Vam continuar ruta cap a Tamchy, una altra població a la riba nord del llac Issyk kul. Ens havien dit que hi havia el “festival dels jocs eqüestres nacionals”. Jo m’imaginava una trobada de gent de diferents punts de la regió per participar en alguna competició o demostració. M’imaginava bastanta afluència de gent, una mica de l’estil de la festa a la que havia assistit a Turkmenistan. No tenia res a veure. Va estar be, però no era el que ens esperàvem.
Va ser una mala interpretació del títol. A la vora del llac, gent dels dos pobles veïns havien organitzat una petita festa pels turistes que hi havia aquell dia ala zona, per ensenyar els diferents jocs nacionals, que es fan a cavall.
Pel que em van explicar la idea va sorgir d’una metgessa pediatra i la seva filla també pediatra, que volen donar a conèixer la regió, i la cultura kirguís. Antigament, en la ruta de la seda, quan la gent acampava o s’aturava per passar la nit, cadascú ensenyava als altres els jocs, tradicions, cançons o balls, els plats típics, etc de la seva regió.
Aquestes dues dones van pensar que era una bona idea agafar l’esperit d’aquells temps i ensenyar als forans la seva cultura.
No érem masses turistes, uns 25, alguns eren els que havíem quedat tirats a Istanbul. La gent dels dos pobles van preparar el menjar, ens van ensenyar com preparaven el pa, la pasta, la sopa... i després van fer demostracions dels diferents jocs eqüestres.
De la preparació del menjar el que em va xocar més va ser la fabricació dels fideus. Preparen la massa, amb farina i aigua, l’aplanen molt fina, després van fer plecs, tipus acordió, i llavors van tallant molt prim. Surten els fideus casolans, que després es bullen en caldo i es barregen amb la carn esmicolada.
Un dels jocs és el kok-boru que forma part del patrimoni immaterial de la Unesco, des de l’any 2017. Hi ha dos equips de genets que competeixen per prendre’s la carcassa d’una cabra (o una imitació) i portar-la fins a la meta de l’equip adversari.
Els dos equips competidors, eren un de cada poble, anaven a cavall un tenia la cabra i l’altre equip tenia que prendre-l’hi. No semblava gens fàcil governar el cavall, lluitar amb els genets de l’equip contrari, sense caure del cavall ni deixar anar la presa. La carcassa de cabra pot arribar a pesar uns 30 kg.
Un altre joc consisteix en recollir unes monedes de terra, evidentment sense baixar del cavall. Un altre fer caure al contrincant del cavall.
Una altra activitat era la caça amb àligues. Això va ser un desastre molt còmic. Un genet passejava arrossegant una guineu morta o d’imitació, per tal de que semblés que estava viu. Llavors deixen anar a l’àliga i es pretén que vagi a atrapar-la.
Aquell dia les tres àligues que van provar estaven vagues. Una d’elles s’apropava lentament a la bestiola d’imitació tot caminant i es va aturar a una certa distància, sense alçar el vol ni un moment. La segona va volar una mica però també es va aturar lluny sense dignar-se apropar-se a la presa. A la tercera l’hi van posar sobre la gespa una llebre viva, però ni ella es va immutar ni tampoc la llebre.
Era després de dinar i feia molta calor, potser això influïa en la mandra d’aquestes rapinyaires.
Per últim un dels participants tenia una au més petita, i van intentar la caça amb aquesta; el resultat va ser que va alçar el vol i es va allunyar, sense tornar amb el seu amo. No sé si la va recuperar més tard, però quan nosaltres vam marxar no havia tornat. Són aus ensinistrades, a les que cuiden i mimen. Suposo que son molt valuoses i si no va tornar devia ser una bona pèrdua pel seu propietari. Moltes estones era un nen el que l’aguantava.
Va ser molt agradable. Dones i homes treballaven junts per ensenyar-nos-ho tot. Hi havia un ambient molt familiar. Vam fer jocs, com el d’estirar la corda, locals contra estrangers, primers homes i després dones.
No va faltar tampoc la música i el ball, els vestits tradicionals i els instruments típics. Una de les escenes que em va resultar més tendra és veure ballar junts la dona gran que ho organitzava tot i el seu marit.
Les dones vestien de forma tradicional, tant les grans com les joves. Els homes duien el barret kirguís típic. Havien muntat un parell de iurtes i en una d’elles ens vam refugiar del sol per dinar.
L’entorn esplèndid, el contrast del verd del terra cobert de gespa, l’aigua blava del llac, les iurtes blanques, els cavalls amb els seus genets retallant-se contra el cel, les aus rapinyaires al braç dels seus cuidadors....
Acabada la festa vam seguir ruta fins a Kochkor. Pel camí vam trobar forces parades en les que venien peix, em va semblar truita asalmonada. Les pengen obertes perque es vegi el color de l’interior.
Pel camí es passa també pel costat d’un embassament: el paisatge és dels que a mi m’agraden: contrast de colors, un tant àrid, deshabitat, sensació de grandesa i de soledat...
A Kochkor ens vam allotjar en una casa familiar. Era molt senyorial, amb un menjador amb una taula allargada molt gran, una vitrina amb la vaixella, cadires nobles,... vam esmorzar en aquest menjador, però el sopar el vam fer en un altre lloc.
El lloc del sopar era una altra casa, em sembla que de la mateixa família, on tenen una botiga d’artesania, i on fabriquen feltre i ensenyen com es fa. Al pati tenen unes iurtes muntades, que és on serveixen el sopar.
El feltre es fa amb llana, em sembla que d’ovella. Quan es té la llana ben neta, es va posant la llana sobre un encanyissat. A sobre s’hi col·loca una altra capa de llana. Em sembla que se’n posen dues o tres. S’enrotlla i es tracta amb aigua bullent. Es premsa be durant unes hores, es desenrotlla i es renta amb aigua i sabó. I s’asseca al sol. Els tints que fan servir els extreuen de productes naturals.
Amb això es té una capa de feltre, però per tenir el teixit final cal apilar-ne i cosirne unes quantes superposades.
Mentre sopàvem va venir un grup a cantar. El menú va consistir en una sopa, pans i bunyols, una mena de “momos” o “dumplings (pasta farcida tipus cresta, però bullida), que estaven farcits uns de carn i els altres de vegetals. I per postres, fruita. Tenen molta fruita, especialment albercocs, que son molt dolços.
A la botiga d’artesania, i amb algunes relíquies, tenien un dels bressols típics dels nòmades, en els que hi portaven lligat al bebè. És robust i amb baranes de forma que tot i el moviment durant el camí no pugui caure. Hi ha un forat per on fan pipí i una peça per dirigir el líquid cap al forat, que evidentment és diferent per nen i nena.
La gent per aquí és encantadora; les dones son molt emprenedores, i em va donar la impressió que hi ha molt bona relació, d’igual a igual, entre homes i dones. I tots ells, homes i dones, sembla que portin la música a dins, a la més mínima estan ballant i cantant.
Les racions de menjar son molt abundants. Sempre hi ha amanides, fruits secs i altres llaminadures per picar. Ens expliquen que en els casaments i enterraments la gent (els assistents a l’acte) en acabar s’enduen el menjar que sobra. Per això tothom du ja una bossa per poder recollir part del que sobra. Primer em va xocar, però després em vaig adonar que és el mateix que fem a la nostra família en la celebració de nadal, que ens repartim el que sobra, i ja duem els recipients on endur-nos-ho. du una bossa per
La dona que ens va servir l’esmorzar és kirguís i està casada amb un francès al que va conèixer quan va venir coma turista. Em va explicar que viuen prop de París i que a l’estiu venen aquí a ajudar a la família amb el negoci. Als seus fills els hi encanta venir, gaudir de la vida a l’aire lliure, de la llibertat i de poder muntar a cavall.
Quan ja anàvem a marxar ha preguntat si tots érem espanyols espanyols o hi havia algú de l’altra part; no recordava com es deia aquesta altra part. Quan jo vaig dir-li que era catalana se l’hi va il·luminar la cara, era això el que volia preguntar, si hi havia catalans. No sé si a Kirguizistan estan al cas del problema català; suposo que ella ho sabia pel fert de viure a França.