De Barcelona a Delhi vam anar via Londres. En les notes del
viatge llegeixo que vam haver de passar molts controls en els aeroports per la
nova grip que corria en aquell moment. De fet va ser una pandèmia de grip A;
havia començat a Mèxic, a l’abril i el mes de juny l’OMS declarava estat
d’alerta màxim per pandèmia.
En el vol de Londres a Delhi ens van donar un full amb
indicacions i informació que teníem que facilitar. Teníem que indicar en quin
seient de l’avió anàvem, una adreça de contacte a Delhi per si en els set dies
següents tu o algun passatger del teu voltant té la grip A. Si durant el vol et
trobaves malament, tenies que avisar i donarien mascaretes a la gent que
ocupava les tres fileres del voltant.
Llegint el que escrivia durant el vol descobreixo que estava en
baixa forma, havia perdut gent propera, i estava trista i bastant tocada. Un
cop més era conscient de com et pot canviar ràpidament la vida, de que pots
deixar aquest mon quan menys t’ho esperes, i que cal aprofitar al màxim perquè
no saps fins quan seràs aquí.
També tinc anotat que el menjar era molt picant, me’n queixava
ja llavors, però em sembla que amb els anys m’he tornat menys tolerant a un
tipus de picant, el de l’Índia i Pakistan, en canvi el wasabi dels japonesos
aquest el tolero millor que abans.
Només vam passar un dia a Delhi i vam veure les coses més
emblemàtiques de la ciutat antiga.
La mesquita
del divendres o Jama Masjid la va fer construir l’emperador mogol Xa Jahan, en
el 1650 i les obres van acabar l’any 1656. És un edifici de grans dimensions,
on es poden aplegar unes 25.000 persones. És una de les mesquites més grans de
l’Índia, i el principal lloc de culte dels musulmans de Delhi.
Es troba a la ciutat antiga, al començament del carrer Chandni
Chowk, i no massa lluny del fort vermell.
Bàsicament, està bastida amb pedra sorrenca i marbre. En la seva construcció es diu que hi van participar més de 500
artesans. Aquest mateix emperador va ordenar la construcció del Taj Mahal, les
mesquites d’Agra, Ajmer i Lahore. Volia fer una rèplica de la mesquita d’Agra.
L’edifici està rematat amb tres cúpules de marbre blanc i negre decorades amb
or.
Chandni Chowk és un dels mercats més antics i de major
activitat de Delhi. Aquest segueix sent un dels mercats a l’engròs més gran de
l’Índia.
La historia de Chandni Chowk es remunta al moment de la
fundació de la ciutat de Shahjahanabad (antiga Delhi), quan l’emperador Xa
Jahan va establir el fort vermella la riba del riu Yamuna.
El va dissenyar la seva filla predilecta, la princesa Jahanara.
Antigament estava dividit per canals que confluïen en una piscina al centre del
mercat, que era quadrat. En aquesta piscina, i també als canals, s’hi podia
veure reflectida la lluna. El nom de Chandni Chowk, si no estic confosa, vol
dir plaça de la llum de la lluna.
Hi havia 1560 botigues, distribuïdes segons un patró de mitja
lluna. Em sembla que era molt important pels comerciants de plata.
La piscina es va substituir posteriorment per una torre del
rellotge, que va desaparèixer en la dècada de 1950.
Llegeixo que les processons imperials mogols creuaven aquest
mercat o aquest barri.
Vam visitar un temple sikh, em sembla que és la Gurdwara Sis
Ganj Sahib, un dels nou històrics gurdwares de Delhi. Una gurdwara és un lloc
de culte sikh.
Si és la gurdwara Sis Ganj Sahib es va construir l’any 1783 com
un petit santuari per commemorar el lloc del martiri del novè guru sikh, Tegh
Bahadur; probablement es va ampliar després de la rebel·lió índia de 1857 o
després de la partició de l’Índia.
Abans de la seva construcció, en l’època mogol, aquí hi havia
la comissaria de policia i presó. Després de la rebel·lió índia de 1857, quan
els britànics van enderrocar als mogols, van donar aquesta terra als sikhs; el
maharajà Patiala i altres soldats sikhs van ajudar els britànics a derrotar els
soldats mogols proporcionant un gran nombre de municions i soldats, és per això
que com a mostra d’agraïment els britànics els hi van donar aquests terrenys.
Es troba a la ciutat antiga, a Chandni Chowk, i és el lloc on
el novè guru sikh va ser decapitat per ordre de l’emperador mogol Aurangzeb
l’onze de novembre de 1675.
Els sikhs estan ben considerats a l’Índia i a la ciutat antiga
hi tenen bastants temples o gurdwares, per això no tinc clar quin és el que vam
visitar.
A part de la sala de pregària, vam veure la cuina; ens van
ensenyar molt orgullosos una màquina nova que tenien per fer xapatis. A les
gurdwares a part d’anar-hi a pregar també hi pots menjar; tot funciona amb
voluntaris que fan torns en les diferents feines, de cuinar, servir, rentar
plats.... qualsevol persona que entri al temple s’hi pot quedar a menjar, no
cal ser sikh.
Els sikhs són els seguidors del sikhisme, una religió que es va
originar al segle XV al Panjab. Un sikh és un deixeble del guru.
Durant l’imperi mogol a l’Índia (1556-1707), diversos gurus
sikh van ser assassinats pels mogols, ja que s’oposaven a la persecució a que
estaven sotmeses les comunitats religioses minoritàries. Els sikhs es van
militaritzar i lluitar contra els mogols i finalment al segle XVII van fundar
un estat, l’estat sikh de Lahore, que va desaparèixer l’any 1849 amb els
britànics.
En el viatge que vaig fer fa poc al Pakistan ja vaig parlar de
l’estat Sikh de Lahore.
Els nous senyors del Panjab es van adonar de les bones
qualitats militars dels sikhs i el delegat britànic a la regió, sir John Malcom
(des de 1852) va començar a reclutar gent d’aquesta religió per a l’exèrcit
britànic de l’Índia.
En els temples sikh homes i dones han de portar el cap tapat i
s’entra descalç i amb els peus nus, no es poden dur mitjons.
Anant cap al fort vermell passem pel costat d’un temple
jainista, el Sri Digambar Jain Lal Mandir. És el temple jainista més antic i
més ben conservat de Delhi. Es va construir en el 1656. En un edifici al costat
del temple hi ha un hospital veterinari d’aus.
La ciutat antiga de Delhi la va fundar l’emperador Xa Jahan
(1628–1658); era una ciutat emmurallada, amb el Chandni Chowk com a carrer
principal davant del Fort vermell, que era la residencia imperial. Xa Jahan
hauria convidat a diversos terratinents jaïns a establir-se a la ciutat i els
hi hauria concedit algunes terres al sud de Chandani Chowk.
Es diu que un oficial jainista de l’exèrcit mogol tenia a la
seva tenda una estàtua d’un tirthankara (un salvador i predicador suprem del
Dharma) per al seu culte personal. Poc a poc van començar a anar a la tenda
altres oficials de l’exèrcit jaïns a retre culte a aquest tirthankara. L’any
1656 en aquest lloc s’hi va construir un temple jainista. En aquell moment, el
temple també era conegut com a “temple urdú”, ja que estava ubicat a la zona
anomenada Basar urdú. “Lashkari Mandir”: mandir em sembla que fa referència a
un lloc de culte, i laskhar significa campament de l’exèrcit. En algun lloc he
vist que l’anomenen Sri Digamber Jain Lashkari Mandir.
Hi ha diverses llegendes sobre aquest temple. Una d’elles
afirma que el successor de Xa Jahan, Aurangzeb, va ordenar prohibir els
instruments musicals al temple. Malgrat la prohibició, del temple sortien sons
de tambors, tot i les inspeccions que feien els soldats mogols per trobar-ne
l’origen. El mateix Aurganzeb va visitar el temple per veure el miracle i,
finalment, va aixecar la prohibició.
El temple actual es va construir després de la caiguda de
l’imperi mogol; es va construir a partir del 1878.
Una de les imatges del temple és del 1491. Les deïtats
principals són les que estaven en la tenda de l’oficial jainista de l’exèrcit
mogol.
L’any 1931, Acharya Shantisagar, un monjo de la branca
Digambara dels jainisme va arribar a Delhi, sent el primer monjo dels Digambara
que arribava a la ciutat en vuit segles. Per això porta aquest nom.
Com he dit abans, en aquest temple hi ha un hospital d’aus, que
funciona únicament amb donacions, que la majoria son de jaïns. S’hi tracten uns
15.000 ocells a l’any.
Aquest temple primer se’l coneixia com a Lashkari Mandir, ja
que estava prop del campament militar, i Lashkar en urdú significa militar.
Després, com que estava prop del basar urdú, se’l coneixia com el temple urdu.
Després popularment se’l coneix com a Lal Mandir.
Els ídols del temple es remunten a 1491 quan Agarwal Jains els
va comprar a un comerciant anomenat Jivaraj Papriwal de Gujarat.
Jivaraj sentia que la seva missió a la vida era proporcionar
tantes figures jaïns com pugues, per tal de preservar la cultura jainista.
Durant els segles XII i XIII, els temples del nord de l’Índia van ser destruïts
pels invasors turcs i moltes de les imatges destruïdes o desfigurades. Així que
Paprival va decidir que, independentment del cost i del clima polític ferotge
que hi havia, trobaria la forma de crear tantes imatges de Tirthankars jaïns
com fossin necessàries per a les comunitats jaïns de les ciutat i pobles de
qualsevol lloc de l’Índia. Va contractar equips de treballadors per tallar
lloses de marbre de pedreres i va emprar molts artesans per tallar les imatges.
Impressionat per l’audàcia de Paprival, un monjo jainista,
Jinachandra Deva, l’any 1491, va supervisar la consagració d’unes 100.000
figures durant els següents anys. Algunes d’aquestes figures van arribar a les
comunitats jaïns de Haryana i unes poques, a través del comerç van arribar fins
a Delhi, i una d’elles apareix en un campament militar, a la tenda d’un
oficial. Aquesta tenda es va convertir en un lloc de culte i després aquí es va
construir el primer temple jainista de la ciutat.
Xa Jahan va viure tan sols dos anys més després de la
construcció del temple; el seu fill, Aurangzeb, no era amic de les altres
religions. Va destruir molts temples hindús, però comque era un polític, no
volia enfrontar-se amb la comunitat jaina, i per això aquest temple va
sobreviure.
Els mogols encara van governar des del fort vermell, uns 200
anys més, fins que van perdre el poder enfront dels britànics, en el 1857.
L’any 1878, la comunitat jaina Agarwal va construir l’actual
temple de pedra vermella, conegut com a Lal Mandir. Aquest temple va ser
construït amb tots els elements arquitectònics típics d’un temple indi. La
deïtat principal és Mahavira, que va ser el 24è Tirthankar dels jaïns i també
hi ha les imatges dels 23è i del 1er Tirthankar.
Lal Mandir és un exemple de com aquesta comunitat ha preservat
la seva cultura en temps difícils. Sri Digambar Jain Lal Mandir Ji, és un
temple venerat pels jaïns de tot el mon.
A la mort del fundador Mahavira el jainisme es dividí en dos
sectes: els Digambara o del vestit blau, i els Svetambara o del vestit blanc,
que són menys estrictes que els primers. Els Digambara estan més presents al
sud de l’Índia i els Svetambara al nord.
El fort de Delhi es coneix com a fort vermell, o en hindi, lal
qila, pel color de la pedra amb que es va construir.
Xa Jahan va traslladar la capital que estava a Agra aquí, a
Shahjahanabad (potser en català s’hauria d’escriure Xajahanabad o capital de Xa
Jahan), la setena ciutat musulmana que es va erigir en la zona que ocupa
l’actual Delhi.
En un intent de dotar de més prestigi el seu regne i per
aconseguir un lloc en el qual desenvolupar els seus ambiciosos esquemes de
construcció, va encarregar la construcció d’aquest fort, que era el seu palau,
l’any 1638 a Ustad Ahmad Lahori, qui també dissenyaria el Taj Mahal. El palau
fortalesa no va estar acabat fins deu anys mes tard. Està situat a l’extrem est
de la ciutat i el nom de fort vermell és perquè es va fer servir gres vermell
en la seva construcció.
La fortalesa s’estenia al llarg del curs del riu Yamuna, si bé,
des de llavors, el curs de riu s’ha modificat. El mur situat a la cantonada
nord-est està al costat d’un antic fort, el Fort Salimgarh, un edifici de
defensa construït per Xer-Xah Surí el 1546.
Té dues portes principals: la porta de Delhi i la de Lahore. La
de Lahore és l’entrada principal i condueix fins a un carrer que serveix de
basar, el Chatta Chowk. Aquest basar condueix a un espai obert que servia com a
divisió entre la zona utilitzada pels militars i els palaus.
El fort vermell va ser concebut com una unitat, motiu pel qual
no ha patit gaires reformes respecte a l’estructura original. No obstant això,
al segle XVIII, es van danyar algunes seccions de l’edifici quan el 1739 Nadir
Xa de Pèrsia va envair l’Índia i va entrar a Delhi sense oposició. Nadir va
casar al seu fill més jove, Nasr Allah Mirza, amb una filla de l’emperador
Muhàmmad Xah de Delhi, el qual a més va haver de pagar una gran indemnització
de guerra incloent el famós tron del Paó de Xa Jahan I i cedir tots els
territoris al nord i nord-oest de l’Indus. Abans de tornar a Kabul va deixar
Delhi devastada.
El 1760, els Maratha van desmuntar i fondre el sostre de plata
dels Diwan-i-Khas per recaptar fons per a la defensa de Delhi contra els
exèrcits d’Àhmad Xah Durrani. El 1761, després que els Maratha perdessin la
tercera batalla de Panipat, Xah Durrani va assaltar Delhi i després de la
batalla no va trigar a retornar a Kandahar.
El 1764, el governant Jat de Bharatpur, Jawahar Singh va atacar
Delhi i va capturar el Fort el 5 de febrer de 1765. Dos dies més tard, després
de rebre el tribut dels mogols, van treure els seus exèrcits del fort i els
jats es van endur el tron de marbre negre dels mogols, anomenat l’orgull dels
mogols, i les portes del fort vermell com a memorial.
Amb la victòria a la batalla de 1771 les forces de Mahadji
Shinde van derrotar els afganesos de Najib Khan, capturant Delhi i el Fort
Roig, i l’emperador mogol Xa Alam II va ser restaurat al tron i van conquerir
gran part dels territoris perduts que van perdre després de la Tercera Batalla
de Panipat.
En 1783 els sikhs liderats per Sardar Jassa Singh Ramgarhia i
Sardar Baghel Singh van capturar el fort i van prendre el tron de l’emperador
mogol Aurangzeb, des d’on va ordenar la mort del Guru Tegh Bahadur Sahib Ji, i
el van dur amb elefants al temple daurat de Harmandir Sahib.
El 1788 una guarnició marathes es va establir a Delhi i al
palau de manera permanent i l’emperador va ser empresonat. El 14 de març de
1803 Lord Lake, després de derrotar els marathes (a la batalla de Delhi) va
entrar a Delhi per apoderar-se de la figura d’Alam II, que no volia que pogués
ser utilitzada pels francesos. El maratha Holkar d’Indore va atacar Delhi el
1804 sense èxit, ja que el coronel (després Sir) David Ochterlony, el primer
resident britànic, va resistir durant 8 dies fins que Lord Lake va anar en el
seu ajut. El territori fou administrat pels britànics en nom de l’emperador que
de fet només tenia jurisdicció sobre el palau.
Durant mig segle no hi va haver cap esdeveniment rellevant.
Després de la rebel·lió índia de 1857, l’exèrcit britànic va ocupar el fort i
va destruir gran part dels pavellons i jardins. El 1903, es va iniciar un
programa de restauració de la fortificació.
El 22 de desembre de 2000 sis militants de l’organització
islamista del Caixmir pakistanès Laixkar-e-Toiba va atacar el Fort Vermell
matant dos soldats i un civil, en el que els mitjans van descriure com un
intent de descarrilar les converses de pau entre l’Índia i el Pakistan.
L’any 2016 es varen imprimir bitllets de 500 rupies amb el
revers mostrant el Fort Vermell de Delhi.
Es considera que el Fort Vermell representa el zenit de la
creativitat mogol que, sota el Xa Jahan, va arribar a un elevat nivell de
refinament. La planificació del palau es basa en prototips islàmics, però cada
pavelló revela elements arquitectònics típics de la construcció mogol,
reflectint una fusió de les tradicions persa, timúrida i hindú. Els apartaments
privats consisteixen en una filera de pavellons connectats per un canal d’aigua
continu, conegut com el Nahr-i-Behisht (Rierol del Paradís).
La planificació i el disseny del Fort representa la culminació
del desenvolupament arquitectònic iniciat el 1526 pel primer emperador mogol i
portat a un esplèndid refinament per Xa Jahan amb una fusió de tradicions:
islàmica, persa, timúrida i hindú. Els innovadors arranjaments de planificació
i l’estil arquitectònic dels components de construcció, així com el disseny del
jardí, van influir fortament en els edificis i jardins posteriors a Rajasthan,
Delhi, Agra i més enllà.
Entrem a visitar el fort. Molta cua, com és habitual a l’Índia,
i els turistes, ens estalviem la cua, tot i que si no recordo malament la
nostra entrada és molt més cara.
Aquí i per tot arreu, molta policia i molts controls,
barricades amb sacsa l’entrada dels hotels.
No he trobat que aquell any hagués passat res, però al setembre
del 2008 hi va haver cinc atacs sincronitzats amb bomba a Delhi. Per altra
banda, tres mesos abans del nostre viatge hi havia hagut eleccions, però em
sembla que no hi va haver incidents.
I la ciutat, per la zona per on ens vam moure, molt caòtica,
molt soroll, molta calor i olors molt intenses.
Després d’aquell primer dia a Delhi l’endemà vam anar a
l’estació per agafar el tren cap a Chandigarh.
