Ladakh i Caixmir (2009)-31. Caixmir, camí de Sonamarg pel Zoji La

El Caixmir és un territori dividit entre l’Índia i Pakistan, que se’l disputen, i la Xina que també n’ocupa una petita part.

La part índia té la capital a Srinagar; està dividida per dues regions administratives, Jammu i Caixmir, que formen un estat de la Unió Índia. La part de Pakistan, anomenada Azad Kashmir (Caixmir lliure), té la capital a Gilgit.

El mapa que he trobat més clar sobre el territori del Caixmir i la disputa territorial que hi ha, és el que poso aquí. M’agrada perquè es veu el territori que ocupava l’antic estat principesc de Jammu i Caixmir, marcat per la línia vermella. La zona en verd és la que està sota control pakistanès, lazona taronja està controlada per l’Índia i la zona marronosa d’Aksai Chin està sota control xinès.

http://www.lib.utexas.edu/maps/middle_east_and_asia/kashmir_disputed_2003.jpg

És un país molt muntanyenc, ja que és ocupat totalment per la serralada de l’Himàlaia i per les valls de l’Indus i del Sind.

Les primeres notícies reals sobre el país són del temps d’Asoka, que hi va construir monestirs i stupes i va fundar Srinagari (moderna Srinagar). Després d’Asoka la història torna a ser llegendària i incerta. Hi hauria hagut dos reis, substituïts pels grecs de Bactriana, domini saka, dels surens o indoparts i els kusana o kushana. Les dates varien segons les fonts.

La dinastia de Gonanda que va substituir els kushana s’hi va establir al segle I o al segle II i va perdurar fins al segle IV o V. Sota aquesta dinastia el budisme va entrar en decadència.

Al segle VI va caure en mans de Mihirakula, rei dels huns heftalites, que va afavorir l’hinduisme contra el budisme.

La dinastia Karkota es va fundar el 627. Muktapida Lalitaditya, el sobirà més gran, va conquerir Kangra, Punch, Rajauri i Jammu; vers el 732 va enviar una ambaixada a l’emperador xinès Xuanzong (713-755) per demanar ajut contra els àrabs que venien pel sud i els tibetans i turcs pel nord. El budisme hi va tornar a prosperar.

Aquesta dinastia va ser substituïda en el 857 per la dinastia d’Utpala, emparentats amb els karkota. En aquesta època es van construir grans temples, es van construir canals de rec, i dics per impedir les inundacions, i guanyar noves terres de cultiu, que garantien la prosperitat.

Poca poc els reis d’aquesta dinastia van anar perdent poder a mans dels caps feudals. El rei Kshemagupta (951-960) va quedar dominat per la reina Didda, filla del senyor de Lohara, i a la mort del marit va pujar al tron després de matar els seus fills i nets.

Didda va obrir la dinastia de Lohara, va regnar del 981 al 1003. Va regnar amb encert i a la seva mort va deixar com a successor el seu nebot Sangramaraja.

El 1014 Mahmud de Gazni va intentar envair el país, però no va tenir èxit. La major part dels reis de la dinastia de Lohara foren incompetents i la situació es va deteriorar. Els damars (caps feudals) van augmentar el seu poder i amb les seves revoltes constants van portar la confusió al país.

Ramadeva, (1252-1273), no tenia fills i va adoptar a Lakshmandeva, fill d’un braman. Sota el seu fill Suhadeva, els mongols van envair el país dirigits per Zuldju, vers el 1320. Suhadeva va fugir a Kishtwar i durant 8 mesos els mongols van devastar la vall, però després se’n van retirar.

Aprofitant la situació de caos, Rinchana, fill d’un cap ladakhi refugiat al país, va prendre el poder i es va convertir a l’islam sota influència d’un sant conegut com a Bulbul Shah, i va prendre el nom de Sadr al-Din. Quan va morir, la seva esposa Rami Kota, per consell dels nobles, es va casar amb un germà de Suhadeva, que va pujar al tron amb el nom de Udayanadeva. Mort aquest el 1338, va prendre ella mateixa el poder que li fou disputat per un general probablement d’origen turc, Shah Mir, un dels nombrosos caps mercenaris turcs que servien als reis hindús

La dinastia de Rinchana es va acabar l’any 1339 quan Shah Mir va derrotar les forces de Rami Kota i va assolir el poder com a sultà Shams ad-Din I Shah Mirza Swati (1339-1342), fundant la dinastia musulmana Swati que va regnar fins al 1561.

Durant aquesta dinastia va arribar al país, i s’hi va quedar uns anys,   un santó, Sayyid Ali Hamadhani (setembre del 1372) que va fer moltes conversions a l’islam. El seu fill, Sayyid Muhammad, va intentar introduir la xaria i crear la funció de Shaykh al-Islam i va fer perseguir els hindús i destruir els seus temples.

Si Sikandar l'Iconoclasta (1389-1413) va donar suport a aquesta política el seu fill Zayn al-Abidin (1420-1470) conegut com a Budshah (el gran rei) la va capgirar; va donar diners per reconstruir els temples hindús i va permetre als que havien estat convertits a la força de tornar a la seva religió. Els seus successors també van seguir la política de tolerància però l’islam va guanyar terreny.

Es van produir diverses guerres civils successòries i hi va haver intrigues dels nobles. El novembre de 1540 Haydar Mirza Dughlat, cosí de l’emperador mogol Baber, al servei d’Humayun, va envair el país i ocupar el poder en part del país. Les seves disposicions religioses en favor de l’hanafisme van provocar la revolta dels nobles que el van derrotar i matar l’octubre de 1551; llavors els nobles (les famílies Rayna, Magre i Chak) es van disputar el poder. Finalment els Chak, originaris del Dardistan i xiïtes, van emergir com a triomfadors. La dinastia Chak va tenir el poder fins al 1586.

Ghazi Shah va derrotar un exèrcit mogol enviat l’estiu del 1561 per Akbar. Aquest va enviar una segona expedició el 20 de desembre de 1585 dirigida per Raja Bhagwan Das; els caixmiris van oferir forta resistència al coll de Bulyasa. Yusuf Shah es va presentar al campament mogol el 14 de febrer de 1586 i va signar un tractat pel qual conservava el tron però les monedes i la khutba es farien en nom de l’emperador.

Akbar no va respectar l’acord i va fer empresonar Yusuf; mentre els nobles havien posat al tron al seu fill Yakub Shah, que era valent i ple de recursos, però va voler imposar el xiïsme com a religió i molts nobles sunnites es van entregar a Akbar. L’emperador va enviar un exèrcit potent, dirigit per Kasim Khan i Yusuf Khan Ridwi; Yakub va combatre amb valentia però, traït per un dels seus, es va haver de rendir (juliol de 1586).

Akbar va anar tres vegades al país, la primera vers el juliol de 1588 quan va eliminar impostos i en va posar d’altres, provocant una revolta que fou sufocada. Va tornar l’octubre de 1592 i va tractar als antics rebels amb consideració, va reduir els impostos i es va voler guanyar al poble i als Chak (amb aliances matrimonials). La tercera vegada no està registrada.

Jahangir hi va anar vuit vegades i durant el seu regnat els Chak es van revoltar dues vegades. Durant el seu govern es va conquerir Kishtwar. El 1632 Xa Jahan va nomenar governador a Zafar Khan que va fer abolir tots els impostos opressius. Sota Xa Jahan es van conquerir Baltistan i Ladakh.

En general el període mogol (1588-1752) va ser pacífic i es va desenvolupar l’agricultura, el comerç i la indústria. Les tres famílies dominants va ser substituïdes per funcionaris mogols.

Amb la mort d’Aurangzeb, en el 1707, la situació va començar a empitjorar. El 1747 els nobles caixmiris van escriure a Ahmad Shah Abdali per demanar-li annexionar el Caixmir. Ahmad Xa (ara Ahmad Xa Durrani) va enviar un exèrcit, l’any 1752, que va ocupar el país amb certa facilitat després de derrotar un exèrcit mogol.

Començava el període afganès dels Durrani. La dominació afganesa va ser dura, el els ciutadans van patir una important càrrega d’impostos i els xiïtes eren perseguits.

L’any 1819, la vall del Caixmir va passar del control de l’Imperi Durrani de l’Afganistan als exèrcits conqueridors dels sikhs sota Ranjit Singh del Panjab. Acabaven quatre segles de domini musulmà, sota els mogols i el règim afganès.

Com que els caixmiris havien patit molt amb els afganesos, inicialment van donar la benvinguda als nous governants sikhs. No obstant, els governadors sikhs van resultar ser durs i opressius; potser tenien una certa llibertat per actual amb duresa al Caixmir, ja que estaven lluny de la capital de l’Imperi Sikh, Lahore.

Els sikhs van promulgar una sèrie de lleis contra els musulmans, que incloïen la imposició de condemnes a mort per matança de vaques, el tancament de la mesquita de Srinagar, i la prohibició de la crida pública musulmana a loració.

El Caixmir havia començat a atraure visitants europeus, alguns dels quals escrivien sobre la pobresa estesa entre els camperols musulmans i sobre els impostos exorbitants sota els governants sikhs. Els alts impostos, segons alguns relats contemporanis, havien despoblat grans extensions del camp, permetent que només es conreés una setzena part de la terra cultivable. Molts camperols del Caixmir van emigrar a les planes del Panjab.

L’any 1832, després d’un període de molta fam, els sikhs van reduir l’impost sobre la terra a la meitat del producte de la terra i també van començar a oferir préstecs sense interessos als agricultors. El Caixmir es va convertir en una important font d’ingressos per a l’Imperi Sikh. En aquesta època es van començar a conèixer, arreu del mon, els xals del Caixmir, i aquest producte atreia a molts compradors, especialment occidentals.

L’estat de Jammu, que havia anat ascendint en importància després del declivi de l’Imperi Mogol, va quedar sota el domini dels sikhs l’any 1770. Més tard, el 1808, va ser conquerit completament pel maharajà Ranjit Singh.

El primer maharajà de Jammu i Caixmir va ser Gulab Singh, que va fundar la dinastia Dogra. Originalment era un comandant de l’Imperi Sikh, que es va posar del costat dels britànics en la Primera Guerra Anglo-Sikh i es va convertir breument en primer ministre de l’Imperi Sikh el 1846. El mateix any va signar el Tractat d’Amritsar amb els britànics, establint l’estat de Jammu i Caixmir sota la sobirania del Raj britànic; aquest tractat formalitzava la transferència de totes les terres que van ser cedides pels sikhs als britànics en el Tractat de Lahore.

Els Dogra van governar millor que els sikhs però la situació del poble no va evolucionar gaire. L’arròs va esdevenir monopoli de l’estat i es va encarir. Els musulmans eren el 90% i havien de pagar una taxa al sindicat religiós hindú; les mesquites eren possessió del govern.

L’estat Principesc del Caixmir i Jammu (com es va anomenar inicialment) combinava regions, religions i ètnies dispars. A l’est, Ladakh era ètnicament i culturalment tibetà i els seus habitants practicaven el budisme. Al sud, Jammu tenia una població mixta d’hindús, musulmans i sikhs. A la vall central del Caixmir, la població era majoritàriament musulmana, majoritàriament sunnita, però també hi havia una petita però influent minoria hindú, els pandits bramans del Caixmir. Al nord-est, el Baltistan poc poblat tenia una població ètnicament relacionada amb la de Ladakh, però que practicava l’islam xiïta. Al nord, també poc poblada, l’Agència Gilgit era una àrea de diversos grups, majoritàriament xiïtes. I a l'oest, Punch estava poblada principalment per musulmans d’una ètnia diferent a la de la vall del Caixmir.

Després de la rebel·lió índia de 1857, en la qual el Caixmir es va posar del costat dels britànics, i la posterior assumpció del govern directe per part de la Gran Bretanya, l’estat principesc del Caixmir va quedar sota la sobirania de la corona britànica.

Ranbir Sing va succeir al seu pare (Gulab Singh) el febrer de 1856 i va intentar millorar la situació econòmica però quant a religió no va canviar res. El va succeir l’any 1885 el seu fill gran, Pratap Sing, però com que era de caràcter dèbil va estar sota una regència controlada pel resident britànic. Finalment va recobrar els poders el març de 1921. Durant aquest període, sota el resident, es van fer nombroses reformes i la situació dels musulmans va començar a millorar però no en mesura suficient.

El net de Ranbir Singh, Hari Singh, que havia pujat al tron del Caixmir el 1925, va ser el monarca regnant l’any 1947 al final del domini britànic del subcontinent i la posterior partició de l’Imperi Britànic de l’Índia en dos dominis, Domini de l’Índia i el Domini del Pakistan.

Deixem Dras enrere per dirigir-nos ja cap al Caixmir.  La primera nit la fem a Sonamarg i després quatre nits més a Srinagar.

Per la carretera seguim trobant molts controls militars, garites fetes amb sacs amb un parell de soldats vigilant, campaments militars... 

Pel camí també trobem molts campaments nòmades, i per la carretera nòmades que van amb els seus ramats.

En el 2009, quan jo vaig fer el viatge, la carretera de Kargil a Sonamarg tenia una normativa especial pel trànsit de camions: al matí podien circular en direcció a Sonamarg i a la tarda ho feien en direcció a Kargil. Així s’evitava que es creuessin dos camions i entorpissin el pas.

El Zoji La és el pas de muntanya que connecta la vall del Caixmir a l’oest amb les valls de Dras i Suru al nord-est i la vall de l’Indus més a l’est. O sigui és l’enllç entre el Ladkah i el Caixmir. Està a uns 100 km de Srinagar i a 15 km de Sonmarg, a una altitud de 3.580 metres.

A l’hivern, degut a la neu sovint està tancat, i és per això que a finals del 2022 es va començar a construir un túnel per evitar haver de creuar aquest pas.

Segons algunes fonts, Zoji La significa el “pas de muntanya de les tempestes de neu”. Basant-se en la tradició oral que va sobreviure entre la gent local, Zoji es refereix a Du-Zhi-la, la deessa de les quatre estacions del Tibet. La llegenda descriu a aquesta deessa com l’esposa de Naropa.

Durant la Primera Guerra del Caixmir, l’exèrcit pakistanès va conquerir, l’any 1948, el pas de Zoji La. L’exèrcit indi en va recuperarel control el primer de novembre, en un assalt amb el nom en clau d‘Operació Bisó; aquesta operació va aconseguir el seu objectiu principalment a causa del sorprenent ús de tancs per part de les forces índies. En aquell moment, aquesta era l’altitud més alta a la qual els tancs havien operat en combat al món.

Creuar aquest pas comporta un canvi espectacular de paisatge; apareix el verd, les prades, avets...

Ladakh i Caixmir (2009)-30. Baix Ladakh: Kargil i Dras

A mesura que ens anàvem apropant a Kargil el paisatge i l’estil de construccions va anar canviant, es veien més mesquites; de fet es veien gompes i mesquites, la convivència del mon budista i musulmà.

Els passos de muntanya per arribar fins aquí tenien menys encant, ja que no estan a tanta altitud; també perquè el dia era molt lleig, força núvol i a estones plovisquejant, i als ports hi  feia tant de fred com quan estàvem a 5.000 metres.

També vam trobar molts militars, per la carretera combois militars d’una trentena de vehicles. La població està prop de la zona fronterera amb Pakistan.

Kargil em va semblar molt sorollós i caòtic, molt poblat, en comparació amb els llocs d’on veníem. De fet no vaig veure res d’aquesta població, ja que no vaig sortir ni tant sols a sopar.

Kargil és una ciutat de Ladakh administrada per l’Índia a la disputada regió del Caixmir. És el segon centre urbà més gran de Ladakh després de Leh. Es troba a 204 km a l’est de Srinagar, i a 234 km a l’oest de Leh, a la vora del riu Suru, afluent de l’Indus, i a una altitud mitjana de 2.676.

Kargil es troba a la confluència de múltiples valls fluvials: la vall del riu Suru al nord i al sud, la vall de Wakha Rong al sud-est que condueix a Leh, i la vall de Sod a l’est que condueix a la vall de l’Indus prop de Batalik.

A més, a poca distància al nord, la vall del riu Dras es bifurca de la vall de Suru que condueix al pas de Zoji La a l’oest i a la vall del Caixmir més enllà. Més al nord, al llarg de la vall de Suru, s’arriba a la vall de l’Indus, que condueix a Skardu. Per tant, Kargil es troba en una cruïlla clau de rutes entre Caixmir, Ladakh i Baltistan.

En temps històrics, Ladakh va tenir un paper important en el comerç de la ruta de la seda entre l’Àsia Central i el Sud. Tant Leh com Kargil es van beneficiar del comerç en aquesta ruta ja que eren llocs on s’aturaven les caravanes que feien la ruta de Srinagar a Leh, i a l’Àsia Central. Durant el període colonial, per donar serveis als comerciants que passaven per la ciutat de Kargil, es va obrir un seria (casa de descans i oficina de correus i telègrafs). Les petites botigues de fusta i els grans emporis del petit basar de Kargil oferien llumins, querosè, diverses varietats de sucre i te, teles de cotó de Bombai i Manchester, i adorns de vidre i oripell.

La ruta comercial normal entre Leh i Skardu també passava per Kargil, utilitzant les valls de Wakha Rong i Suru. Tot i que ambdues ciutats es troben a la riba del riu Indus, l’estret congost d’aquest riu entre Marol i Dah no era fàcil de travessar abans de l’època moderna.

L’islam és la religió que té més seguidors, un 77% de la població,  seguida per l’hinduisme, el 19,2% de la població. El sikhisme (2,2%), el budisme (0,5%) i el cristianisme (0,4%) són altres religions menors. L’anglès, l’hindú, el ladakhi, el purigi i l’urdú són declarats llengües oficials al territori. Altres llengües parlades inclouen el balti, el shina, el zanskari i altres llengües dàrdiques.

Després de la partició de l’Índia i la Primera Guerra del Caixmir (1947), Baltistan va quedar sota el control del Pakistan. La Línia de Control amb el Caixmir administrat pel Pakistan es troba a uns 11 km al nord de Kargil. El pic conegut com a “Punt 13620” (4.349 metres d’altitud), que domina la ciutat de Kargil i l’autopista Srinagar-Leh, va romandre sota control pakistanès al final d’aquest conflicte.

La segona guerra del Caixmir va ser en el 1965, sense canvis en la línia de control. Sí que n’hi va haver després de la tercera guerra, l’any 1971; les forces índies van desplaçar la Línia de Control, assegurant la seguretat de Kargil, i un poble clau  anomenat Hunderman, va quedar sota control indi.

Al final de la Guerra Indo-Pakistanesa de 1971, les dues nacions van signar l’Acord de Simla, convertint l’antiga línia d’alto el foc amb alguns ajustos en una línia de control, i prometent no participar en conflictes armats respecte a aquesta frontera.

La quarta guerra del Caixmir és la que es coneix com guerra de Kargil. L’any 1999 hi va haver infiltracions de les forces pakistaneses al districte  de Kargil, el que va conduir a la Guerra de Kargil. Els llocs militars a les carenes sobre la carretera eren generalment a uns 5.000 metres d’altitud, amb uns quants a altitud superior, fins i tot a 5.485 metres. Després de diversos mesos de lluita i activitat diplomàtica, les forces pakistaneses es van veure obligades a retirar-se al seu costat de la Línia de Control.

El darrer poble on parem anant cap a Sonamarg, que es troba ja al Caixmir és Dras.

Kargil està a uns 20 km de la línia de control, de la zona en disputa amb el Pakistan, per això en el trajecte fins a Dras  trobem molts camions militars i campaments.

Dras es troba a 3.300 metres d’altitud i a aquesta població se l’anomena “la porta del Ladakh”. Es troba al centre de la vall del mateix nom, a la carretera nacional que uneix Srinagar i Leh, a 58 km de Kargil i a 63 Km de Somamarg.

El nom d’aquesta població l’he vist escrit com Dras i també com Drass. Tradicionalment es coneix com Hem-babs, que significa “terra de neu”. Aquí, la temperatura mitjana a l’hivern és de -20 ºC. Diuen que és la població Índia on hi fa més fred.

El grup ètnic Shina constitueix la majoria de la població (65-70%), mentre que el grup ètnic Purgi/Balti és una minoria significativa que representa al voltant del 30-35% de la població.

La població és gairebé al 100% musulmana. Els shina són  majoritàriament sunnites, mentre que els purigi/balti són majoritàriament xiïtes. Els caixmiris són una minoria molt petita i són musulmans sunnites. L’islam va arribar a la regió a causa de la influència dels comerciants del Caixmir. Dras és l’única zona del Ladakh on els musulmans sunnites constitueixen la majoria de la població.

A l’estat principesc de Jammu i Caixmir (1846-1947), Dras formava part del tehsil de Kargil, del wazat de Ladakh.

Un tehsil és una subdivisió administrativa, generalment formada per una ciutat central i centre administratiu i un territori d’influència, sovint amb algunes ciutats més i un nombre de pobles.

Els maharajàs Dogra són els que anomenaven al territori ladakhi com a wazarat de Ladakh i aquest wazarat el van dividir en tres tehsils; Skardu, Kargil i Leh.

Poc després de la independència, el 22 d’octubre del 1947, el Pakistan va iniciar la primera guerra del Caixmir. Les milícies tribals paixtus del Pakistan juntament amb forces irregulars pakistaneses, van creuar la frontera amb l’Índia amb l’objectiu de conquerir Srinagar.

Durant aquesta guerra, el 10 de maig del 1948, els Scouts de Gilgit van atacar l’àrea de Kargil. L’exèrcit indi, que llavors era l’encarregat de defensar el Caixmir, va enviar reforços, però no van arribar a temps i Dras va caure en mans dels scouts de Gilgit el 6 de juny de 1948. Kargil i Skardu també van caure al cap de poc temps. El novembre de 1948, l’exèrcit indi va llançar l’Operació Bison, amb el suport de tancs, i va reconquerir Dras i Kargil; en canvi Skardu va quedar sota el control del Pakistan. La línia d’alto el foc de 1949 corre 12 km al nord de Dras a través del punt 5353.

La línia d’alto el foc va ser rebatejada com a Línia de Control, en l’Acord de Simla de l’any 1972, en el qual l’Índia i el Pakistan van acordar respectar aquesta línia.

No obstant això, en els primers mesos de 1999, soldats pakistanesos disfressats de mujahidins, es van infiltrar a la zona i van prendre el control dels cims que dominaven Dras i l’autopista, en particular Tololing, a 4 km de Dras, i Tiger Hill, a 8 km de Dras. Van dirigir el foc d’artilleria cap a Dras i la carretera; això va conduir a la Guerra de Kargil. L’exèrcit indi va netejar els cims de Tololing i Tiger Hill el juliol de 1999.

Després de la guerra la població de Dras va començar a desenvolupar-se turísticament; venia turisme a conèixer els escenaris de la guerra.

A 7 km de Dras hi ha un memorial pels morts en la guerra de Kargil.

Veure les muntanyes per on van baixar les milícies pakistaneses a atacar la població impressiona una mica.

Ladakh i Caixmir (2009)-29. Ladakh, camí de Kargil: Fotu La, Namika La i Mulbekh

Agafem la carretera principal que uneix Leh amb Kargil i ens aturem al pas de muntanya Fotula, o el pas Fotu.  Té una altitud de 4.108 metres i es troba a la serralada del Zanskar.

Arribem a un altre pas de muntanya, Namika La, que es troba a 3.700 metres d’altitud. És el pas més elevat de la serralada del Zanskar. 

El paisatge va canviant, també les faccions de la gent. Passem per un poble on hi ha un petit gompa i un Buda gegant gravat a la roca.

Si no estic confosa el poble és Mulbekh. Es troba uns 40 km de Kargil. Hi ha un petit monestir i també una gran estàtua del Buda Maitreya gravada a la roca.

El monestir consta de dos gompas, Serdung Gompa de la secta Drukpa i Rgaldan-se Gompa de la secta Gelugpa. Es creu que el monestir va ser construït fa uns 800 anys pels deixebles de l’erudit tibetà, Lotsawa Rinchen Zangpo.

L’estàtua de Buda reflecteix una barreja d’influències, budista i xivaista (veneració de Xiva). Prop de l’estàtua s’hi han trobat antigues inscripcions, juntament amb un edicte emès pel rei Lde, a la població local, per abandonar la pràctica de sacrificar cabres. Aquest edicte és de l’any 1400 i està escrit en llengua kharosti. L’estàtua mesura 9 metres d’alt

Cada any, almenys una o dues vegades, a cada poble arrencava el cor d’una cabra viva davant d’un altar. És per això que el rei Lde va fer tallar la següent inscripció:

“Oh Lama (Tsongkapa [1378-1441]), fixeu-vos en això! El rei de la fe, Bum lde, havent vist els fruits de les obres en la vida futura, ordena als homes de Mulbe que abolissin, sobretot, els sacrificis vius, i saluda el Lama. Els sacrificis vius són abolits”.

La gent de Mulbekh va trobar això massa onerós per seguir-lo, ja que al costat de l’edicte del rei Lde, a la mateixa roca, hi ha una inscripció que diu que l’ordre era massa difícil per executar-la, ja que, “què diria la deïtat local, si li negues l’ofrena de la cabra?”.

Ladakh i Caixmir (2009)-28. Ladakh: Lamayuru

Després de creuar el paistage paisatge lunar arribem ja a Lamayuru.

El monestir de Lamayuru és del segle X, i és la seu principal de la branca Drikung Kagyu. Hi ha mes de 50 monestirs sota la guia espiritual d’aquest a la regió del Baix Ladakh. Hi ha uns 300 monjos registrats sota l’administració d’aquest monestir. També se’l coneix amb el nom de monestir de Tharpa Ling.

El monestir es troba en un turó a la riba esquerra de l’Indus, a 3.510 metres d’altitud. Els edificis estan assentats sobre un terreny format per les restes del fons d’un antic llac dessecat, que configura un paisatge força particular.

La llegenda diu que un dels fundadors de l’orde Kagyu, Naropa (1016-1100), va meditar en una cova propera aaquest monestir. Anteriorment un dels deixebles de Buda, l’ahrat Nyimagongpa, havia fet un viatge aeri sobrenatural fins aquest indret i havia obert una bretxa al llit del llac, dessecant-lo i deixant als pobladors noves terres cultivables.

Rinchen Sangpo (958-1055), a qui hom li atribueix la fundació d’una llarga llista de monestirs, va aixecar diversos edificis, origen dels actuals. A finals del segle XVI el rei Jamyang va donar aquest monestir a un lama kgyupa en agraïment per una curació miraculosa.

El temple de Sengesang és la resta més antiga del monestir, que té diverses construccions de diferent èpoques i en diferents nivells. Guarda una àmplia col·lecció d’imatges i pintures murals.

Segons la tradició popular, originalment era el monestir Bon més important de Ladakh; el seu nom significa esvàstica, que és un símbol popular a la cultura Bon per a l’eternitat. Yungdrung és el nom de l’escola més popular Bon. Actualment està afiliada a l’escola budista Drikung Kagyu.