Nepal-20. Lo Mantang. Mustang.

Vam tornar cap a Lo Mantang i després de dinar vam continuar descobrint la població.

Generalment a partir de les cinc de la tarda ja feia fred, però aquell dia, que bufava vent, molt abans ja calia anar ben abrigats.

A Lo Mantang hi ha cinc monestirs, un d’ells és on hi ha el museu, que no vam visitar. En un extrem de la ciutat emmurallada hi ha tres d’aquestes gompes, la que correspon al museu, la Ngonga Chode gompa i la Dragkar-Thegchen gompa.

Més separades hi ha les altres dues gompes, la Jampa gompa i la Thupchen gompa, que queden properes a la plaça on hi ha el palau reial.

Justa davant de la porta hi ha el memorial al darrer rei de Lo.

Primer anem a visitar les que estan en un extrem. La Dragkar-Tegchen Lina gompa és la més famosa i també la més gran. Aquest monestir es va construir en el segle XIII, en l’època del primer rei de Lo, Ama Pal.

Actualment aquí hi resideixen alguns lames importants. El monestir va patir molts desperfectes degut als terratrèmols dels segles XVI i XVII. Va ser a causa de l’estat en que havia quedat que es va construir un nou monestir, que forma part d’aquest conjunt. Molts dels objectes que hi havia van quedar destruïts, entre d’altres coses, les màscares que es feien servir en els festivals.

La Chode gompa està just al costat, i éson es van traslladar les relíquies de l’altre monestir quan es van ensorrar pel terratrèmol. Peròaquest monestir va patir un incendi en el segle XVII i moltes de les relíquies van cremar. Quan es va restaurar l’altre edifici, s’hi van portar de nou els objectes que s’havien salvat.

El monestir on hi ha el museu va quedar molt malmès amb el terratrèmol del 2015. Aquí s’hi conserven manuscrits i objectes sagrats budistes que tenen més de dos mil anys d’antiguitat; també n’hi ha de la religió Bon, anterior al budisme, i que tenen uns tres mil anys d’antiguitat.

Com que estan reconstruint, o construint de nou el monestir, o alguns dels edificis, és curiós de veure l’estructura i les escultures quan encara no s’ha pintat. Canvia molt.

Mentre som allà arriba un grup de monjos que venen d’algun altre lloc,i que fan el mateix recorregut pels monestirs que nosaltres.

En sortir d’aquest monestir ens dirigim cap als altres dos que estan més cèntrics.

El primer que vam visitar va ser el monestir Jampa, o Jampa gompa. És el més antic a l’interior de la ciutat emmurallada. Es va construir a començaments del segle XIV, durant el regnat de Angon Sangpo, el segon fill de Ama Pal (que va ser el fundador del regne de Lo). És un edifici de tres plantes, amb parets gruixudes de tova. Llegeixo que en la seva construcció ja es va tenir en compte el poder destructor dels terratrèmols.

Hi ha 108 mandales antics de diferents mides, pintats amb or i plata i amb pedres precioses incrustades, com ara turqueses i coral.

És un edifici de tres plantes i la planta baixa té un ampli pati central. Per suportar el pis superior hi ha columnes i bigues de fusta tallada, i decorades amb caps de lleons. L’exterior està pintat de vermell, com moltes altres gompes. Per una escala de pintor es pot accedir al terrat i tenir vista de l’entorn.

En aquesta gompa hi ha una estàtua molt gran de Maitreya, el buda del futur, d’argila recoberta d’or. Jampa és Maytreia entronitzat. L’estàtua té uns quinze metres d’alçada, i llegeixo que fins fa poc era l’estàtua més gran del Nepal. La base del trono on es troba Jampa queda a la planta baixa, i la part del cap queda al pis superior. L’habitació on es troba és molt petita per una figura tant gran. Les parets del pis superior estan decorades amb pintures, força malmeses.

A la planta baixa les pintures que hi ha fan referència a moments de la vida del buda Shakyamuni.

El primer pis, o sigui el central i més important, no té finestres ni entrades de llum natural. La part superior de l’estàtua queda enganxada a la paret, així que per aquest pis no es pot fer la circumval·lació habitual; a la planta baixa, al voltant del peu del trono sí. A la sala principal, on hi ha la part alta de l’estàtua, hi ha una doble filera de mandales donant la volta a la sala.

L’art budista generalment és anònim, no està signat, ara be, en algun cas l’artista ha escrit de forma discreta alguna cosa, a vegades el seu nom, en petit i amb lleta discreta. En una de les pintures d’aquesta gompa l’artista Tungchen (suposo que hi va posar el seu nom) va escriure que les pintures s’havien fet per assegurar que totes les pregàries que es fessin aquí anessin directament a Maitreya (Jampa). Un altre, Chogyong Wangchu, expressava el desig de que tothom pogués gaudir d’una llarga vida lliure de malalties.

Una altra inscripció diu que Palpo Devananda va venir i va pintar: “mentre la pluja cau del cel, fent que la gent s'alegri, deixeu que aquest mandala, com la pluja, aporti pau i felicitat”. Palpo era el nom en newari del que coneixem com Nepal, per tant vol dir que aquest personatge venia de Kàtmandu.

El pis superior de l’edifici sembla que estava reservat als iniciats. Amb el pas del temps ha quedat en molt mal estat. Des d’aquí amb una escala de pintor es podia accedir al terrat.

El tercer pis és on hi ha la sala del tantra, pintada amb una renglera de 31 mandales, tots ells sobre el tantra, la tècnica avançada per arribar a la il·luminació.

Diuen que aquest monestir és únic, inusual, ja que té dos pisos plens de pintures de mandales, però que com que no hi ha registres històrics es fa difícil identificar o explicar amb certesa aquests mandales. No obstant es pensa que estaven tots relacionats, amb una línia d’ensenyament concreta.  Els diferents investigadors estan d’acord en que fan referència als ensenyaments que va fer Ngorchen Kunga Zangpo, durant les tres visites que va fer a Mustang. Aquest personatge va néixer en el 1382 al monestir de Sakya, al Tibet, on treballava el seu pare. Va estudiar amb els millors mestres i erudits budistes, i va ser un gran expert en sutra i tantra.

Els reis de Lo el van invitar tres cops. Els dos primers viatges els va fer en el 1427 i el 1436, quan el rei Ame Pal, el va convidar. El tercer viatge va ser des del 1447 al 1449, quan el va convidar el rei successor, Among Zang, el fill d’Ame Pal. En aquestes estades va impartir diversos seminaris.

Els monjos que havien vingut de visita al temple tenien accés a les sales que estaven prohibides per a nosaltres.

A molt poca distància del monestir Jampa hi ha l’altre, la Thupchen (o Tubchen) Gompa. Aquesta va ser una important institució del reialme; es va construir a finals del segle XV durant el regnat del tercer rei de Lo, Tashi Gon.

Hi ha grans imatges dels reis protectors a la sala principal. Hi ha columnes de fusta i en les parats hi ha gravats mantres i representacions de Buda i altres Bodhisattves.

En el moment de màxim esplendor va ser el centre religiós principal, on esduïen a terme totes les activitats religioses.

 És la més nova de les tres gompes; només té una planta i la seva estrutura és molt més senzilla que la de la Jampa. Tradicionalment el porxo d’una gompa està pintat amb imatges dels guardians de les quatre direccions, i molts cops hi ha també una roda de la vida; en canvi, en aquesta avantcambra hi ha estàtues dels quatre guardians. Aquestes figures són posteriors a la construcció del monestir i són escultures de baixa qualitat.

Hi ha 35 columnes de fusta, en fileres, bigues de fusta, caps de lleó.... En un extrem hi ha un chorten de 7 metres d’alçada. Hi ha nou estàtues de divinitats i líders espirituals. Més elevats hi ha Shakyamuni, Avalokiteshvara, Manjushri i Padmasambhava (Guru Rinpoche), i una mica més avall altres divinitats, com la Tara blanca. Hi ha una sala que està reservada als iniciats.

Un cop vam haver visitat els tres monestirs vam continuar passejant per la ciutat antiga, on veiem la gent, majoritàriament gran, asseguts en els bancs de pedra que hi ha encastats a les façanes de les cases, aprofitant els darrers rajos de sol.

Després vam sortir a la part de fora de muralles per arribar al Royal Mustang Resort. Aquest no té res a veure amb l’allotjament que teníem nosaltres!

Diuen que el propietari és l’home que en altres circumstàncies hauria sigut rei. L’hotel és de l’antiga família reial de Mustang. En la seva construcció hi va participar un arquitecte japonès amic de la família, Kurumitsawa. L’estil de la construcció vol imitar els monestirs tibetans, i bona part de la decoració són motius budistes.

L’objectiu d’obrir aquest hotel era donar feina a la gent de la regió i evitar l’emigració massiva que s’estava donant.

La construcció va durar set anys, ja que a l’hivern tenien que aturar-se les obres. Es va inaugurar l’any 2017.

És molt acollidor; té un bon jardí i l’interior és molt elegant i confortable. Té wifi i un bon bar, on ens vam instal·lar a passar la tarda. Jo em vaig prendre una bona xocolata desfeta, i em va saber greu haver deixat el mòbil al meu hotel, i no poder aprofitar la wifi. S’hi estava molt calent i feia molta mandra sortir. A fora feia fred, ja que bufava molt vent.

Aquest hotel és com un petit oasi. De tornada cap al nostre allotjament vaig poder descobrir alguns racons més fora de les muralles.

Al matí següent, a l’hora de marxar i d’acomiadar-nos de la mestressa de l’hotel, ens va oferir una khata a cadascú. La khata és un mocador allargat, o fulard, que s’ofereix als visitants, a l’arribar o al marxar. Sovint són de color blanc, que simbolitza la puresa de cor del que l’ofereix. En les grans ocasions la khata és de seda.

Quan s’entrega a l’arribada, a familiars, amics o visitants és una forma de donar la benvinguda i expressa desig de felicitat i prosperitat pels nouvinguts. Quan s’entrega en el comiat serveix per desitjar un viatge segur.

Hi ha diversos motius pels que s’entrega una khata. Un d’ells és com a mostra de gratitud, donant la benvinguda a la llar, o quan t’acomiades, desitjant bon viatge.

Els budistes d’aquestes regions de l’Himàlaia les ofereixen a les estàtues religioses, a les thangkes o als temples; és una mostra de respecte. També ho havia vist al Japó. I aquí, i si no recordo malament, també al Bhutan, en posen en els passos de muntanya, juntament amb les banderoles d’oració.

S’ofereixen khates en les celebracions de tota mena; tant en celebracions religioses com no religioses.

I abans d’acomiadar-nos de Lo Mantang vaig voler fer una fotografia de la porta d’entrada.

 

Nepal-19. Al nord de Lo Mantang. Mustang.

A la nit havia gelat i quan ens vam llevar no hi havia aigua, ja que s’havia glaçat a les canonades. Tampoc hi havia llum. Poc a poc la situació es va anar normalitzant; suposo que tenen generadors, ja que la llum va tornar i es va anar descongelant l’aigua, però no hi havia aigua calenta. Per aquestes terres el millor és dutxar-se a la nit, ja que al matí molts cops no queda aigua calenta.

Després d’esmorzar vam anar direcció nord, cap al Tibet, la frontera amb la Xina. En principi es pot arribar fins al pas de muntanya Kora La, però per algun motiu desconegut per mi, la policia no ens va deixar arribar fins allà. No sé si té a veure amb les obres que s’estan fent en la zona, crec que és una carretera. El cas és que ens vam quedar a 20 Km de la frontera.

Encara que no s’arribi al pas fronterer, que no té massa interès, el bonic són les vistes.

El Kora La és un pas de muntanya entre el Tibet i l’alt Mustang. Està a 4.660 metres d’altitud, i és el pas per creuar l’Himàlaia, que es troba a menys altitud.

El riu Kali Gandaki, que hem anat seguint al llarg de tot el viatge té el seu naixement prop d’aquest pas.

El Kora La és una de les rutes més antigues que uneixen el Tibet i el Nepal; històricament el feien servir les caravanes de la sal.

L’any 1958 el grup guerriller tibetà khampa, Chushi Gangdruk, va instal·lar-se a l’alt Mustang, des d’on lluitava contra les forces de la República Popular de la Xina; aquesta lluita va durar des del 1956 al 1974.

En un incident fronterer degut a aquestes incursions al Tibet, va morir un oficial nepalès; els guardes fronterers xinesos van confondre’l amb un rebel tibetà.

L’any 1961 els governs de la Xina i de Nepal van signar un acord fronterer i la frontera es va desplaçar una mica cap al nord. Diuen que en el pas fronterer hi ha un stupa.

L’any 1999 el 17^è Karmapa va fugir del Tibet a través d’aquesta zona, i després d’això la Xina va construir una tanca fronterera.

Em sembla que aquest pas fronterer estava tancat des de la dècada del 1960, però es feia una fira semestral transfronterera, en la que els comerciants i la gent d’ambdós costats hi podien assistir.

L’any 2012 la Xina i el Nepal van acordar obrir sis passos fronterers, i el Kora La era un d’ells, però devia ser tan sols un projecte, ja que llegeixo que en el 2016 anunciaven que estaria obert l’any 2017. Estem a 2022 i no ens deixen apropar-nos fins allà, per tant, suposo que la frontera per aquí segueix tancada.

Les pistes que hi ha a l’alt Mustang, en alguns trams són molt dolentes; vaig llegir un article en que es comentava que s’havia volgut millorar la pista, fins i tot potser asfaltar-la, però el pas de la maquinària i camions havia provocat moltes vibracions que havien afectat seriosament a diversos edificis de Lo Mantang i també a la seva muralla.

El Kora La no està massa lluny de Lo Mantang, i sembla que el trànsit fins aquí està afectant ala ciutat antiga.

Des d’aquí es veu be la muralla de Lo Mantang.

Tornem una mica enrere per anar fins a Jhongs on hi ha una casa cova de cinc pisos i més de 40 estances. Jo tan sols vaig treure el cap a la part baixa. Es va pujant per una escala de pintor, i m’havien dit que no hi havia pintures i que els espais estaven buits. Així que vaig decidir no pujar i dedicar-me a passejar per fora. És impressionant que hi hagi aquestes cases amb tants pisos excavats.

És la cova Shija Jhong de Chhoser, prop de la frontera amb el Tibet. A l’igual que en les altres coves que hi ha a la regió, aquí hi venia a viure la gent per estar més segurs, en èpoques conflictives.

Sobre els turons es poden veure les restes d’antigues fortaleses defensives.

Seguim per la zona situada entre Lo Mantang i la frontera amb el Tibet; aquí hi ha dues gompes, la de Nimphu i la de Garphu.

La gompa de Garphu no la vam visitar, el que no recordo és el motiu. És un monestir del segle VIII, construït per Padma Sambhava.

La gompa o temple de Nimphu està encastat a la roca, és a dir hi ha una part excavada a la roca i una altra que sobresurt. Hi ha diferents estances i edificis, en una d’elles hi ha un monjo resant.

És un indret tranquil i molt agradable, tot i que amb l’alçada has d’anar amb calma d’un lloc a l’altre, especialment quan toca pujar escales.

Els colors predominants són els mateixos que en altres llocs de l’alt Mustang: vermell, de les roques de Dhakmar, sol o combinat amb els altres dos colors protectors, el blanc i el gris.  

Nepal-18. Tsarang i Lo Mantang. Mustang.

Continuem cap a Tsarang o Charang, on parem per dinar i aprofitem per fer una volta pel poble. Aquí també es poden veure molts stupes, un monestir (gompa) i una fortalesa(dzong).

En diversos pobles vaig veure a les dones rentant la roba aixafant-la amb els peus. Amb el fred que fa, ho trobo impressionant.

En el trajecte que va des de Tsarang fins a Lo Mantang es passa per un coll que està a 4.200metres d’altitud; sense que ens diguin l’altitud ja detectem que estem una mica més amunt, ja que ens costa més caminar i respirar bé.

Arribem a Lo Mantang a primera hora de la tarda. La ciutat es troba a 3.840 metres d’altitud, però no ens afecta massa ja que estem força aclimatats. És la població més gran de l’alt Mustang, la capital de l’antic regne de Lo. La ciutat antiga està emmurallada, i totes les cases són construïdes en tova. Fora de les muralles hi ha els camps conreats.

Tenim l’hotel fora del nucli emmurallat. Quan vam arribar a l'hotel ens van fer quedar al menjador sense sortir perquè hi havia els monjos resant al pis de dalt. Quan van haver acabat ens van deixar sortir i anar a les habitacions.

Un cop vam haver deixat les coses a l’habitació, i havent agafat roba d’abric, vam sortir a fer una volta per la ciutat.

Com ja he dit en algun altre lloc, els habitants d’aquí són els lobas, gent de Lo. Molts d’ells són d’origen tibetà.

En el passat per aquí passaven les caravanes de sal i fusta, i la ciutat va ser molt pròspera. 

La primera impressió va ser agradable; la gent amable, saludava, algun en nepalès i d’altres en tibetà. És el primer lloc en que trobàvem botigues d’artesania, i en general, una mica de vida. Ara be, forces botigues estaven tancades perquè no arriba gaire turisme. Tot i ser l’antiga capital, no ha perdut l’aire rural, i et pots trobar a les vaques campant tranquil·lament pels carrers.

Ame Pal va ser el fundador del regne de Lo, en el 1380, i moltes de les construccions de la part antiga  són de l’època d’aquest rei. En el segle XVIII hi va haver la reunificació dels diferents regnes que conformen l’actual Nepal, i Lo va passar a ser depenent, però va conservar la seva monarquia hereditària. Això va durar fins a l’any 2008, quan el Nepal va abolir la monarquia per esdevenir una república.

El primer que va fer Ame Pal va ser fortificar el poble, construint una muralla al voltant, i després, al voltant del 1440,va fer construir el palau reial.

La importància de la població en aquella època es pot imaginar sabent que a la muralla hi havia 60 forats per canons i tenia 25 portes d’accés. A les cantonades hi havia torres quadrades, o dzongs.

En el passat, la gent construïa a l’interior de l’espai emmurallat, i hi havia quatre barris; actualment la ciutat ha crescut també fora muralla.

El palau de cinc pisos, està construït en tova, pedra i fusta i té nou cantonades. Tenia pintures a les parets i inscripcions en escriptura Ranjana, així com una bona col·lecció de textos. La façana estava pintada de blanc, amb calç.

Prop del palau hi ha tres monestirs vermells, dotze chortens i un mur de pregària, on hi ha els molinets o rodes d’oració. La majoria d’aquests construccions són dels segles XIV i XV. La cultura dels loba està definida per les tradicions sakyapa del budisme tibetà.

En estar tota la ciutat construïda en tova, va veure’s molt afectada pel terratrèmol del 2015. S’han restaurat algunes coses i segueixen les obres.

Hi ha diferents cases que et deixen pujar al terrat, pagat una entrada, per poder veure la vista. Quan vam pujar en una d’elles, vam trobar un grup de nepalesos que estaven fent turisme; havien aprofitat les vacances per pujar fins a l’alt Mustang. Era el primer cop que hi venien i semblaven tant sorpresos com nosaltres. I és que l’alt Mustang i el baix Mustang són forà diferents, el sud, o baix Mustang, és més ric que aquest racó de món.

A la que comença a baixar el sol el fred es nota i va calant als ossos. A l’hotel no és que s’estigués massa calent tampoc. Feia vent, i s’escola per qualsevol forat, un vent fred. I en aquestes habitacions sempre hi ha racons més o menys grans per on entra l’aire. Les finestres no tanquen be, en algun lloc el bany no tenia vidre a la finestra,...

Com ja havia explicat alguns dels hotels on ens allotjaven eren residències de l’antiga família reial, en la majoria tenies wifi, al menys algunes estones. En canvi en l’allotjament de Lo Mantang no en teníem. Al dia següent vam descobrir un hotel de luxe, de la família reial, que sí que en tenia. 

Una de les coses que m’impressiona més d’aquesta terra són els colors, els contrastos de colors: la terra àrida, marró o rogenca, els cultius amb els colors de tardor, els cims nevats de l’Annapurna i el cel blau.

És una zona pobre, remota, costa molt d’esforç arribar fins aquí, les pistes no sempre són fàcils, l’altitud, la dieta vegetariana que ens van recomanar que féssim... Això de la dieta era per dues raons, per una banda hi ha talls d’electricitat, per tant la conservació de la carn no està del tot garantida i per altra, per l’alçada es recomana menjars més lleugers.

Just al davant d’una de les portes d’accés a la ciutat hi ha aquest memorial, que si no estic confosa està dedicat al darrer rei de Lo; la gent s’atura aquí a fer una breu pregària i retre-li homenatge.