Continuem ruta cap a Paharpur. El paisatge continua sent molt verd; és una zona molt fèrtil i hi ha cultius diversos.
L’objectiu d’anar fins a Paharpur era visitar les restes arqueològiques d’un monestir budista conegut com Sompur Mahavihar. Si no estic confosa vihar vol dir monestir.
El primer que es veu és un terreny verd, amb restes de construccions i al centre una gran estructura en forma piramidal. És una grata sorpresa que augmenta encara més quan t’apropes a aquesta estructura.
Aquest és el monument pre-islàmic més important de Bangladesh. A partir del material trobat en les diferents excavacions realitzades s’ha pogut establir la cronologia d’aquest lloc.
S’ha trobat una placa de coure de l’era Gupta (any 479 d. C.) en la que es parla de la compra d’una parcel·la de terra, per part d’uns bramans, per construir-hi un temple dedicat a alguns arhats (persones que han arribat a la il·luminació), i un vihara (monestir) presidit per un mestre jaina, anomenat Guhanandin. A nivell local aquest monestir va ser molt conegut.
A finals del segle VII i començaments del VIII la vida ala zona de Bengala no era molt pacífica, hi havia una certa anarquia. La instauració de la dinastia Pala va calmar les coses i van tenir una gran influencia en aquesta regió.
El primer rei de la dinastia Pala, Gopala, va unificar el poder en tota la regió de Bengala. El segon rei, Dharmapala, la va convertir en la regió amb mes poder polític de l’Índia. I la prosperitat i desenvolupament es va consolidar amb el tercer rei, Devapala.
Segons els textos tibetans, durant el regnat Pala en la zona de Bengala es van construir cinc grans monestirs; un d’aquest és el Sompur Mahavihara. Aquests monestirs estaven sota la supervisió de l’estat i es coordinaven entre ells. Hi havia molta comunicació entre els diferents centres i els grans mestres anaven d’una a l’altre a fer estades.
Sompur Mahavihara era el més gran d’aquests monestirs. I tenia una alta reputació pel seu nivell intel·lectual. Un monjo xinès del segle VII, Xunazang, va venir aquí a estudiar i després va viatjar per Àsia central.
Aquest monestir va ser clau en la difusió de les idees i la cultura, comunicant l’Índia amb el sud-est asiàtic.
Les primeres formes de la llengua bengalí van aparèixer en el segle VIII. I en aquest monestir es van escriure alguns dels tractes mes importants del budisme tibetà.
Sembla que inicialment aquí hi havia hagut un temple o monestir jainista, i que els monjos budistes quan van arribar van obtenir el permís del rei per construir el monestir. Les restes que es veuen ara serien les corresponents al monestir que va fer construir el segon rei Pal, Dharmapala.
Aquest monestir posa de manifest la importància que va tenir el budisme mahayana a Bengala en el segle VII i els segles posteriors. Va ser un referent cultural i intel·lectual fins al segle XVII.
El regne Pala va ser un estat que va existir en la zona de bengala entre el segle VIII i el XII. Els Pala van promoure el budisme mahayana desplaçant l’hinduisme. Aquesta branca del budisme és la que se segueix al Tibet, és el budisme tàntric.
A finals del segle XII les invasions musulmanes van portar a la desaparició de l’imperi Pala i la presencia de l’islam va fer que el budisme anés perdent influencia.
En una altra inscripció que s’ha trobat es menciona que en uns enfrontaments armes, en el segle XI, el monestir va quedar destruït pel foc. Així i tot hi ha constància que entre els segles IX i XII molts monjos tibetans venien a fer estades en aquest monestir.
Les invasions musulmanes van portar al desplaçament de la població i poc a poc el monestir va anar quedant abandonat. Sembla que el deteriorament que va patir era degut a això. Després, un cop ja no hi quedaven monjos, la vegetació i els sediments van fer la seva feina, cobrint les restes, i l’hi van donar l’aparença d’un turó, sobresortint en la plana.
Les primeres excavacions es van començar l’any 1923 i van continuar fins al 1934. La placa de coure de la que parlava abans es va trobar en el 1927.
Aquestes ruïnes les va descobrir a començaments del segle XIX Buchanan Hamilton quan estava explorant la regió per la companyia de l’Índia oriental. L’any 1879 Alexander Cunningham, que esta considerat el pare de l’arqueologia a l’Índia, volia fer excavacions aquí, però el propietari del terreny no li va donar permis. No va ser fins al 1923 que es va poder excavar a Paharpur, i els treballs van continuar fins al 1934. L’any 1938, Dikshit un dels responsables de les excavacions, va publicar el primer article parlant de les ruïnes de Paharpur.
El recinte del monestir és quadrat i té uns 274 metres de diàmetre. Al voltant hi havia 177 cel·les i en l’espai central una gran estructura piramidal i diverses estupes i altres construccions al voltant. El monestir estava tancat per una muralla.
A part de l’estructura central, de la resta, queden tan sols la base. Es pot veure la forma de les cel·les i la seva mida, i la resta de les diferents construccions. Hi havia cuines, refectori, pous, canalitzacions d’aigua, temples, estupes....
Les cel·les eren l’allotjament dels monjos però també servien per la meditació i la pregària, ja que en algunes s’ha trobat els pedestals on en el seu moment devia haver-hi una imatge.
En les excavacions en les cel·les s’ha trobat que hi havia quatre terres diferents, el que indica que hi va haver quatre períodes d’ocupació. En algun d’ells es van canviar la mida de les cel·les, es van fer més petites, em sembla, i així n’hi havia més. Ara be la mida del monestir, sembla que s’ha mantingut sempre igual.
Com ja he comentat, hi havia diverses estupes i temples, que podien estar dedicats a diferents divinitats. I és que Sompur Mahavihar va ser un important centre d’estudi no tan sols del budisme sinó també del jainisme i l’hinduisme. Això s’ha posat de manifest en les troballes fetes en les excavacions. Després de la independència es van reprendre les excavacions en aquesta zona i s’han anat descobrint noves peces i plantejant noves preguntes.
Com ja he dit hi ha una estructura central, que ara té 21 metres d’alçada, però no es coneix exactament la que tenia abans. La planta d’aquesta construcció és en forma de creu, consta de tres terrasses de diferent mida, que l’hi donen la forma piramidal. Es pot passejar per aquestes terrasses. Les parets estan decorades amb plaques de terracota amb relleus. I des d’aquestes terrasses s’accedia a unes cambres interiors.
És un estil molt diferent al de les construccions de la resta de l’Índia i en canvi tenen punts en comú amb les que hi ha a Cambodja, Java i Birmània. Això posa en evidencia la comunicació entre bengala el sud-est asiàtic.
Aquí s’hi ha trobat 63 figures en pedra fixades ala base del temple, però la majoria son bramàniques, i tan sols una és budista. No se sap si s’havien trobat per la zona o la intenció es que ja formessin part del temple, almenys en algun dels seus períodes.
Les representacions a les plaques de terracota i en pedra hi ha motius molt variats. Des de divinitats hinduistes, budistes, representacions d’escenes dels relats èpics, el ramayana i el mahabarata, escenes de la vida de la gent, representacions d’animals...
En les peces trobades, i en les plaques de terracota s’observen diferents períodes, en l’estil i les representacions. En moltes d’elles es representen escenes en moviment. Hi ha més de dos mil plaques, i es calcula que se n’han perdut unes 800.
Un dels temes que encara no està totalment resolt és quina era la funció de l’estructura central que hi ha al recinte. No hi ha textos de l’època que en facin referencia, per això es treballa tan sols amb el material trobat. L’any 1969 es suggeria que era una estupa, però trenta anys més tard es suggeria que era un temple, amb forma d’estupa, o sigui que em sembla que per ara se’l defineix com temple-estupa.
S’han trobat diverses columnes amb inscripcions, del segles X-XII; imatges en metall de diferents èpoques, la majoria en plata. També s’han trobat recipients de ceràmica, de diferents formes i mides; s’han trobat unes grans gerres, que no se sap per què servien ja que no hi havia restes d’aliments de cap mena, per tant no eren per emmagatzemar productes.
Quan es va descobrir aquestes ruïnes es va intentar preservar-les, però les aigües, el vent, la gent... tot contribuïa al seu deteriorament o el govern va demanar ajut a l’Unesco, i ara forma part del patrimoni de la humanitat.
Es un lloc impressionant. Val la pena donar la volta al temple-estupa i fixar-se en els relleus, i passejar una mica pel voltant, per veure les bases de les altres construccions... Et permet imaginar, una mica, la importancia que tenia aquest monestir, la seva vida, el flux de gent amunt i avall.... Un centre tant important en el seu temps,i jo no n’havia sentit a parlar mai. I és que Bangladesh és un país molt desconegut per nosaltres, o al menys ho era per mi abans de començar a preparar el viatge.