Ja fa uns anys que em rondava pel cap anar a conèixer Bangladesh i quan vaig veure que aquest mes d’abril, coincidint amb les meves vacances se celebrava la festa d’any nou, vaig decidir que era el moment oportú per anar-hi. La gent em preguntava i encara em pregunta el perquè d’anar-hi, què hi ha a veure. La meva resposta és senzilla, és un país del que no en sabia gairebé res, i per això tenia ganes de descobrir-lo. Això em passa amb molts altres llocs, que és la curiositat la que em porta a fer el viatge. A vegades no hi ha grans monuments, o paisatges espectaculars, però és la forma d’apropar-me a la seva historia, la seva cultura i la seva gent. 
Així doncs que em vaig embarcar en l’aventura de descobrir aquest país en un breu recorregut d’onze dies. I abans de marxar, preparant el viatge vaig llegir alguns llibres que em van resultar interessants. El primer va ser “la lista de las ofensas” de Dilruba Z. Ara. Aquesta autora va néixer a Dacca, en una família amant de la cultura; el seu pare la va introduir en el mon de la mitologia grega i la seva mare en les llegendes índies. Aquesta novel·la és de fàcil lectura, i et permet fer-te una idea de la vida, costums i problemàtica de les dones en aquest país.
També em va resultar interessant de llegir el llibre de Igor G. Barbero, “Bangladesh, crónica de un país olvidado!”. En contraposició a l’altre llibre, aquest no es novel·la, sinó que son vivències. El seu autor és un periodista nascut a Bilbao que ha recorregut molt mon i en aquest llibre ens posa en contacte amb diferents veus del país per comprendre una mica la seva historia recent.
Buscant autors del país que em permetessin conèixer la realitat d’allà, des del seu punt de vista, vaig descobrir a Taslima Nasrin de la que no n’havia sentit mai a parlar i que m’ha colpit.
Taslima Nasrin és metgessa i escriptora, defensora dels drets humans, i està perseguida al seu país. Els integristes islàmics han ofert recompenses per matar-la. En la seva obra “vergonya” narra les tortures perpetrades a la minoria hindú a Bangladesh. És per aquesta obra publicada en el 1993 que va haver d’amagar-se i viure en la clandestinitat i finalment l’any 1995 buscar refugi a l’exili. L’obra “Lajja (vergonya)” no l’he llegit, però si que he aconseguit una altra de les seves obres, “the Golden age”, una novel·la ambientada en la guerra d’independència del Pakistan, l’any 1971, i les matances que hi va haver. Un llibre impressionant.
Per últim he llegit l’obra de Jaume Sanllorente, “La costurera de Dacca”. És una altra cara del país; l’obra gira al voltant de la problemàtica de les fabriques i tallers de costura que hi ha a la capital, prenent com apunt de partida l’accident que hi va haver l’any 2013, en el que es va ensorrar un edifici amb les treballadores a dins. El llibre dona veu a diferents persones el que permet fer-se una idea força plural del problema.
Amb aquest bagatge bibliogràfic a sobre emprenia el recorregut per una part del país. Arribar fins allà requereix el seu temps, volar fins a Istanbul, vam estrenar el nou aeroport internacional, i continuar fins a Dacca després de 8 hores més de vol.
En el trajecte de Istanbul a Dacca seia al costat d’una dona etíop, periodista, que em va explicar que amb motiu d ela festa del nou any havien convidat a periodistes de diferents països per ensenyar-los-hi la capital, visitar els museus i explicar-los-hi la seva historia.
En arribar a Dacca s’ha de fer el visat. Val 48 euros, i és un tant laboriós. Vam trigar unes dues hores en el tràmit del visat i recollir maletes. Per que et donin el visat has de presentar el bitllet d’avió de tornada i indicar tots els llocs que visitaràs. Vaig acabar donant-los-hi el programa del nostre viatge en el que hi havia les diferents poblacions on dormíem, el nom dels hotels i l’agencia local amb la que viatjàvem. Algú del grup va tenir problemes ja què l’adreça de l’hotel de Dacca era errònia. En realitat el tràmit era més o menys lent segons quin funcionari et tocava.
A fora ens esperava el nostre guia Papon, de l’agencia Pathfriend, que ens va acompanyar en tot el recorregut. Eren ja les 9 del matí quan vam arribar a l’hotel. La primera impressió de la ciutat de Dacca era de ciutat sorollosa. Botzines, caos de cotxes i rickshaws o tricicles, a pedals o a motor. Molta humitat i xafogor.
L’hotel era senzill però estava be. Vaig baixar a esmorzar, tot i que no tenia massa gana, però com que teníem que sortir a veure la ciutat necessitava posar alguna cosa al cos, a més del que ens havien donat a l’avió. Vaig prendre unes torrades i un te que em va costar 200 takes, uns dos euros.
Dacca em va semblar una ciutat de contrastos, especialment en quant a edificis. El primer que vam anar a veure va ser un mercat. Per arribar-hi teníem que anar per la via del tren. En un primer moment vaig pensar que no devia estar previst cap tren a aquella hora, però ben aviat la realitat ho va desmentir. Amb molta paciència anava avançant lentament un tren. Ningú s’immutava, tan sols van canviar de via, si és que anaven per aquella.
Molts tricicles, a pedals, amb unes capotes decorades i molt vistoses, que quan no plou porten plegades. Els seients son molt estrets i no massa confortables. Hi ha alguns carros de mercaderies, uns que també van acoblats a bicicletes, d’altres arrossegats per nois. Tant si duen la càrrega a pedals o a peu, a tots ells se’ls veu prims però resistents.
Als voltants del mercat ja hi ha paradetes amb els productes col·locats a terra. En l’espai dels vegetals impressiona la grandària dels productes. Tant les fruites com les verdures tenen molt bona pinta i està molt ben presentat. Posen llums de color que potencien la coloració del que allà es ven: llum verda on hi ha productes verds, vermell en la zona de tomàquets. En la secció animals no poden faltar els pollastres vius i les cabres, o en l’espai dels peixos, molt net i amb molt bona pinta, alguns vius, d’altres posats en gel. 
Va ser caminat pel mercat que vam començar a veure homes amb unes espectaculars barbes tenyides de color taronja, amb hena. Després ho vaig veure per tot arreu. No té cap significat, és que els hi agrada dur-les així.
Sortint del mercat vam anar cap a un barri de barraques. Són carrerons molt estrets amb construccions molt bàsiques. És gent que ha vingut del camp a la ciutat per veure si es podien guanyar la vida. Les condicions semblen molt dures.
Com deia, és una ciutat de grans contrastos, ja que ben a la vora d’aquest barri hi ha edificis alts, grans magatzems...
Vam dinar en un restaurant senzill, que si no recordo malament era xinès. Arròs amb vegetals i pollastre amb seva. Ells mengen amb les mans, millor dit, amb la ma dreta, l’esquerra serveix per agafar el got. A nosaltres ens van posar coberts. Un cobert per cadascú, pot ser cullera o forquilla. L’aigua que servien era potabilitzada per tractament amb ozó.
Teníem l’hotel al centre de Dacca, els mercats estava al vell Dacca, i prop del vell Dacca hi ha el fort Lalbagh. És una ciutat en la que no vaig arribar a orientar-me. No hi vam estar massa i està tot tant atapeït que em resulta difícil.
Entrar al recinte del palau fortalesa Lalbagh és relaxant. D’aquí estant no se senten el brogit del carrer. Hi ha un ampli jardí amb gespa, canals i fonts, en els que en algun moment hi devia circular aigua...i al fons, un edifici que recorda les construccions de l’època mogol al nord de l’Índia.
Aquesta fortalesa la va fer construir l’any 1677 el príncep Mohamed Azam, fill del sisè emperador mogol Aurangzeb, que era el virrei de Bengala. Ara be, el príncep no va veure acabat el seu projecte, ja que abans de que es finalitzés l’obra el seu pare el va fer tornar al seu costat, per ajudar-lo en la guerra contra els marathes. El seu successor, Shaista Khan va continuar amb el projecte, i vivia allà amb la família. Quan va morir la seva filla Pari Bibi es va considerar que era un mal presagi i no es va finalitzar l’obra prevista per aquest conjunt arquitectònic. Va ser en el 1684 quan es va aturar la construcció. Sembla que la noia estava promesa al príncep Azam quan va morir.
Sobre la identitat de Pari Bibi no sembla que estigui del tot clar que fos la filla de Shaista Khan. Hi ha un grup reduït de gent que ho qüestiona i que suggereixen que era princesa del regne ahon que va ser capturada quan tenia 9 anys per forçar al raja ahon a mantenir els tractes de pau. Després l’haurien convençut o pressionat per convertir-se a l’islam i la van prometre al príncep.
Shaista Khan va abandonar Dacca, ja que la capital es va traslladar a Murshidabad i la fortalesa va quedar abandonada i sense acabar. El nom actual de Lalbagh és de l’any 1844, abans duia el nom d’Aurangabad, en referencia a l’emperador mogol Aurangzeb.
En el recinte hi ha tres edificis, el que es veu al fons quan entres, que és el més important, és on hi ha el mausoleu de Pari Bibi. La sala del mausoleu és tota de marbre blanc, l’edifici combina el marbre i el basalt. Les parets tenen rajoles de colors on predomina el groc i el verd. Aquest edifici té nou sales i tot i que estava tancat, a través de les reixes de les portes es pot veure com eren algunes de les habitacions.
A la dreta hi ha la mesquita de les tres cúpules, que estava tancada i no ens hi vam apropar.
A l’esquerra hi ha l’edifici anomenat el diwan o de les audiències. Aquí hi residia el governador mogol de bengala i també s’hi havien allotjat alguns europeus. Aquí actualment hi ha un petit museu, en el que es poden veure monedes, armes, objectes...
Just al costat del diwan hi havia la casa de banys, el hammam-khana. Es pot veure encara el que queda i forma part del patrimoni del país. A sota s’ha trobat la sala on s’escalfava l’aigua, cremant carbó. Hi havia canalitzacions de terracota per la distribució de l’aigua freda i calenta. Al costat dels banys hi havia les latrines.
En els jardins les parelles aprofiten a fer-se fotografies amb els edificis de color rogenc de fons o amb les flors del jardí. Molts d’ells van amb paraigües per protegir-se del sol. És un espai verd on respirar allunyat de la contaminació predominant al centre de la ciutat. I està envoltat d’edificis moderns.
Durant molt de temps es va pensar que aquest palau-fortalesa el composaven tan sols aquests tres edificis, però excavacions realitzades han posat de manifest que el conjunt arquitectònic era molt més gran. La muralla tenia baluards, també hi havia altres construccions destinades a serveis i a tasques administratives i hi havia també uns estables. Prop d’on hi ha la mesquita és on s’ha vist que hi havia la part residencial.
En realitat sembla que el que es veu actualment era la part central del conjunt. Hi havia també túnels subterranis. Sembla que un dels túnels connectava amb el fort que hi havia a l’altra banda del riu buriganga.
Es diu que durant la guerra del 1857 aquí hi va haver una important batalla. Alguns dels soldats van intentar fugir pels túnels i els soldats britànics els van seguir per allà, però ni uns ni altres no van tornar. Sembla que llavors els britànics van enviar-hi un elefant i gossos, però tampoc van tornar. Després d’això es van tancar els túnels.
Com que estàvem prop del riu Buriganga vam dirigir-nos cap al port per veure el famós vaixell Rocket. El moll de Sadarghat és el més gran dels ports fluvials que hi ha a Dacca.
Ja des de l’època mogol aquí hi havia hagut un fort per protegir el port, ja que tenia una ubicació estratègica, en el golf de bengala, cruïlla comercial entre Europa i Àsia.
En aquell temps al voltant del riu hi havia molta vida, habitatges, mercats, graners... A la ciutat de Dacca se la coneixia com la Venècia de l’est. Des d’aquí s’exportaven teixits, coto, seda, mussolina (coto de millor qualitat), arròs….
En l’època britànica la vida de la ciutat també estava centralitzada aquí. Era a la vora del riu on hi havia els edificis administratius i el centre de la ciutat colonial. Els bengalis de classe benestant també es van construir palauets en aquesta zona.
Com que el port de Dacca era el centre vital es van construir diversos molls, un d’ells és el moll de sadarghat que és el que vam veure nosaltres. Sadarghat vol dir la ciutat del moll. Es el punt de comunicació amb els districtes del sud.
En el passat era habitual la utilització dels vaixells de vapor pels desplaçaments. El virrei de l’Índia feia sovint el viatge des de Calcuta fins aquí per assistir a alguna celebració, en vaixell de vapor.
Un altre dels embarcadors, el buckland bund, es va construir l’any 1864 per protegir la ciutat de les riuades i l’erosió. A més facilitava l’accés al vaixell. Es va fer una col·lecta per fer un passeig a la vora del riu i que fos més acollidor. Ara be, els diners que van recollir no eren suficients i van haver de demanar ajut econòmic al govern. El parc al costat del moll es va convertir en un lloc de trobada de la població local, que venia a rebre a la gent que arribava, i al vespre hi anava la banda de música a tocar. Es va convertir en una atracció de la ciutat.
Actualment un dels problemes que presenta el riu buriganga es la contaminació de les seves aigües. Diuen que en els últims anys ha millorat una mica la qualitat de les seves aigües.
El rocket és el nom que es dona als vaixells de pales de l’època colonial que funcionaven a vapor. Teníem ja els bitllets per fer el trajecte d’una nit cap al sud, fins a Hularhat. El dia que sortíem de Barcelona ens van avisar de que el que teníem que agafar nosaltres estava espatllat i no podríem viatjar en ell. Per això vam anar a veure’n un altre, del mateix estil, que estava al port i que sortia aquell vespre.
Si no estic confosa queden 4 vaixells d’aquest tipus, però estan en constant revisió i reparació. No és d’estranyar ja que tenen prop de cent anys d’antiguitat.
El primer es va construir en el 1929, a Escòcia, i es va portar aquí per utilitzar-lo com a ferri en la badia de bengala.
L’any 1996 se’ls hi va acoblar un motor dièsel per millorar el rendiment. Em sembla que també es van fer algunes modificacions.
Hi caben uns 700 passatgers, però en moments puntuals de l’any, per exemple amb motiu d’alguna festivitat, poden arribar a pujar-hi unes 3000 persones. Fa un trajecte de 354 Km amb diverses parades pel camí i triga unes 28 hores.
Llegeixo que en el delta hi ha una ciutat, Chandpur, en la que conflueixen tres grans rius: el Buriganga, el Padma i el Meghna, i com que hi ha molt trànsit fluvial, sovint hi ha accidents i xocs de vaixells.
Un 25% del país està pràcticament a nivell del mar (menys d’un metre per sobre). I per tant és molt vulnerable als canvis climàtics que comporten fluctuacions en el nivell del mar. Això comporta un risc considerable per la seva població. Per altra banda, també fa que el sol sigui molt fèrtil i molt adient pel cultiu d’arròs, entre d’altres.
L’activitat al moll de Sadarghat és similar a la de la ciutat. Gent per tot arreu, parades on venen productes diversos, especialment menjar i begudes... I sorprèn veure petites embarcacions al costat dels grans vaixells.
Vam pujar a un dels rockets per veure’l. Hi ha diferents classes. Primera classe, amb les seves cabines, molt petites i llits estrets, i al passadís una taula, en l’espai que fa de sala-menjador. Les cabines de segona classe son més petites. Llegeixo que les de primera classe tenen lavabo i les de segona no. Encara hi ha una tercera classe, un espai on la gent amb menys recursos econòmics s’instal·la a terra. Ells es porten la tela sobre la que munten el seu campament. Dormen directament allà, sobre el terra, i es porten el menjar. Al centre de l’espai de tercera classe hi ha una petita botigueta amb alguns productes de menjar i beure, similar al que hi ha al moll.
Mentre estàvem visitant-lo es va posar a diluviar, i vam esperar refugiats al rocket a que parés de ploure. En la primera classe ens van servir un te, els passatgers anaven arribant, els que tenien cabina i els que tenien que buscar-se un racó al terra.
Molt a prop del port hi ha el palau rosa o Ahsan Manzil. Només el vam veure des de fora; estava tancat i a més estava diluviant, o sigui que vaig fer la fotografia des de la reixa d’entrada. Actualment és la seu del museu nacional.
En l’època mogol el xeic Enayet Ullah va adquirir aquests terrenys que van passar a formar part dels jardins del seu palau. Diuen que era una persona molt apreciada i que en les seves dependències reunia a noies de la ciutat i de la contrada.
En una de les festes o reunions que organitzava el representant de l’emperador mogol es va sentir atret per una de les noies i per aconseguir-la va fer matar al xeic. La noia, enfadada, es va suïcidar. En els jardins del que ara es el palau rosa hi havia hagut la tomba de xeic Enayet.
Cap a l’any 1740 el fill de Enayet va vendre la propietat a un comerciant francès i es va convertir en la seu d’una factoria francesa. En aquella època els francesos tenien permís per podien tenir relacions comercials sense haver de pagar taxes.
Però en la guerra franco-britànica, en el 1757 els francesos van perdre i totes les seves propietats van passar a mans dels anglesos. Els acords de Paris de 1814 van permetre que en el 1827 poguessin recuperar les seves propietats. No obstant els francesos van acabar marxant, venent les seves terres i negocis.
Concretament el palau rosa el va comprar l’any 1830 un terratinent de Dacca, Khwaja Alimullah, que el va restaurar i el va convertir en la seva residencia. Va fer construir uns estables i una mesquita per us familiar. Quan va morir, el seu fill va continuar les millores del palau i el va anomenar Ahsan Manjil.
L’any 1888 hi va haver un fort tornado a Dacca que va causar moltes destrosses. Aquest palau també va quedar molt malmès. Es van haver de reconstruir la major part dels edificis; es va emprar un nou estil, excepte en el que tenia estil francès que es va reconstruir preservant al màxim aquest estil.
L’any 1901 va morir Khwaja Ahsanullah i els seus hereus no es van posar d’acord en que fer; em sembla que es van llogar alguns edificis fins que en el 1952 el govern va comprar tota la propietat i l’any 1985 va passar a ser propietat del museu nacional que va emprendre noves restauracions.
M’he quedat amb el dubte de si la pedra rosa era l’estil original o ve d’algun període posterior.
Estàvem cansats. Per ser el dia d’arribada, havent passat la nit a l’avió, havíem fet molt ja, tenint en compte com és la ciutat. No vam veure ni de bon tros tot el que volíem, però és que a Dacca no pots preveure quan de temps trigaràs en fer un trajecte. Qualsevol desplaçament pot trigar hores. El que em va sorprendre molt és la paciència que tenen. Quan un carrer està bloquejat, i passes mitja hora o potser una hora gairebé aturat, no toquen la botzina, esperen pacientment. Quan la toquen és quan esposen en marxa, per avisar a la resta de gent, de que avancen.
La circulació és caòtica i com a vianant tampoc és fàcil bellugar-se, ja que no saps mai quan creuar. No se si hi ha algun lloc amb semàfors, no ho recordo. En canvi si que recordo la sensació de buscar el millor moment per aventurar-te enmig dels cotxes i tricicles. La gent és molt amable i de seguida hi ha algun voluntari que t’obre camí en mig d’aquell embolic.
I ja en aquelles primeres hores per la ciutat vam descobrir la curiositat que representem per ells, les ganes de fer-se fotografies amb nosaltres. Aquell vespre vam sopar a l’hotel; hi havia un bufet lliure i el cambrer m’anava indicant que era picant i que no. En general tot picava. Alguna cosa era més suau però no tenia massa on escollir. Recordo unes croquetes que em feien il·lusió, ja que tenien molt bona pinta, però el cambrer em va avisar de que no les agafes. Picaven molt. Per sort hi havia una bona varietat de postres, i això si que no tenia picant i no hi havia que patir. El sopar valia uns 10 euros, incloent el refresc que em vaig prendre.
