El poble de Puthia es troba a tan sols 23 Km de Rajshahi. Després de dinar a l’hotel a Rajshahi vam anar cap allà. Tot i estar a la vora vam trigar bastant en arribar ja que hi havia molt trànsit.
El nom d’aquesta població és el d’un clan familiar del segle XVI. El seu origen està relacionat amb Bhatsacharya, un terratinent hindú al que l’emperador mogol va donar el títol de zamindar (administrador de les terres de domini públic). Més tard, en el segle XVII, un dels seus descendents va rebre el títol de raja per part de l’emperador mogol Jahangir.
El zamindari de Phutia, o estat feudal de Puthia era un dels mes antics de bengala.
Aquesta família va fer construir diversos palaus i temples al voltant del llac que es pot veure ara. L’estat de Puthia va prosperar molt i en l’època britànica va arribar a ser el segon zamindari més gran i mes ric de bengala.
Amb la partició de l’Índia, el govern de Pakistan va revocar tots els títols i terres dels zamindaris. Llavors la família reial va marxar cap a l’Índia.
El primer que vam visitar va ser el Palau de Puthia o Rajbari. És una construcció impressionant, amb columnes, balcons, i una terrassa a dalt. La façana de color salmó. Diuen que és el palau reial més bonic del país. És un gran edifici construït en el 1895, per encàrrec de la Rani Hemanta Kumari Devi.
El primer palau que hi va haver l’havia fet construir el rei o raja Nilambar, però un terratrèmol el va ensorrar en el 1895 i segons una inscripció que hi ha a l’entrada del palau actual, aquesta és la reconstrucció que es va fer el mateix any, per encàrrec de Rani Hemanta Kumari Devi i el palau està dedicat a la seva sogre, la maharaní Sharat Sundavi Devi.
Aquestes dues dones van tenir molt pes en la historia de Puthia. La història de l’aristocràcia de Puthia i els seus voltants és complexa i m’ha costat una mica de seguir. Si ho he entès be, Sharat Sundavi Devi era molt bona nena, amb bons sentiments, gens amant dels luxes, que intentava ajudar a tothom i a més, molt intel·ligent.
Quan tenia cinc anys la van casar amb el raja Jogendra Narayan. Quan ella tenia 9 anys el marit se’n va anar a estudiar a Calcuta. Ella es va quedar al zamindar, i tot i que no tenia les funcions d’administradora sovint l’hi demanaven consell, ja que sempre donava respostes assenyades.
Tot i la seva nova posició després del casament seguia duent una vida senzilla i a palau donava menjar als orfes i les vídues. Era molt estimada per tothom.
El seu marit va morir quan tenia 13 anys. Fins als 15 anys no la van autoritzar a fer-se càrrec de les terres. Com que no havia tingut fills, ja que no havia tingut temps, va adoptar un nen. Tot i que va intentar donar-li una bona educació sembla que no era molt amant de l’estudi i que no sempre anava amb bones companyies. Sembla que durant tota la vida aquest fill adoptiu l’hi va donar problemes.
Quan va tenir l’edat de casar-se ho va fer amb Hemanta Kumari Devi, una nena d’onze anys, que també va quedar vídua poc després. A l’igual que l’hi havia passat a la seva sogre, van haver de passar uns anys abans no es pogues fer càrrec de l’administració de les terres. L’any 1887 es convertia en la cap de la família reial de Puthia.
Em sembla que hi va haver litigis i uns certs enfrontaments entre famílies pel control de Puthia.
Aquestes dues dones, van aportar grans millores a la ciutat. Totes dues tenien uns sentiments religiosos molt arrelats i dedicaven molts esforços i diners en ajudar a la població que tenien al seu càrrec. Es van construir equipaments, com una residencia d’estudiants, una escola de sànscrit, es van construir embassaments, canalitzacions d’aigua....
Hemanta Kumari va rebre el títol de rani en el 1901 i en el 1937 el de maharaní, cinc anys abans de la seva mort. Va ser l’última reina de Puthia.
El palau tenia diferents dependències, algunes de caire oficial i altres la zona de residencia de la família reial. En aquesta zona s’hi van construir uns banys per dones, el Rani Ghat.
Actualment el palau és més bonic des de fora que per dins. Per dins sinó recordo malament, estava buit. Hi posaran un museu però per ara estan les vitrines buides. Hi ha una escalinata que puja fins al terrat des d’on hi ha molt bona vista sobre l’entorn. Des d’aquí dalt es veuen els diferents temples al voltant de la bassa central.
Dins del recinte del palau hi ha un temple, el temple de Govinda. També se’l coneix com Pancharatna Govinda Mandir.
Aquest temple va ser construït en el segle XIX, al mateix temps que el palau, i estava dedicat a Krixna, ja que la família reial s’havia convertit al vaisnavisme.
El vaisnavisme és una branca de l’hinduisme en la que es venera a Vixnú o una de les seves encarnacions (Krixna o Rama) com al Déu suprem.
Aquest temple és impressionant. De color argilós, amb unes torres a la part alta, i el que destaca més son els relleus que hi ha a la façana i que la cobreixen tota.
Aquests relleus representen l’amor diví que hi ha entre Krixna i Radha. Aquests dues divinitats juntes simbolitzen Déu al complet, una correspon a la part masculina, Krixna, i l’altra a la femenina, Radha. Se’ls coneix com la parella divina.
Els relleus estan força ben conservats i és un gust anar-los mirant en detall. Aquest temple és molt important pels hinduistes, i en venen molts a visitar-lo.
El que em va sorprendre més és el contrast entre l’arquitectura del palau i la d’aquets temple.
HI ha famílies amb nens, grups de joves, que a l’igual que nosaltres, fan el recorregut pels diferents edificis històrics de la ciutat.
Un altre dels temples que hi ha a Puthia és el Jagannath Temple, d’estil bengalí, segons diuen. També té relleus en terracota. Si no estic confosa aquest temple està prop del dedicat a Xiva, a l’igual que el Swing temple.
Hores d’ara confonc tots els temples i quan miro les fotografies no sé massa quin és quin.
El temple Swing té 28 entrades en el pis inferior una mica menys en els pisos superiors. En total 64 entrades. Llegeixo que no estava dedicat a cap divinitat, i ara la majoria d’entrades estan tancades. La gent diu que era el lloc on el raja passava l’estona amb la seva joveníssima dona.
El temple de Xiva o Bhubaneshwar Shiva Mandir és un estil totalment diferent. Tot pintat de blanc. És el temple més gran de Bangladesh, dedicat a Xiva.
El va fer construir una altra Rani viuda, Rani Bhubonmoyee Devi, l’any 1823. Té bona vista sobre el llac Shiv Sagar.
A l’interior hi ha una pedra negra de basalt que representa el lingam de Xiva. Els gravats i decoracions d’aquest temple van quedar molt malmesos durant la guerra d’alliberament del 1971. Diuen que les tropes paquistaneses van intentar moure i trencar la pedra que simbolitza Xiva sense èxit.
Molts hindús que encara viuen aquí venen als matins i al vespre a fer ofrenes.
A part dels temples, la població sembla tranquil·la. No vam passejar massa, lo just per anar d’un temple a l’altre, més o menys al voltant del llac o embassament.
Ja de tornada cap a Rajshahi vam parar a la platja per veure la posta de sol. En realitat de posta de sol poca, ja que ja era una mica tard. Però valia la pena per veure l’ambient.
Hi havia moltes famílies instal·lades a la zona enjardinada, des d’on es veu la platja i la posta de sol. Tenien cadires i taules, alguns una barbacoa on preparaven menjar, hi havia venedors de ganyips i sucreries... un ambient distès i familiar. Passejant per allà tothom m’oferia lloc perquè segués amb ells.
Una de les coses que em crida més l’atenció son els forns per coure les totxanes. N’hi ha molts; es veu una esvelta xemeneia i les piles de totxanes al voltant. 
La carretera està en bastant mal estat i triguem molta estona a arribar a Kusumba. El més remarcable d’aquesta població és la seva mesquita, que es va construir l’any 1558. 
La mesquita de Kusumba es diferencia de les construccions del nord de l’Índia d’aquella època, ja que no està construïda seguint l’estil Suri sinó en l’estil propi de Bengala. Un dels fets que a mi em sorprèn més de les mesquites de per aquí és que no tenen minaret. 
És una estructura de planta rectangular, de pedra (o totxanes) grises, amb unes columnes octogonals a les cantonades i diverses cúpules rematen la seva estructura. 
Amb el terratrèmol que hi va haver en aquesta zona l’any 1987 va quedar malmesa però no es va ensorrar. 
Només té entrada per una de les cares, en la que hi ha tres arcades que donen accés al seu interior. A la façana hi ha unes pedres amb gravats, 
Els mihrabs son de pedra grisa molt treballada. Hi ha més d’un mihrab, i també una plataforma en pedra tallada, així com l’espai per les dones. En aquell temps durant la pregària es posaven separats els oficials i nobles de la resta de població. 
Una mica més enllà d’on hi ha la mesquita, al costat del llac, hi ha una esplanada en la que en bona part del seu perímetre hi ha excavats uns forats a terra on poder fer foc i cuinar. 
La gent de la regió ve aquí i prepara menjar que ofereix als pobres i a la població. Si no estic confosa és com agraïment per algun desig complert o be per que s’acompleixi el que han demanat. És una forma d’ofrena. 
Quan nosaltres vam ser-hi hi havia una família que estava preparant el que em va semblar brou vegetal, en una gran olla d’alumini. Potser després hi afegien carn, no ho recordo, en aquells moments estaven preparant les verdures. Els homes es cuidaven del foc i l’olla i les dones venien carregades amb uns recipients coberts amb altres guisats. 
