06 de desembre 2025

Tadjikistan (2011)-23. De Kalaikhum a Duixanbé passant per Khulbuk

Deixem enrere el Pamir per tornar a la capital, Duixanbé, però ho farem per una ruta diferent a la d’anada, la que va més al sud, passant per la província de Khatlon, per anar a veure el palau fortalesa de Khulbuk.

La província de Khatlon, la més poblada i s’ubica al sud-oest del país. Al sud limita amb l’Afganistan, i el riu Panj fa de frontera natural; a l’oest limita amb l’Uzbekistan.

Aquesta província es va crear al setembre de de 1988, mitjançant la unificació de les antigues regions de Kulob i Qurghonteppa. La capital provincial és Bokhtar, antigament coneguda com a Qurghonteppa. A part de la capital provincial, Kulob és una altra de les ciutats grans.

Administrativament, la província de Khatlon està dividida en 24 districtes, i quatre ciutats lliures de districte: Qurghonteppa, Kulob, Norak i Sarband. La fortalesa que visitem està prop de Kulob, en aquesta regió.

Khatlon és una regió històrica del territori de Tadjikistan, que va existir aproximadament als anys 690-948.

A finals del segle XIX, Khatlon va quedar dividit en la zona d’influència de l’Imperi Rus i la d’influència de la Gran Bretanya. Acabada la Guerra Civil russa, es van crear la República Popular de Bukharà i la República Socialista Soviètica Autònoma del Turquestan (part de l’RSFSR) a l’antiga zona d’influència de l’Imperi Rus. En el procés de delimitació de les fronteres de l’Àsia central soviètica el 1924, la part nord de la regió de Tokharistan va quedar dividida entre la República Socialista Soviètica de l’Uzbekistan i la República Socialista Soviètica Autònoma del Tadjikistan. Aquesta darrera, a partir del 1932 va esdevenir la República Socialista Soviètica del Tadjikistan. En el procés de col·lapse de la Unió Soviètica, en aquest territori es formaren les repúbliques independents de l’Uzbekistan i Tadjikistan, respectivament.

La regió de Khatlon amb centre a la ciutat de Kurgan-Tiube (l’actual Qurghonteppa, coneguda oficialment com a Bokhtar) fou formada per un decret de la República Socialista Soviètica del Tadjikistan del 8 de setembre de 1988 com a resultat de la reunificació de les anteriors regions del Kuliab o Kulob i Kurgan-Tiube.

Dins el marc de la desintegració de la Unió Soviètica, el 24 de gener de 1990 la regió de Khatlon fou efímerament abolida i en el seu lloc es crearen novament les antigues regions de Kuliab i Kurgan-Tiubinsk. No obstant, el 2 de desembre de 1992, la regió de Khatlon fou novament restaurada.

La població es dedica principalment a l’agricultura, especialment al cultiu de cotó, i a la ramaderia. Només fins a un 3% de la població treballa al sector industrial.

Durant l’era soviètica, Khatlon es va convertir en una de les dues principals regions cotoneres del Tadjikistan, juntament amb Sughd (Leninabad). La col·lectivització de l’agricultura es va implementar de manera agressiva a principis de la dècada de 1930, per expandir el cultiu de cotó a tot el Tadjikistan, amb especial èmfasi en la part sud de la república. Això va comportar l’ampliació de la xarxa de regadiu, però també hi va haver abusos sobre la població local i desplaçaments demogràfics forçosos. Es va forçar a població de les muntanyes i d’Uzbekistan a instal·lar-se a les terres baixes. Aquests nouvinguts no es van integrar amb els locals, i van combatre entre ells durant la guerra civil.

Els resultats d’aquesta política es veuen en la composició ètnica i en el fet que la població tadjika s’identifica com a Gharmis (reubicats des de les muntanyes) o com a Kulobis, els autòctons de la regió. 

Com que els conflictes que van conduir a la guerra civil mai es van arribar a resoldre, les tensions a la regió encara persisteixen. La part oriental, Kulob, és la llar del president i el seu clan i, per tant, ha guanyat molta influència política. Durant l’època soviètica, la regió va cooperar amb l’elit governant de Leninabad i era responsable de la milícia, l’exèrcit i les forces de seguretat. Kulob és considerada una regió molt conservadora. A la capital, Bokhtar, i parts de Kulob, l’oposició islàmica té molt suport entre els Garmis.

Encara seguim vorejant Afganistan una bona estona, per la regió de Kulob.











Khulbuk o Hulbuk és una antiga ciutadella que es troba a uns 26 km al sud-oest de la ciutat de Kulob.

Les excavacions arqueològiques indiquen que va ser la capital de la província de Khuttal entre els segles IX i XI. El complex inclou el palau dels governants, la ciutadella i habitatges amb decoracions que inclouen figures humanes i animals. S’hi va trobar una figura d’una nena tocant una arpa, un tauler d’escacs de marfil i estris de vidre i bronze. La ciutadella tenia el seu propi sistema de calefacció, hi havia una canalització de l’aigua de pluja. Aquest recinte era un centre administratiu i comercial, i també un centre cultural.

La fortalesa va ser destruïda pels mongols, i les seves restes es van començar a excavar l’any 1951. S’han reconstruït les muralles del palau amb el minaret i els merlets. No hi vam entrar, em sembla que segueix sense poder-se visitar per dins.

Entre els segles IX i XI, aquest palau va ser el centre d’una de les quatre ciutats més grans d’Àsia Central i la seu del Xa de Khatlon. El palau custodiava un enorme turó de sal que era de gran valor en aquell moment com a font d’un dels tres recursos preciosos (juntament amb or i cavalls) que es comerciaven al llarg de les rutes de la seda.


Des d’aquí ens dirigim ja cap al nord, per arribar a dormir a Duixanbé. El paisatge és molt diferent al del Pamir.





Tadjikistan (2011)-22. Gorno-Badakhxan, de Khorog a Kalaikhum, passant per Rushan

Continuem la nostra cap al nord, fins a Kalaikhum, el darrer dia pel Pamir. Continuem per la carretera del Pamir, la M41.

De camí fem algunes parades per gaudir del paisatge i agafar aigua.

La distància entre Khorog i Rushan és d’uns 63 km. En algun moment, no sé si abans o després de Rushan, la carretera estava tallada perquè tenia que passar un comboi militar, i vam estar aturats una bona estona.



La parada a Rushan va ser per visitar les restes de l’antiga fortalesa Vamar, Kalai Vamar.

La Kalai Vamar o fortalesa Vamar, que es troba en un lloc des d’on es domina el riu Panj, que ja he anat dient en diverses ocasions, que és la frontera natural amb l’Afganistan, i que en el seu moment era un bastió estratègic. De fet es troba a la confluència dels rius Bartang i Panj, i és un bon mirador de les valls i serralades del voltant.

En aquesta fortalesa hi residien els governants locals i des d’aquí es governava la regió. Era un centre militar i administratiu, destacant el paper històric del Pamir com a cruïlla de cultures i imperis.

A diferència de molts altres jaciments antics de la regió, Kalai Vamar s’ha conservat relativament bé; encara es conserven alguns elements d’estils arquitectònics antics.

He trobat una descripció de la fortalesa, però diuen que aquesta descripció difereix de la que donen els habitants de la zona. La descripció deia que la fortalesa ocupava 1,5 hectàrees i les muralles estaven reforçades amb torres quadrangulars amb espitlleres. L’entrada a la fortalesa era pel costat occidental. Les parets del castell estaven fetes de pedra combinada amb argila. Per consolidar el mur, es van col·locar troncs al llarg de les vores exteriors i interiors cada 50-60 cm. L’alçada de les parets era 6 m, el gruix era de 7 m a la base i de 3 m a la part superior. Hi havia cases amb jardí tant a dins com a fora de la fortalesa. Les parts de fusta de l’interior de les cases estaven decorades amb talles.

Sembla que la fortalesa es va construir en 3 anys, que tenia 3 portes, dues badies subterrànies, un fossar amb aigua i una canalització que duia aigua al castell, des del riu Panj. El fossar encara existeix i els soldats soviètics i russos hi van enterrar un tanc danyat per fer de trinxera. La canonada subterrània d’aigua està danyada.

Al jardí hi havia més de 100 espècies d’arbres i al pati del palau hi havia una gran zona quadrada, anomenada Rigakmidon (la plaça de sorra). Aquesta plaça s’utilitzava per a celebracions, incloent-hi música i balls, i esports (lluita lliure i equitació que tenien lloc durant casaments, i el festival de Nawruz).

Els arqueòlegs daten la seva construcció al segle XIX, en canvi la informació que hi ha dispersa en fonts locals, com Tarikhi Hokimoni Vamar (La història dels governants de Vamar) menciona que va ser construïda alguns segles abans. Segons una llegenda local la fortalesa es va construir durant la vida del llegendari Shoh Tolibi Sarmast, que té un santuari al mateix poble. La llegenda diu que el castell es va renovar posteriorment. Sembla que hi hauria hagut una petita fortalesa abans de que el mir local, el governant Sulaimonkhon, l’any 1843 construïs una ciutadella més gran.

Estava construïda a la confluència de dos rius, en una zona plana i adequada per controlar les rutes comercials que connectaven Rushan amb Shughnon i Bartang. Ja de bon començament va servir com a residència i lloc de descans per a reis locals i governants militars de Shughnon, Rushan i Bartang.

Abans de la delimitació anglo-russa del Pamir, del 1895, els exèrcits afganesos van envair i atacar contínuament Shughnon i Rushan. Els agents de l’exèrcit afganès havien ocupat temporalment aquest lloc estratègic. Després de la divisió dels territoris del Pamir, durant el període del Gran Joc, de 1895 a 1902, els representants bukharians van convertir la fortalesa de Vamar en la seva residència. El 1902 els russos van expulsar el representant de l’emirat de Bukharà de la fortalesa i hi van establir la seva seu central.

El govern soviètic va utilitzar aquesta fortalesa com a oficina, en la dècada de 1920 i començaments de la de 1930. Poc a poc, s’hi va instal·lar la unitat fronterera soviètica, i els soldats van convertir el castell en ruïnes.

En el període soviètic aquesta població tenia un petit aeroport on arribaven vols regulars.



Segueixo fascinada per la vida a l’altra banda del riu frontera, els seus camins, pobles, la seva gent... Tant a la vora i tant lluny...












Tadjikistan (2011)-21. Gorno-Badakhxan, camí de Khorog: Banys de Garam Chashma

Deixem enrere la vall de Wakhan i ens dirigim cap al nord, direcció Khorog. Seguim vorejant Afganistan

Els corriols afganesos em tenien fascinada, i veure la vida a l’altre riba del riu.

Un cop hem deixat enrere la vall de Wakhan, el tram de carretera entre Ishkashim i Khorog, el paisatge canvia i també es veu molt més habitat. Es passa per on hi ha un dels ponts per sobre el riu Panj que permeten passar a l’Afganistan, el pont de l’amistat. Està molt custodiat per militars o policia. Si no estic confosa, és aquí on els dissabtes s’hi fa el mercat afganès. Va ser una llàstima passar per allà en dimecres.



Vam arribar a Khorog ja de nit. Ens vam allotjar en una mena d’alberg o càmping. Hi havia gent acampada, un camió rulot, gent dormint al cobert.... Però les nostres habitacions eren dobles i estaven bé.

A uns 40 km de Khorog hi ha les fonts termals de Garam Chashma, també ho he trobat escrit com Gharm Chashma. Està a 2.325 m d’altitud.

L’aigua d’aquesta font arriba a temperatures de fins a 50–75 °C; com que el sol és calcari, l’aigua es tèrbola i deixa grans sediments blancs.

Aquest cop vaig pagar entrada per veure les instal·lacions, 10 somonis. Només hi havia les dones del nostre grup. L’aigua feia molta pudor a sulfurs.

L’entorn del bany és bonic, amb les formacions de travertí; l’aigua es va regenerant però molt lentament.