Ladakh i Caixmir (2009)-2. Delhi

De Barcelona a Delhi vam anar via Londres. En les notes del viatge llegeixo que vam haver de passar molts controls en els aeroports per la nova grip que corria en aquell moment. De fet va ser una pandèmia de grip A; havia començat a Mèxic, a l’abril i el mes de juny l’OMS declarava estat d’alerta màxim per pandèmia.

En el vol de Londres a Delhi ens van donar un full amb indicacions i informació que teníem que facilitar. Teníem que indicar en quin seient de l’avió anàvem, una adreça de contacte a Delhi per si en els set dies següents tu o algun passatger del teu voltant té la grip A. Si durant el vol et trobaves malament, tenies que avisar i donarien mascaretes a la gent que ocupava les tres fileres del voltant.

Llegint el que escrivia durant el vol descobreixo que estava en baixa forma, havia perdut gent propera, i estava trista i bastant tocada. Un cop més era conscient de com et pot canviar ràpidament la vida, de que pots deixar aquest mon quan menys t’ho esperes, i que cal aprofitar al màxim perquè no saps fins quan seràs aquí.

També tinc anotat que el menjar era molt picant, me’n queixava ja llavors, però em sembla que amb els anys m’he tornat menys tolerant a un tipus de picant, el de l’Índia i Pakistan, en canvi el wasabi dels japonesos aquest el tolero millor que abans. 

Només vam passar un dia a Delhi i vam veure les coses més emblemàtiques de la ciutat antiga.

La mesquita del divendres o Jama Masjid la va fer construir l’emperador mogol Xa Jahan, en el 1650 i les obres van acabar l’any 1656. És un edifici de grans dimensions, on es poden aplegar unes 25.000 persones. És una de les mesquites més grans de l’Índia, i el principal lloc de culte dels musulmans de Delhi.

Es troba a la ciutat antiga, al començament del carrer Chandni Chowk, i no massa lluny del fort vermell.

Bàsicament, està bastida amb pedra sorrenca i marbre. En la seva construcció es diu que hi van participar més de 500 artesans. Aquest mateix emperador va ordenar la construcció del Taj Mahal, les mesquites d’Agra, Ajmer i Lahore. Volia fer una rèplica de la mesquita d’Agra. L’edifici està rematat amb tres cúpules de marbre blanc i negre decorades amb or.

Chandni Chowk és un dels mercats més antics i de major activitat de Delhi. Aquest segueix sent un dels mercats a l’engròs més gran de l’Índia.

La historia de Chandni Chowk es remunta al moment de la fundació de la ciutat de Shahjahanabad (antiga Delhi), quan l’emperador Xa Jahan va establir el fort vermella la riba del riu Yamuna.

El va dissenyar la seva filla predilecta, la princesa Jahanara. Antigament estava dividit per canals que confluïen en una piscina al centre del mercat, que era quadrat. En aquesta piscina, i també als canals, s’hi podia veure reflectida la lluna. El nom de Chandni Chowk, si no estic confosa, vol dir plaça de la llum de la lluna.

Hi havia 1560 botigues, distribuïdes segons un patró de mitja lluna. Em sembla que era molt important pels comerciants de plata.

La piscina es va substituir posteriorment per una torre del rellotge, que va desaparèixer en la dècada de 1950.

Llegeixo que les processons imperials mogols creuaven aquest mercat o aquest barri.

Vam visitar un temple sikh, em sembla que és la Gurdwara Sis Ganj Sahib, un dels nou històrics gurdwares de Delhi. Una gurdwara és un lloc de culte sikh.

Si és la gurdwara Sis Ganj Sahib es va construir l’any 1783 com un petit santuari per commemorar el lloc del martiri del novè guru sikh, Tegh Bahadur; probablement es va ampliar després de la rebel·lió índia de 1857 o després de la partició de l’Índia.

Abans de la seva construcció, en l’època mogol, aquí hi havia la comissaria de policia i presó. Després de la rebel·lió índia de 1857, quan els britànics van enderrocar als mogols, van donar aquesta terra als sikhs; el maharajà Patiala i altres soldats sikhs van ajudar els britànics a derrotar els soldats mogols proporcionant un gran nombre de municions i soldats, és per això que com a mostra d’agraïment els britànics els hi van donar aquests terrenys.

Es troba a la ciutat antiga, a Chandni Chowk, i és el lloc on el novè guru sikh va ser decapitat per ordre de l’emperador mogol Aurangzeb l’onze de novembre de 1675.

Els sikhs estan ben considerats a l’Índia i a la ciutat antiga hi tenen bastants temples o gurdwares, per això no tinc clar quin és el que vam visitar.

A part de la sala de pregària, vam veure la cuina; ens van ensenyar molt orgullosos una màquina nova que tenien per fer xapatis. A les gurdwares a part d’anar-hi a pregar també hi pots menjar; tot funciona amb voluntaris que fan torns en les diferents feines, de cuinar, servir, rentar plats.... qualsevol persona que entri al temple s’hi pot quedar a menjar, no cal ser sikh.

Els sikhs són els seguidors del sikhisme, una religió que es va originar al segle XV al Panjab. Un sikh és un deixeble del guru.

Durant l’imperi mogol a l’Índia (1556-1707), diversos gurus sikh van ser assassinats pels mogols, ja que s’oposaven a la persecució a que estaven sotmeses les comunitats religioses minoritàries. Els sikhs es van militaritzar i lluitar contra els mogols i finalment al segle XVII van fundar un estat, l’estat sikh de Lahore, que va desaparèixer l’any 1849 amb els britànics.

En el viatge que vaig fer fa poc al Pakistan ja vaig parlar de l’estat Sikh de Lahore.

Els nous senyors del Panjab es van adonar de les bones qualitats militars dels sikhs i el delegat britànic a la regió, sir John Malcom (des de 1852) va començar a reclutar gent d’aquesta religió per a l’exèrcit britànic de l’Índia.

En els temples sikh homes i dones han de portar el cap tapat i s’entra descalç i amb els peus nus, no es poden dur mitjons. 

Anant cap al fort vermell passem pel costat d’un temple jainista, el Sri Digambar Jain Lal Mandir. És el temple jainista més antic i més ben conservat de Delhi. Es va construir en el 1656. En un edifici al costat del temple hi ha un hospital veterinari d’aus.

La ciutat antiga de Delhi la va fundar l’emperador Xa Jahan (1628–1658); era una ciutat emmurallada, amb el Chandni Chowk com a carrer principal davant del Fort vermell, que era la residencia imperial. Xa Jahan hauria convidat a diversos terratinents jaïns a establir-se a la ciutat i els hi hauria concedit algunes terres al sud de Chandani Chowk.

Es diu que un oficial jainista de l’exèrcit mogol tenia a la seva tenda una estàtua d’un tirthankara (un salvador i predicador suprem del Dharma) per al seu culte personal. Poc a poc van començar a anar a la tenda altres oficials de l’exèrcit jaïns a retre culte a aquest tirthankara. L’any 1656 en aquest lloc s’hi va construir un temple jainista. En aquell moment, el temple també era conegut com a “temple urdú”, ja que estava ubicat a la zona anomenada Basar urdú. “Lashkari Mandir”: mandir em sembla que fa referència a un lloc de culte, i laskhar significa campament de l’exèrcit. En algun lloc he vist que l’anomenen Sri Digamber Jain Lashkari Mandir.

Hi ha diverses llegendes sobre aquest temple. Una d’elles afirma que el successor de Xa Jahan, Aurangzeb, va ordenar prohibir els instruments musicals al temple. Malgrat la prohibició, del temple sortien sons de tambors, tot i les inspeccions que feien els soldats mogols per trobar-ne l’origen. El mateix Aurganzeb va visitar el temple per veure el miracle i, finalment, va aixecar la prohibició.

El temple actual es va construir després de la caiguda de l’imperi mogol; es va construir a partir del 1878.

Una de les imatges del temple és del 1491. Les deïtats principals són les que estaven en la tenda de l’oficial jainista de l’exèrcit mogol.

L’any 1931, Acharya Shantisagar, un monjo de la branca Digambara dels jainisme va arribar a Delhi, sent el primer monjo dels Digambara que arribava a la ciutat en vuit segles. Per això porta aquest nom.

Com he dit abans, en aquest temple hi ha un hospital d’aus, que funciona únicament amb donacions, que la majoria son de jaïns. S’hi tracten uns 15.000 ocells a l’any.

Aquest temple primer se’l coneixia com a Lashkari Mandir, ja que estava prop del campament militar, i Lashkar en urdú significa militar. Després, com que estava prop del basar urdú, se’l coneixia com el temple urdu. Després popularment se’l coneix com a Lal Mandir.

Els ídols del temple es remunten a 1491 quan Agarwal Jains els va comprar a un comerciant anomenat Jivaraj Papriwal de Gujarat.

Jivaraj sentia que la seva missió a la vida era proporcionar tantes figures jaïns com pugues, per tal de preservar la cultura jainista. Durant els segles XII i XIII, els temples del nord de l’Índia van ser destruïts pels invasors turcs i moltes de les imatges destruïdes o desfigurades. Així que Paprival va decidir que, independentment del cost i del clima polític ferotge que hi havia, trobaria la forma de crear tantes imatges de Tirthankars jaïns com fossin necessàries per a les comunitats jaïns de les ciutat i pobles de qualsevol lloc de l’Índia. Va contractar equips de treballadors per tallar lloses de marbre de pedreres i va emprar molts artesans per tallar les imatges.

Impressionat per l’audàcia de Paprival, un monjo jainista, Jinachandra Deva, l’any 1491, va supervisar la consagració d’unes 100.000 figures durant els següents anys. Algunes d’aquestes figures van arribar a les comunitats jaïns de Haryana i unes poques, a través del comerç van arribar fins a Delhi, i una d’elles apareix en un campament militar, a la tenda d’un oficial. Aquesta tenda es va convertir en un lloc de culte i després aquí es va construir el primer temple jainista de la ciutat.

Xa Jahan va viure tan sols dos anys més després de la construcció del temple; el seu fill, Aurangzeb, no era amic de les altres religions. Va destruir molts temples hindús, però comque era un polític, no volia enfrontar-se amb la comunitat jaina, i per això aquest temple va sobreviure.

Els mogols encara van governar des del fort vermell, uns 200 anys més, fins que van perdre el poder enfront dels britànics, en el 1857.

L’any 1878, la comunitat jaina Agarwal va construir l’actual temple de pedra vermella, conegut com a Lal Mandir. Aquest temple va ser construït amb tots els elements arquitectònics típics d’un temple indi. La deïtat principal és Mahavira, que va ser el 24è Tirthankar dels jaïns i també hi ha les imatges dels 23è i del 1er Tirthankar.

Lal Mandir és un exemple de com aquesta comunitat ha preservat la seva cultura en temps difícils. Sri Digambar Jain Lal Mandir Ji, és un temple venerat pels jaïns de tot el mon.

A la mort del fundador Mahavira el jainisme es dividí en dos sectes: els Digambara o del vestit blau, i els Svetambara o del vestit blanc, que són menys estrictes que els primers. Els Digambara estan més presents al sud de l’Índia i els Svetambara al nord.

El fort de Delhi es coneix com a fort vermell, o en hindi, lal qila, pel color de la pedra amb que es va construir.

Xa Jahan va traslladar la capital que estava a Agra aquí, a Shahjahanabad (potser en català s’hauria d’escriure Xajahanabad o capital de Xa Jahan), la setena ciutat musulmana que es va erigir en la zona que ocupa l’actual Delhi.

En un intent de dotar de més prestigi el seu regne i per aconseguir un lloc en el qual desenvolupar els seus ambiciosos esquemes de construcció, va encarregar la construcció d’aquest fort, que era el seu palau, l’any 1638 a Ustad Ahmad Lahori, qui també dissenyaria el Taj Mahal. El palau fortalesa no va estar acabat fins deu anys mes tard. Està situat a l’extrem est de la ciutat i el nom de fort vermell és perquè es va fer servir gres vermell en la seva construcció.

La fortalesa s’estenia al llarg del curs del riu Yamuna, si bé, des de llavors, el curs de riu s’ha modificat. El mur situat a la cantonada nord-est està al costat d’un antic fort, el Fort Salimgarh, un edifici de defensa construït per Xer-Xah Surí el 1546.

Té dues portes principals: la porta de Delhi i la de Lahore. La de Lahore és l’entrada principal i condueix fins a un carrer que serveix de basar, el Chatta Chowk. Aquest basar condueix a un espai obert que servia com a divisió entre la zona utilitzada pels militars i els palaus.

El fort vermell va ser concebut com una unitat, motiu pel qual no ha patit gaires reformes respecte a l’estructura original. No obstant això, al segle XVIII, es van danyar algunes seccions de l’edifici quan el 1739 Nadir Xa de Pèrsia va envair l’Índia i va entrar a Delhi sense oposició. Nadir va casar al seu fill més jove, Nasr Allah Mirza, amb una filla de l’emperador Muhàmmad Xah de Delhi, el qual a més va haver de pagar una gran indemnització de guerra incloent el famós tron del Paó de Xa Jahan I i cedir tots els territoris al nord i nord-oest de l’Indus. Abans de tornar a Kabul va deixar Delhi devastada.

El 1760, els Maratha van desmuntar i fondre el sostre de plata dels Diwan-i-Khas per recaptar fons per a la defensa de Delhi contra els exèrcits d’Àhmad Xah Durrani. El 1761, després que els Maratha perdessin la tercera batalla de Panipat, Xah Durrani va assaltar Delhi i després de la batalla no va trigar a retornar a Kandahar.

El 1764, el governant Jat de Bharatpur, Jawahar Singh va atacar Delhi i va capturar el Fort el 5 de febrer de 1765. Dos dies més tard, després de rebre el tribut dels mogols, van treure els seus exèrcits del fort i els jats es van endur el tron de marbre negre dels mogols, anomenat l’orgull dels mogols, i les portes del fort vermell com a memorial.

Amb la victòria a la batalla de 1771 les forces de Mahadji Shinde van derrotar els afganesos de Najib Khan, capturant Delhi i el Fort Roig, i l’emperador mogol Xa Alam II va ser restaurat al tron i van conquerir gran part dels territoris perduts que van perdre després de la Tercera Batalla de Panipat.

En 1783 els sikhs liderats per Sardar Jassa Singh Ramgarhia i Sardar Baghel Singh van capturar el fort i van prendre el tron de l’emperador mogol Aurangzeb, des d’on va ordenar la mort del Guru Tegh Bahadur Sahib Ji, i el van dur amb elefants al temple daurat de Harmandir Sahib.

El 1788 una guarnició marathes es va establir a Delhi i al palau de manera permanent i l’emperador va ser empresonat. El 14 de març de 1803 Lord Lake, després de derrotar els marathes (a la batalla de Delhi) va entrar a Delhi per apoderar-se de la figura d’Alam II, que no volia que pogués ser utilitzada pels francesos. El maratha Holkar d’Indore va atacar Delhi el 1804 sense èxit, ja que el coronel (després Sir) David Ochterlony, el primer resident britànic, va resistir durant 8 dies fins que Lord Lake va anar en el seu ajut. El territori fou administrat pels britànics en nom de l’emperador que de fet només tenia jurisdicció sobre el palau.

Durant mig segle no hi va haver cap esdeveniment rellevant. Després de la rebel·lió índia de 1857, l’exèrcit britànic va ocupar el fort i va destruir gran part dels pavellons i jardins. El 1903, es va iniciar un programa de restauració de la fortificació.

El 22 de desembre de 2000 sis militants de l’organització islamista del Caixmir pakistanès Laixkar-e-Toiba va atacar el Fort Vermell matant dos soldats i un civil, en el que els mitjans van descriure com un intent de descarrilar les converses de pau entre l’Índia i el Pakistan.

L’any 2016 es varen imprimir bitllets de 500 rupies amb el revers mostrant el Fort Vermell de Delhi.

Es considera que el Fort Vermell representa el zenit de la creativitat mogol que, sota el Xa Jahan, va arribar a un elevat nivell de refinament. La planificació del palau es basa en prototips islàmics, però cada pavelló revela elements arquitectònics típics de la construcció mogol, reflectint una fusió de les tradicions persa, timúrida i hindú. Els apartaments privats consisteixen en una filera de pavellons connectats per un canal d’aigua continu, conegut com el Nahr-i-Behisht (Rierol del Paradís).

La planificació i el disseny del Fort representa la culminació del desenvolupament arquitectònic iniciat el 1526 pel primer emperador mogol i portat a un esplèndid refinament per Xa Jahan amb una fusió de tradicions: islàmica, persa, timúrida i hindú. Els innovadors arranjaments de planificació i l’estil arquitectònic dels components de construcció, així com el disseny del jardí, van influir fortament en els edificis i jardins posteriors a Rajasthan, Delhi, Agra i més enllà.

Entrem a visitar el fort. Molta cua, com és habitual a l’Índia, i els turistes, ens estalviem la cua, tot i que si no recordo malament la nostra entrada és molt més cara.

Aquí i per tot arreu, molta policia i molts controls, barricades amb sacsa l’entrada dels hotels.

No he trobat que aquell any hagués passat res, però al setembre del 2008 hi va haver cinc atacs sincronitzats amb bomba a Delhi. Per altra banda, tres mesos abans del nostre viatge hi havia hagut eleccions, però em sembla que no hi va haver incidents.

I la ciutat, per la zona per on ens vam moure, molt caòtica, molt soroll, molta calor i olors molt intenses.

Després d’aquell primer dia a Delhi l’endemà vam anar a l’estació per agafar el tren cap a Chandigarh.

Ladakh i Caixmir (2009)-1-Introducció

A l’agost del 2009 vaig fer un viatge de 22 dies pel Ladakh i el Caixmir. Vaig anar prenent notes i fent un munt de fotos. Amb tot això i el que vagi cercant per internet i dels llibres que vaig comprar escriuré aquest llibre.

L’any 2022 havia ja començat a escriure-ho, però un problema amb l’ordinador i el mal costum de no anar fent còpia de seguretat cada dia, va fer que ho perdés tot, i ara he de començar de nou. Com que la meva situació actual no em permet fer cap viatge en un futur immediat, em torno a posar amb aquesta història.

Tinc molts viatges antics per escriure, no sabria dir perquè l’any 2022 vaig decidir començar per aquest, potser perquè enyoro l’Himàlaia, ves a saber, el què sí que tinc clar és perquè el recupero ara, perquè em va empipar molt perdre la feina feta i també perquè no fa pas tant que he estat al Pakistan. Espero que aquest cop pugui arribar fins al final.

És un viatge pel nord-est del país, partint de Delhi. En aquest mapa he marcat els llocs més destacats per veure una mica l’itinerari fet.

Per situar-nos una mica, en el conjunt de l’Índia, he posat un mapa sencer. veiem que la regió que visitem està a l’extrem nord-oest del país, i per tant, des de Delhi, per arribar-hi cal fer un bon recorregut d’aproximació. En el mapa que he posat abans, la part esquerra, més propera al Pakistan, és el Caixmir i la part de la dreta, més muntanyosa, és el Ladakh.

L’Índia és una federació de 28 estats, que tenen, cadascú, un parlament i un govern; a més, també inclou 6 territoris, governats per un administrador designat pel govern central, i el territori nacional de la capital, Nova Delhi.

Els estats tenen els seus propis governs electes, en canvi els territoris es regeixen directament pel govern federal de l’Índia; el president de l’Índia nomena un administrador o un tinent governador per a cada un dels territoris.

Abans del 2019 els territoris de Jammu i Caixmir i de Ladakh formaven un estat autònom (Jammu i Caixmir), però com que és una zona en disputa amb el Pakistan, l’any 2019 van passar a ser territoris controlats pel govern central.

L’estat de Jammu i Caixmir consistia en tres regions: Jammu, la vall Caixmir i Ladakh. Srinagar era la capital d’estiu, i Jammu la d’hivern.

La vall del Caixmir és famosa pel seu magnífic entorn de muntanya; Jammu té nombrosos santuaris que atrauen desenes de milers de pelegrins hindús i musulmans cada any; i Ladakh, també conegut com el “Petit Tibet”, és famós per la seva bellesa d’alta muntanya i per la seva cultura budista. Aquest és l’únic estat de l’Índia amb majoria musulmana.

En el recorregut des de Delhi cap al Ladakh, passem per Chandigarh, que és un territori de la Unió, i per Himchal Pradesh, que és un estat. Curiosament la ciutat de Chandigarh és la capital de dos estats,  Panjab i Haryana.

Pakistan-68. Karachi, barri de Clifton

Acabem la nostra estada a Karachi a la platja de Clifton. Va ser una sorpresa descobrir l’ambient que hi havia; molta gent, moltes famílies, tots gaudint de l’aigua i els entreteniments diversos que hi ha.

Un dels principals atractius de la ciutat és la costa marítima, i Clifton és una de les zones de la ciutat que té més afluència de gent.

Clifton és un dels barris més rics de la ciutat, on hi ha algunes de les propietats immobiliàries més cares de Karachi. Hi ha també diversos consolats estrangers, centres comercials de gamma alta, i botigues de marques internacionals.

El santuari del patró de Karachi, Abdullah Shah Ghazi, es troba també en aquest barri.

L’àrea al voltant de Clifton era una costa força estèril abans del domini britànic; els locals l’anomenaven “Hawa Bandar” (Port del Vent). Abans de que es convertís en un suburbi de Karachi la costa de Clifton era coneguda pel santuari del segle VIII d’Abdullah Shah Ghazi, considerat el patró de la ciutat. Aquest santuari es troba al costat de l’històric temple hindú Sri Ratneswar Mahadev.

Clifton es va desenvolupar inicialment a finals del segle XIX sota el domini colonial britànic; inicialment era el lloc de segones residències de l’elit britànica, quan volien allunyar-se de la ciutat.

A principis del segle XX, els parsis de l’Iran van començar a traslladar-se a la zona, i de seguida els van seguir els musulmans i els hindús.

El complex Jehangir Kothari es va construir en uns terrenys donats l’any 1919, per Jehangir Hormasji Kothari, un filantrop i home de negocis parsi. Es va inaugurar l’any 1920. Es troba en un turó a la costa de Clifton i hi ha dos pavellons i un passeig que els uneix.

Un altre edifici dels inicis del barri de Clifton és el que ja hem visitat, el palau Mohatta, del 1927.

El pont de Clifton va ser construït a la dècada de 1930 per connectar aquest barri amb el centre de Karachi. A la dècada de 1950, els propietaris de camells van començar a oferir passejades per la platja als turistes locals.

A la dècada de 1970 és quan aquest barri es va començar a desenvolupar com un dels principals centres comercials de Karachi.

En la dècada de 1970, el govern de Zulfiqar Ali Bhutto va planejar obrir un casino a la zona propera a la platja de Clifton per atraure a turistes estrangers. La idea es va abandonar aviat per qüestions polítiques, i l’estructura va romandre buida durant moltes dècades fins que va ser adquirida per una empresa local de parcs d’atraccions, que hi va obrir el “Sindbad”, un centre d’entreteniment temàtic, que es va tancar a principis de la dècada del 2000. Va estar un altre interval de temps tancat i finalment es va enderrocar per construir-hi el Dolmen Mall, un centre comercial que actualment és un dels principals centres comercials del país.

La zona també alberga l’antiga residència de Zulfiqar Ali Bhutto i l’actual residència de Bilawal Bhutto Zardari i Asif Ali Zardari. Bilawal Bhutto Zardari va fer construir un mur de protecció al voltant de la casa, i això ha dut molta polèmica, molts polítics locals demanen que el facin enderrocar.

L’ambaixada de Xina es troba en aquest barri i l’any 2018 va patir un atemptat terrorista.

Els dos edificis més alts de Pakistan es troben en aquest barri, Bahria Icon Tower i  l’Ocean Towers.

A Clifton se celebra cada any un festival de menjar, és el festival d’aquest tipus més gran del país. Va començar a celebrar-se en el 2016, és un gran esdeveniment culinari i de restauració, amb més de 95 parades. Molts nous restauradors i aspirants a xefs donen a conèixer els seus plats d’inspiració local i internacional en aquest esdeveniment.

La platja de Clifton està considerada com la platja més popular de Karachi. Es va veure afectada per un vessament de petroli l’any 2003 i va estar tancada durant tres dies per ferla neteja. Més tard, en el  2005 s’hi van fer obres de millora.

Era ja mitja tarda quan hi vam arribar, a l’hora de marea baixa, pel que hi ha molt tros de sorra humida i plena de restes diverses abans d’arribar fins a la vora de la mar.

Molta gent que demana que li facis fotografies, altres amb ganes de conversa.

A un metre de l’aigua una dona gran està asseguda en una cadira, envoltada de sabates; suposo que són les dels seus nets que es remullen a l’aigua. De cop, l’aigua arriba fins on està ella i arrossega les sabates, que entre uns i altres arrepleguen de nou. En altres punts de la platja passa el mateix, i de tant en quant veus gent perseguint les seves sandàlies.

 

Pakistan-67. Karachi, palau Mohatta

La següent visita que fem és al palau Mohatta. No deixen fer fotografies a l’interior del palau, tan sols de l’exterior.

Aquest luxós palau se’l va fer construir, l’any 1927, Shivratan Chandraratan Mohatta, un ric empresari hindú. Si no estic confosa, la primera idea era que fos la residència d’estiu i més tard la residència fixa.

Va escollir el barri costaner de Clifton per ubicar-hi la seva residència. L’arquitecte encarregat de la construcció  va ser Ahmed Hussein Agha, un dels primers arquitectes musulmans de l’Índia i que havia vingut de Jaipur per assumir una tasca com a agrimensor en cap del municipi de Karachi. Ahmed Hussein Agha va dissenyar diversos edificis a Karachi, però el palau de Mohatta va ser el que va impulsar la seva carrera professional. Treballant en un estil renaixentista mogol amb una combinació de la pedra groguenca local i la rosa de Jodhpur, va recrear els palaus anglo-mogol dels prínceps rajputs.

Mohatta tan sols va poder gaudir del palau uns vint anys, ja que quan hi va haver la partició de l’Índia, va marxar de Karachi per anar al nou estat hindú.

En quedar buit el palau, l’any 1947, el govern de Pakistan el va adquirir per allotjar-hi el Ministeri d’Afers Exteriors. L’any 1964 el Ministeri d’Afers Exteriors es va traslladar a Islamabad i el palau va passar a una de les germanes d’Ali Jinnah, Mohtarma Fatima, que hi va viure fins a la seva mort, en el 1967.

Fatima Jinnah es va traslladar a viure al palau l’any 1964, i el palau es va convertir el centre de la seva campanya presidencial contra el president Ayub Khan. Després de la seva mort prematura, la seva germana Shireen Jinnah es va traslladar a ocupar la planta baixa durant molts anys. Amb la seva mort el 1980, la propietat va entrar en litigi i va quedar clausurada fins al 1995, quan la va comprar el govern del Sind juntament amb el govern federal.

Es va acordar que en aquest monument s’hi instal·laria un museu que fomentaria la consciència i l’apreciació del patrimoni cultural del Pakistan i de la regió. Es va restaurar l’edifici per adequar-lo al seu nou us, i es va obrir al públic el 15 de setembre de 1999.

El palau té nou cúpules, amb una cúpula central. A la planta baixa hi ha àmplies sales senyorials, pensades per a l’entreteniment. Els espais privats es troben a la primera planta, on hi ha una terrassa. L’escala que puja al primer pis és de fusta de teca. Hi havia un temple familiar dedicat al déu hindú, Shiva. No recordo com era, ja que no es podien fer fotografies.

Hi ha tres nivells, soterrani, planta baixa, primer pis fins arribar al terrat. El soterrani és bastant petit i consta d’una escala que baixa cap a una sala amb una piscina d’aigua calenta que té un vestidor connectat. Diuen que tenia un sistema d’aigua freda i calenta connectat, que subministraria l’aigua a la piscina. A prop d’aquesta sala hi ha petites obertures, dos a cada costat, que podien servir com a punts d’entrada de llum solar i també per deixar sortir el vapor.

A cada cantonada del palau hi ha torres octogonals; tan sols les dues que es troben prop de l’entrada principal tenen escales de cargol que pugen fins al terrat.

Al vestíbul hi ha un mural que sí que podem fotografiar. Després em de deixar els mòbils a la recepció.

 

Pakistan-66. Karachi, mesquita Tooba

Després de dinar vam anar a visitar la mesquita Tooba, coneguda també com Gol Masjid (mesquita rodona).

La construcció d’aquesta mesquita va començar l’any 1966 i es va acabar en el 1969.

Té capacitat per més de 5.000 persones. És obra d’un arquitecte pakistanès, em sembla que del Sind, Babar Hameed Chauhan i de l’enginyer Zaheer Haider Naqvi.

La sala d’oració queda sota la cúpula i no hi ha cap columna que la sustenti. Aquesta cúpula té un diàmetre de 65 metres, i la mesquita té un únic minaret, de 37 metres. Es considera que és la mesquita d’una sola cúpula sense pilars més gran del món.

Es troba al barri de la defensa i la mesquita és mig governamental i mig militar; al costat hi ha una escola infantil amb el mateix nom, Tooba.

Pakistan-65. Karachi, mausoleu Jinnah

Un cop acabada la visita del museu anem a visitar la tomba del pare de la pàtria, el fundador de Pakistan, Muhammad Ali Jinnah. És un mausoleu que es va construir entre 1960 i 1970, i es va inaugurar al juny de 1970. No s’hi pot entrar amb la càmera però sí que deixen portar el mòbil.

Es coneix com Mausoleu Jinnah o com Mazar-e-Qaid; Mazar vol dir tomba. És un dels monuments més importants de la ciutat.

Es troba al centre de la ciutat, però com que el recinte és molt gran, quedes allunyat del brogit del carrer.

El mausoleu el va dissenyar l’arquitecte Yahya Merchant, de Bombai. És fet de marbre blanc amb arcs corbats àrabs i reixes de coure. Es troba sobre una plataforma elevada, en un parc de 53 hectàrees.

El mausoleu té planta quadrada i hi ha una porta a cada banda; hi ha també per cada costat unes fonts esglaonades, em sembla que també són de marbre, que arriben fins a dalt.

A la nit el mausoleu queda il·luminat amb els focus que hi ha al parc del voltant.

Dins el santuari hi ha un canelobre de vidre verd, obsequi del poble xinés. 

Dins el conjunt, hi ha tres tombes en una filera i una altra al nord. La del nord, decorada amb flors negres a la base, pertany a Fàtima Jinnah, germana d’Ali Jinnah. 

De les altres tres, la de més al nord és de Liaqat Ali Khan, primer ministre de Pakistan. La tomba més al sud és de Sardar Abdur Rab Nishtar, un activista per la independència de Pakistan, i segon governador del Panjab occidental. 

En la del mig és enterrat Nurul Amin, que fou vicepresident del Pakistan. Totes les tombes són fetes amb marbre blanc italià, de tipus caixa, com el sarcòfag de Jinnah, que està situat en una base triple. Però els costats d’aquestes tombes s’inclinen cap a dins, mentre que la de Jinnah s’inclina cap a fora. Totes les tombes són llises, menys la de Fàtima que té una decoració floral. 

Hi ha també un espai dedicat al Pare de la Pàtria, Ali Jinnah.