La història de Bahawalpur està molt lligada a la del desert del Cholistan i Derawar.
Com es pot veure al mapa, tant Bahawalpur com Rahim Yar Khan
estan a les portes del desert, un desert que s’esten cap al sud, fins al desert
del Thar, a la província del Sind i cap a l’est on s’ajunta amb el desert de
Rajasthan, a l’Índia.
Gràcies als canals s’ha pogut cultivar en una part del desert,
que és la que es pot visitar; la part més àrida és la que està prop de la
frontera amb l’Índia i està prohibit apropar-s’hi.
Aquest desert estava travessat per l’antic riu Hakra.
Actualment el llit d’aquest riu sec marca dues zones diferenciades del desert.
La zona al voltant d’aquest riu havia estat habitada en l’antiguitat; s’hi han
descobert més de 400 jaciments arqueològics.
S’han trobat restes de poblats vinculats a la civilització de
la vall de l’Indus, el que demostra que la zona estava irrigada cap al 1200
aC però va patir un procés de
desertització que va obligar als seus habitants a abandonar-la.
Com he dit abans, el riu sec de l’antic riu Hakra divideix el
desert en dues parts, el Gran Cholistan i el Petit Cholistan.
El Gran Cholistan és una àrea majoritàriament sorrenca a la
part sud i oest del desert fins a la frontera amb l’Índia. Les dunes de sorra
d’aquesta zona poden arribar a tenir més de 100 metres d’alçada i el sòl és
molt salí. El Petit Cholistan és una regió àrida i una mica menys sorrenca, que
s’estén cap al nord i l’est des de l'antic llit del riu Hakra, històricament
fins a les ribes d’un altre riu, el Sutlej.
https://www.researchgate.net/publication/266890208_Medicinal_Flora_of_the_Cholistan_Desert_A_Review
Per les descobertes arqueològiques fetes se sap que aquest
desert va ser una zona fèrtil, irrigada per l’Hakra, des del 4000 aC fins al
600 aC.
Des de la dècada de1970 s’han descobert més de 400 assentaments
de la cultura Harappa, això indica que devia ser una de les regions més
productives de la civilització de la vall de l’Indus.
Cap al 600 aC el riu va canviar el riu Hakra va canviar el seu
curs i va desaparèixer sota terra. Això va tenir un impacte dràstic en el
paisatge. La zona es va assecar i el desert va envair cada vegada més la regió
fèrtil.
L’Imperi Mogol va construir fortaleses per controlar el pas
d’exèrcits enemics i el de mercaderies. Posteriorment altres governs també van
edificar emplaçaments defensius per protegir les rutes comercials. Un exemple
és el fort de Derawar.
El desert del Cholistan és un dels més importants d’Àsia. La
fauna local està formada per guineus, porcs espins, xacals, serps i llebres del
desert. La flora es redueix a arbusts i herbes que necessiten poca aigua i són
fortament resistents a la calor. Algunes de les plantes donen flors que viuen
poc temps però que permeten que hi hagi colònies d’insectes. L’estudi
d’aquestes flors constitueix la prioritat científica en la recerca sobre el
Cholistan.
Les poblacions que hi ha són petites i majoritàriament
islàmiques. Destaca la mesquita de Derawar, fet de marbre blanc, com a centre
religiós de les gents del desert. Les cases acostumen a ser de fang i es
col·loquen formant un cercle al voltant del lloc de reunió. Poden ser habitades
només de manera estacional, depenent de les necessitats dels animals o de les
migracions periòdiques dels seus pobladors.
Aquestes tribus es dediquen a l’artesania de catifes i mantes
de llana, tèxtils de cotó i terrissa; amb la venta o intercanvi d’aquestes
peces poden proveir-se a les ciutats dels productes que necessiten per
sobreviure.
Tenen camells, aprofiten la pell i el pel per fabricar estris i
roba; amb els camells les caravanes creuen el desert per rutes tradicionals. Tenen
ramats de pastura que els hi proporcionen llet, aliment i el material per a l’artesania
tèxtil, que acostuma a ser de colors vius. Es calcula que hi ha prop de 7
milions de persones que resideixen de forma permanent al desert del Cholistan.
El nostre contacte amb el desert del Cholistan és al poble de Derawar, on visitem la mesquita, el fort i el cementiri de la família reial, els nababs de Bahawalpur.
La data de construcció és el 1835 o el 1849, he trobat les dues
dates. La va fer construir el nabab Bahawal Khan III, que va governar l’estat
de Bahawalpur des del 1825 al 1852. Els britànics lloaven molt a aquest nabab,
assenyalant que va ser el seu aliat en la campanya de Multan i remarcant que
sempre es va parlar d’ell com a Sakhi Bahawal Khan, és a dir, el generós.
A principis del segle XIX, l’Imperi Mogol ja no era el que
havia sigut en altre temps, la seva autoritat es limitava a la ciutat
emmurallada de Delhi. No obstant, l’arquitectura mogol seguia associada a
l’imperi i a l’autoritat, i l’estil arquitectònic seguia sent popular en els
diversos estats i territoris principescos del subcontinent.
El que sorprèn és que es construís aquesta mesquita tant
elaborada i segurament costosa, a la vora del desert de Cholistan. L’explicació
és que Derawar era un lloc molt important per la dinastia abbasi: prop de la
mesquita hi ha les seves tombes, i els nababs i la seva família tenien una
residència dins de la fortalesa.
Destaca que els portals són petits en comparació amb la mida de
la façana. La tendència cap a petites obertures es troba en moltes mesquites
del segle XVIII al nord de l’Índia, però a Derawar, la mida diminuta de les
obertures respecte a l’alçada de la façana no té precedents. Els arquitectes
van omplir hàbilment l’espai buit al voltant de les cinc obertures amb un marc
de nínxols encastats coronats amb plaques dedicatòries.
En aquest cas, aquest tipus de finestra marca la ubicació del
mihrab (el nínxol que dona a la Meca) i és accessible des de l’interior.
No està clar quina funció tenia el jharokha; diuen que potser l’imam
saludava des d’allà al nabab quan sortia del palau i es dirigia a la mesquita
per a les oracions del divendres.
La mesquita es conserva en bon estat i és un testimoni de la
sensibilitat artística dels nababs i la seva apropiació de les formes de l’època
mogol per declarar-se com a successors legítims dels mogols, almenys en el seu
racó de l’antic imperi.
