18 d’octubre 2013

Zimbabwe_8: Parc Nacional Hwange_Sinamatella

Creuem el parc de Huwange fins arribar a Sinematella. El paisatge és molt àrid i els elefants son els reis; miris on miris, acaba apareixent un o més elefants. Majestuosos, tranquils i parsimoniosos, menjant dels arbustos, que potser ells han deixat ja a aquesta alçada. Per allà on passen la vegetació queda molt minvada.

Trobem alguns micos, un ramat de nyus... Tot respira calma, se’ls pot veure pastant aquí i allà, tranquil·lament, no se sent res, només el sons esporàdics d’uns i altres. I a la que hi ha aigua els animals s’hi apropen a beure i banyar-se. Els moviments a vegades son cautelosos, atents davant qualsevol amenaça. I no n’hi ha per menys! En un dels bassals m’ha sorprès veure els cocodrils sortint de l’aigua, quan jo no havia vist ni que hi eren, i estirar-se a la vora de l’aigua a prendre el sol.

Un elefant se'ns ha creuat pel camí, s’ha posat davant del cotxe caminant lentament; de tant en tant es girava a mirar si seguíem allà. Anàvem dos vehicles i s’ha quedat enmig dels dos, i no semblava que l’hi agradés. Ha sortit fora de la pista i anava gairebé al costat nostre, però tampoc l’hi convencia, va creuar altra cop la pista. Em va semblar que estava una mica nerviós, que volia que ens allunyéssim d`ell. Finalment va separar-se una mica i es va posar a cagar i pixar en abundància. Va ser impressionat! Diuen que pixen uns 10 litres de cop.


Vam dinar en un recinte especial per fer-hi el picnic, a dins del parc. Hi ha una tanca feta amb troncs decorada amb alguns cranis d’elefant i d’altres especies, així com banys i ossos diversos. La protecció sembla més dissuasòria que defensiva. 
Hi ha dos nois joves que viuen allà, en una caseta d’obra. Hi ha també lavabos. Ens van explicar que el dia abans havia entrat un lleó. M’imagino que deu ser dur estar a la nit allà, els dos sols, sentint els animals, a fora. 
Vam menjar però estàvem una mica alerta per si decidia entrar algun animal.

Continuem el recorregut i en trobem els hipopòtams. Els observem molta estona des de un dels miradors elevats. Alguns estan espatarrats a la vora de l’aigua, uns altres, deuen ser joves, juguen i s’empenyen, fins que un d’ells cau (o es tira) a l’aigua. Des d’on soc no arribo a veure-ho be. Poc a poc van entrant a l’aigua. Quan estan nedant gairebé no se’ls veu, dos puntets, que son les orelles minúscules que tenen. Un d'ells té una cria, que ens expliquen que té un mes. 
Els hipopòtams no impedeixen que els micos es rentin la cara o que els elefants s’apropin a beure i refrescar-se. En canvi altres animals petits s’esperen que els elefants surtin, i els impales van a beure on estaven els elefants ja que així saben que no hi ha cocodrils. Son curiosos els rituals que tenen i les relacions entre ells.

Vam veure també algunes girafes, facoquers, sping bocks, kudus... els elefants petits m’encanten, van sempre flanquejats pels grans, protegits. Mentre era pel país em vaig llegir el llibre “la balada de los elefantes” de Joan Brady. Com ja indica el títol va d’elefants. Em va agradar llegir-lo estan allà, ja que posa veu i sentiments a aquells animals que trobava per tot arreu.

Vam arribar a mitja tarda, abans de la posta de sol, al campament de Sinamatella. Com en altres llocs, son casetes amb cuina i bany i dues habitacions. La d’aquest campament tenia un gran menjador amb uns bons finestrals. El bany, també com en altres llocs té banyera, però no dutxa. O sigui que teníem que agafar un pot de la cuina per poder “dutxar-nos” dins d ela banyera. Era una mica laboriós ja que el pot no era gaire gran, i costava fer la barreja d’aigües per aconseguir la temperatura adequada...
El campament està una mica elevat i es té una bona vista sobre la plana, on es poden veure, molt llunyans, els diferents bassals on van a beure els animals, les acàcies disseminades aquí i allà...     
Vam sopar a fora a la llum de les espelmes i les llanternes frontals. A mig sopar va passar el guarda a saludar-nos i avisar-nos que rondava per allà, que no ens espantéssim. Anava amb un kalashnikov penjat a l’espatlla i ens va explicar que la nit anterior havia passat un lleó per la recepció del campament. Feia una mica d’impressió, perquè estava tot fosc al nostre voltant, tan sols teníem els nostres llums. 
I quan ja estàvem de sobretaula vam sentir un crit de lleó, llunyà, però no per això menys impactant. En un moment ens vam aixecar tots i vam marxar a les nostres casetes.


Ens van avisar que al matí abans d’obrir la porta miréssim a través del vidre, per assegurar-nos que no hi havia cap animal perillós rondant per allà.

Una estona abans, jo havia rentat roba i l’havia estes a fora perquè s’assequés i me la van fer treure, ja que hi ha micos i diuen que se l’enduen. Poc després els vaig veure, i al matí també estaven rondant per allà.

Penso que al vida d’aquests guardes és dura, sol o gairebé i sempre amb estat d’alerat per si ve alguna bèstia... Deu ser inquietant a part de que m’imagino que és una vida molt solitària.


Al llevar-nos al matí vam descobrir petjades d’un elefant i d’una lleona amb la seva cria, al mateix campament. No sé què hagués sentit si en mirar a través del vidre hagués trobat un dels dos animals. Suposo que una gran impressió. 





15 d’octubre 2013

Zimbabwe_7: Parc Nacional Hwange_Main Camp

Anem cap al nord oest, direcció Hwange, paral·lels a la frontera amb Botswana. El camí es fa una mica pesat; el paisatge és de bosc espinós, però tot està tancat, ja que és propietat privada o d’altres parcel·les son estatals. Per la carretera, encara que no sigui encara la zona del parc et pots trobar animals en qualsevol lloc. Per això quan necessitem fer parada tècnica ens avisen que de que ens quedem a tocar del cotxe, que no ens en anem a darrera cap arbre que ens podem endur un bon ensurt. Fa respecte i a la que sento un crit se m’estronquen les ganes de fer pipi. Després em tranquil·litzo, sembla un ocell.
L’allotjament, el Main Camp, està a dins del parc. És molt gran, hi ha un autocar del que surten tots de nens d’uns 10-14 anys uniformats i molt disciplinats. Al migdia ja hem d'encarregar el sopar, l’hora i el que voldrem prendre.
En l’altre campament ens havien preparat un picnic i després de menjar agafem els vehicles per anar a visitar aquesta zona del parc.

Hwange és un dels 10 parc nacionals més grans d’Àfrica i el més gran de Zimbabwe. Hi ha unes 400 espècies d’ocells i 107 tipus d’animals, sent el més abundant l’elefant. És on hi ha la població més gran d’elefants del mon, uns 400.000! Però també és on actuen més els caçadors furtius. Aquest estiu han matat 41 elefants, i en tot el país, en tres mesos els caçadors furtius han matat 80 elefants enverinant-los amb cianur. Està tocant al desert del kalahari, i antigament estava ocupat pels bosquimans san, els nhanzwa. Més tard aquí s’hi feien les partides de caça del rei matabele Mzilikaz. Va ser en el 1928 que es va dedicar aquest territori a preservar els animals. Entre finals del 1800 I començaments del 1900 alguns blancs també hi anaven hi anaven a caçar.

En el 2005 hi va haver una gran sequera i la majoria de abeuradors del parc van quedar secs. Uns mil elefants i altres animals van morir així. Diuen que es veien els animals recorrent grans distancies, buscant aigua, però quan arribaven als abeuradors els trobaven secs. Per això es va crear un equip d’amics del parc, que vetllen pel manteniments d’aquests llacs on van a beure els animals. Hi ha instal·lades bombes i els mantenen sempre amb aigua. Alguns dels campaments que hi ha al parc donen suport a aquest grup.

Recorrem la zona del parc del Main Camp. El paisatge que trobem en aquesta època de l’any està molt ressec, boscos i amb grans clarianes. És curiós com els animals, tot i ser alts com les girafes, o voluminosos com els elefants, poden passar desapercebuts. Al començament no els veia fins que sortien de darrera els arbres, però després ja vaig acostumar la vista i quan veia una ombra gris entre els arbres i matolls, ja sabia que acabarien apareixent. Els que em sorprenia més eren els elefants, el seu color gris passa bastant desapercebut entre les branques seques que també son grises. La majoria d’elefants els trobem en grup, en molts pocs casos en vam veure algun de solitari. Hi ha forces cries, que generalment van més o menys protegides en mig de la manada. 

A les gaseles les pots veure quan estan a les clarianes, però a la que senten el vehicle fugen corrent. Si estàs lluny si que se les pot veure tranqui-les, menjant l’herba groga. M’encanta quan fugen corrent, fan uns salts impressionats per sobre les mates.
En un dels abeuradors hi ha els micos fent el seu bany quan arriben els elefants. Veiem algun antílop d’aigua, girafes, zebres, els kudus... Una mica lluny veiem un mascle de lleó menjant tranquil·lament una cria d’elefant que va atrapar el dia abans. Al seu costat una àliga, que sembla que esperi les sobres.  

Observem els animals des del mirador que hi ha al costat del llac. Des d’allà dalt es podia veure el lleó menjant i á la vora de l’aigua els elefants i altres animals bevent i banyant-se. Com que el que abunda més és l’elefant és el que podem veure amb més detall. El cap de la manada fa un crit i tots els elefants es posen en marxa, dirigint-se cap a l’aigua, les cries al centre. N’hi ha dos o tres que es col·loquen a la perifèria, que no es banyen, o poc, i que estan alerta, vigilant. Fan diferents gestos amb les potes per indicar si hi ha perill. En canvi quan obren i tanquen les orelles és per ventar-se i refrescar-se. Després de remullar-se s’enfanguen, em sembla que és per protegir-se del sol i la deshidratació. És molt curiós estar observant la vida en els abeuradors, veure les dinàmiques de funcionament. Per exemple, mentre es banyen els elefants, les girafes es queden a distància, a l’espera de que quedi lliure la vora. Arriba una altra manada d’elefants, però fins que la primera manada no acaba el seu bany, no avancen. Estan molt ben organitzats.  

Hi ha algun ocell de bec taronja, i reflexos blaus. És petitó però molt bonic. Quan els elefants s’allunyen, els antílops i les impales s’apropen a l’aigua. Les girafes prefereixen anar a beure més lluny i de fet, s’ho pensen molt abans d’abaixar el coll i posar-se a beure, suposo que és quan son més vulnerables i primer han d’estar molt segures de que no hi ha amenaces ala vista.

Anem d’un dels llacs a l’altre esperant trobar els animals bevent. El paisatge groc vermellós, gris, sec. Costa imaginar això tot verd, però m’imagino que és així a l’època de pluges.

La petjada de l’elefant és amplia, gairebé rodona, i el que em sorpren és que és molt poc fonda. Amb el volum i el pes de l’elefant m’esperava que deixes una marca profunda i no és així.
A part de la visió dels animals i la seva forma de conviure, m’agrada el paisatge; sempre m’ha agradat quan hi ha grans espais oberts, i aquí de colors daurats, alguna acàcia o similar...



Veiem també alguna zebra. Diuen que és l’únic de la família que no s’ha pogut domesticar mai.  També trobem una bona manada de búfals que se’n van a beure al bassal. Es mitja tarda abans de la posta de sol, és l’hora d’anar a beure, creuen les pistes, passen pe davant dels vehicles sense immutar-se, son els reis del parc. De tant en tant hi ha algun elefant o alguna girafa que es queden mirant-nos, com si sentissin curiositat. La cara de les girafes em recorda la dels camells, pels ulls i el musell. De la cara del elefants em sorprenen els seus ulls, que son petits comparats amb l’amplada de la cara.   

A la que comença a baixar el sol cal tornar ràpidament cap al campament ja que el tanquen a les 6 de la tarda. Per la zona del campament hi ha micos, i de tant en quant hi passen també elefants ja que hi ha les seves cagarades per diferents llocs. 

12 d’octubre 2013

Zimbabwe_6: Parc Nacional de Matopos


El Parc Nacional Matopos es troba al sud de Bulawayo; pel camí ja s’observa un cert canvi en el paisatge, que es torna més rocós. Vam arribar a mitja tarda a l’allotjament, que es troba a les portes del parc i està al peu d’uns grans blocs de granit. La vegetació al voltant és molt resseca; em sorprèn que els troncs dels arbres son foscos, gairebé negres. Aquests allotjament és d’una família de repatriats; van haver de fugir quan van fer fora a tots els blancs, però han tornat, encara que la propietat ja no és tota seva sinó tan sols el 49%. Ells se senten Zimbabwesos, havien nascut aquí i senten que aquesta és la seva terra, el seu lloc. L’home és un dels ràngers del parc i el seu fill també ens acompanya amb l’altre vehicle.

Tenen una zebra que ronda per allà, uns quants estruços i alguns cavalls. El lloc és molt agradable. Diuen que la vista des de dalt del turó granític és molt bonica, però vist des de baix em va semblar que hi havia algun tram una mica delicat i em va fer mandra pujar-hi.
Al matí sortim amb els jeeps a recórrer el parc. El paisatge és espectacular, pels blocs de roca granítica que estan mal apilats i així i tot s’aguanten. S’anomenen kopjes. Aquestes muntanyes es van formar fa uns 2 bilions d’anys, quan el granit de les capes internes va sortir cap l’exterior i després, l’erosió va fer la resta. Va ser el rei ndebele Mzilikazi el que va donar el nom a les muntanyes, degut a les seves formes.

La zona de Matopos compren el parc nacional, una part de terres comunals i una petita part de granges. El parc s’estén sobre 4 valls diferents. El punt més alt del parc està a 1549 m, el Gulati.
És el parc més antic de Zimbabwe, es va crear en el 1926; llavors era el parc nacional Rhodes Matopo. Aquell primer parc cobria una zona més àmplia, però es van haver de negociar els límits, entre el poder colonial i la població local per poder crear les terres comunals de Khumalo i Matobo. Matobo i Matopos és el mateix.

Aquestes muntanyes formen part del patrimoni de la UNESCO des del 2003, per les seves formacions rocoses. Hi ha una gran diversitat botànica: més de 200 especies d’arbres, diversitat d’àloes, més de 100 variants de gespa. I també gran diversitat de fauna: el rinoceront blanc, antílops de sorra, impala, lleopard. 175 tipus d’ocells, 39 de serps, 16 de peixos....
Abans de l’entrada del parc trobem algunes zebres, girafes i també nyus. Conviuen tranquil·lament, ja que tots ells son herbívors i per tant no s’ataquen entre ells. Estan prop d’una bomba d’aigua i sembla com si en sentir el cotxe ja sabessin que arribava l’aigua, ja que es van concentrar tots a la vora de la bomba. I és que està tot tan sec, ja que aquest hivern ha plogut poc, que els ràngers els hi posen aigua i menjar perquè puguin sobreviure fins al novembre o desembre. Confien que llavors hi torni a haver aigua, i llavros deixaran de subministrar-los hi recursos, per tal de que s’espavilin a buscar-se la vida i no es mal acostumin.

Rinoceront blanc
 Ja dins del parc vam trobar al rinoceront blanc. N'hi havia dos i em van impressionar per lo voluminosos que son i per la seva cara. Vam baixar per apropar-nos silenciosament fins on eren. Feia respecte, tot i que estaven molt concentrats menjant. Crec que van dir que mengen uns 60 kg d'herba cada dia! No és sorprenent si es té en compte que son molt voluminosos, pesen al voltant de 2 o 3 mil quilos, i alguns fins hi tot 4000 Kg. Ja quan neixen no son petits, pesen uns 80 o 90 kg. I les seves cagarades estan en consonància amb el que mengen, són espectaculars. 

Quan vam tornar a passar per allà, vam baixar altre cop a mirar-lo i potser perquè ja havien menjat força, estaven més distrets, i ens miraven tot avançant lentament cap a nosaltres. Ens havien avisat que no es pot córrer, ni donar-los-hi l’esquena; has de retirar-te marxa enrere, per poder veure en tot moment el què fa. Tenen una cara lletgíssima i la banya és molt curiosa.
Tot i que es diu rinoceront blanc, no és blanc, sinó gris. Hi ha dos tipus de rinoceronts per aquí, els que ara s’anomenen blancs i els negres; les seves faccions són molt diferents, la forma de la cara i la boca canvia, sent la boca del blanc molt més ampla. El nom ve de la paraula que els holandesos feien servir, dient que era l’ample, i els anglesos la van confondre amb la que en anglès vol dir blanc. I tot i que és gris, se l’hi ha quedat el nom.
D’animals no en vam veure més, però les formacions rocoses són molt curioses, blocs arrodonits per tot arreu. Hi ha bastants líquens grocs que destaquen sobre la pedra grisa. Fan molt bonic.
En aquestes muntanyes hi havia viscut els san o bosquimans i van deixar un ric patrimoni cultural, que consisteix en pintures sobre les roques. S’han registrat unes 3000 obres, entre pintures i gravats. 


Hi ha diverses coves i escletxes en el que s’han trobat restes arqueològiques de l’edat de pedra i de ferro, peces d’argila que es creu que servien com a contenidors, més per cuinar, però també s’ha trobat algun forn. Feien el foc al centre de la cova i s’alimentaven principalment de caça, tot i que sembla que van anar enriquint la dieta amb altres productes. Durant l’edat de ferro a Matopos van començar a dedicar-se a l’agricultura, el treball en terracota i ceràmica, el treball del ferro i a viure en poblats.   
Quan es va començar a poblar aquesta zona hi havia aigua permanent en abundància. Les pintures de les coves sembla que es van fer fa uns sis mil anys. Els san eren nòmades pacífics, i serien els autors de les pintures. Després, uns 2000 anys abans de l’edat de ferro, els bantús van arribatr a la regió, provinents del nord. Eren pastors i sabien treballar el ferro i l’argila. Poc a poc es van anar apoderant de les terres cultivables, i de les àrees de caça i van anar desplaçant als san.
Els pigments utilitzats en les pintures provenien de minerals: el vermell i el groc s’obtenien d’òxids de ferro, hematites i limonita, i el porpra fosc de sals de manganès. El negre del sutge, el blanc d’argila blanca, talc i potser d’excrements d’ocells. Sembla que els pigments es barrejaven amb algun altre producte, un d’ells o una barreja d’ells, com son: goma de l’acàcia, làtex, sang, orina, greix animal i el blanc o el rovell de l’ou.

L’antiguitat de les pintures varia molt, n’hi ha que podrien ser de fa mes de 20.000 anys, però de les que n’hi ha més fa uns 2.000 anys. En les més antigues s’utilitza un sol color i son siluetes molt simples. En les posteriors ja presenten més moviment, i hi hauria un període experimental que donaria lloc a una fase posterior on s’incorporen més colors i el moviment està més ben aconseguit.
Malindidzimu
Aquí acabarien les obres dels san i després vindrien (cronològicament) les obres dels bantus que serien unes copies de pitjor qualitat. Algunes de les pintures tenen significat religiós; podrien ser pintades pels xamans probablement quan estaven en trànsit. Altres reflectien fets que havien succeït, informació per altres grups nòmades, recopilació de gestes realitzades... El terra de les coves devia estar bastant més avall del que es veu ara, i probablement utilitzaven escales o branques per accedir a les parts altes de la cova on la roca devia estar neta.

Vam visitar una de les coves, s’hi veuen figures humanes, alguns animals, distingeixo un parell d’elefants, un dibuix que m’expliquen que representa l’aigua, una girafa, el que em sembla un felí ... Els colors predominats el vermell i l’ocre. Em recorden molt les pintures del tassili a Algèria. El paisatge al voltant m’encanta, el gran bloc de granit sobre el que camines i els líquens grocs i taronges... és molt agradable i relaxant. A més feia un dia esplèndid.
Vista des del Malindidzimu
Per la regió hi van passar diferents tribus al llarg dels anys, i en el 1840 la tribu ndebele de Mzilikazi es va instal·lar en aquestes muntanyes. Sembla que son ells els que els hi van donar el nom que porten. Les van anomenar Madombo, que vol dir “les roques”. Però van decidir que les anomenarien Matobo, que vol dir “caps calbs” i després amb l’anglès es va acabar convertint en Matopos.
Vista des del Malindidzimu
Mzilikazi va morir en aquestes muntanyes l’any 1868 i va ser enterrat en una cova amb les seves pertinences. El va succeir el seu fill Lobengula.
Vista des de la tomba de Rhodes
Els ndebele feien servir la zona per la pastura i la caça, però també era un lloc místic per ells, amb un significat religiós o espiritual. El pic Njelele era un dels seus llocs més sagrats i on vivia l’oracle d ela tribu anomenat Mlimo. Aquí s’hi feien cerimònies religioses i danses per demanar la pluja. Actualment segueix sent un lloc sagrat on els que no son matabele no hi poden anar.
Memorial a Malindidzimu
Sembla que l’oracle Mlimo seria l’impulsor de la rebel·lió matabele. En el 1896 va convèncer a la població de que els blancs eren els responsables de les plagues i les malalties dels ramats, i que per tant se’ls tenia que atacar i fer-los fora. 

Quan la rebel·lió va esclatar, els grangers blancs van instal·lar-se a Bulawayo on van construir una mena de fortalesa mòbil al centre de la ciutat i van crear patrulles per controlar la revolta. Entre els blancs que hi havia en aquell moment allà s’hi trobava Baden Powell i Selous. Uns 50.000 matabeles es van refugiar a les muntanyes de Matopos. Molts dels objectes de ceràmica trobats i restes d’aliments daten de l’època d’aquesta rebel·lió.
Malindidzimu
El curiós del cas és que les muntanyes que van ser escenari de grans batalles, van ser també l’escenari de les converses de pau, entre Rhodes i el dirigent matabele. En una de les moltes excursions a les muntanyes per aquestes converses, Rhodes va descobrir la muntanya Malindidzumu i va quedar fascinat per la vista. Pel que sembla va dir que era una de les millors vistes del mon i va demanar ser enterrat allà. O sigui que quan va morir en el 1902, crec que a Ciutat del Cap va ser traslladat per tren cap a Bulawayo i enterrat aquí. La cerimònia la va dirigir el cap matabele.
Per la tarda vam anar cap a Malindidzimu, que es tradueix com el lloc dels esperits benèvols. Pel camí ens vam aturar per veure una de les preses que hi ha en el parc. 
Realment la vista des d’aquesta muntanya és fantàstica, tenia raó Rhodes. El paisatge és espectacular, a part de per la vista, pels blocs granítics, els líquens i els llangardaixos (o similar) de colors que treuen el cap entre les roques. Em va encantar. A part de la tomba de Cècil Rhodes hi ha també el memorial del riu Shangani, en honor dels soldats britànics que van morir en la batalla que hi va haver en aquest riu, contra els matabeles, que es va construir en el 1904. Una de les coses curioses d’aquest monument és que en els relleus que hi ha als laterals, les armes que hi ha son reals, i estan inserides en l’escultura. 
 També hi ha alguna altra tomba de comandaments  propers a Rhodes. Actualment hi ha una certa polèmica sobre si aquestes tombes han de seguir allà, ja que és una muntanya sagrada per la població local.

Pel camí vam veure alguna àliga reial i alguna impala fugissera. En un control de policia vam haver de donar cerveses i coca-coles que dúiem, per tal de que no hi hagués problemes i no ens busquessin les pessigolles i poguessin continuar sent amics. Això si, no les van voler agafar en ma sinó que van fer que el rànger les deixés hi deixés a terra.  

09 d’octubre 2013

Zimbabwe_5: Bulawayo

És la segona ciutat en importància del país (té un milió d’habitants). Va ser fundada pel rei ndebele Lobengula; en aquella època hi va haver una guerra civil entre partidaris i detractors de Lobengula i per això se la va anomenar Bulawayo, que en llengua ndebele vol dir “lloc del sacrifici”. Havia sigut la capital del regne ndebele en el segle XIX. Es coneix també com la ciutat dels reis. 

En el 1893 hi ha la primera guerra matabele, les tropes britàniques de Sud-àfrica envaeixen el país i donen la oportunitat a Lobengula de fugir de la ciutat cremada. Llavors els blancs la ocupen i passa a estar sota les ordres de la companyia sud-africana britànica. Cecil John Rhodes fa construir el nou assentament sobre les ruïnes de la ciutat reial de Lobengula. 

La segona guerra matabele va tenir lloc l’any 1896; els ndebele van assetjar la ciutat, però pel que sembla van cometre l’error de no tallar la línia del telègraf de Bulawayo a Mafikenga, amb el que els assetjats van poder demanar reforços i van trencar el setge. Llavors els ndebele es van retirar a les muntanyes Matabo i uns mesos mes tard, deposaven les armes.
Actualment a la ciutat hi ha un grup d’oposició a Mugabe important. 
La ciutat havia sigut un important centre industrial, ja que està en una ubicació estratègica, prop de Botswana i Sud-àfrica, pero actualment moltes empreses s’han traslladat a Harare. Les infraestructures s’han deteriorat, no hi ha hagut suport per mantenir-les, actualitzar-les i adaptar-les al creixement de la ciutat. 

Part de la població opina que se’ls deixa de banda ja que a Harare són shona i ells ndebele. L’estació de tren de Bulawayo havia tingut importància, ja que es trobava en la línia que comunicava Botswana, Zàmbia i Sud-àfrica. Però el deteriorament va fer que la seva utilització i importància disminuís considerablement. De totes formes, hi ah el tren que uneix la ciutat amb Victoria Falls. La ciutat conserva la central elèctrica però el seu rendiment també ha baixat. 

Bulawayo es troba a la trans-africana highway, que és la ruta comercial que uneix el Caire amb Cap Town. 
És una ciutat curiosa, hi ha barreja d'edificis colonials i de moderns. Es veu molt molt moviment de gent, el mercat està atapeït i em dóna la sensació de que hi ha molta vida, però en part pot ser degut a que hi ha molt trànsit de camions. Malgrat el moviment i el bullici, em sembla una ciutat pobre. 

La gent és molt alegra i simpàtica. Diuen que parlen diverses llengües, la majoria en parla al menys tres. 

De camí aquí hi ha algunes mines, de talc i d'amiant. Hi ha també una pedra verdosa, que no sé què és però que he vist en altres llocs, m’agrada perquè quan es mulla agafa un color verd brillant i si està seca és un color molt esmorteït i no crida massa l’atenció. 

En els supermercats a la sortida hi ha uns vigilants que et demanen el tiquet de compra i comproven que es correspongui amb el que dus a les bosses. Em va sorprendre una mica trobar supermercats de propietat xinesa; de fet, en el vol cap a Harare hi havia bastants orientals.

08 d’octubre 2013

Zimbabwe_4: Llac Mutirikve i camí a Bulawayo


Vam continuar fins al llac Mutirikve on ens vam aturar a dormir. Des de l’hotel hi ha vistes al llac, és bonic i al vespre hi fa fresca. L’hotel és peculiar, ja que son cases, amb uns quants dormitoris, cuina i bany. La casa on estem nosaltres té un gran finestral. Aquest estil d’allotjament el trobem en altres llocs del país. Sembla preparat per famílies; la cuina està equipada amb estris de cuina i de taula.  


El llac Mutirikwe antigament s’anomenava llac Kyle. Té 90 Km2 i es va crear en el 1960, quan es va construir la presa en el riu Mutirikwe. L’objectiu de la construcció de la presa era poder subministrar aigua als camps de canya de sucre. El volum d’aigua fluctua molt, ja que depèn de les pluges i del consum que se’n fa pel rec. Sembla que hi va haver uns anys en que va disminuir molt el seu nivell. 

En una noticia que llegeixo de l’any passat, es comenta que l’aigua del llac es va fer servir, a més de per irrigar els camps pel subministrament a la ciutat de Masvingo. Com que les pluges van ser escasses el volum d’aigua del pantà va quedar a un 15% de la seva capacitat. Això va disparar les alarmes ja que a part de que escassejava l’aigua, també perillava la vida de les especies aquàtiques. Es va començar a parlar de la utilització de l’aigua de forma sostenible i es van prendre mesures per evitar la utilització incontrolada de l’aigua pel rec. 

Al matí vam continuar ruta cap a Bulawayo. Hi havia molts controls policials, peatges... El paisatge és àrid, amb arbres ressecs i matolls espinosos. En passejar pel país te n’adones de lo sorprenent que és el conjunt arquitectònic de Gran Zimbabwe. Al voltant trobes pobles de tova i un terreny àrid, per això costa imaginar la gran ciutat en plena efervescència, amb comerciants anant amunt i avall, gent, bullici... 

Pel camí ens aturem en un poblat shona. Hi ha una dona sola amb els nets; ens explica que el seu marit està a l’hospital amb quatre de les criatures i ella s’ha quedat amb els altres. El més gran dels que estan allà té divuit anys. La senyora no em sembla molt vella, però fa de mal dir, ja que em resulta difícil calcular l’edat que tenen. Tot i que no ens entenem de paraula, és encantadora. 

El poble és molt senzill. La cuina dels shona es troba en una habitació, tancada, en canvi els ndebele tenen una cuina d’estiu i una d’hivern. La cuina d’estiu no té sostre i tan sols està delimitada per un mur baix. Les teulades de les cases shona son llises mentre que les dels ndebele son escalonades. Aproximadament un 80% de la població del país és de l’ètnia shona i entre el 20% restant hi ha els ndebeles. 

Els shona son els descendents d’un grup bantu que es va instal·lar a la regió i que com ja he dit abans, podrien haver fundat la ciutat de pedra. Son agricultors, però amb la colonització, no van poder competir amb la tecnologia i els terrenys més grans dels colons, i els petits camperols van acabar arruïnant-se. Van haver d’anar a treballar a les mines o a les granges dels blancs. L’art dels shona és molt especial, està molt focalitzat a l’escultura en pedra. Potser els hi ve de l’època de la Gran Zimbabwe. La seva religió té tres pilars: creuen en un ser superior, en forces malèfiques i tenen culte als avantpassats. En la tradició shona el matrimoni era un contracte entre dos famílies i el pare del noi pagava la dot a la família de la noia, que consistia majoritàriament en ramat, que criaven amb aquesta finalitat. Però tot això ha anat canviant. 

Casa d'estil shona
Els ndebele són també d’origen bantu, però d’un grup que vivia a Sud-àfrica. Els enfrontaments entre el seu rei, Lobengula i el rei zulu Chaka va fer que en el 1830 fugissin cap a Zimbabwe. Van tenir molts enfrontaments tant amb els zulus com amb els blancs, però van saber mantenir la seva cultura i tradicions. Son agricultors i ramaders. A l’igual que els shona van haver d’anar a treballar a les mines, o a les granges dels blancs, o anar a treballar a Sud-àfrica. 
Pel que sembla, quan van arribar els europeus, els shona i ndebeles convivien sense masses conflictes, tot i que en algunes zones els ndebeles dominaven als shona. Ara be en el segle XIX van arribar els colons blancs, per explotar els recursos de la zona. 
Poblat shona.
En el segle XX hi havia una societat amb una estructura similar a la de Sud-àfrica, amb separació de races. El 1960 el govern britànic volia disminuir les separacions i intentava igualar a negres i blancs, però els blancs de la que llavors era Rhodesia s’hi van negar. L’any 1965 va ser quan Ian Smith va declarar la independència de Gran Bretanya i va lluitar per preservar els privilegis dels blancs. Això va provocar la resposta de shones i ndebeles, que van crear moviments de resistència armats i que va acabar amb la independència del país en el 1980, amb un govern de majoria negra. I llavors van sorgir les rivalitats entre els dos grups ètnics i va esclatar una guerra civil, en la que van morir més de 10,000 ndebeles. Es va acabar quan l’any 1988 arriben a l’acord de compartir el govern.