Japó-23. Kyoto: Kinkaku-ji, el temple del pavelló daurat

Al matí següent vam començar les visites per Kinkaku-ji, temple del Pavelló Daurat. El nom oficial és Rokuon-ji, temple del Jardí dels Cérvols. És un temple zen ubicat en un lloc esplèndid, val la pena anar-lo a veure. Llàstima que el dia que el dia que hi vam anar nosaltres era diumenge i per tant hi havia moltíssima gent.

https://www.shokoku-ji.jp/en/kinkakuji/guide/

Inicialment en aquests terrenys de Kitayama (muntanyes del nord) hi havia una vil·la de la família Saionji; coneguts a vegades com a senyors de Kitayama.

Yoshimitsu, el tercer shogun del shogunat Ashikaga, l’any 1397 va comprar aquestes terres per construir-hi el Palau de Kitayama, al voltant de l’stupa daurada, kinku, reclamant així una certa connexió amb els Saionji i el seu prestigi com a senyors de Kitayama.

Ashikaga Yoshimitsu (1358-1408) va governar des del 1368 fins al 1394, durant el període Muromachi. Yoshimitsu va ser nomenat shogun, un títol hereditari com a cap de l’estat militar, el 1368 quan tenia deu anys; als vint anys va ser admès a la cort imperial com a Gran Conseller en funcions.

Durant la segona meitat del segle XIV (1379), sota Ashikaga Yoshimitsu, es va crear un sistema de temples oficials centrat al voltant dels Cinc grans temples (cinc a Kyoto i cinc a Kamakura). Les autoritats ordenaven directament els eclesiàstics dels establiments més importants.

Gozan (Cinc grans temples) es refereix a deu temples budistes japonesos d’obediència Zen de l’escola Rinzai. Els temples es van convertir progressivament a la doctrina Zen durant els anys 1250-1400 però alguns existien de feia diversos segles. Els principals instigadors d’aquest renaixement religiós van ser els shoguns de Kamakura i de Muromachi, que van donar especial suport a la branca Rinzai de la secta Zen del Budisme mahayana.

Històricament, la secta Zen del Budisme mahayana era considerada com a més moderna, més il·luminada i menys esotèrica que les sectes antigues Tendai i Shingon. Va esdevenir la protectora del Japó, i era la que s’encarregava de les celebracions i pregaries per la pau i la prosperitat de l’imperi. Va difondre igualment el pensament neo-confucianista xinès i va jugar un paper religiós, polític, econòmic, intel·lectual i artístic.

Yoshimitsu va ser el primer samurai a acollir a la seva residència privada un emperador regnant, l’any 1381.

L’any 1392, va negociar la fi de l’escissió imperial (la cort del nord i la del sud), i dos anys més tard va esdevenir Gran Canceller d’Estat (Daijo daijin), el membre de més alt rang de la cort imperial.

L’any 1394 (o potser 1395) va abdicar a favor del seu fill, Ashikaga Yoshimochi, retirant-se de tots els càrrecs públics; es va fer monjo i va anar a viure alpalau que havia fet construir a Kitayama, les muntanyes del nord de Kyoto. És aquí on va rebre enviats de les corts Ming (Xina) i Joseon (Corea) en almenys sis ocasions i va establir els termes d’un acord comercial sino-japonès que va durar més d’un segle.

L’estil cultural d’aquesta època es coneix com a cultura Kitayama. Aquest període es va caracteritzar per la reunificació de les corts del nord i del sud i pel restabliment de les relacions amb la Xina, amb el que va arribar tecnologia, cultura i filosofia de l’època Ming, contribuint al desenvolupament d’una nova cultura, en el període Muromachi (1336-1573), augmentant significativament les activitats culturals i artístiques. L’arquitectura de Kinkaku-ji és un bon exponent de la cultura Kitayama.

Kinkaku-ji inicialment era un sol pavelló, i va ser després de la mort de Yoshimitsu, l’any 1408, quan segons els seus desitjos, es va transformar en un temple zen per al seu fill, Yoshimochi.

Es creu que el Pavelló Daurat original es va construir el 1399.  L’or va ser una incorporació important al pavelló pel seu significat subjacent. L’or utilitzat estava destinat a mitigar i purificar qualsevol contaminació o pensaments i sentiments negatius envers la mort.

Durant la guerra Onin (1467-1477), es van cremar tots els edificis, excepte el pavelló daurat. Però la matinada del 2 de juliol de 1950, un monjo novici va cremar-lo i després va intentar suïcidar-se al turó del darrere. El van empresonar però va ser alliberat cinc anys més tard per malaltia mental i va morir de tuberculosi l’any següent. Durant l’incendi, l’estàtua original d’Ashikaga Yoshimitsu es va cremar i posteriorment es va restaurar. Una versió novel·lada d’aquests fets apareix al llibre de Yukio Mishima de l’any 1956 “El temple del Pavelló d’Or”.

L’estructura actual del pavelló data de 1955, quan va ser reconstruït; es diu que la reconstrucció és una còpia fidel de l’original, tot i que alguns qüestionen si l’estructura original tenia la mateixa quantitat de pa d’or. L’any 1984 es va veure que la coberta d’or s’estava desenganxant  i entre el 1986 i 1987 es va  substituir per làmina d’or més gruixuda que l’original. També es va restaurar l’interior de l’edifici, incloent-hi les pintures i l’estàtua de Yoshimitsu. La teulada es va restaurar l’any 2003.

El pavelló funciona com a shariden (relicari) que acull relíquies del Buda (les cendres de Buda).

Aquest edifici va servir de model per al Ginkaku-ji (Temple del Pavelló de Plata) i el Shokoku-ji, que també es troben a Kyoto. Quan es van construir aquests edificis, Ashikaga Yoshimasa (vuitè shogun, 1449-1473) va utilitzar els estils utilitzats a Kinkaku-ji.

El pavelló incorpora tres estils arquitectònics diferents, un a cada planta.

La primera planta, anomenada La Cambra de les Aigües del Dharma (Ho-sui-in), està representada en estil shinden-zukuri, recordant l’estil residencial de l’aristocràcia imperial Heian del segle XI. Està dissenyat com un espai obert amb verandes adjacents i utilitza fusta natural, sense pintar, i guix blanc. Això ajuda a emfatitzar el paisatge que l’envolta. La majoria de les parets estan formades per persianes que poden variar la quantitat de llum i aire que entra dins del pavelló i canviar la vista controlant l’alçada de les persianes.

La segona planta, anomenada La Torre de les Ones Sorolloses (Cho-on-do), està construïda a l’estil dels aristòcrates guerrers, o buke-zukuri. En aquest pis, les portes corredisses de fusta i les finestres amb reixa creen una sensació d’impermanència. En aquesta planta hi ha una Sala de Buda i un santuari dedicat a la deessa de la misericòrdia, Kannon.

El tercer pis està construït en estil zen, també conegut com zenshu-butsuden-zukuri. S’anomena la Cúpula de l’Últim (Kukkyo-cho). La tipologia zen representa un ambient més religiós al pavelló, com era popular durant el període Muromachi.

L’edifici està coronat amb un ornament de bronze, un fènix. Des de fora, en veure els dos pisos superiors recoberts d’or, ja indica que a l’interior hi ha algun santuari.

El Pavelló Daurat està situat en un jardí paisatgístic d’estil circular. La ubicació implementa la idea de prendre prestat paisatges que integren l’exterior i l’interior, creant una extensió de les vistes que envolten el pavelló i connectant-lo amb el món exterior.

El pavelló s’estén sobre un estany, anomenat Kyoko-chi (Estany dels Miralls), que reflecteix l’edifici. L’estany conté 10 illes més petites. La tipologia zen es veu a través de la composició rocosa; els ponts i les plantes estan disposats d’una manera específica per representar llocs famosos de la literatura xinesa i japonesa.

Hi ha una petita sala de pesca o coberta amb sostre adossada a la part posterior del pavelló, on s’hi pot amarrar una petita barca.

Els terrenys del pavelló es van construir segons les descripcions del Paradís Occidental del Buda Amida, amb la intenció d’il·lustrar una harmonia entre el cel i la terra.

L’illot més gran de l’estany representa les illes japoneses. Les quatre pedres que formen una línia recta a l’estany prop del pavelló estan pensades per representar vaixells de vela ancorats a la nit, amb destinació a l’Illa de la Vida Eterna segons la mitologia xinesa.

El complex de jardins és un excel·lent exemple dels jardins de l’època Muromachi, en la que s’integraven de forma artística les estructures en el paisatge. Els dissenys dels jardins es caracteritzaven per una reducció d’escala, es va introduir un enfocament minimalista, recreant paisatges més grans a una escala més petita al voltant d’una estructura.

 

Després de tot el recorregut fins a les taquilles per entrar quan vam arribar a l’estany, on hi ha el pavelló daurat, vam quedar bocabadats.El recorregut pel recinte és interessant, però després de veure el pavelló daurat a l’estany la resta sembla descolorit.