Perpinyà_2: Castellet

 

Després de dinar vaig entrar a visitar el Castellet. L'entrada, a diferència dels àpats, és barata, 2 euros. Actualment el Castellet és el museu de la casa pairal. Una escala de cargol et permet accedir als diferents pisos i a la terrassa, minúscula, des d’on hi ha una bona vista. En una de les plantes hi ha plafons explicant la història de la ciutat i alguns objectes del propi edifici, mentre que en una altra planta hi ha exposats objectes que em resulten molt familiars, ja que son de l’època en que jo era petita.

La nit de sant Joan, una festa ancestral relacionada amb el solstici d’estiu, és un símbol de germanor entre els territoris de parla catalana.

Just a la sala d’entrada hi ha un foc, si no recordo malament es troba en una mena de llar de foc. És la Flama del Canigó, que es manté encesa durant tot l’any.

Aquesta flama es porta cada 22 de juny al cim del Canigó, i a la mitja nit es distribueix entre els presents, voluntaris de diferents associacions i col·lectius, que son els responsables de portar-la arreu de les  terres de parla catalana, per encendre les fogueres de Sant Joan.

El transport de la Flama es fa amb medis diversos, cotxe, bicicleta, a peu, vaixell... i la rebuda que se l’hi fa a cada població també varia.  

El ritual de la Flama del Canigó va néixer l’any 1955, per iniciativa de Francesc Pujades, d’Arles de Tec (al Vallespir, a la Catalunya Nord), que es va inspirar en el poema de Jacint Verdaguer, Canigó. La seva idea va ser encendre un foc al cim del Canigó i que d’aquell foc es distribuïssin flames per tot el territori català. Aquest costum va arrelar ràpidament a la Catalunya Nord, però no va ser fins a l’any 1966 que la Flama va poder creuar la frontera; el primer lloc on es va dur va ser a Vic. Malgrat la dictadura franquista, aquesta tradició de distribuir la Flama del Canigó es va estendre ràpidament, esdevenint el símbol de pervivència de la llengua i la cultura catalana.

La nit de sant Joan, una festa ancestral relacionada amb el solstici d’estiu, és un símbol de germanor entre els territoris de parla catalana.

El ritual de la Flama del Canigó va néixer l’any 1955, per iniciativa de Francesc Pujades, d’Arles de Tec (al Vallespir, a la Catalunya Nord), que es va inspirar en el poema de Jacint Verdaguer, Canigó. La seva idea va ser encendre un foc al cim del Canigó i que d’aquell foc es distribuïssin flames per tot el territori català. Aquest costum va arrelar ràpidament a la Catalunya Nord, però no va ser fins a l’any 1966 que la Flama va poder creuar la frontera; el primer lloc on es va dur va ser a Vic. Malgrat la dictadura franquista, aquesta tradició de distribuir la Flama del Canigó es va estendre ràpidament, esdevenint el símbol de pervivència de la llengua i la cultura catalana.

Com ja he dit, aquesta Flama es preserva al Castellet i el personal de l’entrada explica la historia als visitants que hi arriben.

Aquesta construcció vermellosa, símbol de la ciutat data del segle XIV. L’any 1368 l’infant Joan d’Aragó, el fill gran del rei Pere IV, va fer construir un fort, el Castellet, a la porta del Vernet de la muralla, que comunicava la ciutat intramurs i les barriades del nord.

Segons la llegenda, l’any 1475 les tropes franceses assetgen la ciutat i capturen al capità de l’exercit català que era fill del cònsol de Perpinyà. Els francesos amenacen al cònsol Joan Blanca, dient-li que mataran al seu fill si no obre les portes de la ciutat. Joan Blanca no se sotmet al xantatge i proclama “jo declaro que per sobre de tot soc fidel al meu rei i a la meva pàtria, Catalunya, i que prefereixo la mort del meu únic fill abans quela traïció”. Els francesos van executar al capità al peu de la muralla.

En reconeixement al patiment sofert per la població de Perpinyà durant el setge, el rei Joan II d’Aragó i compte de Barcelona, atorga a la ciutat el títol de Fidelíssima Vila.

Dos anys més tard, en el 1477, la ciutat està ocupada per les tropes franceses però la població no està contenta i mostra la seva hostilitat. El rei de França, Lluis XI, tem que hi hagi alguna revolta i fa una remodelació del Castellet, amb dos objectius. Per una banda controlar millor l’accés a la ciutat, però l’altre objectiu era vigilar i fer por als habitants que vivien a l’interior. Aquesta nova construcció enganxada a l’anterior era el Petit Castellet o la porta de Nostra Senyora.

Amb el tractat signat l’any 1493 entre Ferran II rei de la corona d’Aragó i Carles VIII rei de França, el Rosselló i la Cerdanya tornen a formar part del regne d’Aragó.

L’any 1542 Carles V va protegir la zona nord del Castellet amb un bastió poligonal. Per la seva construcció es fan servir pedres provinents de l’enderrocament de la capella de Nostra Senyora del Pont que es trobava davant del Castellet. La imatge de la verge es va conservar i actualment es troba en un nínxol a la façana.

La guerra dels trenta anys va acabar amb el tractat dels pirineus, signat l’any 1659, que acorda l’annexió a França del Rosselló, el Vallespir, el Conflent i la meitat de la Cerdanya. 

Els catalans d’aquest territoris es revolten; els habitants de Perpinyà no en son cap excepció. El Castellet es converteix  en la presó on van a parar els dissidents, sovint després de patir tortures. D’altres opositors son assassinats.

Uns anys més tard, en el 1697el Castellet és declarat Presó d’Estat. Durant la guerra de les religions als presos se’ls tancava aquí, i també durant la revolució francesa.

L’any 1888 es va convertir en caserna, tot i que una part de l’edifici seguia tenint la funció de presó. Quan l’any 1904 es va enderrocar la muralla de la ciutat, el Castellet es va preservar, al menys en part.

Llegeixo una historia curiosa. L’any 1948, el que era el bibliotecari municipal, es va fixar en que una de les finestres estava emmarcada per pedres blanques i semblava que havia estat enreixada i després tapiada. Va fer obrir la finestra, que es trobava en el Castellet Petit, al costat de la imatge de la Mare de Deu. Quan van obrir-ho es va sentir molt mala olor, i van descobrir un nínxol de 3 metres de llarg per 80 cm d’ampla i 2 metres d’alçada, tancat per una porta de fusta revestida de ferro. A l’interior hi havia l’esquelet d’una criatura, estirat sobre una superfície de terra. Hi havia sabates de cuir, pel que se suposa que estava vestit quan el van enterrar. 

A la cambra hi havia també un plat de l’època de Lluis XVI (segle XVIII) amb restes d’ossos d’animal i un fragment de càntir. Els estudis realitzats amb el material trobat fan pensar que devien empresonar aquest infant cap a finals del segle XIX, com a molt d’hora. No està clar qui era ni perquè l’havien tancat aquí.

Perpinyà_1

Feia temps que tenia pendent anar a conèixer Perpinyà, a la Catalunya Nord, i l'estiu passat, amb la pandèmia, com que no es podia anar gaire lluny, vaig aprofitar a fer una escapada cap allà. Vaig estar-hi 4 dies, temps suficient per veure aquesta ciutat i copsar l’efecte de la pandèmia a l’altra banda dels Pirineus.

Vaig triar un hotel que estava entre l'estació i el centre. Vaig deixar la maleta, ja que l’habitació encara no estava preparada i vaig sortir a passejar. La primera impressió que vaig tenir va ser que hi ha menys botigues tancades que a Barcelona i força turisme. Ara bé el turisme era majoritàriament francès. I gairebé no vaig sentir a ningú parlant català. Aquell primer dia, era un dijous, no era obligatòria la mascareta si estaves a l’aire lliure. Així i tot hi havia gent que la duia, potser la meitat dels vianants.

L’avinguda que enllaça l’estació amb el centre és l’avinguda del General de Gaulle. Els carrers estan retolats en francès i català. Arribar al centre no costa gaire i de seguida em vaig trobar a la vora del canal, i una mica més enllà vaig poder veure l’emblemàtica estructura del Castellet.

Sud d’Itàlia. Basilicata. Matera

Matera es troba a la frontera entre dues regions veïnes: la Pulla i Basilicata. Va ser capital Europea de la cultura l’any 2019, i els sassi de Matera formen part del patrimoni de la humanitat. Sassi en italià vol dir pedra. 

Hi ha dos ciutats en una, i requereix d’un cert temps per gaudir d’ella. Nosaltres hi vam estar unes quatre hores, massa poc temps pel meu gust, però almenys em va permetre veure una mica les dues cares de la ciutat: els sassi, que són les coves excavades a la roca, en una fondalada, i la ciutat de la part superior. 

Matera ha estat habitada de forma continua des del paleolític, per això es considera que és un dels assentaments mes antics del mon. Es troba en un altiplà de pedra calcària, 

Es troba en un altiplà calcari, amb una fondalada d’uns 70 metres, al fons del qual hi ha el torrent Gravina. La pedra presenta coves naturals i altres excavades que es van fer servir al llarg des segles com habitatges. Amb la pedra que s’extreia de l’excavació es construïa la part frontal de l’habitacle. 

Tota la fondalada i la paret, estava plena de construccions, disposades de forma escalonada. Així van sorgir-hi diferents barris. Els darrers en construir-se son del segle XV. 

També hi havia esglésies excavades a la roca. Les més antigues son del segle VIII. L’arribada de monjos de l’església ortodoxa va fer proliferar les esglésies. N’hi va arribar a haver al voltant de 130. Encara se’n pot veure una al fons de tot. 

En el segle XIX els sassi eren les barriades pobres de Matera. De fet van estar habitats fins fa uns 70 anys. Això és el que he llegit, que es va traslladar la població a barris nous, i es van condicionar i restaurar els que hi havia. Jo vaig veure que hi viu gent, alguns estan dedicats al turisme, convertits en restaurants. 

El primer document escrit que parla de la zona pedregosa habitada de Matera és del 1204. La forma de vida en els sassi es basava en la col·laboració i solidaritat entre els seus habitants; era una comunitat ben organitzada, amb un forn comunal per coure el pa i em sembla que un pou. 

Com que els habitatges estaven en la paret rocosa, la llum arribava des de dalt i gràcies al tipus de roca, la temperatura a l’interior de la cova es mantenia constant, al voltant dels 15 ºC. 

Ens van explicar que durant molt de temps, els habitants de la part alta que tenien la casa la vora de la fondalada, vivien d’esquena a ella, no volien veure els sassi i la seva misèria. En el llibre de Rafel Nadal del que ja he parlat, la maledicció dels Palmisano, descriu la vida en aquesta fondalada. Un altre llibre que parla de la vida dura en els sassi és el de Carlo Levi, Crist es va aturar a Eboli. 

Vam entrar en una de les coves que està coma casa-museu; és interessant veure com s’organitzaven per viure en aquell espai reduït. 

Com ja he dit, a Matera es pot diferenciar entre dues zones, la dels sassi, i la ciutat de l’altiplà. Tot i així, aquesta també té diferents barris, de diferents èpoques i que val la pena recórrer. 

Una de les primeres coses que em va sorprendre va ser torbar figures de Dalí en diferents punts de la ciutat, tant de la part baixa com de la part alta. No sé si era una exposició temporal o és permanent. 

Hi ha forces esglésies de períodes diferents. La catedral és del segle XIII, en estil romànic, el típic de la Pulla. D’altres són posteriors i moltes de l’època barroca. És agradable passejar per aquests barris, observar les façanes, la vida, ja que hi ha molta animació, i també molts grups de turistes. 

Amb la visita de Matera s’acabava el recorregut per aquest racó d’Itàlia del que abans de venir-hi no en sabia res. Ho he trobat molt interessant, i val la pena fer-ho amb calma, assaborint el ritme pausat de la població local. Al menys aquest és l’efecte que em va fer a mi. De totes formes, si tornés ho faria a la primavera, quan el dia és més llarg i la temperatura més suau.

Sud d’Itàlia. Vall d’Itria. La Pulla_13. Locorotondo

Locorotondo es troba molt a prop d’Alberobello,i per aquí també es poden veure alguns trulli. Com el seu nom indica el centre històric és circular. Es troba sobre un turó a la vall d’Itria. 

Hi ha una plaça amb una bona vista sobre la vall, en la que hi ha una placa commemorativa dels morts en les dues grans guerres. Aquest és el punt de partida de la novel·la de Rafel Nadal, “la maledicció dels Palmisano”. 

L’obra m’ha encantat. La gent d’allà diuen que descriu molt be la historia i costums locals. Van quedar molt satisfets amb l’estada que va fer l’autor al poble i estan molt orgullosos de parlar de la novel·la i de fer-ne publicitat. L’home que es cuida de l’oficina d’informació i turisme, m’ensenyava encantat el cartell de la publicitat de la novel·la. Jo la vaig llegir just al tornar, i com que tenia molt present aquest poble i Matera, de la que també en parla, vius molt més les seves descripcions. 

Aquesta població es va fundar en el primer mil·lenni de la nostra era, tot i que s’han trobat restes arqueològiques molt més antigues, del període comprès entre el els segles VII i III aC. No estava fortificada i depeniadel monestir benedictí de Monopoli. 

Durant uns 500 any hi va a ver diversos senyors feudals ocupant la regió, i això va contribuir a l’augment de població i al desenvolupament de la població; en algun moment d’aquest període es va construir la fortalesa. Els darrers senyors feudals van desaparèixer a començaments del segle XIX. 

Va ser en el segle XIX que es va desenvolupar el cultiu de raïm i la fabricació de vins. Els vins de Locorotondo tenen denominació d’origen controlada. 

És molt agradable passejar pels seus carrerons i veure les decoracions nadalenques. Em va fer gràcia un arbre de nadal i un ninot de neu fets amb neumàtics pintats. Ho vaig trobar original, especialment l’arbre nadalenc. 

Una altra característica nadalenca que es pot veure passejant pels carrerons son robes vermelles, de papa Noël, esteses aquí i allà, donant una nota de color que contrasta amb el blanc de les cases. 

Algunes cases tenen bonics balcons i les figures protectores en la portalada d’entrada, com ja havíem vist en alguna altra població. 

Un dels patrons de la ciutat és Sant Jordi Màrtir, que per la data en que se celebra la festa suposo que és el nostre Sant Jordi. Llegeixo que inicialment aquest poble es coneixia com el Casal de Sant Jordi, ja que les cases estaven construïdes al voltant de l’església dedicada a aquest sant. Per això l’estructura circular del poble. 

Quan hi ha les festes del poble es fa un ritual molt antic en el que es fa l’entrega de les claus de la ciutat i donacions per part de la gent, en honor del sant patró. Després una processó amb les relíquies de Sant Jordi. 

A l’agost, a començaments de la segona quinzena, hi ha una altra festa, aquesta dedicada a sant Roc, que és el sant protector de la ciutat. Diuen que en aquesta ocasió els que viuen en altres llocs venen per aquestes festes.

Sud d’Itàlia. Vall d’Itria. La Pulla_12. Ostuni

Ostuni és una altra de les poblacions de la vall d’Itria. Se la coneix amb el nom de ciutat blanca, ja què antigament tot el barri antic estava pintat de blanc. Ara encara se’n veuen algunes de cases emblanquinades. 

Ostuni és un assentament força antic. Ja en el primer mil·lenni abans de Crist, aquí hi havia una població que va ser destruïda per Anníbal. Més tard va ser reconstruïda pels grecs i al llarg dels segles ocupada per diferents grups fins que en el1507 va quedar sota control espanyol, annexionada al ducat de Bari durant dos segles. 

Els ciutadans d’Ostuni es van rebel·lar contra el domini espanyol i a finals del segle XVIII van proclamar la ciutat lliure i republicana. Em sembla que els hi va durar poc, ja que després del congrés de Viena del 1815 van quedar sota control dels borbons fins al 1860. 

La ciutat encara conserva part de la muralla. Es troba sobre un turó i a la part més alta és on hi ha la catedral. Abans de l’any 1000 on ara hi ha la catedral hi havia una església ortodoxa. L’any 1229 es va construir l’església romànica que es va veure afectada pel terratrèmol que hi va haver a la regió l’any 1456. Després va ser reconstruïda en estil gòtic. 

La rosassa de la façana principal és del segle XV i una de les portes està dedicada al patró de la ciutat. En el segle XX, es va restaurar recuperant part de l’estil romànic i gòtics originals, després d’eliminar l’estucat que s’havia col·locat a sobre. En l’interior hi ha algunes pintures del segle XVIII i una figura de Crist del segle XII. 

És molt agradable passejar pel barri antic. Davant de l’ajuntament hi ha la torre de la pesta que té a la part superior la figura de Sant Oronzo, que va protegir a la ciutat d’aquesta epidèmia. Sembla que el fet d’emblanquinar les parets de les cases era per protegir-se de la pesta. 

Aquí ha Ostuni s’ha trobat la que s’ha anomenat la dama d’Ostuni. És un dels pocs enterraments en els que s’ha trobat una dona embarassada de fa 28.000 anys. Aquesta estava estirada amb una ma sobre el ventre. Els estudis han posat de manifest que estava d’unes 31 setmanes d’embaràs. Duia una mena de gorra o casquet fet amb conxes i dents de cérvol de color vermell. Es calcula que tenia uns 20 anys i que era força alta per l’època, ja que feia 1,70 metres. Em va saber greu no poder entrar al museu i veure l’exposició.

Sud d’Itàlia. Vall d’Itria. La Pulla_11. Alberobello

Alberobello és patrimoni de la Unesco pel tipus de construccions, anomenats trullo. Aquestes construccions son cilíndriques amb una teulada cònica. Les primeres construccions d’aquest tipus eren totalment còniques, la teulada cònica arribava fins a terra, no hi havia la paret cilíndrica que ara està emblanquinada. Les construccions que es veuen ara, cilíndriques amb sostre cònic es van començar afer així en el segle XV. 

Aquestes construccions eren individuals i s’agrupaven formant petites comunitats. Estaven construïdes únicament amb pedra, sense cap mena d’argamassa o ciment. No és exclusiu d’Alberobello, sinó que en altres poblacions del voltant també se n’hi poden trobar. 

Sembla que aquesta mena de construccions en l’antiguitat es feien servir per enterraments. Després servien per guardar-hi eines i altres estris del treball al camp. 

Els trullos més antics que es poden veure actualment son del segle XIV. En el passat als nobles que havien participat a les creuades se’ls hi regalaven terres, que se suposava deshabitades. Al primer compte de Conversano l’hi van regalar aquesta parcel·la, que va colonitzar, desplaçant gent d’altres zones per poder-la treballar. 

Els camperols van començar a utilitzar els trullos, no tan sols per guardar-hi estris sinó també per viure-hi. En el segle XVII Alberobello ja era un assentament important i a finals delsegle XVIII la seva població era de gairebé 3500 persones. 

Quan passava el recaptador d’impostos que venia de part del rei, al compte, o al propietari de les terres no l’hi agradava haver de pagar impostos per aquests habitatges, així que feia que els seus treballadors desfessin el trullo, que quedava com un munt de pedres, i que s’amaguessin al bosc. Un cop havia marxat la comitiva, tornaven a sortir i els construïen de nou. 

Tots els trullos eren diferents ja que es construïen sense cap planificació prèvia. Quan es van deixar de fer la visita dels recaptadors d’impostos, aquest habitatges ja van ser legals, i com que no s’havien de fer i desfer, es va començar a emprar argamassa per ajuntar les pedres i conferir una major estabilitat a l’estructura. Això era cap al 1800. Llavors les estructures individuals es van anar agrupant formant una casa. 

Entre el sostre cònic i l’estructura cilíndrica hi ha una plataforma on s’emmagatzemaven aliments. A l’inetrior hi havia pocs mobles i les finestres eren molt petites. 

A la part més alta de la teulada, al vèrtex del conus, hi posaven algun símbol protector. Podia ser d’origen pagà o cristià. L’objectiu protegir als seus habitants dels mals esperits. 

Actualment algunes d’aquestes construccions serveixen de magatzem, d’altres estan habitats i molts s’han reconvertit pel turisme: botigues d’artesania, restaurants, fins i tot cases d’hostes. 

Em faig una mica d’embolic entre trullo i trulli. Una forma correspon al singular i l’altre al plural, i em sembla que trullo és singular, però no ho tinc del tot clar.

Sud d’Itàlia. Vall d’Itria. La Pulla_10. Coves de Castellana

Continuem per la vall d’Itria per anar a les coves castellana. És una visita que val molt la pena. Es fa un recorregut que dura unes tres hores i s’exploren 3 Km de les coves, tot i que el conjunt de coves i galeries és molt més gran. 

A aquestes coves, que es van trobar en la població Castellana, se’ls hi va donar el seu nom, coves de Castellana, i des de que van començar a ser un reclam turístic la població ja no es diu Castellana a seques, sinó coves Castellana. 

Es fa el recorregut acompanyat per dues persones, una que va davant fent les explicacions i una altra darrera. Un fet que em va xocar és que les dues noies que ens acompanyaven anaven equipades amb casc, en canvi el públic no. Suposo que és per si hi ha algun imprevist i s’han de sortir del camí marcat per rescatar a algú. Pel meu gust, el grup de gent amb el que es fa el recorregut és excessivament gran. 

El camí que es va seguint està molt ben condicionat, alguns trams son amplis, altres estrets, i en forces llocs hi ha humitat, o directament una mica d’aigua. Per evitar relliscades hi ha molts trams amb baranes. 

La il·luminació està molt ben posada, dirigint la vista cap a determinades formacions rocoses. Intenten fer-te veure formes d’animals i altres escenes, com és habitual en les coves. 

La temperatura es manté sempre constant, a 18 ºC i en la major part del recorregut la humitat és elevada, arribant al 90% en la part més fonda, que es troba a 70 metres sota terra. 

El recorregut no és complicat, tot i que es passa molta calor, degut a la humitat; els pendents no son pronunciats, però sí que es va pujant i baixant, per anar passant per les diferents cavitats. 

Es poden diferenciar dues zones, la part d’entrada, que té entrada d’aire i llum natural, i les coves més interiors i fondes. Tan sols deixen fer fotografies a les sales de l’entrada. 

Les que estan més properes a l’entrada, la part més alta, les roques tenen diferents tonalitats, en canvi les que estan més endins i a major fondària la pedra és molt més blanca. 

Un dels passadissos se l’anomena el desert, ja que les estalactites i estalagmites, així com les diferents formacions rocoses, estan cobertes d’argila. 

Diuen que aquestes coves són les més interessants d’Itàlia i les segones més grans d’Europa. Es van descobrir l’any 1938, però fins al 1940 no es va accedir fins a la cova blanca, que és la última que es visita. 

Aquestes coves s’haurien format fa uns cent milions d’anys, quan la Pulla estava emergint del mar. En aquest procés, la rigidesa del terreny va fer que es fracturés. L’aigua es va anar filtrant per les escletxes i les cavitats de la roca es van anar fent cada cop més grans. 

La primera gran cavitat on s’entra és impressionant. El gran forat al sostre il·lumina tota la sala i pots copsar be la fondària que té. Aquesta sala rep diferents noms. En algun llocs en diuen el forat, o el buit, en altres la tomba o l’abisme. 

Comés obvi, aquesta és la primera que es va descobrir, ja que des de fora es veia un gran forat a terra. L’entrada no es veia ja que em sembla que el lloc s’havia convertit en una mena d’abocador. La pagesia local creia que aquell forat era la porta de l’infern. Era inevitable que alguns animals caiguessin pel forat, i probablement morien ja que hi havia una caiguda d’uns 60 metres. Així que els seus cossos es podrien allà dins generant gasos que sortien cap a l’exterior i que és el que els hi van fer creure que era l’entrada a l’infern. 

Quan es obrir l’accés a aquesta cova es van endur una gran sorpresa en descobrir la grandària de la cavitat i també el recorregut dels seus passadissos. 

Tot el recorregut està flanquejat per columnes d’estalactites i estalagmites, que a vegades es fusionen en una sola peça. Algunes tenen un gruix considerable, veritables columnes. En algun lloc sembla un bosc de troncs blancs. És espectacular. 

Al fons de tot s’arriba a la que es coneix com la cova blanca. El nom ve de que aquí les columnes d’alabastre són perfectament blanques. 

Al costat d’aquesta cova hi ha la que es coneix com la sala del tresor. El nom ve de que en la pedra blanca es poden distingir cristalls d’altres minerals, que són acolorits.