Les següents fotografies que tinc em sembla que corresponen a
les restes arqueològiques de l’antiga Serdica. Potser s’ha d’anomenar Sàrdica.
Aquí hi havia hagut un assentament traci anomenat Serdica,
probablement de la tribu celta Serdi. En el segle IV aC, durant un breu període
de temps, la ciutat va ser governada per Filip II de Macedònia i el seu fill
Alexandre Magne. Cap a l’any 29 aC, Serdica va ser conquerida pels romans;
durant el regnat de l’emperador Trajà (98-119), va passar a anomenar-se Ulpia
Serdica.
L’any 2004 es va descobrir un amfiteatre romà d’Ulpia Serdica.
Es va excavar en el 2005 i 2006. Aquest amfiteatre es va construir en el segle
III-IV sobre un teatre anterior, dels segles II-III, destruït pels gots.
L’amfiteatre va estar poc temps actiu i va ser abandonat en el segle V.
Des de l’any 1919 se sospitava que hi havia un amfiteatre però
la seva troballa, en el 2004, va ser accidental, quan s’estaven fent les obres
de construcció de l’Hotel Arena di Serdica. L’any 2006 a l’excavar els
fonaments d’un edifici d’oficines no gaire lluny d’aquest hotel, es van trobar
altres parts d’aquest amfiteatre.
Em sembla que una part de l’amfiteatre es troba sota de l’hotel
i potser és el que vam veure nosaltres, amb algunes coses trobades al lloc.
Església de Sant Jordi (Sveti Georgi)
L’església de Sant Jordi és l’església cristiana més antiga de
Sofia. Va ser fundada en temps de l’emperador romà Constantí el Gran, al segle
IV.
L’església de la Rotonda o de Sant Jordi és el monument
arquitectònic més antic de Sofia i l’únic edifici de l’època romana de la
ciutat que s’ha conservat dempeus.
Quan es va construir aquesta església, la ciutat de Serdica
gaudia d’una gran prosperitat ja que era
com una de les ciutats romanes més grans i significatives de la
península dels Balcans.
Ja de bon començament va ser un edifici de culte, probablement
dedicat a un màrtir. L’aparició de la Rotonda data de principis del segle IV de
l’època de l’emperador Constantí el Gran (306-337), que residia sovint a
Serdica. Em sembla que hi ha una inscripció “Serdica - la meva Roma”.
Després de l’edicte de Milà (313), amb el que l’emperador
Constantí el Gran va declarar el cristianisme una religió permesa a l’Imperi
Romà, la Rotonda es va convertir en un baptisteri, ja que hi va haver nombrosos
batejos cristians.
Al segle VI durant el regnat de l’emperador Justinià el Gran
(527-565) la rotonda del baptisteri es va convertir en una església. La primera
pintura antiga data d’aquella època. Se suposa que és en aquest moment que
l’església s’anomena de Sant Jordi, el gran màrtir de l’Àsia Menor, del segle III, quan era
emperador Dioclecià (284-305). En aquella època, la gesta de Sant Jordi era
força fresca.
En aquesta església es va celebrar un concili ecumènic del mon
cristià oriental i occidental, el concili de Serdica, l’any 343. En català ho
he trobat escrit com concili de Sàrdica.
La cúpula de la Rotonda ha estat destruïda dues vegades. Podria
haver estat per un terratrèmol o per invasions militars dels visigots a finals
del segle IV i els huns al segle V, quan el conjunt arquitectònic va ser
greument danyat, i al segle IX , durant el setge del khan Krum.
La rotonda com a església és esmentada per Vladislav Gramatik
en la seva història sobre la transferència de les relíquies de St. Joan de Rila
de Tarnovo al monestir de Rila, l’estiu de 1469. A la rotonda, les relíquies
del sant van ser exposades al culte durant sis dies. En aquella època
l'església era també una catedral metropolitana, que acollia les relíquies de
sant rei Esteve Milutin.
Al segle XVI, durant l’ocupació otomana, l’edifici es va
convertir en mesquita.
La vida de sant Pimen Zografski (segle XVI) també esmenta la
rotonda, en què sant Pimen va estudiar la pintura d’icones durant sis anys.
Aparentment poc després, sota el soldà Salim I (1512-1520), la rotonda es va
convertir en una mesquita anomenada Gul-jamasi. Els murals es van esborrar amb
guix blanc i es van pintar amb motius vegetals.
Després de l’alliberament de Bulgària del domini otomà
(1396-1878), la rotonda va quedar abandonada. A la mort d’Alexander Battenberg
(Alexandre I de Bulgària) l’any 1893, va servir de mausoleu temporal, on s’hi
van col·locar les seves restes fins que van ser transferides a un mausoleu
construït especialment el 1898.
El 1915, la rotonda es va netejar traient tot el que s’havia
afegit quan es va convertir en mesquita; es va enderrocar el minaret i es va
netejar l’enguixat interior, el que va posar al descobert les pintures
medievals en tres capes.
Actualment a l’església hi ha culte cristià ortodox, realitzat
en l’antic llenguatge litúrgic dels eslaus ortodoxos, l’eslau eclesiàstic, i
els cants es realitzen segons la característica de l’antiga església ortodoxa,
també coneguda com a música romana d’Orient.
No tinc cap fotografia dels frescos que diuen que hi ha a
l’interior. Hi ha 5 capes, els més antics del segle VI.
El Teatre Nacional Ivan Vazov és el teatre nacional de
Bulgària, així com el teatre més antic i autoritari del país i un dels
monuments importants de Sofia. La façana de l’edifici es representa a l’anvers
del bitllet búlgar de 50 levs, emès el 1999 i el 2006.
Fundat el 1904 pels artistes de la companyia Salza i Smyah, el
teatre es va anomenar inicialment simplement Teatre Nacional; entre 1952 i 1962
portava el nom de Krastyu Sarafov.
Krastyo Petrov Sarafov va ser un destacat actor teatral búlgar
i a més va ser el segon president de la Unió d’Artistes de Bulgària entre 1924
i 1925. També va participar en iniciatives culturals, sent membre fundador de
l’Institut Científic de Macedònia en el 1923. Para honrar el seu llegat
l’Acadèmia Nacional d’Arts Teatrals i Cinematogràfiques de Bulgària porta el
seu nom des del 1951.
Després el teatre va prendre el nom del destacat escriptor Ivan
Vazov. La seva obra de teatre “Els marginats” va ser la primera que es va
representar en aquest teatre quan es va estrenar.
Ivan Míntxov Vàzov, (1850 - 1921) fou un poeta búlgar,
novel·lista i autor teatral, sovint anomenat “el patriarca de la literatura
búlgara”. La seva obra és un reflex de dues èpoques històriques: el Renaixement
i el post-alliberament de Bulgària. Va ser acadèmic de l’Acadèmia Búlgara de
les Ciències i ministre d’Educació del 7 de setembre de 1897 fins al 30 de
gener de 1899, a les files del Partit Popular.
L’edifici neoclàssic del teatre, dissenyat pels famosos
arquitectes teatrals vienesos Hermann Helmer i Ferdinand Fellner, es va acabar
l’any 1906 i es va inaugurar el 3 de gener de 1907.
El 1925 es va establir una escola de teatre com a part del
Teatre Nacional. L’edifici va patir danys importants per un incendi el 1923 i
va ser reconstruït el 1929 per l’arquitecte alemany Martin Dülfer. El
bombardeig de Sofia durant la Segona Guerra Mundial va causar més danys a
l’edifici, però va ser reconstruït el 1945. Després s’hi ha fet altres
reconstruccions.
L’església de Sant Nicolau el miraculós, també coneguda com a
església russa. És una església ortodoxa russa.
Aquesta església es va construir en el lloc on hi havia hagut
la mesquita de Saray, destruïda l’any 1882 després de l’alliberament de
Bulgària dels otomans, per part dels russos.
Es va construir com a església oficial de l’ambaixada russa,
que es trobava a la vora, i per a la comunitat russa de la ciutat. L’església
es va consagrar a Sant Nicolau ja que segons la tradició, les esglésies es
consagraven al sant del tsar regnant en el moment de la construcció; en aquest
cas era Nicolau II.
El disseny va ser obra de l’arquitecte rus Mikhail
Preobrazhenski, amb decoracions inspirades en les esglésies moscovites del
segle XVII. La construcció la va supervisar l’arquitecte A. Smirnov que havia
construït la catedral d’Alexander Nevski. Les cinc cúpules estan recobertes
d’or i les campanes van ser una donació del tsar Nicolau II.
La construcció es va iniciar l’any 1907 i es va consagrar en el
1914. Després de la revolució russa i en el període comunista de Bulgària
(1944-1989) aquesta església es va mantenir oberta, tot i que els sacerdots i
fidels eren vigilats de prop per la policia de Seguretat de l’Estat.
Per les fotografies ja es veu que feia un dia molt lleig i
plujós, també alguna estona amb neu. Veient les fotografies he recordat que el
recorregut pel centre va ser ràpid, sense aturar-nos gairebé enlloc. Masses
coses a fer en un sol dia.
Vam trobar una manifestació d’extrema dreta, contra els gitanos
i els musulmans.
L’església de Santa Sofia, Sveta Sofia, literalment “Església
de la Santa Saviesa”, és una església ortodoxa búlgara, construïda com a
església al segle IV dC. L’edifici es va
convertir en mesquita al segle XVI i va ser restaurat com a basílica durant els
segles XIX i XX. És una de les esglésies més antigues de Sofia. L’any 1329 dC,
la ciutat de Serdica va ser rebatejada com a Sofia, en honor a aquesta
església.
Aquesta església es va construir al lloc de diverses esglésies
anteriors del segle IV, i llocs de culte que daten de l’època en què era la
necròpolis de la ciutat romana de Serdica. Es creu que es va construir durant
el regnat de l’emperador bizantí Justinià I (527–565 dC).
Aquesta església va quedar sota el control d’un bisbe
metropolità durant el Segon Imperi Búlgar (segles XII al XIV). La capital del
país, Sofia, va rebre el nom d’aquesta església al segle XIV.
Els frescos del segle XII van ser destruïts, substituïts per
minarets, i l'església es va convertir en mesquita al segle XVI durant la
Bulgària otomana. La mesquita va ser abandonada al segle XIX quan dos
terratrèmols van destruir un dels minarets. La restauració de la basílica va
començar cap al 1926 i es va completar cap al 1935.
No tinc cap fotografia millor, només vam treure-hi el cap un
moment, però estaven fent-hi una cerimònia; era el moment de la comunió, la
gent primer feia un petó a una creu i després els hi donaven uns quants bocins
de pa.
De la catedral d’Alexandre Nevski tinc tan sols una fotografia
que vaig fer el darrer dia. Anàvem a preu fet, sense gaire temps
d’aturar-nos.
És una catedral ortodoxa búlgara construïda en estil
neobizantí; és la seu del patriarca de Bulgària. La primera pedra de la
catedral es va posar el 1882, però de fet va ser construïda entre 1904 i 1912,
en honor dels soldats russos que van morir durant la Guerra russo-turca del
1877-1878, que alliberà Bulgària de la dominació de l’Imperi Otomà.
El 12 de setembre del 1924 fou declarada Monument cultural.
El temple porta el nom d’Alexandre Nevski, que lluità contra
els suecs, teutons i tàtars que amenaçaven la ciutat de Nóvgorod on governava.
És considerat una figura clau del Rus de Kíev, sent canonitzat com a sant de
l’Església Ortodoxa Russa el 1547.
Durant el breu període de 1916 a 1920 se li va canviar el nom
pel de Catedral dels sants Ciril i Metodi, ja que durant la Primera Guerra
Mundial Bulgària i Rússia pertanyien a aliances oposades; un cop acabat el
conflicte es va restaurar el nom original.
La catedral té planta de creu llatina i té cabuda per unes
5.000 persones a l’interior, el que la converteix en un dels 50 edificis de
l’església cristiana més grans del món.
No tinc cap fotografia de l’interior, però sí unes notes que
indiquen que hi vam entrar. L’interior és molt espaiós i el vaig trobar molt
bonic. La làmpada en bronze impressionant. I el que em va cridar més l’atenció
és que hi havia dos suports a on posar espelmes: un alt, a l’alçada del pit, on
es col·loquen les espelmes quan es vol demanar pels vius, i un altre més baix,
on es col·loquen les espelmes per demanar pels difunts.
