El camí de Barichara a Bucaramanga és molt bonic. És muntanyós i molt verd. Es veu el canyó del chicamocha. És impressionant tot i que porta poca aigua. Vam fer un parell de parades per gaudir de la vista.
En la carretera fins a Bucaramanga hi ha molt trànsit, molts camions. I és que Bucaramanga és una gran ciutat, que es troba en la ruta principal de Bogotà cap a la costa caribenya i també cap a Veneçuela. A part del trànsit, vam trobar-nos amb un accident, un autobús havia bolcat. O sigui que vam trigar molt de temps per fer el trajecte i vam arribar amb el temps just a l’aeroport.
Anàvem cap a Medellín, però nosaltres no teníem vol directe i havíem de volar primer cap a Bogotà i després cap al nostre destí.
A la revista que hi havia a l’avió vaig trobar un article sobre el “ron viejo de Caldas”. Em va fer gràcia ja que quan havíem visitat el desert de tatacoa vam provar aquest rom i el vaig trobar molt bo. Té un color daurat i és molt aromàtic.
Ramón Badia, un cubà d’origen català treballava com a tècnic a la “Industria licorera de Caldas” quan l’any 1928 va crear la fórmula del rom vell. Aquest senyor va descobrir que combinant la utilització de l’aigua dels andes que es troba per sobre dels 2000 metres i envellint el rom en barriques en alçada s’obtenia un producte de millor qualitat.
El rom s’obté de la canya de sucre: primer la fermentació, després hi ha la destil·lació i finalment l’envelliment en barriques de roure. El primer cop que es menciona aquesta beguda és en 1650 en documents originaris de Barbados.
Vam arribar a Medellín a les 5 de la tarda. Es veu la ciutat al fons de la vall. El nostre hotel estava en el que es coneix com “el poblado”. Correspon a la comuna 14. Les comunes son els barris, a Medellín n’hi ha 16.
El nom de “el poblado” té el seu origen en que és on els espanyols van crear el primer poble amb 80 persones autòctones. Actualment és un barri on hi ha grans edificis d’oficines, centres comercials, restaurants, bancs.... en un breu passeig pel carrer principal vaig veure dues gran oficines del BBVA. Tot molt modern, i molts cotxes. L’única cosa que contrasta és l’església que hi ha a la plaça.
El nostre hotel estava sobre un turó en aquest barri del poblado, en una zona residencial. feia una certa mandra anar i venir de l’hotel ja que només per fer la pujada trigava 8 minuts i arribava bufant una mica.
Aquell dia vaig sopar en un centre comercial, una mica car, suposo que per la zona. No recordo que vaig menjar.
Al matí vaig baixar d’hora a esmorzar. Al restaurant hi havia força gent que es veia que estaven allà per feina, com si haguessin vingut a alguna convenció o congrés. Hi havia homes i dones, la majoria llatinoamericans.
Aquell dia estava núvol i feia fred. Medellín es troba al nord-oest del país, una mica més al nord que Bogotà. Està a uns 1500 metres d’alçada, en la serralada central andina. És la segona ciutat més poblada del país.
El primer que fem és anar al centre de la ciutat, al barri de la “candelária”. El nom ve de quan es va fundar la ciutat de Medellin, en aquest lloc, en el 1675.Elnom que l’hi van donar els espanyols era el de “villa de la Candelária de Nuestra Señora de Medellín”.
El centre neuràlgic és la plaça de San Antonio, que es va construir l’any 1994. És la més gran de la ciutat. Aquí hi ha unes grans escultures de Botero.
El 10 de juny de 1995 hi va haver un atemptat en aquesta plaça en el que van morir 29 persones i hi va haver més de 200 ferits. Una de les escultures de Botero, “el pajaro” va quedar malmesa.
A part de les escultures gegantines, hi ha un edifici que em crida l’atenció per la combinació de totxanes de dos tonalitats. És el palau de la cultura.
Les places i carrers per aquesta zona són àmplies. Hi ha espais per vianants i com que es d´hora al matí està força tranquil. Passem pel costat de l’església de la Veracruz, que es va construir en el 1682. El seu nom original era “ermita de la Veracruz de los forasteros”. La façana pintada de blanc i una placeta al davant; és un racó que contrasta amb els edificis del voltant.
L’ambient canvia quan passem al barri de Guayaquil. Si no estic confosa és en aquest barri on hi ha l’estació de tren. Aquí també era on hi havia el mercat, les botigues, i també els bars i prostíbuls. La gent de Medellín en algun moment o altre venien a aquest barri. Per aquesta zona a finals del segle XIX hi transitava tot tipus de gent, per motius ben diferents. Anar al’església de sant Antoni,al cementiri dels pobres, o de sant Llorenç, a les botigues de mil i una cosa que hi havia, als tallers també diversos... Un moviment de gent molt diversa.
La plaça del mercat es va construir en el 1894. Era l’obra civil més gran construïda a la ciutat en aquell moment. Era un símbol del progrés de la ciutat, i la gent n’estava molt orgullosa.
Però poc a poc es va anar deteriorant. Al voltant de la plaça del mercat es van anar instal·lant venedors ambulants. Es van obrir grans magatzems i locals de veta d’articles diversos, negocis de tot tipus. Bars, hotelets senzills...
Ja no queda res de l’edifici del mercat i la idea urbanística que hi havia per aquest barri. Un incendi en el 1968 va acabar de portar al declivi. Hi ha veus crítiques pel fet de que s’hagi perdut l’edifici del mercat que havia sigut una construcció tant rellevant. Ara hi ha la plaça Cisneros.
Llegeixo que un altra fet rellevant per aquest barri va ser l’arribada del tren, l’any 1914. Les vies dividien el barri.
La zona que vivien els gitanos va tenir gran importància. Aquí hi havia tallers, magatzems de peces de recanvi pels carros, les companyies de transport... era una zona amb potencial econòmic.
Amb la construcció de l’estació de tren aquesta zona es va convertir en lloc de trobada de la ciutat.
En l’article que llegeixo sobre el passat d’aquest barri trobo una reflexió que no se m’havia acudit: l’estació de tren i el barri on es trobava era la primera imatge que tenia el que venia de fora, de la ciutat.
Amb el temps però Guayaquil es va convertir en un barri diferent a la resta: un barri divers, diferent, on s’hi trobava lo prohibit, lo pecaminós. Un lloc de contrastos, pobresa, prostitució i delinqüència, però també on hi havia bullici, i vida. El barri era una barreja molt peculiar de gent ben diverses.
Em sembla que l’any 1981 l’estació de tren es va traslladar de barri i la cosa va canviar.
Ja des de 1889 era un centre comercial important de la ciutat. Llegeixo que aquesta zona se la coneixia com “terra santa” ja que tothom hi podia trobar el que buscava, menjar, estris diversos, o gent.
Al barri va anar-hi arribant gent d’altres zones properes per instal·lar-s’hi. Molts eren família dels que ja hi vivien, i els locals es van anar comunicant entre si per medi de passatges. Es va convertir en una mena de laberint amb moltes sortides. I la gent va començar a anomenar-ho “el hueco”. L’any 1991 aquest nom va convertir-se en una marca comercial de magatzems.
“El hueco” es va convertir en una zona rica i pròspera de la ciutat de Medellín, a més de multicultural. Aquí hi ve gent de tota la regió a comprar.
En els anys 70 (suposo que del segle XX) aquí hi havia hotels en els que s’allotjaven els comerciants que portaven mercaderies de les illes de San Andrés i van acabar muntant un centre de distribució.
El negoci va prosperar ràpidament i expliquen que fins i tot les habitacions dels hotels servien com a locals comercials.
La gent venia a comprar aquí perquè es podien trobar mercaderies que no aconseguies en altres llocs. I també els productes són més barats.
Diuen que el nom de “el hueco” també té a veure amb el fet que hi ha locals que queden per sota del nivell del carrer.
Però sembla que no és un barri molt segur. Tots els establiments tenen seguretat privada i càmeres de vigilància.
Aquí hi més de 12.000 botigues i hi treballen més de 45.000 persones. Hi ha productes de tota mena, però també avisen que hi ha alguns que son falsificacions. Sembla que la qualitat d’alguns articles no és massa bona... (és el que llegeixo, jo no vaig comprar res) i que es pot regatejar. Un consell que donen a l’hora de regatejar és no vestir massa elegant, ja que dones sensació de tenir diners.
He dit que les mercaderies que es venen o es venien aquí provenien de l’arxipèlag de San Andrés, que està a la costa caribenya. Aquest conjunt d’illes ha sigut un centre important de contraban durant segles. Era el punt de pas entre Colòmbia continental i Amèrica central.
La ubicació d’aquestes illes és estratègica; estan més a prop de Nicaragua que de Colòmbia. La seva tradició de contraban es va iniciar a començaments del segle XX, gràcies a la seva proximitat amb el canal de Panamà. Més tard, cap al 1980 va ser el càrtel de Cali que va fer servir aquestes illes coma base pels seus negocis.
A Colòmbia, les zones comercials en les que es venien articles de contraban s’anomenaven “san andresitos” en referencia a les illes des d’on venien els productes. Els narcotraficants per blanquejar el dòlars provinents del tràfic de droga compraven en la zona franca de San Andrés productes de tota mena (televisors, rentadores, tabac...) que després venien en pesos colombians als mercats, com el de Medellín.
A partir de l’any 2000 es van incrementar els controls tributaris i el contraban ja no era un bon negoci.
Passegem pel mercat, ple de botigues, gent amunt i avall, paradetes pel carrer... I entrem en un dels grans magatzems, que és molt bonic per dins.
Acabem el passeig pel barri de Guayaquil a la plaça Cisneros. Hi ha un conjunt de 30 columnes de 22 metres d’alçada, que a la nit estan il·luminades. És un conjunt peculiar.
La següent visita que vam fer de Medellín va ser a la comuna numero 13. Per mi va ser el més impactant de tot. Potser no tant el que veus sinó tot el que t’expliquen. Em va commoure. Allà venien el llibre “Comuna 13 Medellín. El drama del conflicto armado”. El vaig comprar. Al llarg del viatge anava descobrint de que no en sabia gran cosa del problema que havia viscut Colòmbia, i quan vaig visitar aquest barri se’m va fer més evident encara que hi havia moltes coses que no ens havien arribat o que a mi ‘havien passat desapercebudes.
Aquest barri s’enfila per la muntanya. La ciutat de Medellín ocupa la vall i també la muntanya dels costats. Bona part dels barris senzills es troben en la muntanya.
Intento resumir el que vaig anotar en aquell moment del que em van explicar, i el que recordo, però és complicat. A Medellín va arribar molta gent desplaçada d’altres zones pels conflictes amb la guerrilla. Sense tenir on viure es van anar instal·lant en aquesta zona. No era una zona urbanitzada, cadascú construïa la seva casa (o lloc on viure) on podia. No hi havia cap control.
El govern els deixava fer, però no tenien els serveis bàsics. No hi havia tampoc cap control, ni llei ni ordre. Llavors van aparèixer les bandes, que van portar millores en quant a la delinqüència, i no se si van millorar algunes instal·lacions. Però van començar a extorsionar a la gent, especialment a botiguers. Després van aparèixer els de les Farc, prometen que els alliberarien de les bandes que els extorsionaven, però que el que volien era controlar aquesta zona. I aquí és on ja va intervenir el govern.
Van atacar a la comuna 13 amb la policia nacional, l’exèrcit i paramilitars. La població civil es va trobar enmig d’aquest foc creuat. Era el mes d’octubre l’any 2002. Va morir molta gent i hi ha molts desapareguts. Encara ara, moltes famílies reclamen saber on son els seus fills.
Si ho tinc ben entès, el govern pagava als policies i militars per cada guerriller que matessin. Així que alguns d’ells per fer-se un sobresou agafaven a joves de classes senzilles, els hi prometien feina però en realitat els allunyaven d’allà, els obligaven a vestir-se de guerrillers i els mataven per poder cobrar.
Ara es fa una visita pel barri, en el que han instal·lat escales mecàniques per facilitar l’accés. Hi ha murals i grafitis explicant la seva historia, clamant per la pau i la justícia, per l’esperança. Volen que la gent ho visiti i en faci difusió. També els cantants fan sentir la seva veu. Ens diuen que si hi van els turistes el govern fa millores al barri. Volen evitar que es torni a repetir la història del passat.
Però he trobat alguns articles d’aquest estiu, que em fan sentir confosa.
Cap a l’abril dels 2018 ja corria el rumor de que un nou grup s’havia instal·lat al barri i que pressionava als líders comunals perquè treballin per ells. Van fer arribar aquesta informació a les autoritats, però ho va desmentir, dient que no era cert. Però malauradament estaven equivocats. El 22 d’abril un home va ser assassinat en mig d’un partit de futbol, un parell més de morts, en la comuna 13 i la 12. Sembla ser que no se’n va fer massa cas, fins que el 26 d’abril dos pistolers van cremar un autobús a ple dia davant de tothom en la comuna 13.
Això va portar a quela policia fes una vintena de detencions al barri, entres a les cases, incautes armes... i van detenir al cap d’una de les bandes. L’alcalde considerava que amb això el barri estaria ja tranquil, però va ser el començament.
El 7 de juliol més trets que no maten a ningú; segons la gent és habitual, cada dia se senten trets. De tant en quant mor algú per alguna bala perduda. Diu que ara les famílies no envien als nens a escola per por.
Des de que ha començat de nou el conflicte hi ha hagut entre 40 i 50 morts. Hi ha barris en que els transportistes es neguen a entrar. Les bandes han imposat el toc de queda i diuen que a la nit no responen de la seguretat de ningú.
La gent no confia en la policia ni en les institucions. De tant en quant capturen algun cap de bandes però tota l’estructura de les bandes criminals es manté.
Hi ha gent que ha vist parlar a la policia amb els de les bandes, que els han sentit planejar accions. En alguns barris s’ha vist entrar a la policia en les cases, sense ordres judicials i endur-se’n detinguts als joves que troben.
En un altre article llegeixo que des de fa dècades el control de la ciutat està en mans de màfies i grups il·legals. Aquests grups que estan ben armats, controlen els barris més populars i part de zones del centre. Hi ha el que s’anomena la “oficina de envigado” que és una federació de mafiosos i bandes criminals que imposa pagaments a negocis, empreses, transport... tothom està obligat a pagar, si no és per les bones és a punta de pistola. Regulen el preu de la droga, i controlen que ningú actuï pel seu compte; no hi pot haver lladres o delinqüents independents.
Aquesta oficina la va crear Pablo Escobar, en la que hi van confluir diferents grups, com el càrtel de Medellín, grups paramilitars desmobilitzats, bandes de delinqüents que treballaven a la ciutat. Pel que llegeixo en aquest article aquesta oficina està cogovernant la ciutat i també tota la vall d’Aburrá.
Quan dins de l’oficina hi ha tensions hi torna a haver violència al carrer. Entre 2007 i 2010 l’enfrontament entre dos caps de diferents grups va portar a 6.000 morts. Entre 2012-2013 i 2014-2015 hi va haver nous enfrontaments entre grups, que tot i que el govern s’atribueix l’èxit de la pau després de cadascun, sembla que s’acaba els enfrontaments pels pactes que fan entre ells, repartint-se el territori. Per exemple la disputa entre 2014-2015 era pel control del centre de Medellín.
Sembla que actualment hi ha enfrontaments entre els diferents caps de “l’oficina” pel control dels barris. Durant l’any 2017 van intentar negociar amb el govern un acord que els hi permetés legalitzar les seves fortunes, rebaixar condemnes i evitar extradicions. Sembla que molts d’ells estan ficats en política. O sigui que la situació és un tant confosa, o és la idea que jo me’n faig. Per una banda hi ha el govern i les institucions oficials i per altra tots aquests grups armats que controlen a la gent.
En un dels articles parlen de la zona dels murals i el mirador que vam visitar nosaltres. Hi ha unes escales mecàniques que faciliten l’accés, i que han sigut una bona cosa per aquest barri, la comuna 13, que ha crescut pel vessant de la muntanya.
Des del mirador, en que es veuen els carrerons, les cases pobres, un barri precari, un es pot fer una petita idea del que va passar aquells dies del 2002 quan els helicòpters de l’exercit colombià van bombardejar el barri. El president Uribe va organitzar la recuperació de la comuna 13 que estava en mans de la guerrilla i la milícia d’esquerres. En aquesta operació, operació Orión, va enviar militars i paramilitars. Segons els documents hi va haver 350 detinguts, 80 ferits, 17 morts per part de l’exèrcit i la policia. A més, 71 execucions extrajudicials dutes a terme per paramilitars i 90 desapareguts.
Hi ha unes 300 persones desplaçades que han fugit dels constants tirotejos o perquè pateixen constants intimidacions i amenaces. Els familiars dels desapareguts no poden llogar les cases que han quedat buides a no ser que paguin a la banda corresponent el que cobrin del lloguer.
Si no estic confosa, el juliol d’aquest any la policia va entrar al barri enduent-se’n joves detinguts; anaven acompanyats d’encaputxats que eren els que indicaven en quines cases tenien que entrar. Diuen que es el mateix que van fer en el 2002.
En un d’aquests articles comenten que els bars que hi ha a la zona que visitem els turistes, les botiguetes d’artesania... tots estan pagant un impost a les bandes. Un grup de músics que sovint balla aquí pels turistes acabava de perdre un membre del grup, assassinat a la llum del dia al juliol.
Medellín té el centre a la vall, però després hi ha totes aquestes comunes enfilant-se per la muntanya. Segons explica a la que els turistes marxem del barri la cosa canvia. Es disparen d’un barri a l’altre, perquè estan controlats per bandes rivals.
La gent no passa d’un barri a l’altre, no surt a la nit, els transport públic sovint s’atura... intenten no ser assassinats. Aquest és el dia a dia que descriuen alguns sobre la vida a la comuna 13, situada en els turons occidentals de Medellín.
Aquesta comuna va ser la primera on es van instal·lar les guerrilles urbanes i després els grups paramilitars que segueixen presents. Era una zona molt pobre i pels narcos va ser fàcil que la gent s’enganxés a col·laborar per viure millor.
Hi ha 16 comunes en les muntanyes i turons que formen la perifèria de Medellín. És aquí on es van instal·lar els camperols desplaçats d’altres zones per part de grups armats il·legals. No tenien feina, aquí no tenien serveix bàsica. Estaven en la misèria més absoluta. Per això quan Escobar i altres caps de màfies van anar a reclutar joves al barri ho va tenir fàcil. Era l’única forma que tenien de poder sortir-se’n de la pobresa.
Tot i que s’han fet grans millores al barri, segueix sent de baix estrat. Recordem que aquest país les classes socials es qualifiquen per estrats. Actualment la comuna 13 té uns 160.000 habitants. Segueix sent un punt estratègic per les bandes ja que la seva distribució vertical, els miradors, permeten tenir-ne un bon control.
Hi ha denuncies del comitè de drets humans de la comuna 13 que agents de les forces públiques estan aliats amb organitzacions de narcotraficants, i que arriben a participar en la violació de domicilis. La persona que va fer aquestes declaracions ha patit represàlies u uns dies més tard van matar al seu nebot; els testimonis diuen que ho va fer un policia.
En altres articles es parla del que jo vaig veure, uns joves artistes que intenten superar el que ha passat, però que pel que he llegit segueix passant. Fan servir l’art, en totes les seves vessants per fer-ne difusió i per assimilar la seva historia.
Volen que no se’ls estigmatitzi, que no se’ls etiqueti com que venen del barri més violent de la ciutat. Les mares volen que els fills tinguin un futur millor, que puguin estudiar. Volen que la gent visiti la comuna, que ho vegin, que coneguin la seva historia.
Nosaltres ho vam veure sota la pluja. Les escales mecàniques són un contrast brutal en aquell barri de carrerons estrets, però que han omplert de color amb els seus murals.
Al mirador hi havia paradetes d’artesania. En una d’elles venien polseres, petits flascons d’aromes i altres coses. La dona que estava allà em va donar una tarjeta del grup que es dedica a fabricar aquelles peces. “Las Berracas de la 13”.
Fa més de 15 anys, moltes de les dones de la comuna es van quedar soles, sense marits, sense fills grans... tenien que tirar endavant la família, el que quedava d’ella. Tenien que aportar recursos econòmics a casa i també afecta als seus fills. Patien gana, moltes havien vingut de zones rurals i en una ciutat no sabien com tirar endavant. Algunes d’elles van crear una xarxa de recolzament a les dones, això va anar-les aglutinant de forma que es poguessin ajudar entre elles i tirar endavant.
Hi va haver una organització religiosa que també s’hi va implicar “las Lauritas”. Van aconseguir que moltes noies anessis a estudiar amb la condició que després tornessin per ajudar a les altres dones.
Aquestes noies quan van tornar a la comuna van posar en marxa projectes que els permetessin mantenir-se. Una de les iniciatives va ser sembrar a les cases diferents plantes medicinals. Per què? Molt senzill, diuen, si no tens diners per medicaments al menys tens alguna cosa que pot apaivagar el dolor.
Fa uns anys les monges que les ajudaven van patir l’extorsió de les bandes (la vacuna com en diuen per aquí) i van deixar la comuna tot i que van aconseguir que detinguessin als responsables.
Llavors van tenir que espavilar-se. Van aconseguir un projecte no massa gran però suficient perquè les dones poguessin fer tres mesos deformació en el tema que els hi agrades més, per treure el màxim rendiment. Això va portar a dones grans a la fabricació de perfums. Llegeixo que hi havia una senyora que tenia un local en el que se celebraven actes diversos i que els hi regalava les flors quan acabava la festa.
Tenien cucs de califòrnia, que llegeixo que son ideals per fer compost. Doncs be enterraven les flors sota terra on hi havia els cucs. I al cap d’un any van aconseguir diferents aromes que van començar a comercialitzar. De tant en quant però tenen problemes amb l’administració per estar ocupant l’espai al final de les escales mecàniques.
Després de dinar vam agafar el metro-cable. Com el seu nom indica, forma part de la xarxa de transport públic del metro, però és un telefèric. Hi ha 4 línies i 11 estacions en total; permet accedir als barris que hi ha a la muntanya.
No recordo entre quines estacions el vam agafar. Et permet veure des de l’aire aquests barris. Ha sigut una bona cosa per la gent que viu aquí ja que els hi permet baixar fàcilment al centre.
Amb aquesta vista aèria, amb al visita a la comuna 13, i el que havíem anat veient en la nostra visita de Medellín em vaig adonar que és una ciutat molt complexa, en la que, com en altres grans ciutats del mon, hi ha grans contrastos; el centre, poblado, o les comunes de les muntanyes. Mons totalment diferents, a tots nivells. Riquesa en uns llocs, patrimoni cultural, i pobresa, supervivència. I ara, si està tornant altre cop la violència, encara es marcarà més aquesta diferencia.
Per últim, malgrat la pluja vam anar a veure una de les altres visites “obligades” pels turistes. El poblat paisa. Es troba en el turó Nutibara, que té uns 80 metres d’alçada respecte a la vall d’Aburrá, on es troba la ciutat de Medellín. En aquest turó es va construir l’any 1977 la reproducció d’un poble típic de la zona, el poble paisa.
Reprodueix l’estil de les cases, les places, l’església.... Té un cert encant, però estava diluviant i no resultava molt acollidor.
Amb aquesta darrera visita acabava la nostra estada a Medellín; una ciutat que m’ha deixat un regust a poc i alhora que m’ha commogut la seva història, la fortalesa de la seva gent... Una historia convulsa que malauradament també han patit en altres llocs del país.
La realitat va ser diferent, vam sortir ales 9 del matí i vam arribar a les 6 de la tarda. La carretera estava en molt mal estat i la major part del trajecte es circulava per un sol carril. Estan fent grans obres construcció de ponts, eixamplament de la carretera... i això és el que feia que només hi hagués un carril utilitzable. Només vam fer dues parades molt breus, la resta van ser hores de ruta. 
Per sort el paisatge és bonic, molt verd, cosa a la que no m’acabo d’acostumar estan als alps. 
La gent no volia aquell tractat que es proposava. Les condicions del tractat de pau deixava totalment impune a tothom i en això bona part de la població no hi estava d’acord. Es queixen de que es va modificar el tractat però per evitar que pogués tornar-hi ha haver rebuig, sobre aquest ja no es va fer referèndum. 
No ens vam aturar a la ciutat d’Armènia sinó que vam anar directe ala hisenda cafetera Combia on ens allotjàvem. Un lloc agradable, enmig dels camps de cafè, amb bona vista, però en el que estàs un tant atrapat. No podies sortir a sopar enlloc, tenies que quedar-te allà. 
Estava cansada i tenia poca gana ja que havíem dinat tard; no tenien una carta gaire variada o potser era que amb el cansament no em venia de gust gran cosa. Vaig acabar prenent una crema de verdures i un puré de patates. Vaig provar els licor típic d’Antioquia, que és anisat i dolç. 
Com que havíem anat adormir d’hora a les del matí ja estava desperta. Se sentien els ocells ja que la hisenda està en plena natura, i el sol començava a aparèixer per darrera les muntanyes. Era relaxants després de la pallissa de cotxe del dia anterior. 
A les 9 del matí ens van venir a buscar per fer la ruta del cafè. És un circuit que tenen muntat en la mateixa hisenda. 
El bambú està buit per dins i té un sistema per capturar l’aigua del sol i distribuir-la cap ales fulles. Segons l’hora del dia la canya està plena d’aigua i en altres queda buida, que és quan s’aprofita a tallar-la. 
Ho tenen ben muntat, et van ensenyant els diferents espai i el tractament que es va fent al cafè. 
Ja amb el nostre cistellet vam anar baixant per un camí que hi ha en el cafetar. Hem de recollir les cireres, el fruit del cafè que està ja madur, que són les boletes vermelles. Arribem als edificis on tracten aquestes cireres. Aquí tenen una maquina petitona que separa la polpa del gra; ho fem amb les deu o dotze cireres que hem recollit. 
Després ens ensenyen la maquinària que fan servir a nivell industrial per treure la polpa. La següent etapa és la fermentació: els grans es col·loquen en contenidors on té lloc la fermentació. No sé si hi addicionen alguna cosa per afavorir-la. Quan ja ha fermentat es renta per aturar el procés i eliminar restes d’un producte viscos que els recobreix. 
La següent etapa es deixar-los assecar al sol. En el pati tenen una extensa superfície on escampen els grans de cafè per tal de que tots rebin la llum solar. Ara be, com que s’ha d’evitar que es mullin si plou tenen un cobert lliscant que es pot col·locar ràpidament en cas d’amenaça de pluja. 
En el recorregut ens porten fins un espai on olorem diferents aromes que estan contingudes en els cafès. Si no estic confosa són 36 aromes diferents. Algunes ja t’ho esperes, com per exemple xocolata, fruits secs, fruites, però d’altres és xocant trobar-les, com el cautxú. 
Després de la degustació tens paquets de cafè en gra per comprar. 
El circuit en els que ensenyen el procés del cafè i la finca es van iniciar l’any 2012. Suposo que tot ajuda al seu manteniment i és un reclam turístic. L’objectiu d’aquest recorregut és fer veure els diferents factors que afecten a l’aroma del cafè. L’element terra, passes per un túnel en que se sent la humitat, l’aigua, un petit estany amb plantes aquàtiques, el sol i l’ombra, la vida animal i vegetal... Les plantes i flors que hi ha són molt boniques. 
Després de la visita allà no hi havia res més a fer, a part d’estar-se a la piscina. O sigui que vam decidir trucar a un taxi i anar a la població més propera, que és Calarcá. 
No hi trobem cap turista; la gent és agradable, ens avisen que anem amb compte amb les càmeres i els mòbils, que s’han de vigilar els furts. 
Havíem quedat amb el taxista que havíem fet el trajecte d’anada per tornar amb ell. En aquest segon trajecte ens va agafar confiança i ens va explicar la seva vivència del terratrèmol que va patir la zona cafetera. Jo no sabia que hi havia hagut un terratrèmol o si ho havia sabut ja ho havia oblidat. 
Va ser el 25 de gener del 1999. Han passat gairebé 20 anys i les seves paraules eren tant vívides que semblava que fes molt menys. Em va impressionar sentir-lo parlar. Estava a punt d’agafar un autobús, i en el darrer moment no hi va pujar. 
Els que van sortir amb aquell bus van morir tots. Això el va marcar, saber que hauria mort, que s’havia salvat. Explicava que es desplomaven edificis sencers i que el pitjor van ser les rèpliques de després. He vist vídeos d’aquell dia i la ciutat va quedar molt destruïda. 
Els hi va costar recuperar-se d’això. Anímicament i econòmicament. Van tenir molta ajuda de voluntaris d’altres zones. Però també llegeixo comentaris d’alguns que ho van viure en que expliquen com van aparèixer venedors de taüts intentant fer negocis en aquells moments tant durs. 
