Pakistan-52. Llac Manchar

Continuem direcció sud, fins al llac Manchar on fem un petit recorregut en barca per conèixer els habitants del llac.

El llac Manchar és el llac d’aigua dolça més gran del Pakistan, es troba a l’oest del riu Indus, a 18 km de la ciutat de Sehwan.

Es troba al sud del llac Hamal, i els dos llacs estan connectats pel desguàs principal de la vall de Nara construït el 1921. En algun lloc he llegit que es va formar a partir d’una ramificació de l’Indus, però per tot arreu diuen que és un llac artificial que es va crear l’any 1932, quan es va construir la presa de Sukkur i llavors es va connectar amb l’Indus a través de dos canals.

A més dels canals que el connecten al riu Indus, aquest llac rep l’aigua d’una sèrie de petits corrents de les muntanyes de Kirthar. La seva superfície oscil·la, segons l’any i les pluges, entre els 250 i els 500 km²; en l’època de les pluges monsòniques arriba a duplicar la seva superfície. És molt poc profund, amb una profunditat mitjana de 2,5- 3,75 metres, i es troba 6 metres més baix que el llit del riu Indus, això fa que depenent de l’època l’aigua vagi del riu Indus al llac o a l’inrevés.

El propòsit per a la construcció del llac era regular les inundacions i permetre l’expansió de les terres agrícoles mitjançant el regadiu; aquest objectiu es va aconseguir durant gairebé mig segle.

Els problemes van començar l’any 1982, quan el govern va decidir construir una xarxa de canals i desguassos a la riba dreta de l’Indus. El desviament de l’aigua de l’Indus, i la disminució de l’aigua provinent de les muntanyes han contribuït a la reducció de subministrament d’aigua dolça al llac, i de retruc a augmentat la salinitat de l’aigua del llac Manchar.

Llegeixo que l’aigua salina de drenatge dels camps agrícoles del Balutxistan i els voltants desemboca també al llac Manchar.

També arriben, o potser ja s’ha corregit, descàrregues industrials al llac, el que ha contaminat l’aigua.

Entre els contaminants i la salinitat de l’aigua la vida aquàtica va deteriorar-se molt i la pesca va disminuir dràsticament.

Això va afectar també a les aus migratòries de Sibèria, que seguien la ruta de l’Indus; el llac era un punt de parada en el seu camí, però en disminuir la quantitat de peixos presents, les aus no troben prou aliment i han anat canviant de rutes. L’any 1998 hi havia passat uns 25.000 ocells mentre que en el 2002 van ser tan sols 2.800.

El llac havia proporcionat grans volums d’aigua per al rec, però això també s’ha reduït ihi ha menys extensió de terreny irrigada per l’aigua del llac Manchar.

L’any 2012 es va començar la construcció de la presa Nai Gaj, aigües amunt del llac, per poder descarregar aigua dolça al llac, durant tot l’any en lloc d’estacionalment. L’objectiu és millorar la qualitat de l’aigua. Estava prevista la seva inauguració per a l’octubre del 2024. En un article del maig del 2025 diuen que estarà plenament operativa en els propers tres anys.

L’any 1958, l’aigua del llac es va evaporar completament a causa de la sequera. A l’agost del 2009, durant 13 dies es va introduir aigua al llac a través del riu Indus, 20 m3/s; suposo que per problemes de sequera. En canvi l’any 2010 hi va haver importants inundacions a Pakistan i degut a la gran quantitat d’aigua que hi arribava, va desbordar.

A principis de setembre del 2022 el llac va tornar a desbordar. Hi va haver grans inundacions a la vall del riu Indus i el nivell de l’aigua al llac va pujar excessivament; hi havia el risc de que es desbordés afectant a zones densament poblades. Per evitar-ho es van obrir algunes bretxes que ajudessin al desguàs. Em sembla que la presa havia patits danys i apareixen esquerdes en diferents punts. Aquestes bretxes, unes naturals i les altres provocades, servien per provocar inundacions controlades, en llocs menys poblats; això va afectar a centenars de pobles i a uns 100.000 residents.

Aquestes havien sigut les pitjors inundacions que patia el país en una dècada. Hi havia hagut 1.300 morts, milers de ferits, centenars de milers de desplaçats i més d’un milió de llars destruïdes.

Els habitants del llac i els seus voltants són de l’ètnia mohana (senyors dels vaixells) o ells prefereixen que se’ls denomini com mir bhar (senyors de la mar).

El llac havia sustentat a milers de pescadors mohana que vivien en cases flotants al llac. La disminució en la quantitat de peixos i la qualitat de l’aigua els ha afectat molt, ja que no poden sobreviure amb la pesca. Molts d’ells han hagut de buscar-se la vida en altres llocs.

El llac Manchar és l’únic llac que acull la comunitat de pescadors mohana, que habiten aquí des de fa segles. Com a curiositat, al voltant del llac hi ha diversos jaciments arqueològics de la civilització de l’Indus. Vivint en les cases de fusta flotants es mantenien amb l’estoc de peixos disponible al llac.

Els peixos han disminuït fins a tal punt a causa de l’aigua contaminada que la gent no ja no vol viure en vaixells, perquè no obtenen prou aliment. Es veuen obligats a traslladar-se als terraplens per poder guanyar-se la vida d’alguna altra forma, per poder donar educació als nens i tenir accés a l’aigua potable per beure i rentar-se.

Molts mohanes han canviat de professió i de residència. Això representa un canvi cultural important, ja que han hagut de canviar el seu estil de vida.

Quan l’aigua no estava contaminada, es capturaven al voltant de 37.000 kg de peix al dia. En canvi ara, la captura de peixos està entre 1.100 i 1.800 kg.

He llegit que tenen dos tipus de vaixells: els residencials, on viu la família, i que generalment estan estacionats al llac, anomenats galio, i uns altres més petits, els batelo, que serveixen per desplaçar-se i són vaixells de treball, em sembla que són compartits entre el grup de famílies que viuen en les embarcacions residencials.

A les ribes del llac hi ha molts poblets de pescadors mohana. Quan el llac estava en millors condicions, en l’època de pluges molts mohanes vivien de forma temporal a terra; en disminuir la captura de peixos, els refugis temporals es van convertir en permanents. Actualment hi ha més mohanes que viuen al voltant del llac que al llac en habitatges flotants. Cada assentament familiar ha donat lloc a un poblet anomenat segons el nom mohana de la família. Després aquests pobles han acollit a d’altres mohanes.

Les aigües contaminades del llac són un gran revés per a la vida dels mohanes, tant pels que viuen al llac com els que viuen a terra. Les aigües contaminades segueixen emprant-se per al reg i usos domèstics, afectant els cultius i la vida. Han augmentat els problemes de salut i el nombre de persones que emmalalteixen.

Els tradicionals pobles flotants dels mohanes estan propers a l’extinció. Alguns mohanes es traslladen estacionalment per pescar en aigua salada, tot i que les tècniques de pesca en aigua del llac i en aigua de mar són diferents.

Les cases vaixell tenen una banda coberta amb làmines fetes de fulles de palma, per preservar la privacitat de la família i la orientació dels vaixells depèn del moment, de si volen interactuar amb els de les cases veïnes o no.

La casa flotant té una part coberta i una que no. Em costa imaginar com viuen i conviuen en un espai tant reduït. He llegit que algunes tenen petits panells solars per encendre una làmpada quan no hi ha llum solar.

Hi havia hagut una iniciativa d’instal·lar una escola en un vaixell, perquè els nens poguessin estudiar, però sembla que no hi tenien massa interès i preferien ajudar en les tasques a l’aire lliure. A nosaltres ens van explicar que sí que tenen escola i que el metge passa un cop per setmana. Ara el govern els hi ha regalat filtres per l’aigua.

Hem donat diners a la família que ens acull durant una estona, i que ens permet veure com viuen. No tenen problemes perquè els hi fem fotografies, però ens demanen que no fotografiem la gent de les altres cases; no a tothom l’hi sembla bé que vinguin estrangers a veure’ls, i en general posen la casa vaixell de forma que no els puguem veure.

Aquestes situacions sempre em creen una certa contradicció. Per una banda m’agrada anar-hi, conèixer la seva forma de vida i els problemes que tenen per sobreviure; si no hi hagués anat no hauria buscat res en relació a aquesta ètnia. Per altra banda, el fet de donar-los hi diners em fa sentir incòmode; una part dels diners és per a pagar als barquers que ens han dut fins allà, una altra part és per ajudar-losen la compra de medicaments, i en sembla que també hi ha una part per la família que accepta que els visitem. 

Hi havia una dona que era la que gestionava la visita i a la que han donat els diners, i una altra molt més gran amb la que vaig passar una bona estona, tot i que no ens enteníem de res, les dues parlàvem i gesticulàvem sense saber el que ens dèiem. 

A la vora del llac tenen xarxes esteses en vertical al sol, per assecar-hi els peixos. Ens expliquen que pesquen amb cormorans. He vist que aquesta és una tècnica que es fa servir també al Japó.   

El sistema que fan servir em sembla que és similar al del Japó. Surten a pescar de nit, duen cormorans lligats a la barca. Quan són al lloc, amb torxes o llums il·luminen l’aigua per atraure als peixos cap la superfície. Llavors es deixen anar els cormorans perquè els atrapin; però no es deixa que s’empassin els peixos que atrapen, sinó que duen una corda lligada al coll que els hi impedeix empassar-los. I quan les aus tornen a la barca després de la pesca fan que treguin el peix.

A principis de la dècada de 1980 la comunitat mohana al llac va arribar a ser d’unes  20.000 persones, i podien viure de la pesca, que llavors era abundant.

Abans d’anar cap a Sehwan fem una parada per veure com construeixen i restauren les embarcacions tradicionals.

 

 

Pakistan-51. Khudabad: Mesquita Badshahi

Khudabad va ser la capital de la dinastia Kalhora, abans de que la capital es traslladés a Hyderabad.

La dinastia Kalhora va governar al Sind des del 1701 al 1783. Yar Mohammad Kalhoro va ser el primer d’aquesta nissaga; va regnar des del 1701 al 1719 i és el que va fer construir la mesquita.

Sovint el nom d’aquests governants (i de molts governants en el subcontinent indi) la paraula Mia; sembla que formi part del nom però en realitat és un títol reial. L’esposa del Mian s’anomenava Begum.

A la seva mort el va succeir el seu fill Noor Mohammad Kalhoro que va regnar del 1719 al 1755. Com passa sovint, les informacions que trobo no sempre concorden. En algun llocs diu que va  ser aquest governant el que va traslladar la capital aquí a Khudabad, però en algun altra lloc trobo que la ciutat va ser la capital dels Kalhora des del 1710 al 1768; després es va traslladar a Hyderabad, que va ser  la capital des del 1768 al 1783.

Els governants Kalhora van promoure l’art, l’arquitectura, la cultura, la llengua, la música i l’artesania. Tot això s’impulsava des de Khudabad, des del fort que hi havia al voltant de la mesquita i des de la pròpia mesquita, que servia també d’escola. Van potenciar el desenvolupament de la ciutat, i això va fer que arribessin molts hindús a treballar i a comerciar. 

D’aquí va sortir la primera moneda del Sind, així com l’escriptura khudabadi.

L’escriptura khudabadi és un dels quatre tipus d’escriptura que es va fer servir per escriure la llengua sindi. Té les seves arrels en l’escriptura brahmi, com la majoria de llengües índies, tibetanes i del sud-est asiàtic. Aquesta escriptura la va crear la diàspora sindi que residia a Khudabad, per enviar missatges als seus parents que vivien en les seves ciutats natals. 

Degut a la seva simplicitat es va estendre ràpidament i la van adoptar altres  grups sindi per enviar cartes i missatges. Els comerciants sindi registraven els seus comptes i transaccions en aquest nou tipus d’escriptura.

Va arribar un moment en que conèixer aquest tipus d’escriptura era clau per a contractar algú que tingués que viatjar a l’estranger; així els seus comptes i llibres comercials es podien mantenir en secret per a persones estrangeres i funcionaris governamentals. A les escoles s’ensenyava el sindi en l’escriptura khudabadi.

Els comerciants van continuar utilitzant aquesta escriptura per als seus registres fins a la independència del Pakistan el 1947.

Per tant, Khudabad era una ciutat pròspera, dinàmica, amb molta riquesa cultural i la seva mesquita n’era un bon exemple.

La mesquita s’havia construït entre el 1710 i el 1718. Però quan el darrer governant Kalhora va traslladar la capital a Hyderabad, en no tenir el suport governamental va començarà deteriorar-se. De fet va ser tota la ciutat la que se’n va ressentir.

Cal dir que no va ser un caprici el canvi de lloc de la capital. El riu Indus va canviar el seu curs cap a l’any 1757, a causa dels monsons; hi va haver un període d’inundacions successives a la vora del riu i la ciutat també va quedar inundada diversos cops.

Després de la mort de Noor Mohammad, hi va haver disputes in enfrontaments per la successió entre els seus fills. Hi va haver una època de molta inestabilitat. En aquesta època turbulenta una tribu balutxi, els Khosa, va cremar la ciutat. En el 1759, gràcies al suport de cabdills balutxis, Ghulam Shah Kalhoro va poder derrotar als seus germans i governar el territori. Va construir la nova ciutat una mica més enllà d’on estava originalment, propera al nou curs del riu Indus.

L’any 1783, Fateh Ali Khan, cap tribal balutxi i cap de la dinastia Talpur va derrotar els Kalhora i va assumir el càrrec com a nou governant de Sind. Va mantenir la capital a Khudabad, però quan l’any 1789 el riu Indus la va inundar de nou, va decidir el trasllat a una nova ubicació, Hyderabad.

Bona part de la població de Khudabad va emigrar a la nova seu de la reialesa, i és quan va començar el declivi de la ciutat.

Henry Cousens (1854-1933) va ser un arqueòleg i fotògraf escosses conegut pel seu treball sobre els monuments i antiguitats de l’Índia britànica, especialment per l’estudi d’aquesta regió del Sind.

Va visitar, estudiar i fotografiar Khudabad, i en l’informe que va redactar pel Servei Arqueològic de l’Índia Occidental, 1895 a 1896, indicava que la gran mesquita de la ciutat era un edifici desert i descuidat. També deia que es veia que havia tingut una bona decoració de rajoles, que calia conservar, però que estava molt malmès perquè els visitants havien intentat arrencar-les.

En el segle següent no s’hi va fer cap obra de conservació. Durant les fortes pluges de 1994-95, una de les cúpules principals sobre la sala d’oració es va ensorrar. Altres dues cúpules grans i dinou més petites també van ser danyades per les pluges monsòniques. El 2009 es van realitzar alguns treballs de reparació per estabilitzar l’estructura i reconstruir les cúpules.

L’any 2015, CyArk va formar un equip d’estudiants de la Universitat de Ciències de la Gestió de Lahore (LUMS) per escanejar i documentar el que quedava. Aquestes dades digitals es poden utilitzar per estudiar el que queda de les belles rajoles kashi i pintures al fresc, així com la notable arquitectura i proporcions del lloc.

CyArk és una organització sense ànim de lucre situada a Oakland, Califòrnia, fundada el 2003. La seva missió és registrar, arxivar i compartir digitalment el patrimoni cultural més important del món.

En un article del 2020 es fa una crítica a la restauració que s’ha fet de la mesquita de Khudabad.

La mesquita del 1718 ha estat en procés de restauració durant més de 20 anys, però  segons els experts en patrimoni, la restauració ha sigut deficient, amb mà d’obra no qualificada i experts que no eren tècnics.

En aquest article expliquen que en el passat hi havia un fort construït al voltant de la mesquita, i que ha estat destruït per contractistes sense experiència que van arrencar el fang per dur a terme les tasques de conservació de la mesquita.

En el seu llibre titulat “Sindh Tiles” (les rajoles del Sind), l’escriptor i arqueòleg britànic Henry Cousins qualificava el treball de rajoles que decoraven la mesquita com una obra mestra. Però aquestes rajoles que en el passat meravellaven a tothom han desaparegut; els contractistes locals les van destruït en intentar restaurar-les o bé les van substituir per rajoles locals, noves. Segons algun expert, el Departament de Cultura, Turisme i Antiguitats no està tècnicament equipat per executar la restauració de llocs històrics.

Segons l’antic director del Departament de Cultura, el govern provincial s’havia adonat que els materials que s’empraven no eren els correctes, durant un temps es va aturar la restauració però després els contractistes van continuar la seva feina i res va canviar. Havien arrebossat les parets amb ciment local en lloc d’utilitzar el material idoni per a la restauració dels llocs patrimonials.

Un especialista critica que la major part del patrimoni del Sind s’ha remodelat o reconstruït amb treballs deficients, en lloc de fer treballs de conservació.

El secretari de Cultura, Turisme i Antiguitats, va refutar les acusacions fetes contra el departament.

Aquesta mesquita era una obra mestra de l’arquitectura mogol, caracteritzada per la seva luxosa decoració amb rajoles esmaltades. L’entrada de la mesquita estava adornada amb panells de rajoles sindi locals, que mostraven intricats patrons florals i formes geomètriques. La cambra d’oració, dividida en dos espais, presenta elegants arcs sostinguts per pilars massius, creant un gran i imponent espai interior.

Construïda durant el període Kalhora al segle XVIII, la mesquita representava el desenvolupament arquitectònic i cultural de la regió sota el govern de Kalhora. Les seves opulentes decoracions de rajoles i pintures al fresc la distingien com una fita arquitectònica significativa de l’època. Aquesta mesquita era un recordatori de la grandesa i magnificència de la dinastia Kalhora al Sind. Va servir com a centre d’activitats religioses i culturals, allotjant milers de fidels i contribuint al vibrant teixit social de la regió.

La mesquita que es veu actualment és nova, fruit d’aquestes reconstruccions. Tan sols es conserva alguna part delsmurs de l’antiga mesquita.

Com es pot veure, per les bastides que hi ha en alguns llocs, la mesquita segueix en procés de restauració.

Pakistan-50. De Mohenjo Daro a Khudabad: una fàbrica de maons

Deixem enrere l’antiga civilització de la vall de l’Indus per tornar a èpoques més recents. Anem baixant pel Sind, més o menys en paral·lel al riu Indus.

L’objectiu del dia és arribar al vespre a Sehwan Sharif, fent algunes parades abans, a Khudabad i al llac Manchar.

De Mohenjo Daro a Khudabad hi ha uns 135 km. Pel camí es van veient diferents centres de producció de maons, i ens aturem en un d’ells per veure el procés. També veiem alguns dels camions ben carregats que circulen per aquestes carreteres.

Ens aturem en un centre de fabricació de maons per veure el forn i el procés de producció. És impressionant, com també és impactant la informació que he trobat, en articles recents, de no més de dos o tres anys.

En un article del 2021 diuen que en tot el país hi ha més de 18.000 bòbiles, un 90% d’aquests forns es troben al Panjab i el Sind, on es produeixen uns 45.000 milions de maons cada any, el que el converteix al Pakistan en el tercer productor de maons del sud d’Àsia, per darrere de l’Índia i Bangla Desh.

El carbó és una font important de combustible per a aquests forns, però en general s’utilitzen principalment altres materials més barats, com ara residus diversos. Segons l’article també es cremen residus mèdics.

En la bòvila que vam visitar nosaltres és el que em va impactar, les piles de material de rebuig esperant per a ser cremades, hi havia teixits, pneumàtics, coses de plàstic... de tot. I la olor estava en consonància amb els residus cremats.

Els forns de maó emeten diversos tipus de contaminants atmosfèrics, segons el que s’hi estigui cremant com a combustible.

El govern insta a canviar la tecnologia del forn per minimitzar la contaminació: en lloc del forn tradicional (Fixed Chimney Bull’s Trench Kiln) passar al de tecnologia en ziga-zaga. Però com que es una despesa important els propietaris no han fet el canvi.

També es diu que per minimitzar la contaminació cal regular quina mena de combustibles es poden fer servir.

A part del tema de la contaminació, un altra problema dels forns de maons és que fan servir mà d’obra no remunerada; els propietaris dels forns ofereixen préstecs a canvi de que treballin al forn. Ara bé, sembla que hi van sumant interessos al préstec i no arriben mai a cobrir el deute que tenen amb el propietari.

Llegeixo que molts dels que es troben atrapats en aquest tipus d’esclavatge (servitud per deute) són de minories religioses, com ara hindús i cristians.

Teòricament la servitud per deute està prohibida per llei, però no s’aplica.

S’estima que hi ha entre 3,5 i 5 milions de treballadors en els forns de maons de tot el país, i la majoria són treballadors forçats. Els fills dels treballadors són els més vulnerables. Segons la Comissió de Drets Humans del Pakistan al país hi ha almenys dos milions de nens treballen en condicions d’esclavitud.

Hi ha informes que indiquen que els nens que treballen als forns sovint estan desnodrits i tenen mala visió. La seva taxa de mortalitat és més alta que entre els nens d’altres llocs.

Els nens també són sovint mantinguts com a ostatges pels propietaris dels forns per evitar que els seus pares marxin amb el pretext de buscar atenció mèdica o comprar productes essencials.

La indústria dels forns de maons al Pakistan es remunta a principis del 1900, quan el país encara estava sota domini colonial britànic.

La indústria va créixer ràpidament després de la partició de l’Índia, en el 1947, ja que el Pakistan necessitava reconstruir la seva infraestructura i el seu parc d’habitatges. En aquell moment, els forns de maó funcionaven amb mètodes tradicionals, incloent l’emmotllament manual i la cocció dels maons en camp obert.

Amb els anys, la indústria va evolucionar amb la introducció de noves tecnologies. Inclou forns túnel i forns híbrids que utilitzen una barreja de tècniques tradicionals i modernes. Aquestes innovacions han millorat l’eficiència del procés de fabricació de maons i han reduït l’impacte ambiental de la indústria.

Els treballadors dels forns de maons són alguns dels grups més vulnerables i marginats del Pakistan. La majoria d’ells són treballadors no qualificats que treballen en condicions dures i perilloses, amb poc o cap accés a serveis bàsics com l’assistència sanitària, l'educació i el sanejament.

Treballen moltes hores, sovint fins a 12 hores al dia, i se’ls paga salaris molt baixos, tan sols 700 rupies al dia. Molts d’ells viuen in refugis temporals, que no tenen ventilació adequada i són propensos a incendis i accidents.

Segons un estudi de l’Organització Internacional del Treball (OIT), s’estima que 4,2 milions de nens al Pakistan estan involucrats en el treball infantil, molts d'ells treballant en la indústria dels forns de maons.

Aquests nens es veuen obligats a treballar moltes hores, sovint fins a 16 hores al dia, i se’ls paga salaris molt baixos, tan sols 300 rupies al dia. També estan exposats a condicions de treball perilloses, com ara calor extrema, pols i fums tòxics.