Japó-15. Takayama, Santuari Sakurayama Hachiman i Takayama Matsuri

El trajecte en tren de Gero a Takayama dura aproximadament una hora. En arribar vam portar l’equipatge a una consigna propera a l’estació, per poder passejar tranquil·lament per la ciutat; després teníem que tornar a l’estació per agafar un autobús de línia fins a Kanazawa.

És una ciutat molt turística, però el seu barri històric té encant; diuen que és la joia dels Alps japonesos. La ciutat és popularment coneguda com a Hida-Takayama, en referència a l’antiga província de Hida i per diferenciar-la d’altres llocs anomenats Takayama. Takayama significa muntanya alta.

De camí cap al centre històric em van xocar les bosses que tenien exposades en una botiga: eren bosses amb forma de peix!

Aquesta regió està habitada des de fa segles; la població està situada als Alps japonesos i no hi ha massa agricultura, però la fusta és abundant, cosa que al segle VIII els hi va anar bé, ja que quan no podia contribuir amb la taxa d’arròs ho compensava pagant amb fusta. Entre el 1682 i el 1868, Takayama va ser considerada la font oficial de fusta, fusters i ebenistes per al shogunat.

La ciutat de Takayama es troba envoltada de muntanyes, algunes de 3.000 metres d’alçada. La gent que viu aquí sempre ha tingut una profunda relació amb les muntanyes, les coneixen bé i també les plantes que hi creixen.

En les normes fiscals de fa 1.300 anys, n’hi ha una que estipulava que les persones que vivien a la regió de Hida estaven exemptes de pagar un impost jintozei, un impost imposat a cada ciutadà independentment de la seva capacitat de pagament. Tampoc se’ls permetia pagar l’impost amb cultius especials, sinó que se’ls exigia fer fusteria a Nara i a Kyoto. Aquesta regla especial només s’aplicava a Hida. Hi ha diverses opinions sobre la raó, però és molt probable que el coneixement i les habilitats que tenia la gent de la regió fossin molt valorats. Fa uns 500 anys, si algú es deia “Hida no Takumi”, es considerava un gran fuster; i aquesta imatge es va estendre. 

La majoria dels boscos de Hida ja s’havien talat al segle XVII. Quan Hida va estar sota el control directe del shogunat d’Edo (XVI-XIX), a principis del segle XVIII, es va implementar una política de reforestació.

La història de Takayama comença amb el remot poble de Yasugawa, a la província de Hida; aquesta província,  situada al centre muntanyós de l’illa de Honshu, estava aïllada dels centres de poder polític. L’any 1550, la família Mitsuki va poder prendre el control de la regió i va governar Hida fins al 1585, quan van ser derrotats per les forces de Kanamori Nagachika (1524 - 1608), cap de la família Kanamori. Es diu que Kanamori Nagachika és l’home que va posar les bases de Hida Takayama.

Kanamori Nagachika va ser un samurai japonès que va viure des del període Sengoku fins a principis del període Edo. Va ser el primer governant del clan Kanamori i va servir als clans Saito, Oda, Toyotomi i Tokugawa.

El 1588, Nagachika va construir el castell de Takayama per assegurar-se la seva posició com a dàimio de Hida i durant tres dècades va participar en la lluita pel control del país. Quan l’any 1603 Tokugawa Ieyasu (1543-1616) es va establir com a shogun, va permetre a Nagachika que conservés el seu domini de Hida, com a recompensa pel seu suport.

Kanamori va construir el seu castell a l’actual ubicació del Parc Shiroyama, just al mig de Hida, i va crear una ciutat al seu voltant per als guerrers samurais i els comerciants. La ciutat estava envoltada per dos rius, el Enakogawa i el Miyagawa; els seus servents samurais vivien prop del castell, al llarg del riu Enako i els comerciants es van veure obligats a viure més allunyats del castell, al llarg del riu Miyagawa.

El riu Enako, Enakogawa, és el riu petit que en aquest mapa es veu a la dreta del Miyagawa, al que s’ajunta prop d’on acaba el mercat matinal a la vora del Miyagawa.

Els comerciants vivien principalment de la mineria, la tala d’arbres i la sericultura, però a la regió també es van desenvolupar petites indústries.

A la ciutat-castell s’hi van construir també establiments religiosos, com ara temples i santuaris. Hi havia quatre carreteres principals que convergien a Takayama, el que va afavorir el seu desenvolupament com a ciutat comercial.

El 1692, el sisè senyor Kanamori, Yoritoki (1669-1736), va ser transferit a un altre lloc; en els tres anys següents el castell de Takayama va ser desmantellat i el shogunat Tokugawa va assumir el control directe de Hida. Tots els vassalls de Kanamori van ser reubicats, i els seus llocs els van ocupar buròcrates d’Edo; sota el control directe del govern d’Edo, la ciutat va créixer i prosperar.

Pels carrers del centre antic, el districte de Sanmachi, es poden veure les cases tradicionals de fusta. A Takayama, la temperatura a l’hivern és molt baixa, i les teules de terracota no són adequades per a les teulades, per això s’emprava la fusta i palla. Ara bé, aquestes teulades eren altament combustibles i quan es produïa un incendi es propagava de seguida a les cases veïnes. Amb el desenvolupament de la tecnologia de lluita contra incendis, a finals del segle XIX va disminuir el nombre de grans incendis. Les cases tradicionals són baixes i petites per poder conservar millor l’escalfor a l’hivern.

La ciutat castell es va crear seguint un patró en quadrícula, inspirat en el de Kyoto, i per això a Takayama també se la coneix com la “Petita Kyoto de Hida”.

Kanamori Nagachika es va adaptar als governants de l’època, des de Nobunaga fins a Hideyoshi i Ieyasu; va morir l’any 1608 i la família Kanamori va governar Hida Takayama durant 107 anys i sis generacions. El castell ja no existeix.

Es diu que quan es construïa el castell, Kanamori Nagachika va fer venir un mestre fuster de Kyoto i que aquesta construcció va marcar un punt d’inflexió per a les tècniques arquitectòniques de Hida Takayama. Aquesta regió ja era coneguda pels seus alts estàndards arquitectònics i aquí hi havia molts bons mestres artesans, coneguts com a Hida no Takumi, llavors es van fusionar les seves tècniques amb les de Kyoto el que va comportar una millora en les tècniques arquitectòniques de Hida Takayama.

És la ciutat més gran en superfície del Japó. L’altitud elevada i la separació d’altres zones del Japó van mantenir la zona força aïllada, permetent a Takayama desenvolupar la seva pròpia cultura durant un període d’uns 300 anys.

De camí de l’estació al riu Miyagawa em sorprèn una escultura en fusta d’una figura amb els braços molt llargs. Després la trobarem també al pont Kaji, juntament amb una altra que té les cames llargues. Després parlaré una mica d’aquestes escultures.

Abans de creuar el riu Miyagawa hi ha el temple Kokubun-ji.

És el temple més antic de Takayama, ja que es va construir l’any 746, durant el període Nara. És també la primera parada de pelegrinatge dels 33 temples dedicats a Kannon de la regió de Hida.

El temple va ser fundat per ordre directe de l’emperador Shomu, que l’any 741 havia decretat que es construís un temple budista provincial, un kobunji a cada província del Japó. Així doncs, el temple provincial de Hida s’anomena Hida Kobun-ji. L’objectiu era promoure el budisme com a religió nacional i protegir el país de desastres naturals i epidèmies. Per això eltemple de

Segons els registres del temple aquest Kobun-ji el va fundar el famós monjo Gyoki, però em sembla que no hi ha evidències històriques.

Gyoki era un monjo budista que va viatjar per tot el Japó construint temples i monestirs i ensenyant el budisme per les poblacions per on passava.

Quan el castell de Takayama va ser destruït l’any 1695 algunes de les seves estructures, com la porta principal d’entrada, van venir a parar en aquest complex del temple Hida Kokubun-ji.

El Hondo o saló principal, és l’edifici central i el més important del temple. Tot i que el temple es va fundar l’any 746 els edificis d’aquella època ja no existeixen i el que es veu actualment és la reconstrucció feta en el període Muromachi (1333-1568) i es considera l’edifici de fusta més antic de Takayama.

A l’interior d’aquest edifici s’hi conserven diverses imatges, la principal és una estàtua de fusta de Yakushi Nyorai (el Buda de la medicina) del període Heian; aquí la gent podia venir a pregar per la salut dels seus. L’objectiu d’aquest temples era precisament protegir a la gent de les epidèmies.

Una altra imatge que hi ha, també de fusta, és de Kannon, la divinitat de la misericòrdia en el període Heian, i per això aquest temple està en la ruta de peregrinació dels 33 temples dedicats a Kannon a Hida.

La pagoda de tres pisos és remarcable ja que és l’única d’aquest tipus a tota la regió de Hida. El decret de l’emperador Shomu exigia que en el recinte de cada temple provincial, kokibunji, hi tenia que haver una pagoda de set pisos; era un símbol del poder imperial i de la protecció sobre la província.

Sembla que la pagoda original es devia cremar, en el període Heian, segles X o XI. Tan sols es conserva una gran roca que erala base central de la pagoda del segle VIII.

La pagoda de tres pisos que es veu actualment és del 1821, dels darrers temps del període Edo. Aquest temple està adscrit a l’escola budista esotèrica japonesa Shingon, i a l’interior de la pagoda hi ha una estàtua del seu Buda principal, Vairochana.

Un element destacat d’aquest temple és un gran arbre mil·lenari, un gingko; la seva edat estimada és de més de 1.250 anys. O sigui que probablement es va plantar quan es va construir el temples.

Hi ha una llegenda que diu que aquest gingko va sorgir miraculosament del bastó del monjo fundador, Gyoki, quan el va clavar a terra.

El tronc de l’arbre és molt rugós i els locals consideren que molts dels bonys que té semblen pits femenins. Per això des d’antic les dones venien aquí a resar a l’arbre per tenir un part fàcil i exitós, i també per tenir molta llet materna.

Un altre element destacat d’aquest recinte és la torre de la campana; és una estructura de fusta de diversos pisos que sembla que és l’original, del període Azuchi-Momoyama, segle XVI. Ara bé la teulada, originalment era de fusta i l’any 1955 es va substituir per una de coure.

Aquesta torre és on hi ha la campana de bronze; la campana té una inscripció de 1514, i es va traslladar a aquest temple, des d’un poble proper, l’any 1761.

En aquest temple budista hi ha també sis escultures de Jizo, el bodhisattva protector dels nens i dels viatgers. Cadascuna de les sis estàtues representa una part diferent dels sis mons en els que es considera que renaixem: l’inframón, el dels fantasmes, el dels animals, el dels asures (semideus), el dels homes i el celestial.

La porta de fusta d’accés al complex del temple la va construir l’any 1633 el mestre artesà Matsuda Taemon, gràcies a les donacions de quatre veïns de Takayama; un d’ells era Hasegawa Tadataka, assistent del governador provincial de l’època, que vivia al Takayama Jinya.

Continuem el nostre passeig fins al pont Kaji  (Kajibashi) sobre el riu Miyagawa.

El nom Kajibashi prové dels ferrers que van viure en aquesta zona, i diuen que el pont simbolitza l’artesania tradicional de la regió. Més al sud hi ha un altre pont, més fotogènic ja que és de color vermell, el Nakabashi.

Aquest pont es va construir originalment durant el període Edo i era una via de pas fonamental tant per als residents locals com per als comerciants. Kajibashi té molt valor històric ja que reflecteix l’esperit de la cultura dels habitants de la ciutat d’aquella època. Els materials i l’estructura s’han anat renovant al llarg dels anys però conserva l’essència del passat.

Va ser un dels ponts clau de la ciutat-castell. Es va construir quan Kanamori Nagachika, un general a les ordres d’Oda Nobunaga, va prendre el control de la regió d’Hida, l’any 1585. Per evitar incursions enemigues, el nombre de ponts era limitat, i aquest pont inicialment es va construir com un pont senzill de fusta. Més tard, durant l’època de Kanamori Yorinaga (1681–1687), es va reconstruir com una estructura de fusta més completa que l’anterior.

Va ser reconstruït de nou durant el període Meiji, en el 1911 i també en el 1934, el període Showa, que és quan va adquirir la forma actual.

L’any 1982 a la part central del pont es van col·locar dues estàtues de bronze inspirades en “Tenaga Ashinaga”.

Ashinaga-Tenaga (cames llargues-braços llargs) són un parell d’escultures de bronze situades davant per davant, una a cada banda del pont; una té les cames llargues i l’altre els braços llargs.

Aquests dues criatures es considera que són yokais, o éssers sobrenaturals, segons el folklore japonès. Els Ashinaga-Tenaga es troben en diferents llocs del Japó, però la mitologia varia d’un lloc a l’altre.

Es diu que aquestes dues criatures van néixer en països diferent, un va néixer al país de les cames llargues i l’altre al dels braços llargs. No hi ha una versió clara desi són marit i muller o dos germans.

Segons la llegenda, la parella viu a prop de l’aigua i utilitzen les seves extremitats anormalment llargues per pescar i menjar; ho aconsegueixen treballant junts. Ashinaga (cames llargues) porta a a collibè a Tenaga (braços llargs), així quan Ashinaga es fica a l’aigua, només es mulla les cames i el cos es manté sec; i Tenaga amb els seus braços llargs pot agafar els peixos del fons de l’aigua. Amb aquest treball en equip aconsegueixen més peixos i més grans que si ho fessin per separat.

Un cop creuat el pont hi ha un mercat matinal, ambientat pels cireres florits que hi ha al llarg del riu. I a tocar del pont hi ha una escultura de fusta de Daikoku, que em sembla que és la divinitat xintoista de la fortuna. 

 Aquest és un petit santuari xintoista dedicat a Akiba la deïtat protectora del foc.

Prop del pont Chidori, al nord del pont Kaiji, s’ajunten els dos rius, el Miyagawa i l’Enako. L’estil arquitectònic que es veu avui en dia en  el centre històric, és del període Edo.

Entrem per un carrer que va perpendicular al riu Enako, i paral·lel al Miyagawa, és un carrer tranquil, amb cases tradicionals a banda i banda. Les dues més remarcables són la Kusakabe i la Yoshijima.

Una de les cases que hi ha en aquest carrer és la casa Kusakabe, en la que actualment hi ha un museu d’artesania.

En el període Edo l’estil arquitectònic predominant era el de Kyoto, les  machiya o cases tradicionals de fusta de ciutat. Les machiya eren cases per als mercaders i artesans urbans, coneguts col·lectivament com la classe chonin.

La família Kusakabe eren comerciants, la seva marca comercial era “Taniya”; quan la ciutat estava sota el govern directe del shogunat Tokugawa aquesta família va prosperar ja que era el seu proveïdor. L’any 1852, Kusakabe va servir com a “kakeya” o prestador per finançar pagaments al govern; després es va dedicar al negoci del canvi de diners.

La residència familiar es va cremar l’any 1875, durant el gran incendi, i la que es veu actualment és la reconstrucció que es va acabar el 1879. Si no estic confosa és d’estil machiya. L’edifici principal, de dues plantes, està fet íntegrament de xiprer japonès.

Al costat hi ha la casa Yoshijima una antiga residència familiar, i un exemple destacat de les cases de fusta de Takayama de l’era Meiji. Diuen que la seva arquitectura es considerava subtil i femenina, mentre que la casa Kusakabe es considerava més masculina.

Els edificis que es veuen actualment són del1907, època Meiji (1868 - 1912); antigament va ser la llar dels Yoshijima, una família rica de comerciants que treballava en el mon del sake. La distribució de la finca inclou una casa tradicional, annexa als magatzems i disposada al voltant de 2 petits jardins japonesos.

L’entrada de la residència està decorada amb un sakabayashi, la bola de fulles de cedre que normalment penja a la porta dels fabricants de sake (nihonshu) al Japó.

La finca tenia cinc grans espais, que es poden visitar. L’entrada principal des del carrer donava a la botiga, un espai reservat per als clients, delimitat per cortines; les bigues del sostre simbolitzaven la riquesa i la fiabilitat del negoci familiar.

La casa familiar tenia 7 habitacions que la família utilitzava en la seva vida quotidiana. Una de les habitacions compartides tenia un irori al centre.

L’irori és una mena de llar de foc amb la xemeneia submergida,  que es fa servir per escalfar la casa i també per a cuinar-hi. Consisteix en un forat quadrat a terra amb un jizaikagi o ganxo per olles. Els ganxos solen ser tubs de bambú buits que contenen una vara de ferro adjunta a una palanca (sovint amb forma de peix), amb la qual es podia pujar o baixar l’olla.

La zona de recepció tenia una sala dedicada a la cerimònia del te i a la planta superior hi havia quatre habitacions utilitzades per a festes privades o com a habitacions per a convidats. Quan s’obrien les portes corredisses, es convertien en una gran sala de recepció per a esdeveniments amb molta gent.

Les habitacions del personal i els empleats de la fàbrica de sake compartien una sala d’estar i 3 habitacions a la planta superior, a la part posterior de la casa.

El sake es produïa i s’emmagatzemava, abans de vendre’l, en diversos magatzems situats al terreny de la finca; encara es conserva algun d’aquests magatzems.

 

Santuari Sakurayama Hachiman i Takayama Matsuri

El santuari Sakurayama Hachiman és el santuari xintoista més antic i important de la ciutat. Actua com a santuari guardià ujigami, de la meitat nord del barri antic de Takayama. Com el seu nom indica està dedicat a Hachiman (l’emperador Ojin deïficat), la deïtat de la guerra.

Aquest santuari és famós perquè és el punt de partida del festival de tardor, el Hachiman Matsuri, que se celebra anualment el 9 i 10 d’octubre.

L’origen d’aquest santuari es remunta a l’època de l’emperador Nintoku (413-439). Segons la llegenda un enviat imperial va arribar a la província de Hida per subjugar a un monstre de dos caps, quatre braços i quatre cames, anomenat Ryomen Sukuna. Diuen que abans de la batalla va resar fervorosament a Hachiman i després de la victòria va establir aquest santuari al mont Sakurayama, com a agraïment però també per protegir la regió de forma permanent.

L’any 1683, el dàimio local, Kanamori, va fer ampliar el santuari i es van col·locar grans portes torii marcant l’accés.

Després de les portes torii hi ha un tram d’escales per accedir al santuari, que diuen que estan tallades a la roca i són d’una sola peça. Oficialment aquest és el santuari protector de la ciutat.

Abans de pujar les escales per arribar al santuari hi ha la sala d’exposicions de carrosses dels festivals de Takayama, el Matsuri Yatai Kaikan. Les carrosses s’anomenen yatai.

El festival de Takayama, Takayama Matsuri, són en realitat dos festivals: el de primavera (Sanno Matsuri), a l’abril i el de tardor (Hachiman Matsuri), a l’octubre.

El Matsuri Yatai Kaikan és la sala d’exposicions de les carrosses (yatai) que s’arrosseguen per la ciutat durant els festivals. En aquesta exposició se’n veuen 4; en el festival de primavera desfilen 12 carrosses mentre que en el de tardor 11. Trobo curiosa que no siguin les mateixes.

Es pensa que l’origen d’aquestes carrosses es remunta a fa segles, quan els habitants de la regió cansats de les epidèmies i plagues van intentar tranquil·litzar a les divinitats fent una desfilada de carrosses dedicades a elles. En veure que funcionava es van construir yatai més elaborats i es va establir el costum de fer-los desfilar a la primavera, per demanar una bona collita, i a la tardor en agraïment per les collites de l’any.

El festival de Takayama va començar fa uns 350 anys com una simple cerimònia local. En convertir-se Hida en un important centre de producció de fusta  la població va anar creixent atraient a molts fabricants de sake, comerciants tèxtils i altres artesans. El suport de rics comerciants, i l’alta habilitat dels artesans locals va fer que les carrosses fossin cada cop més elaborades i espectaculars; els diferents districtes de la ciutat competien per quin aconseguia la més bonica.

Alguns dels yatai daten del segle XVII; una rica decoració, combinació de fusta i metall amb combinació d’estils de Kyoto de l’era Momoyama i del principi del període Edo. La combinació dels dos estils per part dels artesans de Takayama va crear un estil propi de la regió Takayama-Hida.

Quatre de les carrosses tenen unes marionetes que representen a deïtats i a nobles japonesos. Les tres marionetes de la carrossa del déu de la fortuna tenen 36 cordes i es necessiten 8 titellaires experts per bellugar-les, ja que fan moviment complexos i donen voltes.

Si no estic confosa, les 4 carrosses o yatai que es veuen són les del festival de tardor i les peces exposades es canvien 3 cops l’any.

Aquesta primera carrossa, és un santuari xintoista portàtil, un mikoshi i és la més important de la processó ja que al seu interior transporta un kami o deïtat. El que està exposat aquí pesa 2,5 tones i l’han d’arrossegar entre vuit persones. Abans de la guerra durant el Matsura es treia juntament amb els altres yatai, però després de la guerra era difícil trobar 8 voluntaris de la mateixa alçada per portar-lo, i aquest mikoshi es queda aquí i en treuen un altre més lleuger.

 Aquest yatai s’anomena Hoju tai i és del període Edo.

Cada carrossa correspon a un barri i els seus membres porten el mateix vestit amb l’emblema del barri.

 

Després de l vista al museu vam pujar cap al santuari.

 

En baixar del santuari vam anar cap al riu Enako; és molt més petit i tranquil que el Miyagawa.

 

Arribant a la part sud del barri de Sanmachi suji hi ha un monument al sarubobo, un amulet típic de Takayama.

Els sarubobo estan associats a tres desitjos: protecció contra coses negatives, per tenir una bona parella i una llar feliç i per parir fàcilment.

La traducció literal de sarubobo és nadó mono i diuen que per això en general tenen la cara vermella.

Actualment els colors dels sarubobo s’associen a diferents desitjos: els de color blau són per tenir sort en estudis i treball, eñ color rosa per l’amor, el verd per la salut, groc per diners, el negre per allunyar a la mal sort.

Vam dinar abans de visitar aquest barri històric. Aquest cop vaig prendre ramen, que encara no l’havia tastat, i unes gyozes, les crestes xineses.

Tenia un plànol del barri però vaig preferir anar deambulant pels carrers i aturant-me davant del que em cridava l’atenció. Hi havia bastanta gent per tot arreu.

Vas trobant santuaris, fàbriques de sake, cases particulars, botigues...  Però he vist que tinc molt poques fotografies. 

 

Per anar a Kanazawa vam agafar un autobús de línia, el trajecte dura dues hores. Va fer una prada al poble de Shirakawa, i des de l’aparcament vam poder veure algunes cases tradicionals amb la teulada de palla.

 

Japó-14. Gero

Després de la caminada per la ruta Nakasendo i passejar per Tsumago, vam venir amb bus fins a Gero. Estem en la zona dels alps japonesos, al nord de Nagoya. Al matí següent vam continuar direcció a la costa fent parada per visitar Takayama.

Gero és un poble balneari (onsen).Nosaltres ens vam allotjar en un ryokan, que són els hostals tradicionals japonesos, el Gero Onsen, que diuen que és un dels tres millors del Japó. 

La font d’aigua termal de Gero va ser descoberta a començaments del segle X quan, segons la llegenda, el Buda de la medicina es va transformar en una garsa blanca ferida. L’ocell va curar les seves ferides al riu Hida, mostrant a la gent els beneficis de la seva font local d’aigües termals. Per això, per tot arreu es veu la imatge d’una garsa banca.

Quan vam arribar al ryokan vam haver d’anar a que ens donessin la yukata que recomanen vestir mentre ets allà. No ens l’havien deixat a l’habitació per tal de que poguéssim escollir la talla més adient. Jo vaig demanar la gran i vaig haver de baixar a canviar-la, ja que l’arrossega i tenia por d’entrebancar-me. Ja em resultava prou difícil caminar amb aquella vestimenta que no et permet fer passes grans.

L’equipatge gran ens l’havien enviat fins aquí des de Tòquio; ho tenen molt ben organitzat, totes les nostres maletes estaven allà guardades sota una malla.

L’habitació és molt espaiosa, és una diferència important amb les dels hotels. Té dos espais, la sala per dormir, coberta amb els tatamis, i a la que no s’hi pot entrar amb calçat, i una altra sala paral·lela on hi ha un sofà, la nevera i el moble amb la televisió. Aquí pots anar amb el  calçat que trobes a l’entrada, on has de deixar el teu, amb la sola bruta ja que has anat pel carrer i et poses el que trobes allà, que serveix per moure’t ’per l’hotel. A mino m’anava gens bé i vaig optar per posar-me les meves sabatilles.      

Nosaltres vam treure els futons de l’armari i els vam col·locar amb els edredons amb el cap arrambat a la paret; un error ja que és el personal del ryokan el que et prepara el llit. Quan vam tornar de sopar havien modificar la nostre disposició dels futons, els van col·locar al centre de l’habitació, separats de la paret.

Jo no vaig anar a l’onsen, però els que hi van anar van quedar molt satisfets. Vaig sortir a passejar per l’hotel, amb la yukata, una mena de bata de roba que es tanca creuada per davant; és important tenir present que  el cantó dret ha de quedar per sota i l’esquerra a sobre, o sigui  que queda tancat a la dreta. Després poses el cinturó. I a sobre una armilla de tela que té butxaques.

El Gero Onsen és molt elegant i amb una decoració curiosa. Hi ha també un petit jardí japonès.

Aquella nit teníem un sopar d’alta cuina japonesa, coneguda com Kaiseki.

Com es pot veure a la fotografia, al menjador, al que s’entra descalç, havien preparat dues taules llargues, posades davant per davant. Tots anàvem vestits amb la yukata, i com que no estem acostumats a aquesta vestimenta, en seure tenim tendència a obrir les cames, uns més que altres, i per tant qui més qui menys, en un moment o altra ensenyava més del que és elegant. Sota la yukata es porta roba interior.

Per sort teníem cadires i no ens va tocar seure a terra.

El kaiseki és un sopar tradicional japonès amb molts platets, una mena de menú degustació. El mot kaiseki  també fa referència a la col·lecció d’habilitats i tècniques que permeten la preparació d’aquests àpats.

Els caràcters kanji utilitzats per escriure kaiseki signifiquen literalment “pedra de butxaca al pit”. Els monjos zen evitaven la gana posant-se pedres calentes als plecs de davant de la seva roba, prop de l’estómac. Es creu que aquests kanji van ser incorporats en el segle XVI per indicar el menjar frugal i auster que se servia en la cerimònia del te.

Si ho he entès bé, la cuina kaiseki tant fa referència a la que es prepara per una reunió, on la beguda principal és el sake, i la cuina per a la cerimònia del te. Per distingir-les quan es parla (escrit son diferents kanji) a la cuina de la cerimònia del te se l’anomena cha-kaiseki.

El kaiseki modern s’inspira en diverses cuines tradicionals japoneses, especialment les següents quatre tradicions: cuina imperial de cort (yusoku ryori), del segle IX durant el període Heian; la cuina budista dels temples (shojin ryori), del segle XII durant el període Kamakura; la cuina samurai de les cases guerreres (Honzen ryori), del segle XIV durant el període Muromachi; i la cuina de la cerimònia del te (cha kaiseki), del segle XV durant el període Higashiyama del període Muromachi. Totes aquestes cuines es van formalitzar i desenvolupar amb el temps, i continuen encara presents actualment de forma individual, però també s’han incorporat a la cuina kaiseki. Diferents xefs valoren aquestes coses de manera diferent: la cuina de cort i la de samurai és més ornamentada, mentre que la cuina de temple i cerimònia del te és més continguda.

En l’actualitat, el kaiseki és un tipus d’art que equilibra el gust, la textura, l’aparença i els colors dels aliments. Només s’utilitzen ingredients frescos de temporada i es preparen de manera que busquen potenciar-ne el sabor. Sovint també s’inclouen ingredients locals. Un cop preparat el menjar se serveix amb cura en plats i petits bols triats per potenciar tant l’aspecte com el tema estacional del menjar. El menjar es disposa amb cura, es guarneix, sovint amb fulles i flors reals, així com guarnicions comestibles dissenyades per assemblar-se a plantes i animals naturals.

Originalment, el kaiseki consistia en un bol de sopa de miso i tres guarnicions; aquesta és ara la forma estàndard de cuina japonesa en general, anomenada setto, “conjunt”. Des de llavors, el kaiseki ha evolucionat per incloure un entrant, sashimi, un plat a foc lent, un plat a la graella i un plat al vapor, a més d’altres plats a discreció del xef.

A mi m’agraden molt els menús degustació i vaig gaudir molt d’aquell sopar. Hi havia platets de diferents formes i contingut. Entre les coses fredes hi havia uns entrants variats, sashimi i verdures cruixents envinagrades. Teníem dos fogonets a banda i banda, en un d’ells un caldo de peix i gambes, amb algun vegetal i un tros de tofu; a l’altra fogonet havies de posar a coure sobre una fulla uns talls de carn molt finai molt gustosa. Hi havia també sopa de miso i de postra maduixes amb gelatina de taronja i galeta. Per beure vaig demanar sake, una ampolleta d’uns 200 mL, que em va costar 770 iens, un 4,5 euros.  

 

Al matí després d’esmorzar vaig sortir altre cop a veure el jardí japonès que estava al costat del restaurant..

 

Com que em sobrava temps fins a l’hora d’anar aagafar el tren vaig sortir a passejar una mica per Gero, sense allunyar-me massa de l’hotel, que estava a tocar de l’estació de tren. El riu Hida divideix el poble en dos, i l’estació de tren es troba a l’extrem sud. Als marges del riu hi ha el parc Shirasagi.

Vam deixar l’equipatge gran en una de les botigues del ryokan, i ells es cuidaven de mesurar les maletes i facturar-les cap a Kyoto. Amb l’equipatge per a dues nits vam agafar el tren cap a Takayama. Aquell matí no plovia, el cel estava ben net, però feia fred.