Quan vam tornar cap a l’hotel vaig sortir de nou; havia vist al
plànol que a la banda nord de l’estació hi havia un temple i vaig anar cap
allà. Ja estava tancat però l’entorn el vaig trobar molt agradable i sorprenent
que estigues a tant poca distància de l’estació.
Honganji significa temple del vot original i principalment fa
referència a una parella de temples de Kyoto que inicialment eren un de sol.
Actualment són dos temples separats, Higashi Honganji (temple Hongan de l’est)
i Nishi Honganji (temple Hongan de l’oest). Aquests dos temples funcionaven com
un únic complex de temples fins que el shogun Tokugawa Ieyasu els va dividir,
el de l’est i el de l’oest, per evitar que acabés tenint massa poder polític
sent un sol temple.
Actualment aquest temple segueix tenint molta influència en la
pràctica religiosa moderna. Cada any, el 20 de desembre, en el Higashi
Honganji, se celebra el popular ritual “Susu Harai” (neteja de final d’any).
El complex Higashi Honganji és el temple principal de la branca
Otani-ha del Jodo Shinshu, el budismo Shin, conegut popularment Ohigashi-san.
Es va construir en uns terrenys donats pel 12è abat, Kyonyo, de Tokugawa
Ieyasu, el primer shogun del període Edo (1603-1868), l’any. Devia ser molt al
començament del seu govern, ja que he trobat un lloc on diuen que es va erigir
l’any 1602.
També he trobat que primeres va construir el temple de l’oest,
Nishi Honganji, i onze anys més tard, aquest, Higashi Honganji. Els dos temples
s’assemblen força, però els salons d’aquest són més grans i a més té un jardí
separat dels terrenys principals.
La Porta del Fundador (Goei-do-mon) és una de les tres més
grans de Kyoto, i el Saló del Fundador (Goei-do-mon) és una de les estructures
de fusta més grans del món, amb 927 tatamis, i aquí hi ha la imatge de fusta de
Shinran Shonin, el fundador d’aquesta branca del budisme.
El saló del costat, Saló Amida (Amida-do), és on es venera al
Buda Amida.
Aquests dos salons es van reconstruir l’any 1895. Després es van renovar, en el 2009 el Saló
del Fundador (Goei-do-mon), i les obres de reparació del Saló Amida entre
febrer de 2012 i desembre de 2015.
A l’est d’aquest temple hi ha un famós jardí, Shoseien, que era
una residència independent del temple, i actualment és un jardí públic; el dia
que hi vaig anar, com que ja eren passades les 5, ja estava tancant.
El Jardí Shosei-en va ser declarat Lloc de Bellesa Escènica
Nacional el 1936. També se’l coneix com a Kikoku-tei (Villa de la Taronja
Trifoliada), ja que originalment estava envoltat per aquesta particular
varietat de tarongers. Es diu que aquest jardí es va construir al lloc de la
Villa Rokujo Kawara-no-in del príncep Minamoto no Toru, fill de l’emperador
Saga, durant el període Heian (794-1185).
L’any 1641, el tretzè abat, Sennyo, va demanar a Ishikawa Jozan
la creació d’un jardí en aquest terreny donat pel tercer shogun, Tokugawa
Iemitsu. Les diverses estructures que hi havia van ser destruïdes per incendis
en dues ocasions, el 1858 i el 1864, i la construcció actual es va dur a terme
durant el període Meiji (1868-1912).
Vaig donar la volta al recinte del temple i em va sorprendre
trobar-me en carrerons estrets i tranquils, de casetes baixes. En un dels
carrers sortia d’una casa una noia, duia el vestit tradicional, una bossa i
anava una mica atabalada, com per feina. Estàvem les des soles i no vaig gosar
fer-li una fotografia, però penso que podria ser una geisha.
Ja més a prop de la plaça de l’estació uns magatzems amb una
bonica decoració.
Vaig entrar a la galeria comercial, Yodobashi, que no té res a
veure amb una altra a la que havia entrat, Don Quijote.
L’hotel el teníem al cantó sud, per anar vaig creuar sense
problemes per dins de l’estació i vaig sortir per on tocava, on hi ha la torre
de Kyoto; en canvi quan volia tornar a l’hotel no aconseguia trobar la sortida
correcta, sempre acabava a la banda de la torre. Una mica cansada de pujar i
baixar escales vaig tenir la mala idea d’anar per fora, donant la volta a
l’estació; llavors em vaig trobar que no aconseguia trobar un pas per creuar
les vies. Ja es feia fosc i estava força neguitosa quan vaig veure un pas
subterrani i finalment vaig arribar a la banda sud, a una zona coneguda. Vaig
sopar prop de l’hotel, estava molt cansada.
La tarda següent, en tornar de l’excursió a Nara, vaig
continuar visitant el barri del nord de l’estació. Vaig anar als jardins que he
comentat abans, Shosein, però ja era massa tard per poder entrar. Vaig
continuar més a l’est, primer crec que vaig trobar els rius Takase i després el Kamo.
