No se sap amb certesa la procedència dels primers colonitzadors
de l’arxipèlag japonès, però se suposa que van ser els ainu, que es devien
assentar aquí cap al 3000 aC. Altres teories suggereixen que les corrents
migratòries procedien majoritàriament de Sibèria oriental o d’illes de la
polinèsia.
Els ainu
Els ainu són un grup ètnic que viu a Hokkaido i al nord de
Honshu, a la part septentrional del Japó, les illes Kurils, a una part de
Sakhalín i al terç inferior de la Península de Kamtxatka. La paraula aynu vol
dir humà, en contraposició a kamuy, essers divins, en el dialecte d’Hokkaido de
la llengua ainu.
Actualment s’estima que hi ha uns 150.000 ainus; molts d’ells
oculten el seu origen o se n’avergonyeixen, per tal de protegir els seus fills
del racisme. El 2019 es va anunciar que el Japó els reconeixeria com a poble
indígena.
Se’ls relaciona amb l’expansió dels primers pobladors d’Àsia i
amb els pobles actuals de Sibèria, especialment amb els nivejí de Sakhalín i
els coriacs de Kamtxatka, que parlen llengües paleosiberianes, així com els
primers pobladors d’Okinawa. Ara bé, els ainus tenen característiques
genètiques pròpies, que demostren la seva antiga diferenciació de les altres
poblacions contemporànies de la regió. Aquests resultats concorden amb les
troballes geològiques i arqueològiques: els primers pobladors de l’illa d’Hokkaido
van arribar durant la darrera glaciació fa més de divuit mil anys.
Les figures geomètriques que actualment decoren la roba dels
ainus són similars a les que s’han trobat en restes antigues.
Segons les troballes arqueològiques, els ainu ja habitaven
l’illa d’Hokkaido cap al 5000 aC; també vivien en la major part de l’illa de
Honshu i potser a algunes zones de la Xina.
Hi ha documents xinesos que parlen de la seva existència amb el
nom de Tung I (bàrbars orientals). La cultura ojotsk, que va existir del segle
V al segle VII a Hokkaido, les illes Kurils, l’illa de Sakhalín i la conca de
l’Amur, sembla estar relacionada amb els ainus, ja que tenien rituals
espirituals similars, amb sacrificis d’ossos.
Entre els segles VIII i XI va néixer a la regió la cultura
Satsumon, procedent del sud, que va provocar canvis culturals a la vida dels
ainus.
A partir del segle XVII, els japonesos ja tenien presència en
els territoris ainu; inicialment només eren intercanvis comercials i va ser
així fins al començament de l’era Meiji, quan el govern liquidà el poder del
clan Matsumae, que es dedicava al comerç. Llavors es va iniciar una campanya
d’aculturació de la població ainu, que va afectar a la seva qualitat i per
això, part de la població nativa es va desplaçar a la península de Kamtxatka.
Hi ha constància d’algunes visites per part dels europeus,
primer per la Companyia de Jesús i després pel viatger holandès Vries, que va
descriure als ainus l’any 1643. Posteriorment, els russos van annexionar
algunes regions del territori ainu al seu imperi fins al 1875, quan la part
meridional de Sakhalín va ser cedida al Japó.
La integració al Japó, en el segle XIX, va fer que les
relacions fossin tenses; durant el segle XX, la cultura ainu va començar a
minvar, no tan sols per la influència dels japonesos sinó també per la cultura
dels Estats Units, que des de 1945 impulsà una major vinculació socioeconòmica.
El 1973, els ainus es reuniren per primera vegada en una
assemblea per tal de reivindicar els drets d’aquest poble a la nació japonesa.
Actualment, compten amb una participació en el parlament japonès.
La seva religió tradicional és animista, caracteritzada pel
culte a l’os, la creença en una divinitat suprema i unes divinitats menors,
creença en divinitats hostils (dualisme religiós), creença en la màgia,
pràctica de sacrificis, creença en la vida després de la mort i el judici de
déu on actua com a testimoni la deessa del foc.
Períodes històrics
Intentaré resumir una mica el que he trobat sobre la història
del Japó i els diferents períodes als que sovint es fa referència. Bona part
del contingut l’he tret d’un article que he trobat de Diana Duran, https://www.academia.edu/17204723/60053380_japon_historia.
Jomon (10000 aC-300 aC)
Cap a l’any 10000 aC les cultures paleolítiques van donar pas a
la cultura neolítica denominada Jomon. D’aquesta època, s’han trobat per tot el
país, fragments de peces de ceràmica, molt decorades, fetes a mà i cuites a
baixa temperatura.
Eren caçadors, recol·lectors i pescadors, i segurament feien
servir tècniques molt primitives. Sembla que era una societat força
igualitària, amb poques divisions socials.
Yayoi (300 aC – 300 dC)
Cap al 300 aC, al finalitzar el període Jomon, va aparèixer una
nova cultura, que va començar a l’illa de Kyushu, i es va anar estenent de
forma gradual cap a les altres illes.
La cultura Yayoi era més avançada, va introduir la tècnica del
cultiu de l’arròs en terreny inundat, el teixit, ceràmiques cuites a alta
temperatura, i les eines de ferro. La majoria de les innovacions Yayoi,
especialment el ferro i el bronze, es probable que arribessin des de la Xina a
través de Corea.
La societat Yayoi era més estratificada que la Jomon.
L’arribada d’aquesta cultura no va implicar canvis racials, sembla que va ser
més un procés de difusió cultural que una conquesta ètnica.
A les cròniques oficials xineses de la dinastia Han apareix
mencionat per primer cop el Japó. En una de les cròniques es diu que l’any 57
dC l’estat de Nu en Wo va enviar emissaris a la cort imperial i va rebre
un segell d’or; aquest segell es va
trobar al Japó l’any 1748.
Sembla que Nu era un dels molts estats que ocupaven l’arxipèlag
japonès; a les cròniques xineses aquest arxipèlag es denominava Wo. Segons les
cròniques xineses era una societat força desenvolupada amb una organització
jeràrquica, on era important el comerç d’intercanvi i tenien escribes
professionals que escrivien en xinès.
Tant en les cròniques xineses com en les japoneses, es menciona
a la reina Himiko, que cap a l’any 200 dC governava la capital, Yamatai, i
nombrosos estats. Això fa pensar que la cultura Yayoi podria haver sigut una
societat matriarcal, amb reines sacerdotesses que deurien tenir un poder
significatiu.
La reina Himiko, també coneguda com Pimiko (183? - 248 dC), va
governar durant el segle III dC el territori de l’antic Japó, anomenat
Hsieh-ma-t’ai o Yamatai, que més tard va passar a anomenar-se Yamato.
El poble xines considerava a Himiko la governant de tot el Japó
ja que era un estat potent que va mantenir relacions diplomàtiques amb
ambaixadors de la dinastia wei, que era la que regnava llavors.
Curiosament Himiko no apareix en els registres històrics
japonesos, al menys amb aquest nom. És una figura semillegendària. Es diu que era una reina xaman, que no es va
casar i que vivia en una fortalesa on era atesa per un miler de dones.
En japonès antic, Himiko significa “descendent del sol” o
“filla del sol” i probablement fa al·lusió a la seva descendència divina
d’Amaterasu, la deessa del sol xintoista; més tard tots els governants
japonesos s’identificarien com a descendents d’aquesta divinitat.
No està clara la ubicació exacta de l’estat de Yamatai on
governava Himiko. Hi ha diverses teories, sent la que témés suport la que
ubicaria el regne a la regió de Nara. Durant el seu regnat, segle III dC, hi
havia gairebé un centenar de regnes repartits per totes les illes de
l’arxipèlag; sembla que el governat per Himiko era el més poderós i es pensa
que devia liderar una federació de 30 estats, ja que la Xina la reconeixia com
la governant de totes les illes.
Nara (710 - 794)
Tradicionalment, la capital imperial es traslladava després de
la mort del sobirà, seguint rituals xintoistes. L’any 710, la capital es va
traslladar d’Asuka a Heijo-kyo (actual Nara). Després aquest costum va
desaparèixer.
Durant el govern de l’emperador Shomu (715-756) i la seva
consort Fujiwara, Japó va experimentar un important creixement cultural. El
Gran Buda (752) que es troba en el que encara és el temple de fusta més gran
del mon, simbolitzava la devoció al budisme del Japó en el període Nara.
En aquesta època es van establir moltes connexions amb la
dinastia Tang de la Xina, i Japó es va convertir en l’extrem oriental de la
Ruta de la Seda.
En l’època feudal, el sistema jurídic “ritsuryo” es basava en
les filosofies del confucianisme i el legalisme xinès; definia un codi penal i
també un codi administratiu.
L’any 743 es va modificar el “ritsuryo” per afavorir el
desenvolupament de noves terres de conreu, mitjançant la concessió dels drets
complets de propietat a qualsevol que les explotés. Això va permetre a les
grans famílies i als temples tenir independència i poder.
Aquest període va ser prolífic. Es va escriure el Kojiki,
“registre dels fets antics”, que és la crònica més antiga que existeix del
Japó; el Nihon Shoki o Nihongi, “Crònica de Japó” és el segon llibre més antic
de la història de Japó. També és d’aquest període la primera antologia poètica,
Man’yoshu, “Col·lecció de deu mil fulls”.També va ser una època en la que va
proliferar l’art budista.
El “ritsuryo” funcionava bé, però el poder secular dels grans
temples va anar en augment i era una càrrega per a la casa imperial.
L’any 784, l’emperador Kammu (781-806) es va distanciar de la
influència dels temples de Nara en traslladar la capital, primer a Nagaoka-kyo
i tres anys més tard a Heian-kyo (actual Kyoto), que va ser la capital de Japó
fins al 1868.
Heian (794 - 1185)
El nom d’aquest període fa referència a la nova capital; aquest
va ser un període de pau i prosperitat.
Cap al segle IX la cort de Yamato governava totes les illes
principals del Japó, excepte Hokkaido. Les campanyes de pacificació van
continuar per tal de sotmetre als habitants aborígens del nord de Honshu. Ara
bé, durant els segle IX, els emperadors van començar a retirar-se del govern
actiu, delegant els assumptes de govern en els seus subordinats. Es van retirar
de la vida pública ja que tenien altres responsabilitats; el culte estatal era
el xintoisme i l’emperador era el seu màxim responsable, pel que tenia que
complir amb molts rituals.
La retirada dels emperadors de la vida pública va coincidir amb
l’augment del poder de la família Fujiwara. L’any 858 els membres d’aquesta
família eren de fet els amos del país, i van mantenir aquest poder durant tres
segles; monopolitzaven els alts càrrecs de la cort, controlaven a la família
imperial per medi de casaments de les seves filles amb emperadors, una
generació darrera l’altra. S’animava a que es retiressin joves, afavorint que
els successors fossin encara criatures dominades pel regent de la família
Fujiwara.
De la família Fujiwara destaca, Fujiwara Mototsune, que l’any
884, va ser el primer dictador civil oficial (kampaku). El dirigent més
destacat va ser Fujiwara Michinaga, que va casar a les seves cinc filles, amb
els successius emperadors, i des del 995
fins al 1028 va controlar la cort imperial.
El període de supremacia Fujiwara va estar marcat pel gran
floriment de la cultura japonesa i pel creixement d’una civilització molt
influïda per la xinesa, que va ser-ne l’origen. Estava influïda per la cultura
xinesa però no dominada.
L’any 905 es compilava la primera de les grans antologies
poètiques imperials, el Kokinshu (Antologia de poemes antics i moderns).
Es considera que la dictadura de Michinaga va ser l’època
d’esplendor de la literatura japonesa, en la que van destacar les cortesanes
Murasaki Shikibu i Sei Shonagon, dues de les grans escriptores de l’època.
Les principals sectes del budisme, el Tendai i el Shingon, van
aconseguir una gran riquesa i poder i es van convertir en mecenes de les arts.
En època dels Fujiwara va augmentar la centralització de
l’administració, i el país es va dividir en dos grans estats nobiliaris de caràcter hereditari, lliures
d’impostos o units als grans temples budistes. La majoria dels camperols
estaven disposats a unir les seves terres a aquests estats, per escapar així
dels elevats impostos que tenien que pagar per terres públiques que els hi
havien concedit. Així és com per tot el país van aparèixer grans dominis de
caire privat.
L’hegemonia Fujiwara va decaure després de la mort de
Michinaga, en el 1028. A mitjans del segle XI van perdre el monopoli de les
consorts imperials i els emperadors retirats es van convertir en el nucli del
nou sistema de govern, el “govern de claustre”; els emperadores abdicaven
després de realitzar vots budistes i deixaven l’administració als emperadors
regnants, però continuaven tenint poder i influència.
Entretant a les províncies van sorgir grups locals de guerrers
o samurais que defensaven als amos aristocràtics. Els dirigents d’aquests grups en general eren membres dels clans
Taira i Minamoto, clans fundats per prínceps imperials; també podien ser grups
d’aristòcrates que havien cercat noves riqueses i oportunitats fora de Kyoto.
Els guerrers Taira van adquirir fama i poder al sud-oest i els Minamoto, a
l’est.
En el segle XII, els dos grans clans militars van estendre el
seu poder a la cort, iniciant una lluita pel control del Japó.
L’any 1156 va esclatar una breu guerra civil, la rebel·lió
Hogen, per resoldre el tema de la successió imperial i també sobre el grau de
control que exercien els Fujiwara, que s’havien convertit en regents imperials
hereditaris durant el període Heian.
Després de la segona guerra, la rebel·lió Heiji (1159-1160),
els Taira van vèncer als Minamoto i van prendre el control de Japó, que abans
estava en mans dels Fujiwara. El dirigent Taira, Taira Kiyomori, va ser nomenat
primer ministre, l’any 1167; la seva política va ser similar a la dels
Fujiwara, va monopolitzar els càrrecs de la cort, col·locant-hi a membres de la
seva família i va casar a la seva filla amb un príncep imperial. L’any 1180, el
seu fill petit, Antoku, es va convertir en emperador.
El mateix any 1180, Minamoto no Yoritomo, va establir el seu
quarter general a Kamakura, a l’est del país. Era membre del clan Minamoto, i
quan era jove l’havien desterrat a conseqüència de les revoltes del seu pare
contra la família Taira. Va iniciar una revolta contra els Taira, i després de
5 anys de guerra civil, a la batalla naval de Dannoura (1185), prop de l’actual
Shimonoseki, a la mar Interior, va derrotar i expulsar als Taira. Minamoto
Yoritomo es va convertir en el dirigent del Japó.
Kamakura (1185-1333)
Minamoto Yoritomo era un samurai i va col·locar als seus propis
governants (shugo) i representants (jito) per tot el Japó; de resultes d’això
es va crear una infraestructura governamental, que en certa forma era
paral·lela a la cort imperial. D’aquesta forma va ser capaç de governar sense
derrotar realment a l’emperador. Yorimoto va governar el shogunat d’Amarar des
del 1192 fins al 1199.
L’any 1192 se li va atorgar el títol de shogun, que el va
convertir en la màxima autoritat militar de tot el país. El shogun tenia
autoritat per actuar contra els enemics de l’emperador; tenia tota una xarxa
militar. Aquest primer shogunat estava centrat al voltant de Kamakura;
s’iniciava l’era feudal que va durar fins al segle XIX.
Kamakura es va convertir en la seu del poder i del govern; la
cort imperial seguia estant a Kyoto però no tenia pràcticament poder.
L’any 1219, la família Hojo, per medi d’una sèrie de
conspiracions i assassinats va aconseguir eliminar als hereus Minamoto i als
seus seguidors, convertint-se en els dirigents militars del Japó. Ara bé, cap
membre de la família Hojo va ser shogun, sinó que nomenaven shoguns ficticis, a
vegades nens petits, i el dirigent Hojo governava com a shikken (regent), amb
el poder real.
Culturalment va ser un període fructífer. La tràgica caiguda
dels Taira es va immortalitzar en una epopeia bèl·lica, “Heike monogatari” (els
relats del clan Taira) (c. 1220). L’any 1205, Fujiwara Teika, en època de
l’emperador Go-Toba, va realitzar una compilació de poesia, “Shin kokinshu”
(Nova antologia de poemes antics i moderns).
Les noves formes de budisme, especialment les escoles de la
Terra Pura i Zen, es van estendre i van aconseguir major popularitat que les
antigues sectes. Les sectes Zen i els dirigents militares honrats van estimular
l’escultura d’Unkei i els seus successors. Unkei va ser un escultor d’imatges
búdiques de l’escola Kei, que va sorgir a Nara.
Muromachi (1333-1568)
L’emperador Go-Daigo-Tenno va ser el 96è emperador del Japó,
segons l’ordre tradicional de successió. Es va convertir en emperador del Japó
l’any 1318 i va intentar eliminar el shogunat Kamakura, que havia governat el
Japó com a govern militar de facto de la ciutat de Kamakura, i restablir el
poder al govern civil sota la Casa Imperial a Kyoto.
L’any 1333, Go-Daigo va enderrocar el shogunat Kamakura i va
establir l’efímera Restauració Kenmu per tornar la Casa Imperial al poder.
Aquest va ser el darrer cop que l’emperador va tenir poder reial, fins a la
restauració Meiji, l’any 1868.
Però la restauració de Kenmu va durar poc, ja que va ser
enderrocada per Ashikaga Takauji, l’any 1336, inaugurant el shogunat Ashikaga.
Quan Ashikaga va expulsar a l’emperador Go-Daigo de Kyoto,
aquest es va traslladar, juntament amb els seus seguidors, a Yoshino, al sud de
Nara, on van establir una cort rival.
La família imperial va quedar dividida en dues faccions
oposades: la Cort del Nord recolzada per Ashikaga, situada a Kyoto, i la Cort
del Sud amb seu a Yoshino i dirigida per Go-Daigo i els seus successors.
S’iniciava el període Nanboku-cho (les corts del Nord i del Sud).
L’any 1338, Ashikaga Takauji es va convertir en shogun i va
erigir el seu propi shogunat o bakufu, a Kyoto. La seu del shogunat estava al
districte Muromachi, i és el que va donar nom a aquest període de govern.
La guerra civil entre les corts del nord i del sud va continuar
durant 56 anys. Finalment, l’any 1392, un enviat d’Ashikaga va persuadir a
l’emperador de la cort del sud, de Yoshino, perquè abdiqués i renunciés al
reconeixement com a emperador. Amb aquesta abdicació els shoguns Ashikaga eren
reconeguts com emperadors amb tots els drets, i en teoria eren els dirigents
legítims de tot el Japó; a la pràctica mai van arribar a tenir un control
absolut sobre els poderosos dàimio (senyors feudals).
En general, el període Muromachi va ser un dels més refinats en
temes artístics i literaris. El tercer shogun Ashikaga, Yoshimitsu, va
patrocinar l’obra de teatre de Zeami Motokiyo.
Zeami Motokiyo va ser un actor i escriptor dramàtic del Japó
del segle XIV; juntament amb el seu pare van compilar les regles bàsiques del
Noh, un estil teatral que combina la pantomima i els jocs de paraules. El Noh
ha triomfat durant anys entre els japonesos, que li atribueixen qualitats
místiques a part de les estètiques.
En aquest període també es va desenvolupar el budisme com a
força política.
Azuchi-Momoyama (1568-1600)
En el segle XVI, durant el període Azuchi-Momoyama, es va
acabar la situació del període anterior en que convivien dos estats oposat,
nord i sud, i va haver-hi la reunificació. Aquest període va ser curt però que
va comportar importants canvis. Va rebre aquest nom pels magnífics castells de
les dues figures principals, Oda Nobunaga i Toyotomi Hideyoshi. Els castells
van ser destruïts poc després.
Oda Nobunaga (1534- 1582) va ser un destacat dàimio (senyor
feudal); era un general descendent dels Taira, que va inaugurar aquest període
sotmetent a d’altres dàimios i entrant a Kyoto l’any 1568, on va nomenar un
shogun afí, que seria expulsat de Kyoto l’any 1573 quan va intentar obtenir
major autonomia.
Oda va acabar amb el poder dels monestirs entre 1570 i 1580 i
va anular el budisme com a força política, i va perseguir de forma implacable
als oponents. El va matar un dels seus vassalls l’any 1582.
Toyotomi Hideyoshi (1537- 1598), era ser un samurai japonès i
un dàimio (senyor feudal) de finals del període Sengoku, considerat com el
segon “Gran Unificador” del Japó.
Hideyoshi és conegut per les seves invasions de Corea i per
haver deixat un abundant llegat cultural; també va imposar la restricció que
només membres de la classe samurai poguessin portar armes. D’origen humil, es
va convertir en un dels homes més importants de l’època, i les seves reformes
polítiques van pacificar efectivament el país i van establir les bases del
shogunat Tokugawa.
El darrer shogun Ashikaga va abdicar l’any 1588 i uns dos anys
més tard, Hideyoshi havia aconseguit unificar tot el país sota el seu mandat.
Va assegurar el seu govern fent canvis en l’administració: es van mesurar les
terres, els impostos es van marcar en funció de la producció d’arròs, els
camperols es van confinar a les seves poblacions i no podien tenir armes. Va
començar la persecució dels cristians perquè veia que podien ser un perill pel
seu govern.
No va aconseguir mai tenir un control complet sobre els dàimio
i va fracassar ens els dos intents que va fer d’ocupar Corea (1592 i 1597). A
la seva mort, l’any 1598, els seus súbdits que havien jurat lleialtat al fill
menor de Hideyoshi, de seguida van trencar
el jurament i es van començar a barallar per la successió.
L’any 1600, Tokugawa Ieyasu va vèncer als seus rivals i es va
convertir en el governant de tot el país.
L’esplendor del període Azuchi-Momoyama es reflecteix en les
pintures de Kano Eitoku.
Kano Eitoku va néixer a Kyoto (1476-1559), era el net del
pintor oficial del shogunat Ashikaga, Kano Motonubu. Ja de ben petit es va
veure que tenia un gran talent artístic i el seu avi el va guiar en
l’aprenentatge de la pintura, en un estil que tenia influència de la pintura
xinesa.
Durant la seva vida, Eitoku va tenir com a patrocinadors Oda
Nobunaga i Toyotomi Hideyoshi, entre d’altres. Les seves pintures en paravents,
portes corredisses, parets i sostres van decorar el castell Azuchi de Nobunaga,
la residència d’Hideyoshi a Kyoto i el castell d’Osaka. Els registres de
l’època indiquen que Eitoku era un dels artistes més sol·licitats del seu
moment, i va tenir molts patrocinadors rics i poderosos.
Edo (1600-1868)
El nou període el va iniciar Tokugawa Ieyasu, que es va nomenar
shogun l’any 1603 i va col·locar a l’hereu d’Hideyoshi en un humil càrrec
provincial.
Va establir la capital a Edo (actual Tòquio), que de seguida es
va convertir en la ciutat més gran del Japó i va experimentar un gran desenvolupament cultural, econòmic i
polític.
Ieyasu es va retirar com a shogun titular l’any 1605 per
concentrar-se en consolidar el govern de la seva dinastia. L’any 1615 va
conquerir el castell d’Osaka de la família Toyotomi, i el mateix any va
promulgar nous codis legals, que van establir l’organització feudal planejada
ja per Hideyoshi.
Segons els codis de Ieyasu, anomenat el sistema “bakuhan”, els feus dàimio (han) i
els seus administradors, així com l’emperador i la seva cort, van quedar sota
l’estricte control dels Tokugawa.
Cada dàimio tenia un governador suprem dins del seu feu, que
tenia que jurar fidelitat al shogun, deixar a la família com a ostatges a Edo i
assistir-li personalment, en anys alterns.
Com que es van confiscar terres, la família Tokugawa es va
convertir en la família més rica del Japó, controlant, de forma directa o
indirecta, la quarta part de les terres
del país.
Es va establir una jerarquització dels dàimios segons la
relació que tenien amb la família Tokugawa. El dret a confirmar la propietat de
cada dàimio va fomentar el poder del shogunat. Les classes socials es van
dividir en quatre grups principals: guerrers, camperols, artesans i mercaders.
Els samurais formaven l’aristocràcia guerrera i tenien una
sèrie de privilegis. Els camperols es van organitzar en grups i poc a poc van
quedar fixats a la terra, pagant impostos (en diners o espècies) i pagant
altres serveis feudals. La forma de feudalisme establerta per Ieyasu i els
successius shoguns Tokugawa es va mantenir fins a mitjans del segle XIX.
Aquest període es va caracteritzar per l’aïllament del país
respecte a occident.
En el segle XVI els comerciants portugueses, espanyols i
holandesos visitaven cada cop més sovint el Japó. Però des del 1612 els shoguns
Tokugawa perseguien el cristianisme, ja que el consideraven potencialment
subversiu. A partir de 1624 es va prohibir als espanyols desembarcar al Japó;
uns anys més tard es va prohibir el comerç exterior, i fins i tot la
construcció de grans vaixells. Tan sol es va permetre que es quedés un petit
grup d’holandesos, però amb mobilitat restringida (només podien estar a l’illa
artificial de Dejima en el port de Nagasaki) i tenien limitades les seves
activitats. El comerç amb la Xina va continuar, però amb una regulació molt
ajustada.
Durant els segles XVII i XVIII el feudalisme es va mantenir
immutable; el codi dels guerrers feudals, el “bushido”, era el que marcava la
conducta dels grans senyors i la classe benestant dels samurai, que van actuar
com el seus administradors.
La cultura en el període Edo, que no tenia influència exterior,
va ser molt activa i va produir el
teatre kabuki, l’art d’Honami Koetsu i l’escola Ukiyo-e, i la literatura
d’Ihara Saikaku i Matsuo Basho.
El confucianisme es va convertir en la nova ideologia del
govern i va provocar una forta reacció tradicionalista i una defensa del
nacionalisme pro-imperial.
Va ser al llarg del segle XVIII quan el feudalisme va començar
a trontollar. La població creixia ràpidament i ja no hi havia prou recursos
agrícoles. Les comunicacions, el comerç i l’economia es va anar desenvolupant,
gràcies a la major riquesa dels dàimio, i el poder polític i social dels
mercaders rics va anar en augment, passant a ser el grup més important de la
jerarquia social Tokugawa.
En el segle XVIII, Edo (Tòquio), tenia un milió d’habitants i
era la ciutat més gran del món, i el centre d’una de les economies més
avançades i pròsperes de l’època pre-industrial.
Va ser en aquesta època que els camperols van començar a
rebel·lar-se, provocant disturbis, per la manca d’aliments.
L’any 1720, el shogun Yoshimune va permetre l’accés als llibres
europeus i el mon exterior va començar a arribar al Japó. A principis del segle
XIX, tot i que oficialment l’entrada d’estrangers no estava permesa, van
començar a arribar europeus, majoritàriament comerciants i exploradors. Els
llibres i les idees foranies van començar a arribar a Edo, com el pigment blau
de Prússia i el sistema de perspectiva, utilitzat pels artistes Ukiyo-e.
Estats Units volia signar un tractat d’amistat i comercial amb
Japó, per assegurar l’alliberament dels baleners estatunidencs que estaven
retinguts a la costa japonesa. L’any 1853, el govern estatunidenc va enviar una
missió formal al Japó, dirigida pel comodor Matthew Calbraith Perry. Després de
llargues negociacions, Perry i els representants de l’emperador van signar el
Tractat de Kanagawa (1854), que obria els ports del país a Estats Units i
admetia la presencia d’un cònsol estable a la capital. L’any 1858 es va arribar
a un acord comercial i després se’n van signar també amb altres potencies
occidentals.
Els tractats atorgaven considerables privilegis als occidentals, el que va crear
força ressentiment entre la població. Els caps militars se’n van adonar de que
el seu armament estava antiquat, en comparació amb el dels occidentals. En un
primer moment no hi havia animadversió contra els estrangers, va ser en la
dècada de 1860 quan van anar en augment els atacs als comerciants estrangers.
Els dirigents d’aquest moviment anti-occidental eren joves
samurai dels feus Satsuma, Choshu i altres feus simpatitzants de la restauració
del poder imperial; el seu lema era “sonno joi”, venereu a l’emperador,
expulseu als bàrbars. Amb el suport de l’emperador que residia a Kyoto, van
iniciar atacs militars i navals als vaixells estrangers fondejats als ports
japonesos; els intents del shogunat per a contenir-los van ser inútils, però va
ser la reacció occidental la que va sufocar el moviment: l’any 1864 com a
represàlia va bombardejar Shimonoseki.
L’evidencia de l’hegemonia militar occidental va fer que els
senyors de Choshu i Satsuma prenguessin la iniciativa i proposessin noves
estructures governamentals, per poder-se enfrontar a l’amenaça d’occident.
El darrer shogun, Tokugawa Yoshinobu, va dimitir l’any 1867, i
els radicals pro-imperials van envoltar
el palau imperial de Kyoto, el 3 de gener de 1868 i van proclamar la
restauració imperial.
Meiji (1868-1912)
Els exèrcits dels feus de Satsuma, Choshu i Tosa, van passar a
ser les forces imperials, van sotmetre als seguidors dels Tokugawa, i van
assegurar la Restauració Meiji. El jove emperador, Mutsuhito, va recuperar la
seva posició com a verdader dirigent del govern i va adoptar per al seu regnat
el nom de Meiji Tenno (govern il·lustrat).
Ell era el sobirà però diversos dirigents de Choshu i Satsuma
van monopolitzar les posicions ministerials al voltant del tron que legitimava
la transformació del Japó.
La capital imperial es va traslladar a Edo, anomenant-la
Tòquio, que vol dir capital oriental. L’any 1869, els senyors dels grans clans
de Choshu, Hizen, Satsuma i Tosa van entregar els seus feus a l’emperador;
després s’hi van sumar altres clans. L’any 1871 un decret imperial va abolir
tots els feus, substituint-los per
prefectures administratives centralitzades, amb els antics senyors com a
governadors.
En aquest període el Japó va imitar la civilització occidental
per tal de convertir el país en una potència mundial; el lema era “fukoku
kyohei”, enriquiu el país, enfortiu l’exèrcit. Oficials francesos es van
encarregar de la remodelació de l’exèrcit, mariners britànics van reorganitzar
l’armada i enginyers holandeses van supervisar les noves construccions.
Es van enviar especialistes japonesos per analitzar els governs
estrangers i per seleccionar quiren eren les millors característiques per
aplicar-les al Japó. Es va redactar un nou codi penal, similar al francès, i
l’any 1871 es va establir un Ministeri d’Educació per a desenvolupar un sistema
educatiu basat en el d’Estats Units, que fomentaria una ideologia nacionalista
i l’exaltació de l’emperador, a partir del desenvolupament del xintoisme.
El país va experimentar un ràpid creixement industrial
supervisat pel govern. L’any 1872, es va decretar el servei militar universal i
en el 1877, es va abolir la classe dels samurais; aquest fet va provocar un
enfrontament entre els soldats i els samurais a Satsuma.
L’oligarquia Choshu-Satsuma va imposar canvis des de dalt en el
sistema polític, però no eren fruit de les demandes polítiques del poble; els
camperols continuaven patint la major part dels elevats impostos estatals i les
revoltes van continuar en el segle XX.
Es va intentar crear un règim constitucional que reforcés el
país i que millorés la situació general; l’any 1855 es va crear un gabinet similar a l’alemany, amb Ito Hirobumi com a
primer ministre, i l’any 1888 un consell privat; aquests dos organismes eren
responsabilitat de l’emperador. La nova Constitució, redactada per Ito després
d’investigar les constitucions d’Europa i d’Estats Units, es va promulgar en el
1889 i establia una Dieta bicameral, formada per la cambra dels pars, o cambra
alta, i una cambra baixa amb els membres escollits pels ciutadans que pagaven
impostos anuals directes no inferiors a 15 iens.
Aquesta constitució salvaguardava els poders de l’emperador al
que se li permetia promulgar decrets llei, tenia la potestat per declarar una
guerra o per arribar a acords de pau, dissoldre o suspendre l’activitat de les
cambres.
La Constitució oferia més llibertat i seguretat als propietaris
que el sistema Tokugawa, i permetia les discussions polítiques, tot i que no
deixava clars els límits del poder executiu. Posteriors ordenances van
confirmar la importància dels ministres de l’exèrcit i de l’armada; els seus
titulars tenien que ser oficiales en actiu, i poc a poc van anar adquirint
drets de veto sobre la formació de gabinets i una gran influencia política.
En aquesta època l’Imperi va tenir una política exterior
expansiva. Des de l’any 1609, les illes Ryukyu eren protectorat japonès i l’any
1879, va designar aquestes illes com la prefectura de l’illa d’Okinawa.
La lluita pel control de Corea va ser el següent pas en la seva
expansió. La primera guerra sino-japonesa (1894 – 1895) va enfrontar el Japó de
l’Era Meiji i la Xina de la dinastia Qing pel control de Corea; el modernitzat
exèrcit nipó va derrotar als xinesos. Segons els termes del Tractat de
Shimonoseki d’abril de 1895, Xina cedia a Japó Taiwan (Formosa) i Pescadors, a
més d’una gran indemnització monetària. El tractat va atorgar la península de
Liaodong, al sud de Dongbei Pingyuan (Manxúria), a Japó, però la intervenció de
Rússia, França i Alemanya va obligar al Japó a acceptar una indemnització
addicional en lloc d’aquest territori.
https://omniatlas.com/maps/asia-pacific/18950417/
El decisiu triomf japonès posava de manifest que estava
emergint una nova potència al llunyà orient. Per poder establir negociacions en
pla d’igualtat amb les grans potències, l’any 1890 Japó havia revisat els
codis criminal, civil i comercial,
seguint els models occidentals. L’any
1899 va aconseguir revocar les clàusules d’extraterritorialitat dels seus
tractats.
L’any 1894, Estats Units i Gran Bretanya van ser les primeres
nacions a reconèixer la llibertat comercial de l’Imperi Japonès.
Taisho (1912-1926)
L’emperador Meiji va
morir l’any 1912 i el va succeir l’emperador Taisho, començant així un nou
període.
A l’agost del 1914, quan va esclatar la Primera Guerra Mundial,
Japó va enviar un ultimàtum a Alemanya, sol·licitant l’evacuació del territori
de Jiaozhou (Kiaochow), al nord-est de la Xina. Alemanya es va negar a
complir-ho i llavors Japó va entrar a la guerra al costa dels aliats. Les
tropes nipones van ocupar les possessions alemanyes de les illes Marshall,
Carolines i Marianes a l’oceà Pacífic.
L’any 1915, l’Imperi va presentar un llistat de 21 demandes a
la Xina: sol·licitava privilegis industrials, miners i ferroviaris i obligava a
Xina a no llogar ni cedir cap territori costaner davant de Taiwan a cap país
que no fos el Japó. Algunes d’aquestes peticions van ser acceptades de seguida.
Aquesta va ser la primera declaració d’una política de dominació sobre Xina i
extrem orient. Un any després, en el 1916, Xina va cedir els drets comercials
de Mongòlia interior i el sud de Dongbei Pingyuan (Manxúria) a Japó.
Com a resultat de l’acord de pau de la 1ª Guerra Mundial, Japó
va rebre les illes del Pacífic que havia ocupat com a mandat de la Societat de
Nacions, organització de la que l’emperador nipó va ser-ne un dels membres
fundadors. Japó també va rebre el territori de Jiaozhou, però va ser retornat a
Xina, a resultes del Tractat de Shandong (Shantung) del 1922, realitzat durant
la Conferència de Washington; aquesta conferència també va donar un canvi en
l’aliança anglo-japonesa pel Tractat de les Quatre Potències, pel que Japó,
França, Gran Bretanya i Estats Units es comprometien a respectar-se els
territoris de l’oceà Pacífic i consultar-se si s’amenaçaven els seus drets
territorials.
Un altre tractat, em sembla que
també d’aquesta mateixa Conferència, era el Tractat de les Nou Potències
(Bèlgica, Gran Bretanya, Països Baixos, Portugal, Japó, França, Itàlia, Xina i
Estats Units), en el que els signants respectaven la integritat territorial i
sobirania de Xina. Un tractat addicional entre Gran Bretanya, Estats Units,
Japó, França i Itàlia va acordar limitar els efectius navals. Amb aquests
tractats Japó demostrava una actitud conciliadora envers la Xina, tot i els
interessos comercials japonesos en aquell país.
Les relacions amb Rússia estaven tenses després de la Revolució
Russa del 1917 i la posterior invasió japonesa de Sibèria i el nord de Sajalín,
en el 1918. L’any 1925, Japó reconeixia al règim soviètic, fet que va destensar
les relacions.
L’actitud menys agressiva de Japó era en part deguda a l’èxit
dels grups lliberals en la política interior; es considera que l’era Taisho va
ser una època d’experiments democràtics. Les demandes per a establir el sufragi
universal masculí van obligar al govern a promulgar l’any 1919 una llei que
duplicava l’electorat, arribant als 3 milions. Fins llavors no tenien dret a
vot tots els homes sinó que estava limitat als que pagaven uns determinats
impostos.
L’any 1923, a la regió de Tòquio i Yokohama hi va haver un gran
terratrèmol, i la zona es va reconstruir amb rapidesa.
Les protestes democràtiques anaven en augment, i l’any 1925 es
va garantir el sufragi universal masculí, amb el que l’electorat va passar a
ser d’uns 14 milions.
Showa (1926-1989)
L’any 1926, Hiro-Hito, net de l’emperador Meiji, va pujar al
tron; el nom oficial que va adoptar per al seu regnat va ser Showa que
significa brillant harmonia.
L’any 1927, el general Tanaka Giichi es va convertir en primer
ministre, i és quan es va reprendre la política agressiva envers la Xina. Això
va venir impulsat per l’expansió de la industria japonesa, que havia crescut
ràpidament des de l’inici de la Primera Guerra Mundial (1914) i requeria nous
mercats per a una producció cada cop més gran. A més, la població de Japó
s’havia duplicat des del 1868 i cada cop era més gran la necessitat d’ampliar
espai i recursos. El col·lapse del mercat de la seda estatunidenc, l’any 1929,
va arruïnar a molts camperols i va incrementar la pressió per a realitzar una
acció dràstica.
Malgrat les protestes xineses, a finals de la dècada de 1920
Japó va aconseguir dominar l’administració i l’economia de Dongbei Pingyuan. La
regió històrica de Dongbei Pingyuan és el que coneixem com a Manxúria.
El 18 de setembre de 1931 tropes japoneses van embargar els
arsenals de Shenyang (Mukden) i d’altres ciutats veïnes, obligant a les tropes
xineses a retirar-se. L’origen d’aquesta acció va ser una explosió al
Ferrocarril de Dongbei Pingyuan (Manxúria) del Sud, de propietat japonesa; les
tropes japoneses consideraven que havia sigut un sabotatge xinès. Els soldats
japonesos actuaven sense l’aprovació del govern, sinó que actuaven sota la
influència de societats secretes que consideraven que els interessos nacionals
estaven per sobre de les directrius polítiques. Així que l’exèrcit de Guangdong
va estendre les seves operacions cap a l’interior de Dongbei Pingyuan (Manxúria) i en uns cinc mesos van envair tota
la regió.
Llavors es va establir a Dongbei Pingyuan (Manxúria) un estat
titella de l’imperi japonès, conegut com a Manxukuo; Pu yi, el darrer emperador
de Xina, va ser coronat emperador de Maxukuo l’any 1934; l’any 1924 havia
perdut el títol d’emperador i l’havien expulsat de la Ciutat Prohibida i va
anar a viure a Tianjin una ciutat que estava sota domini japonès.
Les repercussions internacionals de l’ocupació de Manxúria van
fer que la Societat de Nacions, creés una comissió per determinar si calia
imposar sancions per haver actuat com a potència agressora; la resposta
japonesa va ser abandonar l’any 1935 aquesta organització.
Per tal de consolidar la seva presència a la Xina, el Japó va
desembarcar tropes a Shangai, i l’exèrcit japonès de Dongbei Pingyuan
(Manxúria) es va annexionar la província de Chengde (Jehol) i va intentar
ocupar les ciutat de Pekin i Tianjin. L’any 1933, Xina, incapaç de resistir la
superioritat militar japonesa va firmar una treva en la que reconeixia la
conquesta japonesa. L’acció de l’exèrcit va demostrar el poder que tenien les
autoritats militars en la política japonesa.
https://www.britannica.com/place/Empire-of-Japan/Imperial-Japan
L’any 1936, l’Imperi va signar un acord anticomunista amb
alemanya, i un any més tard, un acord similar amb Itàlia. L’establiment d’un
govern gairebé totalment militar, amb cooperació dels zaibatsu, conglomerats
empresarials, va portar a una política exterior agressiva.
El 7 de juliol de 1937, una patrulla xinesa es va enfrontar a
les tropes japoneses prop de Pekin. Aquest fet va ser l’excusa que va tenir
l’exèrcit japonès de Dongbei Pingyuan (Manxúria) per desplaçar-se a aquesta
regió i reprendre les hostilitats amb la Xina, tot i que mai es va declarar
formalment la guerra. Les forces japoneses van ocupar ràpidament el nord de la
Xina i a finals del 1937 bloquejaven gairebé tota la costa xinesa. Després
l’exèrcit japonès va avançar cap a l’interior de l’est i el sud de Xina. Entre
1937 i 1938 van capturar Shanghai, Suzhou (Soochow), Nanjing (Nanking), Qingdao
(Ts’ing-tao), Cantón (Guangzou) i Hankou (Hankow), obligant als xinesos a
replegar-se cap a l’oest.
Hi va haver protestes per part de governs estrangers, pel
maltracta que rebien els residents estrangers per part de les tropes japoneses,
i per la confiscació de propietats privades. A finals de 1938, a les muntanyes
del centre de la Xina, els xinesos van fer una guerra de guerrilles i van
aturar l’avanç japonès.
Mentre passava això a la Xina, al Japó s’havia establert una
economia de guerra dirigida pel govern. L’any 1937, un gabinet encapçalat pel
príncep Konoe Fumimaro va cedir la direcció de la guerra als dirigents de
l’exèrcit i de l’armada.
L’inici de la Segona Guerra Mundial, al setembre del 1939, va
donar al Japó una nova oportunitat per expandir-se pel sud-est asiàtic, després
d’haver arribat a diversos acords diplomàtics.
Al setembre de 1940 Japó va establir una aliança amb Alemanya i
Itàlia l’anomenat Eix Roma-Berlín-Tòquio; aquesta aliança assegurava ajuda
mútua i total durant deu anys. Ara bé, Japó va considerar que el pacte que
havia signat Alemanya amb l’URSS, l’any 1939, alliberava a l’Imperi de
qualsevol obligació contreta pel pacte anticomunista del 1936. Així que al
setembre del 1941, Japó va signar un pacte de neutralitat amb l’URSS que
garantia la protecció del nord de Dongbei Pingyuan (Manxúria). Un any abans, amb
el consentiment del govern francès de Vichy controlat pels alemanys, les forces
japoneses van ocupar la Indoxina francesa.
Al mateix temps Japó va intentar obtenir acords econòmics i
polítics a les Índies Oriental Holandeses.
Aquestes accions van provocar l’embargament del petroli
estatunidenc i van augmentar les hostilitats entre ambdós països, que ja
existien des de la invasió japonesa de la Xina en el 1937.
El 7 de desembre de 1941, sense previ avís, i mentre encara
s’estava en plenes negociacions entre els diplomàtics estatunidencs i
japonesos, avions japonesos bombardejaven Pearl Harbor, a Hawaii, la principal
base naval estatunidenca en el Pacífic; poc després es van llançar atacs
simultanis contra Filipines, les illes de Guam, illa Wake i Midway, Hong Kong,
Malàisia britànica i Tailàndia.
El 8 de desembre, Estats Units va declarar la guerra a Japó, al
igual que la resta dels aliats, excepte l’URSS.
Un any després de l’èxit
d’aquests atacs per sorpresa, Japó mantenia la ofensiva en el sud-est asiàtic i
en les illes del Pacífic Sud.
Els elements nacionalistes en la majoria dels països d’Àsia
oriental donaven suport tàcit, i en alguns casos real, a los japonesos, ja que
veien que podia ser un camí per alliberar-se de l’imperialisme occidental.
Al desembre de 1941, Japó envaïa Tailàndia i va obligar al seu
govern a signar un tractat d’aliança. Les tropes japoneses van ocupar Birmània,
Malàisia britànica, Borneo, Hong Kong i les Índies Orientals Holandeses. Al
maig de 1942 també Filipines va caure en mans japoneses.
Mirant cap a Austràlia i Nova Zelanda, les forces japoneses van
desembarcar a Nova Guinea, Nova Anglaterra (ara part de Papua-Nova Guinea) i
les illes Salomó. Un destacament especial japonès també va envair i ocupar
Attu, Agattu i Kiska a les illes Aleutianas, davant de la costa d’Alaska. Al
final, la guerra es va convertir en una lluita naval pel control de grans
extensions de l’oceà Pacífic.
El desenvolupament de la guerra va començar a canviar l’any
1942, quan una força naval i aèria aliada va contenir la invasió de la flota
japonesa a la batalla del Mar del Coral, entre Nova Guinea i les illes Salomó.
Un mes després, una gran flota japonesa va ser derrotada a la
batalla de Midway. Utilitzant operacions combinades d’unitats de terra, mar i
aire sota el comandament del general estatunidenc Douglas MacArthur, les forces
aliades van avançar cap al nord i van expulsar als japonesos de les illes del
Pacífic Sud.
Al juliol de 1944, després de la caiguda de Saipan, la base
nipona més important a les illes Marianes, els dirigents japonesos van ser
conscients de que havien perdut la guerra.
Al novembre de 1944, Estats Units va començar una sèrie
d’importants atacs aeris sobre Japó. A principis de 1945, després de la batalla
de Iwo Jima els estatunidencs van arribar a 1.200 km de Japó. En aquest mateix
període les forces aliades comandades per l’almirall anglès Louis Mountbatten,
primer comte Mountbatten, van vèncer als exèrcits japonesos en el sud-est
asiàtic.
En los següents quatre mesos, de maig a agost, els bombardejos
estatunidencs van devastar les ciutats japoneses, les seves comunicacions i la
seva indústria; el 6 d’agost de 1945, llançaven la primera bomba atòmica sobre
la ciutat d’Hiroshima. Dos dies més tard, el 8 d’agost, la URSS declarava la
guerra al Japó, i el 9 d’agost, Estats Units llançaven una segona bomba atòmica
sobre Nagasaki, mentre les forces soviètiques envaïen Dongbei Pingyuan
(Manxúria), el nord de Corea i Karafuto.
Els poders aliats havien acordat durant la Conferencia de
Potsdam que tan sols es podria acceptar del govern japonès la seva rendició
incondicional. Vencent la paràlisi del govern, l’emperador Hiro-Hito va
insistir en la rendició. El 14 d’agost, Japó acceptava les condicions dels
aliats i l’emperador es va dirigir a la nació, per primera cop, per medi d’un
missatge radiofònic, comunicant la rendició japonesa; els militars van intentar
sabotejar aquesta emissió.
La rendició formal es va signar a bord del cuirassat
estatunidenc Missouri, a la badia de
Tòquio, el 2 de setembre.
https://encyclopedia.ushmm.org/content/en/map/pacific-basin-japanese-expansion.
Els aliats van designar als estatunidencs per a mantenir tropes
d’ocupació a les illes japoneses. Japó perdia el seu imperi: Mongòlia interior,
Dongbei Pingyuan (Manxúria), Taiwan i Hainan van ser retornades a Xina, la
URSS, va mantenir les illes Kuriles i Karafuto (que de nou es va anomenar
Sajalín) i el control de Mongòlia Exterior; Port Arthur i el Ferrocarril de
Dongbei Pingyuan (Manxúria) del Sud van quedar sota el control conjunt de la
URSS i Xina. Estats Units, sota el fideïcomís de l’ONU va ocupar totes les
illes que havien sigut antics mandats japonesos del Pacífic Sud.
L’11 d’agost de 1945, després de la rendició dels japonesos,
Douglas Mac Arthur va ser nomenat comandant suprem de les tropes que ocupaven
Japó. Representants de Xina, la URSS i Gran Bretanya van formar el Consell
Aliat per al Japó, amb seu a Tòquio, per assistir a MacArthur. De les qüestions
exteriors de la política d’ocupació se’n va cuidar la Comissió del Llunyà
Orient, amb seu a Washington, representada per Estats Units, Gran Bretanya, la
Unió Soviètica, Austràlia, Canadà, Xina, França, l’Índia, els Països Baixos,
Nova Zelanda i Filipines.
Un cert nombre d’antics dirigents japoneses van ser jutjats per
crims de guerra, per un tribunal en el que hi havia representants d’onze
països, que es va reunir a Tòquio el 3 de maig de 1946 i es va tancar el 12 de
novembre de 1948.
Els japonesos no van presentar resistència a l’ocupació
estatunidenca. Es va establir que els objectius de la política d’ocupació eren,
bàsicament, la democratització del govern japonès i el restabliment d’una
economia industrial de temps de pau que cobrís la demanda de la població
japonesa. Mac Arthur exercia la seva autoritat a través de l’emperador i de la
maquinaria de govern existent establint la dissolució dels grans trusts
industrials i bancaris, als que se’ls hi havien embargat els fons en el 1946.
L’any 1947, es va posar en marxa un programa de reforma agrària
dissenyat per donar als camperols l’oportunitat de comprar la terra que
treballaven, i es va organitzar un programa educatiu seguint els models
democràtics.
Les dones van tenir dret a vot en les primeres eleccions
després de la guerra (abril de 1946), i 38 d’elles van ser elegides per a la
Dieta japonesa. Posteriorment, la Dieta va acordar un esborrany d’una nova
Constitució inspirada en l’estatunidenca, que es va fer efectiva al maig del
1947.
La rehabilitació de l’economia japonesa va costar més que la
reorganització del govern. La manca d’aliments s’havia resolt amb importacions
de productes dels aliats, en particular d’Estats Units. Els bombardejos a que
havia estat sotmès el país durant la guerra havien gairebé anul·lat la
capacitat industrial de Japó. A principis de 1949, l’ajuda que donava Estats
Units al Japó era de més d’un milió de dòlars per dia.
A principis de maig de 1949, hi va haver vagues en algunes
industries nipones, principalment la industria minera del carbó. El govern i
Mac Arthur van acusar al Partit Comunista, que havia obtingut 3 milions de vots
en les recents eleccions nacionals, d’instigar les vagues amb finalitats
polítiques.
A l’abril de 1950, la Unión Soviètica va anunciar que, excepte
10.000 criminals de guerra, s’havien tornat tots els presoners (94.973) al
Japó; segons les xifres japoneses més de 300.000 presoners restaven encara sota
custòdia de la URSS.
Les negociacions aliades durant el 1950 per arribar a un
tractat de pau amb Japó van estar marcades per diferències bàsiques entre els
Estats Units i la Unió Soviètica en diversos aspectes, especialment si Xina
participaria en la redacció del documento.
El govern estatunidenc va convidar a assistir a la conferència
de pau a 55 països, entre els que no hi havia ni la Xina Nacionalista ni la
República Popular Xina. La conferència de pau va començar a San Francisco a
principis de setembre, amb l’absència de l’Índia, Birmània i Iugoslàvia que sí
que havien sigut convidades. Després de diverses discussions, 49 països, entre
ells Japó, van signar el tractat; la URSS, Txecoslovàquia o Polònia es van
negar a signar-lo.
Segons els termes del tractat, Japó renunciava a tots els seus
drets sobre Corea, Taiwan, les illes Kuriles, Sajalín i les altres illes que
havia tingut i abandonava qualsevol reivindicació sobre Xina i Corea. Es va
reconèixer el dret de Japó a defensar-se i a establir acords de seguretat
col·lectius, i Japó va acceptar en principi la validesa de les reparacions de
guerra, que pagaria en bens i serveis, donada la insuficiència de recursos
financers del país.
Al mateix temps, Estats
Units i Japó van signar un acord que establia la permanència de les bases
militars estatunidenques en territori nipó per tal de protegir el país, que
estava desarmat, d’agressions externes o disturbis intens d’importància.
A l’abril de 1951 Mac Arthur va ser rellevat del càrrec, tot i
que es mantenia l’ocupació del país. A finals de juny Estats Units va
finalitzar la seva ajuda econòmica; això va perjudicar a l’economia del país,
però quedava bastant compensat per una gran comanda de material militar,
d’Estats Units, per a la guerra de
Corea.
Els problemes econòmics del país procedien en part de la pèrdua
de mercats exteriors després de la guerra, especialment amb Xina. Estats Units
va reconèixer la importància del mercat xinès i a l’octubre va permetre a Japó
desenvolupar un comerç limitat, amb Xina.
El 28 d’abril de 1952 va entrar en vigor el tractat de pau i es
va restablir la sobirania completa al Japó. Segons els termes del tractat, les
tropes estatunidenques van quedar-se a Japó com a forces de seguretat. Aquell
mateix any el govern japonès va establir tractats de pau o va renovar les
relacions diplomàtiques amb Taiwan, Birmània, Índia i Iugoslàvia.
La Constitució de 1947 establia la renuncia a la guerra, i
l’any 1952 es va debatre àmpliament la qüestió del rearmament, però el govern
es va mostrar poc disposat a comprometre’s a favor de la reconstrucció de les
defenses del país, degut a les dificultats econòmiques i els obstacles legals.
El mateix any, la Dieta va aprovar el projecte de llei per a suprimir les
activitats subversives de grups organitzats.
L’any 1953 el govern estatunidenc va intentar assegurar el país
contra una possible agressió comunista i va animar activament el rearmament del
Japó. A l’agost els dos països van signar un tractat d’ajuda militar que
estipulava les provisions per a la fabricació d’armes japoneses d’acord amb
especificacions estatunidenques. En una declaració conjunta al setembre, el
primer ministre Yoshida i Shigemitsu Mamoru, dirigent del Partit Progressista,
van recomanar oficialment el rearmament japonès amb caràcter defensiu. Les
negociacions amb el govern estatunidenc van permetre signar a principis de març
del 1954 un pacte de defensa mútua.
A l’octubre de 1956, la Unión Soviètica i Japó van acordar
acabar amb l’estat tècnic de guerra existent entre ambdós països des de
l’agosto de 1945. L’acord estipulava el restabliment de relacions diplomàtiques
normals, la repatriació dels presoners de guerra japonesos que restaven a la
URSS, la signatura de tractats de pesca negociats a començaments d’any, el
suport soviètic per a l’entrada de Japó a l’ONU i la devolució a Japó d’algunes
petites illes de la costa meridional.
El 18 de desembre, l’Assemblea General de l’ONU va votar per
unanimitat l’admissió de Japó a les Nacions Unides.
A finals de 1956 se seguien mantenint estretes relacions amb
Estats Units, i al mateix temps es va intentar estendre el comerç amb la URSS i
la Xina, com a mesura per a reduir l’atur.
Al febrer de 1957 es van signar diversos acords per a
finalitzar l’estat de guerra amb Txecoslovàquia i Polònia. Al novembre el Japó
va acordar pagar 230 milions de dòlars a Indonèsia com a reparació de la 2ª
Guerra Mundial i cancel·lar el deute comercial indonesi.
Japó es va convertir en membre no permanent del Consell de
Seguretat de l’ONU, al gener de 1948.
Al gener de 1960, malgrat les nombroses protestes populars, es
va signar un nou tractat de seguretat amb Estats Units, i es va anunciar que al
juny d’aquell mateix any el president estatunidenc Eisenhower visitaria el
Japó, però davant de l’augment de les protestes, la vista es va cancel·lar, ja
que no es podia garantir la seva seguretat.
L’economia japonesa va ocupar el primer lloc mundial per la
tassa de creixement l’any 1964. En el seu desenvolupament comercial, el govern
japonès va establir un acord amb la Xina, pel que cada país establiria oficines
d’enllaç comercial no oficials a la capital de l’altre. Per altra banda,
acordava amb l’URSS la venta d’una planta de fertilitzants com a pagament als
crèdits soviètics.
La celebració a l’octubre dels XVIII Jocs Olímpics a Tòquio, va
suposar una millora de les infraestructures.
Al març del 1965 el ministre d’Assumptes Exteriors de Corea del
Sud va ser el primer coreà que va obtenir una audiència amb l’emperador
japonès, des de la 2ª Guerra Mundial. Durant la seva visita els governs de Japó
i Corea del Sud van arribar a un important acord de relacions mútues.
A la dècada de 1960 Japó superava a totes les nacions d’Europa
Occidental en producte nacional brut i seguia a Estats Units com a potència
industrial mundial.
L’Exposició Mundial d’Osaka, l’any 1970, va posar de manifest
que el país havia recuperat la seva posició en el comerç internacional.
L’any 1972 es van establir relacions diplomàtiques amb la Xina
i amb Taiwan, i Okinawa va ser retornada a Japó
Heisei (1989 -2019 )
L’emperador Hiro-Hito va morir al gener del 1989 i el va
succeir el seu fill, Aki-Hito, iniciant el període denominat Heisei (de la pau
aconseguida), que ben aviat es va convertir en una època de convulsions i
reforma.
Akihito, el 125è emperador va accedir al tron a la mort del seu
pare, al gener del 1989. Ja des del començament del seu accés al poder va
iniciar mesures per intentar apropar la monarquia al poble
L’any 1992 s’aprovava una legislació que permetia la
participació de les tropes japoneses en les operacions de pau de l’ONU, cosa
que abans era inconstitucional.
El 17 de gener de 1995 un terratrèmol va devastar la ciutat de
Kobe, amb un balanç de 5.000 morts i centenars de milers de desnonats. El 20 de
març hi va haver l’atac amb gas sarin al metro de Tòquio, en el que van morir
dotze persones i milers de ciutadans van partir-ne les efectes. Les
investigacions van provar la culpabilitat de la secta Aun Shinri Kyo.
A l’agost del 2016 Akihito anunciava que per edat i per
qüestions de salut, no es veia capaç de continuar i que abandonaria el Tron del
Crisantem. L’abdicació es va formalitzar a l’abril del 2019.
Reiwa (2019- )
El va succeir el seu fill gran, Naruhito, que en pujar al
Trondel Crisantem iniciava el període Reiwa (bella harmonia), com a 126è
emperador del Japó.
