A primera hora del matí vam anar cap a l’estació de Shinagawa
per agafar el tren cap a Nagoya, capital de la Prefectura d’Aichi. La distancia
és d’uns 350 km, amb el tren bala, el shinkansen, es fa en una hora i mitja, en
canvi si es va per carretera es triga més de quatre hores.
Nosaltres vam anar amb el tren, el shinkansen; és una
meravella, molt puntual, espaiós i confortable. Ja voldria tenir als avions
aquell espai per a les cames! La gent va en silenci, es gaudeix d’una gran
tranquil·litat.
Una de les sorpreses del trajecte és que es veu el Mont Fuji;
em va fer il·lusió.
Nagoya és la quarta ciutat més poblada del Japó (amb una
població de 2,3 milions l’any 2025). Està situada a la costa del Pacífic, al
centre de l’illa de Honshu, i el seu port és el més gran del Japó. Es troba al
nord de la badia d’Ise, a la plana de Nobi que és una de les zones més fèrtils
del país.
Durant període Kofun (250-538) aquesta zona ja estava habitada
i s’han trobat alguns túmuls funeraris, anomenats kofun. Ara bé, hi ha
evidències que ja hi havia hagut assentaments en els períodes anteriors; el
santuari d’Atsuta és aproximadament de l’any 100 dC.
A finals del període Heian (794-1192) prop d’on hi ha el
santuari Atsuta hi havia una vil·la propietat del clan Fujiwara. Es creu que
Yura-Gozen, coneguda com Urahime, filla de Fujiwara no Suenori, es va casar amb
Minamoto no Yoshitomo (1123-1160) i el seu fill, Minamoto no Yoritomo, va
néixer aquí el 1147. Més endavant es va convertir en el fundador i el primer
shogun del shogunat de Kamakura.
Posteriorment els terrenys d’aquesta vil·la es van donar per
construir-hi un temple dedicat a la seva memòria. La majoria de les estructures
es van perdre durant els bombardejos de Nagoya a la Segona Guerra Mundial.
A l’època feudal, Oda Nobunaga (1534-1582) i els seus
protegits, Toyotomi Hideyoshi (1537-1598) i Tokugawa Ieyasu (1543-1616), van
ser poderosos dàimos amb base a la zona de Nagoya que gradualment van
aconseguir unificar el Japó.
Entre maig i juny de 1560, va tenir lloc la Batalla d’Okehazama
a Dengakuhazama, província d’Owari, que es trobava just als afores del que
esdevindria la ciutat de Nagoya. En aquesta batalla, Oda Nobunaga va derrotar
Imagawa Yoshimoto i es va establir com un dels principals senyors de la guerra
del període Sengoku.
Owari era una antiga província del Japó que actualment és la
part occidental de l’actual prefectura d’Aichi. La seva capital era Inazawa.
Dos dels generals més famosos del període Sengoku, Oda Nobunaga i Toyotomi
Hideyoshi, tenien les seves arrels aquí; Oda Nobunaga tenia el castell de
Kiyosu.
L’any 1610, Tokugawa Ieyasu va traslladar la capital de la
província d’Owari des de Kiyosu, a uns set quilòmetres de distància, a una
ubicació més estratègica, l’actual Nagoya. Es va construir el castell de Nagoya
i va col·locar a un dels seus fills per que es fes càrrec d’Owari.
El castell de Nagoya es va construir emprant, en part materials
extrets del castell de Kiyosu. Durant la construcció, tota la ciutat al voltant
del castell de Kiyosu, amb unes 60.000 persones, es va traslladar de Kiyosu a
la nova ciutat planificada al voltant del castell de Nagoya.
A la mateixa època, l’antic santuari Atsuta, que es trobava a
la ruta Tokaido, que unia Kyoto i Edo (actual Tòquio), va ser designat estació
de pas, anomenat Miya (el Santuari). En ser una estació de pas, al voltant del
santuari es va desenvolupar una ciutat, per donar serveis als viatgers. El
castell i el nucli urbà al voltant del santuari formaven la ciutat.
Durant la Restauració Meiji, les províncies del Japó es van
reestructurar en prefectures. Nagoya es va convertir en un centre industrial
per a la regió. La seva esfera econòmica incloïa les famoses ciutats ceràmiques
de Tokoname, Tajimi i Seto, així com Okazaki, un dels pocs llocs on es produïa
pólvora durant el shogunat. Altres indústries incloïen el cotó i nines
mecàniques complexes anomenades karakuri ningyo.
L’any 1920 es fundava la Mitsubishi Aircraft Company, que va
convertir-se en un dels fabricants d’aeronaus més grans del Japó. Alguns dels
factors que van decidir la ubicació d’aquesta indústria a Nagoya van ser la
disponibilitat d’espai, la ubicació central de la regió i la bona
connectivitat.
Nagoya va ser objectiu d’atacs aeris durant la Guerra del
Pacífic. La població de Nagoya en aquell moment s’estimava en 1,5 milions, i
era un dels tres centres més grans de la indústria aeronàutica japonesa.
S’estimava que el 25% dels seus treballadors estaven dedicats a la producció
d’avions. Durant la guerra en aquesta regió també es fabricava maquinària,
coixinets, equipament ferroviari, aliatges metàl·lics, tancs, vehicles de motor
i aliments processats.
Els bombardejos aeris sobre la ciutat van començar el 18
d’abril de 1942. El castell de Nagoya, que s’utilitzava com a comandament
militar, va quedar gairebé destruït pels bombardejos del maig i juny del 1945.
La reconstrucció de l’edifici principal es va completar el 1959. El 1959, la
ciutat va quedar inundada i greument malmesa pel tifó Ise-wan.
Després de la guerra, Nagoya va ser reconstruïda i va
recuperar el seu lloc com un dels principals
centres industrials i de fabricació del Japó.
A l’antiga província d’Owari hi ha l’argila adequada per a la
fabricació de la ceràmica i porcellana japoneses. El primer dàimio d’Owari,
Tokugawa Yoshinao (1601-1650) es va fer construir un forn en un racó del jardí
Ofuke, a la part nord dels terrenys del castell de Nagoya. Aquest taller privat
s’anomenava oniwa-yaki (literalment “articles de jardí”). Gairebé tots els
dàimio tenien el seu propi taller o oniwa-yaki, i feien peces també per us
propi però també per regalar.
Per moure’ns per Nagoya ho vam fer en metro; teniem l’hotel
prop de l’estació, a la parada de metro Nagoya, per tant, per arribar als dos
llocs que vaig visitar calia fer transbord.
En una de les línies em va sorprendre que hi havia algun vagó
que entre setmana està reservat a les dones, amb algunes excepcions.
Em sembla que a Tòquio també n’hi ha en algunes línies de tren
i metro, però no ho vaig veure. En les hores punta, entrada i sortida de
treballar i escoles, van molt plens.
Els vagons reservats a les dones, en determinades franges
horàries van començar a existir al Japó l’any 1912, en una línia de tren.
Després es va aturar durant la Segona Guerra Mundial i es va reprendre en el
1920.
El Castell de Nagoya (Nagoya-jo) va ser construït pel dàimio
d’Owari l’any 1612, durant el període Edo, al lloc on hi havia un castell
anterior del clan Oda durant el període Sengoku.
El període Sengoku (període dels Regnes Combatents) és un dels
períodes més convulsos de la història del Japó. L’inici d’aquest període tingué
lloc l’any 1467 i la seva fi l’any 1573, amb l’arribada al poder del shogunat
Tokugawa (1600-1868) o període Edo. Aquest shogunat va ser instaurat pel shogun
Tokugawa Ieyasu, fundador del clan Tokugawa.
Va ser Tokugawa Ieyasu qui va encarregar la construcció del
castell de Nagoya. Nagoya va ser una de les ciutats-castell més importants del
Japó. Nagoya-juku era una estació de correus a la carretera Minoji, que
connectava dues de les cinc importants rutes d’Edo: la ruta Tokaido i la Nakasendo, de la que nosaltres
vam fer un petit tram.
El castell de Nagoya es va convertir en el nucli de la moderna
Nagoya i l’any 1930 el Ministeri de la Casa Imperial va cedir-lo a la ciutat.
El castell va quedar parcialment destruït el 1945 durant els bombardejos de
Nagoya a la Segona Guerra Mundial i la reconstrucció i reparació del castell es
va realitzar a partir del 1957.
Una forma d’anomenar el castell de Nagoya és Meijo; aquest nom
s’utilitza per a moltes institucions de la ciutat de Nagoya (un parc, una línia
de metro, una Universitat), reflectint la influència cultural d’aquesta
estructura històrica. El castell també s’havia anomenat històricament Kinjo,
que significa Castell d’Or, i una altra universitat rep aquest nom, la
Universitat Kinjo Gakuin.
El primer castell que hi havia hagut el va fer construir el
governador militar de la província de Suruga, Imagawa Ujichika, entre el 1521 i
1528, per al seu fill Imagawa Ujitoyo.
Oda Nobuhide el va capturar l’any 1532 i hi va residir; em sembla que llavors
el va anomenar castell de Nagoya. Es diu que el seu fill, Oda Nobunaga, hauria
nascut en aquest castell, el 1534. Més tard, cap al 1582 va quedar abandonat.
Després d’un període convuls del que Tokugawa Ieyasu en va
sortir victoriós, al novembre del
1609
Ieyasu va decidir reconstruir el castell de Nagoya. Fins a la Restauració
Meiji, el castell de Nagoya va ser un pròsper castell residencia dels Owari, la
branca principal de les tres que tenia el clan Tokugawa.
Des de la construcció del castell d’Azuchi (prop de
Kyoto),l’any 1576 per Oda Nobunga, la tecnologia de construcció de castells
s’havia desenvolupat i consolidat àmpliament. Un dels principals arquitectes
que va dissenyar i dirigir la construcció del nou castell va ser Nakai
Masakiyo, que anteriorment havia participat en la construcció d’altres
castells; havia recopilat i perfeccionat la tecnologia i tècniques existents de
construcció de castells i fortificacions i, finalment, va formular els
estàndards per als castells del shogunat Tokugawa. El castell deNagoya és un
bon exemple del tipus de castells construïts en terreny pla.
Al gener de 1610 es van iniciar les obres; Tokugawa Ieyasu va
ordenar a diversos dàimios que ajudessin en la construcció del que seria la
nova capital de la província d’Owari. 20 dàimios del nord i oest del Japó van
ajudar en el projecte; encara es veuen gravades a les pedres les inscripcions
d’aquests senyors feudals i els seus vassalls.
Al juliol de 1634 estava previst que el shogun Tokugawa
Iemitsu, visités Nagoya, de camí cap a la capital imperial de Kyoto. El castell
s’havia ampliat i les obres es van acabar just a temps per aquesta visita.
Durant els següents cent anys es va fer un manteniment i
renovació continus de les estructures existents.
El complex del castell està format per cinc recintes dividits
per un fossat exterior (Soto-bori) i un fossat interior (Uchi-bori). Cada
recinte estaba protegit per murs amb torres estratègicament situades a cada
cantonada. L’accés d’una muralla a una altra es feia per ponts i estava
controlat per portes vigilades.
Al centre del complex hi ha el recinte Honmaru; conté la torre
principal, una torre menor i el palau. Aquesta part és la que vam visitar.
A l’est del recinte principal (Honmaru) hi ha el recinte
Ninomaru, a l’oest el Nishinomaru; al nord-oest hi ha l’Ofukemaru, també
conegut com a Fukaimaru, i el Sannomaru ocupava l’est i el sud.
Al nord hi havia l’Ofuke-niwa, el jardí Ofuke, un jardí
d’esbarjo centrat en un gran estany amb petites illes, que era el que quedava
dels aiguamolls que hi havia en aquesta zona quan es va construir el castell.
L’any 1931 es va convertir en un parc públic, el parc Meijo.
El recinte de Sannomaru estava protegit per dos fossats i
envoltava els recintes interiors del castell per la banda est i sud. En aquest
terreny hi havia diversos temples i vil·les, així com edificis administratius.
En aquest recinte hi havia dos santuaris, Tosho-gu i Tennosha, que allotjaven
la deïtat guardiana del castell. Ambdós santuaris van tenir un paper important
en la vida religiosa del castell; és on se celebraven rituals i festivals en
honor als esperits venerats. Ambdós santuaris es van traslladar a finals del
segle XIX durant l’era Meiji. No s’ha conservat cap altra estructura de fusta
original, però la zona continua sent el centre administratiu de la ciutat de
Nagoya.
L’actual àrea de Ninomaru es diu que és on hi havia hagut el
primer castell, el d’Oda Nobunaga, que va ser el primer dels unificadors
nacionals i que va viure-hi fins al 1555.
Es creu que el Palau Ninomaru (Ninomaru Goten) es va completar
el 1617. Tokugawa Yoshinao, el primer senyor feudal d’Owari, es va traslladar a
aquest palau des del Palau de Honmaru el 1620. A més de servir com a residència
del dàimio, el palau funcionava com a centre administratiu del govern feudal.
Va ser ampliada i renovada en anys posteriors.
En aquest recinte de Ninomaru, entre el 16 i el 21 de febrer de
1868 va succeir el que es coneix com l’Incident d’Aomatsuba. 14 samurais d’alt
rang del clan Tokugawa d’Owari van ser detinguts, arrestats i decapitats tots
sobtadament, i 20 més van ser empresonats i degradats.
Per què aquests homes van ser arrestats, i per què van ser
executats sobtadament, ha estat un dels secrets més foscos del Castell de
Nagoya. Hi ha diverses teories.
El clan Tokugawa d’Owari era una de les tres branques
principals de la casa governant Tokugawa, i juntament amb les províncies de
Mito i Kii eren una de les branques de la que es podia escollir el shogun.
Econòmicament i políticament, el més fort i influent era el clan Owari, que
havia estat durant molt de temps ferm partidari del shogun.
L’any 1868 va ser una època de gran turbulència política al
Japó. El país temia una invasió estrangera després de la visita sorpresa dels
vaixells de guerra americans sota el comandament del comodor Matthew C. Perry
el 1854; no es va poder repel·lir ni evitar les demandes estrangeres de comerç
i drets de port de desembarcament, això va debilitar encara més el poder i el
prestigi del ja feble shogunat.
La nació estava a punt de la fallida, ja que les reformes
financeres impulsades pel govern Tokugawa havien fracassat majoritàriament. El
15è shogun, Tokugawa Yoshinobu, ja havia escrit i presentat la seva dimissió a
la casa imperial, i romania aïllat, amagat per por de ser assassinat.
Les forces del shogun havien estat derrotades a la Batalla de
Toba- Fushimi, que va tenir lloc al sud de Kyoto entre el 3 i el 5 de gener de
1868. Tot i que molts samurais van acceptar restaurar el poder a l’emperador,
encara hi havia un gran nombre de samurais que es mantenien lleials als
Tokugawa; això va animar al shogun Yoshinobu a considerar si anul·lar la seva
renúncia.
Per altra banda, dins del castell de Nagoya també hi havia
diferents faccions: uns
volien que el
shogun es quedés, i altres miraven cap al futur i el canvi.
El castell estava situat entre Kyoto i Edo, en una regió molt
respectada i influent, i com que era financerament estable, Nagoya estava en
millor posició per donar suport al shogun si calia. Per tant, es va veure com
un possible focus de disputa. Si els samurais dins del castell lluitaven per
restablir el shogun, altres províncies podrien seguir-lo, i la nació esclataria
de nou en una guerra civil destructiva i sagnant. Les autoritats nacionals se’n
van adonar i van suggerir al dàimio del castell de Nagoya, Tokugawa Yoshikatsu,
que fes alguna cosa per sufocar qualsevol possible revolta.
És això els activistes pro-shogunat, dins la jerarquia del
Castell de Nagoya, van ser identificats ràpidament, detinguts i executats de
manera ràpida i discreta. Ni ells ni les seves famílies van ser informats dels
motius. El shogunat va trobar que la reacció de Yoshikatsu, per evitar el
conflicte havia sigut excessiva. Amb vergonya, aquest incident es va amagar
ràpidament i es va explicar com un assumpte trivial dins del clan.
Tres anys més tard, es va concedir el perdó, discretament, als
executats i empresonats, i els seus noms van ser restituïts al registre samurai
del Castell de Nagoya.
L’Incident d’Aomatsuba rep aquest nom, ja que Watanabe
Shinzaemon, un dels primers executats, va viure en una residència coneguda com
Aomatsuba, just fora del fossat exterior del castell de Nagoya.
A principis de l’era Showa, cap al 1926, es va erigir una pedra
commemorativa al lloc aproximat de l’execució, però aquesta pedra va
desaparèixer misteriosament més tard, i es va haver de substituir per una de
nova.
El Ninomaru va existir fins al període Kaei (1848–54). Allà hi
havia instal·lacions per dur a terme els assumptes del clan, residències per a
servents, jardins i estables (Mukaiyashiki). Els dos terços occidentals de la
zona eren coneguts com l’Oshiro (el castell), mentre que el terç oriental
s’anomenava Ninomaru Goten (el palau). Els jardins originalment incloïen arbres
florits, fanalets de pedra i una galeria de te tradicional d’estil japonès.
Després de la Restauració Meiji, l’original va ser enderrocat per construir
casernes militars, però va ser restaurat i designat com a lloc escènic oficial
després de la guerra.
El palau tenia dos escenaris per a les representacions de Noh:
l’omote-butai, o escenari principal, i l’oku-butai, l’escenari posterior. El
Noh es realitzava per commemorar la successió d’un dàimio i per celebrar el
naixement d’un hereu. Els Tokugawas d’Owari van ser mecenes de molts actors de
Noh, i el modern Teatre Noh de Nagoya, inaugurat a l’abril de 1997, es troba a
la zona de Sannomaru.
A l’antic jardí Ninomaru hi havia sis cases de te, chashitsu.
Una reconstrucció d’una d’elles es troba a la zona de la casa de te de
l’Ofukemaru i al Museu Tokugawa. Quan va ser destruït l’antic jardí Ninomaru,
dues cases de les cases de te te van ser venudes a ciutadans particulars,
desmuntades i instal·lades en diferents llocs.
Els shachihoko o shachi són criatures mítiques semblants a
orques que es posaven a la part superior de les teulades dels castells, a les
portes de temples o en cases de samurais, durant el període Edo (1603-1867).
Es creia que els shachi protegien contra el foc, estaven
tallats en fusta i els dels castells sovint estaven recoberts d’or. També n’hi
havia de ceràmica o fosos en bronze o coure. A part de la seva funció per
prevenir incendis, eren elements decoratius símbol de poder i riquesa.
Els shachi normalment es presenten en parelles, mascle i
femella, i tenen un cap semblant al d’un tigre i un cos de peix semblant al
d’una carpa. Es creu que els shachi provenien originalment de monstres marins
hindús i van arribar al Japó a través de la Xina, a través de la Ruta de la
Seda, juntament amb el budisme.
Els shachi del castell de Nagoya s’han convertit en un símbol
de la ciutat. Eren molt grans i impressionants.
Al novembre de 1730, els shachi daurats es van fondre per
primera vegada i es van recobrir amb malla de filferro. El 1788, el deute
acumulat des de 1767 per la branca d’Owari era molt elevada i es va haver de
fondre el shachi daurat, al 1827 es va tornar a fondre emprant menys or. Una
malla de filferro més fina cobria els shachi per amagar que eren menys daurats.
El 1846, van ser novament fosos i tornats a fondre per tercera vegada.
Després de la Restauració Meiji, hi va haver una tendència a
abandonar les antigues maneres, i es van fer plans per desmantellar les torres
del castell. Durant aquest període, els shachi d’or van ser donats per la
branca d’Owari al govern imperial. L’any 1871 van ser retirats de la torre
principal i transportats a Tòquio des del port d’Atsuta.
Al març de 1872, el shachi masculí es va exposar a l’Exposició
Yushima Seido a Tòquio, considerada l’esdeveniment fundacional del Museu
Nacional de Tòquio. Posteriorment es va exposar en exposicions regionals
celebrades a Ishikawa, Oita, Ehime i Nagoya. La shachi femenina es va exposar a
l’Exposició Universal de Viena el 1873. Més tard, quan es va decidir preservar
la fortalesa, es va iniciar un moviment per retornar el shachi. L’any 1878, els
shachi d’or van ser retornats a Nagoya i restaurats a la seva posició original
al febrer de l’any següent.
Hi ha dos shachi daurats (kinshachi) a cada extrem de la
teulada superior del castell. Una bèstia de la mitologia japonesa, els shachi
són dofins o carpes amb cap de tigre que es considera que tenen control sobre
la pluja. Per això, s’utilitzaven en l’arquitectura tradicional japonesa com a
talismà per prevenir incendis. Van aparèixer per primera vegada a l’Era
Muromachi (1334–1400) i també servien com a símbol de l’autoritat del senyor.
Els shachi originals es van formar sobre un bloc de fusta
tallat de manera rudimentària, sobre el qual s’aplicaven làmines de plom. El
coure es col·locava sobre el plom abans de l’aplicació de la capa final d’or,
que es produïa colpejant monedes d’or fins a convertir-les en làmines fines.
Els shachi d’or es van fondre i tornar a fondre tres vegades
durant el període Edo, quan la branca d’Owari va patir greus dificultats
econòmiques. Quan els shachi es van tornar a fondre en el 1827, la puresa de
l’or es va reduir molt.
Els shachi van ser destruïts per un incendi durant la Segona
Guerra Mundial. Els shachi daurats de segona generació van ser fosos a la Casa
de la Moneda d’Osaka i transportats al castell al març de 1959 (. Ambdós
kinshachi van ser baixats temporalment des de dalt del castell i exposats
breument als terrenys del castell al setembre de 1984 (per a l’Exposició del
Castell de Nagoya, i de nou del 19 de març al 19 de juny de 2005, al lloc de
l’Expo 2005.
A la primavera del 2021, els shachi del castell de Nagoya es
van baixar a terra per primer cop després de setze anys, com a símbol de la fi
de l’epidèmia i per que servissin de guies per a la recuperació. Es van exposar
durant uns mesos i la gent els podia veure de prop i també tocar-los.
El terratrèmol de Mino-Owari
a l’octubre de 1891 va danyar greument algunes torres i estructures del
castell de Nagoya. Es van fer reparacions però no es va reconstruir. L’any
1893, el castell va ser transferit al Ministeri de la Casa Imperial i al juny
el seu nom va canviar a “Palau Separat de Nagoya” o “Vil·la Imperial de Nagoya”
quan el castell va ser designat com a residència imperial formal.
Durant la Segona Guerra Mundial, el castell es va utilitzar com
a quarter general de l’exèrcit del districte de Tokai i com a oficina
administrativa del camp de presoners de Nagoya. Els bombardejos aeris de Nagoya
per part de les Forces Aèries de l’Exèrcit dels Estats Units van causar la
destrucció més gran que ha patit el castell en tota la seva història.
El 1957, es va iniciar la reconstrucció de les torres del
castell. Les obres de reconstrucció del Palau Honmaru van començar el 2009 i es
van completar el 2018.
El castell tenia originalment almenys 11 torres a les
cantonades; al recinte d’Honmaru se’n conserven tres. Aquestes torres
s’utilitzaven per emmagatzemar armes i blindats en temps de pau, i servien com
a campament des d’on organitzar atacs en cas d’emergència.
Al castell hi havia magatzems i graners d’arròs; eren sis
edificis allargats disposats paral·lels a un dels fossats. Després de la Segona
Guerra Mundial, en aquest lloc hi havia el Pavelló d’Exposicions de
Nishinomaru; després es va substituir per dos edificis amb l’aparença dels
antics magatzems, i segueix sent un espai d’exposicions.
L’àrea d’Honmaru és on hi ha el el palau residencial principal
dels dàimios d’Owari i les dues torres principals, i està envoltat per torres i
portes. Aquestes estructures van quedar molt malmeses pels bombardejos i en la
reconstrucció esvan emprar mètodes i materials originals. Es va obrir al públic
el 2018.
Per entrar al palau primer passes un control de seguretat,
després deixes el calçat afora, no recordo si aquí vam anar descalços amb
mitjons o amb el calçat que ens deixaven. El recorregut era per un passadís amb
el terra de fusta i vas passant per davant de les diferents habitacions o
espais residencials. El més impressionant són els fusama
El fusuma és una mampara opaca corredissa proveïda d’una
maneta, que en l’habitatge tradicional japonès es feia servir per redefinir
l’espai d’una habitació o servia de porta. En general mesuren 91 cm d’amplada i
182 cm d’alçada, amb un gruix de 2 o 3 cm. Des de finals del segle XX la seva
mida ha augmentat.
El fusama està muntat sobre rails, a dalt i a baix, que
permeten fer-lo lliscar fàcilment.
El període Heian (794-1185) va ser l’edat d’or de la cultura
clàssica japonesa, En aquella època a les cambres dels nobles de la Cort els
fusuma servien per aïllar temporalment certs espais de la sala única on vivien.
La superfície dels fusuma va ser un suport molt preuat per a la
pintura decorativa; nombrosos artistes japonesos de renom, sobretot els membres
de l’escola Kano, els utilitzaven.
Els fusuma d’aquest palau provenien de l’escola Kano i,
juntament amb els panells del sostre, van sobreviure a la guerra perquè estaven
emmagatzemats. Basats en els originals, fotografies i plànols detallats, es van
fer reproduccions utilitzant les mateixes tècniques i materials d’aquella
època.
Inicialment utilitzada com a residència principal dels senyors
d’Owari, més tard es va convertir en una casa d’hostes i oficina administrativa
quan la cort es va traslladar al Ninomaru. El palau té més de 30 habitacions.
Està dividit en diverses zones: Omote Shoin (Saló Principal), Taimenjo (Sala de
recepció), Jorakuden (Instal·lacions d’allotjament del Shogun), Kuroki Shoin
(Sala Interior de Recepció), Oyudono Shoin ( Sala de Bany).
El símbol del crisantem, que es veu en alguna decoració a les
torres, és el Segell Imperial del Japó.
Moltes de les portes del castell de Nagoya tenen una disposició
quadrada, i les muralles de pedra inclouen diverses pedres de grans dimensions,
per demostrar les capacitats defensives del castell.
A la porta est hi ha una pedra molt gran integrada a la
muralla. Segons la llegenda, Kato Kiyomasa, un reconegut general i enginyer del
castell, va arrossegar aquesta gran pedra fins al castell. Però és probable que
aquesta part dels fonaments del castell fos construïda per Kuroda Nagamasa. Els
senyors feudals als quals se’ls ordenava construir les muralles de pedra
gravaven les seves marques per distingir-les de les pedres d’altres dàimios.
La tasca de construir les muralles del castell es va dividir
entre vint senyors feudals, inclòs Kato Kiyomasa. Les parets d’una de les
torres van ser construïdes per la família Kato i les pedres angulars de
l’edifici porten les inscripcions dels membres d’aquesta família responsables
de la construcció.
La paret de pedra que suporta la torre de l’homenatge va ser
construïda mitjançant una tècnica anomenada ogi kobai o inclinació en ventall,
mitjançant la qual la part superior de la paret es corba cap a fora com un
ventall. Aquest mur també s’anomena el Mur de Pedra de la Mitja Lluna d’estil
Kiyomasa, en honor al general i enginyer Kato Kiyomasa, que en va estar a
càrrec. La tècnica d’inclinació en ventall s’utilitzava per evitar la inflor
corbant la part central de la paret cap a dins, equilibrant així de manera
uniforme el pes de la pedra contra la pressió de la sorra i la terra a
l’interior.
En algun lloc del jardí al sud del Palau Honmaru hi havia hagut
una Camèlia japonesa. Es deia Palau Camèlia (Goten tsubaki). Des del període
Edo, aquest arbre es considerava un tresor secret del domini d’Owari. Floria
cada primavera i produïa grans flors blanques. Es pensava que l’arbre original
havia mort quan el castell es va cremar durant un bombardeig aeri el 1945, però
van començar a créixer nous brots del tronc calcinat. L’arbre actual es va
empeltar a partir de l’original el 1955 i actualment continua creixent.
L’exposició del crisantem del Castell de Nagoya va començar
després de la fi de la Segona Guerra Mundial. El cultiu del crisantem va
començar al Japó durant els períodes Nara i Heian (principis del segle VIII
fins a finals del XII), i va guanyar popularitat durant el període Edo. Es van
crear moltes formes, colors i varietats de flors; es va desenvolupar la forma
de cultivar i modelar les flors, i la cultura del crisantem va anar a l’alça.
L’esdeveniment al castell s’ha convertit en una tradició per a la ciutat. Amb
tres categories, és un dels esdeveniments més grans del seu tipus a la regió
tant per escala com per contingut. La primera categoria és l’exposició de flors
cultivades. La segona categoria és per a les flors bonsai de crisantem, que es
combinen amb trossos morts de fusta per donar la il·lusió d’arbres en
miniatura. La tercera categoria és la creació de paisatges en miniatura.
Aquesta és una escultura de Kato Kiyomasa, el dàimio al que
l’hi va tocar construir la base de pedra amb grans blocs que va haver de dur
fins aquí.
Abans de la visita al castell havíem anat a dinar per allà a la
vora. Vaig prendre unes gambes arrebossades i tonyina, els dos plats anaven
acompanyats d’arròs, sopa de miso i una terrina d’ou quallat.
Santuari Atsuta
Després de la vista al castell uns quants vam anar fins al
santuari Atsuta, era ja mitja tarda, els jardins estaven molt tranquils però no
hi havia accés als santuaris, no sé si era per l’hora, o habitualment estan
tancats. Una de les pegues és que no hi havia cap cartell ni rètol indicador en
anglès.
El santuari Atsuta o Atsuta jingu és el segon santuari
xintoista més important del Japó, darrera del Gran Santuari d’Ise, que està uns
140 km al sud, a l’altra banda de la badia d’Ise.
Hi ha moltes llegendes i mites al voltant d’aquest santuari.
Per una banda, en aquest santuari es venera a la deessa del sol, Amaterasu, que
té un paper rellevant en el mite de la creació del Japó. Per altra banda, es
diu que aquí s’hi guarda una espasa sagrada anomenada Kusanagi.
En el xintoisme Amaterasu és la deessa del Sol, i és la mítica
avantpassada de la família reial del Japó i fundadora de l’Imperi nipó. El seu
nom complet és Amaterasu O-Mikami que significa “deessa gloriosa que brilla en
el cel”. En la religió xintoista representa la perfecció i és un exemple
d’intel·ligència, bellesa, fertilitat i puresa.
Les tres divinitats principals del panteó xintoista són
Amaterasu, que és la divinitat principal, Tsukiyomi (déu de la Lluna) i Susano
(déu de les tempestes).
En la mitologia japonesa, Izanagi és una deïtat nascuda de les
set generacions divines. Ell i la seva esposa Izanami van crear moltes illes,
deïtats i avantpassats. Quan Izanami va morir en un part, Izanagi va intentar
rescatar-la del Yomi (inframon), però no ho va aconseguir. En el ritual de
neteja que va fer al riu en tornar van néixer les tres deïtats principals: del
seu ull esquerra, Amaterasu (la deessa del Sol), de l’ull dret Tsukiyomi (el
déu de la Lluna), i del nas Susano (el déu de les tempestes).
Amaterasu, furiosa amb el seu germà Susano perquè havia deixat
de ser benigne i perquè volia tornar amb sa mare a l’inframón, es va tancar a
la Cova Celestial i la va segellar amb una roca. Com a resultat, el món va
quedar sumit en tenebres, i va començar a marcir-se i omplir-se de mals
esperits.
Les divinitat, els kami-gami (plural de kami) es van reunir
davant de la cova buscant una manera de fer-la sortir, ja que sense el sol tot
es moria.
El déu de la intel·ligència va idear la manera de fer-la
sortir: es van asseure tots a la vora de la cova i van col·locar un mirall
dirigit a l’entrada.
La deessa de la dansa es va posar a ballar marcant el
ritme amb els peus, i la resta de divinitats o kami-gami (plural de kami) feien
molt de soroll, cridant i rient com si estiguessin molt animats i
divertits. Llavors Amaterasu va sortir a
mirar i li va preguntar al que estava més prop de l’entrada què passava; aquest
li va contestar que hi havia una nova deessa solar i quan ella li va preguntar
qui era va assenyalar al mirall. Amaterasu no havia vist mai el seu reflex i es
va quedar absorta en la imatge; mentre estava distreta, els altres kami-gami
van tancar la cova.
Com a regal per la seva tornada al cel el seu germà Susano li
va regalar un mirall, una joia i una espasa, l’espasa Kusanagi. El mirall es
diu que està guardat al santuari d’Ise
com un dels tresors imperials.
Segons el mite, Amaterasu va enviar al seu fill Ninigi a
governar el Japó, ja que hi regnava el caos (en un altre lloc he trobat que era
al net al que va enviar a pacificar el Japó), i que li va donar l’espasa
Kusanagi.
Actualment, Amaterasu, suprema divinitat solar del xintoisme
japonès, és la deessa protectora de la nació japonesa. Segons alguns
historiadors, la mitologia al voltant d’aquesta deessa, va crear un Japó
matriarcal on va aparèixer el clan dels Yamato, i es dictava un comportament de
respecte cap a les dones fins al segle VI.
Amaterasu és considerada una deessa de caràcter amable i
compassiva amb els qui l’adoren. Segons els preceptes del xintoisme, és
ancestre de tots els emperadors del Japó, per la qual cosa podria dir-se que és
la mare de l’imperi i deïtat suprema al país.
Ja he dit que en aquest santuari es diu que s’hi conserva
l’espasa sagrada Kusanagi, que és un dels tres tresors sagrats del Japó.
Kusanagi és una espasa llegendària japonesa. En realitat es
creu que deu ser una espasa de l’estil de l’edat del bronze: curta, dreta i de
doble fil. En el folklore, aquesta espasa representa el valor.
Segons la llegenda, el déu Susano es va trobar amb una família
de déus de la terra (kunitsukami) que estava terroritzada per una temible serp
de vuit caps, Yamata no Orochi, que ja
havia devorat set de les vuit filles de la família, i que venia a buscar l’última
filla. Susano va idear un pla per derrotar la serp a canvi de la ma de la filla
que salvaria.
Va preparar vuit vasets de sake i els va col·locar en
plataformes individuals situades darrere d’una tanca amb vuit portes. El
monstre va passar un cap per cada porta per beure el sake; mentre estava
distret Susano va atacar a la bèstia, tallant un a un els seus caps i després
les cues. Quan tallava la quarta cua va descobrir una gran espasa al seu
interior. Aquesta és l’espasa que va regalar a la seva germana Amaterasu
després del conflicte que havien tingut.
Yamatohime-no-mikoto era una princesa japonesa elevada a deïtat
xintoista, que segons la mitologia japonesa va ser la fundadora del santuari
d’Ise. Es creu que va viure entre els segles I aC i el I dC. Segons la llegenda era la tia del príncep
Yamato Takeru, un important guerrer; com a regal per protegir-lo en temps de
perill l’hi va regalar l’espasa sagrada Kusanagi.
En una batalla en que feia servir aquesta espasa, Yamato Takeru
va descobrir que tenia propietats màgiques, ja que li permetia controlar el
vent i fer que es mogués en la direcció del seu cop.
Segons fonts tradicionals, Yamato Takeru va morir l’any 113;
entre les seves pertinències hi havia l’espasa Kusanagi. La seva vídua venerava
la memòria de Yamato Takeru en un santuari a casa seva. Després he trobat
versions un tant contradictòries. Per una banda es diu que més tard, les
relíquies i l’espasa sagrada es van traslladar al Santuari Atsuta; hi ha qui
diu que es van traslladar aquí cap a l’any 122 i d’altres que va ser en el 192.
Per altra banda, diuen que està documentat que l’any 688
l’espasa Kusanagi es va treure del palau imperial i es va traslladar al
santuari d’Atsuta; es donava la culpa de la malaltia de l’emperador Tenmu a
l’espasa sagrada. Aquest emperador va morir l’any 686.
Al segle IX es van fer rèpliques de l’espasa, i es diu que
l’original és la que està guardada en aquest santuari de Nagoya, el Santuari
Atsuta. També es diu que hi ha una rèplica del segle XII que es conserva al
palau imperial i que és la que s’utilitza en les cerimònies de coronació.
No es té la certesa de que l’original segueixi existint, ja que
es diu que podria haver-se perdut l’any 1185 durant una batalla naval.
Tant si és una rèplica com l’original, sempre es mostra
embolicada i ben protegida, per tant molt poca gent l’ha vist.
Hi ha també llegendes sobre les desgràcies que van patir els
que en algun moment la van veure; això diuen que va ser en el període Edo quan
es feien reparacions de manteniment al santuari.
Com tota la ciutat de Nagoya, el santuari Atsuta també va patir
els bombardejos de la Segona Guerra Mundial i va quedar molt malmès. La
reconstrucció va començar l’any 1955 i es va fer seguint l’estil de 1893, quan
es va reconstruir utilitzant l’estil purament japonès, shinmei-zukuri.
L’any 1966 es va acabar la reconstrucció de la sala del tresor,
un museu on es conserven més de 4.000 objectes, manuscrits i documents del
santuari; els articles exposats van canviant cada mes.
En el recinte del santuari a part dels jardins i rierols, i
evidentment el santuari principal, hi ha altres petits santuaris també, i molts
espais per col·locar les tauletes de fusta, ema. També hi ha un arbre
mil·lenari, de càmfora, de 1.300 anys d’antiguitat.
El fet de que la plana d’Owari sigui molt fèrtil va fer que els
habitants de la regió veiessin el santuari com el protector de l’agricultura i
molts dels festivals i cerimònies religioses d’aquesta regió tenen alguna
relació amb el cultiu.
El clan Owari havia establert el Santuari Atsuta l’any 192, i
va ocupar el càrrec de Guji (el sacerdot de més rang del santuari) que era
hereditari i es transmetia de generació en generació.
Ara bé, l’any 1114, Kazumoto va cedir el càrrec a Fujiwara no
Suenori, que pertanyia al clan Fujiwara. Des de llavors, el clan Fujiwara es va
convertir en el cap del Santuari d’Atsuta.
Durant el període en que coexistien dues corts, la del nord i
la del sud, com que es creia que l’espasa Kusanagi es conservava en el santuari
d’Atsuta, aquest santuari es va
convertir en un indret clau en la lluita entre l’emperador deposat Go-Daigo
(Cort del Sud) i el nou emperador, Takauji Ashikaga (Cort del Nord);
l’assistent del santuari, Atsuta Masayoshi, donava suport a Go-Daigo.
El 1338, la Cort del Sud va tenir una última oportunitat
d’ocupar el santuari quan Kitabatake Akiie va liderar un gran exèrcit des de la
base de la Cort del Sud al Mont Ryozen, de camí cap a la batalla Akiie es va
aturar a pregar en aquest santuari, però va morir en combat i de seguida els
Ashikaga van consolidar el seu control sobre el Santuari d’Atsuta.
Des del 1872 fins al 1946, el Santuari d’Atsuta tenia el suport
del govern.
L’àrea del santuari era originalment molt més gran. Al nord-est
hi havia grans camps d’arròs que pertanyien al santuari, que més tard van
desaparèixer per construir-hi nous barris.
Els edificis del santuari es mantenien gràcies a donacions de
diversos benefactors, incloent-hi figures conegudes com Oda Nobunaga, Toyotomi
Hideyoshi i els Tokugawa. Lesportes, que havien sigut tresors nacionals es van
perdre amb els bombardejos i ara s’han substituït per portes torii.
