considerava que la mostra que es va agafar per fer l’estudi era molt petit:100 enquestes. 

La seva opinió era que es podia haver format a gent local per fer passar les enquestes i s’haguessin estalviat molts diners que es podien haver gastat en altres coses. 

Sembla que un dels problemes que tenen aquí és la dependència dels diners de projectes europeus, però que un cop acaba el període del projecte la cosa no té continuïtat ni es fa cap seguiment. El mateix passa amb l’escola. 

Teòricament l’ensenyament és obligatori, però a la que el govern deixa d’insistir o controlar-ho, els nens abandonen l’escola. Les famílies no ho consideren necessari. No sé si això passa també al continent o tan sols és en les illes, que sembla un mon apart. 

Un altre problema del país em diuen que és el de la prostitució i la droga. Va ser un punt clau en el tràfic de droga: la droga provinent de Colòmbia i altres països de l’altra banda de l’atlàntic passava per aquí en la seva ruta cap a Europa. La duien en avionetes que aterraven en alguna de les illes i després en barques les traslladaven per amagar-les en alguna de les moltes illes de l’arxipèlag. 

Sembla que a partir del 2014 es va intentar controlar aquesta ruta de narcotràfic, però no sé si s’ha aconseguit ja que diuen que el problema de la droga segueix existint. 

Llegeixo un article de fa tres anys en el que s’explicava que petits narcotraficants locals desembarcaven paquets de cocaïna, de forma clandestina a Bissau, i que l’amagaven en barris propers al centre de la ciutat. 

Després de dinar i ja amb marea alta vam tornar a embarcar per anar cap a la illa de Poilão on passaríem la nit d’acampada. 

Aquesta illa és sagrada pels bijagós i segons una de les seves llegendes està protegida pels esperits. En aquesta illa es fa la cerimònia de consagració del “régulo” que és la més alta autoritat d’aquest poble, i per això està prohibit l’accés al seu interior dels no iniciats. 

Els visitants, controlats i en grup reduït només podem estar a la costa. No podem accedir a l’interior. 

Poilão és una illa petita, amb un perímetre d’uns 3 Km. Tot i que està a 50 Km de la costa continental, quan ets allà et sents totalment allunyat de la resta de mon. 

Aquesta illa és un dels punts de la costa occidental africana on venen tortugues a fresar (posar els ous). Entre octubre i novembre hi ha cinc especies de tortugues marines que venen a fresar a les Bijagós i principalment en aquesta illa. Les cinc espècies de tortugues són: la verda, la carei, l’olivàcia, la careta i la llaüt. 

Quan es ve a acampar en aquesta illa és tant per veure arribar a les tortugues quan hi ha marea alta, per pondre els ous i enterrar-los en la sorra, com l’etapa següent, que és quan les cries trenquen els ous i corren cap al mar. 

Vam arribar a mitja tarda. En aquesta illa tan sols hi poden dormir 15 persones, a part de la tripulació de l’embarcació. A la mateixa platja hi ha un racó habilitat com a campament. Hi ha unes tarimes de fusta sota un cobert on posem les tendes. Hi ha una taula i cadires, que havien deixat els anteriors i que vam recollir en marxar. En un racó, el lloc per fer foc i un altre racó per la “dutxa”. 

El primer que vam fer va ser donar la volta a la illa per la platja. Es fa més llarg del que ens havien dit i en alguns trams em va resultar difícil el camí. Hi havia roques que en estar mullades i plenes de sorra, relliscaven molt. Jo vaig trigar dues hores, i gairebé em perdo la posta de sol. 

Al començament el passeig era agradable; en alguns llocs es veien les marques que havien deixat les tortugues que ja havien passat per allà a enterrar els ous. Més enllà es veuen els baobabs, i el contrast de vegetació verda amb roques fosques i vermelloses és molt bonic. Hi ha zona de manglars, prop del campament també, que va molt be per quan has de fer les teves necessitats, ja que no pots anar cap a interior boscos. 

Quan estàvem a punt de sopar van aparèixer cries de tortuga. Com ja he dit, el campament està a tocar de la platja, i protegit per una encanyissada que evita que des de l’aigua o la sorra es pugui veure què passa allà darrera. L’objectiu és no pertorbar la vida de les tortugues. En principi, les cries de tortuga quan trenquen l’ou i es desenterren haurien d’anar cap a l’aigua il·luminada per la lluna. 

Per què aquelles cries havien anat cap al campament enlloc d’anar cap a l’aigua? Van veure el focus que teníem penjat per sopar. Al matí següent vaig entendre perquè. La mare havia enterrat els ous just al costat de l’encanyissat. Hi havia les restes de closca dels ous escampades per allà. Per tant la llum més propera que van veure va ser la del nostre campament, i enlloc d’anar cap a l’aigua van venir cap a nosaltres. 

O sigui que entre tots ens vam dedicar a la cacera d’aquelles pobres cries que anaven atabalades corrent entre les nostres cames. A mi al començament em feia angunia agafar-les, no he sigut mai massa amant dels animals, però en veure que perillaven em vaig afegir al seu salvament. 

Les agafaven amb cura i les anàvem posant en una gran caixa que teníem. El difícil era no trepitjar-les. Quan vam haver recollit totes les que vam saber veure vam anar cap al mar, amb els frontals de llum vermella per no desorientar-les més del que ja estaven. Les vam posar totes a l’aigua, però les onades les tornaven cap a terra. Ens va costar una mica que no en quedes cap a la platja i que totes nedessin mar endins. Potser em vam recollir una cinquantena. 

Diuen que de totes les que surten moltes no arriben a adultes ja que hi ha molts depredadors que esperen a les cries, tant en el seu trajecte per terra fins a l’aigua com al mar. 

Després d’aquesta aventura vam sopar i ens en vam anar a dormir a les 10. La idea era fer dos torns per anar a veure la fresa quan estigués la marea alta. Jo formava part del primer torn. Teníem que sortir a les 3 del matí. El guia havia anat mitja hora abans a explorar la platja per veure si en trobava alguna sense èxit. 

Vam estar caminant per la platja, però no vam trobar cap tortuga adulta. El que sí que vam poder veure els del primer torn és una cria sortir de l’ou. Quan vam arribar-hi ja hi havia un forat a la sorra, i vam veure aparèixer la cria, minúscula, espolsant-se la sorra i corrent cap a l’aigua. Potser era l’ultima del niu ja que no en van sortir més. 

Anàvem tots amb els frontals vermells. Vam caminar cap a una banda i cap a l’altre, sense èxit. El guia va seguir buscant fins al matí. Eren les 7 passades quan va venir al campament a avisar-nos que en zona de roques hi havia una tortuga femella adulta que si no la trèiem cap al mar moriria. 

Jo ja sabia que no podria contribuir al rescat ja que prou feina tenia per no relliscar quan es tractava de roques. Però vaig anar igual a veure-ho. 

Era una tortuga molt gran, havia anat amb la marea alta però se l’hi devia haver fet tard i en baixar la marea havia quedat en un espai entre les roques, ampli, amb aigua però des d’on no tenia sortida cap al mar. Era com un llac marí, tancat. L’animal nedava amunt i avall, buscant una sortida, estava nerviosa, ja que devia portar estona així. 

Entre sis o set, amb molt d’esforç, van aconseguir primer treure-la d’allà i posar-la sobre les roques. Pesava moltíssim, costava d’agafar-la, ja que es resistia i com ja he dit estava molt nerviosa. Feia patir, per l’esforç de tots, de l’animal i dels que intentaven salvar-la. Al final em va semblar que la tortuga deixava de resistir-se, per cansament, suposo. Això va facilitar una mica la feina. Van descansar una mica i van aconseguir finalment passar-la a l’altra banda de les roques, en un espai que tot i que també estava envoltat de roca tenia una part oberta des d’on poda accedir a mar. 

Ara be, la tortuga estava massa cansada, o desorientada, el cas és que no trobava la sortida, i altre cop anava nedant sense èxit. Així que als salvadors els hi va tocar fer un nou esforç. Tornar-la a agafar a pes, i creuar una altra barrera rocosa. Per fi va poder nedar en llibertat! Diuen que devia tenir uns 20 anys i que aproximadament pesava entre 100 i 150 Kg. 

O sigui la nostra visita a Poilão va ser inesperada; no vam veure la fresa però ens vam dedicar al rescat de tortugues. Va estar molt be. 

Acabades les aventures encara ens quedava l’ultima etapa per sortir de l’illa. Pujar a l’embarcació. Sembla una bestiesa, però la ressaca feia molt difícil pujar, tot i tenir escala, ja que es desplaçava de lloc, malgrat que intentaven aguantar-la, i pujava i baixava constantment. El resultat és que vaig arribar a dalt bastant remullada, i no vaig ser l’única.

Illes Bijagós_3. Illa de Soga i illa d’Anguruma

Després de dinar vam agafar la nostra embarcació rumb a la illa de Soga. He trobat molt poca informació sobre aquesta illa. Potser perquè segons he llegit és una illa sagrada, reservada als rituals d’iniciació femenins i s’ha de demanar permís per visitar-la. 

Des de la costa seguint per un camí de terra molt agradable s’arriba a la tabanka Etikoba, que vol dir Etikioga petit. Més endavant ja parlaré de la tabanka d’Etikoga. 

Els nens del poble només veure’ns van sortir corrents a rebre’ns. Em va sorprendre que eren molt afectuosos. Es llançar sobre mi, abraçant-se a les meves cames, després donant la ma... es disputaven el donar-nos la ma i dirigir-nos fins al poble on hi havia els més grans. Cadascú de nosaltres podia dur dos o tres nens penjats a cada banda, repartint-se els dits de la ma. 

Les nenes porten peces de colors decorant el cabell. I pràcticament totes les criatures porten xancletes. 

Abans de visitar aquestes illes vaig trobar un article que feia referencia a Soga, i explicava el problema que hi ha a les Bijagós amb les mossegades de serp. Aquetes illes tenen una gran varietat d’aquests rèptils i la majoria d’ells molt verinosos. La seva mossegada pot ser mortal. Sovint es trepitja sense parar-hi atenció ja que pot semblar una branca seca. 

Llegeixo que en tot el mon moren cada any unes 125.000 persones per picades o mossegades de serp. D’aquestes, gairebé una quarta part és gent que viu en l’Àfrica subsahariana. 

Fins a l’any 2010 hi havia un sèrum antiverí que funcionava be pel verí de la majoria de serps de les Bijagós. El fabricava una empresa farmacèutica francesa, però en el 2010 va aturar la producció perquè trobava que no era rentable. 

La preparació d’aquest sèrum era laboriosa i el cost elevat; a Guinea Bissau i molts altres països subsaharians, un vial que pugui costar més de 30 euros és molt car i a més són productes que s’han de conservar refrigerats. En molts d’aquests països, i per exemple a les Bijagós passa, no sempre hi ha electricitat de forma continuada. 

Els habitants de Soga, si els mossega una serp han d’anar a l’hospital de Bubaque, que està a una hora en barca a motor, o si han d’arribar fins a la capital Bissau, calen 5 hores. 

Com que l’antiverí es va deixar de produir en el 2010, els anys següents va començar a escassejar i el preu va augmentar; es podia pagar a 100 euros la dosi, i no era suficient una sola dosi. Els articles que he trobat son del 2016 on es presentava el problema de que l’antiverí ja havia caducat o estava a putn de caducar. 

En algun laboratori africà han treballat per preparar nous antiverins, però no són eficaços per tots els tipus de serp i sovint quan tracten a l’afectat no saben quina serp l’ha picat. Un dels problemes que comenten de l’hospital de Bubaque és que no tenen sèrum antiverí específic per cada tipus de serp. Suposo que caldria anar fins a Bissau. 

No sé actualment com està el tema, no he aconseguit trobar informació. Sembla que la OMS intenta que nous laboratoris farmacèutics s’interessin en aquest tema, i s’impliquin en la preparació d’antiverins per la gran diversitat de serps que hi ha per aquí. Hi hauria un ampli mercat si els preus fossin assequibles. 

Estesa voleiant al vent hi havia una tela de cuadrets, feta combinant diverses peces allargades; la teixeixen els homes i la utilitzen en les cerimònies. 

En aquesta tabanka hi havia una noia que estava en l’etapa del fanado, la iniciació. Estava utilitzant el morter juntament amb una altra noia més gran que ella. Duia la faldilla curta, feta amb tires de fibra vegetal, tipus ràfia, de dos colors. Volíem fer alguna fotografia, però amb aquesta noia només hi podia parlar alguna altra dona que ja hagués passat pel procés d’iniciació. O sigui que el guia va parlar amb una de les dones grans i aquesta va parlar amb la noia. Va accedir a deixar que féssim fotografies però no semblava gaire contenta. 

Aquestes faldilles tradicionals a vegades se les posen sobre la roba; hi havia una dona més gran que la duia sobre el vestit blau, una faldilla més llarga que la dela noia jove. 

Els nens encantats de que els hi féssim fotografies; com passa en altres llocs, es barallen per posar-se davant la càmera. I és genial veure el somriure quan es veuen a la pantalla, i sobretot, quan hi veuen als seus amics. 

És un poble molt tranquil, i a part d’on estan molent el gra, hi ha poca gent pels “carrers”. Els nens, els més petits ens acompanyaven en el nostre recorregut i els més grandets, nens i nenes, estaven amb els bidons de plàstic esperant per omplir-los. 

Una mica més enllà, a l’ombra d’un arbre que té una gran copa, un home gran contempla l’enrenou que hem generat amb la nostra visita. Per sobre del seu cap es veuen tot de bidons de plàstic penjant de les branques, com si fos un magatzem. 

Vam deixar el poble enrere, i vam tornar a la platja a embarcar de nou, aquest cop per anar a la illa de Anguruma. És una illa deserta en la que hi ha un ressort d’un francès. La platja és agradable i alguns del grup aprofiten a banyar-se. Jo em dedico a contemplar l’entorn i relaxar-me gaudint d’aquell indret aïllat de tot. 

Quan ja es ponia el sol vam tornar a embarcar i vam tornar cap a Bubaque on vam anar a sopar al Saldomar. El Melchor enshavia preparat un sopar exquisit. Les dues coses que recordo són la pizza i les mandonguilles de barracuda. 

Tot estava boníssim, però les mandonguilles, potser per la originalitat va ser una gran troballa.

Illes Bijagós_2. Bubaque

Vam continuar el nostre trajecte cap a la illa de Bubaque. A l’igual que passa amb Bolama, la illa i la població més important duen el mateix nom. El trajecte d’una aproximadament una hora i quart. 

Bubaque és la capital comercial de l’arxipèlag de les Bijagós i també és la illa que comunica amb totes les altres. És el centre neuràlgic de l’arxipèlag. 

En línies generals aquesta població té un carrer que va del port cap a l’interior i un o dos transversals. Ja només arribar es veu més vida que a Bolama, més animació i també és més gran. 

Vam sortir a donar una volta abans de que es fes fosc. Aquí hi ha més allotjaments i ressorts que a Bolama i també força més gent pel carrer, especialment a la que t’apropes cap al port. 

Bubaque també havia sigut una ciutat colonial portuguesa, però aquí tampoc estan ben conservats els edificis d’aquella època. Els pocs que vaig veure estaven gairebé en ruïnes. 

No es triga gaire estona en creuar el poble, així que després d’aquest primer contacte amb Bubaque vam anar al Saldomar, a beure alguna cosa tot contemplant la posta de sol. És un lloc molt agradable i el seu propietari és encantador. Si no estic confosa té un parell d’habitacions i un petit restaurant. Aquell vespre vam reservar per anar-hi l’endemà a sopar. 

Quan vam arribar a l’hotel ens van dir que abans de sopar podríem gaudir d’un espectacle de danses tradicionals bijagós. A part del nostre grup hi havia unes cinc o sis persones més. En conjunt no érem massa gent. Va ser curiós de veure, tot i que en aquell moment encara no sabíem gran cosa de la seva cultura bijagós i a mi em costava entendre l’escenificació. 

Hi ha molts tipus de danses, segons en quina cerimònia es realitzen i si són danses masculines o femenines. Les danses bijagós de les diferents illes tenen característiques comuns, però sovint hi ha algun toc distintiu segons en quina illa es balla. 

Aquell dia, sense saber gairebé res de les danses típiques d’aquí, tan sols podia observar: els músics vestien amb els colors típics de moltes banderes africanes: vermell, verd i groc. I els dansaires duien una sèrie de guarniments al cap i pel cos simulant animals. Em recordava algunes danses que havia vist a Benin. 

En moltes danses els ballarins representen animals; si no estic confosa cadascú pot escollir l’animal que vol, amb el que se sent més identificat per la seva forma de ser, o be per la tradició familiar. 

La dansa representa els moviments i comportament de l’animal al que s’està imitant. Per tal de que sigui ben visual duen una sèrie de complements, al cap i el cos que permet identificar-lo. 

Alguns dels animals més habituals que es representen són: la vaca, que pot dur banyes o no, el peix serra, el tauró i el tauró martell. Menys freqüent és la representació de l’hipopòtam, la gasela o el llangardaix. 

En totes les danses, tant masculines com femenines, els dansaires s’unten el cos amb oli de palma. 

En les danses femenines, les dansaires duen faldilles que es diferencien segons l’edat. Les nenes i noies joves porten una faldilla curta de tres colors, mentre que les dones adultes duen una faldilla més llarga i d’un sol color. 

En la societat bijagó el pas d’infant a adult és en diferents etapes, cadascuna d’elles té els seus rituals, una durada diferent i la dansa de canvi d’etapa. 

Els nois, en la fase cadene, que dura uns 18 mesos, recullen vi de palma i l’ofereixen als nois que estan en la fase següent per tal que els hi mostrin el camí a seguir. En aquest període els joves passen dos o tres dies vivint en cadascuna de les tabanques (poblats) de la seva illa. En cada tabanka hi ha el “regulo o balobero” que comparteix coneixements amb ells. 

En les cerimònies cadene els animals que es representen són la vaca, el peix serra i el peix martell. Quan un dansaire representa un vedell vol dir que aquest noi esta en l’etapa d’aprenentatge dins de la societat. 

La cerimònia final d’aquesta etapa és conjunta entre tots els joves de les diferents tabanques que estan en la mateixa fase. En el ball es col·loquen els dansaires en una fila davant per davant d’una altra formada per quatre homes amb un tambor i dones de la fase campune. 

L’etapa següent és la canhocan. En aquesta fase en el ball es prioritza la representació de la força de l’animal. Habitualment s’escull el tauró, ja que es considera que és l’espècie animal més forta de les que habiten en el mar. 

Una altra representació habitual és la serp pitó, ja que simbolitza la saviesa de la selva. Per representar aquesta serp el dansaire es posa una màscara amb diverses cares, entre les que hi ha cares d’home, de serp i d’altres animals. El ball és similar al de la fase anterior, però canvien les vestimentes. El moment central de la dansa és quan ballen en cercle: els dansaires protegint als que queden a l’interior del cercle. Representa que són els defensors de la tabanka. Porten un escut al braç que reafirma el seu paper de protectors dels habitants del poblat. 

L’escut el porten també en la cerimònia de pas a la fase cabaro que és la següent. El pas a la fase cabaro té un ball característic que varia segons les illes. A l’illa de Formosa i la de Uno generalment es representa a la vaca, que tant pot dur banyes com no. 

Quan es sacrifica una vaca generalment es fa com a símbol de prosperitat econòmica. Quan es representa en una dansa simbolitza la valentia i coratge, que són trets fonamentals que han de tenir els homes bijagós. 

En els rituals hi ha diversos instruments de percussió: el tambor, la carbassa i el bombolon. Si ho he entès be, el tambor es toca per la dansa individual, i el ritme és diferent per cada dansaire. Quan es toca la carbassa és pel ball en grup. El bombolon no tinc clar quan es toca. El toc del tambor representa a la natura; és el sistema de comunicació. És el més important. 

També hi ha danses femenines però no totes estan associades a canvis d’etapa cap a la fase adulta. La dansa cundere té un sentit social, molts cops s’utilitza en compromisos matrimonials. 

En la fase campune la noia soltera i verge gaudeix de gran llibertat ja que no té responsabilitats ni compromisos envers la societat. És en aquesta fase quan les noies ballen la dansa cundere. Es vesteixen amb la faldilla curta i hi ha una que canta i les altres fan de cor. Tan sols s’acompanya amb el ritme de tambors petits, tocats per tres dones. Poden unir-se altres dones al ball però deixant espai separat a les ballarines joves. Els homes no hi poden participar, tan sols miren. 

La dansa uan-ne la ballen les noies de la fase campune i les cadjona. Per preparar aquesta cerimònia hi ha alguna noia més gran, que pot ser una germana, que les ajuda amb el vestuari i la decoració del cos. 

Les cerimònies cabaro de les dones, s’assemblen una mica a les de la mateixa etapa pels homes. S’hi representa la força i per això el cap de vaca. Aquest cap pot anar agafat per una corda, que subjecta un home, que pot ser la parella, l’enamorat o el germà de la dona que balla. 

L’última etapa cerimonial femenina correspon a la cadjona. Passen aquesta etapa les dones que tenen un major reconeixement o respecte per part de les altres dones. Esta associada a les cerimònies sagrades pels difunts. En aquesta etapa i el seu ball ritual no es potencia la bellesa de la ballarina sinó el respecte que ha adquirit per part de la societat. 

El ritual d’iniciació és fonamental pels bijagós. S’anomena fanado. Aquest ritual és diferent pels nois i les noies. 

Els nois passen diversos mesos en el bosc i no poden explicar el que passa en el bosc durant aquest procés quan tornen al poble. Quan tornen al poble es fa una gran cerimònia. 

Per les noies aquesta iniciació es fa entre els 17 i 25 anys i s’anomena garandesa. Es vesteixen de forma tradicional bijagó, es posen collarets i altres guarniments i passen un breu període de temps al bosc, però la resta del període d’iniciació van a les diferents tabanques de la illa on viuen, i allà dansen i canten. 

En els pobles les noies s’allotgen en els balobas, que és l’espai sagrat pels bijagós, l’equivalent a un temple, que es troba al centre de la tabanka. És aquí on es pot connectar amb els esperits. La gent ve aquí a pregar, a demanar salut, treball o el que necessiti. Aquí també és on es fan les cerimònies col·lectives: per les collites, les cerimònies del fanado o iniciació, o també cerimònies quan hi ha algun problema greu en la tabanka. 

En els balobas no hi poden accedir els homes. En realitat no sé si baloba és una paraula masculina o femenina. L’únic home que hi té accés és el regulo, que és la màxima autoritat de la tabanka i és el que presideix totes les cerimònies que es realitzen. 

Les dones ancianes de la tabanka els hi ensenyen, a les noies que estan en el procés d’iniciació, tot el que han de saber del seu paper com a dones en la vida adulta. 

En aquesta iniciació de les noies hi ha dues cerimònies, el primer i el segon fanado. En la primera reben el nom de la persona que s’ha reencarnat en elles i la següent cerimònia es realitza al cap de dos anys. 

L’objectiu de la iniciació o fanado és que els joves aprenguin el paper que els hi toca en la societat, el sentit de responsabilitat, d’autocontrol i de coratge. El fanado representa pels bijagós la unió entre passat i present, i també entre els joves, els ancians i els avantpassats. 

Els bijagós són essencialment animistes i els seus esperits poden representar-los tant en forma humana com animal. 

Els bijagós creuen en la vida després de la mort i en les cerimònies funeràries tothom es vesteix amb les millors robes. Quan ja ha passat un temps del decés s’invoca a l’esperit del difunt i se’l convida a entrar en el santuari de la família. Els familiars han tallat una figureta que serà l’allotjament de l’esperit del difunt. La figureta es presenta davant del poble que l’hi fa ofrenes de vi i arròs. A partir d’aquest moment, la figureta s’utilitzarà en totes les cerimònies familiars i a ella es recorrerà si es vol demanar ajuda als esperits. 

Després de l’espectacle de danses vam sopar al mateix hotel. Estava tot inclòs: carpaccio de barracuda, com entrant, filet de barracuda arrebossada amb pastis de patata, macedònia, aigua i vi. Estava molt bo. 

Al mati següent vam tornar cap al poble per veure el museu. És molt petit però té el seu interès ja que et permet situar-te una mica en el que hi ha en aquestes illes. El noi que ens el va ensenyar era molt professional. 

Vam continuar fins al port on actualment hi ha el mercat a l’aire lliure, però no era dia o hora de mercat. Si no estic confosa s’hi posen quan arriba el ferri. 

Abans d’arribar al port hi ha un edifici que hi posa que és el mercat de Bubaque. Es va construir amb aquesta finalitat. Hi ha un pati central amb diverses botiguetes per posar parades tot al voltant i en el centre també hi ha taules per més parades. Quan nosaltres hi vam entrar totes les botigues estaven tancades i al centre tan sols quatre o cinc parades amb molt poc material per vendre. Feia pena. Una instal·lació que sembla confortable, amb ombra... i gairebé abandonada. Potser no era el dia, però altre gent que ha vingut altres dies i hores ho ha vist també així. 

Pel poble es pot trobar alguna botiga d’artesania. I quan ja la part de poble no donava més de sí, vam anar a passejar cap a l’altra banda de l’hotel. Una platja tranquil·la, ocupada per algunes vaques descansant al sol i uns porcs buscant ostres. 

També vam trobar una petit aeroport, i les restes del que devia ser un parc o plaça enjardinada, en l’època colonial.

Illes Bijagós_1. Bolama

Aquest és un viatge molt curt per les illes Bijagós, que pertanyen a Guinea Bissau. Guinea Bissau té una part continental i aquest arxipèlag, que té prop de 90 illes, de les que tan sols 17 estan habitades. 

El viatge fins a Bissau és una mica pallissa, i la companyia aèria, la TAP, em va decebre. En tenia millor record. El vol cap a Lisboa va sortir amb retard, després un cop havia aterra l’avió, van trigar molt a deixar-nos sortir. Quan vam arribar a la terminal ja estaven anunciant com darrer avís pel vol a Bissau. Vam córrer i vam arribar just abans de que tanquessin l’accés. A mi em sembla que era abans de l’hora que marcava a la tarja d’embarcament. Vam pujar al bus que ens portava cap a l’aparell, però un cop allà ens van tenir tancats durant mitja hora sense deixar-nos baixar, ja que encara estaven netejant l’aparell. 

En el temps que ens van tenir allà esperant la gent que venia de Madrid i que van arribar a la porta molt poc després que els provinents de Barcelona, podia haver arribat a agafar el vol, però ja no els van deixar. És el primer cop que trobo que vols de la mateixa companyia, tenint els passatgers allà, no els deixin embarcar. 

Quan ens van deixar accedir a l’aparell va ser molt lentament ja que a l’entrada ens tornaven a controlar els passaports. Finalment el vol va sortir amb més de mitja hora de retard. Hi havia forces seients buits, jo estava sola en un lloc de tres. No és estrany ja que després vam saber que hi havia hagut força gent que s’havia quedat a terra. 

Una curiositat més d’aquesta companyia: en els dos vols ens van donar exactament el mateix menjar, que no és que fos massa bo. 

Vam arribar a Bissau prop de les onze de la nit. O sigui que va ser arribar i anar a dormir. No vam veure pràcticament res de la capital del país. Una petita volta per anar a canviar diners i poc més. L’euro es canvia per 660 CFA. Per les fotografies que he vist de la capital tinc la impressió que nosaltres no vam veure la part més cuidada de la ciutat, sinó un barri senzill, sense res destacable. 

Des de Bissau vam anar en cotxe fins a Quinhamel on embarcàvem ja cap a les illes Bijagós. En aquest racó de mon les marees són molt importants, canvia molt el nivell de l’aigua. 

Quan vam arribar al port, vam veure que no hi havia moll, s’havia de pujar a la barca des de l’aigua. Això sí, amb una escaleta. Però el tram per arribar fins allà era un camí fangós i amb pedres. Va ser el primer contacte amb el que seria cada dia. Peus en remull constant, a vegades amb sandàlies, d’altres descalç. I amb l’equipatge. Per sort l’equip que dúiem es cuidava d’aquest detall. Jo no em veia massa capaç de lidiar amb el fang, les pedres i la bossa, sense acabar relliscant. 

Vam estar navegant més de dues hores fins a la illa de Bolama. Primer es navega per un canal fins que se surt al mar. Els manglars són l’estrella del primer tram de recorregut; aquí i allà es pot veure algú desplaçant-se pel canal amb la seva barca a rems. En els manglars es poden veure algunes aus, entre elles pelicans. 

Quan se surt del canal la cosa es va complicar una mica, ja que el mar estava força mogut. En tots els trajectes teníem que dur la jaqueta salvavides. He de dir que és el primer cop que trobo jaquetes de la mida adequada. En general són molt grosses i incomodes. Aquestes eren de la mida adequada, s’ajustaven be, i no és que fossin còmodes però no engavanyaven tant com altres que he dut en altres llocs. Em va sorprendre que totes duien un xiulet lligat i guardat en una de les butxaques. 

A la barca teníem també impermeables, que quan vam sortir a mar obert ens vam haver de posar. Aquesta estona feia fred, però la resta de trajecte, caloreta. 

En aquesta època les temperatures són molt agradables. El xoc va ser de tornada a Barcelona, els primers dies no em treia el fred dessobre. 

El tram que es va per mar, com que no hi ha res a mirar se’m va fer una mica pesat. També estàvem cansats dels viatge, de que havíem dormit poc, i les cadiretes a la barca no eren massa confortables per fer una becaina. 

Vam desembarcar a la illa de Bolama. Sentia molta curiositat per aquesta illa que havia sigut la capital de Guinea Bissau en l’època colonial portuguesa. Va ser tota una sorpresa. 

Quan vaig triar aquest viatge no en sabia pràcticament res de les illes Bijagós. Per això em va atraure venir fins aquí. La primera referencia escrita que hi ha sobre aquest arxipèlag és del 1456. Son les narracions dels primers exploradors europeus que van descriure a la gent d’aquestes illes com a bons navegants, guerres, que es dedicaven al tràfic d’esclaus i a la pirateria. 

Quan els portuguesos van arribar a les costes de Guinea Bissau en el 1446 aquest territori formava part del regne de Mali i les illes eren centres comercials de la costa africana occidental pel que tenien un bon “exercit” per defensar-se. Això va fer que quan els portuguesos van intentar apoderar-se de les illes en el 1535 van ser derrotats i no ho van aconseguir. 

Durant el segle XVII i XVIII a les illes s’hi concentraven les partides d’esclaus que després sortien cap a Amèrica. En el segle XVIII i XIX tant Gran Bretanya, com França i Portugal vcan intentar conquerir la illa de Bolama i sotmetre a la seva població, però van trobar una forta resistència. 

L’any 1870 Portugal va aconseguir conquerir-les però la resistència estava sempre present. Hi va haver diverses revoltes al llarg dels anys. Algunes de les destacades en el 1900, en el 1913-15, 1917, 1918, 1924 i 1936. O sigui que la població no els hi posava gens fàcil. 

La guerra per la independència de Portugal va ser llarga, del 1963 al 1974. Però el país va patir després una nova guerra, aquest cop una guerra civil 1998-1999. Si no estic confosa aquesta guerra no va afectar massa a les illes. 

Al llarg del segle XX alguns exploradors van visitar les illes Bijagós i van documentar la vida dels seus habitants. 

La illa de Bolama abans formava part de l’arxipèlag de Cap Verd. Va ser en el 1879 que es va separar i es va convertir en la capital de la Guinea Portuguesa. 

Sembla que abans de l’arribada dels portuguesos aquí ja hi havien arribat els britànics, i hi havia instal·lat una factoria o establiment comercial. És en base a aquest fet que els britànics reclamaven el seu dret sobre aquestes terres. Davant del litigi, el president d’Estats Units va fer d’àrbitre i les proves presentades van donar la raó als portuguesos. 

La ciutat de Bolama es troba en la illa del mateix nom. L’ètnia majoritària en aquesta illa són els mankanyes, tot i que també hi ha bijagós. 

Es dediquen principalment a la pesca i l’agricultura, que es basa sobretot en el cacauet, la patata, el blat de moro, la mandioca i l’anacard. 

En el segle XVII, després de l’enfrontament naval entre bijagós i portuguesos, en que els bijagós van perdre, van haver de refugiar-se a l’interior de les altres illes mentre que els portuguesos s’instal·laven a Bolama. Pels colons aquesta illa tenia l’avantatge d’estar propera al continent. I es va convertir en un important centre comercial, i com ja he dit va ser també la capital, fins a l’any 1941 en que Bissau es va convertir en la capital. 

Nosaltres tan sols vam visitar la “ciutat” de Bolama, però a la illa hi ha diversos poblats. Aquí els poblats s’anomenen tabankes. 

Així que vam arribar a Bolama, l’antiga capital de l’època colonial i el que vam trobar per mi va ser una sorpresa. Una forma de descriure-la pot ser dir que viuen d’esquena al passat portuguès. M’explico: els edificis colonials, en obra, son força resistents i les seves parets segueixen en peu, però la major part estan abandonats. 

Aquí sí que vam poder baixar de la barca amb les sabates posades. Tot un luxe. El primer que es detecta és la tranquil·litat; no era l’hora d’arribada del ferri que ve des de Bissau, pel que pel port no hi havia gairebé ningú. Tampoc hi havia cap lloc on poder anar al lavabo, pel que en una família ens va deixar anar al de casa seva. 

És un lloc tranquil, molt poc moviment, carrers de terra, els edificis abandonats i al costat les seves casetes, senzilles i funcionals. 

Hi ha la piscina municipal, a tocar de la platja, que s’omplia amb l’aigua de mar quan pujava la marea. Estava buida, i em sembla que no es fa servir actualment. 

Em costa imaginar com devia ser la vida aquí de les famílies portugueses. Hi ha edificis que en el seu moment devien ser cases acollidores i fins i tot elegants. Ara els carrers són de terra, em diuen que ja en el període colonial era així, mai ho van empedrar. En canvi sí que van construir una plaça amb un gran arbre al centre que crea una zona ombrívola. Hi ha les restes de l’estructura inicial, amb els seus bancs, uns mirant cap al centre i altres a l’exterior. 

Un dels edificis és el palau de “paços do concelho”, que em sembla que era la seu governamental. Aquest edifici el van construir en el 1919; té columnes de tipus grec que representen els pilars del poder. Aquí es desenvolupava tota la administració de la Guinea Portuguesa. 

Quan la capital es va traslladar a Bissau, en el 1949, l’edifici va quedar abandonat que és comes veu ara, tot i que encara conserva un cert to blanquinós, com havia tingut en el seu moment. 

L’església de Sant Josep, pintada recentment de color corall, es va construir en el 1871 i reconstruïda a finals del segle XX. Estava tancada. Tot i que suposo que en la època portuguesa es van convertir més o menys al cristianisme, segueixen sent animistes. 

A la plaça hi havia hagut en el passat el Banc Ultramarí, que va funcionar com a tal fins als anys 40 del segle XX. Després el van reconvertir en un hotel que tenia gran prestigi. He vist unes fotos de l’època en que era un banc, en que es veu un gran edifici, molt senyorial. No se reconèixe’l en el què es pot trobar ara a la plaça. 

Hi ha les restes també del telègraf que feien servir en la factoria britànica. Aquest va ser el primer telègraf de l’africa occidental. Jo bo ho vaig veure, o no m’hi vaig fixar. Diuen que l’únic que queda és una placa commemorativa. 

Sembla ser que algunes de les cases que es poden veure, construïdes sobre pilars, serien de l’època en la que hi havia a factoria britànica. 

En el port hi ha una escultura en homenatge a les víctimes de dos hidroavions italians que van tenir un accident aeri aquí, l’any 1931. Si no estic confosa, era el primer viatge en que es creuava l’atlàntic: tenia que fer el trajecte de Roma a Rio de Janeiro. 

Hi ha un edifici que em sembla que en algun moment va ser una caserna i en una altra època una escola. Si no estic confosa, el Tomé, el nostre guia va estudiar aquí quan era petit. Li sap greu veure lo deteriorat que està tot. 

Per la part alta del poble trobem el cine, una sala construïda en el 2005, en la que hi ha la pantalla i res més. 

Les cabres campen pels carrers buscant l’ombra, com fem nosaltres, i és que al migdia fa calor en aquestes terres, tot i ser el mes de desembre. 

Vam dinar a l’escalinata d’un dels edificis de la plaça, que sembla l’ajuntament o similar. En un hotelet de Bissau ens havien preparat un pícnic i el vam menjar allà. Teníem una carmanyola cadascú amb arròs i peix. El menú habitual. L’arròs d’aquí és peculiar, sembla el gra partit; és bo, i la ració que ens posen és molt gran. Em costa acabar-lo tot. De postra una poma. 

A mi em venia de gust un refresc, ja que feia calor i l’aigua embotellada no treia massa la set. Van enviar un nen a preguntar en una botiga si tenien refrescos freds. Va tornar dient que si. O sigui que el vaig acompanyar i ho vaig comprar. Era una botigueta petita, i sí, tenien les begudes fresques. No era barat, i és que no és de consum per ells, és un luxe que han de portar de Bissau. 

Em va agradar visitar aquesta població. Té un aire decadent, molt tranquil·la, és peculiar. Xoca una mica veure edificis que tenien estructures sòlides que no s’hagin aprofitat per edificis públics, escoles, dispensari...) i que ara estiguin prop de la ruïna. Ara reconstruir això deu ser molt car i potser ja no té sentit. Per la població local suposo que no tenia cap sentit conservar les estructures dels ocupants. 

Després de dinar tornem a embarcar camí de l’illa de Bubaque.