Pakistan-27. Multan: Mausoleu de Shah Rukne-Alam

No massa lluny hi ha un altre santuari o mausoleu sufí, el de Shah Rukn-e-Alam. Aquest és del segle XIV i es considera que és el primer exemple de l’arquitectura tughluq. La dinastia tughlúquida va governar el sultanat de Delhi del 1320 al 1412.

Diuen que aquest és un dels santuaris més impressionants del subcontinent indi; cada any, pel festival d’urs, que commemora la mort d’aquest sant, venen més de 100.000 pelegrins.

La tomba es va construir entre 1320 i el 1324, en estil arquitectònic pre-mogol. Com deia abans, es considera que és dels primers exemples d’aquest tipus d’arquitectura; els monuments de Delhi en aquest estil van ser construïts posteriorment.

La tomba es va construir quan Ghiyath al-Din Tughluq era governador de Dipalpur (una altra població del Panjab), i sembla que estava pensada perquè fos la seva tomba. Això era abans de que es convertís en emperador del soldanat de Delhi; va ser el primer soldà de la dinastia tughlúquida.

El xeic Rukn-ud-Din Abul Fateh (1251 –1335), conegut amb el títol de Shah Rukn-e-Alam (“Pilar del mon”), va ser un eminent musulmà sufí, del segle XIII i XIV, nascut a Multan. Aquest sant pertanyia a l’orde de Suhrawardiyya, la que Zakariya havia portat a la ciutat.

Rukne Alam era el net de Zakariya i volia ser enterrat al mausoleu del seu avi. Així es va fer en un primer moment, però més tard es va traslladar el taüt a un mausoleu separat, el que havia fet construir Ghiyath al-Din Tughluq; el seu fill i successor Muhàmmad Xah II Tughluk el va regalar als descendents de Rukne Alam.

El disseny del santuari és típic de les tombes de l’orde de Suhrawadiyya, amb tres entrades, un mihrab orientat a l’oest i una entrada principal original a l’eix sud que presentava un petit vestíbul. L’entrada principal s’ha desplaçat cap a l’est, per tal d’alinear els eixos del santuari amb la Meca, d’acord amb les interpretacions ortodoxes de l’islam.

El mausoleu compta amb contraforts a cadascuna de les seves 8 cantonades i incorpora elements de l’arquitectura militar tughluq.

El mausoleu està construït íntegrament de maó vermell, delimitat amb bigues de fusta, que s’han ennegrit amb el pas del temps.  L’exterior està ornamentat amb panells de fusta tallada, maons tallats, cordons i merlets. Els contraforts, torretes i merlets a la part superior del santuari reflecteixen la influència de l’arquitectura militar Tughluq, que es troba també en edificis civils.

A l’exterior hi ha també rajoles d’estil de Multan, amb motius florals, arabescos i geomètrics, combinat amb rajoles de color blau fosc, blau i blanc; aquestes rajoles contrasten amb els maons finament polits de color vermell intens. La cúpula blanca està decorada amb rajoles blaves al llarg del seu perímetre inferior.

Al voltant de la tomba del sant sufí hi ha 72 tombes de descendents i devots.

L’interior del santuari és molt ampli i no presenta contraforts interns, ni cap element estructural interior de suport de l’estructura. Inicialment l'interior va ser decorat amb elaborats treballs de rajoles, que posteriorment van ser coberts de guix.

El mihrab de fusta tallada es considera un dels primers exemples d’aquest estil. El sarcòfag de Rukne Alam està lleugerament descentrat, i està envoltat per les tombes de 72 dels seus parents; diuen que és en referència als 72 companys màrtirs l’Imam Hussein (el net del profeta Mahoma) que van morir a la batalla de Karbala, l’any 680 dC.

A la dècada de 1970, el mausoleu es va reparar i restaurar; tot l’interior vidriat brillant és el resultat de les noves rajoles i maons que van fabricar els kashigars (fabricants de rajoles d’estil khasi) de Multan.

Un dels diversos motius que em van influir a l’hora de venir al sud del  Pakistan va ser veure una fotografia d’aquesta tomba, em va agradar i em van venir ganes de veure-la al natural.

En diferents punts de la paret exterior hi ha unes taques fosques, que corresponen al lloc on els peregrins picaven amb el cap quan venien a visitar la tomba del sant; no sé si encara ho fan, em sembla que sí.

Deixem Multan, la ciutat dels sants i els seus santuaris, per anar cap a Uch Sharif que es troba a uns 130 km direcció sud-oest.

Anem per autopista, i a l’autopista no duem escorta. Parem a dinar en una àrea des servei. Una de les coses que em crida l’atenció és veure que hi ha una mesquita. Té la seva lògica, ja que és un lloc de pas, es troba en la ruta entre Lahore i Karachi, i per aquí hi passen molts camions.

Les parades que fem en aquestes àrees de servei ens permeten veure els camions, que són una meravella en quant a decoració; els seus conductors n’estan molt orgullosos, i fins i tot algun deixa pujar a la cabina. 

Pel camí també es van veient xemeneies dels centre de fabricació de totxanes.

Pakistan-26. Multan, Mausoleu de Bahauddin Zakaria

La tomba de Bahauddin Zakaria es considera el primer i el millor exemple de l’estil funerari que es va desenvolupar al voltant de Multan durant els segles XIII i XIV. L’estil és una barreja d’influències d’Àsia Central, portades pels colons gaznèvides, així com pel sultanat turc. També està influït per les tradicions de construcció musulmanes locals.

L’estil es caracteritza per l’ús de maó descobert, decorat amb mosaic de faiança (material ceràmic fet d'argila amb recobriment vitri) . L’estructura de fusta s’utilitza per ajudar a sostenir el tambor de maó que està coronat amb una cúpula semiesfèrica.

Aquest exemple és de planta quadrada, amb un tambor octogonal i una cúpula central. També conté minarets de cantonada. La tomba és senzilla i austera. Les capes de guix i emblanquinat han simplificat encara més la silueta exterior de la tomba.

El santuari de Bahauddin Zakariya es va construir en el segle XIII. Aquí hi ha la tomba de Bahauddin Zakariya, que era un poeta i místic musulmà panjabi; ell va ser qui va portar alsud d'Àsia l’orde sunnita sufí Suhrawardiyya, que havia sorgit a Bagdad.

Zakariya va néixer en el 1161 o el 1182 i es va instal·lar a Multan l’any 1222. Va acabar sent un dels líders més influents de la seva època.

Aquest santuari és un dels més importants del Panjab i és el prototipus de l’estil arquitectònic clàssic de Multan.

Al segle XIII, en el mon musulmà hi havia la creença que els poders espirituals dels grans sants sufís estaven lligats als seus llocs d’enterrament; és per això que es va construir un santuari per commemorar el lloc d’enterrament de Bahauddin Zakariya.

Segons la tradició sufí del Panjab, la influència d’un santuari augmenta quan hi ha altres santuaris més petits repartits al seu voltant. Això és el que va passar aquí a Multan, que es van anar construint altres santuaris dedicats a altres personalitats sufís, que serien aquests santuaris secundaris.

Al costat del santuari de Zakariya hi ha un antic temple hindú pre-islàmic, el temple Prahladpuri, dedicat a Narasimha, el quart avatar de Vixnu. Una llegenda popular sosté que l’avatar es va manifestar aquí i és aquí on va començar el popular festival hindú de Holi.

La ciutat havia tingut diversos temples hindús, un de molt important era el temple Prahladapuri, que va patir la mateixa història tràgica que la resta de temples hindús del Pakistan.

Després de la islamització de Multan, aquest temple era l’únic lloc a on podien venir a fer els seus rituals religiosos els hindús. L’any 1831 estava protegit per una petita guarnició de sikhs i va aconseguir sobreviure prop de 150 anys.

A la dècada de 1970, el govern pakistanès es va fer càrrec del temple i va construir una madrassa en el recinte d’aquest temple hindú. L’any 1992, va quedar totalment destruït en ser atacat per una multitud musulmana fanàtica. Es parla de reconstruir-lo.

Tornem a la tomba de Zakariya. Aquest santuari es ca construir l’any 1262, abans de la seva mort, que es va produir en el 1268. Abans ja havia esmentat que Zakariya tenia independència financera, i per això va poder pagar la construcció del santuari, un fet poc usual per a un dervix.

Dara Shukoh, el fill gran de l’emperador mogol  Xa Jahan, va perdre en la batalla per la successió al tron, l’any 1658, i va intentar sense èxit guanyar-se la lleialtat dels ciutadans de Multan, fent una important donació a aquest santuari. La batalla la va guanyar el seu germà Aurangzeb; un cop vençut al primogènit va deposar al seu pare.

El càrrec de cuidador del santuari era (no sé si encara ho és) hereditari. Durant el setge de Multan l’any 1848,el cuidador del recinte va ajudar a les forces britàniques contra les forces sikhs. La cúpula del santuari i part del pis superior van quedar danyades però es van reparar poc després.

El mausoleu es va construir en dos nivells, que és el prototip dels primers santuaris del sud del Panjab. Té base quadrada i a sobre hi ha un nivell octogonal rematat per una cúpula hemisfèrica blanca. Comen tots aquests santuaris hi ha un gran al voltant. Els murs que envolten el pati es van construir al segle XVIII.

És l’edifici més antic que està decorat amb rajoles blaves vidriades; més tard es va convertir l’estil típic de Multan i del sud del Panjab. L’ús de rajoles blaves reflecteix la influència dels diferents estils arquitectònics que hi havia a l’Àsia Central en el segle XIII.

L’any 1952 es va afegir una àmplia terrassa de maó amb un sostre de fusta pintada.

El santuari està envoltat de centenars de tombes de descendents i devots de Zakariya.

Pakistan-25. Multan, ciutat medieval i basar de Hussain Agahi

Des del santuari xiïta anem passejant per l’antiga ciutat i arribem al basar. Està gairebé tot tancat, ja que és més cap al migdia que s’anima la cosa. 

El basar de Hussain Agahi és el més antic de Multan. Porta el nom d’un musulmà sufí, Syed Hussain Shah, conegut com Hussain Agahi. Aquest basar és el centre de la cultura i tradicions pròpies de Multan.

La ciutat estava emmurallada i tenia sis portes que s’han conservat. En la ciutat emmurallada hi havia el basar i al seu voltant la zona residencial.

El basar estava al centre de la ciutat antiga i molt a la vora hi havia els diferents santuaris.

Dins del basar hi ha un antic temple jainista reconvertit ara en una madrassa. Si el mercat hagués estat en plena efervescència segurament ni l’hagués vist que estava allà. Ens deixen pujar per veure’l. Hi ha classe i intentem destorbar el mínim possible.

Aquesta és l’entrada a l’antic temple jainista.

La zona residencial de la ciutat antiga m’impressiona; ha de ser molt dur viure aquí, carrers molt estrets, mal condicionats, cases en molt mal estat...

Sortint del barri medieval, però em sembla que encara dins del que havia sigut la ciutat emmurallada, els carrers són més amples i edificis moderns. Entrem en una botiga de dolços típics de la ciutat i el guia ens regala una caixa a cadascun.  

Després continuem visitants mausoleus sufís. Els següents estan dalt d’un turó, però no massa lluny de l’antic fort i del que era el centre de la ciutat medieval.