11 de juliol 2026

Japó-39. Hiroshima, introducció

Quan vam sortir de Miyajima ja feia mal temps, de fet, havia plogut tat la nit. Era el que havien avisat i per això havíem començat per l’illa, per poder pujar al mont Minsen sense pluja, i vam deixar Hiroshima pel dia següent, que efectivament va fer molt mal temps.

Vam agafar el ferri i després el tren cap a Hiroshima. Vam anar a l’hotel a deixar l’equipatge petit a consigna i vam sortir a visitar la ciutat.

Quan vam sortir plovia bastant i la gent del grup no tenia ganes de veure coses sota la pluja, pel que la guia va fer la visita força a corre cuita; reconec que no és fàcil acontentar a tothom, quan el ritme i interessos són diferents.

Tenia moltes ganes de visitar Hiroshima i em vaig quedar amb recança perquè no vam tenir gaire temps. Vam començar les visites a les 11 del matí i després de dinar, a les 4 de la tarda ja marxàvem cap a Osaka. Vam poder visitar el Parc de la Pau i el Museu de la Bomba Atòmica.


La ciutat és troba damunt del delta del riu Ota, i els seus set braços divideixen la ciutat en sis illes, projectades cap a la badia d’Hiroshima.

La regió on avui es troba Hiroshima era originalment un petit poble de pescadors a la vora de la badia d’Hiroshima. Des del segle XII, el poble era força pròsper i estava econòmicament vinculat a un temple budista zen anomenat Mitaki-Ji. Aquesta nova prosperitat va ser en part causada per l’augment del comerç amb la resta del Japó sota els auspicis del clan Taira.

Quan l’any 1589 Mori Terumoto fundava en una de les illes del delta de l’Ota una ciutat castell, aquesta zona s’anomenava Gokamura (cinc pobles). L’illa on va construir el castell la va anomenar Hiroshima, que significa illa ampla.

L’any 1593 Mori Terumoto es va traslladar a viure al castell i des d’aquí governava nou províncies.

En un primer temps havia lluitat al costat d’Oda Nobunaga, però després va servir a les ordres de Toyotomi Hideyosh i va ser nomenat membre del Consell dels Cinc Regents, creat per governar a la mort de Hideyoshi i fins que el seu fill Hideyori tingués l’edat suficient per governar.

Terumoto va quedar al bàndol perdedor a la batalla de Sekigahara (1600), llavors, Tokugawa Ieyasu, guanyador de la batalla, va privar a Mori Terumoto de la majoria dels seus feus, inclosa Hiroshima, i va cedir la província d’Aki a Masanori Fukushima, un dàimio que l’hi havia donat suport. Des de 1619 fins a 1871, Hiroshima va ser governada pel clan Asano.

Després de l’abolició de la dinastia Han el 1871, la ciutat es va convertir en la capital de la prefectura d’Hiroshima.

Hiroshima es va convertir en un important centre urbà durant el període imperial, ja que l’economia japonesa va passar d’indústries principalment rurals a urbanes. Durant la dècada de 1870, es va establir a la ciutat una de les set escoles d’anglès patrocinades pel govern.

El port d’Ujina es va construir en la dècada de 1880, i va permetre que Hiroshima esdevingués una ciutat portuària important.

El ferrocarril San’yo es va estendre fins a Hiroshima l’any 1894, i es va construir una línia de ferrocarril des de l’estació principal fins al port, per al transport militar durant la Primera Guerra Sino-japonesa. Durant aquella guerra, el govern japonès es va traslladar temporalment a Hiroshima, i l’emperador Meiji va mantenir el seu quarter general al castell d’Hiroshima des del 15 de setembre de 1894 fins al 27 d’abril,  1895.

La primera ronda de converses entre representants xinesos i japonesos per posar fi a la guerra sino-japonesa es va celebrar a Hiroshima, de l’1 al 4 de febrer de 1895.

A finals del segle XIX es van establir noves plantes industrials, incloent-hi fàbriques de cotó. La major industrialització a Hiroshima es va estimular durant la Guerra russo-japonesa de 1904, que va requerir el desenvolupament i la producció de subministraments militars.

La Sala d’Exposicions Comercials de la Prefectura d’Hiroshima es va construir el 1915 com a centre de comerç i exposició de nous productes. Posteriorment, el seu nom es va canviar a Sala d’Exposicions de Productes de la Prefectura d’Hiroshima, i de nou a Sala de Promoció Industrial de la Prefectura d’Hiroshima. L’edifici, ara conegut com la Cúpula de la Bomba Atòmica, forma part del Memorial de la Pau d’Hiroshima, Patrimoni de la Humanitat des de 1996.

Durant la Primera Guerra sino-japonesa, Hiroshima va esdevenir una de les principals bases logístiques de l’exèrcit imperial japonès. Va mantenir aquesta funció durant l’era Showa (1926-1989).

Durant la Primera Guerra Mundial, Hiroshima es va convertir en un punt central d’activitat militar, ja que el govern japonès es va unir als Aliats en la guerra. Uns 500 presoners de guerra alemanys van ser retinguts a l’illa de Ninoshima, a la badia d’Hiroshima.

El creixement d’Hiroshima com a ciutat va continuar després de la Primera Guerra Mundial, ja que la ciutat va atreure l’atenció de l’Església Catòlica, i el 4 de maig de 1923 es va nomenar un vicari apostòlic.

Durant la Segona Guerra Mundial, el Segon Exèrcit General i l’Exèrcit Regional de Chugoku tenien la seva seu a Hiroshima, i el quarter general dels Marines de l’Exèrcit es trobava al port d’Ujina. La ciutat també disposava de grans dipòsits de subministraments militars i era un centre clau per al transport marítim.

La bomba atòmica

Els bombardejos de Tòquio i altres ciutats del Japó durant la Segona Guerra Mundial van causar una destrucció generalitzada i centenars de milers de civils morts; en canvi Hiroshima no va patir cap atac aeri d’aquest tipus, tot i que hi havia una amenaça reial.

Durant la Segona Guerra Mundial, Hiroshima va ser un centre estratègic de defensa de terra per a tot el sud del Japó, i també un important centre industrial. Davant del port de la ciutat, a l’illa Okunoshima, hi havia una planta de fabricació de gasos verinosos. Amb l’expansió de l’imperi, s’hi van produir diferents tipus d’armes químiques, gasos que van ser utilitzats contra soldats i civils xinesos, i també en experiments sobre humans.

Els 6 d’agost de 1945, a 2/4 de 8 del matí va sonar una primera alarma quan un sol aparell sobrevolava en missió de reconeixement; la ciutat havia sigut poc bombardejada durant la guerra i els habitants estaven acostumats a veure bombarders nord-americans sobrevolar la seva ciutat per anar més al nord. Els estatunidencs no van fer bombardeigs convencionals per evitar qualsevol dany previ, i poder valorar millor els efectes de la bomba atòmica.

La bomba, amb missatges de burla dirigits als japonesos, es va armar durant el vol i es va deixar anar a ¼ de 9 del matí a uns 9.000 per sobre la ciutat. Després de menys d’un minut de caiguda lliure, va esclatar quan estava a 587 m del terra, verticalment per sobre de l’hospital Shima, situat al cor de la ciutat, a menys de 300 m al sud-est del pont d’Aioi, que era la destinació inicial.

Ja havia acabat l’alarma quan van llançar la bomba, quan la gent ja havia sortit dels refugis. Després la gent no entenia com un sol avió podia haver provocat aquells estralls.

L’explosió, equivalent a la de 15.000 tones de TNT, va acabar amb la ciutat immediatament. Dels 90.000 edificis de la ciutat, 62.000 van quedar totalment destruïts. No va quedar rastre dels habitants situats a menys de 500 metres del lloc de l’explosió.

Va matar directament almenys 70.000 persones, incloent-hi milers de treballadors esclaus coreans. Menys del 10% de les baixes van ser militars. En les setmanes següents, 50.000 més, i unes 125.000 víctimes en tres mesos. El recompte del nombre total de morts continua sent imprecís; s’estima que va ser de més de 250.000. La població de la ciutat abans de la bomba era d’uns 345.000 habitants.

La publicació d’imatges de la ciutat després de l’atac, i part de la recerca de la Comissió de Baixes de la Bomba Atòmica sobre els efectes humans de l’atac, van ser restringides durant l’ocupació del Japó, i gran part d’aquesta informació va ser censurada fins a la signatura del Tractat de San Francisco el 1951, que va restaurar el control als japonesos.

Del 1945 al 1952, Hiroshima va estar sota ocupació de l’Imperi Britànic. La ciutat d’Hiroshima va ser totalment reconstruïda després de la guerra. A iniciativa del seu alcalde, Shinzo Hamai, va ser proclamada Ciutat de la Pau pel parlament japonès l’any 1949.

En reconstruir la ciutat es va construir el Museu de la Pau i el Parc Commemoratiu de la Pau, prop de l’hipocentre de l’explosió. Aquí cada any, el 6 d’agost, s’organitza una cerimònia commemorativa.

He trobat llocs en que parlen d’hipocentre i en altres d’epicentre. En terratrèmols, l’hipocentre o focus és el punt de l’interior de la terra on s’inicia el moviment sísmic; l’epicentre és la projecció d’aquest punt a la superfície terrestre, o sigui que hipocentre i epicentre estan alineats verticalment, un a l’interior i l’altre a la superfície.

En el cas de la bomba atòmica,  que va explotar a l’aire, no tenia massa clar quina era la forma correcta. Pel que he llegit em sembla que s’ha de dir hipocentre, en referència a que és el focus o punt zero; els efectes sobre edificis o la gent depenen de la distància a que es trobaven d’aquest punt zero, que suposo que és la projecció a la superfície de la terra del punt a l’aire en el que va explotar.

El maig de 2016, 71 anys després de l’explosió de la bomba atòmica, el president dels Estats Units, Barack Obama, va anar a Hiroshima per homenatjar les víctimes, al marge d’una reunió del G-7 celebrada al Japó. Era el primer president nord-americà en exercici que visitava el Parc Commemoratiu de la Pau d’Hiroshima. Aquesta visita va crear controvèrsia als Estats Units, especialment entre els veterans de la Segona Guerra Mundial que havien lluitat contra l’exèrcit japonès i no volien que aquest viatge fos vist com una disculpa estatunidenca.

La notícia de l’increïble explosió dels atacs amb bombes atòmiques al Japó va ser deliberadament ocultada al públic japonès pels censors militars nord-americans durant l’ocupació aliada. No es donaven estadístiques de nombre de víctimes. Les pel·lícules filmades pels càmeres japonesos a Hiroshima i Nagasaki després dels bombardejos van ser confiscades.

“Hiroshima”, el relat escrit per John Hersey per a The New Yorker, va tenir un gran impacte als Estats Units, però va ser prohibit al Japó. Es va publicar originalment en format d’article, a la revista The New Yorker, el 31 d’agost de 1946. Tot i que l’article estava previst que es publiqués en quatre números, es va publicar en un sol número dela revista dedicat exclusivament a Hiroshima.

Aquesta obra es pot trobar traduïda al català, per Imma Falcó, a l’editorial Ara llibres; és de l’any 2024.

Hiroshima narra les històries de sis supervivents de la bomba immediatament abans i quatre mesos després del llançament de la bomba atòmica. Es diu que va arribar a Tòquio, en anglès, almenys al gener de 1947 i la versió traduïda es va publicar al Japó el 1949.

Ara estic llegint aquest llibre i tot i haver llegit abans altres coses sobre la bomba atòmica i els seus efectes, aquesta narració m’impacta molt. Per exemple la gent que no entén com un sol aparell pot haver llançat un producte tant destructiu, no s’expliquen les cremades, els incendis... També impressiona quan expliquen la manca d’ajuda, de personal mèdic, perquè aquest personal també està ferit o mort, perquè s’ha d’intentar salvar als que encara tenen possibilitats...

La lluita dels que van sobreviure en aquelles primeres 24 hores per ajudar, per trobar algun lloc segur, sense entendre què havia passat.

Marcel Junod (1904 - 1961), va ser un metge suís delegat del Comitè Internacional de la Creu Roja ( (CICR). Quan va morir es va trobar el document sobre Hiroshima, sembla que escrit poc després de l’atac amb la bomba atòmica.

https://www.icrc.org/sites/default/files/external/doc/es/assets/files/other/irrc-230-junod.pdf

Després del llançament de bombes atòmiques americanes sobre Hiroshima (6 d’agost de 1945) i Nagasaki (9 d’agost de 1945) i la posterior rendició japonesa, Junod va organitzar l’evacuació dels camps de presoners de guerra i el rescat aliat dels interns sovint greument ferits. El 30 d’agost va rebre proves fotogràfiques i una descripció telegràfica de les condicions a Hiroshima. Ràpidament va organitzar una missió d’assistència i el 8 de setembre es va convertir en el primer metge estranger a arribar al lloc. Anava acompanyat per investigadors nord-americans, dos metges japonesos i 15 tones de subministraments mèdics. S’hi va quedar cinc dies, durant els quals va visitar tots els hospitals principals, va administrar la distribució de subministraments i va oferir atenció mèdica personalment. Les fotografies d’Hiroshima, que va lliurar al CICR, van ser algunes de les primeres imatges de la ciutat després de l’explosió que van arribar a Europa.

En el llibre “El piloto de Hiroshima” el filòsof vienès Günther Anders recull la correspondència que va mantenir amb Claude Eatherly.

Eatherly era el pilot en cap de l’avió de reconeixement meteorològic que va sobrevolar Hiroshima el 6 d’agost de 1945. Paul Tibbets era el pilot de l’Enola Gay que portava la bomba atòmica destinada a ser llançada sobre una de les tres ciutats japoneses Hiroshima, Kokura i Nagasaki. Claude Eatherly va enviar un missatge meteorològic a Paul Tibbets, que indicava un nivell de 3/10 de núvol, i que en gran mesura estava a favor de llançar la bomba atòmica sobre la ciutat. A les 8:14 del matí, hora local, la bomba atòmica “Little Boy” explotava sobre la ciutat.

La flor oficial d’Hiroshima és la flor del baladre o roser reial, ja que  va ser la primera planta en florir de nou després de l’explosió de la bomba atòmica el 1945.

Els Hibakusha

Quan escric això, fa 81 anys de l’atac per bomba atòmica, i encara deuen quedar alguns sobrevivents de l’atac. Jo havia sentit a parlar dels hibakusha, però no recordava ben be el nom i vaig preguntar a la guia sobre ells; ella va dir que no se’ls hi donava cap nom especial i va defugir el tema.

Hibakusha (persona afectada per una bomba o persona afectada per exposició a la radioactivitat) és un terme amb el qual es designa genèricament els supervivents dels bombardejos nuclears a les ciutats d’Hiroshima i Nagasaki, a l’agost del 1945, per part de la força aèria dels Estats Units.

El govern japonès ha reconegut unes 650.000 persones com a hibakusha. A 31 de març de 2025, quedaven 99.130 persones vives, principalment al Japó. El govern del Japó reconeix que aproximadament un 1% dels que queden vius tenen malalties causades per radiació.

Ser un hibakusha era un estigma social. Durant dècades es creia que les seqüeles de la radiació eren transmissibles i molts d’ells amagaven la seva condició per evitar ser acomiadats de la feina o per no tenir problemes per trobar parella amb qui casar-se.

Després de molts anys de lluita van aconseguir que el govern els hi dones suport mèdic i una pensió, als supervivents reconeguts oficialment.

La Confederació Japonesa d’Organitzacions de Víctimes de les Bombes A i H, sovint abreujada: Nihon Hidankyo, és una organització que representa els supervivents (hibakusha) víctimes dels bombardejos atòmics d’Hiroshima i Nagasaki.

Nihon Hidankyo es va crear el 1956 i des d’aleshores exerceix pressió sobre el govern japonès per aconseguir millores en l’atenció i suport a les víctimes. També treballa a nivell internacional per l’abolició de les armes nuclears. Les activitats van incloure l’enregistrament de milers de testimonis, l'emissió de manifestos i crides públiques, i l’enviament de delegacions a organitzacions internacionals i Nacions Unides, pel desarmament nuclear global. L’organització va rebre el Premi Nobel de la Pau 2024.

L’artista Yukiyo Kawano, que forma part de la tercera generació de hibakusha d’Hiroshima, ha treballat sobre les diferents dimensions de la problemàtica dels hibakusha, que encara no està totalment resolta. Per exemple, a l’agost del 2021, se li va negar el permís per instal·lar la seva evocació escultòrica del bombardeig de Nagasaki, prevista per la primera commemoració dels atacs atòmics. Els responsables del lloc, el Manhattan Project National Historical Park a Hanford, Washington, on es va produir el plutoni i la bomba “Fat Man” que es va tirar sobre Nagasaki, no van acceptar aquesta mena de commemoració.