Moçambic_3: Vilankulos

Vilankulos és una població de la costa; el seu nom és en homenatge a un cap local i actualment alguns dels barris de la ciutat porten els noms dels seus fills. A l’època colonial els portuguesos van modificar el nom i va passar a dir-se Vilanculos, però després de la independencia la ciutat va recuperar el nom original, escrit amb k.

Quan vam arribar a Vilankulos feia mal temps i molt vent. Al dia següent teníem previst fer l’excursió a l’arxipèlag de Bazaruto, però ja ens van avisar aquell mateix vespre de no es podria sortir en barca i que tindríem que esperar un dia més a veure si amainava el vent.  

No sé com era fa anys, però ara és un poble molt turístic; s’han fet moltes inversions per atraure visitants, ja que és el punt d’entrada a l’arxipèlag de Bazaruto. L’hotel, Aguia negra resort, que és on estem nosaltres, està a tocar de la platja; està molt cuidat, té uns jardins molt agradables i piscina des de la que veus el mar, i els preus son millors que els de Zimbabwe.

El vent va continuar bufant tota la nit, i a les sis del matí seguia núvol i plovisquejant. A aquelles hores l’aigua del mar es veia grisa; hi havia algú corrent per la platja i disseminades, aquí i allà, algunes barquetes de pesca. Com era d’esperar, donat el temps que feia, la sortida de sol no va tenir cap encant.

El ritme aquí és lent. No has de tenir pressa, ja que preparar la taula per l’esmorzar i servir-lo, pren el seu temps. Nosaltres no teníem pressa, ja que no hi ha grans coses a fer en aquesta població, si no pots sortir amb barca.

Després d’esmorzar vam anar, caminant per la platja fins al poble. La platja és de sorra blanca i s’hi observen els efectes de les marees, que aquí son importants. A mi em sorprenen, suposo que és perquè en el mediterrani no s’aprecien. L'hora de la marea canvia una mica al llarg dels dies, però aquí és més irregular que en el cantàbric. I jo no sabia mai si havia de pujar o baixar. 

Quan vaig sortir a les 6 del matí a mirar si sortia el sol creia que la mar estava baixa, però després me’n vaig adonar de que estava equivocada, ja que l’aigua encara es va retirar molt més, deixant una gran franja de terra al descobert. Les marees duren 6 hores, de pujada i les mateixes de baixada. Quan baixa la marea les barques queden encallades en la sorra i és el moment en que alguns aprofiten a fer-hi reparacions.

Des de la platja de Vilànkulos es veuen al davant les illes de Bazaruto i dóna la impressió que estan unides a terra. De totes formes, com que el temps no es bo, es veu una mica enterbolit tot.

El camí per la platja és agradable, hi ha moltes petxines per tot arreu i a la que ens apropem a la població també augmenta la porqueria i els vidres. Seguint per la platja s'arriba al port on arriben les barques amb el peix. Les dones esperen per comprar-lo, per vendre’l després al mercat.

Des d’aquest punt, la costa canvia una mica i es fa més rocosa; hi ha mur baix de roca està plena de petxines incrustades, o que la roca mateix està formada per la sedimentació de petxines.

A la vora de la platja hi ha cocoters i un arbre que s’anomena casuarina, que té unes fulles en forma d’agulla, semblants a les del pi però més llargues i em va fer la sensació de que més fines. El seu fruit són unes pinyes petitetes, i el més curiós d'aquest arbre és el soroll que fa el vent entre les seves fulles. És una musicalitat especial.

Hi ha una zona amb cases residencials i és que aquí hi venen molts moçambicans a passar-hi el cap de setmana. Hi ha una botigueta d’artesania, on predominen les figures de fusta, a diferencia de les de Zimbabwe que eren en pedra. Hi ha figures molt boniques, aprofitant les formes dels troncs.  

El mercat d’alimentació, on es pot veure peix sec, en diferents parades, i per tot arreu venen tomàquets, també hi ha força mandioca, que es pot trobar sencera o ratllada per fer puré. A Zimbabwe hi ha un plat anomenat sazza, que és puré de blat de moro. Aquí fan alguna cosa similar però amb la mandioca.

Com en altres llocs d’Àfrica, en la part del mercat dedicada a la confecció es poden veure els homes, generalment nois joves, cosint a maquina. Fan tot tipus de peces, i si vols et prenen les mides i en pco temps et fan una camisa o uns pantalons. Hi havia tres xicots que estaven treballant en aquesta zona; dos d’ells estaven cosint a màquina i l’altre, una mica més jove, tallava les robes i feia els patrons. Els que estaven cosint a màquina em van demanar que fes fotos al “petit”; em va fer gràcia l’apel·latiu. El noi era molt vergonyós i va accedir amb certa reticència a que l’hi fes fotos. Els grans devien tenir 15 o 16 anys i el petit, uns 13 o 14. Després es van mirar com havien quedat i s’ho van passar molt be. Em deien que no hi ha gaire turisme, que tenen poques ventes.

Pel mercat i pel carrer hi ha gent que em demana que els hi facis fotos i els hi encanta mirar-se, i mirar com queden els seus amics, com els tres xicots dels que he parlat, però també n’hi ha d’altres que fugen en veure la càmera. A mi m’agrada parlar amb la gent i fer-los-hi fotografies, i sobretot el que m'encanta és la cara quan els hi ensenyo, sobretot, quan son criatures. M’agrada la cara d’expectació, per veure que veuran, com es veuran i com al cap d’uns segons apareix el somriure, o la ganyota, la sorpresa, la rialla... En general els nanos riuen i es poden passar molta estona mirant la fotografia, mirant-la amb detall, buscant els coneguts que hi apareixen... Els més petits triguen una bona estona en reaccionar quan miren una fotografia, però quan ho entenen llavors no els pots desenganxar de la càmera, voldrien estar-se hores mirant la fotografia.

Es veu gent mutilada, degut a les mines que van quedar després de la guerra. Això passa més al nord del país, que és on hi ha mes terreny minat i no s'havia fet un mapa on s’indiqués on es col·locaven les mines. Tant els del frelimo com els de la rename van posar mines.  

Vaig anar al supermercat i em vaig comprar alguna cosa per menjar. Em va sorprendre que la caixera era una noia blanca i jove, potser estudiant, i un home gran, negre que l’hi ensenyava a fer anar la caixa, l’hi deia els preus...

Em vaig endur el menjar a l’hotel i com que les habitacions són bungalows, amb un parell de cadires i una taula al davant, amb vistes a la piscina i al mar, em vaig instal·lar allà a menjar, escriure i llegir una estona.  

Passejant pel poble vaig veure indis, cosa que em va sorprendre una mica, i també em va xocar trobar una farmàcia on venien medicaments xinesos. Em vaig asseure a beure un refresc en un bar que tenia un billar al jardí i els que estaven fent una partida era un oriental (no sé si coreà o japonès) amb un local, i allà mateix, un home que semblava àrab, amb una túnica, barba, el casquet que porten al cap, semblava musulmà. De fet hi ha algunes mesquites, o sigui que no seria estrany.

A la tarda vaig sortir a caminar per la platja, en direcció contrària al poble. Em van fer agafar una mica de por, ja que deien que no era segur anar a passejar sol. No m’agrada haver de desconfiar, però com que la platja estava molt solitària i la marea seguia pujant, vaig voler entrar cap a l'interior. Però com que hi ha hotels i ressorts un al costat de l’altre, no trobava cap camí d’entrada. Vaig trobar un que estava en construcció i on es veia un camí i em vaig ficar per allà. Hi havia alguns homes treballant i no em van dir res, però llavors va sortir el propietari, blanc, i em va renyar, dient que era una propietat privada, que tenia que marxar, tornar a la platja... tenia el gos al costat i no em feia gens de gràcia. Al costat d’on estàvem parlant hi havia un camí que donava a la pista publica, aquell era el camí que jo havia vist i a on volia arribar. Vam discutir una estona i al final em va deixar passar. 

La pista on vaig anar a parar tampoc estava transitada. Vaig caminar una bona estona sense veure ningú, sense trobar cap sortida a aquell camí i anava una mica neguitosa, a part d’incòmode per la topada amb aquell home. Al final vaig arribar a la carretera i allà si que vaig trobar gent, cosa que em va fer il·lusió. Hi havia paradetes en que venien quatre coses, gent carregada, tornat de la feina, del mercat, d’on fos, altres passejant... vaig veure que era allà on hi havia vida. Per cert, aquí, a l’igual que a Zimbabwe, condueixen per l'esquerra.

Un cop vaig arribar a prop de l’hotel vaig veure que allà mateix hi havia unes aixetes, el punt d’aigua equivalent a una font, i on van les noies a omplir els bidons de plàstic i a fer la tertúlia. El millor de la tarda va ser l’estona que vaig passar amb elles. Algunes d’elles em van demanar que els hi fes fotos, i després reien molt quan es miraven. 

Aquí és com si hi haguessin dos pobles, el de la línia de costa, pel turisme, per una majoria blanca, i l’interior, el mon més rural, els autòctons, els que van i venen del mercat, del treball, que van a la font a buscar aigua, la gent que dona vida a la ciutat. Jo em sento més a gust en aquesta part del poble que en l’altre.

Moçambic_2: de Chimoio a Vilanculos

Mutare i Chimoio estan a la província de Manica, i ara ens dirigim cap al sud, apuntant cap a la costa, que és la província de Inhambane.

Pel camí ens aturem en unes cases, a la vora de la carretera; hi viuen dues famílies. Hi ha forces criatures i passem una estona amb ells. Ens ensenyen els arbres de l’anacard i com trituren el gra, amb els típics morters de fusta. Hi ha una noia de 20 anys que espera el quart fill i ens demana si la podem portar amb el cotxe a l’hospital, ja que ha d’anar a fer-se una revisió.

Continuem ruta i de cop la carretera està deserta. Em sorprèn una mica però no hi vaig donar més importància. En arribar al poble de Muxungue ens va parar un cotxe de policia, amb bastant males maneres, dient que no es podia circular. A l’entrada del poble havíem passat un control de policia i no ens havien dit res de que estès prohibit el pas.

Passats els primers moments de tensió, ja que el xofer és de Zimbabwe i no parla portuguès, la policia ens va explicar que fa uns dies, en el tram de carretera que va des d'aquest poble fins a un pont que hi ha a poc mes de 100 km, van metrallar a un camió. Per això es tenia que esperar a circular per allà amb el comboi militar.

La sortida del comboi estava prevista per la una, o sigui que teníem una hora i mitja per davant. 

Va ser molt agradable ja que vaig poder passejar pel poble i estar amb la gent. Vaig trobar un grup de dones, assegudes, amb bidons de plàstic al costat, a la vora dem la font, que estava seca. Em van explicar que esperaven l’arribada del camió cisterna. Em sorprèn quan les veig mantenint l’equilibri amb la bici i els bidons plens. Els nens també tenen molta perícia; ells porten els sacs de carbó vegetal, que es fabrica en aquesta zona.

Poc a poc, darrera del nostre vehicle se n’hi van parant més. A la cua hi ha un home de Zimbabwe amb el que parlo també una mica i m’explica que és habitual, que sempre hi ha algun problema en aquesta zona.

Pel poble, al llarg de la carretera, molt moviment de militars. En general son nois força joves, que saluden i somriuen. Quan arriba la tanqueta que porta els vehicles que venen des del pont, observem que en alguns dels cotxes hi va un militar. La tanqueta dona la volta i es posa en primer lloc per donar la sortida al nostre comboi. Fa una m ica d’impressió, ja que la carretera està deserta, tan sols els cotxes que anem arrenglerats, no hi ha pobles, no es veu ningú a peu, cosa habitual en les carreteres africanes. Passem un pont que també està vigilat pels militars i finalment arribem al punt final de la zona conflictiva.

Continuem carretera fins arribar a Vilanculos. Tot el dia havia estat núvol, ja des de la sortida de Chinoi, i no va millorar en arribar a la costa.   

Zimbabwe_Moçambic_1: De Harare a Chimoio

Aquest trajecte se’m va fer pesat. Hi havia molt trànsit i obres a la carretera, que feien que en molts trams es circules tan sols en un sentit. Vam arribar a Mutare al migdia. No vam tenir gaire temps de veure la ciutat ja que teníem que continuar ruta per entrar a Moçambic. Em vaig comprar un pai i una beguda i vaig seure al parc a menjar, com fan ells. Va ser molt agradable. En el parc hi ha també algunes escultures en pedra, i es sorprenen de que em dediqui a fer-los-hi fotografies, però com que veuen que m’agraden em van assenyalant totes les que hi ha. 

És la tercera ciutat més gran de Zimbabwe. Va ser fundada en el 1897, com un fort a 8 Km de la frontera amb Moçambic. A vegades es diu que és la porta de Zimbabwe al mar. Els locals l’anomenen Kumakomoyo, que vol dir lloc de moltes muntanyes. Es troba entre dos rius, els tsambe i el mutare.

La paraula mutare pot ser que provingui de “utare” que vol dir or; el riu que du aquest nom passa per la vall de Penhalonga, on s’hi va trobar or, per això es pensa que el nom del riu pot provenir d’aquesta paraula.

Inicialment el poble estava a uns 14 Km d’on és ara i en el 1891 es va traslladar de lloc. L’assentament antic és el que s’anomena vell Mutare. Més tard es va tornar a bellugar, per culpa de la construcció del tren entre Beira i Bulawayo, i es va indemnitzar a la població per facilitar el trasllat. En el 1914 va convertir-se en municipi i no va ser fins al 1971 que va passar a tenir la categoria de ciutat. Tot aquest temps s’anomenava Umtali i va ser en el 1982 quan se l’hi va canviar el nom a Mutare.

La gent de Mutare són majoritàriament shona i parlen un dialecte anomenat manyika. També se’ls anomena samanykas. En aquesta zona es dediquen al cultiu de cítrics i a l’agricultura en general, la ramaderia i la mineria.

Vam arribar a la frontera, vam fer els tràmits de sortida de Zimbabwe i especialment laboriosos els d’entrada a Moçambic.

Als voltants de Mutare és muntanyós; es poden veure unes boles de roca granítica impressionants, i una mica mes de vida per la carretera. Però el canvi important es veu en passar la frontera: hi ha bastants més pobles, gairebé a tocar uns dels altres, molta gent i molt verd i muntanyós. És sorprenent el canvi.

Moçambic és un lloc en el que han confluït diferents cultures: els pobles bantus, els comerciants àrabs, els de Goa, els europeus que arribaven amb diferents motivacions.... que ha donat lloc al poble actual.

Fa uns deu mil anys, en aquesta zona hi devien viure tribus nòmades, probablement descendents dels bosquimans (també anomenats san). Fa uns tres mil anys, els bantus, originaris del delta del Níger, es van anar desplaçant cap al sud i sembla que van arribar a Moçambic a començaments del segle I de la nostra era. S’hi van instal·lar i es van dedicar a la pesca, l’agricultura i ramaderia. Al llarg dels anys es devien anar formant petits reialmes, que amb el temps devien formar regnes més importants, com el karanga, dels shona i el monomotapa. Al sud, van seguir sent petits grups independents fins al segle XIX, en que el regne de Gaza els va reunificar.

En el segle VIII els àrabs provinents de la península aràbiga, van arribar a la costa de l’actual Moçambic. Les relacions comercials entre els bantus i els àrabs dona lloc a l’aparició de la llengua i cultura swahili. La seu central dels àrabs va ser la illa de Kilwa, que actualment pertany a Tanzània; un altre port comercial dels àrabs era Sofala que en el segle XV servia d’enllaç entre la illa de Kilwa i els pobles shona de l’interior i les mines d’or.

En el 1498 Vasco da Gama arriba a Moçambic quan  anava cap a la india. Després d’això els portuguesos van anar instal·lant seus comercials a diferents punts de la costa; es van quedar també amb alguns dels ports comercials dels àrabs. Intentaven controlar el comerç de l’or entre la costa i l’interior. En el 1635 arriben a Moçambic els primers colons portuguesos.

Al voltant del 1650 el comerç d’esclaus destinats cap a Brasil supera ja al comerç de l’or. Aproximadament un milió d’esclaus africans van sortir dels ports de Moçambic. En aquesta el comerç d’ivori anava a l’alça, al mateix temps que disminuïa el comerç d’or.

A finals del segle XVII l’imperi comercial portuguès comença a decaure ja que s’han d’enfrontar a les revoltes dels àrabs i africans, i als atacs de la marina holandesa. Per tal de consolidar el seu domini del territori els portuguesos instauren, un sistema de concessions de les terres i els habitants, que s’anomenen prazos. Aquest sistema va durar entre el segle XVIII i XIX i en certa forma es va convertir en un comerç d’esclaus, tot i que l’esclavatge s’havia abolit a mitjans del segle XVIII. Els prazos va existir fins a començaments del segle XIX.

Entre el 1830 i 1920 els portuguesos intenten controlar el país, sense massa èxit. No van aconseguir pacificar la costa i molt menys l’interior del país en el que no hi havia tingut massa presència.

En el congres de Berlin, en el 1884-85, Portugal reclama Moçambic, però les grans potències no hi estan d’acord, ja que els hi diuen que en realitat no el controlaven. Portugal intenta reconquerir el territori.

En el 1930, amb Salazar al poder de Portugal, s’estableixen les condicions de les relacions amb les seves colònies: unitat política amb administració diferenciada, assimilació cultural i solidaritat econòmica. Això va portar a abolir els poders tradicionals i substituir-los pels colonials. Apareixen els treballs forçosos, i la creació de cultiu intensiu de cotó i canya de sucre per l’exportació. La població de Moçambic estava dividida en dos categories: no indígenes o assimilats, que tenien els mateixos drets que els portuguesos, i els indígenes, que estaven sotmesos a treballs forçats per tal de pagar les taxes que se’ls hi exigia. No tinc del tot clar si això era abans o després de l’arribada de Salazar al poder, he trobat contradiccions amb les dates.

El creixement econòmic del país es desigual, sent el sud més ric i Lourenço Marques, l’actual Maputo es converteix en el port més important del país. Per això els portuguesos van traslladar la capital, que estava a illa Moçambic cap aquesta ciutat.  

Entre el 1947 i el 1956 se succeeixen diverses vagues dels descarregadors del ports, en protesta per les condicions laborals. Totes elles van ser reprimides violentament.

Parc de Mutare.

La situació al país és de descontent i el sentiment nacionalista creix. Al juny de 1960, a Mueda, una ciutat a l‘extrem nord del país, hi havia una manifestació pacífica de protesta contra les taxes; les tropes portugueses van obrir foc contra la població i provocant diversos morts. Aquest fet, que va passar a anomenar-se la massacre de Mueda i va ser el detonant pel sorgiment de grups independentistes.    

En el 1960-61 sorgeixen en l’exili diferents moviments que lluiten per la independència. En el 1962 els presidents de Tanzània i Ghana els animen a reunir-se i ajuntar-se formant un front comú: el Frelimo (front d’alliberament de Moçambic). El seu dirigent Eduard Mondlane, que curiosament no era el dirigent de cap dels grups precursors.

En el 1964 el frelimo du a terme el seu primer atac, en el nord del país, contra el govern portuguès. El frelimo tenia el suport militar de la URSS. Poc a poc van anar avançant cap al sud. En el 1969 assassinen a Mondlane i el succeeix Samora Machel. El govern colonial intenta eliminar el suport que dona la població al frelimo, traslladant-los a pobles fortificats. Les critiques internacionals augmenten. A finals de 1973 el frelimo controla ja la meitat nord del país, i arriba al port de Beira. Pel que llegeixo, l’assemblea general de la ONU legitima la utilització de tots els medis adequats per aconseguir la independència. Amb la caiguda del govern de Salazar a la península, s’arriba a un acord amb el frelimo i el 25 de setembre de 1974 es crea el primer govern de transició, presidit per un membre del frelimo, Joaquim Chisano.

Escultura en el parc de Mutare.

En escriure tot això me n’adono de que en aquell moment jo no en sabia gaires coses de la vida i el que passava en les colònies. El que passava a Portugal sí que ho seguia; la revolució dels clavells va commoure’m, però no sabia que va propiciar la independència de Moçambic. D’alguna forma, la historia que ha tingut lloc quan jo ja havia nascut m’impressiona més. Em plantejo per què desconeixia moltes de les coses que passaven. A casa compràvem el diari, la Vanguardia, el llegia, però hi va haver moltes coses que se m’escapaven, que en aquells moments no atreien la meva atenció. A part dels meus interessos de joventut, l’accés a la informació era molt més limitat del que és avui en dia. Recordo que per aquella època, o potser uns anys més tard, m’intrigava saber el ressò que havia tingut la bomba atòmica, en el seu moment, en la població de casa nostra. Vaig trobar uns diaris antics i hi havia dos ratlles donant la noticia. En aquell moment, en el diari que jo vaig veure, que no recordo quin era, tan sols això. Una breu nota. 

Tornant a Moçambic, el país va aconseguir la independència el 25 de juny de 1975 i Samora Machel el seu president i Chisano el primer ministre.

Amb la independència, uns 180 mil colons portuguesos van marxar. La marxa dels portuguesos, gairebé d’un dia per l’altre va, va generar una situació caòtica, ja que hi havia poca gent preparada tècnicament i hi havia poques infraestructures. El govern socialiste del frelimo es troba doncs amb problemes per tirar endavant el país. A més, els serveis secrets de Rhodesia creen la Renamo (resistència nacional de Moçambic) amb l’objectiu de desestabilitzar i enderrocar el govern socialista del frelimo. També els hi interessa liquidar al frelimo perquè dona suport al Zanu, Unió nacional africana de Zimbabwe.

En el 1977 el frelimo es declara marxista-leninista i es proposa col·lectivitzar les terres i crear pobles comunitaris. Això provoca el rebuig de part dels camperols que decideixen unir-se a la renamo.

En els anys vuitanta, Sud-àfrica dona recolzament a la renamo, mentre que Tanzània i Zimbabwe donen suport al frelimo. A diferencia del frelimo, la renamo no te ideologia política, sinó que el seu objectiu era desestabilitzar el govern. Son els anys de la guerra entre els dos fronts, per la conquesta del país, amb avanços i retrocessos per les dues bandes el frelimo, que és al govern, i la renamo que son els rebels. En el 1986 el president del país mor en accident d’avió, que no està clar si hi havia participat els serveis secrets sud-africans. Chisano passa a ser el president.

Els enfrontaments i matances continuen en diferents punts del país. En el 1989 Chisano decreta una amnistia als membres de la renamo que entreguin les armes. En el 1989 el frelimo abandona la línia marxita-leninista i en el 1990 els dos bàndols (frelimo i renamo) es reuneixen a Roma i arriben a un acord parcial d’aturada d’atacs, en la línia de tren de Harare a Beira, que és fonamental per l’economia de Zimbabwe.

En el 1991 hi ha una gran sequera, agreujada per la devastació de les zones agrícoles, per culpa de la guerra, i la quantitat de refugiats i desplaçats que hi ha pel mateix motiu. S’envia ajuda humanitària, però sembla que hi havia problemes en la distribució, tant per culpa del frelimo com de la renamo.

La renamo continua amb els atacs a la linia del tren, i tot i que es firma un nou tractat de pau i es preveuen eleccions pel 1993, la renamo continua amb els seus atacs i s’apodera de quatre ciutats del nord. Ni la renamo ni el frelimo volen deixar les armes. Finalment, el 1994 hi ha eleccions lliures. Surt escollit Chisano com a president, el frelimo guanya les eleccions, però en la zona centre del país és la renamo la guanyadora (a nivell nacional té un 38% de vots). Tot i que costa que els antics guerrillers s’integrin a la societat, el país comença a remuntar.   

Arribem a Chimoio, que està en la ruta que uneix Harare i el port de Beira, a mitja tarda.

Els primer visitants estrangers d'aquestes terres foren els àrabs, que a través dels rius comerciaven amb el regne Monomotapa, i com ja he dit, els productes més preuats eren l’or, l’ivori i els esclaus.

En el segle XVIII es van establir a la zona alguns colons portuguesos. En el 1893 es funda Vila Barreto, que estava molt a prop del que avui en dia és Chimoio. El nom del poble és en honor d’un capità portuguès que en el 1552 va dirigir la primera expedició a l’imperi monomotapa. Aquesta població estava en la línia de tren que anava cap a Beira, de fet, sembla ser que en aquell moment era la última parada, i això va ajudar al seu creixement. Tres anys més tard, es va allargar la línia i va arribar fins a la frontera amb Zimbabwe i fins a la seva capital.

Després la ciutat es va traslladar fins a l’emplaçament actual i s’anomenava Mandingos. En el 1910 el seu nou governador, João Pery va potenciar el seu creixement i desenvolupament agrícola i industrial. Es produïa cotó i la industria tèxtil va prosperar molt. En honor a aquest governador la ciutat va canviar de nom convertint-se en Vila Pery.

L’any 1975 és quan canvia de nom altra cop i passa a ser Chimoio. Aquest nom és el d’un fill de Ganda, cap del clan Moyo, Diuen que Chimoio havia matat a un elefant en les terres d’un altre clan. El cap d’aquest clan va jutjar-lo i va ordenar la seva execució. El pare del noi, Ganda, va demanar que l’enterressin en les terres d’aquell clan i que deixessin instal·lar-s’hi algú de la família per vetllar sobre la seva tomba. Els descendents dels guardians de la tomba de Chimoio son els que han donat lloc a aquest poble.

La situació de Chimoio és estratègica, ja que connecta la zona central amb la costa. El frelimo la va atacar en el 1974 i va patir molts estralls durant la guerra.

Actualment hi ha força població originaria de Zimbabwe que han fugit per la crisi econòmica en el seu país.

Molts dels seus edificis son de l’època colonial. La seu central de la policia era l’hotel Pery, el primer hotel de la ciutat, construït en el 1920.

Es troba 750 m d’alçada, a la vora d’una muntanya que s’anomena Cabeça do Velho, ja que diuen que s’assembla al cap d’un home vell. Jo no m’hi vaig fixar. Llegeixo que la vista des de dalt és interessant, ja que et permet veure la ciutat I l’àrea circumdant. Quan plou, amb l’aigua lliscant per la roca, la creença local diu que son els avantpassats que estan tristos o enfadats. És un lloc sagrat i cada any s’hi fan cerimònies en les que la base és el contacte amb els esperits i els avantpassats.

No em vaig fer massa idea de la ciutat I de la seva importància en el passat. Vam tenir algun problema logístic amb l’hotel, després buscar algú que ens canvies moneda… o sigui que quan vam sortir a donar una volta ja era fosc. Pel que m’expliquen és més o menys habitual que encara que tinguis una reserva feta i confirmada, si ve algú que s’hi estarà més dies, anul·len la teva reserva i l’hi donen l’habitació a l’altre.  

La meva visió del poble va ser limitada pel temps i per ser fosc, o sigui que potser és un lloc fabulós encara que a mi no m’ho semblés. Jo no hi vaig trobar gran cosa a veure. Vaig observar que hi ha població musulmana, ja que en alguns bars i restaurants no hi serveixen alcohol ni cervesa. Hi havia bastants nens pel carrer, demanant i que viuen al carrer. Quan tornàvem, després de sopar, ens van començar a seguir, cridant, poc a poc s’anaven ajuntant més al nostre darrera. Alguns adults els hi reien la gràcia. Jo estava una mica espantada, ja que no havia seguit el consell que m’havien donat de deixar el passaport i els diners a l’hotel. Finalment un taxista els va aturar i ens van deixar tranquils. Ja a les 9 de la nit els carrers estaven molt foscos i solitaris.

El canvi que vam aconseguir va ser 1 dolar = 30 meticals. Vam trobar un bar en el que servein alcohol i al davant una pizzeria en la que no. O sigui que vam comprar el menjar a la pizzeria i vam anar a l’altra bar a menjar-la. Vaig prendre una pizza margarita, que valia 200 meticals (no arribava als 7 dòlars) i un vi de garrafa, però força bo, que valia igual que un refresc, 1,5 dòlars. L’aigua era una mica més barata, un dòlar.

L’hotel on estava allotjada era molt senzill però el personal molt amable. Com que parlen portuguès és fàcil entendre’s, si nosaltres parlem en castellà i lentament. Ells parlen ja de per si lentament. Aquí sento molt més que estic en un país africà. És molt diferent de Zimbabwe, que està menys habitat; hi ha els parcs i els animals, i suposo que per això hi ha menys poblats. A més, en ser època seca és tot molt més àrid. Aquí és més verd, sembla que hi hagi més vida. 

Zimbabwe_14: Harare

Harare és la capital del país, es troba a 1480 metres d’alçada, i és un dels punts més alts de l’altiplà central. Fins a l’any 1982 es deia Salisbury en lloc de Harare. Tot i que la ciutat ha canviat de nom, molts dels seus barris conserven el nom que tenien a l’època colonial.

La ciutat es va fundar en el 1890 i el nom de Salisbury era en honor del primer ministre britànic del moment. Inicialment era una fortalesa per un grup de mercenaris creat per Cecil Rhodes. Va ser en el 1935 quan es va convertir en ciutat. Va ser la capital de Rhodesia i Nyasalandia durant 10 anys, del 1953 al 1963. Després va ser la capital de Rhodesia del sud. En el 1965 es va declarar independent del Regne Unit i en el 1970 es va proclamar República de Rhodesia. La República de Zimbabwe es reconeix internacionalment en el 1980.

En el segon aniversari de la independència de Zimbabwe, en el 1982, la ciutat va canviar de nom, i passa a dir-se Harare, en honor del cap de la tribu shona, Neharawa. Abans de la independència Harare era el nom de l’àrea residencial negre, que ara es coneix com Mbare.

La ciutat té molts arbres, xicrandes i flamboians (no sé com es diu en català)  que van portar els colonitzadors de sud-amèrica, i moltes buguenvíl·lies.

La crisi econòmica i política que va patir el país en el 2002 i en el 2005 van afectar molt a la capital. 

Hi va haver problemes amb el manteniment de la ciutat, la neteja i la seguretat. El govern va destruir diferents assentaments il·legals que hi havia a la capital i altres ciutats, en el que es va anomenar l’operació escombraries. Pel que sembla aquesta mesura es va tirar endavant sense avisar prèviament a la gent i sense que s’hagués previst algun lloc on allotjar-los. Això va provocar el rebuig internacional. 

Sembla que aquests sectors mes pobres donaven suport al partit de l’oposició, Moviment pel Canvi Democràtic, i que amb aquesta maniobra el que es volia era fer fora als opositors. La versió del govern era que volien reduir els problemes que hi havia a la ciutat. 

És una ciutat molt extensa i diuen que té un bon patrimoni cultural i històric. Nosaltres no hi vam estar gaire temps, pel que la meva visió de la ciutat és molt limitada. El que jo vaig veure eren edificis moderns, grans, i un parell de parcs, al centre de la ciutat. 

Era dissabte i en els parcs hi havia parelles festejant, una sota cada arbre, que son molt grans i fan una bona ombra.

Hi havia molta gent pel carrer, però potser és pel mateix, era dissabte a la tarda, abans de que tanquessin les botigues. Em sorprèn que tot i ser una gran ciutat, la gent ens mira amb curiositat. I observo que per saludar-se els joves xoquen els punys.

Estava molt cansada i no vaig gaudir gaire del passeig. En arribar a l’hotel vaig menjar alguna cosa en el bar que hi havia a la recepció. Vaig prendre un parell de país, que son uns pastissets de pasta de full, farcits de carn o de verdures, i em vaig prendre un got de vi, que sempre és sud-africà. En total em va costar 9 dòlars.

L’hotel està molt be, hi ha força gent que viatgen per negocis. Els jardins de l’hotel estan plens d’escultures per vendre. Son en pedra, modernes i algunes m’agraden molt. N’hi ha una que m’encanta, d’una dona amb un nen, val 4000 dòlars!

Zimbabwe_13: Coves de Chinhoyi

Deixem enrere el llac Kariba i ens dirigim per carretera cap a Harare, la capital del país. Hi ha molts controls de policia i en alguns ens fan obrir el carretó on portem els equipatges. Hi ha molt trànsit de camions. El paisatge no és res de l’altra mon i el trajecte es fa una mica pesat. En algun tram es veu una mica més de verd, i trobem algun que altre incendi, provocat per cremar els matolls i que creixi herba nova. En un d’aquests incendis ens trobem el foc a les dues bandes de la carretera; nosaltres passem sense problema, però un camió cisterna de transport de líquids inflamables s’estava aturat a l’espera de que deixés de cremar, per poder passar.

Ens vam aturar en un poble en el que hi havia un petit mercat. La gent és amable i curiosa, ens miren, pregunten, volen donar-te la ma... són molt alegres, i aquesta alegria contrasta amb la pobresa del mercat. Hi ha algunes parades de menjar i altres d’estris diversos.

És un país en el que estàs poc en contacte amb la gent, o al menys els viatge que he fet jo. Els parcs, animals, llac, riu...però no tens masses ocasions de trobar-te gent. 

Abans d’arribar a Harare, uns 120 Km abans, hi ha el poble de Chinhoyi i a prop d’allà unes coves espectaculars.

El primer blanc que va trobar aquestes coves va ser Frederick Selous, en el 1887. Hi ha vestigis que indiquen que als voltants de les coves ja hi vivia gent en els anys ~650. Hi va haver una època que un bandoler matava a les seves víctimes tirant-les al pou, que s’ha anomenat el pou del silenci. Chinhoyi era un dirigent local va aconseguir acabar amb ell, i per això el poble proper a les coves porta aquest nom. Chinhoyi i els seus homes van utilitzar les coves com a refugi quan hi havia assalts d’altres tribus, com els ndebele. Diuen que fins fa uns quants anys es podien trobar restes de les reserves de gra, d’aquells temps.

El nom tradicional de les coves és "Chirorodziva" que vol dir el pou de la caiguda. El nom ve d’un incident que hi va haver cap als anys 1830, quan la tribu dels angoni, que anaven cap al nord, van sorprendre gent vivint a la vora de les coves i els van tirar al pou. 

En alguna època les coves havien servit de presó, i expliquen que a vegades el presoner abans de que el tanquessin preferia tirar-se a l’aigua i morir ofegat. 

Les coves tenen túnels i cavernes, però que lentament es van ensorrant. Hi ha diferents coves i pous; els pous estan connectats per passadissos subterranis, per on l’aigua passa d’un a l’altre. Les recerques que es realitzen fan pensar que encara hi hagi més coves i pous, i es pensa que hi deu haver una reserva més gran d’aigua, que explicaria que la temperatura de les aigües dels pous es mantingui sempre constant a 22 ºC.  

Les coves van ser importants per l’assentament de la població en aquesta regió, ja que proporcionaven aigua neta i servia de refugi davant dels atacs d’altres tribus. Prop d’aquí hi havia un important centre cultural i religiós on es feien les cerimònies per demanar la pluja.

Amb la colonització es va traslladar a les tribus locals que vivien aquí, a una reserva en una zona seca i poc fèrtil. Després les coves van passar a ser un parc nacional, i com diuen en un article que he llegit, va passar de ser una zona sagrada a una atracció turística. Es van construir carreteres per facilitar l’accés a les coves des de les ciutats i pobles on vivien els colons, Harare, Chinhoyi i Kariba. Els autòctons del territori van ser desplaçats i deixats de banda, com a bàrbars i pagans.

El preu de l’entrada a les coves no inclou la possibilitat de fer fotografies; si vols fer fotos has de pagar un suplement. Hi ha dos punts diferents de visió, des de fora, pots veure l’entrada i el pou d’aigües blaves, d’un color blau sorprenent, i l’altre punt és l’entrada a les coves. Hi ha molts passadissos i sales, alguns es veuen ensorrats i estan tancats al pas de visitants. Hi ha estalactites i estalagmites, però per mi el més espectacular és el color de l’aigua. Diuen que s’hi pot fer submarinisme, deu ser espectacular de veure des de dins.

Zimbabwe_12: Llac Kariba_P. N. Matusadona

El nostre vaixell

Matusadona es troba a la part sud del llac Kariba. Abans de la construcció de la presa, en el 1958, es va declarar zona protegida, on no es podia caçar, però no va ser fins al 1963 que es va convertir en reserva d’animals i en el 1975 va ser declarat parc nacional. La construcció de llac va canviar l’ecosistema d’aquesta zona.

La plataforma

Llegeixo que bona part del parc el formen els espadats sobre la vall del Zambezi, amb una alçada mitja de 1200 m. El parc cobreix una part del llac, de l’ordre del 5% del parc, i la part de terra que és la que jo no vaig visitar. 

La barqueta adiconal

Nosaltres visitem el parc de Matusadona per aigua. Vam llogar un vaixell per fer un recorregut de dos dies per la part lacustre del parc. El vaixell està molt be. A la part baixa hi ha els camarots, equipats amb dutxa i wàter, tot amb aigua del llac, i mosquiteres. A la part de dalt hi ha una zona coberta i una descoberta, és la sala, menjador i hi ha també una barra de bar. Un gran congelador presideix la sala, on hi vam col·locar les begudes que ens havíem comprat pel trajecte. 

A la part descoberta hi ha també un petit jacuzzi. Pel cantó de darrera del vaixell hi ha una mena de cistella de fregidora gegant, per banyar-se en mig del llac sense que t’ataquin els cocodrils. A més d’aquest vaixell portem dos peces més: una barqueta petita per apropar-se a terra i lligar el vaixell gran i una plataforma coberta i amb seients, proveïda de motor, que permet apropar-se més a la vora i veure be els animals.

Vam arribar a la zona que s’anomena “el bosc inundat” és molt curió. Com el seu nom indica, quan es va construir la presa, part del bosc va quedar cobert d’aigua, i el que es veuen son els troncs ressecs, que sobresurten. Fa molt bonic, i el curiós és que s’hagin conservat en bon estat. Estan sempre en contacte amb l’aigua m’hauria imaginat que estarien podrits, i no és així, es veuen ressecs, i semblen molt fràgils. La navegació per aquest tros és complicada ja que s’ha d’evitar trencar-los i s’han d’esquivar els que no sobresurten però que son allà al fons.

Abans de dinar vam sortir amb la plataforma. Vam anar vorejant la costa, es respira tranquil·litat, no se sent res quan parem el motor. Veiem ocells i hipopòtams pasturant; sempre els havia vist a l’aigua i veure’ls a terra menjant herba em permet veure’ls sencers. Em sorprèn lo curtes que son les seves potes; no tenen una figura gaire elegant.

Veiem també elefants i de bastant lluny impales. El nom impala ve del zulu, i el nom científic de les impales Aepyceros melampus ve del grec i vol dir els de peus negres i banyes altes. També es veuen cocodrils, que fan de mal fotografiar ja que son tant plants que quan estan a terra queden gairebé coberts per l’herba. Impressionen quan els veus a la vora. 

Però amb diferència, el que veiem més son elefants. De totes mides, en grup o sols, a terra o a l’aigua... elefants per tot arreu. Quan estan en grup sempre n'hi ha un parell que fan guàrdia i quan detecten perill, si ens apropem massa, es posen nerviosos i llavors fan un gest especial amb la pota per avisar als altres. Els moviments que fan amb la trompa son curiosos, m’agrada observar-los quan beuen i quan es remullen. I també quan arrenquen les branques els girs que fan amb la trompa son sorprenents.

El paisatge és molt bonic i molt relaxant... Tot i que a mi tant temps de relax al vaixell m’acaba cansant una mica.     

A la tarda vam tornar a sortir amb la plataforma fins a l'hora de la posta de sol. Vam anar pel mig del bosc inundat, esquivant els troncs, que no sempre es fàcil. En algun moment vam encallar amb algun que hi havia a sota. La posta de sol enmig del llac, entre aquells troncs blanquinosos és fantàstica. Els ocells s’aturen a les seves branques i les vistes son com d’un mon encantat. És molt agradable. 

El vaixell està a tocar de la costa i a la nit des del llit sento els hipopòtams. La sensació és curiosa. Em sentia protegida, perque estava al vaixell, però a l’hora, com que el camarot té el lateral obert, cobert tan sols amb una cortina, et sents molt proper a tots els animals que hi ha allà la vora.

Al matí ens aixequem abans de la sortida del sol per agafar altra cop la plataforma i tornar de nou al bosc submergit per veure la sortida del sol, i de pas aprofitar a buscar els animals que a primera hora van a beure aigua al llac.

La sortida del sol ha sigut molt bonica, el cel prenia colors rosats, per anar canviant, poc a poc, cap al groguenc; m’agradava estar allà contemplant el cel i sentint el silenci. Ja sé que sona estrany això de sentir el silenci, però és l’absència de sorolls, o sorolls molt delicats, el lleuger so de l’aigua, algun animal llunyà, el vent... van ser uns bons moments.

Vam tornar al vaixell a esmorzar i després vam fer una sortida per terra amb els ràngers. Vam apropar-nos a terra amb la plataforma per recollir als dos ràngers que ens acompanyarien. Van negociar el preu, perquè calia pagar a més dels seus serveis, l’entrada al parc nacional de Matusadona.

En el lloc on anàvem a desembarcar hi havia uns elefants molt a prop, que s’han enfadat molt, es posaven amenaçadors, pel que han decidit portar la plataforma una mica més enllà. La caminada se’m va fer una mica pesada ja que feia molta calor i gairebé no vam trobar animals. L’únic que vam veure de prop eren elefants, i de lluny vam veure impales. Ho vaig trobar una mica decebedor. Ja se sap, que vas seguint les petjades i les traces que deixen i no tens garantia de trobar cap animal, però així i tot... sempre esperes tenir sort. Això si, els ràngers ens explicaven sobre tots els excrements que trobàvem. He après un munt sobre les defecacions dels animals!

Les hienes ataquen amb els seus excrements, ja que son àcids i per tant corrosius. Les seves caques són blanques ja que mengen els ossos, rics en fosfat de calci, que és blanc.

Els elefants tenen comportament diferent mascle i femella: si ha passat un mascle pots trobar junt la caca i el pipi, en canvi si està separat saps que les petjades son d’una femella.

Les impales, van totes les femelles juntes i es posen a fer les seves necessitats en cercle, amb el cul cap a l’interior del cercle i per tant, la vista cap a l’exterior. Si ve un depredador cadascuna surt en una direcció i quan ha passat el perill es tornen a reunir al mateix lloc. Quan vas caminant veus el cercle amb un munt de boletes fosques, allà on s’han reunit les impales a fer les seves necessitats.

La cistella pel bany

Anàvem en fila de un, un dels ràngers al capdavant i l’altre al final, armats amb un cetme. Vam trobar un cap de cocodril, del que ja només queden els ossos. En un moment donat hem trobat uns elefants relativament a prop. Un d’ells anava avançant, tot menjant i no ens veia. Vam aturar-nos a observar-lo. De cop el vent devia girar o ens va sentir i va avançar cap a nosaltres. Era gran, voluminós, em sentia petita allà davant. Va anar avançant molt lentament, mirant-nos, amb un cert aire amenaçador; quan va veure que ens anàvem fent enrere es va quedar tranquil.

Abans de sortir ens havien avisat que no havíem de dur res que es pogués enganxar amb les branques, per si ens trobàvem amb algun animal i teníem que fer marxa enrere. I que en cas de trobar-nos en alguna situació complicada havíem d’esperar a que els ràngers ens donessin les instruccions de què fer. No es podia parlar i teníem que anar en fila de un, i passi el que passi, no s’ha de cridar, ni córrer, ni donar l’esquena a l’animal.

Suposo que si haguéssim trobat un lleó o un altre depredador a la vora, hagués passat por, ja que amb l’elefant ja va ser emocionant. O sigui que potser va ser una sort no trobar-los, però al menys trobar algun altre animal que no fos molt perillós m’hagués agradat. M’agraden les emocions. 

Vam veure impales, però mai a la vora, ja que a la que sabien que veníem fugien corrent. Els ocells els avisaven de que hi havia intrusos a la zona i fugien per potes. Diuen que també les avisen quan hi ha depredadors a la vora.

La tarda la vam passar al vaixell; feia calor i em vaig acabar mullant al jacuzzi, que estava a coberta. Alguns es van banyar a la cistella. Com ja he explicat, el vaixell porta una gran cistella reixada, com de fregidora gegant, que va mig submergida a l’aigua. Es pot pujar o baixar segons l’alçada que volen els banyistes. Com que està submergida al llac és aigua del Kariba, a l’igual que la del jacuzzi i la de la dutxa. Diuen que en la zona central del llac no hi ha problemes, que l’aigua és neta i sense bitxos. Jo no em vaig banyar a la cistella, però amb l’aigua del jacuzzi o la de la dutxa no vaig agafar cap malaltia.

La tripulació del vaixell és molt amable, son tres i es reparteixen les feines; tots ells son molt expressius. Hi ha el capità que té molta habilitat per esquivar els arbres del bosc inundat. El cuiner, que a més és el que ens porta amb la plataforma a passejar. I el que porta la barca petita i baixa a terra a lligar el vaixell, que també frega els plats, para taula i ens porta el menjar, fa el llit... Son molt atents i molt expressius.

Al voltant del llac es veuen muntanyes, però hi ha boirina i no es veuen be, tan sols s’intueixen. La tarda al vaixell passa lentament, a la que es va amagant el sol hi ha poca llum, es fa difícil llegir, i els bitxos voladors comencen a empipar. Estem a la riba parats i és tipus aiguamolls, suposo que per això hi ha tants mosquits i altres espècies voladores.