Japó-30.Kyoto: temple Nanzen-ji

Al final del passeig de la filosofia, i sense buscar-ho em vaig trobar a Nanzenji; va ser una sorpresa ja que en realitat intentava trobar una parada d’autobús, però va valdre la pena.

El temple Nanzenji, anomenat formalment Zenrinji va ser construït el 1291 per l’emperador Kameyama. Hi ha una llegenda que diu que l’emperador tenia en aquest lloc un palau d’estiu que estava encantat i a on succeïen tota mena de fenòmens paranormals.

L’emperador va acabar contactant amb un monjo zen, Fumon, per tal de que alliberés el palau de fantasmes. El monjo va passar molt de temps meditant al palau i va aconseguir espantar als fantasmes.

Molt content amb el resultat l’emperador va donar part del complex del seu palau al budisme zen, un espai on poder realitzar les seves pràctiques de meditació.

Això va crear un cert conflicte amb els monjos guerrers del mont Hiei, ja que amb la seva donació havia creat un segon lloc de culte.

El temple va prosperar, però va patir diversos incendis (1393, 1447 i 1467); va ser reconstruït i ampliat l’any 1597. Un nou incendi l’any 1895 el va destruir totalment i va ser reconstruït l’any 1909.

És un gran complex i la seva estructura ha variat al llarg de la seva historia, tenint entre 9 i 12 subtemples.

Tot i que no forma part dels “Cinc grans temples zen de Kyoto”, l’any 1386 es va crear un nou sistema jeràrquic de monestirs budistes zen de l’escola Rinzai, que em sembla que era el Gozan (sistema de les cinc muntanyes) i Nanzenji encapçalava aquesta llista; Nanzenji tenia el títol de “Primer Temple de la Terra” i exercia un paper de supervisió.

L’entrada al complex es fa per la porta Sanmon (porta de la muntanya), una típica porta del budisme zen, construïda originalment al segle XIII, però destruïda per ordre del govern l’any 1369. Va ser reconstruïda l’any 1628 pel dàimio Todo Takatora, en honor als soldats del clan  Tokugawa que havien mort durant el setge al castell d’Osaka, l’any 1615.

La Sanmon es una gran estructura de dos pisos, coneguda popularment com la porta Tenka Ryu-mon (la gran porta del drac). La seva estructura és típica del budisme zen, amb cinc pilars i tres entrades que simbolitzen els tres camins cap a l’alliberament.

En el pis superior de la porta hi ha diverses imatges de Buda, i també una del shogun Tokugawa Ieyasu i una altra del dàimio Todo Takatora, que és el que va encarregar la reconstrucció de la porta.

La porta Chokushi-mon (porta imperial) és típica del temples budistes de l’època i tan sols la podia fer servir l’emperador. Originalment estava en el complex del Palau Imperial de Kyoto i es va traslladar aquí l’any 1642.

A un costat de la porta hi ha una gran làmpada de pedra, tallada l’any 1631 pel samurai Katsuyuki Sakuma. Té prop de 6 metres d’alçada i diuen que podria ser el fanalet de pedra més gran de l’Àsia oriental.

El saló principal o Hojo, era la zona residencial de l’abat; en algun lloc també diuen que és la sala de lectura.

L’Hojo, també conegut com a Seiryo-den, va ser donat al temple per l’emperador Go-Yozei; era part del Palau Imperial de Kyoto, i l’any 1611, que suposo que és quan el va donar,  va ser traslladat aquí. Les portes corredisses (fusama) de l’interior del saló presenten pintures amb imatges de dos tigres, creades amb pa d’or. Són obra de grans mestres de l’escola Kano.

Em sembla que l’edifici original va patir alguns incendis i posteriors reconstruccions; l’incendi del 1893 el va destruir completament i el que es veu actualment és la reconstrucció del 1909.

 L’Hojo té un jardí zen de roques i sorra blanca; diuen que és un dels exemples més significatius de jardins de roca (karesansui); va ser construït al segle XVII per un famós dissenyador de jardins, Kobori Enshu. El jardí i el saló estan connectats a través d’un passadís.

Aquest jardí es coneix com “el jardí del tigre que brinca”, ja que està dissenyat de forma que les roques semblin tigres i cadells de tigre saltant sobre l’aigua.

Hi ha un altre jardí, el jardí Ogata Jo, conegut popularment com jardí Yoshinshi. És un jardí zen modern, dissenyat l’any 1966, en el que una de les roques té forma de cor; diuen que el jardí té un ambient semblant al d’un cor trencat.

La sorpresa que em va donar aquest temple és trobar un aqüeducte en el seu recinte. L’aqüeducte (sosui o suirokaku), construït entre 1881 i 1890, formava part del sistema de canals que connectaven la zona del llac Biwa amb la ciutat de Kyoto, passant per aquest complex.

Aquests canals tenien un doble objectiu, per una banda permetien la circulació de petites embarcacions des de la badia d’Osaka fins al llac Biwa, transportant mercaderies i objectes de consum. Per altra banda servien per al subministrament d’aigua a la ciutat, per a l’agricultura, el consum, i per a la prevenció d’incendis.

L’aqüeducte té 93 metres de llarg i 14 d’alt; permetia la circulació d’unes 2 tones d’aigua per segon. Es va construir seguint l’estil dels aqüeductes romans, però fent servir totxanes en lloc de pedres.

L’any 1889 es va construir la primera central hidroelèctrica que va començar a proveir d’energia a la ciutat l’any 1891. Per tal de millorar el sistema elèctric i garantir el subministrament d’aigua corrent entre el 1908 i el 1912 es va construir un segon canal.

 Aquesta escultura representa a Kanzan (esquerra) i Jittoku (dreta), dues figures populars de les pintures zen, que sovint es representen juntes  

Es creu que eren dos monjos xinesos que van viure durant la dinastia Tang (618-907).

Kanzan (en xinès Hanshan) significa muntanya freda, es creu que era un poeta zen, una mica excèntric, que vivia a la muntanya sagrada a  l’est de la Xina, Tiantang. Jittoku (en xinès Shin) significa abandonat  era un treballador a la cuina d’un temple proper; la seva família l’havia abandonat i el va criar Fenggan, un altre monjo zen una mica excèntric. Segons la llegenda, els dos es van fer bons amics i Jittoku robava restes de menjar de la cuina on treballava i les hi portava a Kanzan, passant temps a la natura, lluny del temple i de les institucions socials.

No s’ha pogut verificar la vida d’aquests homes, tan sols se sap el que es diu d’ells a les obres on apareixen.

Representen la renuncia al mon i la recerca de la il·luminació, i posen de manifest que la seva disparitat en educació i classe social és irrellevant. Gairebé sempre se’ls representa vestits amb roba vella i esfilagarsada, deixats, vagant per la natura, rient o amb mirades entremaliades.

A Kanzan se’l pot identificar pel pergamí que sosté a la mà, fet que fa referència a la seva feina com a poeta, mentre que Jittoku té una escombra a la ma, que fa referència a la tasca de netejar la cuina al monestir.

El pergamí de Kanzan sovint es representa en blanc, el que indica que els sutres escrits o impresos no són res comparats amb el llibre de la natura. L’escombra de Jittoku es pot interpretar com una eina per escombrar les teranyines de les nostres ànimes impures.

Generalment presenten una actitud despreocupada, diuen que simbolitza que saben que les coses que busquen la majoria dels homes són il·lusions, i que el que realment compta no és el rang ni la riquesa, sinó la seva pròpia naturalesa de Buda.

 

 

 

 

 

Des d’aquí vaig agafar el metro i vaig anar fins al castell. Em va fer gràcia agafar el metro, ja que tan sols té dues línies i la majoria de desplaçaments per la ciutat es fan en bus. La xarxa de metro es va estrenar l’any 1981 i consta de dues línies, la que va nord-sud i la perpendicular, est-oest.